SANT JORDI 2016

Sant Jordi de la pintora Montserrat Gudiol (1974).
 Palau de la Generalitat de Catalunya.

SANT JORDI PATRÓ DE CATALUNYA I DE L’ESCOLTISME

Dibuix del mateix Baden Powell que idealitza
 a un escolta seguint l'exemple de Sant Jordi

Va ser Baden-Powell, el fundador de l’escoltisme, qui va triar el cavaller Sant Jordi com a patró del seu moviment internacional adreçat als joves. Segons deia, un bon escolta ha de tenir les mateixes qualitats que un cavaller medieval (dels mítics o de llegenda perquè, pel que ara sabem, els de veritat eren força més desconsiderats i besties...): l’honor, la valentia, la lleialtat, el desinterès, el coratge físic i moral, la solidaritat, la fortalesa i la disposició per ajudar als altres.

Quan els rabassuts troncs que som ara érem tendres i joves plançons, els nostres caps, l’ ideari, els jocs i les activitats escoltistes varen intentar inculcar-nos aquets principis. Aquesta educació en els valors (que evidentment cal reconèixer no és, només, exclusiva de l’escoltisme) segur va influir en el nostre caràcter i forma d’entendre i enfocar la vida. Després –les conviccions, les circumstàncies, les situacions i la realitat manen...- tots hem fet via com hem sabut i pogut... però, en general, un cert pòsit de tot allò que varem aprendre i practicar de jovenets, segur, ens ha quedat. Com que ens coneixem (des de fa molts anys) no en tinc cap dubte.

Per les converses i “batalletes” que sovint ens expliquem i pel que, plegats, hem viscut –fins i tot en situacions professionals, personals o familiars ben adverses, difícils o complicades- m’atreviria a afirmar que gairebé tots i totes hem procurar, en els diferents àmbits de la vida, ser unes –bones- persones fidels a aquestes nobles virtuts. L’esforç, la humanitat, la companyonia i el respecte als altres, l’esperit de superació, la generositat, l’exemple del compromís, l’estimació i protecció a la natura i als altres, la cerca de l’excel•lència, l’honestedat, la solidaritat i uns ferm ideals... han estat referents que, amb més o menys encert, segur tots hem tingut en compte.

Per això en una diada com la d’avui podem dir que, com a catalans i com a escoltes i guies, tot el que Sant Jordi simbolitza és el nostre model i patró.

Gaudim –especialment enguany que la Diada cau en dissabte- de la bonica festa: regalem -regalem-nos- llibres i roses, tafanegem pels carrers, passeigs i places... les parades i l’ambient però, sobretot, sigueu –siguem i procurem fer als demés- molt i molt feliços. 

SALUT I UNA MOLT BONA DIADA DE SANT JORDI: Llibres, roses i petons !!! 

    

CRÒNICA DE LA 67ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PRIMAVERAL TOT SEGUINT 

LA RIERA DE LLAVANERES

Des de feia temps que anàvem insistint al nostre company Josep Surdé, que viu a Sant Andreu de Llavaneres, per a què ens organitzés una caminada pels voltants del seu poble. A la xino-xano del passat mes de febrer –la que vàrem fer de Mataró a Llavaneres- hi tornàrem a persistir i, bon xicot com és, ha tingut cura d’organitzar la d’aquest mes.

Sempre hem pensat que les solejades serres que dominen el nostre litoral son uns indrets ideals per les sortides dels mesos més freds –de tardor, d’hivern i, si aquesta encara no ha arrancat, de primavera-. 

Amb roba d’abric però ja, doncs, sense els gruixuts i enfarfegadors anoracs, arribem tota la colla de caminadors (els qui només venen a dinar ho faran, més tard, directament al restaurant) a l’estació de Rodalies de Sant Andreu de Llavaneres. El nostre guia i amfitrió, en Josep -“Big”- Surdé, ja ens hi està esperant. 

Fetes les salutacions i els comentaris sobre les incidències i canvis de darrera hora: en Josep Mª, que inicialment venia en cotxe, ho ha fet finalment en tren –amb en Joan que, per una averia al Metro, ha tingut d’agafar el ferrocarril en una estació diferent a la prevista-, en Josep Lluís ha tingut d’anar a un enterrament i només vindrà a dinar i l’Elena amb el Pedro, que avui s’ha afegit a la sortida -veïns de comarca com son-, han fet l’aproximació en cotxe. Informats d’aquestes novetats comencem, doncs, a caminar. Per que gaudim de les vistes i els matinals olors de la mar Mediterrània, en Josep ens fa  passar pel passeig (l’antic camí de ronda) que voreja la platja fins que arribem, ben aviat, al punt on les aigües de la riera de Llavaneres desemboquen al mar.

El pont ferroviari de la Riera de Llavaneres

Passem sota les vies del tren per un vell pont ferroviari –de la segona meitat del segle XIX- amb nombroses arcades i, després, per un altre que ho fa per sota de la carretera Nacional II. Estem ja al barri de Sant Pere, amb la capella d’aquest nom que ja coneixem pel recorregut de la 65ena xino-xano.

