CRÒNICA DE LA 42ena SORTIDA XINO-XANO

Sant Joan de la Muntanya

PASSEJADA PELS VOLTANTS DE PONTONS I VISITA AL CONJUNT MONUMENTAL DE SANT MARTÍ SARROCA.

 

Moltes vegades l’encant i la satisfacció es poden trobar en les coses i accions més modestes. Així ha estat en la passejada d’aquesta passada sortida: poc més de 4 quilòmetres de recorregut per anar a veure la senzilla, però bonica i ben situada, ermita de Sant Joan de la Muntanya.

 

A ¾ de deu ja estàvem tots els cotxes a l’aparcament municipal que hi ha a l’entrada de Pontons. El dia, tal i com ja ens va pronosticar en Joan Miquel, estava mig ennuvolat, la temperatura baixa (3º C indicava el termòmetre digital de la farmàcia del poble) i bufava un vent -un pel emprenyador- que accentuava aquesta sensació de fred. No és d’estranyar, doncs, que els més matiners (en Josep Lluís i l’Elena) ens estiguessin esperant –després d’haver pres quelcom calent al bar més proper- dins del cotxe. Ens hem aplegat en aquesta ocasió, 14 xinoxaners/es.

 

Salutacions ràpides i, sense entretenir-nos gaire, continuem –encabits, per allò de compartir l’escalfor, en els tres 4x4 de la flota- fins l’església parroquial de Santa Magdalena que ja hem vist dalt d’un dels turons que dominen la població. Hem fet, però, una breu parada prop de la Plaça de la Vila per tal de que en Josep Mª –sempre tant atent en les coses importants i en els detalls- vagi a l’Ajuntament a buscar la clau de l’ermita de Sant Joan (el nostre “aconseguidor de claus” havia gestionat ja, davant el propietari de la capella, que l’Ajuntament ens la lliurés).

 

Quan hem passat el pont sobre la riera, que permet l’accés al nucli de la vila, ens ha cridat l’atenció, a tocar del riu, un edifici neomodernista -molt malmès-: la Capella de la Mercè, construïda l’any 1945. Quina llàstima, aquest temple -convenientment arranjat- podria facilitar l’assistència a missa de les velletes i feligresos de Pontons que s’estalviarien la pujada fins a la parròquia, a un quilòmetre -costa amunt- lluny del poble o transformar-lo en un equipament cultural o de serveis (una sala d’exposicions, un espai per a activitats artístiques o culturals, una l’oficina de turisme local,...). Recuperant així un original atractiu més per aquesta pintoresca localitat. Raons importants ho deuen impedir...
 

Capella de la Mercè de Pontons

 

Un cop som dalt l’església de Santa Magdalena, el vent i el fred es fan notar. Cerquem un racó arrecerat, al costat de la vella rectoria i sota un arbre carregat de caquis, per a esmorzar-hi. Ràpidament mengem els entrepans i les olives amb algun traguet de vi, els fruits secs –prèviament “enriquits” a la cuina de la Montserrat T.- i anem, gairebé desesperats, a la “caça” del cafè i la llet calentons... i les “gotes” que avui han tingut molta demanda, fins i tot entre les “nenes”.
 

Nyam....nyam...

 

Un xic més reconfortats ens arribem fins a la façana del temple, hi podem veure la porta romànica amb una doble arquivolta i impostes (una mena de capitells rudimentaris). És una de les poques restes de l’edifici original que va ser reconstruït al segle XIII i molt modificat posteriorment. El vent gelat, pràcticament, ens fa fora d’aquest enlairat lloc.

Santa Magdalena

 

Vila de Pontons i vinyes des de Santa Magdalena

 

Retornem a l’aparcament per a deixar-hi els cotxes i començar la caminada. La ruta ens fa anar uns 480 m per la carretera per on hem vingut fins que, al bell mig d’una corba –a ma dreta-, cal agafar un caminet poc visible que s’enfila per una mena de graons excavats a la roca. El sender, que sembla molt antic, està ara força embardissat i va allunyant-se, guanyant desnivell, sobre el fons de la vall. Entre pins, alzines i algun arbre caigut per les ventades i les nevades (segurament de fa uns anys), anem avançat per una feixa a mitja alçada per sota de les Roques de Sant Joan. Arribem, quan ja portem uns 1,5 km de caminada, a uns camps amb tanques per a bestiar i a una pista que mena al Mas de Sant Joan. Abans d’arribar-hi, en mig dels arbres i dalt del cingle, ja hem pogut veure l’ermita de Sant Joan.

