CRIDA A LA 90ena SORTIDA XINO-XANO

Sant Jaume de Marganell

PASSEJADA DE TARDOR PER UN DELS PORTALS DE MONTSERRAT: MARGANELL

Data.- Dijous 8 de novembre del 2018.

Tipus d’itinerari.- Marganell (291m d’alçada i 254 habitants el 2017), al costat de la riera del seu nom, comprèn bona part del massís de Montserrat, des del sector d’Agulles i els Frares Encantats fins a Sant Jeroni. La riera de Marganell neix sota el coll de Can Maçana, es nodreix amb l’aigua de nombroses fonts -entre elles la del Ferro i del Bisbal (que visitarem)- i dels torrents montserratins i desemboca al Llobregat, vora el pont romànic-gòtic de Castellbell. El poble de Marganell, esmentat ja l’any 867, és força escampat en petits nuclis situats al costat solejat de la riera: el principal, on hi ha l’Ajuntament, l’antiga escola i la botiga del poble és l’anomenat barri de la Tenda; el de Cal Janet, amb el carrer de Sant Esteve -on hi ha “Cal Jaume”, on dinarem- i el raval del Cisó. Més separats, però dins del terme municipal, hi ha els veïnats de La Calsina, el barri de xalets del Casot, la Colònia Puig, el nou monestir de Sant Benet de Montserrat i l’antic de Santa Cecília de Montserrat (que fins l’any 1982 va ser com s’anomenava el poble). Marganell és, també, el poble del mató per excel·lència; hom hi elabora -de manera casolana- molt de mató (formatge fresc, amb menys greix que la majoria dels altres formatges, que fan artesanalment fent bullir la llet i coagulant-la) que envien diàriament a Barcelona i venen al petit mercat de Montserrat.

Mató de Marganell

A l’excursió, que us proposem en aquesta sortida, farem un parell de rutes, suggerides per l’entitat “Portals de Montserrat” que agrupa els ajuntaments que envolten la muntanya: Collbató, El Bruc, Marganell i Monistrol. La primera, anomenada la “Ruta de les ermites romàniques” transcorre pels termes municipals de Marganell i de Castellbell i el Vilar. És un recorregut -de 5,5 km- força planer i curt, ideal per passejar per una part de la història del romànic d’aquests municipis amb un paisatge que té permanentment, com a teló de fons, el massís de Montserrat. Complementarem l’excursió amb una segona part, la “Ruta per la riera de Marganell” un curt itinerari -de 1,7 km- per les ribes de la riera de Marganell (uns dies abans trucarem per telèfon, a l’ajuntament d’aquest poble, per tal d’informar-nos sobre si les darreres pluges fan possible la ruta), que permet contemplar aquest espai natural amb la seva diversa vegetació i fauna, visitant-ne un parell de fonts, uns gorg i els seus salts d’aigua.

Recorregut i dificultat.-

Aproximació i recorregut amb els cotxes.- Anirem i tornarem de Marganell en diversos vehicles. Per anar-hi, des de Barcelona, agafarem l’ autopista C-16 de Terrassa. La deixarem a la sortida 41 “Castellbell i el Vilar/Montserrat”. Ens incorporarem a la C-55, per on hi anirem un curt tram, fins a la sortida “Castellbell i el Vilar/Marganell”. En aquest punt enllaçarem amb la BV-1123 que ens portarà al poble de Marganell. Deixarem, per a fer la primera part de l’excursió la “Ruta de les ermites”, els cotxes en un espai d’aparcament que hi ha al punt d’on arrenca la carretera BV-1122 que va a Sant Cristòfol.

Un cop retornats d’aquesta primera part de la caminada, agafarem de nou els cotxes per fer un tros (uns 2 km) de la carretera BV-1123 -fins al final del carrer de Sant Esteve, un dels nuclis més poblats de Marganell (on hi ha el restaurant “Cal Jaume”) i hi aparcarem els vehicles per a fer la segona part de l’excursió, la “Ruta per la Riera de Marganell” i, un cop tornem, anar a dinar al restaurant.

