Crònica de la seixanta novena Xino Xano

Un viatge ecològic entre Can Rosal i Sant Quirze de Pedret amb bitllet d’anada i tornada

Aquesta vegada, extremadament puntuals, ens trobem a Cal Josep Maria i Can Llorenç, és a dir, a la cantonada de Travessera de Gràcia i Lepant a dos quarts de vuit.

A l’hora prevista estem quasi tots els expedicionaris barcelonins. Trobem a faltar la Isabel, en Llorenç ens informa que finalment no ha pogut aplegar-se a nosaltres perquè una guàrdia de nets imprevista li ho ha impedit. És el que té encarregar-se de nets. Isabel, brindarem per tu per recordar el teu sacrifici.

A les 07:32 arrenquen els cotxes. Obre la marxa en Pep Arisa que porta de copilot a en Josep Maria i com a tripulants de cabina la Conxita i la Montse. El Nissan nou pilotat pel Joan Simarro amb en Llorenç i jo com a càrrega protegeixen la zaga.

Se sap que en Josep Maria és el navegant perquè fidel al seu costum encamina la comitiva pel davant del Nou Hospital de Sant Pau per anar a trobar la Meridiana a l’alçada del Pont del Dragó. Bé,  també perquè acte seguit prenem l’autopista de peatge. (Els que juguen al Golf ja ho fan això).

A l’alçada del peatge de Montserrat i aprofitant l’avantatge de portar el “TeleTac” En Joan passa a ocupar la primera posició, lloc que mantindrà fins arribar a la sortida 92 (Can Rosal), moment en que cedeix el pas a en Pep que ens obsequia amb una volta turística a la antiga Colònia Rosal i un 360º a la rotonda d’entrada al poble. En honor a la veritat cal dir que amb aquesta minsa marrada vàrem acomplir amb el cup d’errades tradicional.

El component expedicionari Maresmenc, en Lirola, l’Elena i en Surdé que havien arribat amb el cotxe d’aquest últim, ja ens esperaven i van ser atònits espectadors de la nostra circumval·lació de la rotonda.

Després de les salutacions de rigor i de una assemblea exprés (per sort ningú era de la CUP) decidim de prendre l’esmorzar en la terrassa del Bar Restaurant “Sol i Cel”, el mateix que ens servirà el dinar. En aquesta ocasió no vàrem beure l’aigua de la muntanya sinó unes cerveses ben servides pel Llorenç que va haver de fer de cambrer per una invasió sobtada de Iaios (més grans que nosaltres) d’una excursió amb el seu corresponent autocar.
L’esmorzada urbana no va ser impediment perquè sortissin les olives de colors ni que, Oh meravella! La Montse ens oferís el seu ja tradicional pastís. Boníssim, us ho juro! I per a què tingui els efectes que convingui, sota signo aquesta crònica.

Sé que algú pot pensar que és per fer “la pilota” que ho dic això, però qui ho digui serà perquè no va veure que jo vaig repetir fins a sis vegades. I no varen ser més, per por a deixar sense als altres.

Després d’esmorzar començàrem el passeig pel traçat del antic tren de via estreta que en el temps de les colònies tèxtils les enllaçava amb el cap i casal, que ja era un autèntic centre logístic (tot i que llavors no en deien així). El tren circulava a la vora del Llobregat, al costat del riu van arribar a haver-hi fins a trenta quatre colònies tèxtils des de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló fins a la Colònia del Carme a Cercs.

El antic tram de tren avui convertit en via verda, que vàrem caminar el passat dijous és el que va de Olvan a Guardiola de Berguedà. Es va inaugurar el 1904 i va estar en servei fins el 1972. És a dir, que quan vàrem fer el mític campament d’estiu de Castellar de n’Hug encara ens va fer servei.

El recorregut presenta un suau pendent com corresponia als trens de l’època i transcorre quasi paral·lel al riu en mig de frondosos boscos que proporcionen la necessària obaga pel gaudi de la passejada.

Aquesta via verda, deslliurada dels antics fums i protegida dels vehicles a motor per una tanca que només permet el pas als agents forestals, s’ha convertit en un reducte ecològic no només per això sinó també per la instal·lació lumínica de “leds” que reben la seva energia de un muntatge de plaques solars en un dels tres túnels del recorregut.