 

Camí fins al Mas de Sant Joan

 

Quan som a la masia preguntem, a la família que hi trobem, pel millor camí per a pujar dalt la capella. Tot i que la ruta “oficial” voreja el conjunt dels edificis, ens permeten passar pel pati que hi ha entre la casa i una petita ermita: Santa Anna -que ens comenten va fer construir la propietària del lloc quan l’edat li començà a fer difícil assistir a missa a l’enfilada església de Sant Joan-.

Santa Anna al Mas de Sant Joan

 

Només sortir del mas, trobem un pal indicador amb senyalitzacions cap a la propera Font de Sant Joan i a l’ermita on ens dirigim.
 

- Anem bé ?.

- Siiiiiii !

 

El corriol puja decidit endinsant-se pel bosc tot travessant unes feixes que, fa anys, devien ser antigues terrasses de conreu. Poc més amunt el camí comença a serpentejar pel mig del bosc, en un paratge de gran bellesa, per anar vencent la cinglera de roca fins que arribem -als 705 m d’alçada- al mirador on hi ha la porta d’entrada a l’ermita de  Sant Joan de la Muntanya.
 

 

 

 Mirador i porta d'accès a Sant Joan de la Muntanya. En la foto inferior, el "aconseguidor de Claus"

El panorama que des d’aquesta privilegiada balconada tenim és extraordinari: la Serra d’ Ancosa; el perfil de Montserrat que sobresurt per damunt de les properes serres; l’engorjat i la vall de la riera de Pontons; les muntanyes, plenes de boscos, que van baixant fins la plana del Penedès; al fons, Vilafranca i al darrera, la Serra de l’Ordal. Ens hi estem una estona gaudint de l’espectacle.
 

Panoràmica des del mirador de Sant Joan de la Muntanya

 

Entrem dins la capella. Ens crida l’atenció l’absis semicircular, amb quatre finestres, precedit per un gran arc presbiteral i un massís altar amb una gran llosa o pedra que fa de taula. La nau era coberta amb una volta de canó reforçada amb dos arcs torals. Durant l’any 1968 el propietari d’aquesta església –August Ferrer i Dalmau- va promoure i finançà la restauració de la capella sota la direcció del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. En el decurs d’aquestes obres es va fer una nova coberta de bigues de formigó, per sobre de l’original – ben segur ja enfonsada- que permet veure els antics arrencaments de la volta; una solució -segurament ben intencionada- que ha evitat la degradació de l’edifici i poder fer-hi celebracions però, pensem, estèticament poc afortunada. Durant les tasques de restauració es trobà a l’altar un pergamí, del segle XI, que devia acompanyar les relíquies d’alguns sants. Aquesta església, documentada des de l’any 1067, diuen que era la capella del castell de Pontons situat dal del turó que formen les Roques de Sant Joan.

Nova coberta de Sant Joan de la Muntanya, vista des de la capçalera (foto del blog d'en Pep Sans)

 

Hem entrat al temple per la porta que dona a migdia i en sortim per la que hi ha a la paret nord i que s’obre a un petit pla o plaça. Anem a veure l’absis –a tocar de precipici- senzill però molt bonic i decorat amb detalls d’estil llombard: arcuacions cegues, faixes i un sòcol molt alt. És, en un edifici tant modest, sorprenent.
 

 

Iniciem el retorn per la pista que permet l’accés rodat a Sant Joan. A uns 250 m de l’ermita, en un ample coll, trobem un indicador que ens marca el camí –un GR que passa pel mig d’un espès i relativament jove bosc de pins - cap a Pontons. Passem a tocar d’una de les característiques barraques fetes de pedra seca, senyal que això –fa anys- devien ser vinyes, diem.

 

Tot xerrant anem baixant fins que arribem, de nou, a la carretera de Pontons a Vilafranca i a l’aparcament punt d’inici de la nostra passejada d’avui. En Joan Miquel ens diu que, els seus equips de mesura, diuen que hem fet prop de 5 km i l’excursió a peu ha durat –amb aturades incloses- unes dues hores.