Itineraris a peu.-

“Ruta de les ermites romàniques”. Sortim de la zona d’aparcament a la cruïlla entre la carretera de Marganell (BV-1123) i la de Sant Cristòfol de Castellbell (BV-1122) (1)  just davant de l’antiga fàbrica de perfums anomenada “La Fassina”. La senyalització del Parc Natural ens indica que hem de continuar 100 metres per la carretera que va a Sant Cristòfol fins el primer revolt on, a ma dreta, neix un camí amb un rètol que indica la proximitat de l’ermita de sant Jaume (1). 

El prenem i seguim les marques blanques i vermelles (el camí és el sender de gran recorregut GR-4), passem pel costat d’un pou d’aigua i d’una barraca de pedra seca i, uns metres més endavant, agafem un trencall que a mà esquerra puja entre els arbres fins l’ermita (2).

Sant Esteve de Marganell

Feta la visita retornarem a la pista forestal principal. Continuem endavant, seguint les marques del GR-4, fins unes cases després de les quals creuarem el torrent del Carner (3).

Ascendim per la pista senyalitzada, el camí travessa una zona boscosa i torna a creuar el torrent fins a arribar al Pla de Masroig (4), una gran plana de cultiu de cereal amb una magnífica panoràmica de la vessant nord del massís de Montserrat.

Passarem vora una cabana de pedra seca i un camí que marxa a l’esquerra i, seguint recte, arribarem a una altra cruïlla (5) que prenem, a la dreta, en direcció a Sant Cristòfol i Sant Esteve.

Uns metres més endavant una altra cruïlla ens permet prendre el sender que, a ma esquerra, es dirigeix cap a la barriada de Sant Cristòfol. Després de travessar el torrent de Cal Cileta, el camí, es converteix en carrer asfaltat, que seguim fins que el talla la carretera. Uns pocs metres, a l’esquerra, trobem l’ermita de sant Cristòfol de Castellbell (6) (2).

Sant Cristòfol de Castellbell

Tornem al camí, per on hem vingut, que travessava els camps del Pla de Masroig però, aquest cop, prendrem el camí que, per la dreta, ens porta cap a Sant Esteve. Resseguirem el camí un tram, fins a trobar la pròxima cruïlla senyalitzada on girarem cap a l’esquerra, deixant enrere el GR-4. A mig camí trobarem el torrent i la Font del Carner (7).

Pugem cap el mas del Carner, que deixarem a l’esquerra, i baixem per la pista que va descendint per damunt  del torrent fins a una cruïlla on, deixant la pista més transitada, prenem el camí de l’esquerra (8).

Davant nostre es va perfilant el campanar de Sant Esteve de Marganell (9) (3) on arribarem en pocs minuts. Val la pena parar-se una estona a l’Àrea de l’Hort del Rector i contemplar la bellesa de l’ermita i l'entorn.

Des d’aquí prenem la pista asfaltada del Casot que baixa fins la carretera (10) que seguirem, a ma dreta, fins l’aparcament on hem estacionat el vehicle i lloc d’inici de la caminada.

Ruta de les ermites romàniques

“Ruta per la riera de Marganell”. Sortim de l’àrea d’aparcament on hi ha la Caseta de fusta (0'0 km, 0h 0’), portal d'informació del Parc Natural i Agrobotica (obria els caps de setmana però està tancada des de fa anys).

Agafarem la carretera BV-1123, direcció Castellbell i el Vilar, fins el Pont de Fusta (4) (0’3 km, 0h 05’) que creuarem per arribar a l'altra banda de la riera. Des d'aquest lloc, podrem començar a observar la varietat d'animals que hi viuen, en funció de l'època de l'any en què la visitem.

De peixos en veurem tot l'any, sobretot als tolls més esclarissats de vegetació, però en destaquem els barbs. Entre d'altres espècies d'animals també podem trobar-hi la presència de granota verda (rana perezi). Menys comuna és la reineta (hyla meridionalis), amfibi propi també d'aquests ambients.

