Sant Joan de la Muntanya
PASSEJADA PELS VOLTANTS DE PONTONS I VISITA AL CONJUNT MONUMENTAL DE SANT MARTÍ SARROCA.
Moltes
vegades l’encant i la satisfacció es poden trobar en les coses i accions més
modestes. Així ha estat en la passejada d’aquesta passada sortida: poc més de 4
quilòmetres de recorregut per anar a veure la senzilla, però bonica i ben
situada, ermita de Sant Joan de la Muntanya.
A
¾ de deu ja estàvem tots els cotxes a l’aparcament municipal que hi ha a
l’entrada de Pontons. El dia, tal i
com ja ens va pronosticar en Joan Miquel, estava mig ennuvolat, la temperatura
baixa (3º C indicava el termòmetre digital de la farmàcia del poble) i bufava
un vent -un pel emprenyador- que accentuava aquesta sensació de fred. No és
d’estranyar, doncs, que els més matiners (en Josep Lluís i l’Elena) ens
estiguessin esperant –després d’haver pres quelcom calent al bar més proper-
dins del cotxe. Ens hem aplegat en aquesta ocasió, 14 xinoxaners/es.
Salutacions
ràpides i, sense entretenir-nos gaire, continuem –encabits, per allò de
compartir l’escalfor, en els tres 4x4 de la flota- fins l’església parroquial
de Santa Magdalena que ja hem vist dalt d’un dels turons que dominen la
població. Hem fet, però, una breu parada prop de la Plaça de la Vila per tal de
que en Josep Mª –sempre tant atent en les coses importants i en els detalls-
vagi a l’Ajuntament a buscar la clau de l’ermita de Sant Joan (el nostre
“aconseguidor de claus” havia gestionat ja, davant el propietari de la
capella, que l’Ajuntament ens la lliurés).
Quan
hem passat el pont sobre la riera, que permet l’accés al nucli de la vila, ens
ha cridat l’atenció, a tocar del riu, un edifici neomodernista -molt malmès-:
la Capella de la Mercè, construïda l’any 1945. Quina llàstima, aquest temple -convenientment arranjat- podria facilitar l’assistència a missa
de les velletes i feligresos de Pontons que s’estalviarien la pujada fins a la
parròquia, a un quilòmetre -costa amunt- lluny del poble o transformar-lo
en un equipament cultural o de serveis (una sala
d’exposicions, un espai per a activitats artístiques o culturals, una l’oficina de turisme local,...). Recuperant així un
original atractiu més per aquesta pintoresca localitat. Raons importants ho
deuen impedir...
Capella de la Mercè de Pontons
Un
cop som dalt l’església de Santa Magdalena, el vent i el fred es
fan notar. Cerquem un racó arrecerat, al costat de la vella rectoria i sota un
arbre carregat de caquis, per a esmorzar-hi. Ràpidament mengem els entrepans i
les olives amb algun traguet de vi, els fruits secs –prèviament “enriquits” a
la cuina de la Montserrat T.- i anem, gairebé desesperats, a la “caça” del cafè
i la llet calentons... i les “gotes” que avui han tingut molta demanda, fins i
tot entre les “nenes”. 
Nyam....nyam...
Un
xic més reconfortats ens arribem fins a la façana del temple, hi podem veure
la porta romànica amb una doble arquivolta i impostes (una mena de capitells
rudimentaris). És una de les poques restes de l’edifici original que va ser
reconstruït al segle XIII i molt modificat posteriorment. El vent gelat,
pràcticament, ens fa fora d’aquest enlairat lloc.
Santa Magdalena
Vila de Pontons i vinyes des de Santa Magdalena
Retornem
a l’aparcament per a deixar-hi els cotxes i començar la caminada. La ruta ens
fa anar uns 480 m per la carretera per on hem vingut fins que, al bell mig d’una
corba –a ma dreta-, cal agafar un caminet poc visible que s’enfila per una mena
de graons excavats a la roca. El sender, que sembla molt antic, està ara força
embardissat i va allunyant-se, guanyant desnivell, sobre el fons de la vall.
