SANT JORDI 2013

SANT JORDI 2013

LA CANÇÓ DE SANT JORDI

Què en traureu de passar com el vent,
capità del cavall sense brida,
si deixeu endarrera el jovent
amb l’espatlla corbada i junyida ?

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ven lluny d’Espanya.

Què en traureu de florir el roserar
si les roses no duren apenes
i el que queda i no es pot esborrar
son els sécs de fuets i cadenes

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ven lluny d’Espanya.

Què en traureu de mostrar-los l’amor,
si la força de mà ens allunya
i morim sense amada i honor,
beneint i enyorant Catalunya.

Sou capità valerós!
Sant Jordi, mateu l’aranya,
volem ser lliures com vós
per volar ven lluny d’Espanya.

Ventura Gassol i Rovira (1)

  

UN MOLT FELIÇ DIA DEL LLIBRE I DE LA ROSA !!!

 

NOTA.-  

1.- Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, va néixer a La Selva del Camp l’any 1893 i morí a Tarragona el 1980. Tota la seva vida va ser un home compromès en la lluita per la cultura i les llibertats de Catalunya. Per aquesta raó patí persecucions, presó i exilis.

L’any 1926, durant la dictadura del general Primo de Rivera, prengué part -formant part del grup de militants d’Estat Català capitanejats per en Francesc Macià (Ventura Gassol n’era un dels seus lloctinents)- en la frustrada invasió de Catalunya, des de Prats de Molló, per tal de restablir-hi, les llibertats. Després de la detenció per la policia francesa i el procés judicial a París -amb un ampli ressò a la premsa europea- Macià, Ventura Gassol i quaranta catalans més van ser condemnats i expulsats de França.

A començament dels anys 30 en tornar, després de la caiguda de la Dictadura, del seu primer exili a Bèlgica va ser conseller de Cultura i d'Ensenyament en el Govern de la Generalitat de Macià i, posteriorment, en el de Lluís Companys. Ventura Gassol hi dugué a terme una considerable obra de govern. Entre les seves realitzacions hi ha el Consell de Cultura de la Generalitat, format per les principals figures del país, l'Institut Escola, l'Escola Normal amb les seves Escoles d'Estiu, la participació en la Universitat Autònoma i la creació, l'any 1936, del Comitè de l'Escola Nova Unificada, amb el projecte més ambiciós d'ensenyament fet mai a Catalunya.

Home culte i de pau, l'antic seminarista -Gassol estigué, el 1913, a punt de cantar missa- des del seu càrrec continuà treballant, vetllant i lluitant per tot allò en el que creia. Així, el 1936 en començar la guerra civil, reaccionà amb indignació i amb coratge davant d’alguns lamentables fets que es produïren. Intentà salvar temples i persones tot i saber que ell mateix estava en perill. Contribuí a preservar el patrimoni artístic de Catalunya; evitant que fos incendiada la catedral de Barcelona, gràcies a una acció que portà a terme amb la col·laboració dels mossos d'esquadra i aconseguí la salvació de molts altres monuments, entre ells, el monestir de Montserrat; impedí l'assassinat de nombrosos civils i religiosos, com el doctor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i el doctor Cartañá i Inglés, bisbe de Girona. Amenaçat de mort pels incontrolats, Ventura i Gassol hagué de fugir. El president Companys li facilità un avió que el traslladà a Marsella, després s’instal·là a París i dimití del seu càrrec de Conseller de Cultura, però això no impedí que continués treballant per Catalunya i organitzés en aquella ciutat la famosa exposició d’Art Català. Començà un exili que duraria més de quaranta anys, fins el 1977 -ja que el desig de tornar a la seva terra era cada cop més gran- i una vegada mort Franco i celebrades les primeres eleccions, tornà a Catalunya. Després del retorn, fins a la seva mort, tot el país li va retre un seguit de multitudinaris i sentits reconeixements i homenatges.