Girarem a l'esquerra passant per sota el pont i continuarem el sender paral·lel a la riera. Sota mateix del pont hi ha un expectacular salt d'aigua. Poc més endavant tornarem a creuar la riera per una passera que ens durà fins a la Font de Ferro (0’7 km, 0h 10’). Just abans d'arribar a la font, veurem una destacada població de “cua de cavall grossa” (equisetum talmateia). A la vessant enlairada ens acompanyarà, en tot el camí, una roureda de roure martinenc (quercus humilis) en procés de recuperació i expansió. Pujarem les escales i agafarem el camí de l'esquerra.

Detall de la riera de Marganell

Al llarg del recorregut observarem la comunitat de “boga” (typha angustifolia), formant herbassars densos que arrelen dins de l'aigua de la riba de la riera; jonqueres com les de “jonc boval” (scirpus holoschoenus), freqüents en zones amb aigua freàtica força superficial.

Acompanyant-los, veurem una mata petita de tija prima i allargada, que amb grans poblacions formen una làmina densa submergida a poca profunditat, és el “llapó punxent” (ceratophillum demersum).

Salt i gorg del Pont de Fusta

Just a mà esquerra creuarem novament la riera, per unes passeres de formigó, fins a arribar a la Font del Bisbal (5). No gaire més enllà veurem el saltant d'aigua i gaudirem d'un dels tolls més apreciats de Marganell, el gorg i salt del Bisbal (1’1 km, 0h 15’), el salt te uns 20 m d’alçada. La gent del poble antigament, en les èpoques més caloroses de l'any, s’hi anava a banyar i era conegut com la "piscina" de Marganell.

Desfarem el camí passant pel costat dels horts fins a arribar novament a la Caseta de Fusta, punt d'origen del nostre recorregut  (1’7 km, 0h 25’).

Ruta de la riera de Marganell

El recorregut total de la caminada (les dues rutes) és doncs de 7,2 km, amb uns desnivells acumulats d’uns +/- 200 m i un temps total de recorregut a peu (sense pauses ni aturades) de 2h 30’. La dificultat és baixa.

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant “Cal Jaume”, carrer de Sant Esteve 38, tel. 93 835 71 50 de MARGANELL.   http://www.restaurantcaljaume.com .

Els dies feiners fan un menú, amb beguda i IVA inclòs, a un preu de 12 euros.

Detall del restaurant Cal Jaume (menjador "privat" al celler)

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i l’excursió. En Pep portarà la bota amb vi i la Mª Rosa i en Jaume, segurament, el cafè. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al fred o el sol  i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d'aproximació, d’anada i tornada de l’excursió, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà el mateix dijous 8 de novembre, a les 7h 45’ (puntuals), a Travessera de Gràcia/ Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer abans de darrera hora del dilluns 5 de novembre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- i així poder confirmar, al llarg del matí de dimarts, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

NOTES.-

1.- L’ ermita de Sant Jaume de Marganell, del segle XII, ja apareix citada l’any 1104 en un document en que els propietaris la donen al Monestir de Santa Cecilia de Montserrat. Està situada en un esplèndid paisatge, quasi completament envoltada d’una extensa i verda finca rústica on s’hi hostatgen cavalls. És un petit temple d’una nau culminat a llevant per un absis molt senzill, sense cap tipus de decoració, amb una finestra de doble esqueixada. A ponent, la façana està presidida per un senzill campanar d'espadanya amb una única obertura. A la façana de ponent hi ha, també, la porta adovellada i damunt d'aquesta una finestra amb forma de creu. L'any 1958 s'hi va fer una acurada restauració, dirigida per l'arquitecte A. Tintoré. Està força ben conservada tant interna com externament. Pertany al terme municipal de Castellbell i el Vilar.

