dimecres, 12 de setembre del 2018

ONZE DE SETEMBRE 2018. LA MANIFESTACIÓ.







"AQUEST PAÍS, SI S'HA DE SALVAR, EL 
SALVARÀ LA GENT"
Josep Fontana

Un any més hem participat, de forma activa, en la manifestació de l’Onze de Setembre. 

Enguany però, el persistent clam per la llibertat del nostre poble, l’hem focalitzat -amb noms i cognoms- en l’exigència de llibertat per als presos/es polítics, els exiliats/es i els injustament represaliats.

Aquells de la colla (i les seves famílies) que hi han pogut anar, s’han anat repartint -en funció de la proximitat a llurs domicilis o d’altres condicionants, com el d’estar propers a àrees d’esbarjo per als nets...- en els diferents trams de la concentració.

Malgrat la duresa del moment, l’independentisme s’ha mobilitzat de forma persistent, massiva, festiva i pacífica però, alhora, reivindicativa.

Adjuntem algunes fotografies i un anàlisi d’en Vicenç Villatoro que, creiem, sintetitza magistralment el que molts de nosaltres pensem.




PERSISTIR

La manifestació de l’Onze de Setembre (d’ahir) ha superat les expectatives i ha servit exactament per al que havia de servir: per demostrar que l’independentisme no era a Catalunya una moda passatgera i frívola, sinó una dada persistent amb què s’ha de comptar. Que té una enorme capacitat de resistència: un any terrible de repressió no l’ha desinflat, i a sobreviscut a molts dels qui el donaven per liquidat. I que té, a més, l’hegemonia social a Catalunya (només un referèndum permetrà saber si també té la majoria). Perquè l’hegemonia es demostra construint i no arrancant. I les diferències en el volum i les formes de presència al carrer entre l’independentisme i l’unionisme són clamoroses. Si a Madrid es miressin seriosament les imatges de la manifestació (els gabinets d’anàlisi, no tan sols els de propaganda), arribarien a la conclusió que la seva estratègia per desactivar l’independentisme ha fracassat. Gràcies a la repressió i la intransigència no hi ha república, és cert. Però no han aconseguit desmobilitzar gens els sectors més dinàmics de la societat catalana. La manifestació els ha dit això: que la remor persisteix i que no baixa. I que, malgrat tots els patiments, el temps va a favor d’aquesta remor que s’ha sentit a la Diagonal.
Vicenç Villatoro. Diari “ARA” 12.09.2018.









Vídeo d'en Jaume: https://youtu.be/Uk6LL2UrNp4

Gràcies a tots/es per la vostra participació i per enviar les fotos i el vídeo.

Una forta abraçada.





dilluns, 10 de setembre del 2018

CRIDA A LA 88ena SORTIDA XINO-XANO

Tines de les Tosques


LES TINES ENMIG DE LES VINYES: PASSEJADA PEL PATRIMONI ETNOLÒGIC I HISTÒRIC DE LA VALL DEL FLEQUER


Data.- Dijous 20 de setembre de 2018.


Tipus d’itinerari.- Les tines enmig de les vinyes són unes singulars construccions de pedra utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps on el cultivaren. Van ser construïdes al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats i /o costeruts de les valls del Montcau, a la comarca del Bages. Es troben repartides pel vessant nord-oest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i la seva àrea d'influència, formant un patrimoni etnològic i històric únic a tot Catalunya.

Quan fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, els pagesos van excel·lir en la construcció d’elements que els ajudaven a treballar més còmodament i a evitar que la collita es malmetés.

