CRIDA A LA 28ena SORTIDA XINO-XANO

PEL CAMÍ DE LES FONTS, AL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU

Data.- Dijous 5 de juliol del 2012.

Tipus d'itinerari.- Per a aquests dies que fa tanta calor, hem triat un itinerari per una zona “fresca” –la vall de Viladrau a la vessant nord del Montseny- i per un lloc amb nombroses fonts i, per tant, ombrívol. El recorregut, pensem, te de tot: aigua, boscos, espais oberts, bonics panorames, arbres monumentals, masies històriques, hostals emblemàtics,... només cal que us engresqueu a acompanyar-nos i a gaudir-ho.

Recorregut i dificultat.-  És un recorregut circular, senyalitzat, de 7 km. Sortirem del Centre Cultural Europeu de la Natura (CCEN) de Viladrau. L'itinerari transcorre per l'antic camí de Viladrau a Sant Marçal, que travessa un petit bosc ombrívol amb espècies com ara el roure, l'alzina, la moixera, el faig i l'avellaner (on hi anirem trobant les fonts de les Paitides, del Ferro i del Noi Gran), i desemboca a una pista asfaltada, prop de la masia-restaurant del Martí. Allà canvia el paisatge: de bosc a espais oberts amb camps de conreu i vistes panoràmiques a Sant Segimon i el Matagalls. A continuació hi ha un tram planer –el Planell- entre les masies del Martí i de la Vila. A la vora del camí es distingeixen conreus de blat, remolatxa, blat de moro o avets, així com roselles, romaní, ginestell i altres plantes d'interès, com el pensament del Montseny. Finalment s'arriba a la Vila, famosa per ser l'escenari on es va declarar la III Guerra Carlina en una reunió entre els coronels carlins Huguet, Cortázar, el tinent coronel Ramon Vila i el cap Francesc Savalls. Una pista, a la dreta, ens portarà fins un bosc de castanyers centenaris on hi destaca, el que dona nom al sender local, el Castanyer de les Nou Branques (un dels més grossos del Montseny, té una alçada de 23 metres i un tronc amb un perímetre de 6.5 metres; l'any 1987 una forta ventada va esberlar la branca més grossa; de les 9 branques principals, dues ja no hi són i de les set branques que en queden, dues són mortes i cinc –encara- estan vives).

El temps estimat del recorregut, sense parades, és de 1h 45’. El desnivell acumulat és de 256 m de pujada i de 223 m de baixada. La dificultat de la sortida és baixa.

PUNTS DEL RECORREGUT

•0.00: Centre Cultural Europeu de la Natura

•0.10: Ermita de la Pietat

•0.13: Font d'en Miquel

•0.20: Font del Sot de Can Rosell (Inici de les fites)

•0.25: Font de les Paitides

•0.30: Font del Ferro

•0.32: Font del Noi Gran

•0.45: Mas El Martí

•0.55: Camps de la Vila (Panoràmica a les Agudes i el Matagalls)

•0.60: Mas La Vila (Anada al Castanyer de les Nou Branques)

•1.08: Castanyer de les Nou Branques

•1.20: Mas La Vila (Tornada del Castanyer de les Nou Branques)

•1.30: Plaça Major de Viladrau

•1.35: Font de l'Aremany

•1.45: Centre Cultural Europeu de la Natura

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant de l’ “Hostal Bofill”  de Viladrau, un emblemàtic establiment i edifici noucentista-modernista. Tenen menú diari a un preu, sense extres, de 10 euros.  www.hotelbofill.com  

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada (tot i que hi ha fonts, millor portar-ne per si un cas). En Llorenç portarà “les gotes”, en Pep portarà la bota amb vi i -si poden venir- l'Elena les olives, els Serena/Bosch el cafè i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba, calçat adequat al recorregut i bastons (qui vulgui)  i, no oblideu, barrets i protecció solar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport és amb cotxes, tindrem els tradicionals punts de trobada: el de l’Hospital (nou) de Sant Pau i el de Travessera xamfrà amb Llepant. Podem quedar de sortir, plegats, del punt de trobada a l’Hospital Nou de Sant Pau a les 8h del matí, (per això els de Travessera/Llepant ens trobarem a les 7h 45’ i farem cap, a les 8h, a Sant Pau). Els cotxes i els excursionistes que aniran en cada vehicle ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimecres 4 de juliol, trucant o escrivint un correu a en Llorenç que és qui coordina aquesta sortida, més que rés per tal de confirmar el nombre de comensals que serem al dinar.

