dissabte, 13 d’octubre del 2018

CIMS PER LA LLIBERTAT




CIMS PER LA LLIBERTAT: 
També hi hem participat !!!


Avui, dins la campanya "Cims per la Llibertat", prop de 2.000 caminadors pujaran, de forma simultània, al capdamunt de les muntanyes del Principat. Es tracta d’una iniciativa, impulsada originalment per un grup d’excursionistes del Berguedà i el Lluçanès, que consisteix a pujar dalt de divuit cims d’arreu de Catalunya, els quals han estat elegits pels líders independentistes exiliats o que estan, o han estat, empresonats.



Totes les ascensions han començat entre les 6 i les 9 d’aquest matí, en funció de la dificultat de cadascuna, amb l’objectiu d’arribar al cim entre les 12 i la 1 del migdia. Dalt dels cims es llegirà un manifest i en cadascun d’ells intervindrà un familiar d’un dels independentistes empresonats o a l’exili.

La nostra colla, n'hem pujat a tres. Dos dels Joan’s i la Mireia han escollit el cim del Comabona a la Serra del Cadí; alguns membres de la família Cabrol-Pérez, han triat les Agudes al Montseny i la Txell Escobedo, en César i els seus fills Oriol i Júlia, han preferit el Puigmal per a participar en aquesta iniciativa patriòtica i solidària. 

En nom de tots els de la colla, els ho agraïm i ens considerem molt ben representats. 

El Comabona és el cim triat per en Jordi Turull; les Agudes per en Joaquim Forn; mentre que el Puigmal és el cim escollit per en Carles Mundó.

Al Comabona hi hem estat molt ben representats, gràcies valents !!!








I a les Agudes, malgrat la forta pluja, també. Felicitats herois !!!
I dalt del Puigmal, per damunt dels núvols, no hi cap ni una agulla !!!


Ja som al cim del Puigmal !!!. Enhorabona, grans i petits !!!


Tots aquests cims, on els nostres companys hi han pujat avui, son també pics emblemàtics per a la majoria de nosaltres. 

El Clan trià el Comabona, el novembre de 1969, per a commemorar el primer aniversari de l’ESAM (Equip Scout d’Alta Muntanya) i el 15è de la fundació del nostre Agrupament, el Santíssim Redemptor (1), hi col·locàrem una creu amb el seu llibre registre (ho podeu veure a https://clanosgris.blogspot.com/search?q=comabona). 

Triàrem aquest cim de 2548 m d'alt, el més oriental de la Serra del Cadí, perquè és un excel·lent mirador sobre el Pirineu, el Pedraforca, la Serra d’Ensija i de Verd, el Port de Compte, el Moixeró, el Puigllançada, la Tossa d’Alp... i les valls de la Cerdanya i de l’Alt Llobregat. Unes vistes impressionants !!!.

La Creu del Comabona. Novembre de 1969.

Desprès hi anàrem retornant -els anys 1970, 1972, 1976...- per anar veient com estava la creu, recollir i substituint el llibre registre... fins que, anys més tard, algú ens digué que la creu ja no hi era.

Creu del Comabona. Novembre de 1970
Creu del Comabona. Octubre de 1972
Creu del Comabona. Juny de 1976.


















A les Agudes, al cor del massís del Montseny i més proper a Barcelona, hi hem  estat -especialment quan érem més jovenets- en nombroses ocasions. Recordem, amb especial nostàlgia, alguna de les Travesses al Montseny -anant des d’algun lloc de la conca del Congost fins a la del Tordera-. Us en mostrem alguna imatge:


Les Agudes. Març de 1965

Travessa del Montseny. Març de 1965




Les Agudes. Març de 1965

Travessa del Montseny. Abril de 1967


Quelcom semblant passa amb el Puigmal, gairebé sempre assolit des de Núria, per la Coma del Pluviòmetre o per Fontalba.


Puigmal. Gener de 1967


Camí del Puigmal.  Febrer 1967.


Pic de l'Infern. Vall de Núria, desembre de 1968.