2.- Sant Cristòfol de Castellbell és una ermita del segle XI o començament del XII, la part frontal va ser allargada durant el segle XVII, s'hi obri una portalada i el campanar de paret o espadanya amb dues obertures. Els anys 1979 i 1981 s'hi van fer treballs de restauració (finançats per la parròquia amb aportacions de particulars) que van permetre descobrir-hi els seus més destacats elements romànics: l’absis, decorat amb arquets i lesenes llombardes o la coberta original, feta amb bigues de fusta que reposaven sobre tres arcades transversals situades al llarg de la nau. Una característica d'aquest temple és la desviació de l'absis respecte l'eix de la nau, fet singular dins del conjunt d'esglésies romàniques de Catalunya. Cada diumenge s’hi fan misses i es pot contemplar la bona conservació de l’ interior. Les claus per a visitar-ne l'interior cal demanar-les en una casa propera a l'església.

3.- L’Ermita de Sant Esteve de Marganell és un clar exponent de l’art romànic rural. La primitiva construcció és del segle XIII, d’una sola nau, on hi destaca un absis semicircular, llis i sense cap finestra. L'edifici ha sofert diverses modificacions com s'evidencia al mur frontal on hi ha la porta amb la data del any 1824. El campanar de torre és també posterior a l'edifici romànic. Va ser profanada i incendiada al començament de la passada Guerra Civil per això, actualment, la veiem amb el cel com a sostre. Tenia altar major, capelles laterals i un petit cor.

4.- El Pont de Fusta, conegut anteriorment com el Pont de Cal Janet, va ser construït arran dels aiguats de l'any 2000 que es van endur l'antic pont, i s'ha convertit, a data d'avui, en el nexe d'unió entre la muntanya i el poble.

5.- La font del Bisbal està al límit mateix del perímetre de protecció del Parc Natural, al marge mateix de la riera de Marganell, aigües amunt de les cases de cal Janet. La font és al marge dret (terme municipal del Bruc) i s’hi arriba bé per unes passeres de formigó situades damunt de la llera.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

Com podeu apreciar, la pluja no hi és, ni se l'espera. Ara que ves a saber!

Després del bany d’humilitat al que em va obsequiar l’atmosfera a la passada xino xano, bany físic a més de metafòric, no m’ha quedat gens de ganes de pronosticar res. Però com que ganes de tenir excusa per jalar en companyia si que tinc, aquí em teniu de nou.

Estudiats amb molta cura els meteomapes d’avui, tot i que els gurus mediàtics més nostrats diuen el contrari, jo no veig pluja el proper dijous a Marganell.

Sembla ser que tindrem núvols alts i mitgencs fins migdia i els baixos s’afegiran a la tarda però no s’albira pluja, ara que... ves a saber!

La temperatura oscil·larà entre 15º i 16º i no variarà gaire en tot el dia, ara que... ves a saber!

El vent bufarà molt poc o gens i la humitat serà del 45% al matí i del 60% cap a migdia, ara que... ves a saber!

Conclusió: Porteu barrets, gorres, crema solar, capelines, paraigües, anoraks polars, muda seca, bastons i sac de dormir, perquè... ves a saber!

La probabilitat d’aquest pronòstic és de “Si l’encerto l’endevino”.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

NO EM VE DE GUST DIMITIR

NO HI HA DELLONSIS PER CESAR-ME

J.M. DIXIT

CRÒNICA DE LA 89ena SORTIDA XINO-XANO

Pujant les Escalers del Foquers

FRUSTRADA PASSEJADA (per culpa de la pluja)

PELS VOLTANS DE TAVÈRNOLES

Hem estat tota la setmana pendents de l’ ”home del temps” i de les diferents actualitzacions del pronòstic, que ens va fent en Joan Miquel, al Blog... Ens mullarem o no ?, aquesta és la qüestió.

El dia 18 s’aixeca ennuvolat, però no plou. Segur que el temps s’aguantarà així, pensem esperançats.

L’aproximació.- A ¾ de 8 del matí, ja som tots (excepte en Josep Lluís que anirà directament a Tavèrnoles) al punt de trobada de Barcelona.

Ens acomodem, de quatre en quatre, en un parell de cotxes i -per la C-17, la C-25 i la BV-5213- ens dirigim fins a la localitat osonenca on començarem la caminada: Tavèrnoles.

Passen uns minuts de les 9 quan deixem els cotxes, al carrer del Montseny, en un espai d’aparcament que trobem a tocar del restaurant Colomer-“Can Janot”. Encara no hem tancat els vehicles que arriba en Josep Lluís, el company que faltava. Ja hi som tots !!.

