CRÒNICA DE LA 40ena XINO-XANO

CAMINADA PELS SALTS I ELS GORGS DEL TORRENT DE LA CABANA (CAMPDEVÀNOL)

 

Després de les vacances d’estiu, esperàvem que arribés aquesta sortida quasi amb les mateixes ganes que els infants esperen el matí del dia de Reis.

 

Les xino-xano ja comencen a ser, per a nosaltres, com aquelles pastilletes que el metge diu que no hem de deixar mai de prendre sinó volem que el sucre, el dolor o el colesterol se’ns dispari.

 

Necessitem aquest mensual retrobament amb els companys i companyes, la caminada per la natura, l’esmorzar amb menges i “gotes” furtives, la xerradeta sobre els esdeveniments –de tot tipus- més recents, la cervesa del final de l’excursió, el dinar “de menú” en una fonda o restaurant de poble... És ben cert que tot això comença a ser, per a molts de nosaltres, una mena de teràpia reconfortant i necessària. Un “remei” que, sinó el prenem, trobem a faltar.

 

Així doncs aquest matí de dijous, la majoria en tren i alguns en cotxe, hem arribat (els qui ho hem fet amb la Renfe, clar, amb un quart d’hora de retard) a l’estació de Campdevànol. Fem les salutacions de rigor i comencem, sense torbar-nos gaire (son ja ¼ d’onze), la caminada.

 

Travessem les vies i tot vorejant el riu Merdàs (un dels afluents del Freser) ens endinsem per la vall que porta a Gombrèn. Caminem per l’antic camí ral i ramader que, passant per Campdevànol, unia (i segurament encara uneix) Ripoll amb la Pobla de Lillet. Anem entre la carretera que porta a Gombrèn i el riu. Travessem algunes planes agrícoles; prop de masies com Can Coronetes, el Miracle o Cal Cornut (que havia sigut hostal i on, potser, el nom hi atreia a més d’algun desvergonyit client...) i un ombrejat bosc de ribera format  per pollancres i, principalment, verns. El recorregut, amb uns rètols informatius –que, de tant en tant, ens van explicant el més destacable de cada mas o lloc- és planer, arranjat i molt agradable.

Arribem a la Font de Sant Eudald, condicionada amb bancs i taules, on decidim esmorzar. Hi ha una tradició que explica l’origen del nom d’aquesta font: Per aquest camí, diuen, foren portades al monestir de Ripoll les relíquies de Sant Eudald que els monjos havien anat a buscar a la vila d’Acs a l’Arieja francesa. Es diu que en passar per aquest indret estaven assedegats però la font feia molt de temps que era eixuta i les aigües del riu baixaven enfangades. Aturaren la comitiva, amb les restes del sant, mentre contemplaven entristits el sec broc de la font... De sobte i miraculosament aquesta revingué, sense que mai més hagi deixat de rajar.

 

Nosaltres, per esmorzar, l’aigua ni l’hem tastat. Un rètol, a la font, adverteix clarament: “Aigua sense garantia sanitària”. Per això (ves quin remei !!) hem tingut de recórrer al vi de la bota i a tots els complements de costum: les olives, el pastis casolà, el cafè i “les gotes”. En acabar de menjar, llavors si, hem fet servir l’”aigua sense garantia sanitària” per a rentar-nos les mans...

 

Com fa segles degueren fer el monjos, reconstituïts després del refrigeri, reprenem la marxa. Arribem a l’Àrea de lleure de la Font del Querol, un espai amb barbacoes, taules i prats molt adequat per a fer-hi tiberis. Fins aquí s’hi pot arribar, per la carretera, amb cotxe. Cal advertir, però, que pràcticament l’únic lloc on es pot aparcar és un pàrking de pagament –no vigilat- on l’Ajuntament cobra 10 euros per cotxe i dia (potser és una mesura dissuasòria davant les aglomeracions del mesos de calor o els caps de setmana, però es cobra tot l’any i tots els dies de la setmana... déu ni do !!).

 

 

Per una passera o pont metàl·lic travessem el riu Merdàs, ens hi fem una fotografia. Voregem el càmping Pirinenc i deixem la vall que forma el Merdàs per enfilar-nos suaument per la que ha creat el Torrent de l’Estiula o de la Cabana. Passem per un parell de tanques de bestiar amb batents i el camí desemboca en una pista encimentada. Deixem a la dreta Cal Paraire on, amb la marca “Mas d’Estiula”, fan i venen iogurts i formatges artesans. Una mica més amunt abandonem la pista i, seguint els indicadors, agafem un corriol que s’enfila entre pins i clarianes carena amunt fins que arribem dalt del salt del gorg de la Cabana que veiem als nostres peus.