Agraïm, a tots aquests companys i companyes de la colla la seva solidària acció i el fet que, des de dalt dels cims hagin cridat -amb tots nosaltres- com una sola veu:

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS !!!, 
VISCA CATALUNYA LLIURE !!!, 
INDEPENDÈNCIA !!!



NOTA 1.- Aquests darrers anys, en converses amb el fundador -en Pedro Beltran- i d'altres antics membres del Grup, hem arribat a la conclusió que el Santíssim Redemptor començà a funcionar cap el juny del 1953 (el segon diumenge de juliol, en motiu de l'Aplec del Matagalls, ja hi efectuaren una sortida del grup). Durant molts anys, però, es pensà -i així ho crèiem l'any 1969- que la data de la creació del grup era en un campament l'agost del 1954.


diumenge, 7 d’octubre del 2018

CRIDA A LA 89ena SORTIDA XINO-XANO

Sant Jordi de Puigseslloses (segons alguns,
l'ermita al cel suspesa de "L'Emigrant")


PASSEJADA PELS VOLTANTS DE TAVÈRNOLES (Foquers, la Damunt, Puigseslloses, El Banús, Serrabou,...) I VISITA AL SALT DE LA MINYONA


Data.- Dijous 18 d’ octubre de 2018.


Tipus d’itinerari.- La ruta proposada és una passejada que parteix del petit i tranquil poble de Tavèrnoles, amb una interessant església romànica el campanar de la qual ens recorda els de la vall de Boí. La caminada transcorre per una de les zones més poblades de la plana de Vic, amb nombroses i grans masies i camps de conreu. Pujarem  als turons de la Damunt i de Puigseslloses, petites elevacions on hi ha unes ermites acompanyades d’elements curiosos com un jardí verdaguerià, en el primer cas, o un dolmen megalític, en el segon. Des d’aquests llocs es te, també, una bona visió del panorama que els envolta.


El Banús, magestuosa masia per on passarem.

Passarem, així mateix, pel que van ser entorns habituals en la vida i inspiració del poeta Jacint Verdaguer, aquell popular capellà que -acompanyat d’una maleta i d’un paraigua- recorregué tots els racons de Catalunya per a fer-ne unes acurades i poètiques descripcions. Per això, el poble, l’arribà a estimar tant: “Poeta i llaurador soc i faig la feina tant neta que llauro com un poeta i escric con un llaurador”, es definí irònicament.

Visitarem, després de dinar i amb els cotxes, l’imponent mirador del Salt de la Minyona -també descrit per en Verdaguer- on evocà la llegenda que explica la historia d’una donzella que va saltar-hi al buit, sense fer-se mal, perquè arribava tard al seu casament. Aquest lloc, situat a 846m d’alçada sobre un vertiginós cingle, presideix la serra que s’estén des del Montseny fins al congost de Casserres i que actua de divisòria entre l’extensa Plana de Vic i les muntanyes de les Guilleries.  

Capçalera i campanar de Sant Esteve de Tavèrnoles

Recorregut i dificultat.- La ruta d’aquesta excursió es força planera: solament fa pujada el tram inicial de les Escales del Foquers -50 metres de desnivell que es poden fer per un corriol i/o unes escales de 260 graons-, la resta és gairebé pla i recorre notables llocs d'interès natural, paisatgístic, històric i cultural.

Aproximació.-
Anirem i tornarem en cotxes. Sortirem de Barcelona per la Av. Meridiana i l’autovia C-17. Superat Vic, agafem la C-25 -l’Eix Transversal- fins a la sortida 183, “Roda de Ter”, on prendrem la carretera C-153 en direcció a Roda de Ter. Més endavant, entre els punts quilomètrics 4 i 5, cal agafar a la dreta la BV-5213 cap a Tavèrnoles i el Parador Nacional de Vic. Passats 3 km i escaig, es gira a la dreta i s'entra a la població de Tavèrnoles pel carrer Montseny que se segueix fins al final i al llarg del qual es podrem trobar aparcaments per a deixar-hi els cotxes (és el mateix carrer on hi ha el restaurant on dinarem).
 