En suau pendent anem pujant pel passeig que voreja la Riera de Llavaneres. Tenim, tal i com ja ens ha anunciat en Joan Miquel el nostre meteoròleg particular, un molt bon dia de primavera: gens de fred, ni calor, ni vent i amb un sol radiant.

De sobte un perfum intents, com de flors de gessamí, ens envolta. Dels arbres del passeig, que tot just comencen a treure fulles, no pot ser...; dels canyissars de les ribes de la riera, tampoc...; nosaltres –dutxats, tots i totes, d’aquest matí- no fem aquesta olor...; finalment ens adonem que la fragància ve d’un entapissat de petites fors blanques que voregen el camí. La nostra experta en botànica i jardineria, la Conxita, ens ho confirma. Ja ho hem dit, un molt bon –i perfumat- dia de primavera.

L'origen del perfum...

Travessem el nucli -de d’alt- de Sant Andreu de Llavaneres: el parc i  l’urbanització de Can Rivière, la plaça que hi ha damunt la riera coberta amb la seva glorieta, l’edifici de l’ajuntament, el CAP, el barri on –ens comenta- viu en Josep Surdé (que s’ha fet un fart d’anar saludant veïns i veïnes)... fins que arribem a la gran àrea d’aparcament que hi ha sota del camí de Can Cabot d’Amunt. 

Can Rivière

Prenem una pista pel costat de la riera que al poc, fora del poble i ja dins del bosc, ens porta fins la Font de Lorita (o Llorita com hem vist que ho escriu l’Ajuntament) –nom popular de la Mare de Deu de Loreto-  on hi esmorzem. El lloc, amb taules i bancs, es un racó ombrejat amb una “rocalla” –on hi ha la font- envoltada d’alzines i grans arbres. Còmodament asseguts, al voltant d’unes taules, “anem per feina”: fotent queixalades als entrepans, prement el cul de la “bota Maria” per a que ragi i anant picant olives... Arribats al sublim moment del cafè i “les gotes”, la Montserrat ens sorprèn –un cop més-  amb uns originals postres: un plum cake de panses ben borratxes de rom... boníssim. Mireu, mireu la fotografia.

Gràcies Mª Rosa pel cafè i Montserrat pel pastis

Amb les motxilles descarregades però amb les panxes plenes, reprenem la marxa. Avui l’excursió és tranquil•la, sense gairebé cap sobtat pendent i fàcil de seguir. Travessem la riera i agafem la pista –passeig Mare de Déu de Llorita és el nom oficial- riera amunt fins que arribem al lloc anomenat Els Eucaliptus -lògicament perquè hi ha un petit bosquet amb arbres d’aquesta espècie-, un encreuament de camins on agafem el de l’esquerra que segueix en direcció a Can Cabot d’Amunt.

A partir d’aquí la riera pren el nom de riera o torrent de Montalt o, segons hem vist en un vell mapa de l’Editorial Alpina (de l’any 1972), el de Fondo de l’Abella. 

Entrem en un paisatge i espai que ens sorprèn: som al Molí d’en Cabot. Un indret, en la confluència del Torrent de Lorita amb la riera de Montalt, dominat per un ombrívol i ufanós alzinar que ens captiva. Del vell molí en prou feines hi endevinem unes parets al mig de les bardisses, però el lloc, amb nombroses alzines sureres i grans rocs, a banda i banda del camí, ens meravella. No es tracta, però, d'un alzinar totalment homogeni i monòton. Tot al contrari, degut a la presencia del torrent, les característiques del terreny, l’acció de la pròpia natura i de la inevitable empremta humana, aquest alzinar –amb algun gros roure que comença a treure les noves i verdes fulles- apareix enriquit amb d’altres arbres de ribera (oms, verns, albers, salzes...) i nombroses bardisses, falgueres, brolles i rudes. Entrelligant els troncs i branques dels arbres, plantes enfiladisses com l’heura, l’arítjol, la vidalba i el lligabosc, lluiten en frenètica carrera per trobar una mica de llum entre les atapeïdes capçanes. És un paisatge sorprenent i impenetrable, gairebé selvàtic.

Aquest lloc, el Molí d’en Cabot, havia estat també antigament molt visitat pels habitants de Llavaneres i de la resta de la comarca. Quan, cap al 1900, la masia de can Cabot de Vall va ésser comprada per la família d'artistes i pintors Masriera, es va transformar la bassa del molí en un bell llac amb una barca i un pont de fusta. Des de 1926 fins a 1935 fou el lloc escollit per a celebrar-hi l'aplec anual de la Federació d'Entitats Excursionistes de Mataró: es ballaven sardanes i es feien diversos jocs per a la mainada i els grans. Durant molts anys, aquest paratge va ser també visitat pels estiuejants i grans i joves que hi anaven a fer berenades o d'excursió, fins que, a poc a poc, va anar quedant abandonat pels seus propietaris. 