 

 

L’itinerari està marcat amb senyals de color groc –tot i que també n’hi ha de verdes i blanques del sender local que va de la vall d’Estiula a Campdevànol pel coll de l’Auró-. Creuem el torrent per sobre d’unes pedres i, a l’altre costat, seguim un corriol que puja fort muntanya amunt.  Totes les ribes son plenes de falsos camins fets per la mateixa gent que –especialment a l’estiu- cerca els nombrosos llocs on banyar-se. Nosaltres, però, anem seguint les senyals i els indicadors i –cosa rara-, en aquesta ocasió, no ens perdem.  El corriol que passa pel mig de pins i boixos ens permet anar visitant tots i cadascun dels gorgs i salts del torrent: el de la Tosca –de postal-, el de l’Olla –amb l’aigua d’un blau turquesa que enamora-, el de la Bauma –impressionant-, el del Forat –que veiem, a vista d’ocell des del mirador que te al damunt-; s’anomena així perquè a la dreta del gorg hi ha una cavitat que sembla l’entrada d’una cova. 
  

Gorg de l'Olla

Gorg de la Tosca

 

Gorg del Forat

 

 

 

Passem, ara, per uns prats enmig d’una pineda neta de vegetació. Al costat del torrent veiem el gorg Petit del Colomer –petit ?, és força gran i amb gent remullant-se els peus a la seva riba-. El camí continua, entre prats i pins per sobre del torrent. Un indicador ens convida a visitar el gorg del Colomer, el setè i darrer de la “sèrie” i, segons el meu parer, un dels més espectaculars. Una gran olla, envoltada d’altes parets de roca per on es despenja –formant una “cua de cavall”- un impressionant salt d’aigua. A més de nosaltres hi ha una parella asseguda en un dels costats, el noi –valent o per a impressionar a la seva enamorada- es tira a l’aigua (amb banyador) i amb unes ràpides brasades arriba sota el salt i torna a la riba. Nosaltres, només, ens ho mirem i els més atrevits es remullen el clatell, les mans o els peus en les fresques i transparents aigües... i es que, ja tenim una edat !!!. Fem unes fotografies i acordem –doncs anem un pel justos de temps- no fer el recorregut circular previst, que remuntant el serrat pel coll de Colomer retorna a l’àrea de lleure de la Font del Querol, i desfer el camí -torrent avall- per on hem pujat.
 

 

 

Gorg del Colomer

 

En un dels prats del recorregut, sota d’uns indicadors, fem la foto “oficial” de la caminada.

 

 

Son 2/4 de tres i quasi tots ja hem arribat a la passera metàl·lica de la Font del Querol. Un dels caminadors ha tingut problemes amb les plantilles de les sabatilles i això l'ha fet endarrerir, acompanyat –en tot moment- per dos companys més.  Com que tenim emparaulat el dinar a les 15 h, decidim forçar la marxa al llarg dels 2,5 km que ens falten fins arribar al restaurant per advertir-los del nostre retard mentre, el “lesionat” i dos companys més, esperaran que un dels dos cotxes que tenim a l’estació els vingui a recollir.

 

Quan arribem tots -passats 2/4 de quatre- a l’hotel “La Sèquia Molinar” de Campdevànol trobem al responsable del menjador un xic emprenyat (ens diu que la cuina tanca a les 16 h i que el personal, pel nostre retard, tindrà de plegar més tard). Fa un dia serè, sense gairebé cap núvol, però els primers que han arribat han tingut d'aguantar el "xàfec": "Si hagués sabut que vindríeu a 2/4 de quatre... no us haguéssim emparaulat el dinar...". Amb tot, al anar-los explicant el que ha passat, la situació es normalitza (cal dir que, des del dia anterior, els havíem avançat per tal de facilitar-los la feina, els primers i segons plats triats i que, si be ens havien dit que la cuina estava oberta fins a les 16h, no sabíem que era -exactament a aquesta hora- quan el personal marxava). El menú i el servei ha estat correcte –fins i tot l’encarregat ha vingut, en diverses ocasions, a preguntar-nos si tot estava be i si el menjar era prou calent...-. Deu haver descobert que no érem uns “penques” com segurament havia arribat a pensar. Prenem els cafès, els “carajillos”, els tes o els poleos i a l’hora de “la dolorosa”, per a compensar l’enrenou, decidim arrodonir el preu per tal de deixar –concretament per a la gent de la cuina- una mica de propina.
 