L’enginy agrari, va tenir molt clar que les característiques dels lloc on tenien les vinyes, feia impossible el trasllat del vi cap els masos, situats a una o dues hores de distància.  La solució va ser construir tines a peu de vinya, tant grosses i tantes com calgués. A les tines, el vi només hi fermentava (entre 8 o 10 dies) i després es portava als masos on es guardava en botes. L’arribada de la fil·loxera a Europa, l’any 1863 (França, Àustria, Suïssa, Prússia...), va generar una gran demanda de vi i, conseqüentment, un espectacular augment de la producció. Els pagesos catalans s’espavilaren plantant vinya, primer, als plans i desprès construint marges i terrasses muntanya amunt (com va passar a la vall del Flequer). Foren els anys bons. Quan, cap l’any 1890, la fil·loxera arribà a la comarca provocà un daltabaix que suposà l’ abandonament d’aquest cultiu i la tradició agrícola i cultura ancestral que l’acompanya.



S'han catalogat, en aquesta zona, 103 tines enmig de les vinyes en diferents estats de conservació. Algunes es troben aïllades, amb només la seva barraca adossada (13 en total) i d'altres formant conjunts (les 90 restants). Aquests conjunts són considerats com les construccions més interessants: tres, quatre o més tines construïdes simultàniament (sortia més barat) que, de vegades, posseïen en comú una premsa per la brisa residual. Aquesta era l'única eina col·lectiva, ja que cadascuna de les tines eren usades individualment pel seu propietari.

Tines d'en Bleda

La major part són de planta circular (81), tanmateix n’hi ha de rectangulars (12) i mixtes, amb dipòsit circular i parets exteriors rectangulars (10). Les seves capacitats  són entre els 1.200 litres la més petita i 31.000 la més gran. No solien passar dels 2,5 m de diàmetre ni dels 3 de fondària. Per a la seva construcció s'utilitzava pedra presa amb morter de calç, folrant les parets interiors amb rajoles vidriades quadrades, planes o lleugerament corbades. La part superior, amb la porta per accedir-hi, es realitzava amb pedra seca i la coberta es construïa en falsa cúpula, amb una capa atapeïda de terra per impermeabilitzar-la, alhora que feia d'aïllant tèrmic. A la part inferior hi havia una obertura (la boixa, anomenada així pel tap del broc, fet de fusta de boix) per buidar el vi ja fermentat, protegida normalment a dins d'una barraca de pedra seca adossada a la tina.

En aquesta excursió us proposem una tranquil·la passejada per la Vall del Flequer, dins dels municipis del Pont de Vilomara i de Rocafort, per a conèixer aquestes interessants i enginyoses construccions agrícoles.




Recorregut i dificultat.- 

L’itinerari transcorre majoritàriament per corriols i camins dins del bosc i dona l’oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època on el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L’extraordinari conjunts de tines que anirem veient en són una bona mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permet reconstruir el passat, no tant llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l’entorn natural són la resta d’elements definidors d’aquesta ruta.


Al passar per El Pont de Vilomara, val la pena visitar-ne el pont gòtic.



Aproximació.- Anirem i tornarem en cotxes. Sortirem de Barcelona per l’autopista de Manresa (C-16) fins a la Sortida 49 (Manresa Sud/Pont de Vilomara). Agafarem la carretera BV-1224 que va al Pont de Vilomara i, passat aquest poble, continuarem cap a Rocafort. Al Km. 4,2 trobarem a mà dreta un trencall, ben indicat, que seguint una pista cimentada ens portarà, tot creuant una riera, a l’aparcament de Ca n’Oristrell on hi deixarem els cotxes.

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la


Itinerari a peu.-

0,00 km. 0h 0’.- Sortim des de l’aparcament.

0h 3’.- Bifurcació. Deixem la pista formigonada que marxa amunt i seguim per la pista de terra de la dreta. Està indicat amb marques verdes i blanques (Sender Local SL-C 52).

0h 7’.-  Cruïlla. Girem a la dreta. Per l’altra aniríem a la pedrera Montjuic.

0h 12’.-  Bifurcació. Agafem la que baixa a la dreta. L’altra que fa pujada és per on tornarem. Veiem uns indicadors.