Tots sabem que la distància de una caminada és sempre subjectiva, depèn sobre tot de si es puja o es baixa, però en el cas que ens ocupa també depèn del rètol d’inici, perquè des de Can Rosal ens diu que hi ha 5,6 quilòmetres i en canvi des de Sant Quirze diu 6,4 quilòmetres. Jo crec que és per animar als que pugen.

Al arribar al pont gòtic que permet enfilar-se a Sant Quirze de Pedret ens estaven esperant l’Enric i la Carme que havien vingut des de Sant Cugat amb el seu Land Rover. 

Llavors amb els expedicionaris al complet iniciem “l’ascensió” a l’església de Sant Quirze de Pedret. La pujada és curta i no es pot considerar dificultosa, però després del passeig que veníem de fer qualsevol pendent cansa. Hi ha dues vies, la directíssima i per la cara nord amb algun esglaó que altre i la rampa pels cotxes per la cara sud una mica més llarga. 

La majoria vàrem pujar per la directa tres ho van fer per la rampa i un, el més llest de tots va anar a buscar la guia que ens havia d’ensenyar l’església i va pujar en cotxe amb ella.

La visita a Sant Quirze de Pedret va estar interesantíssima. 

La guia sobradament informada, ens va transportar a l’època de la seva construcció, o potser hauria de dir a les seves èpoques perquè sembla ser que és esmentada per primer cop al any 983. Tanmateix, sembla que els estudiosos ja estan d’acord en que hi ha dues etapes de construcció, una pre-romànica del segle X i unes modificacions romàniques del segle XII. L’església en el seu aspecte actual va ser restaurada en els anys seixanta.

Al seu interior hi ha un vestigi dels frescos originals, una reconstrucció d’altres pintures de les quals els originals es guarden al Museu Nacional de Catalunya
















i una imitació en els vius colors de la època que permet jugar amb la llum per imaginar-se com ho devien veure la gent llavors.

Acabada la visita que va durar més d’una hora, el descens es va fer per la rampa per a no castigar excessivament els nostres turmells i davant del pont gòtic posàrem per la foto de grup.

A continuació vàrem començar el retorn i com que aquest cronista ja li apremiava la gana, es va constituir en la llebre del grup, estratègia que va donar fruit ja que aconseguí el triomf de l’etapa en 63 minuts traient només 5 d’avantatge al primer grup de seguidors i mitja hora a la resta del pilot. O sigui, tot el grup va baixar en una hora i mitja, el que equival a uns 4 quilòmetres per hora en front dels 2,5 que és la nostra marxa habitual. Com diuen els ciclistes la baixada va ser “a tomba oberta”.

Però va valdre la pena, cerveses per tothom mentre esperàvem que ens preparessin la taula ja reservada.

En els restaurants de menú encara que hagis reservat taula, cal sempre esperar que acabi el primer torn.

En total la caminada va ser de 12 quilòmetres i 150 metres, el temps total inclosa la visita, 4 hores i quart. Caminant, aproximadament 2 h menys 5 minuts per pujar i 1 h i mitja per baixar.

I el menú molt bé.

Joan Miquel Cortés i Carreras
(Us cal el DNI per la declaració jurada que he fet abans?)

Fotos: Elena, Pep, Enric i Joan Miquel

LA CONTRA

Avui me vist obligat per les circumstancies a escriure la crònica. No em venia gens de gust, perquè fa temps que havia renunciat a competir amb la precisió, la floritura i la mestria de qui ens té tant ben acostumats, però sobre tot per les circumstàncies que han propiciat que ho fes. Avui aquesta contra més que una contraportada és una creu. La creu de la cara que va ser la nostra joiosa sortida del passat dijous.

La mare de la Maribel va morir aquest diumenge després de una llarga malaltia. Desitgem que descansi en pau.

Com podeu comprendre, en Pep Arisa no estava en les millors condicions per escriure una alegre crònica tal com és habitual en ell i és per això que he pres el relleu. Espero que sigueu indulgents i teniu em compte les meves limitacions a l’hora de transcriure el poc que recordava de la sortida.

J.M.C.

CRIDA A "LA PAELLA" 2016

Una de les paelles de l'any passat...

CRIDA A “LA PAELLA” D’ESTIU 2016

En un dels darrers “vermuts de barri” (qualsevol excusa és bona per a convocar-ne un ...), en Josep Mª proposà repetir –abans de Sant Joan data en que el restaurant Banys Lluís obre la temporada de banys i elimina, durant els mesos de platja, el menú de migdia- la trobada de la nostra colla al voltant d’una “paella”.