Tenim entès que aquest lloc és ara de propietat municipal, estaria be que –sense espatllar-ne la singularitat i l’encant natural, biològic i paisatgístic- se’n fes alguna actuació i manteniment que en permetés la seva preservació (consolidació de les restes del molí i la bassa –que podria ajudar al manteniment de la fauna d’aus i amfibis existent-, netejar els senders per facilitar-ne la visita, eliminar la vegetació sobrera, paràsita, agressiva o forània, difusió i sensibilització sobre els valors culturals i naturals del lloc,...) en una paraula, tot allò que ajudi a la seva preservació, coneixement, estudi i visita. Segur que tots hi sortiríem guanyant. 

Continuem pista amunt. En Josep Surdé ens comenta que aquesta era fins fa pocs mesos de terra i que ara, uns inversors russos que estan promocionant-ne una urbanització, l’han encimentat.

Passem, quan som a l’alçada de Can Cabot d’Amunt, a tocar d’una gran plantació de kiwis ( http://kiwisdelmaresme.weebly.com ). Quedem sorpresos que també a Catalunya produïm aquest fruits que associem a llocs més càlids i llunyans. A la cama no te irás sin saber una cosa más...

 

Camps de kiwis al Maresme

Al poc arribem a “la hípica”, al Centre Eqüestre de Llavaneres, on hi veiem un cavall i una amazona fent voltes en un tancat. En un dia feiner, segurament, l’activitat és mínima i els animals estan “a la fresca” dels seus respectius estables. Més amunt, dins del recinte, hi veiem les instal•lacions més exclusives d’aquest Centre: el Club, el restaurant i els espais on s’hi fan els casaments, cerimònies i d’altres esdeveniments “de categoria”. La vall queda tancada per un costat, pel vessant obac dels Onze Pins (que te l’urbanització al costat solejat) i el Turó de l’Oriola i per l’altre, pels contraforts de la Serra de Polseruc. El Montalt, amb els seus 595 m d’alçada, tanca i encapçala la vall.

Decidim el retorn fins a Sant Andreu de Llavaneres. Quan som a l’alçada del molí d’en Cabot fem la fotografia del grup de caminadors. 

Desfem el camí fins que, poc abans d’arribar a Els Eucaliptus, trobem el pont de Can Cabot d’Amunt –antic pas d’obra reconstruït l’octubre de 2010- per on travessem la riera. Continuem pel camí anomenat, també, de Can Cabot que porta, passant per sobre de la Font de Lorita, fins al poble. Això ens permet observar amb detall el material amb el qual estan formades moltes d’aquestes serres, principalment granits molt vells i antics, que al descompondre’s per l’acció de l’aigua i d’altres elements originen l’anomenat sauló tant característic del Maresme.

En Josep, que ens havia promès mostrar-nos una bonica vista del seu poble fins el mar, ens porta fins un mirador on hi ha una nova “rocalla”, una mena de capelleta-oratori, amb un enrajolat on hi podem veure una poc coneguda representació –amb mantell- de la verge de Montserrat. La vista de Sant Andreu de Llavaneres i la vall fins al mar val la pena però també agrairíem, a qui correspongui, una actuació (eliminant les nombroses pales de figues de moro, matolls i mimoses –que broten i rebroten per tot arreu-...) que ocupen l’antiga placeta-mirador i que ben aviat faran el lloc (capelleta inclosa) inaccessible.

Desfem el camí fins que retrobem la pista que ens porta a l’àrea d’aparcament per on hem passat a primera hora del matí. Ens adonem, ara, que en aquest lloc hi ha dos esser vius que mereixen la nostra atenció: dos arbres monumentals i segurament centenaris, un gran pi pinyoner i un espectacular i gros roure. Celebrem que els hagin respectat.

Riera de Llavaneres avall arribem fins al barri de Sant Pere. Com que anem be de temps i alguns dels qui avui han vingut no el coneixen, entrem al bonic i ben endreçat Parc de Sant Pere per a veure-hi els arbres, plantes, flors i els animalons: els ànecs i les tortugues d’aigua.

A 2/4 de dues arribem al restaurant Las Palmeras. El dinar d’avui és de bufet lliure amb postres, les begudes i el cafè inclosos. Com a experiència ha estat molt be. Des d’amanides, “montaditos”,  arròs, fideuà, caragols amb salsa,... forces i variats segons plats i, fins i tot, una mini-parrillada de peix amb escamarlans, navalles i una mena de “llenguado” (palaia o bruixa) que estava molt bona.

Fem la fotografia oficial de la sortida i agraint a en Josep Surdé l’organització i guiatge i a tots i totes la seva presencia i participació, ens acomiadem fins a la propera xino-xano que tenim programada per al dijous 5 de maig.

Avui, segons els equips de mesura d’en Josep Fitó, hem caminat –des que hem sortit de l’estació fins que hi hem tornat- 14 km i hem superat uns desnivells acumulats de +/- 205 m.   

Text.- Pep

Fotografies.- Josep Fitó, Enric i Pep.

DETALLS PRIMAVERALS (de la sortida)

50.000 VISITES AL BLOG

50.000 VISITES AL NOSTRE BLOG

El passat 28 de març el comptador del nostre Blog, d’aquest “Blog de divulgació de les activitats del veterà Clan de l’Ós Gris de Barcelona”, registrà 50.000 visites. 