 

Aprofitem que encara tenim temps i el nostre pas per Pontons per a comprar pa i coca de forner i per a prendre –tot i que avui el dia, potser, no hi acompanya però el “vici” és el “vici”- les tradicionals cerveses al bar més proper, a tocar de la malaurada capella de la Mercè i del pàrking on hi tenim els cotxes aparcats. L’escalfor del local i la que transmet el bon ambient de la colla, fan que la fredor de les cerveses ni es noti.
 

 

A ¾ de dues sortim de Pontons (el termòmetre digital de la farmàcia marca, ara, 6º C) cap a Sant Martí Sarroca on dinarem. L’àpat el fem al restaurant “El Rebost”, molt be i a molt bon preu. En Llorenç, després de dinar, marxa cap a Barcelona per assistir a una reunió on no hi pot faltar.

Primitiva porta d'accés al Castell dels Santmartí.

 

A les 4 de la tarda tenim concertada la visita guiada al Conjunt Monumental (l’església de Santa Maria i el castell dels Santmartí) que hi ha dalt la Roca, d’on ve el nom de la població. Mentre esperem al guia contemplem, des de la gran plaça que els separa (o, segons com es miri, els uneix) els exteriors d’aquests edificis i el panorama que els envolta i ens hi fem la fotografia de grup (dues, per a ser exactes, una davant de cadascun dels dos monuments).  
 

 

Fotos del grup (hi falta en Llorenç) davant el Castell i l'esglèsia de Santa Maria de Sant Martí Sarroca

 

Quasi a 2/4 de cinc arriba el guia, en Josep Forcada. Comencem la visita per l’església parroquial de Santa Maria (1) per passar, després, a veure l’interior del castell dels Santmartí i el Museu Municipal (2). En Josep ens va ensenyant –obrint i tancant les portes i els llums- cadascuna de les dependències complementant-ho amb detalls arquitectònics i històrics (3), algunes anècdotes i comentaris de tal manera que, en tot moment, ens hem sentit acompanyats i atesos com si es tractés del veritable “senyor” del castell. Moltes gràcies, Josep.
 

 

Son gairebé les sis del vespre, ja fosc, quan retornem als cotxes per a dirigir-nos cap els respectius destins. Un dia ben complet i aprofitat, diem.

 

Gràcies a tots i a totes per la vostra participació, als organitzadors la bona feina feta i –a tots plegats- fins la propera !!.

 

Una abraçada.  

 

NOTES.-

 

1.- L’església de Santa Maria, consagrada el 1204, va ser construïda al llarg del segle XII al damunt de les ruïnes d’una església del segle X. Destaca el seu meravellós absis, segons Puig i Cadafalch –que la va restaurar el 1906, el més ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu- i la peculiar forma amb què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre petxines angulars, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. El baptisteri  i el campanar són del segle XVI. La porta romànica, a la façana nord, te tres arquivoltes llises suportades per tres parelles de columnes. El portal de ponent i les dues capelles interiors són renaixentistes. La nau neoclàssica és del segle XVIII. A l'interior del temple, a més de l’absis de la capçalera amb la seva notable decoració escultòrica, hi destaca el retaule gòtic de l’Ascensió del Senyor de l’any 1415 -del taller de Luís Borrassà, atribuït a Jaume de Cabrera-  i l’altar i el retaule barroc del Santíssim del 1718, obra d’en Ramon Moret. L’edifici està catalogat, per la Generalitat de Catalunya, des de 1931 com a monument historicoartístic.
 

Santa Maria de Sant Martí Sarroca

 