Entre pins, alzines i algun arbre caigut per les ventades i les nevades
(segurament de fa uns anys), anem avançat per una feixa a mitja alçada per sota
de les Roques de Sant Joan. Arribem,
quan ja portem uns 1,5 km de caminada, a uns camps amb tanques per a bestiar i
a una pista que mena al Mas de Sant Joan. Abans d’arribar-hi, en mig dels
arbres i dalt del cingle, ja hem pogut veure l’ermita de Sant Joan. 
Camí fins al Mas de Sant Joan
Santa Anna al Mas de Sant Joan
Només
sortir del mas, trobem un pal indicador amb senyalitzacions cap a la propera
Font de Sant Joan i a l’ermita on ens
dirigim.
- Anem bé ?.
- Siiiiiii !
El
corriol puja decidit endinsant-se pel bosc tot travessant unes feixes que, fa
anys, devien ser antigues terrasses de conreu. Poc més amunt el camí comença a
serpentejar pel mig del bosc, en un paratge de gran bellesa, per anar vencent
la cinglera de roca fins que arribem -als 705 m d’alçada- al mirador on hi ha
la porta d’entrada a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya.
Mirador i porta d'accès a Sant Joan de la Muntanya. En la foto inferior, el "aconseguidor de Claus"
El
panorama que des d’aquesta privilegiada balconada tenim és extraordinari: la
Serra d’ Ancosa; el perfil de Montserrat que sobresurt per damunt de les
properes serres; l’engorjat i la vall de la riera de Pontons; les muntanyes,
plenes de boscos, que van baixant fins la plana del Penedès; al fons,
Vilafranca i al darrera, la Serra de l’Ordal. Ens hi estem una estona gaudint
de l’espectacle.
Panoràmica des del mirador de Sant Joan de la Muntanya
Entrem
dins la capella. Ens crida l’atenció l’absis semicircular, amb quatre
finestres, precedit per un gran arc presbiteral i un massís altar amb una gran
llosa o pedra que fa de taula. La nau era coberta amb una volta de canó
reforçada amb dos arcs torals. Durant l’any 1968 el propietari d’aquesta
església –August Ferrer i Dalmau- va promoure i finançà la restauració de la
capella sota la direcció del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació
de Barcelona. En el decurs d’aquestes obres es va fer una nova coberta de
bigues de formigó, per sobre de l’original – ben segur ja enfonsada- que permet
veure els antics arrencaments de la volta; una solució -segurament ben
intencionada- que ha evitat la degradació de l’edifici i poder fer-hi
celebracions però, pensem, estèticament poc afortunada. Durant les tasques de restauració
es trobà a l’altar un pergamí, del segle XI, que devia acompanyar les relíquies
d’alguns sants. Aquesta església, documentada des de l’any 1067, diuen que era
la capella del castell de Pontons situat dal del turó que formen les Roques de
Sant Joan.
Nova coberta de Sant Joan de la Muntanya, vista des de la capçalera (foto del blog d'en Pep Sans)
Hem
entrat al temple per la porta que dona a migdia i en sortim per la que hi ha a
la paret nord i que s’obre a un petit pla o plaça. Anem a veure l’absis –a
tocar de precipici- senzill però molt bonic i decorat amb detalls d’estil
llombard: arcuacions cegues, faixes i un sòcol molt alt. És, en un edifici tant
modest, sorprenent.
Iniciem
el retorn per la pista que permet l’accés rodat a Sant Joan. A uns 250 m de
l’ermita, en un ample coll, trobem un indicador que ens marca el camí –un GR
que passa pel mig d’un espès i relativament jove bosc de pins - cap a Pontons.
Passem a tocar d’una de les característiques barraques fetes de pedra seca,
senyal que això –fa anys- devien ser vinyes, diem. 