 

 

Anem fins a l'estació. A les 18 h., ara si puntual, agafem el tren fins a Barcelona i, els qui han vingut en cotxe, els vehicles que els portaran als seus respectius destins. Les dues hores de viatge fins a Barcelona -la línea fins a Puigcerdà és de via única, encara, com al segle XIX- ens permeten continuar "fer-la petar", una estona més, tot comentant la "dura" activitat -per als qui fem "vacances" gairebé tot l'any- del passat mes d'agost, algunes propostes per a fer la colla o "batalletes varies" de la nostra ja histórica vida laboral,... Gràcies a això el viatge de tornada se'ns fa més curt.

 

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat en total: 17,25 km. amb un desnivell acumulat de +/- 145 m.

Temps total incloent-hi les aturades per a esmorzar, visites, reagrupaments de la colla i  pauses per a recuperar l’alè: 5h 13’.

Velocitat mitjana: 3,3 km/h.

Velocitat promig ponderada: 3,6 km/h.

Velocitat màxima instantània: 5,1 km/h (assolida a 800 m d’arribar al restaurant del final de l’excursió).

 

Coincidim que ha estat, la d'avui, una excursió amb un dia esplèndid i per un lloc espectacular. “Ja feia temps que us ho deia...”, ha dit l’Elena I. que ja hi havia estat, anteriorment, un parell de vegades.


Potser tindrem, per tal de que les caminades siguin realment "xino-xano", de triar itineraris que es puguin fer en una matinal, que permetin un ritme més tranquil (o portar el "dinar de motxilla" quan la llargada o dificultat del recorregut no permetin dinar -a una hora raonable- de restaurant). O matinar més, si això és posible.
 

 

Agraïm a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots la vostra assistència i participació.

 

Fins la propera xino-xano que serà, recordeu-ho, el dijous dia 3 d’octubre.

 

Una abraçada.

 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Joan Miquel, Joan i Pep.

CADENA CATALANA

HEM FET VIA PER LA INDEPENDÈNCIA !!.

Les xifres de la Via Catalana:

Llargada de la Cadena: 393,8 Km, des de El Pertús fins Alcanar, cal afegir alguns quilòmetres més doncs la Via es va allargar més enllà, dins de la Catalunya Nord i el País Valencià. En total més de 400 km.

Comarques que ha travessat: 15. Al Principat 13, més el Vallespir i el Baix Maestrat.

Termes municipals implicats: 86.

Nombre de trams: 778. Dels quals 57 dins Barcelona.

Llargada mitjana de cada tram: 506 m.

Punt més alt de la Cadena: 499 m a Subirats (Alt Penedès).

Nombre de voluntaris: Més de 30.000, dels quals 5.000 en tasques d’organització.

Autocars mobilitzats: 1.500, alguns contractats a fora de Catalunya.

Nombre de participants: 1.600.000 (segons la Generalitat), 400.000 (segons el Ministerio del Interior del  Gobierno de España) tot i que el ministre espanyol de Asuntos Exteriores ha tingut de reconèixer que la Via Catalana ha sigut “un èxit de convocatòria, d'organització, de logística i de comunicació”.

Nombre de samarretes de l’ANC venudes: Més de 500.000.

Periodistes acreditats: 1.000, dels quals 200 de mitjans estrangers, indiquen l’expectació davant la jornada.

Repercussió internacional: El ressò de l’èxit de la Cadena a la premsa internacional ha estat notable, diaris de 35 països n’han donat notícia (fins i tot a les portades) o hi han publicat articles. Els principals canals de televisió del món com la BBC, Aljazeera, Euronews, Russia Today, France TV, entre d’altres, han fet extensos reportatges per al seus espais informatius.

La nostra participació:

Nosaltres, la gent de la nostra colla, també hi hem contribuït. Repartits, concretament a Premià de Mar, a Barcelona -al Fòrum i al Passeig de Gràcia-, a  Alcanar i, el grup més nombrós, a Montbrió del Camp (tram 183) amb una “pancarta” d’estelades de més de 23 m –idea de la Lydia i en Joan- amb la qual els organitzadors locals ens han demanat que obríssim el tram.

Ha estat –a tot el territori- una jornada festiva, emotiva, pacífica, multitudinària, plena de civisme i desig de llibertat, reivindicativa i alhora alegre. Un dia on la dignitat col·lectiva ha omplert d’estelades i samarretes grogues les ciutats, els carrers, les places, els pobles i les carreteres de tot Catalunya. La Via Catalana i concretament la societat civil que l’ha fet possible, posant-se davant dels polítics, marca un camí sense retorn fins assolir la irrenunciable sobirania del nostre poble.

Gent diversa, de tota condició i origen, grans i petits, famílies senceres, en grups o individualment, originaris i nouvinguts,... però tots amb el mateix sentiment de voler manifestar -com un sol poble i donant-nos les mans- l’ anhel d’esdevenir una nació, un estat, lliure.

I el que també és molt important: el món ens ha vist i son molts ja els qui comencen a comprendre que Catalunya és un país que, d’una manera cívica, integradora i democràtica, vol ser un estat independent.

Tot i l’indiscutible èxit d’aquesta manifestació ciutadana, encara ens queda molta feina per fer. Cal fer pedagogia, saber explicar el projecte a molts conciutadans que encara  hi son aliens, que pensen que d’altres alternatives son possibles o en desconfien de les seves conseqüències. Ara ens toca eixamplar la majoria social, explicar –amb un programa coherent, engrescador, al màxim unitari i amb voluntat constructiva- el que volem i per què ho volem.

La darrera paraula, no ho oblidem, sempre la tindrà les urnes. Serà el vot de la majoria –confiem que d’una gran i inequívoca majoria-  el qui, a la fi, decidirà.

Se’ns gira feina i no tenim massa temps per fer-la. Jo, com molts de vosaltres, aquell dia -el de la independència- hi voldria ser !!.

Text.- Pep

Fotografies de la colla.- Enric, Joan i Montserrat (fotógrafa de Montbrió del Camp).

CRIDA A LA 40ena SORTIDA XINO XANO

CAMINADA PELS SALTS I ELS GORGS DEL TORRENT DE LA CABANA (CAMPDEVÀNOL)

Data.- Dijous 19 de setembre de 2013.

 

Tipus d'itinerari.- L’itinerari que us proposem en aquesta caminada ressegueix el fresquívol torrent d’Estiula, conegut popularment com el torrent de la Cabana, on podrem gaudir de la bellesa visual dels seus salts d’aigua i gorgs d’aigües transparents.

Durant el recorregut podrem observar diferents comunitats vegetals que es disposen segons els condicionants ambientals i l’acció modificadora de l’ésser humà, com és el cas del bosc de ribera, format principalment per verns, que hi ha a la llera del riu Merdàs; la pineda de pi roig, plantada amb finalitats productives, que va substituir les rouredes, i els boscos caducifolis originaris que ocupen la major part de la vall d’Estiula. També hi ha zones obertes, formades per feixes amb prats i matollars, que ens recorden que totes aquelles valls s’havien conreat i que actualment resten abandonades o tan sols aprofitades com a terrenys de pastura per al bestiar.

La presència de l’activitat humana en aquestes valls és present en les restes d’una antiga teuleria i d’un possible antic molí sota el mas del Colomer, en alguns masos encara avui en dia actius, com cal Paraire (on, amb la marca “Mas d’Estiula”, fan i venen iogurts i formatges artesans) o el mas Baussacs i en l’activa explotació forestal que ha obert amples i fangosos camins i ha deixat petja en les zones d’aclarida dins del bosc.

Finalment, en els punts més alts de l’itinerari gaudirem de la vista cap a la Serra de Montgrony i la Serra Cavallera, les dues grans serralades del Prepirineu al Ripollès.

 

 

Recorregut i dificultat.- Començarem la caminada a l’estació de Campdevànol. Cal anar, uns 1,5 km, per una pista-camí que voreja la carretera GI-401 que va a Gombrèn, fins a l’àrea de lleure de la Font del Querol (on esmorzarem). Pràcticament davant de Cal Paraire surt el camí, senyalitzat, que porta als gorgs i salts del Torrent de la Cabana. El recorregut  serà:

0,00 km. 0h 00’ .- Area de lleure de la Font del Querol.

1,35 km. 0h 25’.- Cal Paraire. El camí surt de davant l’accés al mas.