1’ 00 km. 0h 14’.- Cruïlla. En un revolt que gira 180º a la dreta, surt un camí que porta a les Tines d’en Bleda, que són a tocar. És un conjunt format per dues tines i les seves respectives barraques. Tant en aquest com en els altres llocs hi ha uns plafons informatius.

0h 20’.- Som de retorn a la pista principal. Seguim endavant.

0h 22’.- Cabana de pedra. Al costat dret de la pista de terra.

0h 27’.- Bifurcació. Agafem el camí de l’esquerra. Al cap d’uns 100 metres arribarem a les Tines del Tosques.

1, 2km. 0h 31’.- Tines del Tosques. Conjunt de quatre tines amb unes barraques de grans dimensions a la base i on hi podrem observar les anomenades boixes o brocs que es feien servir per poder buidar el contingut de les tines.

0h 48’.- Som de retorn a la cruïlla. Seguim endavant en direcció a les Tines de l’Escudelleta. El camí comença a pujar i es converteix en un corriol.

2’00 km. 1h 01’.- Dipòsit de Vinya. Enmig del corriol que seguim. Un plafó ens explica perquè el feien servir. Era un petit dipòsit auxiliar, també anomenat xupet, que es feia servir per fer el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç que empraven per pintar els ceps i guarir-los de possibles malalties. Més endavant, desprès d'una petita pujada, el camí comença a baixar cap el torrent. Hem de passar per unes escales de roca força pronunciades.

2’55 km. 1h 17’.- Tines de l’Escudelleta. Primerament trobem una tina i la seva barraca a la dreta i més endavant trobem dos conjunts de tres tines cadascun. A la part inferior podem trobar les barraques que protegeixen les boixes. Més enllà trobem el conjunt de Tines de l'Escudelleta-2 format per 4 tines i les seves barraques.

Tines de l'Escudelleta

1h 24’.- Continuem el nostre camí. Creuem el torrent, sovint sec, del Flequer.

1h 31’.- Cruïlla. Nosaltres continuem recte per veure unes tines que hi ha més endavant.

3,70 km. 1h 40’.- Tines del Ricardo. Un conjunt format per sis tines i dues barraques al costat mateix del llit del torrent.


Tines d'en Ricardo

A partir d’aquí podem retornar fins l’aparcament, en una hora, desfent els camí (el recorregut total és de 7,4 km i uns desnivells de +/- 80 m) o continuar una mica més amunt fins arribar a la casa del Flequer, situada a 466 m d’alt, en un bell indret. Passarem per les Tines del camí del Flequer i, una mica més amunt, les Tines de la casa del Flequer. En aquest segon cas l’excursió s’allarga en 2 km més (entre anar i tornar) amb un recorregut total de 9,4 km i un desnivell acumulat total de +/- 157 m.

El temps previst, sense pauses ni aturades, per a fer tot el recorregut curt és de 2h 40’ i arribant fins dalt la casa del Flequer, en el llarg, 3h 20’. La dificultat és baixa, en l’excursió curta, i moderada-baixa en la que és una mica més llarga.


Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant Cal Carter, plaça de Tomàs Viver 1, tel 938 317 036, MURA. http://www.calcarter.net

Els dies feiners fan un menú (3 primers i 3 segons a escollir-ne un de cada), amb beguda i IVA inclòs, a un preu de 13 euros. Podem encarregar-los, així mateix, un dels seus famosos arrossos (com, per exemple, la paella de muntanya amb trompetes) i una amanida però el preu, per cap, de l’arròs -m’han dit- ja és una mica superior al del menú. Ho podem decidir, si és el cas, en el moment d’inscriure’ns.




L'opcional arròs de muntanya amb trompetes... ummmmmmm !!!.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i l’excursió. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.


Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d'aproximació, fins al punt d’inici de l’excursió i després fins el restaurant de Mura, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà el mateix dijous 20 de setembre, a les 7h 45’ (puntuals), a Travessera de Gràcia/ Llepant.


Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer abans de darrera hora del dilluns 17 de setembre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- i així poder confirmar, al llarg del matí de dimarts, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.


Una abraçada.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 


El proper dijous 20 al Bages, en conjunt, ens farà bo.

El dia es llevarà una mica cobert a les sis del matí, s’esperen núvols alts i mitgencs en una cobertura del cel del 5% que s’aniran esvaint i al migdia, segurament ja no hi seran. El sol lluirà tot el dia i el vent, de Garbí molt fluix o gairebé inexistent, propiciarà que l’ambient es vagi escalfant i si bé s’esperen temperatures de 16º al matí, aconseguiran enlairar-se fins els 27º a migdia i només baixaran als 22º a la tarda.

La mala notícia és que la humitat relativa, que haurà aportat el Garbí durant tota la nit, serà del 70% a les sis i només baixarà al 50% a migdia restant així per la resta del jorn. Amb aquestes condicions, la temperatura que nosaltres notarem al cos serà de entre un i dos graus més, que afegit a la absència de brisa ens farà suar de valent. *

Conclusió: Aneu protegits amb barrets, gorres o pameles.
Ah! I no oblideu les capel·lines, no fos cas!

De moment la probabilitat d’aquest pronòstic és només del 70%

* Les hores reflectides en quest pronòstic son UTC,  per tant correspondran a les nou del matí i a les dues de la tarda respectivament.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 

ACTUALITZACIÓ

Del dimarts 18 de setembre

L'única novetat que es pot afegir és que ja no s'esperen núvols ni tan sols al matí, pel que es veu al mapes gaudirem d'un dia totalment assolellat i en conseqüència si bé que la temperatura matinal serà dels 16º anunciats, a migdia assolirem els 29º i ja no baixarà a 25º fins el vespre quasi a posta.

Probabilitat del pronòstic del 85%

NI HORES D'ARA, S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M.

dissabte, 1 de setembre del 2018

ONZE DE SETEMBRE 2018





SOM-HI, L’ONZE DE SETEMBRE, OMPLIM LA DIAGONAL DE BARCELONA: FEM LA REPÚBLICA CATALANA !!!


Per què és important anar a la Diagonal?

Després de tot el que hem viscut…

On ens trobem? Cap on anem? Cap on ens porten?

No permetis que ningú silenciï la teva veu.

Aquest 11 de Setembre reclama el mandat de l’1 d’octubre perquè vam defensar el referèndum, perquè ens la vam jugar i vam guanyar.

Ara fem la República Catalana! Perquè si amb la nostra força vam fer l’1 d’octubre, amb la nostra força hem de fer també la República Catalana. Depèn de nosaltres que sigui realitat.

Mira’t aquest vídeo, t’ho expliquem:


Aquest 11 de setembre, que ningú es quedi a casa, que se senti el nostre clam!
Inscriu-te a la Diada per la República Catalana a:


Les inscripcions són molt importants de cara a l’organització i per a garantir l'èxit de la Diada.




Què hi anem a fer a la Diagonal de Barcelona?

La Diada d’enguany, sota el lema “Fem República”, serà una onada gegant que unirà la plaça de les Glòries de Barcelona amb el Palau Reial. 

Us demanem que sigueu al vostre tram a les quatre de la tarda. 

A les 17.14 es demanarà silenci a tothom i un coet marcarà el tret de sortida de la “gran onada” que començarà al tram 37 al carrer de Castillejos amb l’avinguda de la Diagonal. 

Els voluntaris de l’entitat, amb unes banderoles de color corall, marcaran el ritme de l’onada. 

Us demanem que, un cop passada l’onada sonora, crideu i protesteu per a reclamar el mandat de l’1-O.

Ho explica aquest vídeo:

https://www.youtube.com/watch?v=ASVjCw-cPkY

Animeu-vos, aquest any la Diada ha de tornar a ser impressionant!