Els Banys Lluís és un històric restaurant, situat a ran de mar en plena platja del Morer de Sant Pol, on ja hi hem efectuat (molt be) diverses trobades i àpats. 

Ràpidament triàrem una data i acordàrem fer la crida per que tothom, amb temps, pogués reservar (si hom vol, clar) aquest dia per afegir-se a la trobada.

Hem triat un dia “feiner” (tot i que, per a molts i moltes de nosaltres –sinó tenim metges o “cangur” amb els nets-, gairebé tots els dies son “festius”) per aprofitar el preu (15 euros) del “menú diari” al restaurant. 

Foto històrica dels Banys Lluís amb el "quiosc" per atendre els banyistes.
Segurament és dels anys 60 del segle passat

Data.-  Divendres 17 de juny del 2016.

Hora.-  Les 14h 30’ per a donar temps, als qui treballen pel matí, d’arribar a la Platja del Morer de Sant Pol de Mar.

Menjador dels Banys Lluís a la Platja del Morer de Sant Pol

Lloc.- Banys Lluís, Av. Doctor Furest s/n (Platja el Morer) tel. 937 600 697 SANT POL DE MAR http://www.banyslluis.cat/ca.

Pressupost.-  Tal i com ja vàrem fer l’any passat, proposem fer el dinar a base d’un primer plat a triar del menú (amanida, navalles, cloïsses, verdures a la brasa, peixet fregit,...) i de segon, la paella de peix “de la casa” que te un petit suplement sobre el preu del menú però, ja ho sabeu, val molt la pena. Si algú no vol “paella”, evidentment pot triar qualsevol altre plat que li vingui més de gust... faltaria més !!!. El preu que estimem, per l’experiència de l’any passat, amb cerveses “a la recepció”, primer plat, “paelles” de peix o d’arròs negre, vi, aigua, postres i cafè (amb l’IVA inclòs) és d’ entre 22 i 25 euros per persona.

Imatge d'una de les "paelles de peix" de l'any passat

I una de les d'"arròs negre"

Desplaçament fins a Sant Pol de Mar.- Una de les avantatges que te anar a dinar als Banys Lluís és que s’hi pot anar i tornar en tren. Aquesta serà l’opció que, ben segur, triarem la majoria. Agafar les Rodalies Renfe de la línia R1 amb trens des de les estacions de Sants, Plaça de Catalunya, Arc del Triomf i Clot-Aragó, pràcticament cada 20’. El temps del recorregut, des de Barcelona fins a Sant Pol, és d’aproximadament 1 hora. Penseu a utilitzar la Tarjeta Daurada de RENFE pel descompte. Evidentment, qui ho desitgi o li vagi més be pot anar-hi en cotxe mirant d’aparcar a la Nacional II, passat Sant Pol en direcció a Girona, a l’alçada del restaurant.

Inscripcions.- Aquell/es que no us ho vulgueu perdre podeu confirmar la vostra assistència, contestant al correu de la CRIDA  A “LA PAELLA” o contactant amb en Josep Mª que és l’organitzador de la trobada, fins el vespre de dilluns dia 13 de juny, per a poder confirmar al restaurant els qui finalment serem. 

CRIDA A LA 69ena SORTIDA XINO-XANO

Pont gòtic de Pedret

PER LA VIA VERDA DEL LLOBREGAT: DE CAL ROSAL AL PONT I L’ESGLESIA DE SANT QUIRZE DE PEDRET

Data.- Dijous 2 de juny del 2016.

Tipus d’itinerari.- Plàcid itinerari per la Via Verda del Llobregat entre la Colònia Rosal fins, gairebé el peu de la presa de l'embassament de la Baells. La ruta discorre pel traçat del "carrilet", antic ferrocarril de via estreta de finals del segle XIX, que transportava persones i mercaderies des de Barcelona-Manresa fins Guardiola de Berguedà resseguint el curs del riu Llobregat. L'antiga fàbrica de la Colònia Rosal i el Canal Industrial de Berga testimonien l'intens aprofitament que el Berguedà ha fet del Llobregat des de l'antiguitat fins als nostres dies. L' itinerari permet contemplar també un magnífic entorn natural, amb extensos boscos de pins, una frondosa vegetació de ribera i dues joies de l'arquitectura medieval catalana: el pont gòtic i l'església preromànica de Sant Quirze de Pedret.