Tot
xerrant anem baixant fins que arribem, de nou, a la carretera de Pontons a
Vilafranca i a l’aparcament punt d’inici de la nostra passejada d’avui. En Joan
Miquel ens diu que, els seus equips de mesura, diuen que hem fet prop de 5 km i
l’excursió a peu ha durat –amb aturades incloses- unes dues hores.
Aprofitem
que encara tenim temps i el nostre pas per Pontons per a comprar pa i coca de
forner i per a prendre –tot i que avui el dia, potser, no hi acompanya però el
“vici” és el “vici”- les tradicionals cerveses al bar més proper, a tocar de la
malaurada capella de la Mercè i del pàrking on hi tenim els cotxes
aparcats. L’escalfor del local i la que transmet el bon ambient de la colla,
fan que la fredor de les cerveses ni es noti.
A
¾ de dues sortim de Pontons (el termòmetre digital de la farmàcia marca, ara,
6º C) cap a Sant Martí Sarroca on
dinarem. L’àpat el fem al restaurant “El Rebost”, molt be i a molt bon preu. En
Llorenç, després de dinar, marxa cap a Barcelona per assistir a una reunió on
no hi pot faltar.
Primitiva porta d'accés al Castell dels Santmartí.
A
les 4 de la tarda tenim concertada la visita guiada al Conjunt Monumental (l’església de Santa Maria i el castell dels
Santmartí) que hi ha dalt la Roca, d’on ve el nom de la població. Mentre
esperem al guia contemplem, des de la gran plaça que els separa (o, segons com
es miri, els uneix) els exteriors d’aquests edificis i el panorama que els
envolta i ens hi fem la fotografia de grup (dues, per a ser exactes, una davant
de cadascun dels dos monuments).
Fotos del grup (hi falta en Llorenç) davant el Castell i l'esglèsia de Santa Maria de Sant Martí Sarroca
Quasi
a 2/4 de cinc arriba el guia, en Josep Forcada. Comencem la visita per l’església parroquial de Santa Maria (1)
per passar, després, a veure l’interior del castell dels Santmartí i el Museu
Municipal (2). En Josep ens va ensenyant –obrint i tancant les portes i els
llums- cadascuna de les dependències complementant-ho amb detalls arquitectònics i històrics
(3), algunes anècdotes i comentaris de tal manera que, en tot moment, ens hem
sentit acompanyats i atesos com si es tractés del veritable “senyor” del
castell. Moltes gràcies, Josep.
Son
gairebé les sis del vespre, ja fosc, quan retornem als cotxes per a dirigir-nos
cap els respectius destins. Un dia ben complet i aprofitat, diem.
Gràcies
a tots i a totes per la vostra participació, als organitzadors la bona feina
feta i –a tots plegats- fins la propera !!.
Una
abraçada.
NOTES.-
1.-
L’església de Santa Maria, consagrada el 1204, va ser construïda al llarg del
segle XII al damunt de les ruïnes d’una església del segle X. Destaca el seu
meravellós absis, segons Puig i Cadafalch –que la va restaurar el 1906, el més
ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu- i la peculiar forma amb
què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre
petxines angulars, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. El
baptisteri i el campanar són del segle
XVI. La porta romànica, a la façana nord, te tres arquivoltes llises suportades
per tres parelles de columnes. El portal de ponent i les dues capelles
interiors són renaixentistes. La nau neoclàssica és del segle XVIII. A l'interior
del temple, a més de l’absis de la capçalera amb la seva notable decoració
escultòrica, hi destaca el retaule gòtic de l’Ascensió del Senyor de l’any 1415
-del taller de Luís Borrassà, atribuït a Jaume de Cabrera- i l’altar i el retaule barroc del Santíssim
del 1718, obra d’en Ramon Moret. L’edifici està catalogat, per la Generalitat
de Catalunya, des de 1931 com a monument historicoartístic. 