El poema La Cançó de Sant Jordi que hem reproduït, formava part del recull de poesies patriòtiques que sota el títol genèric de  Les tombes flamejants edità l’any 1923. Aquest llibre prengué el nom del sonet que obria el recopilatori, que esdevindria molt popular -especialment durant els períodes de dictadura- i que el consagrarà com a poeta. La Cançó de Sant Jordi no és, però, un dels seus versos més coneguts, la primera vegada que el vaig llegir va ser a la revista VÈRTEX de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya en el seu número de març-abril de 1978. El publicaren mutilat (no se si per la censura oficial o per una mena d’autocensura) sense les tonades que diuen: “Sou capità valerós!  / Sant Jordi, mateu l’aranya, / volem ser lliures com vós / per volar ven lluny d’Espanya.” perdent, per tant, tota la força i el sentit que -suposem- el poeta li volia donar. Aquí el teniu en la seva versió original i integra.

EL TEMPS QUE CAL ESPERAR

PRONÒSTIC PER LA SORTIDA DE PRIMAVERA

Segons els serveis meteorològics que tinc per costum consultar, aquest cap de setmana que pretenem anar a la comarca del Matarranya, sembla ser que el divendres a l’hora d’arribar a Horta de Sant Joan pot ser ens plourà molt dèbilment. Això, està clar, pels que haurem sortit de Barcelona a mig dia, perquè pels més desvagats que surtin al matí no es mullaran al descarregar les bosses del cotxe.

Pel que es veu, la pluja, si ni ha, serà molt puntual en un període de temps molt curt.

El vent serà de ponent – mestral com és predominantment en les comarques del Matarranya i la Terra Alta per l’efecte de la canalització de la vall de l’Ebre. Bufarà amb força 5, que és considerable, arribant a 7 en algun moment esporàdic però anirà minvant a llarg del cap de setmana.

Pel que fa a les temperatures, que és el més importa a les nostres noies, oscil·larà entre els dos graus als vespres i els vuit a migdia, però si realment el dissabte ens fa sol de veritat com s’espera, pot ser s’enfilarà força més.

Això és tot amics, i com ja vaig dir:

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ A LES 17:15 D'AVUI (18/4)

  Avui ja es pot dir sense por que demà divendres no plourà a Horta de Sant Joan, per tant ni els que arribarem més tard ni els matiners descarregarem les bosses amb pluja.

 La única variació que s'espera és la de les temperatures que si bé les mínimes es confirma que seran al voltant del dos graus, les màximes, amb el sol del dissabte i el diumenge arribaran molt probablement als tretze o catorze o fins i tot als disset o divuit en altres serveis meteorològics més optimistes.

Com ja vaig dir a algú de vosaltres, l'anorak no es pot deixar a casa mai.

Conclusió: Caldrà portar roba a capes per poder-se anar pelant com una ceba.

J.M.

CRÒNICA DE LA 36ena SORTIDA XINO-XANO

LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA, SANT PERE DE RIU I EL TURÓ DE MONTPALAU

 

L’emoció i el suspens, en aquesta sortida, han estat servides des del primer moment. Serem catorze, set sortirem de Barcelona, una pujarà al tren a Premià, un altre ho farà a Cabrera, tres aniran en cotxe fins a Pineda i dos vindran només al dinar, finalment serà així ?. Certament, així ha estat, be només hi hagut un petit canvi: el que tenia de pujar a Cabrera, quan el tren hi ha arribat, no hi era (i això que en Josep Lluís, amb una bona envergadura, és fàcil de veure !!). Al poc ens ha trucat per telèfon dient que havia anat fins a Pineda en moto i que ja ens estava esperant a l’estació. La recollida dels xino-xaners s’ha culminat feliçment quan -després d’un curt recorregut pels carrers d’aquesta vila- hem arribat a la plaça on hi ha l’església i hem comprovat que els tres companys que completaven el grup ja ens hi estaven esperant. De moment, cap sorpresa, tot correcte.

 

Després de les salutacions de rigor i d’entretenir-nos contemplant l’esgrafiada façana barroca de l’església parroquial de Santa Maria i l’ inscripció que, a la llinda del portal, recorda el saqueig i l’ incendi que els pirates turcs -l’any 1545- causaren a la població, matant o captivant -a més a més- a 70 “ànimes”..., comencem la caminada.