Itinerari a peu.-
La ruta s'inicia davant l'església romànica de Sant Esteve de Tavèrnoles (s. XI), on també hi ha l'Ajuntament. 
0,00 km (529 m). Tavèrnoles. Se surt de l'església baixant en direcció sud per, immediatament, davant l'Ajuntament, seguir a l'esquerra per creuar l'era del mas Joglar, que es deixarà enrere per un camí de l'altra banda que va perdent alçada. Se segueix amunt (S) el curs del torrent de Tavèrnoles i, en travessar-lo girant a la dreta, s'arriba a la Font dels Foquers.


Font dels Foquers (aquí esmorzarem)
0,44 km (515 m), 0 h 05 min. Espai arranjat de la Font dels Foquers on esmorzarem. Cal marxar a ponent per les escales situades a la dreta de la font. De seguida es passa per davant de la masia dels Foquers, es creua un camí i se segueix remuntant per les escales de pedra (260 esglaons) que superen un desnivell de 50 m. Darrere (N), es tenen belles vistes del nucli de Tavèrnoles. 


Les escales de Foquers, a l'antic camí que uneix Tavèrnoles i Folgueroles

0,65 km (566 m), 0 h 10 min. Se surt a unes clarianes i es continua a migdia pel camí, ara més planer.
0,85 km (572 m), 0 h 12 min. Desviació. El paisatge s'obre i, davant d'uns camps de conreu, on al fons ja es distingeix l'ermita de la Damunt, cal tombar gairebé noranta graus a l'esquerra (SE). Es passa per sota d'un mur de pedra, es remunta un petit marge i s'entra al camí ample d'accés al mas del Pou, que se segueix per la dreta (SO). Pocs metres més enllà, i sense arribar a entrar a la urbanització del Pedró, pertanyent a Folgueroles, es tomba a la dreta cap a la Damunt (NO).
1,48 km (571 m), 0 h 18 min. Ermita de la Mare de Déu de la Damunt, datada l'any 1281. Situada dalt d’un turó, en un dia clar, es distingeixen perfectament el Puigmal, el Pedraforca i gran part de les muntanyes del Pirineu i el Prepirineu. Es considera que aquest paratge fou un dels entorns preferits de mossèn Cinto Verdaguer, fill il·lustre del poble veí de Folgueroles. De petit hi venia amb sa mare, i de vell, hi tornà. L’indret inspirà al poeta el poema l’Arpa. Al costat de l’ermita hi ha un jardí verdaguerià, plantat el 1990 per l’Associació d’Amics de Verdaguer, inspirat en les diferents plantes que Verdaguer cantà al llibre Brins d’Espígol. Una part del recorregut des d'aquest punt coincideix amb la Ruta Verdagueriana, itinerari que uneix indrets relacionats amb la vida i l'obra del poeta.
Es marxa per la dreta, cap a ponent, pel camí pavimentat de sota mateix del recinte de l'ermita. Es perd una mica d'alçada i, poc més enllà, s'arriba a un encreuament.


Ermita de la Mare de Déu de la Damunt d'origen romànic
Detall del Jardí verdaguerià de la Damunt