2.- El castell dels Santmartí va ser construït el segle X per ordre de Galí de Santmartí. De l'estructura del castell s'ha reedificat la part formada per les estances nobles, que formen un pati interior amb forma trapezoïdal. A la planta baixa hi ha les Quadres, sala que manté l'estructura original del segle XI i on ara si fan exposicions i s’hi projecta un audiovisual divulgatiu  sobre el Conjunt Monumental. Hi ha també, en aquest nivell, el Museu Municipal que ocupa el que eren les antigues cuines del castell i on s’exposen interessants peces arqueològiques com els fragments d’un monument funerari preromà, dels segles III al II abans de Crist; el cap d’una Venus o dama romana, del segle I desprès de Crist, que hom anomena la Venus del Penedès; una sopera morisca de ceràmica de Manises, del segle XIV, decorada per fora i per dins i d’altres objectes de tipus etnològic o de la història local.  A l’ala nord del pati trobem una de les façanes autèntiques del castell amb finestres gòtiques i romàniques. Pugem, per una ample escalinata, fins a la primera planta i entrem a l’anomenada Sala Gòtica, que evoca l’antic menjador -originàriament romànic- del castell; adequada actualment com a espai per a actes públics i privats amb boniques vistes sobre la població i la muntanya de Montserrat que es retalla al fons. Al costat hi ha la Sala de Ponent, restaurada amb estil renaixement, on s’hi celebren cerimònies, concerts i actes culturals; és una ala amb un gruixut talús exterior i dues torres circulars, a banda i banda, del segle XII. A continuació entrem a la Sala de Migdia del segle XVI, la més solejada, on hi havia les habitacions o dormitoris senyorials –amb grans finestrals que conserven els seients festejadors- on, segurament, hi feien vida els nobles habitants del castell; actualment es fa servir com a espai per a exposicions. A la  planta baixa d’aquesta nau hi havia l'antic Celler, d'estil romànic, que es fa servir actualment com a espai i equipament cultural amb una porta que comunica directament al pati central.
 

Sopera morisca de cerámica de Manises. Segle XIV

 

"Venus del Penedés".  Segle I d. C.

 

3.- La vila de Sant Martí Sarroca ha passat a la història per haver estat el primer focus de  la revolta popular antifiscal que, per a poder mantenir l’exèrcit d’ocupació, havien establert les autoritats borbòniques: les quinzenades. El 4 de gener de 1714 els pagesos de  Sant Martí Sarroca, farts d’aquestes imposicions, pararen una emboscada a la dotació de soldats que s’havien desplaçat a la població per a obligar-los al pagament d'aquest nou impost. Des d’allà, la revolta es va anar estenent per tot Catalunya. El 14 de gener de 1714 el brigadier borbònic Diego González, rebent ordres del marquès de Lede que volia una represàlia exemplarizant, es va presentar a la vila de Sant Quintí de Mediona –que com moltes altres poblacions s'havia afegit a la rebel·lió i on s’havien refugiat molts dels “rebels” de Sant Martí Sarroca- amb 300 infants i 300 dragons per reprimir la rebel·lió. Assaltà, saquejà i incendià la localitat, destruint les 140 cases que hi havia i va matar a tothom que hi va trobar -es calcula que més de 800 persones-. Des de l’any 2008 es celebra a Sant Quintí de Mediona la jornada de reconstrucció històrica, anomenada Mata-degolla recordant aquesta massacre. El castell de Sant Martí Sarroca tornà a tenir us militar i va ser un dels darrers nuclis de resistència en aquesta mateixa Guerra:  va resistir sota domini austriacista fins al 18 de setembre de 1714 -una setmana després que Barcelona -quan va capitular, davant l'exèrcit borbònic, juntament amb el castell de Cardona.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan, Joan Miquel, Montserrat B., Antonio i Pep.

 

  

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE TARDOR

COM HA VISCUT (I SENTIT) LA GEMMA LA NOSTRA "ESCAPADA" A LA CERDANYA I EL CONFLENT.

 

 

Si us pregunteu perquè una noia (o dona? això ja ho debatrem més endavant) de 33 anys fa sortides de cap de setmana amb un grup de gent que majoritàriament li dobla l’edat pregunteu-vos, primer, com és aquesta persona. Us diré que segurament una de les seves característiques (la resta ja les anireu descobrint més endavant) és que li agrada escoltar la veu de l’experiència per intentar descobrir les virtuts de la vida, una vida que sovint li resulta contradictòria. Per això, també li agrada preguntar, per propiciar que les persones parlin del què sigui, però que parlin, expliquin, debatin, raonin i pensin, sobretot que pensin!