 

L’itinerari senyalitzat pel Parc del Montnegre i el Corredor i la Plataforma “Salvem la Vall de la Riera”, després de travessar –per uns pas soterrani- la carretera N II, ens porta davant de Can Jalpí o Can Coll, un important mas del segle XIV (1). Continuem.

 

Sortim del nucli urbà de Pineda per l’històric camí de la Rectoria Vella, nom d’un mas del segle XVII que era la residència -fins als inicis del segle XX- dels capellans de la parròquia de Sta. Maria. Els lladrucs d’una bona colla de gossos que, ara, la custodien fan que reprenguem el camí sense gairebé aturar-nos. Ens anem endinsant a la vall, entre camps de conreu, coberts agrícoles i alguna petita indústria, davant nostre podem veure el característic turó cònic de Montpalau i, al fons i als seus peus, el viaducte de l’autopista. L’itinerari, pel costat de la riera, passa uns 50 m per la carretera que de Pineda va a Hortsavinyà a tocar del, segurament centenari, pi de Can Cànovas. Les senyals ens allunyen de la riera i ens fan enfilar, entre naus i camps de conreu, vers els vessants boscosos del turó de la Guàrdia. La pista es transforma en camí i, després, en un corriol que entra dins d’un bosc barreja de pineda i alzinar. Un lloc ideal, diu en Joan, per a esmorzar-hi. Així ho fem.

Pi i masia de Can Cánovas, al fons el Turó de Montpalau.

 

 

Avui han “fallat” alguns dels proveïdors habituals, però ens en hem sortit prou be: no hem tingut brandi, però si rom amb mel...; ha faltat la xocolata, però no el “brownie” de la Montserrat...; no hem pres el cafè en les tassetes de “disseny”, però ho hem fet en uns gots de plàstic que han resolt el problema...; sense oblidar l’imprescindible vi i les olives. Reconfortats, doncs, reprenem l’excursió.

 

 

El corriol va guanyant alçada sobre la vall, cosa que ens permet diferents vistes sobre els camps de conreu del pla, el Montpalau, la carena de Ca l’Oliver amb el mas Castellar i la torre de Sant Jaume, Can Cànovas –gran casal del segle XIV amb la seva torre quadrada- i, tocant a mar, els barris extrems de Pineda i de Calella. Ens sorprèn, tants anys després de les famoses ventades i nevades, la gran quantitat d’arbres caiguts i troncs i branques seques que hi ha escampades arreu. A mitja pendent anem vorejant, entre pins i alzines, un parell de clotades fins que, de forma decidida, baixem de nou al pla on hi ha la riera. Estem en un lloc on la vall s’estreny i el camí passa per sota el viaducte de l’autopista C-32. Alguna cosa, però, no ens quadra: teníem d’haver trobat o vist l’aqüeducte romà de Can Cua i no ha estat així (2). Possiblement aquesta resta arqueològica, situada al fons de la vall, ha quedat als nostres peus, mentre passàvem pel corriol a mitja alçada del turó de la Guardia. Un cop som sota l’autopista la tranquil·litat de l’entorn queda torbada pel soroll del pas dels cotxes i el brunzit de la planta depuradora d’aigües de l’Alt Maresme que tenim davant. 

   

 

Arribem al paratge, apartat del soroll, de la Font del Ferro on hi veiem, també, un petit pont-aqüeducte romà –que formava part del mateix sistema de transport d’aigües del de Can Cua-,  restaurat el 2012 a proposta de la Plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” entitat que porta molts anys lluitant per la salvaguarda i dignificació de la vall i el seu patrimoni.

 

 

 

Agafem la pista emporlanada que puja cap a l’antiga parròquia de Sant Pere de Riu (3). Quan hi som, una persona -que després ens dirà que és “en Mateu de Campdevànol”- ens pregunta tot rient: “Que us heu perdut ?” al contestar-li, decidits: “No, aquest lloc està previst en la nostra ruta i hi hem vingut expressament...”, tenim la sensació que li hem donat una gran alegria. És el responsable -amb la seva esposa- de l’església i l’antiga rectoria (avui casa de colònies) annexa i, en bona part, el mantenidor i restaurador del lloc.