Molts de nosaltres, un cop més, hi participarem

L’Onze de Setembre és per al catalans una data molt especial: és la nostra Diada; el dia, on tot commemorant una derrota, volem demostrar que el desig i la voluntat de llibertat del nostre poble, malgrat totes les adversitats i el pas dels anys, continua ben viu i present. Des del primer dia, ha estat doncs, una jornada reivindicativa i d’afirmació nacional.

Enguany, després de tot els que hem viscut els darrers mesos, ho tornarà a ser.

En les diferents manifestacions i actes, molts de nosaltres hi hem participat de forma activa. En aquesta ocasió, també ho farem.

Aquest anunci és només un primer recordatori, per anar “escalfant motors”,  desprès de les vacances. Pels mitjans habituals (correu electrònic, whatsapp, telèfon, etc.) ja anirem concretant i quedant.


Un cop més som-hi, omplim la Diagonal i fem ben present la República Catalana.


Una abraçada a tots/es.


dijous, 23 d’agost del 2018

Crònica de un comiat festiu

La Tossa Plana el dia onze


Primer assalt al cim


El passat dia 9, en dijous com si fos una Xino Xano, ens vàrem reunir la colla per portar les cendres de l’Enric a la Tossa Plana, tal com era el seu desig. En la preparació de la sortida que va ser propiciada per la família i recolzada per en Joan Blanc, el que més era temut era el sol que podia fer a l’agost un cop sortits de l’aixopluc inicial dels boscos del refugi del Pradell.


El motiu de fer-ho en aquesta data és que aquest 9 d’agost hagués estat el setanta aniversari de l’Enric. Hi havia la dificultat de la més que probable calor, però d’altra banda hi havia la facilitat de poder aplegar la família per les vacances.

Així les coses, es va decidir de sortir «ben d’hora, ben d’hora» per evitar tant com fos possible el risc de insolació o del temut «cop de calor», de manera que el punt de trobada es va establir a la Plaça de Sant Pere de Lles de Cerdanya a dos quarts de set. Pràcticament a l’hora, ens vàrem aplegar les filles de l’Enric, la Txell i la Núria; els seus respectius marits, l'Oscar i l’Antonio i els nets, en Max, l’Oriol i la Laia, a més de una  representació de la colla.

La Carme no es va sentir prou forta per fer l’ascensió i va preferir quedar de guàrdia de la neta petita Júlia, (tal com correspon a les obligacions dels avis). Per part del Clan del Ós Gris els que vàrem iniciar l’expedició vàrem ser en Joan Blanc, en Carles Bach, en Joan Puiggermanal i el que escriu, J. M.
El dia es va llevar plujós (la nit abans i la matinada va caure el cel a Lles), tal com els mapes del temps pronosticaven des de feia una setmana, i d’entrada ens va agradar força perquè allunyava el risc de la calor tot i que era segur que ens mullaríem una mica. Agafarem els cotxes i ens vàrem enfilar per la carretera de Cap de Rec, un cop allà i comprovat que no teníem possibilitat de prendre cap cafè, prenguérem la pista que porta a Pradell. 

Arribats al refugi de Pradell i aparcats els cotxes al voltant de les set del matí es va iniciar la expedició. El que ho escriu, es va situar ben aviat a la cua, no de manera volguda sinó perquè la manca de pràctica després de l’operació quirúrgica, es va fer notar a la cama esquerra.