1,76 km (545 m), 0 h 23 min. Cruïlla de quatre camins: cal prosseguir a la dreta (N) pel vial asfaltat canviant el sentit de la marxa. Ara és més probable trobar trànsit motoritzat, de manera que serà millor mantenir-se al marge esquerre i avançar amb precaució. 
2,39 km (545 m), 0 h 29 min. Mas Torrents, masia del segle XVII i  on els avis paterns de Verdaguer hi van estar, més 50 anys, com a masovers. A continuació, es deixa la pista asfaltada i es pren un camí de l'esquerra (O) en direcció a Sant Jordi de Puigseslloses, la font de l'Amat i can Gelabert resseguint unes granges i continuant recte cap a l'oest fins al final d'aquestes. 
3,19 km (521 m), 0 h 34 min. S'accedeix a una nova cruïlla de camins i es continua recte una vegada més (SO). Es travessa el torrent de Folgueroles (km 3,49, 501 m), a sota de can Gelabert.
3,89 km (508 m), 0 h 47 min. Can Gelabert (del segle XVI, amb un rellotge de sol datat el 1663). Es passa per davant d'aquest mas virant lleugerament a la dreta (O/NO). 
4,28 km (503 m), 0 h 52 min. Cruïlla. Entre el mas de Puigseslloses (a la dreta; N) i una gran bassa (a l'esquerra; S), se segueix a mà esquerra (SO) per fer el tram final que mena a l'ermita de Sant Jordi, que ja es distingeix dalt del turó. A sota mateix del turó, es tomba a la dreta (NO) i es remunten uns metres.
4,81 km (527 m), 0 h 58 min. Ermita i dolmen de Sant Jordi de Puigseslloses. El turó de Puigseslloses no és al centre de la plana de Vic, però des del seu cim fa l'efecte que en sigui l'eix. De molt antic, de mil·lennis ençà, devia ser considerat com un lloc sagrat per als pobladors dispersos de la contrada. Van edificar-hi un dolmen, és a dir, un sepulcre fet de grans lloses (d'aquí ve el nom del puig) verticals plantades a terra i cobertes, formant la galeria, per unes altres de planes d’un sepulcre megalític d’uns 10 m de llarg i 3 d’ample, dels inicis de l’Edat del Bronze (2.100-2.500 aC). Construïda al costat mateix del dolmen, l'ermita data del segle XV i és un bon mirador -si el dia és clar- sobre la plana i l'horitzó més llunyà. A la capella, Verdaguer hi cantà missa el 1870. Sota el marge, en el mateix camí d'arribada i de sortida, hi ha una font.


Façana de l'ermita i restes del domen de Sant Jordi de Puigsesllosses

Es prossegueix la ruta deixant enrere el turó i girant a l'esquerra en direcció N/NE. Es passa novament a tocar del mas de Puigseslloses i, immediatament després, sense entrar al tram de camí que a l'anada venia de can Gelabert, es continua a l'esquerra (NE) seguint el sender de petit recorregut PR C-40 (marques blanques i grogues).
5,48 km (501 m), 1 h 07 min. Bifurcació. A pocs metres de la desviació anterior, a sota d'unes granges, es deixa el camí ample i es baixa per la dreta (NE/E) seguint el traçat del PR pel costat d'uns camps i creuant de nou el torrent de Folgueroles.
6,37 km (518 m), 1 h 16 min. Encreuament. Passat un camp d'aviació lleugera, es deixa el camí ben marcat per seguir per un petit sender, a vegades poc fressat, que entre camps continua tot recte cap al NE en el mateix sentit de la marxa i passa per darrere de El Banús (que queda a la dreta), casa pairal del s. XVI d'interès històric que actualment és un allotjament rural. També a l'esquerra (N), a l'altra banda de la carretera, es distingeix el bonic i majestuós mas de Serrabou.


El mas de Serrabou

6,93 km (517 m), 1 h 23 min. S'acaba el sender, es travessa un vial asfaltat que per la dreta (S) porta a Folgueroles i se segueix recte en la mateixa direcció (SE) seguint encara el PR C-40 pel camí, ara ample, del Foquers. Durant el tram següent, es tindrà una bona panoràmica de Tavèrnoles i el seu entorn immediat. 
7,46 km (518 m), 1 h 30 min. Bifurcació. Atenció! En aquest punt, cal deixar el camí ample i prendre un corriol que baixa per l'esquerra (NE), seguint sempre les marques del PR, i s'apropa ja a Tavèrnoles. Es creua el torrent de Tavèrnoles per un petit pont i es tomba a la dreta (SE) pujant pel carrer Savassona fins a tornar al punt de sortida de la ruta.
7,80 km (529 m), 1 h 35 min. Església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles, inici i final de l'itinerari.

El temps previst, sense pauses ni aturades, per a fer tot el recorregut -d’uns 8 km- és de 1h 40’. Els desnivells acumulats son de +/- 150 m. La dificultat la qualifiquem, doncs, com a baixa.

Desprès de dinar, si el dia hi acompanya, anirem amb els cotxes fins l'impressionant cingle del Salt de la Minyona.

Panorama des del mirador del Salt de la Minyona

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant Colomer-“Can Janot” del carrer Montseny 15, tel. 93 888 72 61 de TAVERNOLES. http://www.restaurantcolomer.com/
Els dies feiners fan un menú, amb beguda i IVA inclòs, a un preu de 10,50 euros.



Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i l’excursió. En Pep portarà la bota amb vi i la Mª Rosa i en Jaume, segurament, el cafè. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol (si en fa) i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.


Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d'aproximació, d’anada i tornada de l’excursió, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà el mateix dijous 18 d’octubre, a les 7h 45’ (puntuals), a Travessera de Gràcia/ Llepant.


Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer abans de darrera hora del dilluns 15 d’octubre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- i així poder confirmar, al llarg del matí de dimarts, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

El mapa de l'esquerra situa Tavèrnoles i les creus  dels dos mapes de la dreta reporten la posició.
Les coloracions representen la intensitat de pluja. A les 8 encara no arribarà al litre/m2 .

Aquest proper dijous 18 pinta malament des del punt de vista de les nostres aspiracions a caminar plàcidament.

Els mapes que he consultat diuen que la borrasca tropical que ens està afectant hores d'ara s'haurà afeblit però encara estarà situada a la Mediterrània una mica al nord de Túnis i una baixa relativa al nord est de les Illes Balears bombejarà vent de Llevant, carregant humitat al golf de Lleó i llençant-lo sobre nostre, que a Tavèrnoles ja serà de component Nord.

S'esperen doncs cels coberts totalment de núvols baixos mitgencs i alts, una humitat del 90%, temperatura de 12-13º i vent de Tramuntana de 15-20 Nusos. Tot això farà que amb tota probabilitat ens plogui a partir de les 7 del matí i fins les 4 de la tarda. Segurament no seran pluges torrencials, però del ordre de 1.1 l/m2 fins els 2 l/m2 amb un total acumulat de 5-6 l/m2 en les set hores del període.

O sigui, un pronòstic de m...ajús...cul...del cul.

Conclusió: Barrets, gorres i botes impermeables, capelines i si convé paraigües. Ah! I no oblideu mitjons de recanvi (no hi ha cosa més molesta que caminar amb peus molls).


La probabilitat d'aquest pronòstic és del 75%, de moment, però no us espanteu encara perquè pot canviar

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 


Sortosa actualització del dimarts 16

La borrasca que us vaig pronosticar el diumenge passat se'n ha anat més al sud, concretament al continent africà, i la baixa relativa de Balears ja no hi serà. La conseqüència de tot això és que el vent a la plana de Vic serà més fluix, de 5 a 10 Nusos, i més agregalat. Per tant menys fred, 17º a les nou del matí i fins a 19º a migdia. Vent més fluix i més calent portarà menys humitat (70%) i molta menys probabilitat de pluja.

El cel continuarà cobert gairebé tot el dia, però amb una mica de sort tindrem algun incipient ull de sol. Es poc probable que plogui, i si ho fa serà al voltant de migdia en forma de “xim xim marieta”*.

La nova conclusió és que no canviem les precaucions anteriors per si de cas, tot i que segurament no ens caldran.

La probabilitat d'aquest nou pronòstic és ja del 80%

SEGEIXEN SENSE ADMETRE’S RECLAMACIONS
J.M 

Actualització de darrera hora.
(Dimecres 17 17:00 h local)

Només una variació per respecte a ahir. El vent serà una mica més fort (10 a 15 Nusos) i un pel més de Llevant i això portarà més humitat (80%).

És probable que ploguin a migdia quatre gotes mal comptades.

Després de dinar si que caldrà fer servir els neteja vidres.

La probabilitat d'aquest nou pronòstic és ja del 95%


COM US HO HE DE DIR QUE NO S'ADMETEN RECLAMACIONS!!!
J.M 



*Expressió molt gràfica però políticament incorrecta.

dijous, 4 d’octubre del 2018

COMMEMORACIÓ DEL 1-O




          1-O, AMB ELS PEUS A TERRA                


A l’1 d’octubre d’aquest any se li poden trobar moltes lectures, però desgraciadament poques de positives.

Una, que es comú denominador de totes, és que la crisi ha fet canviar la concepció de termes tant trillats com Democràcia, Estat de Dret, Separació de poders, i lògicament  Espanya i Catalunya.