L’ inici de la passejada.- Per unes escales, pugem al carrer que tenim per sobre: el Carrer de l’Església. Poc abans d’arribar al poble ja hem vist el seu gran temple, amb l'elegant campanar, enfilat al pendent de ponent de la serra de Savassona. Als seus peus hi ha el poble: quatre carrers (el de l’Església, el del Montseny, el del Mig i el de Baix) i forces cases que, es veu, eren antigues masies que ara formen part del “nucli urbà”.

Foto parcial i reivindicativa del grup. Hi falten en Josep Lluís, que
 s'havia deixat una cosa al cotxe, i en Pep, que fa la fotografia.

Travessem (amb la sensació que estem envaint un espai privat) l’enjardinada era d’una casa per a veure, de prop, el campanar i la capçalera de l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles (1).

Hi fem algunes fotografies i mirem de visitar-ne l’interior però està tancat (2). El cel es va tapant i ens cauen unes primeres gotes que s’aturen al cap de poc: “Un cap de núvol...” diu algú, per tal d’animar al personal.

Sant Esteve de Tavèrnoles, capçalera.

Sant Esteve de Tavèrnoles. Detall del
campanar i mur de migdia

Baixem, de nou, al carrer del Montseny on hi ha l’edifici de l’ Ajuntament. Just davant del Consistori surt el camí que hem d’agafar nosaltres. Creuem l’era empedrada del mas del Joglar, una bonica i antiga masia amb grans porxades i una elegant galeria.

Edifici de l'Ajuntament de Tavèrnoles. En aquest poble la
necessitat de l'alliberament dels presos polítics el tenen clar...

Detall, des de l'era, del Mas del Joglar

Pont-passera sobre la Riera de Tavèrnoles

Continuem cap el sud baixant per un camí veïnal, tot seguint els senyals blanc i roig del GR-151. Una noia, que hi havia davant l’ajuntament, a qui hem demanat que ens confirmés si era aquest el camí que porta a la Font dels Foquers, ens ha dit que potser no podríem travessar la riera, doncs aquests dies baixa molt plena. Quan ja contàvem mullar-nos els peus, en Joan B. descobreix (una mica abans d’arribar al gual inundat) un providencial pont-passera que ens permet travessar, còmodament, a l’altra riba.

Passem a tocar d’una bassa (avui ben plena d’ aigua) i el que devia ser un vell safareig; som a la Font dels Foquers una de les més populars i concorregudes de Tavèrnoles. És un indret, ben arranjat, amb vegetació de ribera: pollancres, freixes i cinc grans plataners -ara despullats i amb totes les fulles escampades per terra- que, a l’ estiu, hi deuen fer una bona ombra.

Font dels Foquers. Detall del safareig i la bassa

Font dels Foquers. La font rajant a dojo...

Font dels Foquers. Preparant-nos per la pujada a les escales.

Teníem previst esmorzar aquí però no ho fem, doncs el lloc és un veritable “mullader”. L’aigua surt -en gran quantitat- pels dos brocs, pel mig de les pedres i per sota del mur i bancs que formen la font,... inundant-ho tot. Acordem que esmorzarem, una mica més amunt, al final de les escales que arrenquen a la dreta de la deu.

Son les anomenades Escales de Foquers (3): 260 graons de pedra que, en només 200 m de longitud, salven un desnivell de 62 m.

Segon tram de les Escales de Foquers, al fons,
vista parcial de la històrica masia dels Foquers.

Fem, sense cap dificultat, el primer tram de l’escala. Passem a tocar de la masia dels Foquers (4) on dos grossos  i ben ensenyats gossos llop ens reben -com mana el seu deure- amb lladrucs i mostrant-nos les seves afilades i bavejants dents (sort que una ferma tanca els impedeix sortir). Seguim escales amunt. Però ara comença a ploure amb més intensitat: “Només és un xàfec..., no durarà gaire” diuen els més optimistes.