Santa Maria de Sant Martí Sarroca
2.-
El castell dels Santmartí va ser construït el segle X per ordre de Galí de
Santmartí. De l'estructura del castell s'ha reedificat la part formada per les
estances nobles, que formen un pati interior amb forma trapezoïdal. A
la planta baixa hi ha les Quadres, sala que manté l'estructura original
del segle XI i on ara si fan exposicions i s’hi projecta un audiovisual
divulgatiu sobre el Conjunt Monumental.
Hi ha també, en aquest nivell, el Museu Municipal que ocupa el que eren
les antigues cuines del castell i on s’exposen interessants peces
arqueològiques com els fragments d’un monument funerari preromà, dels segles
III al II abans de Crist; el cap d’una Venus o dama romana, del segle I desprès
de Crist, que hom anomena la Venus del
Penedès; una sopera morisca de ceràmica de Manises, del segle XIV, decorada
per fora i per dins i d’altres objectes de tipus etnològic o de la història
local. A l’ala nord del pati trobem una
de les façanes autèntiques del castell amb finestres gòtiques i romàniques. Pugem,
per una ample escalinata, fins a la primera planta i entrem a l’anomenada Sala
Gòtica, que evoca l’antic menjador -originàriament romànic- del castell;
adequada actualment com a espai per a actes públics i privats amb boniques
vistes sobre la població i la muntanya de Montserrat que es retalla al fons. Al
costat hi ha la Sala de Ponent, restaurada amb estil renaixement, on s’hi
celebren cerimònies, concerts i actes culturals; és una ala amb un gruixut
talús exterior i dues torres circulars, a banda i banda, del segle XII. A
continuació entrem a la Sala de Migdia del segle XVI, la més solejada,
on hi havia les habitacions o dormitoris senyorials –amb grans finestrals que
conserven els seients festejadors- on, segurament, hi feien vida els nobles
habitants del castell; actualment es fa servir com a espai per a exposicions. A
la planta baixa
d’aquesta nau hi havia l'antic Celler, d'estil romànic, que es fa servir
actualment com a espai i equipament cultural amb una porta que comunica
directament al pati central.
Sopera morisca de cerámica de Manises. Segle XIV
"Venus del Penedés". Segle I d. C.
3.- La vila de Sant Martí Sarroca ha passat a la història per haver estat el primer focus de la revolta popular antifiscal que, per a poder mantenir l’exèrcit d’ocupació, havien establert les autoritats borbòniques: les quinzenades. El 4 de gener de 1714 els pagesos de Sant Martí Sarroca, farts d’aquestes imposicions, pararen una emboscada a la dotació de soldats que s’havien desplaçat a la població per a obligar-los al pagament d'aquest nou impost. Des d’allà, la revolta es va anar estenent per tot Catalunya. El 14 de gener de 1714 el brigadier borbònic Diego González, rebent ordres del marquès de Lede que volia una represàlia exemplarizant, es va presentar a la vila de Sant Quintí de Mediona –que com moltes altres poblacions s'havia afegit a la rebel·lió i on s’havien refugiat molts dels “rebels” de Sant Martí Sarroca- amb 300 infants i 300 dragons per reprimir la rebel·lió. Assaltà, saquejà i incendià la localitat, destruint les 140 cases que hi havia i va matar a tothom que hi va trobar -es calcula que més de 800 persones-. Des de l’any 2008 es celebra a Sant Quintí de Mediona la jornada de reconstrucció històrica, anomenada Mata-degolla recordant aquesta massacre. El castell de Sant Martí Sarroca tornà a tenir us militar i va ser un dels darrers nuclis de resistència en aquesta mateixa Guerra: va resistir sota domini austriacista fins al 18 de setembre de 1714 -una setmana després que Barcelona -quan va capitular, davant l'exèrcit borbònic, juntament amb el castell de Cardona.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan, Joan Miquel, Montserrat B., Antonio i Pep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada