CRÒNICA DE LA 61ena SORTIDA XINO-XANO

PELS BOSCOS DE VALLFORNÈS A LA RECERCA D’UNS SAGRATS (I RECONSAGRATS) BOLETS

Carregats d’il•lusió, d’esperança i grossos cistells sortim de les nostres llars i, com nens el primer dia d’escola, fem cap fins a Cànoves. Anem a caçar bolets !!.

A casa hi hem deixat el julivert, l’all i bon oli per –quan tornem al vespre- fer-los a la brasa... Avui tindrem “gènere” acabat de collir i en farem un excel•lent sopar “de temporada”... !!.  

Aquests darrers dies -fins ahir al vespre- ha estat plovent i la humitat, ja ho sabem, produeix fongs... com a mínim a les piscines...  A veure si això, al bosc on anem, genera també una bona collita de variats bolets. No tots hi entenem però, els que més en saben, ja ens ajudaran a triar-los... !!. 

Som una bona colla: onze “caçadors” i dues “caçadores” i a l’hora de dinar, se’n afegirà un altre –l’Enric- al qual (ves quin remei !!) tindrem de donar algun bolet dels que haurem arreplegat... Si no s’hi fixa gaire li posarem en una bossa, algun de petit, de soca o corcat... L’amistat és estimació i generositat però... d’això a regalar bolets... !!

Deixem el nucli de Cànoves enrere i prenem la pista que, Montseny endins, voreja la riera de Vallfornès. És una vall feréstega, ombrívola i amb abundant vegetació. Passat Ca l’Esmolet, poc abans del Roc Fiter, aparquem els cotxes. El Roc Fiter és una colossal i llegendària roca de granit, a tocar del camí, que ha estat equipada fa pocs anys –el 2010- amb una via artificial d’escalada. “Jo aquí, de petit, hi vaig fer les meves primeres escalades...” ens diu en Carles contemplant, amb una certa emoció i nostàlgia, el gran roc mentre hi passem per sota.

Avui no podem perdre temps, tenim els cistells vuits i ens espera una jornada amb molta feina. Decidim, doncs, que cal esmorzar. Hem d’agafar forces perquè segurament, avui, les necessitarem. En Carles obre la marxa i ens porta, entre el camí i la riera, a un paratge arbrat on hi havia hagut, diu, la –avui desapareguda- Font de l’Oriol. “Recordeu que en aquest mateix lloc, l’any 1963, hi vàreu fer un campament de Setmana Santa ?... va ser el meu primer contacte amb els scouts... pocs dies després, mi vaig apuntar...” recorda. “Va ser en aquest lloc ?”; “ostres, que canviat està...”, “hi havia una petita esplanada... on hi fèiem els jocs i les formacions... però ara el bosc i la vegetació ho ha envait tot...” comenten; “...ens va ploure molt, fa anys, per la Setmana Santa sempre plovia...” afegeix algú. Deixem, amb una certa enyorança, els records i tornem a la imperiosa realitat: l’esmorzar.

No cal dir que els entrepans, complementats amb les olives i els traguinyols de vi, han fet  via aviat. De postres, xocolata -d’aquella amb un alt percentatge de cacau- i, per a rematar l’àpat, cafè i “gotes” a dojo.

Reconfortats prenem els imprescindibles cistells i donem inici a la “cacera”. Per la pista retornem fins als cotxes, on alguns hi deixaran -per a que no ens facin nosa dins del bosc i poder anar més lleugers collint els bolets- les motxilles... Continuem, desfent camí, fins que som a l’alçada de Can Domènec i Can Rec (400 m d’alçada). Prenem una pista que s’enfila pel vessant est de la serra de La Servera, un dels contraforts de la Roca Centella (de 1001 m d’alçada) un dels cims culminants del terme. Anem pujant, tot mirant a un costat i altre del camí, per si algun bolet treu el nas... De moment, al menys els que anem darrers, no n’hem vist cap... segur que, els qui van davant, ja ens els han fotut... però, com que en trobarem molts, no cal patir !!. 

Arribem a la Font del Capellà (550 m d’alçada), és a tocar del camí però no raja. Allà hi troben a alguns dels que ens han precedit en la marxa... entre ells el cap del “safari” i caçador més expert..., en Llorenç. No fa gaire bona cara..., mirem el cistell i... oh sorpresa !!: és ven vuit, ni un sol bolet !!. “Pujo al bosc que hi ha per sobre de la font... allà és on, els meus “espies” locals, m’han dit que és on sol haver-n’hi més...” ens diu. “Llorenç, agafa el cistell... sinó on els posaràs !!” li suggerim, però ell –delirós- ja és pendent amunt. Plens de neguit i aspectants restem a l’espera de sentir el desitjat crit: “Aquí, aquí, son per aquí... pugeu amb els cistells !!” però, res de res, tant sols algun refilar d’ocell i el pas del vent trenca el silenci... Al poc apareix, capcot, uns metres més enllà d’on som: “ No n’hi ha ni un, ni de bons, ni de dolents... cap ni un !!” Prenem els cistells vuits i seguim, pista amunt, confiant que els qui van davant hauran tingut més sort. Els trobem, mig quilòmetre mes amunt, amb els cistells vuits penjant –cap per baix- de l’esquena... “no n’hem vist ni un...”, “el terra és humit però és massa aviat per a que hi hagin sortit bolets... cal esperar uns dies i, si fa sol, segur que en sortiran...” sentencia en Joan, un altre dels companys que te bona flaire per als bolets... 

Continuem pujant, tots plegats, una mica més fins a un revolt des d’on –als 600 m d’alçada, la màxima cota que hem assolit en l’excursió d’avui- dominem tota la vall. Cànoves queda amagada pel llom d’una muntanya però, als nostres peus, hi veiem la riera de Vallfornès tapada per la frondosa vegetació i els boscos que l’envolten; al vessant de la muntanya que tenim davant  hi destaca el Puig Cogull (de 783 m d’alçada), l’ermita i el veïnat –amb diverses masies escampades- de Sant Salvador de Terrades, al final de la vall, Cardedeu i darrera seu, tancant el panorama, la Serra del Corredor que separa el Vallès Oriental del Maresme.

“Be, hem fet una bona caminadeta; llàstima que no hem trobat bolets... però no ha estat culpa nostra: encara no n’hi ha !!” anem repetint autoconsolant-nos. Pel camí hem anat observant diferents detalls botànics, geologics i paisatgístics que ens han cridat l'atenció... a falta de bolets, el qui no es conforma amb les joies que ens ofereix la natura és perquè no vol.

Els més entesos ja ens havien advertit: de bolet, no en trobareu cap...; tot està molt sec...; heu d’anar molt més amunt, al Pirineu...; ara tindria de fer uns dies de sol... i no fer vent... Els experts boletaires, tots i totes, en saben molt sobre bolets... però, sovint, tampoc en troben... !!!. Si n’hi ha, com els animalons, s’amaguen... Per això hom diu que s’han de caçar... Nosaltres, de moment, ja ho hem intentat.

Son poc més de les onze del matí i decidim retornar fins on tenim els cotxes. Hem de fer temps fins l’hora de dinar i en Llorenç proposa que anem fins l’Ajuntament de Cànoves per a veure el monument, que fa pocs mesos s’ha erigit en aquest lloc, a en Ramon Fort un bon veí i amic, en aquest poble, de la família Pérez –en Carles, l’ Isabel i els seus pares-. Quan som davant el monument i de l’edifici de l’ajuntament decidim fer-nos-hi la foto del grup de caminadors.

Prenem els cotxes i, com que encara es molt aviat per anar al restaurant, acordem fer una mica de turisme pel nucli antic de Sant Pere de Vilamajor poble amb un cert interès històric. Avui en la caminada no ens hem perdut però, amb el cotxes camí de Sant Pere de Vilamajor, si que hi ha hagut algun petit “despiste”. Un cop som –cotxes i excursionistes- al cor de la població ens enfilem fins La Força espai on, al segle XI, hi havia un dels castells-palau dels Comptes de Barcelona i, actualment, està ocupat en bona part per l’església parroquial (segles XVI i XVII). En Jaume ens fa una amplia i detallada explicació del patrimoni i fets històrics que hi ha i es produiren dins d’aquest nucli històric. En destaquen, encara, part de les muralles atalussades del castell (on hi reconeixem, fet amb forja, un dels molts “nusos plans” que de jovenets nosaltres ens atipàvem de fer...), la rampa d’accès al recinte i l’anomenada Torre Roja –actual campanar romànic- que era, inicialment, la torre mestra del castell. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls i fent fotografies fins que el cap de l’expedició fa el “toc de corneta” per anar a Sant Antoni de Vilamajor, per prendre les cerveses i dinar-hi.

Esquema de la distribució del castell de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor). 

Autor Higini Herrero

Ho fem al restaurant El Refugi –conegut des de fa molts anys pels  companys que tenen casa a Cànoves i on ja hi havíem estat en una altra sortida-. Veritablement hi hem menjat be (amb un bon assortit de plats), gens car i amb un tracte molt agradable. 

Als postres en Joan Miquel ens convida a cava per a celebrar (ho podem dir perquè no els aparenta...) que ha complert 68 “abriles”. Però encara ens espera una altra sorpresa: en Llorenç –amb una memòria prodigiosa- ens ha fet agafar “pell de gallina” recitant –com sovint feia en els aplecs i focs de camp- l’emotiu vers “L’escut de Catalunya” d’en Antoni Bori i Fontestà. Totes les discussions que, “de bon rotllo”, hem tingut mentre dinàvem valorant els resultats del 27S i l’actual “moguda” per a nomenar president... (fins i tot en Carles ha tingut de trucar pel mòbil als de la CUP donant-los instruccions...) han quedat oblidades amb l’unànime crit de “Visca Catalunya Lliure !!” que ens ha sortit, a tots els presents, del cor quan en Llorenç ha conclòs la darrera estrofa:

“...

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l’escut blanc

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang !!!”

Després del cafè, les postres i una mica de sobretaula -on de nou, oblidant ràpidament els sentiments patriòtics que ens uneixen, hem tornat a encetar la discussió sobre l’actualitat política- donem per acabada la sortida agraint a l’organitzador la feina feta i a tots els qui han pogut venir la seva participació.

A la sortida del restaurant, ben contents i alegres ens fem la fotografia "oficial" de la sortida.

Segons els equips tacomètrics i les mesures cartogràfiques, en aquesta sortida, hem caminat un total de 6,5 km i superat un desnivell acumulat de +/- 200 m.

No hem trobat bolets però tampoc era imprescindible... hagués estat be però el més important ja ho tenim, des de fa molts anys i que duri..., la nostra  ferma i sòlida amistat.

Una forta abraçada i fins la propera.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo d’en Jaume Llobera : https://youtu.be/ttVtzlLfuHk

LA CONTRA

d'en Joan Miquel

COLLA 14 – BOLETS 0

Com corresponia a una sortida Xino xano convocada per després d’unes eleccions, tots hem guanyat.

Els que volien caçar bolets, perquè hem caminat tots amb el cap cot, no sé si pel resultat de les eleccions passades o perquè la inexistència de micòlids ens feia extremar la observació.

Els que volien només caminar, perquè vàrem fer 6 quilòmetres com qui no vol, no sé si per cercar els somiats rovellons o els desitjats ceps.

Els que no volien forçar les malmeses articulacions, perquè va ser la sortida més xinoxanaire de les que es fan i es desfan, no sé si pel escàs ritme o per la comoditat del recorregut.

Els que no concebeixen una sortida sense perdre’ns (perdó, equivocar el camí), perquè també vàrem tenir la mostra en el tram motoritzat de la excursió, no sé si per no perdre el costum o per la comoditat dels seients amb rodes.

Però, sobre tot, tots hem guanyat perquè hem acomplert la premissa principal (encara que no confessada) de les nostres sortides mensuals, menjar aplegats i en bona companyonia. Si a més d’això l’àpat és molt bo i també barat, és que hem assolit tots els objectius que ens havíem proposat. Bé, lo dels bolets, potser no.

CRIDA A LA 61ena SORTIDA XINO-XANO

A “CAÇAR” BOLETS PER UN LLOC “SECRET” DE

LA VALL DE VALLFORNÉS

Data.- Dijous 1 d’octubre 2015.

Tipus d’itinerari.- Cap “caçador de bolets” diu mai on se’n troben. Nosaltres, que en aquesta sortida en volem collir molts, comptem amb la complicitat de dos bons coneixedors de la zona i d’aquests tipus de fongs superiors: en Llorenç i la Isabel. Per tant, si n’hi han, segur que n’arreplegaren molts... no us perdeu doncs, uns dies desprès de l’excursió, la crònica d’aquesta sortida. Quedareu garratibats, estupefactes, esbalaïts, plens d’enveja,... !!

Recorregut i dificultat.- Amb els cotxes anirem fins a Cànoves. Un cop allà ens endinsarem per la pista asfaltada que va per la profunda i feréstega vall de Vallfornès i que arriba fins al Pont de Muntanya, una mica més amunt de Can Domènec, on hi deixarem els vehicles. Per aquesta zona ja hi vàrem fer una sonada Xino-xano, el febrer del 2010 (com passa el temps !!!), fins al Castanyer Gros de Can Cuc que ens deixà a tots molts bons records però, també, ben esllomats...

En aquesta ocasió, ens enfilarem per un dels vessant de la vall gràcies a la pista que, sortint de davant de Can Domènec, porta a la Font del Capellà a 570 m d’alçada... i “hasta aqui puedo leer”  que deia la Mayra Gómez Kemp.

Can Domènec està a uns 400 m d’alçada, això vol dir que el desnivell que s’ha de superar en els 1,5 km que, aproximadament, hi ha fins a la Font del Capellà, és d’uns 150 m. Una “dificultat” que tots i totes –xino-xano- podem assolir perfectament. El recorregut mínim total a peu, doncs, el podem fixar en uns 4 km (0,5 km des del lloc on deixarem els cotxes al Pont de Muntanya fins a Can Domènec + 1,5 km des d’aquesta casa fins a la Font del Capellà = 2 km d’anada + 2 km de tornada). Diem que aquest és el recorregut i desnivell mínim, per aquells i aquelles que no vulguin dedicar gaires esforços a cercar i recollir bolets..., els “caçadors de bolets”, clar, al llarg del temps que dediquin a la “cacera”, caminaran, pujaran i baixaran molt més... el que “algo quiere, algo le cuesta...”. Això si, per tal de no perdre’s, convindrà que la cerca la fem sempre en petits grups, sense perdre de vista els companys i amb clares referències del lloc on hi ha la Font del Capellà (on hi tindrem instal•lat el camp base)... No volem que ningú es perdi, ni arribar –com va passar l’any 2010- tard a dinar !!!

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h 30’, al Restaurant El Refugi –carrer Flamicell, 20 tel. 938 451 391 de SANT ANTONI DE VILAMAJOR-. El preu del menú és de 10 euros. 

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que en Llorenç – i si poden venir-  l’Antonio, en Jaume i en Zac (potser ja tenim masses “goteros”... he,he) portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). Barrets i crema protectora per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

En aquesta “sortida boletaire” cal, també, portar algun/s cistell/s o capsa/es per anar-hi posant el bolets... !!!

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport i els possibles “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada. Per als qui sortim de Travessera/Llepant, diu l’organitzador, serà a les 7h 45’ del matí. El "repartiment" final en els diferents cotxes, l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 28 de setembre contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Llorenç -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 61ena XXR

 Aquesta setmana que encetem pinta meteorologicament malament pel que fa al que en diem "bon temps".

El dijous 1 d'octubre hi haurà un anticicló damunt de les illes Britàniques i una baixa relativa sobre les Balears. Això farà de bomba centrífuga que impulsarà vent de llevant que portarà humitat des del golf de Lleó i molt probablement farà que plogui, si bé que és possible que escampi cap a les onze del matí.

Amb aquest panorama tenim gaire bé assegurada l'abundància de bolets donat que haurà plogut abans, però no tenim gens segur que a l'hora de caçar-los hagi parat de ploure. 

Caldrà anar-ho actualitzant.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 30 de setembre

30/9/'15 10:00

No hi ha variacions importants del pronòstic anterior tret de que sembla ara més probable de que no ens plourà.

Ah! i de que farà més vent del que esperàvem. 

Caldrà abrigar-se perquè 12º no són el mateix si hi ha calma que si bufa vent. El vent serà de llevant, per el què pujarà per la vall cap a Collformic.

El dia serà rúfol i ennuvolat però escamparà una mica a la tarda.

Fins demà,

J.M.

CRÒNICA DE LA 60ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS VOLTANTS DE TARADELL: LES CUINES D’EN ROCAGUINARDA, EL TURÓ DE L’ENCLUSA I EL CASTELL 

DE CAN BOIX O DE TARADELL

Tal i com ja ens havia anunciat en Joan Miquel en el seu pronòstic meteorològic, quan sortim de casa, a Barcelona, plovisqueja. Quan arribem al punt de trobada, al barri de la Sagrada Família, per tal de repartir-nos en els cotxes, ja no plou.

Els qui des de Barcelona anem avui a l’excursió som sis i fem el viatge fins a Taradell, en dos cotxes amb tres caminadors en cadascun d’ells. Des del Maresme, un altre vehicle  amb en Josep Lluís i l’Elena I., farà cap fins aquest poble. A l’hora de dinar, dos cotxes -el de l’Enric i el d’en Carles- hi portaran cinc comensals més. Tota una expedició, doncs, de 13 persones i 5 vehicles.

Mentre fem el viatge d’aproximació, amb animades converses, el temps va millorant fins a esdevenir un dia gairebé seré i solejat. Potser fins i tot passarem calor, diem.

Un cop a Taradell els qui hi hem anat per a caminar aparquem els cotxes en un dels carrers extrems d’ aquesta població, un lloc proper al punt on hem d’iniciar l’excursió a peu.

Comencen la caminada. El primer indret d’interès que trobem és l’ermita romànica de Sant Quirze de Subiradells situada en mig d’un bosquet de roures i alzines. Documentada des de l’any 898, l’actual església amb campanar d’espadanya, absis semicircular i porta ferrada es va aixecar el 1095. Va ser malmesa el 1936 i restaurada, l’any 1967, pels promotors de l’ urbanització que hi ha al costat. Com que només falta mitja hora per a les deu (i molts ja fa més de tres hores que ens hem aixecat) decidim esmorzar-hi. Fem l’àpat “tradicional”: entrepans, vi, aigua, olives i –alguns- “gotes”.

Reconfortats,  reprenem la ruta passant per la font del Ravató o del Drac. És un bonic, tranquil i ombrívol racó on l’aigua de la font raja per un artístic broc, fet de forja, que representa un d’aquests animals mitològics.

Després de vorejar alguns camps, el camí es va enfilant serrat amunt pel mig del bosc amb nombrosos cirerers d’arboç carregats amb els seus dolços fruits. Arribem, per damunt d’uns grans enllosats rocosos, dalt la cinglera. Les vistes que cap al nord tenim son espectaculars: les Guilleries, el Collsacabra, els cingles de Tavertet, Cabrera, el Puigsacalm, el Pla d’Aiats,... i en primer terme, damunt d’una gran extensió de boscos, una gegantina cadira de pedra feta de gresos vermells: La Trona.

"La Trona " en primer terme

Passen per una zona de matolls, el camí comença a separar-se de la cinglera tot girant vers ponent, fins que arribem a una poc transitada i malmesa pista. Amb l’ajut dels GPS, que en Joan Miquel i en Jaume porten i d’unes clàssiques fites, fetes amb pedres, arribem a un dels altres punts d’interès d’aquesta ruta: les cuines d’en Rocaguinarda. En una espècie de balconada o replà, al mig de l'espadat que delimita les Sitges del Bou i a sobre el bosc de Mansa, hi ha tres cavitats fetes per l'erosió conegudes amb aquest nom. Aquest indret va servir sovint, entre els anys 1606 i 1610, de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda i els seus companys. També durant la Guerra Civil (1936-1939) es va utilitzar com a amagatall per a gent perseguida i algun “emboscat” (en aquest enllaç hi podeu veure un detallat estudi d’aquestes “cuines” http://www.geb.cat/les-cuines-den-rocaguinarda-taradell-osona). Per a visitar-les cal baixar per un petit grau o canal que hi mena, els més curiosos i atrevits de la nostra colla –gairebé tots-  així ho fan. Hi fem un bon nombre de fotografies.

Des d’aquest punt i des de dalt del cingle tenim un bon mirador sobre els boscos i vall de la Mansa, la masia del Vilar, el turó i el castell de Taradell, el terme de Viladrau i, al fons, el Montseny.

Continuem la ruta, per damunt dels cingles, vers el punt culminant de l’itinerari d’avui i del terme de Taradell: el Turó de l’Enclusa (868 m d’alçada) on hi ha un vèrtex geodèsic. En aquest lloc hi havia hagut una antiga torre de vigilància (de la que no en queda cap rastre) que tenia com a funció avisar al castell de Taradell dels possibles perills que vinguessin per aquest costat.  Uns metres més enllà arribem a una gran massa rocosa, encinglerada per gairebé tots els costats, una veritable balconada amb la forma de l’estri que dona nom al lloc i on hi oneja permanentment una gran senyera: l’Enclusa. És un mirador privilegiat amb panorames sobre tot el territori que l’envolta: la Plana de Vic, les Guilleries i el Montseny. Sota el pal de la bandera hi ha una placa, col•locada l’any 2004, en homenatge a mossèn Joan Vilacís amb un fragment d’un poema seu:

GEGANTS DE PEDRA VIVA

Cimals del nostre terme ! Gegants de pedra viva !

Titans que el pas dels segles el vostre cel abriva

mirant-nos cara a cara: l’”Enclusa” i “el Castell”.

Sou vida i sou guiatge del llibre de la història

forjada de proeses, amb rims d’amor i glòria,

per fills que antany vivien al nostre Taradell.

Després de gaudir de l’impressionant vista ens fem la fotografia del grup de caminadors.

Reculem, per a continuar l’itinerari, fins a trobar una estreta canal que ens obliga a fer una petita desgrimpada d’uns 10 m de desnivell. Potser caldria -com fem amb la farmaciola, el vi, les olives i les “gotes”...- portar sempre, a les sortides, alguna corda -d’uns 15 o 20 m- per a situacions com aquesta, diem.

El camí passa, arran de cingle, per sota mateix de l’Enclusa i baixa fins arribar al coll de la Mansa o Collada del Vilar. Travessem la carretera que va de Taradell a Viladrau (la B-520) per baixar, primer, fins al torrent de la Mansa i pujar, després, fins el Collet del castell (806 m d’altitud) des d’on ja tenim una bona visió del proper objectiu, el castell de Taradell.

El castell de Taradell o de can Boix (nom d’una masia propera) està situat sobre una gran i característica penya (que ens recorda la del castell de “la Popa” de Castellcir) a 803 m d’alçada. Com la majoria de castells te un emplaçament excepcional amb grans vistes sobre el seu entorn. Té restes del segle X de la paret perimetral de la capella de Santa Creu situada dins del recinte, una cisterna -excavada en la darrera restauració, feta entre 1984 i 1989- i una gran torre cilíndrica –que protegia l’entrada- de la qual se’n conserva un bon tros. La resta de muralles, que circumden bona part de la gran penya, es varen refer vers el 1398 i la part del portal el segle XVI, quan hi vivia una família de masovers.

Documentat des de l’any 893 va ser concebut amb funcions de guaita i defensa. Era un castell termenat, és a dir que protegia un gran terme per això calia tenir-lo ben fortificat i conservat, car perdre el castell representava perdre la possessió de tot el seu terme. Per això tenia una família de guardes, els castlans, que inicialment es cognominaven Taradell i després Riudeperes, que havien de cuidar de tenir-lo ben conservat. No obstant cal aclarir que el domini eminent del castell, és a dir, el dret de propietat superior al domini útil dels senyors, estava en mans dels comtes de Barcelona. Fins al segle XII hi ha constància de la presencia de castlans al castell però sembla que aviat renunciaren a fer-hi vida. Hi ha diverses notícies posteriors sobre els castlans fins al 1406 en que es perd el rastre dels posseïdors de la castlania. També hi havia una família o persona que el guardés i hi visqués permanentment, el bada, que en cassos de perill tocava un corn si era de dia o encenia una foguera si era de nit, que es repetia des de torres o guardioles, repartides en punts claus del terme. Aleshores hi acudien tots el homes del terme armats per defensar-lo i, en casos de perill de guerra o d’atacs de senyors veïns, havien de residir-hi dies i nits per torns ja fixats. A partir del segle XVI, aquest castell, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la “Torre de la plaça” (1550) a la vila de Taradell. A causa d’això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Des del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.

Interior del recinte del castell. El mur de la dreta correspon

 a una de les parets de la capella de la Santa Creu

Portal d'accès al recinte del castell amb la base

 de la torre cilíndrica que en protegía l'entrada 

Davant del castell també dalt la penya i en un pla rocós, hi ha diversos elements que ens criden l’atenció: un màstil amb dues banderes, una gran estelada i la bandera negra de combat amb la creu de Santa Eulàlia; un monòlit commemoratiu de l’ onzè centenari del castell (893-1993); la anomenada Creu del castell i una rosa dels vents que permet identificar alguns dels indrets més destacats que es poden veure des d’aquest lloc: el Matagalls, el Tagamanent, Montserrat, el Pedraforca, el Puigmal i el Canigó.

Ens hi estem una bona estona observant les restes, tots aquets elements i el panorama.

Passa un quart de la una del migdia quan decidim continuar el camí, ja de baixada, que ens porta fins a Taradell i al restaurant Nou Montseny on ja tenim la taula parada i ens hi esperen els companys que només han pogut venir a dinar.

Prenem, amb delit, les cerveses i un menú amb uns plats molt ben elaborats, gustosos i generosos. Als postres, l’Elena i en Carles ens donen una molt bona notícia relacionada amb la seva darrera operació i diagnòstic i, per a celebrar-ho, ens conviden a unes ampolles de cava. Certament, pel que respecta a la salut, hem passat una mala temporada... avui, en aquest sentit, ha estat un gran dia: alguns companys han pogut reprendre –com uns xavals- les caminades, molt bones notícies per part d’altres i el desig i la confiança d’una ràpida recuperació d’aquells i aquelles que encara estan en mans de metges... Segur, companys i amics, que serà així. No en tinguem cap dubte.

Tips i cofois ens fem, a la porta del restaurant, la fotografia de tots els qui avui han pogut venir a la sortida.

En Joan Miquel i els seus equips de mesura ens informen que el recorregut de la caminada d’avui ha estat de 12, 3 km, els desnivells acumulats de +/- 352 m i el temps emprat –amb l’esmorzar, pauses, aturades i visites incloses- de 4h 30’.

Recordeu que la propera sortida Xino-Xano –la número 61- serà el proper dijous dia 1 d’octubre. Tindrà cura de la seva organització en Llorenç i, segurament, anirem a un lloc on es puguin “caçar” bolets.

El diumenge 27 S, voteu i voteu el que s’ha de votar... no fotem, que ens hi juguem molt !!!

Una forta abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Josep Lluís, Elena I., Enric, Josep Mª i Pep.

Magnífic video de la sortida obra d'en Jaume.- https://youtu.be/jx7mX7G0xPE