Aquest cop el destí de la trobada de tardor de la colla Xino-Xano era la Cerdanya i per desplaçar-se des de la capital catalana fins a la vall ample que regna entre els dos dels estats més jacobinistes d’Europa (no cal que us digui quins són) calien més de dues hores de cotxe. Així que aquest primer moment de la trobada, compartit amb la Montserrat Bosch, en Josep Maria Serena i la Montserrat Tallada ja es va traçar una conversa interessant sobre, evidentment, política (Ametlla del Vallès), país (Seva), estructures d’estat (Vic), cultura (Manlleu), economia (Ripoll)... Però un cop els desplaçats al nord s’acostaven a Ribes de Fresser el paisatge intens i feixuc entrava per les finestres del vehicle, cosa que finalment va comportar que la conversa s’interessés més en el present que no pas en un futur que no sabem què ens depara. Ara (Ribes de Fresser, Plana, Planoles, Tosses) els vuit ulls havien de buscar els colors de la natura de l’època de tardor. A mesura que avançaven per la carretera de sota la Collada de Tosses anaven descobrint quins eren els tons que en aquella ciutat urbana no ens permet veure en la freqüència que les estacions del nostre clima mediterrani sí que ens ho permeten: taronja, carbassa, vermell, roig, ocre, groc intens, i verds, molts verds. Una carretereta que anava trampejant el curs del riu Rigard i la via del tren Barcelona-Puigcerdà, tot amagant-se entremig dels túnels i les bardisses que la voltejaven.
 

Tardor als boscos de La Molina

 

Després d’endinsar-se a la Vall, calia pujar amunt fins la pista d’esquí de la Molina. Al seu pas deixava entreveure (sota el Niu de l’Àguila) la vall a l’horitzó, una Molina, aquell divendres, plena de cases i buida de gent. La quantitat de cases feia entreveure l’activitat hivernal frenètica que es deu viure en aquella zona, però aquell cap de setmana, aquells dos dies situats entre l’estiu poc intens i l’hivern esperat, encara estaven en una mena de intermedi per preparar-se a rebre els visitants, vinguessin d’on vinguessin.

Deixada la Molina enrere, faltava poc per arribar a Alp. Un poblet que sembla ser que ja existia al segle IX com a parròquia del Bisbat d’Urgell, que roman a la part més oriental de la comarca i dóna entrada a la majestuosa vall. L’hotel que ens acollia en aquella ocasió era l’Hotel Roca, al bell mig de la població d’Alp.

Visió de La Cerdanya des de la finestra de l'Hotel Roca d'Alp

 

El cérvol "Alpí" d'Alp

 

La trobada amb tota la colla Xino-Xano es va efectuar, com no podia ser de cap altra manera, al casino d’Alp; amb una cervesa davant en el cas dels “homes”, i un refresc, cacaolat o qualsevol altra variant considerada refrigeri en el cas de les “dones”. “Un fet curiós aquest de començar la trobada separats per gèneres” va pensar la noia inquieta, i es va plantejar si aquesta situació es donava com a tradició històrica de la colla o per tradició social de la generació en qüestió. També va pensar si la seva futura colla Xino-Xano que es formarà vora l’any 2045 (i que de ben segur que tindrà un nom anglès com ara “So far so good” perquè això dels “Xinos” passarà de moda) succeiria el mateix. El misteri no el resoldrem ara.

Un cop entaulats fou el moment de tornar a fer de “tot orelles” i escoltar les deliberacions de les diverses temàtiques. Una d’elles fou que aquelles excursions de cap de setmana havien de ser considerades com un “tast” de la zona a on s’anava a visitar i que després cadascú per la seva banda havia de fer la seva visita exhaustiva. La noia inquieta va trobar, novament, la conceptualització constant que han de fer els éssers humans per arribar a entendre com funciona el món. I d’això és tracta, posar noms a la cosa per tal de saber com funciona o per a què serveix tal cosa o tal altra. Per tant, a partir d’aquell moment s’iniciava El tast de la Cerdanya, sense més pretensions. 
 

 

Però les dones, de cop i volta, es van alçar... i tothom sap què passa quan hi ha un alçament, que alguna cosa canvia. Les dones, totes elles, van marxar del local per anar a passejar pel poble, i la noia inquieta s’hi va afegir per veure quin tipus de situació havia provocat aquell canvi: sembla ser que al local hi feia massa calor i volien prendre l’aire. En una nit estrellada i fresca, les dones de la colla Xino-Xano es van escampar pel poble tot voltant els carrers deserts, per fer temps, per treure’s la calor sense treure’s la roba i per contemplar la nit als Pirineus.

A les nou era l’hora prevista pel sopar així que aquella hora, fins i tot abans, el grup es va reunir al menjador de l’hotel per omplir la panxa, el pap i l’estómac per encarar de manera plena el dissabte intens que els esperava. Un cop sopats, en Josep Maria va fer les presentacions de la nova jornada: els esperava, com sempre, un dia intens i interessant des de totes les vessants possibles.
 

Assemblea informativa.

