“Porta la bossa i emporta’t la brossa”
Un raid Xino - Xano per la serralada de Marina
...amb etiqueta ecològica.
Un altre cop em toca
escriure la crònica d’una Xino – Xano essent el menys adient per fer-ho.
Soc l’individu (per
dir quelcom) menys adient per haver estat l’organitzador de la sortida, que per
tant no puc tenir una visió imparcial del esdeveniment, i perquè si dic que
veritablement no he quedat satisfet ho atribuireu a la meva falsa modèstia.
Mala peça tinc al teler.
Intentaré
relatar-vos amb el rigor més gran de que jo sigui capaç com ha anat la
passejada del dijous 9 de maig. El dia ha començat, pel que fa a nosaltres, a les vuit del matí a la
plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet. Dic pel que fa a nosaltres,
perquè el Xinoxanaires més matiners em diuen que a tres quarts de vuit del
matí, els carrers ja eren posats. Es veu que com que es tracta de una vila molt
treballadora els posen ben d’hora, ben d’hora.
Amb una precisió
digne dels transports suïssos l’autobús B14 ha fet entrada a la parada a les
8:37, i amb una sincronització que només es dona en la gent que ha estat
escolta l’Elena Iniesta i el Pedro eren a dintre perquè l’havien agafat a les
8:10 al origen de la línia.
Als voltants de les
nou hem començat a caminar des del cap de munt de Can Franquesa, final de la
línia que ens ha estalviat els carrers costeruts del barri de Singuerlin. Una
pista de terra, de pendent considerable sense arribar al qualificatiu de
penitencial, ens ha dut fins la torre de guaita dels bombers forestals de la
cota 246 en escassos 20 minuts.
Com que ja era l’hora d’esmorzar, una de les
fites de les nostres XXR, ens hem lliurat al noble esport de la gimnàstica en
les modalitats d’exercici de barres mandíbulars i aixecament de botes
vinícoles. En acabar la gimnàstica ens hem pres els cafès rituals i les “gotes”
tradicionals.
El primer fiasco de
dia va ser que la humitat que us havia pronosticat i que si que va fer acte de
presència, es va conxorxar amb una manca de vent que no us havia pronosticat
donant com a resultat una mena de calitja que quasi impedia la visió de
l’espectacle de la magnitud de l’àrea metropolitana. Si veure-ho era difícil,
que us he de dir de fer fotos!
Un cop restaurades
les forces, vàrem anar carenant fins al poblat ibèric de Puig Castellar. Lloc
emblemàtic de Santa Coloma i que en rebre diàriament un número de visites
considerable ens va fer possible collir la primera deixalla del dia i amb això
començar la nostra èpica creuada contra la contaminació silvestre.
En la visita
del poblat, les explicacions van córrer a càrrec dels nostres historiadors
vocacionals, en Pep Arisa i en Llorenç Cabrol, ajudats pels plafons informatius
que el Museu Torre Valldovina de Santa coloma de Gramenet va instal·lar en el
seu esforç per museitzar el paratge.
En el camí cap a
l’ermita de Sant Climent ens hem endut el segon fiasco, us havia gairebé promès
que no ens mullaríem, i ens han caigut unes gotes. No de licor, com cal en
l’esmorzar, sinó de pluja. Poques, és cert, però prou per fer-nos posar la
caçadora impermeable o obrir el paraigües. Superat el lloc concret on s’estava
el núvol que ens “xafava la guitarra” i el pronòstic a mi en particular, vàrem
arribar a una ermita que no té cap interès arquitectònic i que no es pot
visitar el seu interior.
De camí a Sant
Onofre haguéssim pogut introduir un pel d’aventura al recorregut de la 37ena
XXR, seguint el viarany que carena a través del bosc des de Sant Climent a Sant
Onofre, com ja havia fet jo en la preparació de l’excursió, però després de
l’enquesta de tria de menú no vaig gosar de preguntar-vos si us venia de gust
un tram de sender feréstec i perdedor. És per això que vàrem anar pels carrers
de l’urbanització La Vallensana trepitjant asfalt i ciment. Recuperada la pista
de terra, en pocs metres arribem a l’Ermita de Sant Onofre, lloc d’aplecs
tradicionals de Santa Coloma, Badalona i crec que també de Montcada.