 

 

A la petita plaça que hi ha al costat de l’església i davant l’antiga rectoria hi estem xerrant una bona estona (de fer qui més parla, amb una gran varietat de temes i històries, és en Mateu...). Li demanem si podem visitar l’interior del temple i molt amablement ens fa una “visita-guiada” per tots “els seus dominis”: primer el comunidor –que, després d’una “rigorosa” recerca històrica, han recuperat instal·lant-hi la coberta del porxo-; després, el petit Museu –creat per aquest matrimoni-, que hi ha a la planta baixa de la torre-comunidor, amb peces històriques relaciones amb el lloc, la pagesia i l’art religiós; passem seguidament a la casa rectoral, molt acollidora, neta i endreçada; des d’on entrem, pel cor, a l’interior de l’església (en Mateu, competent, ens connecta l’ il·luminació i la música ambiental...); acabem la visita al cementiri rural que hi ha davant l’actual porta d’accés al temple. Aquí ens mostra un detall curiós: una tomba, buida, preparada per a rebre –quan calgui- al seu previsor propietari...; aquest és el modista Manuel Pertegaz que, des de l’any 1961, te una de les seves residències a Pineda –el mas Castellar que te adossada la torre de Sant Jaume-, relativament a prop de Sant Pere de Riu. No podia haver triat, aquest conegut dissenyador, un lloc més discret i tranquil per a la seva, segurament definitiva, morada !!.  Agraint al senyor Mateu la seva cordialitat i atenció  continuem l'itinerari –amb una certa preocupació pel temps que hem emprat en la llarga, però interessant i sorprenent, visita-.
 

 

 

 

 

Baixem de nou fins a la Font del Ferro, aquest indret -de fàcil accés amb vehicle- va estar molt degradat fins l’any 2007. Un cop més, els amics de “Salvem la Vall de la Riera” amb la col·laboració de l’Agrupament escota “Montpalau” de Pineda, varen fer-hi una important i meritòria tasca de neteja i rehabilitació. Passem pel costat del, també, recuperat i restaurat moli fariner de Can Marqués (4). Travessem la riera i ens aturem davant una nova mostra del patrimoni històric i cultural de la vall: el Forn de Calç de Can Marques (5). Com ja hem pogut veure al molí fariner, uns pedagògics plafons informatius ens il·lustren sobre les característiques i funció d’aquestes construccions.

 

 

Deixem el forn a la dreta i seguim el camí remuntant l’obaga del turó de Montpalau. Passem a tocar de Can Teulada la pista continua, en franca pujada i fent alguns revolts, flanquejada per alzinars que es van esclarissant a mesura que guanyem alçada fins que assolim el coll dels Altars (192 m). Un cop dalt, els qui han volgut, s’han enfilat encara més amunt fins el cim del turó de Montpalau (267 m). Un corriol  hi puja, carena amunt, en uns deu minuts. Quan gairebé som dalt, passem pel costat d’una sitja -per a emmagatzemar el gra- de l’antic poblat ibèric que hi havia en aquest lloc. Un cop al cim hi podem veure les restes del castell de Montpalau (6) i una privilegiada panoràmica sobre la vall de la riera de Pineda, el Montnegre i el litoral  que va des de Calella fins gairebé Blanes. Retornem al coll dels Altars i prosseguim l’excursió davallant, ara, per la solana. La pista, amb un acusat pendent, va baixant en mig de pinedes, algunes atzavares i un terreny saulonenc fins que arribem a l’ermita de Sant Rafael, pràcticament al peu de la muntanya. Aquesta capella, construïda el 1908 i restaurada fa pocs anys, presenta ara un aspecte de total abandó: la façana plena de grafits i pintades, la porta oberta de bat a bat i l’interior desmantellat. Col·locats a l’absis i envoltats de pins ens fem la foto de grup de la sortida.

 

 

Seguim per la pista fins arribar a l’esplanada de Can Martorell, lloc on hi hagué l’abocador de Pineda, clausurat i parcialment restaurat l’any 1994. Per un corriol que passa per un petit bosc arribem a un ample túnel –apte també per a vianants- que travessa, per sota, l’autopista.