 

El matí es despertava ben seré. Un autocar a les 8:15 ens esperava a la plaça del poble. Amunt i som-hi! Alp, Bourg-Madame... fins a una paella des de la qual es podia contemplar el pont penjant del tren i una munió de colors que va despertar les ganes de fotografiar la vessant obaga de la muntanya. L’autocar s’hi aturà i tots els xino-xanaires hi anaren a fer fotografies; la noia inquieta també. Altre cop dalt de l’autocar per anar a parar a Sant Miquel de Cuixà i contemplar la mida monàstica que Verdaguer tant havia versat. Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó al Conflent que fou fundat vora el segle IX del qual ens en van fer una visita ben exhaustiva per tots els seus racons (criptes, absis i claustres).
 

 

Sant Miquel de Cuixà

 

Tot seguit tornem a endinsar-nos a l’autocar a qui alguns va deixar al peu de la pujada de Sant Martí del Canigó (que s’havia de fer a peu) i la resta els va portar a la població emmurallada de Vilafranca de Conflent. El grup dels “pujadors” van iniciar la marxa cap a Sant Martí per la pista que surt des de Castell de Vernet i que els duria després de tres quarts d’hora de marxa fins l’abadia. La noia inquieta, recentment operada del genoll, va fer cinc minuts de marxa per aturar-se en un pedrís i contemplar el paisatge tot fent uns petits estiraments. L’estona se li va fer curta ja que els tres-quarts d’hora de pujada marcats es van complir i, per tant, en menys d’una hora i mitja el grup ja es trobava al lloc a on la noia s’havia aturat.

Sant Martí del Canigó

Detall de Vilafranca de Conflent

 

Un altre detall de Vilafranca de Conflent

 

L’autocar ens esperava per tornar de cap a l’hotel i agafar forces per la tarda ja curta que ens esperava. Cap a quarts de cinc es va tornar a emprendre la marxa, aquest cop amb els cotxes particulars (tot i que el d’en Jaume havia costat d’engegar) per fer “la ruta de les ermites”. En Josep Maria, equipat amb totes les claus de les ermites de la vall (un dia ens explicarà el secret d’aconseguir tantes i tantes claus) va iniciar la marxa cap a l’Ermita de Sant Grau de Puig d’ Urús, on vam poder divisar com el sol s’amagava i com la muntanya es tornava fosca, blava i perillosa, i també com el cotxe d’en Jaume tornava a no engegar-se.
 

Interior de Sant Serni de Coborriu

Després ens vam dirigir cap a l’ermita de Sant Serni de Coborriu i després cap a Bellver de Cerdanya per visitar la de Mare de Déu de Talló. Tot seguit es va fer una parada a la part antiga de la població de Bellver on en Josep Maria ens va explicar les vicissituds del Cojo de Málaga al pont de la Palanca. Ja eren vora les vuit del vespre i el cotxe d’en Jaume seguia sense engegar-se, així que es va decidir, per unanimitat, anar a visitar un taller mecànic (sàvia decisió!). El taller estava a punt de tancar, però per sort o per desgràcia (això ho veurem més endavant), es va aconseguir una bateria que suposadament havia d’encaixar en el vehicle en qüestió. Després comprovarem com sovint la mecànica no és tant exacta com alguns ens pensem.

Així que ens vam dirigir a l’hotel per carregar piles i col·locar bateries (broma necessària!). Però primer calia sopar i fer un beure per veure-ho tot més clar. Crec que l’àpat era prou bo: crema de carbassa, trinxat, sopa de brou, costelles de xai, botifarra, la sípia (o sèpia en dialecte xino-xanaire), i crema catalana, flam, iogurt i alguna fruita (plàtan, kiwi, taronja, poma...).

Però ens acostem al moment mecànic més important de la jornada: el canvi de la bateria. El sector masculí de la colla s’aixecà de la taula (i ja sabem que quan hi ha algun alçament vol dir que alguna cosa canvia) i la noia inquieta (l’única que es va disposar a immortalitzar l’acte – no en forma de Gigafoto! – els va acompanyar a les catacumbes de l’hotel, és a dir, al pàrquing). Abans, però, la noia inquieta havia fet una mena de “publireportatge” en forma d’obsequi i repartí a tots els assistents a la trobada el DVD de la Via Catalana (aquella cadena humana que es va fer l’11 de setembre i que ara ens sembla tant fàcil fer-ne una d’igual).

 

Al pàrquing vuit homes (sí, sí, vuit!) es van distribuir les tasques per amenitzar el procés: dos locutors (Pedro Torquemada i Joaquim Maria Arisa) radiaven la jugada; tres mecànics, Enric “el tècnic”, el Cortés “el llumetes”, i en Josep Maria “el supporter” pregonaven que se’n sortirien; un observador, en Jaume “el pacient” patia una mica; i en Joan “el tècnic de so” i subministrador de l’energia elèctrica (del seu cotxe) repartien joc. Tots ells amb una certa recança en determinats moments, provaven d’instal·lar una bateria que era 2 centímetres més gran que la bateria original del vehicle avariat. Després de diversos intents (talment allò semblava un part), l’Enric va concloure que calia fer una petita variació de la trajectòria d’un ferro que aguantava la bateria original (no em feu dir quin nom tenia aquest ferro). El fet és que l’Enric, l’home de ferro i “ferro en mà”, es va dirigir al Josep Maria i amb una tècnica més vella que el anar a peu (la palanca) van doblegar “la cosa” – concretament la van doblegar posant el ferro entremig dels ferros altres de la claveguera del davant del pàrquing i donant-li una forta petada.
 

L'equip mèdic en plena intervenció d'urgència

 

Ferro doblegat. Tonem a col·locar-ho tot a lloc i sembla ser que així sí que encaixa. Això pot ser una metàfora de la vida mateixa? De la relació entre Catalunya i Espanya? De l’encaix de les coses en general? Vés a saber! Sota el meu punt de vista va faltar tan sols un whisky perquè tot fos molt més autèntic i, deixeu-me dir, masculí.

El dia següent, diumenge, es va llevar més ennuvolat que l’anterior, però les ganes de descobrir nous indrets cerdanyils no faltaven a la colla. Un cop esmorzats prenem de nou els cotxes per anar al castell que en Josep Maria i la Montserrat tenen al costat de Puigcerdà. Fem la visita rutinària a la casa per tot seguit dirigir-nos cap al bell mig de la capital de la Cerdanya. Visitem el llac, fem fotografies als ànecs que el neden, donem tombs per la vil·la i gaudim de les vistes panoràmiques del Cadí-Moixeró.

Prenem altre cop els cotxes arribar-nos fins a Mont-Lluís, un poblet que cal visitar per la fortificació que l’envolta. Després d’aquesta parada tècnica tornem a pujar als cotxes per dirigir-nos cap als llacs de les Bulloses.
 

Mont-Lluís

 

L’escena lluent del dia anterior (colors i tons brillants) ha desaparegut i el cel s’ha tornat gris i opac. La rua de cotxes segueix la direcció que pren el primer, cap a les Bulloses. El bosc és típicament alpí, i a la noia inquieta aquest paisatge muntanyenc li recorda els estanys de la Pera o algun indret de les Valls de Boí. Anem amunt i la pluja i el vent ressalten. Finalment veiem la presa i com l’aigua la sobrepassa, però no per efecte de tenir massa aigua i que vessi sinó per l’efecte del vent: no som a la Costa Brava, però som a la més brava de totes les costes pirinenques. El vent fa que la presa de les Bulloses sembli el mar: onades altes, fort vent, boira espessa sobre les onades que fa que no es pugui divisar la muntanya de més enllà. Si escapcéssim aquest tros de terreny podríem simular ser talment al Cap de Creus. L’espectacle és sensacional per sorprenent i inesperat, i la colla gaudeix sortint del cotxe i anant a copsar l’escena de més a prop. Algunes s’atreveixen a acostar-se ben a prop de la presa i el vent se les emporta; la noia inquieta, prima i delicada s’hi acosta i de cop una ventolada de poc se l’endú. Ella aguanta amb les cames atentes a qualsevol sotrac, pensa que els lligaments i l’operació estant donant els seus fruits, ja que ella, i les seves cames, aguanten.
 

"Fugint" de Les Bulloses

 

Finalment, ve la retirada, perquè tothom sap que una retirada a temps és una victòria (això no ho dic jo sinó que ho diu una cançó del grup Els Pets). Deixem les Bulloses al nostre darrera i tornem per la mateixa carretera, el viatge amb la calefacció dels cotxes a tot drap provoca el confort de la noia inquieta. Abans d’arribar a Alp, però, ens aturem a l’última de les visites: l’ermita d’Ix: bonica, bufona i discreta.
 