Des que, el 23 de febrer de 2009, l’amic Joan Miquel inaugurà el Blog publicant-hi la primera entrada: La trobada –millor dit la retrobada- de la colla, després de molts anys, a Castellar d’en Hug; fins a 50.000 vegades algú ha visitat, ha entrat, al Blog.

"Retrobada" a Castellar d'en Hug. Febrer del 2009. 

50.000 visites, son moltes visites. Clar que, des de febrer de 2009, han passat més de 7 anys i això és molt temps: uns 2.600 dies amb les seves corresponents nits (que, a la nit, molta gent també “navega”...). 

Amb una simple divisió veiem que dona un promig de més de 19 visites per dia/nit. Clar que, segur, això no deu ser ben be així... Hi deu haver dies que no hi entra ningú i d’altres –possiblement quan s’acosta la data d’una activitat o n’hem fet la ressenya d'alguna altra- en que, suposem, hi deu haver overbooking.

Aquesta mena de “mural o revista” a la xarxa d’internet -i per tant obert a tothom-, que és el nostre Blog, és visitat per tots aquells “navegants informàtics” que ho desitgin. Això permet que tots nosaltres -però també els amics, companys, fills i nets d’ arreu del món (des d’Almuñecar, Alemanya o l’Àfrica tropical...) i tothom- puguin veure i seguir el que proposem, fem o hi posem. Això és, potser, un risc o un desavantatge... El cert però és que, en tots aquests anys, no hem tingut ni un sol comentari ni incident desagradable, tot el contrari, han estat diversos els lectors “desconeguts” que han elogiat algun dels articles publicats, ens segueixen i, ens consta, veuen en la nostra veterana colla un actiu i entusiasta grup i, alhora, un bon exemple i referent del que pot donar de si la vella amistat i companyonia.

Per a nosaltres, crec que és de justícia dir-ho, el Blog ha estat i és una eina molt pràctica i útil. A falta d’un local on trobar-nos (tot i que cada vegada més anem descobrint velles tabernes on, xerrant, anar fent el vermut...) al Blog hi tenim el mitjà on anunciar-hi les activitats, on explicar-hi una mica més del que va cada proposta, on fer-hi -un cop efectuada- la crònica i valoració, on penjar-hi vells records, dèries, anhels i il•lusions,...  El Blog (ens consta que, l’administrador, en Joan Miquel en va “salvant” en un disquet de seguretat els continguts...) és, també, bona part de la nostra darrera i més recent història. La que anem fent, mes a mes, dia a dia.

Que puguem continuar fent-ho durant forces anys i, com deia aquell, "el darrer en marxar que apagui el llum...".  

LES ENTRADES MÉS VISTES

La plataforma d’internet, per mitjà de la qual editem el nostre Blog –Blogger-, registra també el nombre de visites que, des de diferents ordinadors (si s’entra diverses vegades des del mateix no ho comptabilitza), s’han fet a una mateixa entrada. Això ens ha permès veure les noticies, articles o entrades del nostre Blog més visitats al llarg d’aquests set anys. Amics de les estadístiques com som us relacionem les que han estat visitades més de 90 vegades: 

 

L'entrada més visitada: Les Escletxes de Papiol. 