Des d’aquestes línies demano perdó per la lentitud que involuntàriament vaig imposar als expedicionaris. El cas és que estudiat el recorregut a Wikiloc em va semblar que una distància de poc més de quatre quilòmetres i un desnivell de menys de 900 metres era perfectament assumible. El que no vaig tenir en compte és que el camí inicial pel bosc transcorre per una mena de zona de trial de pedra solta que obliga a comptar amb les cames prou llestes per posar «peus» només en els llocs adients per no fer «fiasco». I és clar, amb més voluntat que preparació, no vaig tenir més remei que ser el primer en abandonar.
Mentre pujàvem em van acompanyar la Txell i la Núria per no deixar-me sol, conscients de que jo no estava en bona forma física. I sovint es deien entre elles, «En un dia com avui, el pare no hagués volgut pujar». 



No pas pel risc de pluja, sinó més que res, per la evidència de que aviat arribaríem al sostre de núvols que al endinsar-nos ens dificultarien la visibilitat i els camins esdevindrien molt confusos.
Al arribar a la cota de 2391m i 1,4 Km de marxa (55min de la meva marxa), ja a la zona de prats, vàrem parar per fer un mos a peu dret. Reconfortats per l’esmorzar però envoltats de boira, vàrem re emprendre l’ascensió, però al poc la cama se’m va tornar tonta del tot i vaig optar per desistir. En Carles Bach, que estava en el grup capdavanter amb en Joan Blanc va voler acompanyar-me en el descens per la meva seguretat. Moltes gràcies Carles.
En camí de baixada vàrem reconstruir algunes fites que estaven malmeses i un cop abaix a Pradell els expedicionaris ens van informar que a tot just 150 m del cim van haver de girar cua per la falta total de visibilitat i pel fred que passaven els nens.


Devien ser cap a les onze que van aparèixer a Pradell i una mica capcots però segurs de haver triat la opció més assenyada, vàrem tornar tots en els cotxes cap a Lles i després cap a Prullans on te casa en Joan Blanc. No sé com qualificaria el nostre cronista oficial, que ja ens ha «posat» castell a en Llorenç, a en Josep Lluís, a en Josep Maria, a en Joan Simarro i a mi mateix en les seves cròniques, però si lo nostre era castell lo d’en Joan Blanc és sens dubte una ciutadella. 
El `pati d'armes

Per fer-nos una idea aproximada, en el pati d’armes cobert (de fet és un porxo), vàrem dinar còmodament més de trenta persones (33, crec).


Els comiats solen ser tristos per definició. Però aquí la família va voler que en comptes de patir per l’absència de l’Enric, rememoréssim els moments de gaudi que ell ens havia donat a tots. En aquest aspecte l’Antonio, marit de la Núria, ens va fer saber que era opinió de la família el convenciment que va ser l’Enric qui ens va impedir soterrar les seves cendres per tal de poder estar tots junts en el dinar. Per cert l’Antonio, Castellà de Madrid, ens ho va dir en un quasi perfecte català. T’agraïm moltíssim l’esforç, Antonio.


Com sempre en els nostres xino xanos al àpat ens vàrem aplegar molts més que a la caminada, no em feu declinar tota la llista dels assistents, perquè de ben segur m’oblidaria algú i no és la meva intenció. En comptes de la llista, podreu veure totes les cares del aplec en la tradicional foto de grup. 

Els Escobedo’s ens van convidar a tots al àpat. En acabar el dinar vàrem brindar per la transcendència de presents i absents que fa palès que hom és present mentre algú el tingui en el record.

El dissabte dia onze la família va poder fer l’ascensió i acomplir el desig del Enric, però aquesta és una altra història que no em correspon explicar a mi, perquè no hi vaig ser-hi.

