CAMINADA PELS
ENTORNS DE VALLGORGUINA (CAN VILAR I EL SOT DE CAN MONTASELL) I, TAMBÉ, AL
CASTELL DE MONTCLÚS
Per a començar el nou any -després dels àpats nadalencs-
havíem previst una excursió, amb un cert interès, però fàcil i sense gaire
dificultat: Relativament propera, gens perdedora, no molt llarga i amb pocs
desnivells. I així ha estat.
No hem tingut de matinar gaire, l’hora de trobada -a
l’entrada de Vallgorguina- estava
acordada a les 9 del matí. Puntuals, a aquesta hora, ja hi érem els 14
caminadors i caminadores que, avui, hem acudit a la sortida (al dinar se n’hi
afegiran dos més).
L’esmorzar.- Ja ho sabeu
el primer que fem, a les sortides, és esmorzar. El lloc de trobada -una petita
àrea de pícnic a tocar del poble- ja l’havíem previst pensant amb aquest fi.
Dues grans i robustes taules amb els seus també cepats bancs, ens en faciliten
la feina. El primer que hi posem al damunt és la bota amb el vi i les olives,
per acompanyar els entrepans; després vindran el postres, avui, una selecció
de xocolates i tancarem l’àpat amb el ja tradicional cafè amb “gotes”. Un
esmorzar com cal !!!.
Reconfortats tornem a agafar els cotxes i fent un parell
de voltes per alguns carrers del poble -després de preguntar-ho a un veí-
arribem al camp d’esports, al final del carrer de Mataró. Aparquem els vehicles
i, quan passen uns minuts de 2/4 de 10, comencem la caminada. “Massa curta..., com a mínim, tindríem de fer
les sortides d’uns 10 o 12 km i caminar unes 3 o 4 hores...” diuen alguns. Tot i que el que volem és que hi
puguin venir la majoria de companys -i, ja ho sabem, els anys pesen i els
genolls i d’altres “peces” ja comencen a grinyolar...- ho tindrem en compte. Si
cal preveient, en cada sortida, la possibilitat de fer, a més de la “normal”,
una part de l’excursió “curta” i “fàcil”. Més feina pels -sempre pocs- organitzadors... !!
La caminada.- En un panell
del Parc del Montnegre i el Corredor, que hi ha a l’inici del recorregut, hi veiem indicats un parell
d’itineraris que tenen l’origen en aquest punt. El que farem
nosaltres és el més curt i planer. El dia assolellat, clar i serè ens ajudarà,
ben segur, a gaudir de la caminada i del paisatge.
 |
| Suro de la berruga |
Passem pel costat de les instal·lacions esportives, amb
diversos camps de futbol i un circuit per a fer pràctiques de motocròs. Més
endavant el camí -una pista- va pujant suaument, pel mig d’un alzinar, per un
dels vessants de la Serra de les Mules. Una d’aquestes sureres, amb una gran i
curiosa protuberància a l’escorça, està senyalitzada com el “Suro de la berruga”, la retratem.
Anem deixant, a la nostra
dreta, el Torrent de la Font de la Sitja que neix sota El Corredor. Som a l’inici
de les boscúries del Sot Gran de Can Vilar on en mig d’antigues feixes, al cap de ben poc, hi trobem aquesta bonica i
interessant masia.
Malgrat el rètol d’ “Atenció amb els gossos” ens hi
acostem per a veure’n els detalls. Ens venen a rebre -bordant- un parell de grans
gossos que, davant la nostra actitud amigable, es deixen amanyagar i ens aniran
acompanyant, al llarg de la visita a l’exterior de la casa i durant un bon tros de la
caminada.
 |
| No se com però, encara, aguanto dret... |
Can Vilar és una
antiga domus o casa forta que, amb la torre, forma un conjunt únic al Vallès Oriental (1).
En destaquen la torre (dels segles XII-XV) amb les arestes ben escairades, dues
gàrgoles en forma d’ essers fantàstics i nombroses finestres gòtiques. La masia (del
segle XVI) te el portal rodó adovellat, un rellotge de sol a la façana i un
elegant finestral gòtic (sembla que les finestres que te a un i altre costat
també ho eren). El lloc i tot el conjunt, presidint un agradable racó, donen
una gran sensació de pau i tranquil·litat. Tot i que, segur, els seus estadants ens
deuen estar observant des d’alguna finestra, amablement, ens deixen que mirem,
xerrem i retratem amb tota llibertat per l'exterior de la seva propietat. Gràcies !!!.