MATINAL CULTURAL

SORTIDA MATINAL AL CASTELL DE MONTCLÚS

El dimarts dia 19, hem fer una sortida matinal fora de programa. Ha estat una visita, meitat cultural, meitat fotogràfica al Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera -com a complement necessari per a un article que estic preparant per al Butlletí de l’entitat excursionista de la qual soc membre- .

Hi hem anar (en José, en Joan i jo mateix) en cotxe fins a l’ermita de Santa Margarida, a una mica més d’un quilòmetre de Sant Esteve de Palautordera en direcció al poble del Montseny. Un cop allà ens hem desviat (hi ha un cartell que diu "Camí del castell de Montclús") cap a Can Marc, una casa de turisme rural i hípica, i vorejant aquest important mas baixem fins la Tordera. Travessem el riu, un a peu -per una passera de pedres- per a "controlar" l'operació i els altres dos en el cotxe. Un cop a l’altre costat aparquem el vehicle.  A partir d’aquí el camí fins el castell està molt ben senyalitzat.

Al arribar a un pla amb un bon nombre de grans i perfumats eucaliptus decidim que ja és el moment d’esmorzar. Reconfortats, despres de fer el mos (avui sense café ni "gotes"), continuem el camí pel mig d’un bosc d’alzines fins arribar al castell. Des d’on hem deixat el cotxe fins les primeres restes de la fortalesa, caminant, no hi ha més de 15 minuts, el desnivell és de 120 m.

Un cop som d'alt, a 370 m d'alçada, el primer que ens sorprèn és la imposant sensació d'inexpugnabilitat dels grans murs que tenim davant i el control que sobre la plana i l'alta vall del Tordera es té des d’aquest lloc. Vet aquí la seva situació estratègica i importància.

Angle oest del recinte sobirà amb els talussos i el fossat entre recintes, al fons la torre
cantonera, i a l'esquerra la muralla del recinte jussà amb els merlets i les espitlleres.

Entrem dins del castell, on  ens hi estem una bona estona mirant detalls, fent fotografies i prenent mesures i notes. N’avancen –en primícia- la descripció que, de la fortalesa, hem preparat per a l'article que, com ja hem dit més amunt, tenim en curs:

" Estat actual i descripció.- Al castell de Montclús hi podem apreciar dues etapes constructives ben diferenciades.
Inicialment, possiblement als segles X-XI, hi havia una torre circular que tenia adossada al costat nord una sala d’uns 5,5 m d’ample x 6 m de llarg. El gruix dels murs de la torre és de 2,1 m i el seu diàmetre interior és d’uns 3 m; l’amplitud dels murs de la sala és de només 0,9 m. L’alçada de les restes d’aquesta torre mestra, en l’actualitat, és de 3,5 m  però originàriament devia ser molt més alta, sobrepassant de llarg l’altura de les muralles del recinte. L’aparell constructiu d’aquesta part del castell és molt irregular i, en alguns llocs, hi podem apreciar filades d’opus spicatum complert o només parcial (amb rengles de lloses verticals inclinades).

Vista, des de l'interior de la torre mestra, de la torre cantonera (amb la porta d'accés al 1er pis) .

Observeu els detalls de l'aparell constructiu amb les filades d'opus spicatum parcial.