Sant Quirze de Pedret

Recorregut i dificultat.- Accedirem al punt de partida, Cal (l'antiga Colònia) Rosal, per l'autovia C-16 en direcció a Berga  i, poc abans d’arribar a aquesta ciutat, agafarem la sortida que indica Cal Rosal. Un cop en aquest lloc, creuat el pont de l'entrada, girarem a la dreta pel carrer de Sant Lluís i, de nou per la dreta, agafarem una carretera que -passant per sota de la que veniem- porta, en pocs metres, a una esplanada, on estacionarem els cotxes. 

0,00 km (487 m d'alt). Iniciarem l'itinerari a peu prenent la pista de terra, l'antic pas del carrilet, que es dirigeix cap al N vorejant el riu Llobregat pel seu marge dret. Més endavant, passarem pel costat d'antics habitatges abandonats dels treballadors de la Colònia Rosal. A l'altra banda del riu, se'n veuen més, alguns d'ells habitats, així com també l'església i la fàbrica tèxtil, que va arribar a tenir 2000 treballadors als anys seixanta de la passada centúria repartits entre les seccions de filatura, teixit, tint i acabats. Coneguda pels berguedans com a la Fàbrica del Riu, va romandre oberta entre els anys 1858 i 1991 i acollí una de les colònies tèxtils més grans, pròsperes i emblemàtiques del país. 

Més enllà observarem a l'esquerra (O), també a l'altra banda del riu, l'antic Canal Industrial de Berga. Aquesta conducció, construïda entre 1885 i 1900, subministrava energia a d'altres colònies tèxtils instal•lades al llarg del curs descendent del Llobregat, que al segle XIX fou considerat el riu més productiu del món per l'intens aprofitament industrial que se'n feia. Actualment encara proveeix d'electricitat la fàbrica tèxtil del Canal de Berga, la de les Llums i la de Carburos Metálicos. 

Deixarem una pista a la dreta amb el pas barrat i  continuarem avançant vora el riu. Deixem enrere, a l'altre cantó del riu, la fàbrica abans esmentada de Carburos Metálicos. Seguirem per un tram ombrívol i emboscat fins a travessar un túnel de l'antic carrilet (2,53 km, 513 m), ferrocarril que va estar en funcionament entre 1860 i 1973. Es tractava d'un petit tren remolcat per una locomotora de vapor de velocitat reduïda -no passava dels 30 km per hora- nascut per satisfer l'intens tràfic comercial de la indústria minera de la comarca a la segona meitat del segle XIX. 

2,88 km (513 m). Després d'un curt tram a l'aire lliure, entrarem a un altre túnel, el més extens dels tres que creuarem (actualment tenen enllumenat elèctric però -si es vol- és pot dur una lot o un frontal). Continuarem endavant per un tram molt boscós i humit, creuarem un petit pont dissimulat per la vegetació i  deixarem a mà dreta un altre camí amb el pas barrat. Travessarem el Llobregat per l'antic pont del carrilet, aquest més llarg i ben visible, i tot seguit passarem per l'últim túnel de l'itinerari. A l'entrada es troba la font dels Pescadors (3,77 km, 521 m).

En sortir del túnel, prosseguirem ara per la riba esquerra del Llobregat. Deixarem a mà esquerra una pista que remunta i s'endinsa al bosc i continuarem tot recte planejant pel costat del riu. Des d’aquest lloc es tenen bones vistes, al N, dels Rasos de Peguera i la serra de la Figuerassa. Després de deixar un altre trencall a la dreta, que fa cap a una esplanada vora el riu, i de  passar pel costat d'un refugi de pescadors, arribarem al pont gòtic de Pedret. 

4,92 km (528 m). Pont de Pedret. Amb cinc esvelts arcs és obra dels segles XII i XIII, molt ben conservat. Cal travessar-lo, ara i de tornada, i seguir per la pista cimentada del davant fins a l'església preromànica de Sant Quirze de Pedret. Són 0,65 km i 60 m de desnivell que s'afegeixen a la ruta. El temple, originari del segle IX, ha estat molt modificat al llarg dels segles. L'aspecte actual, fruit de diferents restauracions del segle passat, és força fidel a l'església existent als segles XII i XIII, quan ja comptava amb elements característics del romànic. Des de Pedret, es tenen unes amplíssimes vistes dels Rasos de Peguera, Queralt, la Figuerassa i les serres de Picancel, de Montsent i el Catllaràs. 

