PASSEJADA TARDORAL PER LES ERMITES
I LA RIERA DE MARGANELL
Aproximació.-
Sortim, de bon matí, dels diferents llocs d’origen, al Barcelonès, el Maresme i
el Vallès Oriental. Travessem, en hora punta, la zona vallesana de la industriosa
Àrea Metropolitana per, poc abans d’arribar a Manresa, enfilar per la carretera
BV-1123 que va cap a Marganell.
Uns pocs quilòmetres
abans d'aquest poble, ens concentrem tots els cotxes -al voltant de
l’hora assenyalada, entre un i dos quarts de deu- al punt on hem de començar la
primera part de la caminada, un espai d’aparcament que hi ha al lloc d’on
arrenca la carretera BV-1122 que va a Sant Cristòfol i segueix fins a Montserrat.
Som 15 excursionistes
que hi hem arribat en 6 vehicles.
Fetes les salutacions
i uns breus comentaris, sobre alguna marrada matinera i el trànsit que tots hem
trobat, comencem la ruta a peu.
La passejada (I): “Ruta de les ermites romàniques”.-
A 2/4 de deu, seguint els senyals -blanc i roig- del GR-4, ens dirigim cap a la
primera ermita.
Fem uns primers metres per la carretera que mena fins a Sant
Cristòfol però, ben aviat, seguint la senyalització del Parc Natural, agafem
una pista.
Passem a tocar d’una
barraca de pedra seca (avui en veurem unes quantes) i d’un pou o cisterna. Uns
metres més endavant, un petit corriol -que surt a l’esquerra- s’enfila, entre
arbres, fins l’ermita de Sant Jaume de
Marganell.
 |
| Sant Jaume de Marganell |
És un edifici romànic
del segle XII, restaurat l’any 1958. Envoltat per un petit bosquet d’alzines, uns camps i les instal·lacions d’una hípica, és
el lloc que hem triat per a l’esmorzar.
L’esmorzar.- Entre els arbres i les
boirines matineres tenim una bona visió del massís de Montserrat. Al costat
d’aquest antic temple, ens sentim segurs i protegits però, la carn (encara
sense esmorzar) és feble i ens caldrien uns bancs o pedrissos per a seure-hi,
deixar-hi la bota, les olives i, desprès, les tassetes del cafè i les petaques
de les “gotes”...
Esmorzem, quasi tots,
a peu dret... però amb força animació i gana. Al poc, però, ens arriben un
parell d’imprevistos convidats: dos gossos ben macos que, amb un posat trist, de
bon pidolaire, ens demanen –“dame
algo...”- algun tros de pa i, si pot ser, de pernil o llonganissa...
Son llestos, doncs,
quan han vist que els entrepans s’han acabat i ja començàvem a prendre els
cafès i els complements alcohòlics, amb la mateixa discreció amb que han
aparegut, han marxat.
No ho dieu a ningú
però, anem ampliant l’assortit d’esperitosos per afegir o prendre amb el cafè:
conyac, whisky,... i, avui, ratafia !!!.
Reconfortats,
reprenem la ruta. Baixem, de nou, a la pista per on passa el GR-4 i seguim
endavant. Passades unes cases, travessem el torrent del Carner o de Can Martorell. Normalment deu baixar sec,
però amb la darrera temporada de pluges hi baixa un rec d’aigua. El creuem,
però, sense cap dificultat.
 |
| La "tropa" passant el torrent, sense novetat... |
Ara el camí travessa
una zona boscosa, tot i la tardor, encara força verda i fresquívola. Tornem a
travessar el torrent i notem que el camí va pujant, suaument, fins que arribem
al Pla de Masroig.
Aquesta extensa
plana, amb una magnifica panoràmica del vessant nord de la muntanya de
Montserrat -hi reconeixem el Cavall (Carai ?) Bernat, el sector d’Agulles, els
Frares Encantats i Sant Jeroni, amb l’antena de comunicacions-. El lloc es dedica, ara, al
cultiu de cereal, però antigament hi havia plantades nombroses oliveres (en
veurem, encara algun exemplar, poc abans del camí que va cap a Sant Cristòfol).