Deixem enrere algunes hortes fins que arribem a la ermita de Sant Jaume i a l’entrada de la finca particular –tancada- que condueix al mas Castellar i a la torre de Sant Jaume, la casa d’en Pertegaz. La pista que surt de davant mateix de l’ermita ens retorna, en uns 20 minuts, a la parròquia de Santa Maria de Pineda punt final del nostre recorregut d’avui.
 

 

A la porta del restaurant Can Formiga, a tocar de la parròquia, ja ens esperen la Carme i l’Enric que, en aquesta ocasió, només han vingut al dinar. Hi tenim la taula parada, prenem les cerveses reglamentàries i un molt bon menú. El tracte, familiar i agradable, i el menjar que ens han ofert en aquest lloc, coincidim tots, que ha estat “de categoria”.

 

 

Després de dinar, ens acomiadem dels que marxen en els vehicles propis –cotxes o moto- i la resta agafem el tren que ens retornarà a casa.

 

Moltes gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació a la sortida i fins la propera Xino-Xano que serà, recordeu-ho, el dijous 9 de maig –després de la Sortida de Primavera 2013-.

 

En Joan Miquel ens informa que, segons els seus equips de mesura, en aquesta excursió hem caminat 15,5 km.

 

Una abraçada.

 
 

NOTES.-
 

(1).- Precisament un dels seus antics propietaris -el notari Jaume-Joan Coll- va ser una de les víctimes de l’atac corsari del 1545, captivat i més tard rescatat. Segurament per això, el 1561 es construí la torre de defensa adossada a la casa que, mutilada, encara hi podem veure.

(2).- Aquest itinerari –amb senyals de color verd i blanc- no passa exactament per l’aqüeducte romà. Per a visitar-lo, cal desviar-se de la ruta i seguir per la carretera d’Horstsavinyà uns 200 m més amunt del pi de Can Cànovas i a l’alçada de Can Cua, a la dreta de la carretera i al mig d’un camp, veureu una construcció d’un 30 m de llarg amb quatre arcs sencers: és el vell aqüeducte romà. També s’hi pot anar, des de la Font del Ferro, agafant la carretera que va a Pineda poc després d’un quilòmetre, a l’esquerra, hi ha l’aqüeducte.

(3).- D’aquesta església es tenen notícies documentals, com a mínim, des de l'any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d'una butlla papal d'Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. L'església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d'un poblament dispers en masos els estadants dels quals s'han dedicat, fonamentalment, a l'explotació del bosc. Fins a 1836 constituí municipi independent i, des de llavors fins al 1929, va dependre d’ Hortsavinyà. En aquell any Sant Pere, com tot el terme d’ Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament, en l’actualitat. Tot i això els vincles eclesiàstics i veïnals sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda. L'edifici manté l'estructura romànica original, del segle XII, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal amb merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII, període d’un cert esplendor a la vall i en aquesta parròquia rural. No obstant, també s'observa –especialment després del treballs de restauració- la decoració original de l'absis romànic, a base d'arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard.

(4).- És aquest un dels nombrosos molins –n’hi ha 11 de documentats- que al llarg dels segles hi ha hagut a la riera de Pineda, És una construcció amb una estructura modesta, de planta baixa rectangular i amb teulada d’un únic vessant. El complementa una bassa amb uns contraforts encara ben visibles. En documents de començaments dels segle XVI ja s’esmenta aquest molí que deixà de funcionar com a tal, segurament, a la segona meitat del segle XIX. Va ser restaurat l’any 2003.

(5).- Aquesta construcció va ser feta per a la cocció de pedra calcària (en aquest sector de la vall hi ha afloraments de roques d’aquest tipus) en una data que, almenys fins ara, no s’ha pogut precisar i, es creu, va estar en servei fins l’any 1920. El forn és una mena de gran olla troncocònica amb la base inferior més ampla. Les utilitats de la calç cuita eren diverses: es feia servir com a morter per a la construcció, per emblanquinar i desinfectar parets, per l’agricultura, com a producte medicinal, etc.