Possiblement als segles XIII o XIV, s’envoltà aquest primitiu recinte superior o sobirà amb un clos de planta trapezoïdal. Els murs més ben conservats són el del nord-est i el del nord-oest   amb uns gruixos de 1,70 m i de 2,20 m respectivament, uns 25 m de llarg i uns 12 m d’alt. El mur sud-est, el més llarg i on probablement hi havia la porta d’accés, s’estimbà barranc avall a causa d’una esllavissada encara avui apreciable (actualment l’entrada al recinte es fa per una còmoda escala metàl·lica instal·lada en el decurs de les obres de consolidació). En la muralla que tancava el recinte pel sud-oest, segurament refeta en una reforma del castell a mitjans segle XIII, hi podem veure tres espitlleres dins el que semblen uns espais destinats a unes grans finestres. En el mur nord-oest hi ha dues grans obertures on hom creu hi podien haver dos grans finestrals instal·lats en el moment en que el castell va ser habilitat com a palau (a finals del segle XIV); al peu d’aquesta paret hi ha també, inclòs dins el mur, un nínxol (per a una pica, rentamans o, potser, una comuna) amb una petita cisterna o dipòsit, de 45 x 60 cm de planta. L’anàlisi del parament del mur sud-est i les dades obtingudes en el decurs dels treballs arqueològics permeten afirmar que aquest recinte sobirà, en una de les seves àrees i etapes històriques, disposava de dues plantes separades per un pis de fusta sostingut per bigues.

Recinte sobirà. Detall de l'arrencada d'una escala.

A la primera meitat del segle XV s'inicià, al castell, un nou projecte d'obres que comportà un reordenament dels seus espais interiors. Al pati que, fins aleshores, hi havia al voltant de la torre mestra es construí un nou edifici, que integrà la mateixa torre, amb espais senyorials i de serveis. Sembla que el terratrèmol de 1448 i els seus efectes sobre moltes construccions del país i, potser, sobre les del castell de Montclús va impedir aquesta complerta transformació.

Vista parcial de l'interior del recinte sobirà. Al fons el mur sud-oest i a la dreta el nord-oest amb una de les grans

obertures on, potser, hi havien finestrals i -a la dreta del forat- el nínxol que podria ser una "comuna".

En l’angle d’unió de les muralles nord-est i nord-oest hi ha una potent torre cilíndrica d’uns 16 m d’alçada. La base d’aquesta torre i la dels murs que hi conflueixen (de mitjans segle XIV) per l’exterior és atalussada; la part superior de la torre cantonera és d'un període posterior, segurament de la primera meitat del segle XV. Al peu del talús hi ha una canalització que conduiria l'aigua recollida cap a una cisterna. Es podia accedir a l’interior de la torre, per mitjà del camí de ronda del mur nord-oest. Està dividida en dos pisos, l’inferior, que te una gran alçada, es cobert per una volta d’obra  amb una  obertura, al terra del primer pis, que hi permet l’accés (qui sap si aquesta mena de “pou”- amb una “fondària” de prop de 10 m- amb les parets convenientment impermeabilitzades, tot recollint les aigües pluvials dels teulats, era la cisterna d’aquest recinte). El pis superior de la torre que, com hem dit, te la porta d’accés pel camí de ronda, està cobert també per una cúpula d’obra  i als seus murs hi ha una finestra i una tronera (defensa, per a armes de foc, característica del segle XV).

El castell tenia un segon recinte inferior o jussà on encara s’hi han conservat algunes restes. A uns 3 m de l’angle oest del clos central, hi podem veure un mur força alt amb espitlleres i merlets, segurament en aquest pany de paret hi havia l’entrada principal del castell; d’aquest primer tancament perimetral en podem reconèixer, aquí i allà, diferents fragments. S’aprecia, així mateix, el fossat que hi havia als peus de la muralla del recinte sobirà i indicis de diversos edificis (cavallerisses, estables, magatzems,...) adossats als parament interior de la muralla defensiva. A pocs metres de l’angle sud del recinte sobirà hi ha també, molt malmeses, les runes de la capella castellera de Santa Margarida, del segle XII, amb una part dels murs de la nau i l’absis semicircular.

Restes de la capella de Santa Margarida (sobre l'antic paviment, al mig 

del que era l'església, hi ha crescut una bonica alzina)

Pràcticament sota les restes d’aquesta capella s’hi pot veure el que alguns consideraran la boca d’accés a un passadís secret; te una volta molt ben feta on encara s'hi poden veure els senyals de l’encanyissat de l’encofrat; el túnel descendent, cec, finalitza als pocs metres dins la penya (potser està inacabat ?). Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ utilitat d’aquesta curiosa construcció, un pou, una nevera,... hi ha qui diu que es tracta d'un túnel d'escapatòria que, per la direcció que pren, comunicava (o pretenia comunicar) -en un i altre sentit- aquest punt amb l'interior del recinte sobirà... qui ho sap ?. Pensem que el més probable és que es tracti de la boca  i el pendent  o escala d'accés a una segona cisterna o dipòsit d'aigua (potser també inacabat) que, en un dels llocs més baixos i dins del clos del recinte jussà, recollia (o pretenia recollir) el màxim d'aigües pluvials que queien dins l'àrea ocupada pel castell i que convenientment canalitzades (hi han forces indicis de canals sota els talussos de les muralles...) podien, molt be, ser conduïdes fins a aquest punt. Les hipòtesis continuen obertes !!!. "

La treballada boca del "túnel misteriós"

Acabada la visita retornem al cotxe i -per tal d'aprofitar el matí- decidim retornar per la pista que, des de Sant Esteve de Palautordera -per la Serra de Can Vilatort i el Pla de Santa Magdalena- mor a la carretera que baixa de la Costa del Montseny a l'alçada de Mosqueroles i que, des d'aquest recollit poble, porta fins a Sant Celoni.

Santa Magdalena

Prenem les preceptives cerveses, asseguts a una terrassa de la plaça major de Sant Celoni i, contents i amb l’objectiu acomplert, retornem –per a dinar a les respectives llars- fins a Barcelona.

Gràcies, amics, pel vostre suport i companyia.

Una abraçada.



Fotografies d'en José F., Joan i Pep

ART I ESCOLTISME (16)

CRISTÒFOL GASTÓ  “Tòfol”

Campament a Can Valls d'Olzinelles. Setmana Santa 1968

En Cristòfol Gastó i Ferrer va néixer a Barcelona l’any 1950.

Entrà als scouts a primers del 1965. L’agost d’aquell mateix any, acudí amb l’Agrupament al Jamboree que, amb motiu de l’Any Sant Compostelà, es celebrà a Vigo en el qual hi participaren prop de 1000 scouts i noies-guies de tot l’estat i d’Alemanya, França, Bèlgica, Anglaterra, Portugal i Veneçuela.

Scouts catalans –entre ells en “Tòfol” (el segon, asegut a primera fila, a la dreta de la fotografia)- de Barcelona i Terrassa, al Jamboree celebrat a Vigo l’agost de 1965.

 Al campament que l’Agrupament va efectuar a Taradell, la Setmana Santa de 1966, en Cristòfol efectuà el seu compromís (“promesa” en dèiem aleshores) escolta.

L’octubre de 1966, amb els altres companys de la seva unitat –els “escultes”-, passà  a formar part del Clan Ós Gris. A finals de 1967, començà a retre servei com a “scouter” (cap d’unitat) en un altre agrupament del districte de Barcelona, concretament -com a Baloo- als llobatons de Santa Mª del Mar. El desembre de 1968, en el decurs de les festes de Nadal, el  nostre Clan organitzà –als locals del carrer Calaf de Barcelona- una exposició, que resultà tot un èxit, amb un bon recull dels seus dibuixos scouts.

Amb d'altres membres del Clan -a primera fila, amb els braços oberts- al comiat
d’un company que marxava a fer “la mili”. Barcelona, desembre 1968.

Els dibuixos d’en “Tòfol” han quedat sempre gravats en la nostra memòria. En totes les trobades que hem anat fet aquests darrers anys, al parlar dels vells companys, gairebé sempre recordem en Cristòfol Gastó i els seus “ninots”: les originals “caigudes” on hom s’agafa al que pot i on pot...; les escenes de les sortides (on, potser, ironitzava sobre un fet real: perduts al bosc, una proposta de bivac, la corredissa per a no perdre el tren o davant d’un gos...); els moments “tendres” al voltant del foc o tot esperant el sopar...; la seva “experiència” com a Baloo...; la crida al valor de l’amistat... Tenim la sort d’haver pogut aplegar, en aquesta entrada del Bloc, una mostra ben representativa de les seves il·lustracions dels anys de noi-escolta.

Amb una gran facilitat per al dibuix, en “Tòfol”, utilitzava qualsevol suport (un tros de paper, un full, un tovalló) per a -amb un rapit però precís traç- estampar-hi una escena o fet -joiós o dramàtic- ple de gràcia, d’expressió, de detalls, d’ironia i, sempre, amb un cert “missatge”. Tot un artista i, alhora, un eficaç comunicador.