Per tornar desfarem el camí fins arribar de nou al punt de partida: Cal Rosal, on ben a prop hi tenim el restaurant on dinarem.

El recorregut total és d’uns 12 km. Els desnivells acumulats son de +/- 100 m. I el temps que calculem emprarem per a fer la caminada (sense pauses ni aturades) d’unes 2h 30’. La dificultat la valorem com mitjana-baixa.

Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 14h 30’ , al restaurant “Sol i Cel” de la carretera de Berga 8, CAL ROSAL (Olvan), tel 938 221 501 http://www.solicel.com o http://rovicel.blogspot.com.es/p/sol-i-cel.html. El preu del menú és d’ 10,80 euros (aigua, vi o cervesa i l' IVA inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. 

Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons.  

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d’aproximació, fins al punt d’inici de la caminada, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà a les 7h 30’ del matí a Travessera de Gràcia / Llepant. A partir d’aquí prendrem la C-58 (autovia cap a Sabadell/Terrassa) i després l’autopista de Montserrat la C-16, Llobregat amunt, fins a la sortida 92 “Cal Rosal”.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dimarts 31 de maig contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep o en Josep Mª -els companys que coordinen aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar (el dimecres al matí) al restaurant  el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Dels mapes que he pogut consultar avui, es desprèn que el temps que cal esperar per aquest dijous dia 2 serà típicament anticiclònic. Per tant, gaudirem del sol segurament tot el dia, encara que una tamborinada fruit de núvols de desenvolupament vertical no seria tampoc estrany cap a la tarda-vespre.

El vent serà quasi inexistent i difícil d'apreciar de quina direcció bufarà.

La temperatura començarà en 15º a les vuit del mati i s'anirà enfilant fins els 22º cap les tres de la tarda i potser arribar als 24º si un ruixat de mitja tarda no ho refreda.

Recomanació: Gorres, barrets, capells i protecció solar pels qui tinguin la pell molt fina.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 1 de juny

Es pot pràcticament descartar el risc de pluja que posava en condicional en el pronòstic anterior.

Els núvols que s'entreveien, finalment apareixeran si bé que cap les sis de la tarda. 

Els que pinten en el dibuix adjunt, demà al cel, seran esporàdics i com de dibuix naïf infantil.

Fins demà,
J.M.

CRÒNICA DE LA 68ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL COLLSEROLA: PELS ENTORNS DEL PANTÀ DE VALLVIDRERA I EL SOT DE LA CUA DEL BACALLÀ

Pensàvem que després de les 8h ja no trobaríem els qui, de bon matí, van a treballar però, com a mínim als Ferrocarrils de la Generalitat que van cap a la zona alta de Barcelona i el Vallès, hi havia un munt de mares (és curiós majoritàriament mares...) acompanyant els fills -amb cara de son- a l’escola, estudiants i gent que, pel que es veu, entra a treballar gairebé o a partir de les nou. En fi... està vist que, jubilats com som, ja no estem “al loro” sobre alguns dels hàbits i horaris laborals.

Uns pocs asseguts i la majoria drets, en uns 15 minuts, arribem a l’estació de destí: el Baixador de Vallvidrera (240 m d’alt). Els dos companys que venen en cotxe des del Maresme tenen problemes per a poder aparcar el vehicle i ho fan, afortunadament, en un dels carrers del començament de la ruta. Petonets (a les noies) i abraçades (als nois), breus i ràpids comentaris sobre algun esdeveniment o noticia viscuda –i encara no explicada- des de la passada trobada i comencem a caminar.

Ho fem remuntant la riera pel Camí del Pantà, passem per davant d’unes casetes unifamiliars molt senzilles (però en un lloc privilegiat i proper a l’estació) i del cotxe dels “maresmencs”, ben aparcat -en Josep Lluís en dona fe- enfront d’una d’elles. Un cop deixades enrera les cases arribem al lloc on hi ha la boca de la Mina Grott (1) tancada amb una reixa.

Una magnífica avinguda de plàtans ens porta fins sota la resclosa del Pantà on hi ha la Casa del Guarda, un edifici modernista de color rosat recentment habilitat com a centre d'interpretació del Pantà de Vallvidrera, i un àrea d'esbarjo amb una font, taules i bancs on hi esmorzem.