L’esmorzar.- Quan som dalt, en mig del camí i envoltats d’alzines, ens aturem per a fer un mos. Continua plovent, una pluja emprenyadora: les olives, posades damunt d’un tros de paper d’alumini, s’omplen d’aigua...; agafar l’entrepà amb una ma i el paraigua amb l’altre és força incòmode...; alçar el cap i obrir la boca per a fer un trago vol dir que també hi entrarà aigua...; parem les tassetes per al cafè, però a més de les “gotes” de brandi n’hi entren forces de la pluja...; l’esforç de la pujada i la impermeabilització de les capelines fa que l’aigua hi llisqui per fora però, la condensació que provoca el nostre propi cos, n’humitegi l’interior... Tot plegat fa que avui l’esmorzar –a diferencia del que és habitual- no hagi sigut, precisament, una festa.

Final de la passejada.- Desprès d’això i veient que el xàfec, que crèiem curt i puntual, es va allargant i tornant crònic...: “Tenim aigua per a tot el dia...”, coincidim. Acordem retornar cap el poble i fer temps fins a l’hora de dinar, tot petant la xerrada, al bar del restaurant.

Son 2/4 d’onze; parlarem amb l’hostaler per a veure si ens pot avançar el dinar a l’ una del migdia. “Confiem que, al bar, tinguin un parell de capses de Dominó...”, afegeix algú, “...Tenim, encara, dues hores per endavant...”.

Desfem, sota la pluja que va in crescendo, el recorregut que hem fet des del poble a primera hora del matí . 

Arribem al restaurant Colomer-“Can Janot”. A l’exterior hi ha dues terrasses cobertes. Ens hi entaulem, posant els paraigües, impermeables i capelines a escórrer i, quan la noia que atent les taules, ve a demanar-nos si volem prendre alguna cosa li encomanem uns cafès, cafès amb llet i (els més “acalorats”) unes cerveses.

Aquí ja no plou !!!...

En la curta passejada d’avui, segons els “equips de mesura” d’alguns companys, hem recorregut 2 km i -pujat i baixat- un desnivell acumulat de 72 m. Una mini-passejada fruit de les circumstàncies.

Al voltant de les taules, protegits de la pluja -que ara cau amb força-, les animades converses no es fan esperar: parlem, clar, sobre la situació política del país; les activitats i trobades d’aquest passat estiu; les “obligacions” amb els nets i les satisfaccions que ens donen; les avantatges -respecte al cotxe de propietat- que suposa el renting o el leassing; la nostra salut, malgrat alguna petita coseta... que sempre fa la punyeta; els continguts del Blog del Clan a internet; sobre fets històrics (en Llorenç, com sempre, ens il·lustra en aquesta “assignatura”) sense arribar, encara, a explicar batalletes; els més lectors, fan l’apunt literari sobre el darrer llibre que estan llegint;... i moltes altres coses més, que no afegeixo per a no cansar-vos.

Ara rai, ja pot ploure !!! Nosaltres
tenim "corda" per molta estona...

Al cap d’una hora, segueix plovent, la humitat es fa notar i algun de la colla ens comenta que dins si està més calentó... Comentem, als de l’hostal, si ja ens tenen la nostra taula assignada i si hi podríem anar a seure per acabar de fer temps fins a la hora de dinar. Així ho fem.

I si demanem alguna cosa per anar picant ?, proposa algú. Demanem uns plats de llonganissa, unes patates fregides, unes olives farcides i un parell de porrons de vi. Per uns instants, la xerradissa perd intensitat... Tot ho trobem molt bo i, segur, que no ens traurà la gana.

Una gran i ben parada taula, ara cal
omplir-la de "contingut"...

Les converses continuen, ara per no tenir de cridar tant -d’un a l’altre extrem de la taula- restringides als més propers. Això, però, no impedeix que -en funció del tema- si afegeixi, apassionadament i des de lluny, algú. Els plats i els porrons han quedat ben vuits.

 

Plats i porrons vuits...