Amb un any hem passat d’una suposada democràcia, emparada en una Constitució i amb totes les lleis imposades per salvar una Transició pacífica, a un totalitarisme de persones i partits per ignorar els drets polítics i les llibertats públiques.

Tampoc es pot argumentar Estat de Dret, en quan els òrgans de govern es barregen i, en conseqüència es crea una falta de respecte absolut a l’ésser humà.

La concepció d’Espanya, graciosament qualificada com a “marca” con si es tractés d’un cotxe amb prestigi o un rellotge suïs,  també ha canviat amb un any, ja que la seva imatge exterior, que es volia promocionar,  ara tot el mon la coneix, si be no positivament com volia la política pública, sinó molt negativament, al identificar-la com  anti dialogant i repressiva; els hi ha caigut la careta i se li veuen les carències d’un estat que no ha passat una verdadera transició a la democràcia i demostra continuar  tenint uns “chorros” i no “hilillos”, de franquisme en tots els poders, sobretot els fàctics.

I Catalunya, engrescada  fa uns anys en sortir d’aquesta Espanya obsoleta que ens malmet en totes les nostres pretensions, primer a cops de llei i ara a cops de repressió i violència.

Però ara, un any desprès, Catalunya,  tampoc ha millorat, per la manca d’una direcció política coherent. On són els líders del moviment independentista ?  No poden argumentar que ells ja han patit prou, amb els empresonats i els exiliats. Si estan a la política és per representar als seus electors, siguin majoria o minoria, i complir i fer complir el mandat que s’els hi ha donat, no per interessos personals o de partit com semble darrerament que està passant.

El problema dels partits  anomenats independentistes es que representen, per separat, unes estratègies molt diferents. El que deia abans, prima l’interès de partit a l’interès comú. En aquest moment, els polítics no saben on van.

Si l’objectiu i el mandat va ésser crear la República independent, de Catalunya, no té cap sentit que ara demostrin aquests dubtes i febleses. Si no es veuen en cor de complir, que s’en vagin.

Potser la sol·lució és un canvi total de la concepció de la política i dels polítics. Per això no em va estranyar que l’1-O, els manifestants cridessin  allò de “els nostres vots no són un xec en blanc”, o “dimitiu”, “el poble decideix el govern obeïx”,  ·el poble no retrocedeix”, “els carrers seran sempre nostres”, o “ni oblit ni perdó”, i recordant sempre a tothom tenim una “construïm la República”.

La societat civil, cada cop més ben representada, si que anteposa l’interès nacional als de partit; aquesta sí que es la transversalitat que volem: l’interès comú.

Polítics, no us mireu tant el melic i no perdeu la oportunitat única de fer alguna cosa positiva pel poble que us ha votat i sobre tot que un ha fet confiança. O construïu ja la República o altres ho faran per vosaltres, i tampoc ho oblidarem.

Posem un petit record del que va passar l’1-O d'enguany, en al que vam estar també representats.








Text i fotos.- Jaume


UNA MENA DE LA CONTRA d'en Pep

QUANTA RAÓ TENS, JAUME !!!

Jo també em sento enganyat, decebut, dolgut, indignat... !!! per la majoria d’aquests polítics que, com molt be dius, posen els interessos personals o de partit per davant de l’interès comú o el compromís amb els qui els hem votat.

Estic trist i cap cot, pel seu comportament, pel seu ridícul, per les cares de satisfacció dels del “club del 155”, per l’entusiasme i el somriure murri d’alguns tertulians,... per tot plegat.

Em costa llegir diaris, seguir les intervencions al Parlament, veure el “Telenotícies”,... em cansen, m’avorreixen,... fins i tot -alguns- em fan fàstic.

Avui però, d’esma, he llegit a la darrera pàgina del diari ARA un parell d’ articles (que, crec, es complementen) a l’espai LA BORSA O LA VIDA d’en Xavier Bosch que pel que diuen m’han semblat prou interessants per a afegir-los al teu treball.

Penso que mostra, perfectament, el moment en que estem vivint (i que molts de nosaltres ens hi veiem retratats) i apunta una reflexió sobre l’incert futur que ens espera.