2,52 km. 0h 55’.- Gorg de la Cabana.

2,70 km. 1h.00’ – Gorg de la Tosca.

3,10 km. 1h 10’.-  Gorg de l’Olla.

3,35 km. 1h 15’.-  Gorg de la Bauma.

3,80 km. 1h 25’.-  Mirador del Gorg del Forat.

4,10 km. 1h 35’.-  Gorg Petit del Colomer.

4,77 km. 1h 45.-  Gorg del Colomer.

5,10 km. 1h 50’.- Cruïlla de pistes

5,85 km. 2h 00’.-  Mirador sobre la Vall d’Estiula i la Serra de Montgrony.

6,17 km. 2h 05’.-  Collet del Colomer. Màxima alçada del recorregut (978 m).

6,45 km. 2h 10’.-  Mirador sobre la Vall de Baussacs, el Pirineu i la Serra Cavallera.

7,75 km. 2h 20’.- Collet Daguí.

7,85 km. 2h 35’.- Mas Baussacs.

8,40 km. 2h 45’.- Avellaneda (antic conreu d’avellaners).

9,25 km. 3h 00’.- Àrea de lleure de la Font del Querol.

Retornarem, desfent els 1,5 km, fins al poble de Campdevànol on dinarem. Així doncs el recorregut total de l’excursió -a peu- serà de 12,25 km. El temps estimat per a fer-los, sense pauses ni aturades, és d’unes 4h. El desnivell acumulat és de +/- 218 m.  La dificultat, tot i la distancia recorreguda, és baixa.

Aquells que no vulguin fer tot el recorregut circular i estalviar-se uns 2km de caminada i uns 100 m de desnivell, un cop al Gorg del Colomer, poden retornar a l’ Àrea de lleure de la Font del Querol desfent el camí per on hem anat (mireu aquest gràfic).

Dinar.- El dinar el farem al restaurant de l’hotel La Sèquia Molinar del carrer de la Fulla, 12 (carretera Nacional 260), tel 972 712 836 de Campdevànol

 

http://www.lasequiamolinar.com  

http://www.gourmetvinos.com/articulo.php?ID=1055 ,

on ens faran un menú de 14 euros amb el cafè i l’ IVA inclòs. Dinarem a les 15h (el restaurant està a uns 0,5 km de l’estació) i desprès agafarem el tren de tornada a Barcelona que surt a les 18h de Campdevànol i arriba a les 20h a Barcelona.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Cal pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- en Llorenç i l’Antonio portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª i la Montse la llet i el cafè,  en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre, la Montserrat (si pot fer-lo) el pastís artesà i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba, calçat adequat al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui). No oblideu, barrets i protecció solar i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.-  El desplaçament fins a Campdevànol el farem en tren. Agafarem el tren de Rodalies-Renfe de la línia R 3 que va de l’Hospitalet fins a Ribes de Fresser. Passa per l’estació de la Plaça de Catalunya a les 7h 57’ i per l’estació de La Sagrera-Meridiana a les 8h 05’. Arriba a Campdevànol a les 10h 02’.

Els qui el vulguin agafar a la Plaça de Catalunya es trobaran, sota el rellotge de davant les taquilles, a les 7h 40’ i els qui ho facin a l’estació de La Sagrera-Meridiana l’hora de trobada, davant les taquilles, serà a les 7h 45’. Per a facilitar el “control d’embarcament” s’agrairà digueu a en Josep Maria, en el moment d’inscriure-us a la sortida, en quina de les dues estacions agafareu el tren.

No oblideu de portar la “Targeta Dorada” de Renfe, penseu que amb ella ens fan un 40% de descompte en el preu del bitllet (i el jubilats no estem per a regalar rés !!).

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimarts 17 de setembre, trucant o escrivint un correu a en Josep Maria, el company que coordina aquesta sortida; més que rés per tal de  confirmar, al restaurant, el nombre de comensals que serem a  dinar.

 

Recordeu dir-li en quina de les dues estacions (“Plaça de Catalunya” o “La Sagrera-Meridiana”) agafareu el tren d’anada.

 

 

ONZE DE SETEMBRE 2013

CADENA HUMANA PER LA INDEPENDÈNCIA

 

Tal i com es quedà al  passat Sopar d’Estiu, aquells de la colla que ho vulguin, acudiran, el proper ONZE DE SETEMBRE, a fer “Cadena per la Independència”.