Fem un bon nombre de fotografies i, en mig d’animades
converses, reprenem el camí. Sobre del
mas, en un lloc més enlairat i ventilat, per a poder batre i ventar el gra... -els pagesos no son tontos !!!-, hi ha l’era circular -que
també retratem-. Hi passem pel costat i continuem pujant, còmodament, pel mig de grans i vells roures i alzines.
 |
| L'era de Can Vilar |
Passem per un indret agradable i ombrívol, atapeït d’un
frondosa vegetació, fins que arribem -després de travessar un parell de sots o
torrents- a un coll o replà amb unes espectaculars alzines. Una d’elles, amb
mig cos viu i l’altre mort per la llampadura, és l’anomenat “Suro del Llamp” que tot i la
“feridura” lluita per sobreviure. Som al punt més alt del recorregut d’avui (340 m).
Continuem. Ara el camí va baixant, amb algun tros decorat
-a un i altre costat- per tapissos de molsa, cap el Sot de Can Montasell que, també, travessem. Fa pocs dies (i aquesta mateixa
nit) ha plogut, per això hi veiem baixar un petit però constant corrent d’aigua.
 |
| Catifes de molsa per tot arreu... |
 |
| Sot de Can Montasell I |
 |
Sot de Can Montasell II
|
Camí avall, a la nostra dreta, hi tenim el torrent -el sot-, amb nombroses
raconades penombroses, deixant baixar l’aigua pel mig d’una espessa vegetació
d’arbres de ribera, troncs caiguts, bardisses i falgueres.
 |
| Sot de Can Montasell III |
 |
| Sot de Can Montasell IV |
 |
La pista que s'enfila cap a Can Clarens.
Al fons, a la dreta, el Sot de Can Montasell |
Arribem a un punt on el camí es bifurca. Una pista
segueix, sot avall, pel costat de la riera i una altra s’enfila, bosc amunt, en
direcció a Can Clarens i, més enllà, arriba fins a Santa Eulàlia de Tapioles i el dolmen de Pedra Gentil. La colla, en
aquest punt, es parteix: uns -que volen més canya i per això trien la pujada- tiren
cap a Can Clarens i els altres -entre els que hi ha el cronista- decidim seguir, fidels a l' itinerari previst, pista avall i paral·lels al Sot de Can Montasell.
 |
| Detall de Can Clarens |
 |
Fins i tot els bolets de soca s'afegeixen a la
demanda de "Llibertat per als presos polítics" |
Una mica més avall, a l'anomenada Solella de Can Clarens, veiem que les antigues feixes -on hi havia vinyes i conreus- han esdevingut ara plantacions de pins. N'hi ha de tallats i de plantats de nou. A un i altre costat del camí hi trobem, també, algun petit hort -ara amb forces cols d'hivern- i una blanca i bonica caseta que sembla treta d'un conte. Ens hi fem una fotografia.
Al cap de poc arribarem tots, més o menys al mateix
temps, al pont que ja a Vallgorguina travessa la riera i al lloc on hem deixat aparcats els cotxes.
Faltem pocs
minuts per les 12 del migdia. Hem fer el recorregut, amb aturades i a un ritme xino-xano, en poc més de dues hores.
Com que el dinar no el tenim emparaulat fins a 2/4 de
tres, decidim anar fins al poble on hi ha el restaurant -Sant Esteve de Palautordera- i guanyar temps fent una curta excursió fins les runes del Castell de Montclús.
Retornem, amb els cotxes, fins a Sant Celoni i, desprès,
enfilem carretera del Montseny amunt cap a Santa Maria i Sant Esteve de
Palautordera.
Poc més d’un kilòmetre més amunt del nucli de Sant Esteve,
just al barri on hi ha la capella de Santa Margarida, girem a la dreta per una
pista que, en uns 400 m, ens porta fins a Can
Marc, una ben arreglada masia que actualment és un restaurant, casa de
turisme rural i hípica. Hi aparquem -sense que facin nosa- els cotxes (només
els dos que tenen els eixos més alts continuaran uns metres més avall travessant el riu).