No us repetiré, un cop més (o, al final, potser si...), quin sol ser el nostre esmorzar –un dels primers “actes rituals” de les sortides xino-xano- però el constant circular de la bota per a fer baixar els entrepans..., el anar picant olives per allò d’afegir-hi un punt de sal..., les sempre sorprenents postres (en aquesta ocasió ha estat la Mª Rosa qui ens ha preparat unes “torrades de Santa Teresa” que, com no podia ser d’altra manera, de bones que eren, semblaven beneïdes pels àngels...) i el cafè amb l’assortit de “gotes”..., dono fe que tots aquests ingredients formen part d’aquesta, gairebé sagrada, cerimònia o ritual iniciàtic de la jornada.

Ja “consagrats” i sense ensopegar –després de l’àpat, el vi i les gotes...- pugem per unes escales fins dalt la presa. El Pantà de Vallvidrera (260 m d’alt), amb la resclosa feta de maó, es construí l’any 1864 sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent (el mateix que va dirigir les obres de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona –“fàbrica” de llicenciats- i del Seminari Conciliar –“fàbrica” de capellans-). Està considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica del segle XIX construïdes al país. L’objectiu era abastir d’aigua el poble de Sarrià, a l’altre costat de la serra, per mitjà del túnel o mina Grott. 

Alguns de nosaltres teníem un boirós record d’aquest insòlit i sorprenent lloc  quan, de petits, hi havíem vingut amb els nostres pares “d’excursió al pantano que teníem més a prop de Barcelona” i després a dinar a algun dels populars merenderos que hi havia al mateix Vallvidrera o a Les Planes... Per això el retrobament, amb aquest indret i amb els vells records..., ha estat també emotiu. D’altres han confessat que, sorprenentment pel fet de que gairebé és a tocar de casa, no hi havien estat mai. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls, l’aigua, els ànecs, les ribes amb la vegetació i algunes cases... Una passarel•la s’endinsa damunt l’aigua i ho aprofitem per gaudir de l’entorn. En Josep Lluís (que per raons professionals ha tingut accés a “informes secrets” que la majoria dels mortals ignorem...) ens explica que fa pocs anys algú “alliberà” a les aigües del pantà un petit cocodril o caiman –“com que és de zones pantanoses aquí hi estarà be...”, degué pensar el bestia que li deixà-. Una perillosa i irresponsable salvatjada que obligà al nou i solitari “okupa” del pantà a alimentar-se, fins que no el “rescataren”, de barbs i granotes despistades...

Continuem l’excursió. Per un vial que voreja l’embassament arribem fins a la cua o capçalera del pantà on, seguint la riera, el camí s’endinsa en la vall i remunta el sot de la Font de l’Espinagosa. Passada aquesta font (situada a 315 m d’alçada) continuem pujant per un ombriu bosc cobert d’alzinar. Al poc, però, deixem el ample camí que tira amunt i prenem un corriol que va planejant per la boscosa obaga de Can Llevallol. Pel camí ens hem anat creuant amb alguns marxadors, que potser s’entrenen per la Marató del Parc de Collserola que organitza la UEC d’Horta (de més de 42 km), un tros del recorregut del qual coincideix amb el que nosaltres estem fent avui. Arribem al coll de Can Cuiàs (313 m d’alçada) un encreuament de camins on també hi ha la carretera BV-1468 que va de Barcelona i Vallvidrera a Molins de Rei. Davant nostre, aturonada, hi veiem Can Cuiàs.

La nostra ruta segueix per sota d’aquesta casa, que deixem a l’esquerra, i continua, pujant suaument, per la zona obaga del turó d’en Merlès. Estem passant per la part alta de l’anomena’t Sot de la Cua del Bacallà origen de la riera de Vallvidrera que desprès de passar pel Pantà, Les Planes, la Floresta, la Rierada i Sant Bartomeu de la Quadra desemboca al Llobregat a l’alçada de Molins de Rei. El corriol va guanyant alçada pel mig d’un alzinar frondós, realment sorprenent. En aquest tram ens creuem amb alguns ciclistes que amb les seves bicicletes tot terreny o BTT baixen –refiats de que avui no hi trobaran a ningú- com esperitats... Ara que l’atropellament de gent gran pels ciclistes està –malauradament- de moda... ja seria mala sort que, fugint de la ciutat i en plena natura, en fóssim víctimes...!!!.