 

Un bon nombre anirem cap al sud, a "reforçar” els trams de “cadena” on sembla que cal més presència de gent d’altres zones més poblades. Concretament  al TRAM 183 que és als voltants de Montbrió del Camp.

 

D’altres companys i companyes, per raons de proximitat, familiars o perquè ja s’havien compromès amb altres colles o grups d’amics “faran cadena”  en d’altres llocs. No hi fa rés, el que cal és que arreu hi hagi gent disposada a afegir-se, ma amb ma, per tal de donar continuïtat a aquests més de 400 km festius i reivindicatius.

 

 

Per als que anem al TRAM 183, recordeu que:

 

EL LLOC I L’HORA DE TROBADA ÉS: El dia ONZE DE SETEMBRE a la Plaça de Catalunya (davant del Hard Rock Cafè) a les 9h 30’. IMPORTANT: CAL SER MOLT PUNTUALS DONCS ENS COMENTEN ELS ORGANITZADORS QUE ELS AUTOCARS NOMÉS PODRAN ESTACIONAR A LA PLAÇA CATALUNYA 15'. 

 

ELS AUTOCARS, organitzats per l’entitat “Sobirania i Justícia”, sortiran PUNTUALS a les 10h. A nosaltres ens han assignat l' autocar Nº 2 (de 50 places).  

 

Un cop siguem a REUS, disposarem de temps lliure per a fer una passejadeta per la ciutat. El dinar el farem al restaurant ANTIGA CASA CODER, de la cèntrica Plaça Mercadal 16, on cal que hi siguem de les 12h 45’ a les 13h.

 

Desprès de dinar, a les 14h 30’, sortirem de Reus en direcció a Montbrió del Camp fins al TRAM 183. És un tram relativament proper al nucli del poble, però a la zona on hi ha el polígon industrial, amb poques ombres. CAL, PER AIXÒ (SI FA UNA TARDA DE CALOR), ANAR PROTEGITS DEL SOL AMB BARRETS, CREMA SOLAR I ALGUNES BOTELLES D’AIGUA.

Cal ser al nostre lloc de la "cadena" a les 16h. A les 17h14' (commemorant l'Onze de setembre de 1714) tota la CADENA HUMANA bategarà com un sol cor !!!. Com señal d'inici de la Cadena, sonaran tots els campanars del país mentre els participants tindrem les mans agafades amb el simbolic gest d'un comú desig de llibertat. 

La Cadena durarà fins les 18h. Durant aquella estona es faran les fotografies i s'enregistrarà la Via en vídeo des de l'aire. Si algú de nosaltres pensa en portar un aparell de radio podrem seguir el moment a tot el país (els mòbils se saturaran...).

Sembla que, certament, viurem un nou dia històric.

 

De moment això és tot. Per a qualsevol qüestió relacionada amb aquest tema podeu posar-vos en contacte amb en Carles o l’Elena que son els coordinadors d’aquesta acció.

 

Una molt bona DIADA.

 

 

CRÒNICA DE LA TROBADA-SOPAR D'ESTIU 2013

 

 

SOPAR, A LA FRESCA, EN UN PATI DE GRÀCIA

A les nou clavades, puntuals, travessem els menjadors de EL REBOST DE LA PLANA fins al pati interior on ja hi tenim la taula parada. Alguns ja fa estona que s’esperen asseguts en les taules que hi ha davant l’entrada del restaurant i que ocupen un dels racons de la tranquil·la plaça Trilla.

A mitja tarda ha fet un xàfec que ens ha fet témer el pitjor; a les vuit, però, el cel s’ha aclarit i ara, fins i tot, la temperatura i l’atmosfera del capvespre és més fresca i transparent.

  

El restaurant, en aquests moments encara amb pocs clients, pinta be. El personal sembla agradable, les taules ben parades i totes les parets guarnides amb un munt de quadres que acompanyen i donen un toc de color a l’entorn. Sortim al pati. El primer que ens crida l’atenció és la nostra taula, en forma d’U, que ocupa bona part de l'espai, a l’”ombra” d’uns vells llimoners i protegida de les possibles mirades dels veïns -que, suposem, hi ha més amunt-  per uns grans para-sols.