Baixem fins al riu Tordera -millor dit la Tordera, en femení, com l’anomenen a la comarca- que travessem uns, còmodament dins els cotxes, per un
gual i la majoria, a peu, per damunt d’una passera de pedres.
 |
| Passant la Tordera |
Un cop som a l’altre costat uns rètols ens assenyalen el
camí a seguir fins al castell.
El Castell de
Montclús (2).- El castell
està situat dalt d’un turó -conegut com el Serrat dels Moros-, de 370 m
d’alçada, als contraforts del Montseny. El seu emplaçament (no es veu fins que,
camí de Can Marc, ets gairebé a sota mateix) pot semblar avui enclotat i poc adequat
per a la defensa però, quan hi som, aquesta impressió desapareix. Des del
castell, situat en un lloc estratègic amb un ampli control visual sobre el pas
natural que, per l’alta vall de la Tordera, comunica el Vallès Oriental amb la
comarca d’Osona es domina, així mateix, les fèrtils planes de Palautordera. Cal
tenir en compte, també, que antigament l’entorn de la fortalesa, plena avui de
bosc i vegetació, devia estar -per raons defensives i de visibilitat-
completament desforestat.
Un cop passat el riu agafem, seguint els indicadors,
un pedregós camí que -fent una corba- va guanyant alçada pujant cap el turó on hi ha el castell. Al poc arribem a un
pla ple d’eucaliptus des d’on, també indicat, surt un corriol que sense pèrdua
ens porta fins a les runes de la vella fortalesa.
 |
| Pujant cap el castell de Montclús |
El primer que ens crida l’atenció és l’angle oest del
recinte superior o sobirà, amb uns espectaculars talussos que formen, amb la
muralla -amb merlets i espitlleres- del
recinte inferior o jussà, una mena de fossat.
Tot contemplant les altives parets passem per sota d’una
cilíndrica torre cantonera i per unes modernes escales metàl·liques, instal·lades
-l’any 1997- en el decurs de les obres de consolidació de les runes, entrem al
recinte sobirà.
Ens entretenim observant el conjunt i algunes de les
seves restes: La primitiva i massissa torre mestra; les obertures dels antics
finestrals; un “misteriós” nínxol, encastat en un dels murs, que podia ser una
vella pica, un rentamans o una
comuna...; l’estimball, de més de 30 m d’alçada, que s’emportà bona part del
castell i el panorama que, des d’aquí dalt -tot i el bosc que ens envolta- es
domina;...
El dia assolellat i la poca pressa -cal fer temps fins l’hora de
dinar- en permeten seure damunt les malmeses parets o anar passejant tot
imaginant com devia ser, al seu temps, la vida i el dia a dia en
aquest castell-palau.
Abans d’abandonar la fortalesa anem a veure -al recinte jussà-
les poques parets que queden de la antiga capella castellera de Santa Margarida
i la treballada boca d’un “túnel misteriós” que hi ha pràcticament sota
de les seves restes. Hi ha diverses hipòtesis sobre la utilitat d’aquesta curiosa
construcció: l’accés a un petit magatzem o sitja, una nevera, un pou, un túnel
d’escapatòria que, per la direcció que pren, comunicava (o pretenia comunicar) aquest
punt amb el recinte sobirà... qui ho sap ?. El més probable, pensem, és que
sigui la boca o l’accés d’una segona cisterna -a dalt, al recinte superior,
n’hi ha una- o dipòsit d’aigua (potser inacabat) que, situat en un dels llocs més baixos del castell
recollís el màxim d’aigües pluvials que queien dins del seu clos.
 |
| La boca del "túnel misteriós" |
A les dues, quan només falta mitja hora per l’hora
convinguda per anar a dinar, desfem el camí fins al riu Tordera i al lloc on
hem aparcat els cotxes per arribar-nos fins a Sant Esteve de Palautordera.
En l’excursió d’avui hem recorregut pels entorns de
Vallgorguina 4,5 km amb uns desnivells acumulats de + 120/-113 m. I en la
pujada i baixada del Castell de Montclús, 1,7 km de recorregut i +/- 108 m. de
desnivell. Per tant en total hem fet, en aquesta sortida, 6,2 km i uns
desnivells acumulats de + 228 /- 225 m.
El dinar.- Un cop som
al restaurant Can Pere Punyetes
demanem les cerveses i, mentre ens acaben de preparar la taula, comencem a
triar, del menú, els plats escollits.