Contràriament al que és costum, en Josep Maria no en tenia la clau, (tampoc
tenia l’obligació) i ens vàrem quedar amb les ganes de visitar una ermita que
possiblement sí tenia interès. És un altre dels motius pels que com us he dit a
principi no n’estic satisfet de l’excursió, però ho sento no vaig poder saber
qui tenia la clau.
 |
| La foto "oficial". Falten l'Enric i la Carme. |
Vàrem aprofitar
l’ampli espai per fer una foto de grup, comptant que després a la Murtra amb
l’Enric i la Carme, faríem la definitiva, però com que no menjo prou “cues de
pansa” no em vaig recordar més. Tercer fiasco del dia, la foto va ser contra
llum perquè la façana de l’ermita és orientada a ponent, i la difosa
lluminositat proporcionada pel cel cobert no feia evident que el fons era més
clar que el primer pla. No sé jo si el “Photoshop” ho podrà adobar.
Feta la foto que
després es convertiria en “la oficial” i establertes les comunicacions amb el
Monestir de Sant Jeroni de la Murtra per avisar de la nostra arribada imminent
i amb el restaurant per confirmar el número de comensals, vàrem iniciar el
descens “a tomba oberta” per les dreceres relliscoses que ens portaren directes
a la porta del Monestir. Aquí els bastons que vàrem recomanar en la
convocatòria ens van salvar de més d’una i de dues caigudes (les dues que havia fet
jo en la preparació). Una novetat d’aquesta Xino Xano, en Joan Simarro, que
fent cas al suggeriment de l’assemblea portava la farmaciola, no es va haver
d’estrenar.
Arribats doncs al Monestir sans i estalvis, ens estaven esperant l’Enric i la Carme que ja hi eren al claustre.
Tot seguit na Joana Estradé, membre de l’Associació d’Amics de la
Murtra ens va guiar acurada i intensivament al llarg i ample de tots els racons
del Santuari. La visita, que havia de durar aproximadament una hora, com que
ens vàrem “portar bé” i, cal dir-ho, va haver-hi sintonia, empatia, bona
química, o com els agrada dir als més esnobs, molt “feeling”, es va allargar
quasi mitja hora més perquè la Joana ens va voler mostrar el racó a on els
mestres artistes treballen voluntàriament en la restauració de les peces de museu
(recuperades en el lloc o procedents de donacions) que embelleixen el Monestir
o s’incorporaran al patrimoni en un futur.
Aquesta
interessantíssima visita no només va fer descobrir a la majoria un lloc
insospitat tant a prop de Barcelona, sinó que a mi, que ja ho coneixia, em va
salvar la logística de tota la sortida. Durant tot l’itinerari vàrem anar fent
sense presses conscients que a part de fer honor a l’esperit xinoxanaire de les
nostres excursions, no podíem arribar abans de les tres de la tarda al
restaurant. Pels qui no estigui familiaritzat amb les cases de menjars els hi
he de dir que aquests establiments no poden de cap manera dir al parroquià de
cada dia que no el pot servir perquè una colla de "iaios" motxilers i desvagats
els hi ha pres el lloc. I si a sobre son jubilats que cobren dels qui com el
dit parroquià que encara cotitza, ni us ho explico!!
El cas és que en
acabar la visita i després d’un últim passeig de poc més de tres quart d’hora
vàrem arribar a Ca n’Armengol a les tres tocades, després de 10,34 quilòmetres
i sis hores i quart (incloent aquí el temps d’esmorzar i les visites) i oh
sorpresa! El senyor Armengol (no sé si el pare o el fill) ens ha preparat taula
llarga per tota la colla en un menjador separat per a nosaltres sols, tal com
ens havia recomanat amb el menú de diumenge.
Llavors, les
cerveses tradicionals, els brindis de rigor, el gaudi de sentir-nos vius, les
fotos per fer-ho palès i el dinar (de menú diari, això sí), és a dir, el
veritable objectiu de totes les nostres trobades, de les que les XXR és només
l’excusa.
Us he dit al
començament que no havia quedat satisfet del resultat de la 37ena, i és que en
l’ànsia de complaure a tothom vaig proposar-vos una enquesta sense parar compte
que mai plou a gust de tots.
Va ser per això que
veien el caire que anaven prenent les respostes vaig enviar-vos A QUATAR sense
parar compte que algú s’ho podia prendre seriosament.
Elena i Pedro, ho
sento, no era la meva intenció.
Text: Joan Miquel
Fotos: Arisa, Bosc, Cortés, Escobedo, Simarro, i Terrones (Per ordre alfabètic i de quantitat)
El 24 de febrer de 2007, més de
dues-centes persones –la majoria d’elles vinculades amb l’escoltisme
granadí- assistiren, omplint la sala
d’actes del Col·legi dels Escolapis, a l’ inauguració de l’ ARCHIVO-MUSEO SCOUT
DE GRANADA. Una iniciativa, madurada des de feia anys, per l’Asociación Granadina de Amigos del
Escultismo (AGAE / AISG-Andalucia) http://agae.aisg.es .