Sant Martí d'Ix

 

Tornem de nou a l’hotel i ens atipem amb els plats de la casa d’Alp, i ja va essent l’hora de dir-nos l’adéu i fins la propera. Abans, però, un últim imprevist, unes pedretes sembla que han fet de les seves a la Lydia que ens ha d’abandonar un xic més abans d’hora per anar cap a l’hospital de Puigcerdà perquè es faci una revisió com cal. El viatge de tornada ja vam rebre la trucada des del cotxe estant que tot era correcte i que efectivament els símptomes eren el que eren. Ara la Lydia ja es troba bé, i nosaltres que ens n’alegrem!

Així és com, de manera més o menys amena, la noia inquieta que li agrada escoltar la veu de l’experiència per intentar descobrir les virtuts de la vida ha viscut la sortida de tardor de la colla Xino-Xano. La noia, que a part de ser inquieta li agrada treure conclusions d’aquestes trobades, recorda algunes frases que li han dit o que ha escoltat durant aquestes 48 hores de convivència amb els (s)avis i (s)àvies. I en recorda una especialment, una frase que algunes persones del grup li han dit: “Jo ja tinc ganes de fer una altra manifestació”. Una nova lliçó dels (s)avis de la colla del Xino-Xano: Au! Amunt! Som-hi! Sempre endavant!... No defalliu mai! Sou incansable... Quina colla!

 

 

GLOSSARI ETOMOLÒGIC:

 

Alp: del llatí Alpis, sinòn. de Alpes, nom que els celtes aplicaven a les muntanyes altes

Bellver: del llatí bĕllu vidēre, ‘bell veure’.

Cerdanya: del llatí Ceretānia, país dels ceretāni, nom d'un poble pirenenc en temps dels romans.

Colla: del llatí cōpŭla, ‘unió’, ‘lligam’, amb contaminació de coll.

Company: ‘aquell que menja pa amb un altre’, el comensal. Probablement hi cabria també dir ‘allò que s’afegeix al pa’, el cum pannis.

Ix: desconeguda. La forma Hix apareix ja en un document de l'any 839; en altres documents medievals apareixen les variants més o menys llatinitzades Exi (a. 974), Ixi (a. 1011), Yxi (a. 1034), Exium (a. 1095). Ens sentim temptats de veure-hi una derivació del llatí exīre, ‘sortir’.

Puigcerdà: del llatí vg. Pŏdĭu Ceretānu, ‘muntanya dels Ceretans’.

Talló: incerta. El nom del poblet de Cerdanya apareix llatinitzat amb les formes Tellone i Tollone en l'any 835 (Abadal CC, ii, 97, 247), i el de la muntanya de la Garrotxa es troba escrit montem Allonem en l'any 871 (Abadal CC, ii, 177).

Ur: pre-romana, probablement basca; pot venir del basc ur ‘aigua’ o del basc uri ‘ciutat’. En l'alta edat mitjana apareix documentat aquest topònim amb la forma Uri (doc. a. 958, ap. Abadal CC, ii, 97).

 

GRAMÀTICA CATALANA: (per al·lusions)

Atinar: forma castellana. 1 (dar en el blanco) encertar tr.

Disfrutar: El verb disfrutar, malgrat que té un ús força general, no s'accepta des del punt de vista normatiu. Així doncs, es pot traduir de diverses maneres, segons el context. En un context formal, es poden fer servir les formes gaudir, fruir, sentir goig. Per exemple:

Actualment, gaudeix de temps lliure.
Ha fruït de la vida com mai.

En un context informal, es poden utilitzar expressions com ara divertir-se, passar-s'ho bé, passar-s'ho bomba, xalar, passar una bona estona, viure la vida.

Sípia: Mol·lusc cefalòpode, de color gris verdós i dors negre, amb deu tentacles i una conquilla interna calcària i ampla coberta per la pell, que és molt apreciat com a aliment (Sepia officinalis).

Sèpia: Matèria colorant preparada amb la tinta que segrega la sípia, usada antigament en pintura.

 

Fonts bibliogràfiques:

Diccionari català-valencià-balear: http://dcvb.iec.cat/

Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC: http://dlc.iec.cat

Optimot, recursos lingüístics.


Text.- Gemma

Fotografies.- Joan, Antonio, Mª Rosa, Montserrat, Gemma, Maribel, Joan Miquel i Enric.