Ja entaulats, abans de començar a menjar, tenim un sentit
record per a l’ Enric, el bon amic i company que tantes vegades ens ha acompanyat
en les nostres sortides i que, precisament, aquesta propera nit farà un mes que ens va deixar. Sempre, com a tots els altres companys i companyes que -físicament- ja no son entre nosaltres, Enric, et tindrem present en els nostres records.
Ens comencen a servir, gairebé hem triat una mostra de tots i cadascun del plats que, avui,
ofereix la casa. Molt ben presentats i amb racions abundants fan goig tot i que, alguns d'ells, els trobem fluixos de sal (o amb el bacallà massa dessalat...).
 |
| Cigrons amb bacallà |
 |
| Cap i pota |
 |
| Morralla |
 |
| Mandonguilles amb sepia |
 |
| Rodó de vedella amb bolets |
Com sempre, la disposició de cadascun de nosaltres en la
llarga taula, fa que les converses quedin reduïdes al cercle més proper... però
arreu, a una punta o a l’altra, notem que hi ha prou animació.
Després de les postres, els cafès, cigalons i perfumats
-amb el pagament del compte- tanquen l’àpat.
 |
| Músic amb moscatell |
Ens acomiadem de les noies que ens han ates, agraint-les
la seva amabilitat i diligencia i sortim a l’exterior per a fer-nos la
fotografia del grup.
 |
| Foto del grup |
Amb la foto de ritual ens acomiadem, per avui, emparaulant-nos
per a la propera sortida que serà, ben aviat, el dijous dia 1 de febrer.
Fins aleshores doncs.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Jaume i Pep
NOTES.-
2. Fa uns anys s’hi van fer treballs
arqueològics per a conèixer la seva història i consolidar-ne les restes. Això
va permetre saber que, en aquest turó, hi havia existit un poblat o assentament
ibèric amb una certa activitat des del segle III fins al segle I abans de
Crist. L’origen de l’actual castell cal situar-lo entre els segles X-XI quan hi
havia una torre circular -amb uns murs de 2 m de gruix- que tenia adossada, al
costat nord, una sala d’uns 6 x 6 m. En alguns llocs hi podem apreciar filades
d’opus spicatum. Possiblement als
segles XIII o XIV -quan es convertí en la nova residència dels senyors de
Sesagudes- s’envoltà aquest primitiu recinte amb un clos de planta trapezoïdal.
La porta d’accés a aquest nou recinte estava situada al mur sud-est, el més llarg, que
s’estimbà barranc avall a causa d’una esllavissada encara avui apreciable.
Moltes de les restes que avui hi podem veure -com els grans finestrals-
corresponen a obres de finals del segle XIV moment en que el castell va ser
habilitat com a palau. A la primera meitat del segle XV -ja sota el domini dels
Cabrera- s’inicià, al castell, un nou projecte d’obres que comportà un
reordenament dels seus espais interiors. Al pati que, fins aleshores, hi havia
al voltant de la primitiva torre mestra es construí un nou edifici -que integrà
la mateixa torre- amb espais senyorials i de serveis. Sembla que el terratrèmol
de 1448 i els seus efectes sobre moltes construccions del país i, segurament,
sobre aquest mateix castell impedí aquesta complerta transformació. El castell
tenia un segon recinte inferior o jussà on encara avui s’hi conserven algunes
restes com fragments de la muralla emmerletada, el fossat que hi havia als peus
dels murs del recinte sobirà, les runes de l’antiga capella castellera
-dedicada a Santa Margarida- (del segle XII) amb una part dels murs de la nau i
l’absis o diversos edificis (cavallerisses, estables, magatzems,... )
convertits, ara, en un munt de pedres. A partir dels segles XVI-XVII, el
castell va ser pràcticament abandonat perdent les seves funcions defensives i
senyorials; a partir de llavors es va anar enrunant i les seves restes
progressivament espoliades. Algunes zones foren ocupades parcialment com a
hàbitat, en moments puntuals, per a tasques relacionades amb activitats
agrícoles o ramaderes. La propietat del castell és, des del segle XX, de la
família Adroer. El conjunt d’aquest monument està declarat, per la Generalitat
de Catalunya, Be Cultural d’Interès Nacional. Des de l’any 1996 fins el 2009
-pràcticament sense interrupció- s’hi ha vingut realitzant treballs de
desbrossament, d' actuació arqueològica i de consolidació de les restes.