Anem ocupant  -en una barreja de tria voluntaria i atzar- els diferents seients. La majoria dels comensals ens veiem sovint –fonamentalment per les sortides xino-xano, les de primavera o les de tardor-; amb d’altres, un cop l’any, pel sopar d’estiu i amb alguns (com en Jordi T., la Isabel N. i en Josep F.) ens hem retrobat de nou –en aquesta trobada- després de molts i molts anys. Aquest és un dels objectius i, si m’ho permeteu, l’encant i el valor d’aquestes trobades-sopar d’estiu.

 

 

 

 

 

De sobte, uns “homes de negre”, ens trenquen aquests pensaments i emocions i ens retornen a la realitat: “...vi blanc, negre o rosat ?”, “...vol aigua ?”, pregunten. Triem, amb una recomanació però: “... deixi alguna ampolla de Rioja però preferim vins dels país”. El cambrer hi està, també, d’acord. Tots contents.

 

Com a pròleg del sopar, a petició d’alguns dels assistents i per a que ho anem rumiant al llarg de la nit, la Gemma ens posa al corrent sobre la “Cadena humana” –oficialment, Via Catalana cap a la Independència- que l’ANC i bona part del poble de Catalunya pensa fer el proper Onze de Setembre, unint ma amb ma els 400 quilòmetres que hi ha entre el Pertús i Alcanar. Acordem participar-hi com a col·lectiu. La Gemma, en Jaume i la Montserrat T., membres tots ells de l’ANC, ens aniran informant sobre els detalls i els possibles trams de la “cadena” on la nostra presència pot ser més necessària i útil.  Aneu mirant, de tant en tant, el correu electrònic.

 

Sense cap toc de cornetí, de xiulet o de sirena previ, d’una manera espontània i unànime, donem inici a l’ àpat. Tot conversant ens servim les amanides que, com una mena de “centres de taula”, tenim ja estratègicament repartides entre els comensals. Van venint, progressivament, els altres plats “a compartir” de la primera part del sopar: torrades amb tomàquet, camembert fregit amb salsa de mores, verdures a la brasa amb salsa romesco, “chocos” fregits a l’andalusa,... Tot –a parer d’aquest cronista- molt al seu punt i bo. Ara vindran, tot i que alguns ja comencem a estar tips, els plats triats per a la segona part. Carn (confit d’ànec o “solomillo” a l’Oporto) o peix (bacallà a la llauna o suquet de lluç) son les diferents opcions que hom ha pogut escollir. La gent del meu “sector” de la taula, diuen, que tot està molt be i bo.

 

 

Al llarg de la nit, segurament estimulades pel menjar i els “vins del país”, les converses -“acotades” per l’obligada disposició de cadascun de nosaltres en la taula- es van animant. Parlem de records però, també, de projectes de present i de futur i de com està el país... !. Alguns, fins i tot, s’aixequen del seu lloc per a fer fotografies o, puntualment,  “ficar cullerada” en alguna conversa de l’altre extrem de la taula. No tenim la sensació, però, de fer gaire fresa. Uns targetons ens adverteixen que l’Ajuntament (per a facilitar el descans dels veïns) obliga a tancar la terrassa-pati a les 24 h. Disciplinats, a aquesta hora, abandonarem el lloc.

 

 

 

 

 

Seguint el “programa” del sopar arribem als postres. Al meu llaminer parer, fluixos: Xarrup de llimona o Tiramisú, però bons i, a més, acompanyats –de forma generosa- de cava. Un cava que permet un brindis –ben merescut- en honor als “navegants” i, molt especialment, al seu feliç retorn (sans i estalvis) del viatge, en veler, des de Mataró fins Almeria i tornar. I, també, per la salut de tots, els qui som aquí i els qui –per diferents raons- no han pogut venir.
 

Rematem l’àpat amb els cafès, “carajillos” o infusions i el Sopar-trobada 2013 amb la preceptiva i obligatòria fotografia oficial que immortalitzarà, gràficament, l’acte.

Pràcticament a les dotze en punt deixem el local. Ens acomiadem, penso que satisfets. Satisfets per haver gaudit d’una oportunitat més per a retrobar-nos i  anar, així,  “regant”  i mantenint ben viva la nostra vella amistat. Que per molts anys ho puguem continuar fent.

No voldria tancar aquesta crònica sense agrair, en nom de tots, a en Josep Mª i a la Montserrat B. la feina d’organització d’aquesta Trobada-Sopar i a tots i a totes –alguns vinguts de lluny- la vostra presència i participació.

Salut i bones vacances d’estiu.

Text.- Pep.

Fotografies.- Jaume i Enric.