Aquí els teniu:


TOTS NOSALTRES

El 10 d’octubre del 2017 en Josep Maria va ser a l’Arc del Triomf esperant veure, a través d’ una pantalla gegant, el moment històric en què el president Puigdemont declarava una independència que va durar trenta segons. Se’n va anar a casa amb l’estelada entre les cames. Un any després, dia per dia, quan me’l trobo en un pàrquing del Baix Llobregat, la seva decepció és molt més gran. Està indignat perquè, entre uns i altres, s’han carregat la majoria independentista al Parlament, i se’n fa creus. El Carles, amb la candidesa d’un jove que es pensava que amb la desobediència tindríem República, em pregunta com pot ser que ERC i JxCat “ens hagin fet això”. La Carme, empresària que es resisteix a jubilar-se, lamenta que ella ja no podrà veure acomplert el somni de la seva mare. Em trobo el Joan, amb el llaç groc a la solapa, a l’entrada de la piscina. No cal que em digui res. Amb la cara paga. Branda el cap amb la mirada als peus i no s’ho acaba. Sent que els seus l’ha traït i em reconeix que està molt trist. La Núria, professora de pilates amb la ràbia al cos, ha enviat un missatge a Elsa Artadi demanant-li explicacions. El Jordi, rere la corbata d’advocat, m’assegura que està tan dolgut amb els polítics independentistes que ja no llegeix diaris, no escolta notícies i té la certesa, veient com ho hem fet aquí i com reprimeixen allà, que Catalunya mai serà independent. Té coll avall que Espanya mai no permetrà el referèndum acordat. I a ell, home d’ordre, la desobediència de la CUP no li cap al cap. Tots ells duen vuit anys de manifestacions milionàries, tots ells van fer el 9-N, van defensar escoles i urnes l’1-O, van votar tot i l’amenaça de les porres. Tots ells van demostrar, i ho continuaran fent, que estaven molt per damunt dels polítics que els representen. Diuen des del faristol que volen República, però aquesta setmana han fet el ridícul.


PERÒ QUI RIURÀ ÚLTIM ?

A Pedro Sánchez -una de freda i dues de calentes amb Catalunya- li ha faltat temps per penjar-se la medalla d’haver dividit l’independentisme. Una vegada més, i amb la miopia d’un punt de vista a 600 quilòmetres de distància, corren a pronosticar que el Procés ja s’ha acabat. Però ja van cantant-li les absoltes quan Jordi Pujol  va empastifar el seu currículum, quan la CUP  va enviar en Mas a la paperera de la història, quan van assegurar que no es faria l’1 d’Octubre, quan van empresonar el Govern o quan van detenir Puigdemont a Alemanya. No va ser Garcia Albiol que va dir que s’havia “acabat la broma” ?. En aquell moment els populars vivien a la Moncloa i ell era el president del PP a Catalunya. De moment, Rajoy fa de registrador de la propietat, Sáenz de Santamaría ha deixat la política i, ben aviat, Garcia Albiol no serà ni diputat i posarà tots els ous al cistell de Badalona. Com a broma, no està malament. I el Procés ?. Malgrat els enganys, els eufemismes i els gravíssims desacords, no s’ha acabat. L’adeu a Espanya de més de dos milions de catalans no s’aturarà per falta d’intel·ligència política, per una manca d’estratègia alarmant, per un buit absolut d’empatia o -diguem-ho tot- per una sobredosi d’ego galopants. Això no va de valents o traïdors. Ara bé, si el president Roger Torrent li diu a Mònica Terribas: “No podem mirar-nos de reüll i intentar apunyalar-nos entre nosaltres”, és evident que la sang entre ERC i JxCat ha arribat al riu. És el moment que l’independentisme, preservant la dignitat dels presos polítics per a qui albirem un judici injust i una venjança per condemna, faci autocrítica. El camí emprès aquesta setmana no porta a eixamplar la base sobiranista. Per la gent de bona fe, han d’obligar-se a entendre’s i redefinir la manera -i el calendari- per arribar a un objectiu molt difícil. No volem riure els últims per riure més, sinó per viure millor.

Xavier Bosch. Diari ARA, 10 d'octubre 2018