Joan Miquel Cortés



El punt de vista dels que sí van fer cim

El 9 d´Agost el nostre company Enric Escobedo hages acomplert 70 anys, malauradament no va arribar amb aquesta fita i sobtadament ens va deixar el passat 19 de desembre del 2017, la seva família ens va assabentar del seu desig de que dipositéssim les seves cendres a la Tossa Plana de LLes amb vistes a la serralada del Cadi, paisatges en els que va gaudir durant molts anys, amb la seva esposa, les filles i darrerament amb els gendres i els néts.
Per tal d´acomplir amb el seu desig, la seva esposa Carme i les filles Núria i Txell ens ho van comunicar i vàrem anar planejant conjuntament per fer-ho possible, arribat l´estiu van proposar que una bona data seria el dia del seu aniversari, ja que tota la família estaria a Lles de Cerdanya.
Ja coneixeu les diferents crides del Xino Xano per tal de que poguéssim estar presents el màxim de components del Clan.
Finalment el dijous dia 9 d´agost ens vàrem posar en marxa cap a La Tossa (2.916 m.) la família Escobedo i els que bonament ens vam animar a acompanyar-los, aquell dijous la meteo no pintava gens bé estava la muntanya tapada amb una espessa boira, però teníem que intentar-ho. Ens aixecarem a les cinc del matí doncs havíem quedat al poble de Lles de Cerdanya com a punt de reunió, per agafar els cotxes i anar per la pista que surt de Cap de Rec fins el refugi de Pollineres a on deixaríem els vehicles i començaríem a caminar, eren les set del matí i amb una bona fresqueta començàvem l´ascensió. El primer tram es va fer pesat per el camí molt empedrat i forta pujada, però xino xano vam arribar al Pla de Les Someres a on ens vàrem reagrupar i va ser l´hora de reposar forces amb l´esmorzar, la boira anava baixant i tot just reprendre la marxa ja ens va envolcallar del tot, es feia difícil seguir el camí marcat i anar trobant les fites que l´indicaven, tot i la dificultat anàvem seguint amunt i ja en l’últim tram, calculem que estàvem a uns 2.700 metres d´alçada, va començar un fort vent amb pluja intensa i aparell elèctric (llamps i trons), la prudència, el respecte a la muntanya, i el fet de que portàvem criatures, ens va fer prendre la decisió de fer mitja volta i anar baixant, vàrem pensar també que com teníem previst dinar a casa a Prullans tota la colla, va ser l'Enric qui no s'ho volia perdre, el que ens va fer gira cua i va preferir estar amb tots nosaltres al dinar de germanor.
A la baixada el temps es va anar normalitzant i no tinguérem cap entrebanc per arribar a la pista on teníem els cotxes, allí ens esperaven alguns dels companys, el que sens dubte ens va fer força il·lusió.
El dinar del Xino Xano amb tota la família Escobedo, inclòs l´Enric, va anar perfecte i tothom va poder compartir el fet d´estar junts amb el record del nostre amic.

Segon i reeixit assalt al cim
Les filles Núria i Txell, la resta de la família i alguns de nosaltres ja ens havíem conjurat per tornar-ho a intentar i el dissabte dia 11 es varen donar les condicions meteorològiques adients, ja havíem quedat el vespre abans i amb els mateixos horaris: Sant tornem hi. 
Els que van pujar

Aquesta vegada esmorzarem un pèl mes amunt i podíem seguir el camí i les fites sense dificultat, en tot moment veiem el cim i amb dues hores i trenta minuts vàrem coronar-lo. 


Després de signar al llibre que hi ha a La Tossa vàrem posar la senyera i escollirem el lloc a on dipositar l´urna, ho aconseguirem molt a prop del cim, tot i que pràcticament tot és rocam, va ser molt emotiu per les filles, els gendres, els nets i tots els que els acompanyàvem.

 
Havíem acomplert el desig del Enric, ja mirava el seu estimat Cadí des de una bona alçada que representen els 2.916 metres de la Tossa Plana de Lles.
























A la baixada vàrem trobar forces excursionistes que feien el mateix cim, però nosaltres havíem pogut estar tots sols per fer el nostre comiat al Enric.


Prullans, 11 d´agost de 2018.

Joan Blanc

Fotografies:Núria i Txell Escobedo, Joan Blanc, Jaume Llobera i Pep Arisa.



A reveure'ns company, que el cercle re farem i fins potser serà més gran.