(6).- Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa militar, no una funció residencial o d'habitatge permanent. La seva funció era més aviat simbòlica, d'intimidació de la pagesia i punt d'encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància) nogensmenys, la visió que es té des de dalt del cim tant de la costa com dels vessants del Montnegre és tan extraordinària com estratègica. Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d'aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l'edificació del castell medieval, que es troba documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis, senyors del Montseny, juraven fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc de Montcada, marquès d'Aitona. Durant el segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda de Mar, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta. Dels Montcada va passar per via matrimonial als ducs de Medinaceli l’any 1756. De la fortalesa medieval ens han arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre del castell s'alçava la torre cilíndrica de l'homenatge; sembla ser que fou enderrocada –es poden veure, encara, fragments i grans blocs dels panys de paret- durant la revolta dels pagesos remença, vers el 1485. Hi ha restes d'un segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i que s'hauria construït cap al segle XV, durant la guerra entre Joan II i la Generalitat, millora impulsada pel militar Bertran d’Armendariz. D’aquesta època son els angles acuradament acabats i la finestra de punt rodó, construïts amb un tipus de pedra diferent que la resta de murs i més ben treballada. Després d’aquestes obres és quan es considera que es va abandonar, inexplicablement, la fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel (de la qual avui, en prou feines, en resten els fonaments) documentada des del segle XII.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Montserrat B. Antonio, Laia i Enric.

 

CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2013

ESCAPADA PEL MATARRANYA I LA TERRA ALTA

(Cap de setmana del divendres 19 al diumenge 21 d’abril)

Sovint els poders senyorials o polítics, per a posar límits als seus territoris, han fet servir clares divisòries naturals: carenes, llacs, rius,... En el cas del nostre país (o Països Catalans, clar) en tenim forces exemples: el Pirineu que separa el Principat de la Catalunya Nord; el riu Sènia que fa de límit amb el País Valencià; la Noguera Ribagorçana que deixa a l’”altre costat” les comarques, avui aragoneses, de la Ribagorça i la Llitera o el riu d’Algars que “separa” les comarques del Matarranya – a l’Aragó- de la Terra Alta –a Catalunya-.

Nosaltres pensem que, sovint, aquests elements més que separar uneixen: la carena és l’eix central dels vessants d’una mateixa muntanya; el riu és el curs d’aigua que ha format i dona vida a una mateixa vall; poca diferència hi ha entre les ribes d’un mateix llac;... Això passa en les comarques que aquesta primavera visitarem. En aquests territoris continua viva -amb els accents i característiques pròpies- una mateixa llengua, cultura, tradicions i manera de guanyar-se la vida. La millor forma de comprovar-ho és visitar -amb l’esperit i els sentits ben oberts- aquests indrets i treure’n les pròpies conclusions.

Un dels objectius de la Sortida de Primavera que us proposem enguany, a les comarques del Matarranya i la Terra Alta, podria ser aquest però n’hi ha molts d’altres. El mateix paisatge de secà, amb camps d’oliveres, de vinya i ametllers sota l’atenta vigilància dels Ports de Beseit; uns testimonis del passat comú antiquíssims: ibers, romans, sarraïns, templers i hospitalers, edificis renaixentistes, carlinades, indrets –republicans i nacionals- de la passada guerra civil; pobles i viles amb racons pintorescos –que han atret a notables artistes- i edificis molt interessants ; paratges naturals com les Roques d’en Benet, els congostos del Parrissal, els Estrets d’Arnes, la Fontcalda i els seus Estrets;  patrimoni singular com la mil·lenària olivera “lo Parot”, el castell de Vall-de-roures, el convent de Sant Salvador d’Horta, l’ajuntament d’Arnes, el celler modernista de Pinell de Brai –la “Catedral del Vi” l’anomenen-, fites importants de la Guerra Civil com la Cota 705 de la Serra de Pàndols ;  museus com el Picasso o l’Ecomuseu dels Ports a Horta de Sant Joan; delícies gastronòmiques (plats locals, dolços, vi, mel, oli,...). Tot això i més, hi ha per aquelles terres i, nosaltres –aixecant-nos “ben d’hora, ben d’hora...”- procurarem fer-ne un bon tast !!!.