Sembla que el seu nom ve del desaparegut Mas Roig que estava situat a la part
sud, davant del Carner.
 |
| Montserrat des del Pla de Masroig |
Passem vora d’una
cabana de pedra seca i, seguint els rètols indicadors, anem vorejant el pla -sempre presidits per la visió del
massís de Montserrat- fins a un creuament de camins. Seguim el que, en un rètol, ens indica
cap a Sant Cristòfol i Sant Esteve.
 |
Durant bona part del recorregut, el massís
de Montserrat ha presidit el panorama |
Arribem a una nova
cruïlla, agafem -a l’esquerra- el camí que baixa fins al torrent de Cal Cileta i continua cap el petit nucli o barri de Sant Cristòfol.
 |
| El barri de Sant Cristòfol des del Pla de Masroig |
Passem prop d’un mas
on, en un tancat, hi ha un parell de rucs que s’acosten al camí per a que els
amanyaguem. Alguna cosa devem tenir (o com a mínim no fem por...) doncs, avui,
totes les besties que trobem ens venen a rebre amigablement. Deu ser que ens
veuen gent de pau, amics dels animalons i de la natura...
La pista-camí, per on
anem, es converteix en un carrer asfaltat que entra en una petita zona
urbanitzada, amb forces torres protegides per gossos que, aquests si, borden al
nostre pas: “la gent hi deu viure
permanentment però, ara, deuen estar treballant i deixen els gossos com a
guardians...”, diem.
Uns pocs metres més endavant, a l’esquerra, trobem
l’ermita de Sant Cristòfol de
Castellbell.
 |
Sant Cristòfol de Castellbell
|
Sant Cristòfol és una
ermita del segle XI o començaments del XII, tot i que modificada al segle XVII.
Va ser restaurada els anys 1979 i 1981. Al costat del conjunt que formen l’església
i una casa (que possiblement era la rectoria) hi ha una tranquil·la i ombrejada
placeta dedicada a mossèn Joan Farràs i Tort, poeta i rector d’aquesta
parròquia. És, aquest, un bon lloc per a
visualitzar exteriorment l’absis romànic, decorat amb els arquets i les leseres
llombardes de l’edifici original. Intentem localitzar, per les cases dels
voltants les claus de l’ermita per visitar-ne l’interior (però no hi ha -o no ens contesta- ningú, només els lladrucs dels gossos guardians...). Hem llegit que, per dins, el temple està ben conservat i
habilitat per al culte. També te, aquest edifici, la característica singular de
que l’absis està lleugerament desviat respecte a l’eix de la nau... Ho tindrem de deixar per
a un altre dia...
Al moment d’escriure la crònica he “pispat” una foto
d’internet en la qual es pot veure l’interior del temple i, si us hi fixeu,
aquesta suau desviació de l’absis vers l’esquerra .
 |
| Interior de Sant Cristòfol de Castellbell |
 |
| Detall de Sant Cristòfol de Castellbell |
 |
| Detall de Sant Cristòfol de Castellbell |
Després de la visita
i de fer unes quantes fotos, desfem el camí per on hem vingut fins arribar, de
nou, a la cruïlla del Pla de Masroig que fa poc hem deixat.
Agafarem, ara, el
camí que a la nostra esquerra gira cap a la dreta i, en un nou creuament de
camins que hi ha més endavant, seguim l’indicador que assenyala cap a Sant
Esteve de Marganell.
 |
De tant en tant, fem una assemblea per tal de
repartir -i diluir- la responsabilitat de les "perdudes"... |
L’itinerari
transcorre, travessant el Pla de Masroig, per
una pista. Quan arribem al final, a la dreta, en un petit
promontori hi veiem una curiosa construcció circular envoltada de bancs i una taula de pedra: la
base d’una torre, un dipòsit, una cabana,... ? potser en aquest lloc és on, "davant del Carner" com diuen les cròniques, hi hagué el Mas Roig ?. No ho sabem, però l'indret és, si més no, curiós. Hi fem unes fotos i
continuem.