El dinar.- Puntual, a la una, la noia que ens atent ens porta uns fulls amb el menú d’avui. Uns entrants (amanida o sucs), quatre primers i quatre segons (a triar-ne un de cada) i les postres amb pa, aigua, vi i gasosa. Tot per 10’50 euros.

Demanem: Amanides, suc de tomàquet o de fruita...; “sopa torrada” amb pilotilles, cigrons amb cansalada, arròs “mar i muntanya”, llenties estofades,...; seitons, pollastre a la brasa, botifarra amb seques,... i, als postres, el més demanat ha estat el formatge fresc amb codonyat. Pensem que, tractant-se d’un preu econòmic, el menú és prou digne i està força bé.

Sopa torrada amb pilotilles...

Cigrons amb cansalada...

La paella d'en Llorenç i, al fons,
en Joan B. enfeinat...

Seitons i la seva "guarnició".

Formatge fresc amb codonyat

Entre els segons plats i les postres en Joan Miquel, que ha fet anys (només 71), ens convida a cava. Brindem per l’aniversari, per la seva salut, clar, i també per la de tots i totes !!!.

Salut i per molts anys, Joan Miquel !!!

Foto del grup. Entaulats i tips...

Prenem els cafès, tallats, carajillos i cigalons. Demanen el compte, agraïm l’atenció i l’acolliment que, al llarg del llarg matí, ens han donat a l’hostal, paguem i marxem.

En aquesta casa, també, elaboren i venen embotits. Avui tenen -dins d’una vidriera- llonganisses i fuets: “Les llonganisses que ens queden, no us vull enganyar, no son nostres... els fuets, si que ho son...” ens diu la mestressa.

Alguns de la colla, comprem fuets (que, un cop tastats a casa, podem dir que els hem trobat molt bons).

Alguns dels fuets que ens hem endut cap a casa...

Intent, també frustrat, d’anar al cingle del Salt de la Minyona.- Al sortir de “Can Janot”, comprovem que ja no plou. Hem preguntat, al restaurant, si hi havia bon camí per anar -amb els cotxes- des de Tavèrnoles fins al Salt de la Minyona. Ens han contestat que hi ha alguna pista que hi porta directament però que, amb les darreres pluges, el camí que ens recomanen és anar -per carretera- fins a Folgueroles i, un cop allà, continuar per la carretera que va a Vilanova de Sau. Passat “el pont”, ens han dit, hem d’agafar una pista encimentada que surt a l’esquerra i anar-la seguint en direcció a “Els Munts” i “Cingles”; “sempre amunt...” ens han recalcat.

Així ho intentem fer. El cotxe del coordinador de la sortida va davant i els altres dos, refiats, el segueixen. Dins dels cotxes les converses sempre interessants, animades, fins i tot -a vegades- apassionades continuen. Xerrant i escoltant (cal dir que el tema era interessant...), els qui obríem la marxa, no hem vist ni el pont, ni el trencant encimentat, ni cap cartell que digués “Els Munts”, “Salt de la Minyona” o “Cingles” i ens hem anat enfilant per la carretera, entre revolts i túnels, muntanya amunt camí de Vilanova de Sau (!!!).

Quan ens hem adonat que “no anem bé”, ens aturem i advertim als companys: “Ens hem deixat el trencant de la pista més avall... !!!”, “No ens hem adonat que passàvem el pont...” diu el coordinador, als altres, per justificar-se. Els dels altres cotxes, sempre prudents, en aquesta ocasió no es mosseguen la llengua i amb un mig somriure contesten: “Ja està bé d’ anar voltant per aquestes carreteres de muntanya...”, “A mi no em queda gaire gas-oil al dipòsit...”, “Potser millor que ho deixem per a un altre dia...”. I tenen tota la raó.

Ens acomiadem fins a la propera Xino-Xano (que serà el 8 de novembre) i girant cua enfilem, carreteres enllà, cap a Barcelona i Cabrera de Mar.