Assortit de dolços del Matarranya

 

Aquí teniu el PROGRAMA que en Josep Maria, el nostre guia-natiu, ens proposa:

 

Divendres 19.- Tarda-vespre.- A mesura que anem arribant, hostalatge a la Fonda Miralles, Avda. Generalitat 19-21  www.hotelmiralles.com tel. 977 435 555 d’ HORTA DE SANT JOAN.  Mentre fem temps per a l’hora de sopar, aquells que ho desitgin podran donar un tom pel poble (la Plaça Major amb l’edifici renaixentista de la Casa de la Vila o els pintorescos carrers de l’Hospital, de Botera, de Cavallers, de la Comanda o del Bonaire).

Després de sopar farem, com ja es tradicional, una breu reunió per a comentar el Programa Previst per al cap de setmana.
 

 

Dissabte 20.- Matí: Ens dirigirem cap a Vall-de-roures, la capital de la comarca del Matarranya, on farem una visita –guiada- al castell gòtic (declarat Monument Nacional) i l’església parroquial de Santa Mª la Major d’aquest mateix estil. Passejarem per aquesta vila fins l’Ajuntament, notable edifici renaixentista del segle XVI (reproduït, com a Casa de la Vila, al Poble Espanyol de Barcelona), el Portal fortificat i el pont medieval de Sant Roc sobre el riu Matarranya. Continuarem la ruta fins a Beseit, passejarem pel seus estrets i costeruts carrers, fins a la Casa de la Vila i l’església de Sant Bartomeu amb la façana barroca. Continuarem, riu Matarranya amunt, fins el Congost del Parrissal on farem una caminadeta d’ 1 hora. Ja de retorn fins a Horta de Sant Joan, farem una breu aturada a Arnes per a contemplar la seu de l’Ajuntament, un dels edificis renaixentistes més notables de Catalunya. Arribarem a la Fonda Miralles a l’hora de dinar.

El Parrissal

 

Casa de la Vila d'Arnes

 

Tarda: Anirem a veure la mil·lenària olivera “lo Parot” considerat l’arbre més vell de Catalunya (la tradició diu que te 2000 anys. Sense entrar en hipòtesis, el fet que l'olivera pertanyi a una varietat desconeguda fa pensar en una edat mil·lenària. Les seves característiques són: espècie Oleo Europaea; volta de canó 7,45 m; alçària 8 m i capçada 9 m). Continuarem cap a les Roques d’en Benet, uns blocs monolítics de formes arrodonides visibles des de molts llocs de la comarca,  seguirem uns quilòmetres més per una pista fins a l’Àrea Recreativa del Mas de la Franqueta, situat al cor dels Ports, on de jove en Picasso hi va fer estada amb un seu amic -durant un mes- dins una cova. De retorn, ens desviarem fins a la Marbrera, una antiga cantera de marbre condicionada per a la visita  i el Mas de Quiquet, que també en Picasso va immortalitzar en un quadre i des d’on es te unes molt bones vistes sobre els Ports.Hi ha la possibilitat de fer una caminadeta d’uns 45’ pels Estrets d’Arnes, un congost on l'aigua corre pel mig de grans formacions de conglomerats formant uns paratges de gran bellesa. Un cop a Horta de Sant Joan, podem efectuar –en aquesta jornada tant Picassiana- una visita al Museu Picasso http://www.hortadesantjoan.cat/picasso/picasso-a-horta d’aquesta localitat (horari tardes d'hivern de 16 a 19h) i/o completar –aquells que ho vulguin-, abans de sopar, el tom per aquesta vila.

 

Les Roques d'en Benet

 

Els Estrets d'Arnes

 

Els Estrets d'Arnes.

 