Passem per sota, però a prop, del coll de la Mata (398 m d’alt) i una mica més endavant tenim la possibilitat de seguir pujant fins a Can Masdemont (447 m d’alçada) o be agafar un altre sender, a la dreta, que ho fa directament cap els turons de Can Pasqual (467 m d’alt) i de Can Castellví (464 m d’alt). Triem aquesta segona opció fins que, tot pujant, arribem a la carena de la serra en un punt situat al mig d’aquests dos turons. Des d’aquest lloc veiem, per damunt de la vegetació, el mar i la zona del litoral de Barcelona.

Flors d'estepa blanca (n'estava ple...)

Continuem per dalt la carena,  cap a la dreta, en direcció NE fins que arribem a una bifurcació –a la nostra dreta, continua, el GR 92 per on venim i a l’esquerra, hi arrenca o hi conflueix, el GR 96-. No hi ha acord de per on cal continuar... Es fa necessari arribar a un consens entre els partidaris de seguir, per la banda solana, pel GR 92 (els qui porten el mapa) i els que recomanen prendre –inicialment- el GR 96 (els qui amb els estris electrònics han gravat els tracks de l’itinerari als seus GPS) i seguir –després- per la part obaga de la serra. Guanyen els més tecnificats i continuem l’excursió deixant la carena i baixant per una pista que ens porta, pel nord del Turó de Can Castellví, fins a la part alta (400 m d’alçada) de l’urbanització de Mas Guimbau. Passem per davant d’algunes de les cases més enlairades fins que, girant vers la dreta (per a que els del mapa callin una mica...) trobem una pista –que una pala excavadora està arranjant- que va planejant pel mig del bosc en direcció a Mas Sauró. A mig camí passem a tocar de la boca d’un antic forn de calç, possiblement de començaments del segle XIX (2).

En Josep Surdé controlant la boca del forn de calç de Mas Sauró

Prop de la Font de Sant Tomàs retrobem, en un encreuament de pistes, el GR 92 que -ara sí- seguim avall, passant per davant del Col•legi Sagrada Família, en direcció al Baixador de Vallvidrera. Mentre anem baixant tenim una molt bona visió de la vall i la vessant del Collserola que hi ha a l’altre costat amb el cim del Tibidabo, l’antena-torre d’en Norman Foster, Vil.la Joana –on el 1902 hi morí en Verdaguer-, el restaurant INOUT on anem a dinar i un estrany edifici circular amb nombroses torres també cilíndriques que, després, hem sabut son les restes de la bugaderia d’un antic sanatori antituberculós construït, l’any 1905, per l’arquitecte modernista Joan Rubio i Bellver (3).

  

Vil·la Joana

Restes de la bugaderia (al mig de la foto)
de l'antic sanatori antituberculos (1905)

Arribem a l’estació. Els maresmencs i les dues noies que avui han vingut a la caminada, per allò d’aprofitar l’avinentesa, pugen amb el cotxe fins al restaurant INOUT mentre la resta fem, els 300 m i els 40 m de desnivell que ens hi separen, a peu. 

Quan som tots –els caminadors i els qui només han pogut venir a dinar- al restaurant, sortim a la terrassa per a continuar (ara asseguts) petant la xerrada i prendre-hi les merescudes cerveses. Dins, ja hi tenim la taula parada.

Dinem, molt ben atesos, i a les postres en Joan Miquel (perquè és el seu sant) i en Josep Lluís (per a brindar pel seu casament i comunicar-nos que properament també ho celebrarem..., endevineu-ho, amb un àpat !!!) ens conviden a cava. Gràcies i moltes, moltes, felicitats !!!

En Joan Miquel ens informa que en la sortida d’avui –en total, des que hem sortit de l’estació fins que hi tornarem després de dinar- haurem recorregut 11, 9 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 330 m.

Fem la fotografia del grup i ens acomiadem dels qui han vingut en els cotxes; retornant, la resta, fins a l’estació i emparaulant-nos per a la propera Xino-Xano que tenim programada per al dijous dia 2 de juny. No hi falteu: és la que correspon a un número màgic: el 69 !!!!.

Fins llavors, una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Enric, Joan Miquel i Pep

Vídeo.- Jaume    https://youtu.be/a7bhxIGdrCQ   

  

NOTES:

1.- http://www.agrupament.cat/portal/documentacio/el-mina-grott/

2.- http://bensculturals.blogspot.com.es/

3.- http://cat.elpais.com/cat/2014/10/24/catalunya/1414141419_778949.html