“Ens en anem... però tornarem !!” que, diuen, va dir el general Mac Arthur a l’abandonar Filipines en el decurs de la II Guerra Mundial. La sortida d’avui, ha estat una excursió fallida, ben cert. Però, malgrat la pluja, hem passat un bon dia xerrant, rient, “picant” i bevent amb moderació, ben asseguts al voltant de les taules... Quina altra cosa podíem fer...!!!. No ens rendim, mirarem de repetir la caminada per la primavera, quan tot sigui més verd i florit. A veure si, llavors, ho encertem i arrepleguem un bon dia.

Fins la propera trobada, una forta abraçada a tots/es.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Jaume, Joan S. i Pep

Vídeo.-  https://youtu.be/OrInx3u0CwI Jaume.

NOTES

1.- L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles és un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més aviat externa. Documentada des del 889, es va edificar a l'entorn del 1070 per l'equip de mestres de cases que va fer la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la vescomtal d'Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l'església hauria estat consagrada el 1083. El 1628 se li van afegir dues capelles laterals barroques, una d’elles on hi havia la primitiva porta. Com la majoria de les esglésies de la comarca, va ser sobrealçada el 1728, s'hi construí un cor nou, es va fer una nova façana i la portada actual, al mur de ponent.  L’any 1960 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona hi va fer una restauració integral que li ha retornat l'aire romànic original. N’ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda -sobretot l'absis-, la façana de migdia -on hi havia la porta antiga- i el campanar de torre que sembla trasplantat de la regió pirinenca. L'interior apareix com una església d'una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestres de doble obertura. La banda nord conserva encara una capella lateral tardana però, com ja s'ha dit, la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l'exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues que a l'absis s'allotgen sota les arcuacions llombardes. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l'església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s'obren les finestres, partides per una columneta.

2.- A l’Ajuntament ens han dit que, per a visitar l’església, cal contactar primer amb el Centre de Turisme de Tavèrnoles (tel. 938 122 036) que obren els divendres i n’organitzen les visites guiades.

3.- Aquestes escales formen part de l’antic camí que uneix Tavèrnoles i Folgueroles i és un punt de singular atractiu paisatgístic. Aquests graons -tallats o superposats sobre el terreny- permeten accedir també, entre alzines i pins, al santuari de la Damunt. El primer tram és utilitzat, així mateix, pels residents de la propera masia de Foquers per anar fins a la font. No es coneix ben bé qui va fer aquesta escala però al capdamunt del camí trobem unes antigues restes del que havia sigut una petita pedrera de les tantes que hi havien a Folgueroles, poble de picapedres. I ha qui diu que van ser aquets picapedres, que tenien en la font dels Foquers el proveïment d’aigua més proper, els qui les van construir per facilitar-ne l’accés. També hi ha la versió que la iniciativa, de fer les escales, va sorgir després d'un petit incident que va patir el rector de Folgueroles mentre feia el camí, poc després d'unes intenses pluges.

4.- El mas del Foquers, la construcció inicial del qual data del segle XII com ho confirmen l'emmurallat frontal, el porxo orientat a sol naixent, i l'arc de mig punt català d'estil romànic de l'entrada de carruatges, va ser reformat al segle XVIII. Els primers propietaris del Fuguès, com es coneixia anteriorment El Foquers, van ser la família Folgueras que es dedicava a l'elaboració de carbó vegetal (principal font d'energia de l'època), l'agricultura i la ramaderia; després -al segle XIII- passà a mans de la família Banús. Entre els anys 2010 i el 2012 l’actual propietari, membre encara de la mateixa família Banús, hi va fer una acurada restauració. La situació del Foquers, separada del nucli urbà, es deu a l'existència d'una important deu d'aigua (la Font del Foquers) i un rierol (la riera de Tavèrnoles), que aleshores devia ser més cabalós. En aquest mas hi van estar, durant més de 50 anys com a masovers, els besavis paterns (Lluís Verdaguer i Felisa Bruguera) del poeta Jacint Verdaguer. Hi visqueren amb els seus fills entre ells, Pere, l’ avi de mossèn Cinto. Juntament amb molts altres llocs propers (la Damunt, Folgueroles, el mas Torrents, Sant Jordi de Puigseslloses, el Salt de la Minyona,...) forma part de la Ruta literària de Jacint Verdaguer.