Col·laborà, també, amb les seves il·lustracions en alguna de les publicacions scouts de l’època com, per exemple, el Programa de la Festa de Sant Jordi de l’any 1968 amb el disseny de la portada i un original i simpàtic dibuix a l’interior: un scout vist per l’esquena (on només es veu, tot caminant, una motxilla amb barret, bordó i potes...)

En Cristòfol Gastó, el 1977, es llicencià en Medicina i Cirurgia especialitzant-se en Psiquiatria. És, també, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Serveixi aquest espai dins del nostre Bloc, com a record i homenatge al bon i vell company.

Una forta abraçada.

(a)

(b)

CRÒNICA DE LA 27ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS VOLTANTS DE VALLGORGUINA: EL DOLMEN DE PEDRA GENTIL I SANTA EULÀLIA DE TAPIOLES.

Abans de l’hora acordada ens troben, xino-xaners i xino-xaneres, al pàrking públic –i gratuït !!- que hi ha al cor del bonic poble de Vallgorguina. Passem pel Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor que, tot i que només obre els caps de setmana, ofereix en un mostrador molta informació i itineraris de la zona. N’agafem per a futures sortides.

A 2/4 de deu, abans de que el sol apreti, comencem a caminar. L’itinerari d’avui, senyalitzat, aparentment no te pèrdua. Aparentment, però.... Travessem la riera per un pont i d’acord amb l’ informació que portem (un fulletó del Parc i un itinerari “baixat” d’internet) trobem el primer senyal. Comencem be.

Al poc passem pel Pla del Forn, una antiga zona de conreus ocupada ara per un viver d’arbres ornamentals. Deixem uns camins que van cap a la dreta i, decidits, continuem per un ample i molt fressat corriol que s’enfila suaument. Ens sobta no trobar cap més senyal ni els indicadors a les fonts del Forn i d’en Nel que ens figuren als papers que portem, però sembla que anem be, el camí va guanyant desnivell, en mig de grans ombres gràcies als avellaners i als castanyers que l’envolten. Arribem a un coll carener, envoltat d’un agradable bosc d’alzines sureres, per on veiem hi passa la pista que comunica Vallgorguina amb Can Clarens... l’hem errada !!!. Teníem d’haver agafar algun dels camins que sortien a la nostra dreta. Ho hi falta algun senyal o no l’hem vist. El cas és que, probablement, hem seguit pel Sot de Can Montasell fins arribar, dalt la carena, al punt on ens trobem. Les noies, més assenyades, proposen desfer el camí i agafar la ruta correcta, d’altres suggereixen anar fins Can Clarens –el darrer punt de l’itinerari previst abans de retornar a Vallgorguina- i fer l’excursió al revés.  L’ombra del bosquet d’alzines i l’hora ens conviden a esmorzar, així ho fem; desprès –ja tips- decidirem per on anem.

Amb l’estómac ple i encara amb el gustet de la xocolata (un complement que ja comença a ser habitual a l’ esmorzar de les xino-xano) i l’aspror del cafè amb “gotes” al paladar,  l’assemblea acorda acceptar la proposta de fer l’excursió al revés... “si ja som en un dels llocs per on hem de passar... on és el problema ?”, diem.

No se quina cara fem però quan som a Can Clarens -un gran mas de l’any 1776, a 302 m d’alçada, reconvertit avui en casa de colònies i centre d’educació ambiental- una noia, molt amable, ens diu: “Que us heu perdut ?” ... “Doncs... si, volem anar al dolmen de Pedra Gentil...” contestem una mica avergonyits i sense alçar gaire la veu. Entra a la casa i surt amb un fulletó del Parc (ja en portem un d’igual, però callem) amb l’itinerari. Ens explica el recorregut i, nosaltres: “Clar, clar... primer Can Pradell, després Santa Eulàlia de Tapioles i, poc després, ja veurem el dolmen... està molt clar, gràcies, molt agraïts” com si ho veiéssim per primer cop... Realment l’itinerari (ara anem trobant totes les senyals, però, al revés), per una còmoda pista, no te pèrdua. Passem, tot costejant la serra, per un bosc mixt -barreja d’alzines, roures i pins- que uns homes estan “aclarint” i netejant. En un país on molts i molts boscos estan bruts i abandonats, fa goix veure com en algun indret es te cura i  es treu profit dels recursos naturals dels voltants.