Diumenge 21.- Matí: Després d’esmorzar (no gaire tard) anirem fins a Sant Salvador d’Horta, antic convent franciscà sota la muntanya de Santa Bàrbara. Ens arribarem, en una curta passejada, fins a la Cova de Sant Salvador amb una petita font que segons la tradició va fer brollar el sant donant tres cops amb el seu bordó. Després ens dirigirem cap a Bot, però una mica abans d’arribar-hi, ens endinsarem en el curs del riu Canaletes per anar a veure  les famoses Olles, el nom és significatiu, davant nostre apareixerà un treball de la naturalesa realitzat per l'erosió natural durant milers d'anys. Són sis olles o gorgs, a més d'altres basses, envoltades per un congost impressionant i únic ple de vegetació. Continuarem fins al Santuari de Sant Josep, situat dalt d’un turó des d’on es te una molt bona vista sobre el poble de Bot i el seu terme, al seu darrere s’alcen les imponents roques de Migdia i l’Agulla. Encara tindrem temps d’arribar-nos a veure el Forat de la Donzella (podeu imaginar, segurament sense equivocar-vos, de quin “forat” es tracta...), una deu d’aigua que neix entre unes roques de forma curiosa en un acollidor indret condicionat amb taules i bancs. Acabarem el matí a Bot on a la Cooperativa ens alliçonaran sobre un dels tresors de la comarca: el vi. Després d’aquesta visita ens dirigirem a la Fonda Miralles per a fer-hi el dinar de comiat d’aquesta Sortida.

Les Olles del riu Canaletes.

Santuari de Sant Josep

 

Cooperativa de Bot

 

Tarda.- Ja de retorn cap a Barcelona farem parada al Santuari de la Fontcalda, en un espai natural entre alzines, pinedes i engorjats de pedra calcària el lloc està documentat des del segle XIV si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil neoclàssic. El riu Canaletes, al seu pas per aquest lloc, s’estreny formant un petit congost que ofereix un paisatge espectacular i un dels “secrets” més ben guardats, a l’estiu, de la Terra Alta. Les aigües, que s’obren pas entre immenses parets de pedra, van format enormes tolls i piscines naturals: els Estrets. Un caminet tallat a la roca ens permetrà fer-hi un petit recorregut. Reprendrem la ruta per aturar-nos a la histórica Cota 705 de la Serra de  Pàndols on hi podrem veure el Monument a la Pau, un cub en homenatge a l’anomenada Lleva del Biberó i als morts en aquests indrets en la Guerra del 1936-1939. Una mica més avall –seguint en direcció a Gandesa- ens desviarem fins a l’ermita de Santa Magdalena, un magnífic mirador sobre la Terra Alta, la Ribera i el Baix Ebre, així com la Serra de Cardó. Als nostres peus podrem veure la població de El Pinell de Brai on ens dirigirem tot seguit per a visitar-hi (gràcies a les “influències” d’en Josep Mª, doncs els diumenges per la tarda no obren) el Celler Cooperatiu –la “Catedral del Vi”- obra modernista d’en Cèsar Martinell, començada el 1918, i amb la façana decorada amb un fris de ceràmica fet per Xavier Nogués.

Santuari de la Fontcalda

 

Els Estrets de la Fontcalda

 

Els Estrets de la Fontcalda

 

Celler Cooperatiu de Pinell de Brai

 

A partir d’aquí, ens acomiadarem i cadascú agafarà el camí cap a casa seva amb ganes, però, de retornar per aquestes comarques per tal d’ acabar de veure tot allò que, en aquesta curta oportunitat, només hem tastat.  Com a col·lectiu tant sols ens restarà dir: fins la propera !!!

Pressupost /Inscripcions:-

Hostalatge 2 dies, 2 persones en la Fonda Miralles (habitació doble en règim de pensió complerta)............ 242 euros (IVA i Taxa Turística inclosos).

Hostalatge 2 dies, 1 persona en la Fonda Miralles (habitació individual en règim de pensió complerta)............ 131 euros (IVA i Taxa Turística inclosos).

Visita guiada, al Castell i església de Santa Mª la Major de Vall-de-roures.... 4,50 euros per persona.

Visita al Congost del Parrissal, peatge vehicles.... 3 euros per cotxe.

Visita guiada al Celler Cooperatiu de Pinell de Brai......3 euros per persona.

 

De moment som 20 persones les que ens hem inscrit a la Sortida de Primavera i, per tant, ja tenim l'habitació reservada a la Fonda. Si algú més vol apuntar-se cal que truqui o escrigui un correu electrònic -el més aviat possible-  a en Josep Maria.

Per tal de compartir, en la mesura del possible, la capacitat dels cotxes i les despeses de benzina -abans de la data de la Sortida- ja anirem quedant per correu electrònic o per telèfon.

Amics i amigues, de moment, això es tot.

Una abraçada.