• 761 visites.- 20/01/2015. CRÒNICA DE LA 53ena XINO-XANO: Caminada pel nord-oest del Collserola. L’Escletxes, la Salut i Puig Madrona.
• 479 visites.- 18/12/2011. ART I ESCOLTISME (6): Pierre Joubert.
• 330 visites.- 12/01/2013. MÚSICA I CANTANTS: Dones que canten i fan música.
• 287 visites.- 13/12/2012. DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (5): Travesses anys ’60.
• 206 visites.- 19/01/2012. CRÒNICA DE LA 22ena SORTIDA XINO-XANO: Per la vall de Santa Fe i l’Empedrat de Morou.
• 202 visites.- 24/10/2011. HO SABIEU ?: 1911-2011, Centenari de l’Escoltisme a l’Estat Espanyol.
• 202 visites.- 26/02/2012. CRIDA A LA 24ena SORTIDA XINO-XANO: La Fou de Sant Martí de Tous.
• 198 visites.- 21/04/2012. CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2012: Altes valls del Pallars Sobirà.
• 191 visites.- 21/09/2010. CRÒNICA DE LA 9ena SORTIDA XINO-XANO: Per la vall de Gausac (Collserola).
• 182 visites.- 23/02/2009. TROBADA A CASTELLAR D’EN HUG.
• 181 visites.- 29/03/2011. CRÒNICA DE LA 14ena SORTIDA XINO-XANO: Caminada pel Lluçanès o quan perdre el camí no és el mateix que estat perduts...
• 170 visites.- 02/11/2010. CRÒNICA DE LA SORTIDA DE TARDOR 2010: Montsià, mar i muntanya.
• 166 visites.- 23/11/2011. CRÒNICA DE LA 20ena SORTIDA XINO-XANO: Pel voltants d’ Aiguafreda.
• 140 visites.- 26/09/2012. CRIDA A LA SORTIDA DE TARDOR 2012: Per les terres altes del Cardener (Solsonès).
• 135 visites.- 04/04/2013. CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2013: Escapada pel Matarranya i la Terra Alta.
• 132 visites.- 10/02/2013. CRÒNICA DE LA 34ena SORTIDA XINO-XANO: A Sant Salvador de les Espases des d’ Olesa.
• 126 visites.- 30/10/2012. CRÒNICA DE LA SORTIDA DE TARDOR 2012: Per les terres altes del Cardener (Solsonès).
• 118 visites.- 08/08/2010. EN RELACIÓ A UN NOM: “Ós Gris” (II).
• 115 visites.- 17/06/2012. ART I ESCOLTISME (16): Cristòfol Gastó “Tòfol”
• 114 visites.- 04/09/2012. DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (2): El nostre cançoner.
• 113 visites.- 02/01/2012. CRIDA A LA 22ena SORTIDA XINO-XANO: Per la vall de Santa Fe i l’Empedrat de Morou.
• 113 visites.- 21/01/2012. CANÇÓ CATALANA DE L’ALGUER: Franca Masu.
• 110 visites.- 24/10/2011. CRÒNICA DE LA 19ena SORTIDA XINO-XANO: Tardor per la vall i riera d’ Olzinelles.
• 109 visites.- 12/02/2012. ART I ESCOLTISME (12): Adriano Perone.
• 105 visites.- 20/01/2013. MUSEUS I COL•LECCIONISME SOBRE TEMÀTICA SCOUT-GUIA (2): Museu Scout “Joan Charlez i Paradís” Barcelona.
• 103 visites.- 04/11/2015. CRÒNICA DE LA SORTIDA DE TARDOR 2015: Un tour per la Ruta del Cister.
• 99 visites.- 08/11/2010. CRÒNICA DE LA 11ena SORTIDA XINO-XANO: Pels voltants de Corbera.
• 98 visites.- 13/08/2015. VIA LLIURE, 11 DE SETEMBRE 2015.
• 95 visites.- 19/04/2012. ART I ESCOLTISME (15): Josep Blanc.
• 95 visites.- 27/09/2011. CRÒNICA DE LA 18ena SORTIDA XINO-XANO: De Valldoreix a La Floresta per La Rierada.
• 92 visites.- 31/08/2010. Nou i definitiu canvi de dates de la SORTIDA DE TARDOR 2010: El Montsià, mar i muntanya.
• 90 visites.- 30/03/2011. CRIDA A LA 15ena SORTIDA XINO-XANO: Caminada per la muntanya de Montserrat.

CRIDA A LA 67ena SORTIDA XINO-XANO

Voltans del Molí d'en Cabot

PASSEJADA PELS PEUS DEL MONTALT I LES RIERES DE SANT ANDREU DE LLAVANERES (llegit al revés: serena vall)

Data.- Dijous 7 d’abril del 2016.

Tipus d’itinerari.- Del turó de Montalt (594 m d’altitud), fins el Coll de Can Xerrac a Mataró, arrenca la serra de Polseruc o de la Polseruda que marca la divisòria d’aigües entre la riera de Can Llibre (afluent de capçalera de la d’ Argentona) i la riera de Montalt o de Llavaneres. Aquesta darrera, passant pel poble de Sant Andreu, desemboca directament al mar. El vessant muntanyós del terme de Sant Andreu de Llavaneres, és un excel•lent mirador sobre el litoral. Estava antigament poblat per masies i, al costat de la riera, nombrosos molins com el Molí d’en Cabot que visitarem. S’hi ha mantingut una bona massa forestal (sobretot pinedes i alzines) que les urbanitzacions d’aquest sector, en general de bona qualitat, no han degradat. La passejada que us proposem s’enfila suaument des de l’estació del ferrocarril, a tocar de la platja, per la riera de Llavaneres fins arribar al nucli de Sant Andreu. Vorejarem el poble (amb interessants edificis modernistes) i passant per la Font de Llorita ens endinsarem vers la riera de Montalt que remuntarem fins arribar al Centre Eqüestre, un bon mirador sobre la plana i el mar.
Una passejada, pels vessants de la Serralada de Marina que miren al mar, tot aprofitant les xarxes de transport o camins més antics que la natura ofereix als pobles del litoral mediterrani: les rieres. 

Font de Llorita

Recorregut i dificultat.- Sortirem de l’estació de Rodalies–Renfe de Sant Andreu de Llavaneres (32 m d’alçada). Remuntarem, pel passeig que hi ha a la seva riba, la riera de Llavaneres fins al nucli de Sant Andreu de Llavaneres (125 m d’alt). Continuarem cap el nord fins arribar a l’àrea d’esbarjo de la font de Llorita (147 m d’alt) on, al costat de la riera amb alzines i d’altres arbres centenaris, hi esmorzarem. Seguirem per la riera de can Cabot de Munt (riera de Montalt), ben aviat, trobarem un indret excepcional: el Molí d'en Cabot. Aquest molí formava part d'una xarxa de quatre molins fariners més que hi havia en aquesta riera, l'existència dels quals es remunta a l'edat mitjana. Hi podrem veure part de les parets i la teulada del molí amb algunes portes i finestres de pedra picada, el pou i la bassa. D'altra banda, és un espai natural de primer ordre on es conserven, encara, la vegetació típica de ribera poc abundant al municipi i diverses espècies d'ocells i insectes. Per allargar una mica més l’excursió continuarem, riera de Montalt amunt, fins al Centre Eqüestre de Llavaneres (230 m d’alçada), “la Hípica”, com la coneixen la gent del poble. Un espai en un indret privilegiat dedicat a aquesta activitat i a organitzar, en el seu restaurant i instal•lacions, casaments i cerimònies “de categoria”. El nostre guia ens portarà fins a un mirador on tindrem l’oportunitat de veure un bon panorama de Llavaneres i el litoral. Retornarem fins al Port del Balís, on dinarem, desfent el mateix camí d’anada.

Restes del Molí d'en Cabot

El recorregut total serà d’uns 10 km. Els desnivells acumulats son de +/- 198 m. I el temps que calculem emprarem per a fer la caminada (sense pauses ni aturades) d’unes 2h 30’. La dificultat la valorem com de mitjana-baixa.

Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 14h , al restaurant “Las Palmeras” de la carretera Nacional II, km 652 (davant del port esportiu “el Balís”) de SANT ANDREU DE LLAVANERES el telèfon és 937 930 044 i podeu veure, també aquests enllaços:
www.restaurantlaspalmeras.com i http://losalmuerzos.blogspot.com.es/2015/12/comida-en-buffet-libre-las-palmeras.html  
El preu del menú (bufet lliure amb begudes -vi, aigua i cervesa- il•limitades) és de 12,95 euros.

Restaurant "Las Palmeras"

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Jaume el termo amb cafè i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. 

No cal dir -si fa fred- que cal dur roba d’abrigar (barrets, “buffs” o tapaboques tubulars, guants, bufandes ...); calçat adequat al temps i recorregut i crema protectora del sol i del fred, per a la pell i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, els bastons.  

Lloc i hora de trobada.- El viatge el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R1 que surt de la Plaça de Catalunya a les 8h 21’ i arriba a Sant Andreu de Llavaneres  a les 9h 08’. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, de l’estació de Plaça de Catalunya, a les 8h. Recordeu portar, aquells que la tingueu, la “Tarja Daurada de Renfe” per al descompte.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 4 d’abril, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Surdé -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Aquest proper dijous 7 a Sant Andreu de Llavaneres sembla ser que les pluges repetidament anunciades que aniran fent la guitza al llarg de tota la setmana us respectaran i fins i tot podria ser que gaudiu de ulls de sol cap a mig dia.

I dic “us” i “gaudiu” perquè aquesta vegada no podré aplegar-me amb vosaltres per motius de visites de metges, un al matí i una a la tarda (els especialistes són encara un 80% mascles i els metges de família són ja el 80% femelles).

El vent a les 8:00 serà molt fluix de Mestral i anirà rodant cap a Ponent a l’hora de dinar i es convertirà en un vent de força 7, és a dir, dels que remenen els arbres. Com que serà de ponent i baixarà per la falda de la muntanya serà sec perquè haurà perdut la seva humitat al remuntar la cadena prelitoral.

A partir d’aquesta hora continuarà girant a Tramuntana primer i Llevant després cosa que propiciarà el descens de les temperatures i l’augment de la humitat ambient amb el corresponent risc de que caiguin algunes gotes mal comptades cap el tard.

Hi ha una dada quasi segura. La temperatura que s’espera a les vuit del matí és de 8ºC i anirà baixant progressivament cap els 4º a l’hora de tornar.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dimarts 5 d'abril

Bones notícies.

La previsió de circulació atmosfèrica que vaig pronosticar anteriorment s'ha avençat i durant la matinada del dijous haurà bufat de tramuntana força temps enduen-se tota la nuvolositat del front que quedava.

Així les coses, el que s'espera pel dijous és un dia solejat i conseqüentment unes temperatures considerablement més altes.

J.M.

CRÒNICA DE LA 66ena SORTIDA XINO-XANO

El Baix Llobregat, amb Montserrat al fons, des de Castell-ciuró

PELS CONTRAFORTS SUD-OEST DE LA 

SERRA DE COLLSEROLA

Avui no hem tingut de matinar gaire –els de Barcelona ens hem trobat, per agafar el tren, a un quart de nou - i el viatge ha sigut curt, uns vint minuts. 

Abans de les nou del matí ja estàvem, tots els expedicionaris –els barcelonins i els maresmencs-, aplegats a l’estació de Sant Feliu de Llobregat (40 m d’alçada). Salutacions i abraçades i, sense entretenir-nos gaire, comencem a caminar...

Després d’estar una bona estona (en plena “hora punta” de Rodalies) esperant “el verd” en un pas a nivell, travessem les vies i seguim -paral•lels al carril- fins arribar al carrer de la Riera de la Salut. Seguim aquest vial, en direcció NE, fins  deixar enrere el nucli urbà i un dels molts polígons industrials que envolten aquesta  població del Baix Llobregat. Entrem a l’anomenada Vall de Sant Feliu, de la Salut o de Santa Creu. La pista, primer, asfaltada es, ara, ja de terra.

Al poc arribem a l’àrea de lleure de l’ermita de la Salut –amb taules, graelles i un bar (que segurament només obre els caps de setmana)-. Decidim esmorzar en una de les esplanades que hi ha sota la masia-restaurant i l’ermita. De l’àpat matinal, en destaquem el vi de la bota d’en Pep, les bones olives de l’Elena, el pastis -un gran “dònut” on el cacau, les nous i el rom en son uns elements vitals- que ens ha portat la Montserrat... com t’estimem, Montse !!!, el termo ben ple de cafè d’en Jaume i l’assortit de “gotes” (conyacs “del Mas-caro” i “Torres 10”, whisky escocès i aiguardent d’ “orujo” autèntics...) d’en Llorenç, en Jaume, en Zac i l’Antonio.

El pastis d'avui... si em descuido
 no hi soc a temps de retratar-lo.

Com podeu suposar, ben contents i alegrois, acabem de pujar fins al lloc on hi ha l’ermita (96 m d’alçada) però no hi podem arribar... no us penseu, no en te la culpa l’excés de “gotes”, no, l’ermita és -tancada per una reixa-portal- dins del recinte de la masia-restaurant que hi ha a tocar i no l’obren fins a les dotze. En fem, per a que en quedi constància a la crònica, unes fotografies i una breu ressenya: Aquesta capella es va edificar sobre una ermita medieval i, inicialment, estava dedicada a la Mare de Déu del Roser. El 1749, quan les epidèmies van assolar el nostre país, l’advocació va canviar a la Mare de Déu de la Salut. Està adossada a una masia -actualment un restaurant-, la Casa Gran de la Gleva o la Masia de La Salut, amb galeries porxades al pis de dalt. El 1859 es construí una nova capella i un nou retaule. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, l’ermita fou cremada i les imatges, inclosa la talla barroca de la Mare de Déu, destruïdes. Acabada la guerra, el 1939, es reconstruí l’edifici i s’encarregà una nova imatge. Cada dilluns de Pasqua s’hi celebra un concorregut aplec. Baixant, de nou, cap a la pista passem per l’anomena’t bosquet de la Salut un alzinar,  prou maco, que ocupa l’obaga. 

Torre Abadal, al mig del pany de paret -més clar
 i amb la petita finestra-, la Torre medieval

Reprenem la ruta, riera de la Salut amunt, fins que trobem un trencant  a l’esquerra que s’enfila cap a la fabrica de ciment. Quan som als Quatre Camins (129 m d’alçada), travessem la carretera asfaltada que porta fins a l’entrada de l’antiga cimentera SAMSON –avui MOLINS-, i continuem per una pista que, a mig vessant dels contraforts que baixen del Collserola, arrenca a l’altre costat. Anem planejant, pel mig d’algun hort de cap de setmana i vells camps amb  oliveres i garrofers passant, primer, el torrent del Terme i, després, el Sot de les Beurades fins que arribem a l’alçada de la Torre Abadal (150 m d’alçada). Deixem el camí per enfilar-nos fins la masia d’aquest nom, per tal de veure’n la torre que hi te “amagada” entre els seus murs. Aquesta torre medieval (del segle X) de planta rectangular, està englobada dins la masia (del segle XVIII) que te el mateix nom de la torre. És de tres pisos d'alçada (tot i que originàriament en tenia cinc) i al més alt s’hi conserva una de les antigues finestres –de ferradura-  molt rudimentària, amb les dovelles fetes amb llosetes planes de llicorella. La torre té els murs –en alguns llocs d’1 m de gruix- fets amb lloses i pedres irregulars, característics d'algunes construccions preromàniques –en la part baixa d’alguna de les parets de l’entorn, hi podem distingir fragments de mur d’”opus spicatum”-. Per l'exterior està arrebossada i els carreus, més treballats, de les cantonades i el color més clar del mur en faciliten la seva localització al mig del pany de paret de la masia. Al segle XI havia pertanyut al monestir de Sant Cugat i el topònim que ens ha arribat fins avui, Torre Abadal, expressa ben bé que es tracta d’una torre que va ser d’un abat, de l’abat de Sant Cugat. Fem alguna fotografia i reprenem el camí.

Ca n' Amigó del Clot i, al fons, les
muntanyes de Vallirana i l'Ordal

Només passar el torrent de Ca n’ Amigó deixem la pista per on anem per agafar-ne una altra que, a la nostra dreta, va pujant pel costat del torrent de Can Canaris. Veiem als nostres peus, més avall, Ca n’ Amigó del Clot  i més enllà, a l’altre costat del Llobregat, les urbanitzacions de Sant Vicenç dels Horts i de Cervelló i les muntanyes de l’Ordal. És una zona boscosa, amb abundants alzines, roures, garrofers, pins i algun om. Passem pel costat d’un hort on els cireres comencen ja a florir. Aquestes valls o sots devien estar antigament molt treballats i aprofitats, amb nombrosos bancals i marges –en distingim, en mig de la frondosa vegetació forces restes- i algunes construccions de pedra seca, on els pagesos s’hi podien aixoplugar en cas de pluja, com una Barraca margera o la Cabana de Can Canaris –que visitem i fotografiem- en unes ja assilvestrades feixes que hi ha prop del camí.

Els cirerers comencen a florir pel torrent de Can Canaris 

Barraca margera

Explorant una de les cabanes de pedra seca de Can Canaris

Una darrera pujada i arribem al punt més alt del recorregut d’avui, el Coll de Frares (195 m d’alt), encreuament de camins i punt de partió entre els termes municipals de Sant Feliu i Molins de Rei. Ens hi fem la foto i el vídeo, oficials, dels caminadors.

Continuem, ara ja de baixada, pel costat del torrent d’en Benet. Veiem a l’altre vessant la blanca torratxa de Can Bofill, al camí que va de Coll de Frares a la pista de Santa Creu d’Olorda. Passem pel costat d’alguns horts, protegits dels robatoris per gossos, tanques i bardisses, fins que després d’una suau pujada arribem al Castell-ciuró (155 m d’alçada). Aquest castell, dominant estratègicament la plana, formava part de la línia defensiva de la riba esquerra del Llobregat. La part més antiga correspon a les restes d’una torre, de planta circular, anterior al 985 -any en que consta va ser enderrocada per les incursions sarraïnes d’ Al-Mansur- i segurament d’origen visigòtic. El primer nom d’aquesta fou “Torre Guadallo”, esmentada al cartulari de Sant Cugat el 998. El “Lloc de Ciuró” era un alou existent el 1143 del qual, segurament, el castell en prengué el nom. El 1202 consta que era propietat dels templers. Dels templers, l’alou passà, el segle XIII, a la corona, al rei Jaume II el Just. Les restes conservades del castell delimiten una planta trapezoïdal, amb la torre mestra de planta quadrada, en un costat i vora seu un murs amb aparell d’”opus spicatum”, probablement del segle VIII. El veritable castell Ciuró no es va construir fins el 4 de juliol de 1368 segons un decret de Pere III autoritzant Berenguer de Relat per a la seva construcció. En aquest decret ja consta que la edificació serà construïda damunt de ruïnes d’anteriors fortaleses. La majoria de les restes que avui perviuen son, doncs, del segle XIV. Dins el recinte hi ha una gran cisterna –actualment amb una portella metàl•lica que nosaltres hem trobat sense cap cadenat que en permeti el tancament i per tant hem pogut veure’n l’interior-, en part excavada a la roca i coberta amb una gran volta de canó. Posteriorment, el 1369, s’hi construí –a l’interior del castell- una capella dedicada a Santa Maria i a Sant Jordi. Ens hi estem una bona estona descansant, xerrant i contemplant-ne les vistes i els detalls. Com que ja ens hi esperava en Enric, ens fem una nova foto del grup amb les restes del castell com a fons.

Aprofitant el cotxe de l’Enric (que també ha sortit a la fotografia) alguns de la colla acaben de baixar, “a cavall”, fins a Molins de Rei (37 m d’alçada) i el restaurant on dinarem. La resta, bons caminadors com som (ves quin remei... !!), ho fem a peu.

A 2/4 de dues som ja a la porta de l’Hotel Calasanz on hi tenim la taula parada al seu restaurant.

En Antonio, que l’endemà complirà anys, ens convida a les cerveses que ens prenem amb els millors desitjos de salut i companyonia. Desprès han vingut els primers plats i els segons i als postres, com que en Joan i en Pep també han fet anys, tornem a brindar amb cava i nous desitjos de “salut” i més “salut”... a aquest pas, no ens morirem mai... he,he. El dinar ha estat molt correcte i, a més, hem descobert un molt bon vi (“NOSTRE” es diu per si a algú li interessa) de la D.O. Costers del Segre, concretament de Vallbona de les Monges d’on en tenim un molt bon record.

Fotografia "oficial" de tot el grup: Salut i companyonia !!!

Durant el dinar hem anat filosofant i definint conceptes... avui –sorprenentment- no hem parlat gaire de política i un que ha volgut tocar el tema del recent increment de les pensions..., l’hem fet callar ipso facto... per tractar-se d’un tema del tot improcedent...

En la sortida d’avui hem recorregut, a peu, d’estació a estació, 8,7 km i efectuat uns desnivells acumulats de +235 m de pujades i de -160 m de baixades. El temps emprat, amb pauses per a l’esmorzar, visites i aturades ha estat de 4 h.

Desprès de prendre els cafès i fer una mica més de sobretaula, agraint als organitzadors la preparació de l’excursió, ens acomiadem fins a la propera sortida. Recordeu que serà el dijous 7 d’abril, amb un recorregut pel Sant Andreu de Llavaneres, organitzat per en Josep Surdé.

Fins llavors, si és que no ens veiem abans.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Josep Fitó i Pep.

Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/jsB5_kIaecA