Al poc veiem, amb el teló de fons de les muntanyes del Montseny i del Montnegre, la senyorial masia de Can Pradell de la Serra. Possiblement aquest important mas és molt antic, s’ha localitzat un fogatge del 1362 on ja s’esmenta el lloc de “El Pradell”. Nucli d’una gran propietat, a la primera meitat del segle XIX s’hi van fer importants reformes. Formada per tres grans edificis i dos patis, hi destaca una elegant galeria d’arcades i la façana amb esgrafiats. Avui -pel que sabem- la casa no està habitada. En la llinda d’una porta s’hi pot llegir: “Josep Pradell de la Serra. 1847”, un dels seus més destacats propietaris del qual parlarem tot seguit. Al que havia sigut la pallissa, construïda l’any 1842, ara hi ha un restaurant que obre els caps de setmana.

Continuem per la pista, en direcció al nord-oest, quan encara no hem recorregut un quilòmetre veiem, en mig d’una pineda, el campanar i les restes de Santa Eulàlia de Tapioles (290 m d’alçada). Prenem un camí a l’esquerra que, en uns minuts, ens hi mena. El conjunt està format per les restes de l’església, de la casa parroquial i d’un cementiri rural. La primitiva capella, documentada des de l’any 878, era romànica –encara hi podem veure, prou ben conservat, l’absis del segle XII-. L’any 1850 en Josep Pradell, el propietari d’aquestes terres, el nom del qual hem pogut llegir a Can Pradell de la Serra, va reformar el que quedava del vell temple –de fet consta que, des del 1373, el lloc ja era en runes- donant-li a l’església un aire barroc. D’aquesta època son, probablement, el campanar, el cementiri, l’actual capella i bona part de les restes que avui podem veure.

Aquest lloc ara està completament abandonat, la porta enreixada –que intentava protegir el seu interior- esbotzada, l’altar i les parets plens de pintades amb insults i invocacions satàniques,... a més, en aquest tranquil indret –segons diuen- s'hi fan rituals diabòlics... Si en Josep Pradell aixeques el cap... !!!..

Retornem a la pista per a continuar l’excursió, encara no hem caminat 50 metres que ja veien, dalt d’un turó a 310 m d’alçada, el dolmen de Pedra Gentil. Ens hi enfilem amb un cert delit. El camí –encatifat amb les arrels del pins que sembla que juguin amb les pedres- fa, si és que no hi ensopegues, de bon pujar. Quan som dalt, el lloc ens impressiona: el dolmen coronant el turó, les set pedres verticals i la gran llosa –avui partida- que cobreix el megàlit; la vista que des de dalt del turó es domina; els pins que envolten i embelleixen el monument sense prendre-li, però, el protagonisme; una suau i gratificant brisa;  tot l’entorn te, certament, un aire màgic.

Fem una molt breu referència a la història i llegendes sobre aquest dolmen. Es va construir, amb una funció funerària, fa més de 4000 anys. Els homes i dones del neolític que ocupaven i explotaven les planes fèrtils d’aquestes muntanyes, vivien del que caçaven o recol·lectaven al bosc i, també, com a incipients agricultors i ramaders del que els donava la terra. Paral·lelament començaren a evidenciar unes certes inquietuds espirituals que, segurament, es manifestaven  tot intentant donar resposta a fets, situacions, fenòmens o fatalitats llavors inexplicables... entre elles, la mort. Així començaren a construir, amb grans pedres, els dolmens, llocs on enterraven –per a honorar als morts però, també, per a major glòria dels vius-  els membres principals de la seva comunitat. El dolmen de Pedra Gentil ens ha arribat gràcies a l’erudició del nostre ja conegut Josep Pradell qui, el 1855, el va restaurar donant-li l’aspecte que podem veure ara. El cert és que l’autenticitat de l’actual emplaçament ha portat molta controvèrsia doncs hi ha qui afirma que en Josep Pradell, el gran terratinent de la zona, el  que realment va  fer va ser “restaurar” -dalt del turó-  el dolmen; traslladant-lo del lloc on, des de la prehistòria, estava – concretament al mig d’un camp que en dificultava el seu conreu-. No sabem el grau de rigor i de fidelitat respecte al monument original  que es tingué en el trasllat però el més greu, al no fer-se en l’ ubicació original cap excavació ni estudi, es que es va perdre tota l’ informació de l’època i les possibles restes arqueològiques que en  l’enterrament hi podia haver. El propietari, segurament amb la millor intenció, traslladà el dolmen d’un lloc on aquest li feia nosa a un altre indret de la seva hisenda –enlairat i amb bones vistes- on, pensà, hi faria més goig. Així de clar i senzill, actuà segons els criteris de l'epoca: ell era l'"amo" i a casa seva feia el que volia... faltaria més !.

Diu la tradició que el dolmen de Pedra Gentil era un lloc de trobada de bruixes, d’aquí l’adjectiu de gentil, és a dir, pagà: Pedra o monument pagà. Els pescadors del Maresme creien que les bruixes s’aplegaven al seu voltant, on feien balanç de les seves malifetes i la que menys n’havia fet era castigada, per tot el col·lectiu, en aquest mateix lloc. Encara avui, sembla que en aquest dolmen s’hi fan trobades ocasionals d’ espiritistes i, concretament, la nit de Sant Joan s`hi celebra un “aquelarre” popular.

Fem, com a testimoni gràfic de la nostra estada, una foto de grup davant del dolmen i reprenem, xino-xano, el camí de baixada fins a Vallgorguina.

Tornem a passar per una zona amb nombroses sureres –el sol, ara, ja està més alt i les seves ombres son d’agrair- el camí va descendent al costat del sot de Can Sumalla fins que arribem a un punt on l’itinerari es creua amb el GR 92 que seguirem, en una pronunciada baixada, fins arribar prop de la riera de Vallgorguina. Un cop som al pla, el paisatge i la vegetació es ben diferent de la que fins ara hem tingut. Els plàtans i pollancres hi creixen altius deixant passar el sol de mig dia entre el seu fullam, amb tota una gamma de bonics reflexes.

Passem pel costat d’una depuradora i arribem al lloc on, a primera hora del matí, hem iniciat l’excursió. Com que tenim de fer temps fins a l’hora de dinar, decidim prendre les cerveses de ritual al Casal de Vallgorguina. A l'hora de pagar-les la Mª Rosa diu que, en aquesta ocasió, ens convida ella ja que fa uns pocs dies va ser el seu aniversari; ningú ho diria doncs, per a cap de nosaltres i a ella encara menys, sembla que els anys passin !!!!. Moltes felicitats !!!.
El recorregut final, segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, ha estat de 8, 2 quilometres.  

El dinar el tenim previst al restaurant “La Parra” de Sant Celoni, on ja ens esperen tres companys més que, per diferents raons, no han pogut venir a la caminada.  Tenim d’esperar una mica; som una bona colla i tot i que hi tenim la taula encarregada estem, pel que sembla, en “hora punta”... Aprofitem per a fer, a la porta del local, la foto “oficial” de la sortida.  A la fi, comencem a dinar; ja coneixem el lloc, el menú i el tracte es correcte i sense sorpreses. Quan ens serveixen els segons plats, el cambrer ens porta unes ampolles de cava: “Deu ser per l’estona que ens han fet esperar...” diu algú amb un somriure. Però no, ha estat un detall d’en Big Josep per a celebrar que l’han fet avi... Moltes gràcies, Josep, enhorabona als avis, als pares i  a la criatura i  per a que per  molts anys pugueu gaudir-ho -plens de salut i felicitat- tots plegats !!.

Així arribem al moment del comiat. Un cop més, gràcies a tots i a totes per la vostra participació (un vegada més hem perdut el camí, però no ens hem perdut del tot...). Ens ho hem passat prou be, per això ens emparaulem per a la propera sortida que serà, si Déu vol, el dijous 5 de juliol. Fins aleshores, doncs.

Una abraçada.

Fotos.- Joan Miquel, Montserrat, Joan i José Figueredo.