 |
Edifici circular, en un dels extrems del Pla de Masroig,
poc abans de travessar el Torrent del Carner |
El camí baixa per
travessar el torrent del Carner (on hi
ha la Font d’aquest mateix nom), l’itinerari diu que hem de deixar el GR-4
(1), que continua pel torrent, i seguir per la pista que puja fins al mas
del Carner. Nosaltres però, en aquest punt, ens hem despistat i veient una senyal del GR-4 al torrent -i que a la pista, per on veníem i que puja cap El Carner, hi
havia la X amb els colors roig i blanc-, erròniament, hem seguit el GR-4, per la llera del torrent (on, per cert, hi baixava força aigua), fins
que ens hem adonat que per allà no anàvem be... El tros que hem fet -d’anada i
tornada- engorjat, ombrívol i feréstec era, però, molt bonic. "Ha valgut la pena la marrada..." diem i qui no es conforma, és perquè no vol...
Retornats “al bon
camí” (“nosaltres no ens perdem mai...”
com repeteix sempre, com un lema, en Joan Miquel) pugem fins al trencant que
porta a El Carner.
 |
El Carner des de dalt del Pla de Masroig,
on hi ha el curiós edifici circular.
|
Aquest gran mas,
citat ja l’any 1328, està situat dalt d’un petit turó a l’esquerra del torrent.
Possiblement el nom de la casa faci referència a l'ofici desenvolupat per algun
dels seus membres, es a dir, carnisser.
Tot i que, també, s'anomena carner l’
indret on es llencen ossos o cossos morts.
Des d’una mica
desprès de Sant Cristòfol, un dels companys que avui ens acompanya no es troba
gaire bé. Una antiga lesió a les cervicals li està provocant vertigens. Per
això acordem que es quedi -acompanyat d’un de nosaltres (concretament "una")- assegut en un pedrís
que hi ha a la desviació que porta al Carner, mentre dos companys baixen fins
al lloc on, aquest matí, hem deixat els cotxes i retornen, amb un vehicle, a
buscar-los. La resta de la colla continuem la ruta i la caminada pista avall.
Deixem enrere El
Carner i, per poca estona, els dos companys. El camí, paral·lel i per damunt del
torrent, va baixant cap a Sant Esteve. Una mica més avall, deixem la pista més
transitada -que marxa cap a la dreta- i prenem un camí de carro que surt a
l’esquerra. Fa estona que anem veient el campanar i les parets de l’antiga
parròquia de Sant Esteve de Marganell i, al seu costat, la gran masia -avui
restaurant- de Can Font.
 |
| Sant Esteve de Marganell i Can Font |
Travessem un petit
torrent i ens enfilem fins a Sant Esteve
de Marganell, la darrera ermita de la ruta d’avui. L’edifici és originalment
romànic, dels segles XI-XIII, però molt modificat amb reformes posteriors
-absis realçat, capelles laterals, nova porta i campanar de torre- i,
actualment, està en runes.
 |
| Sant Esteve de Marganell |
Els primers mesos de
la guerra civil, l’any 1936, el temple va ser profanat i incendiat. L’any 1945
es va inaugurar la nova parròquia -de línies senzilles i modernes- al nucli més
poblat de terme, a tocar de la carretera que va de Castellbell a Marganell. L’antic
temple de Sant Esteve restà com havia quedat desprès de l’incendi: amb el cel
com a sostre i les parets tancant les plegaries, els records i les cerimònies -alegres i tristes- de tants i tants
segles... Fa pocs anys, es van consolidar i dignificar aquestes runes per
evitar-ne el seu deteriorament.
Al costat mateix de
Sant Esteve hi ha un petit bosquet i una àrea de pícnic, és l'anomenat Hort del Rector. Hi ha també un pou de
pedra, de planta circular i coberta de mitja esfera. Des d’aquest tranquil lloc
hi ha una bona perspectiva de l’ermita i el seu entorn.
 |
| Hort del Rector a Sant Esteve de Marganell |
Desprès de la visita
continuem per la pista asfaltada que porta fins la carretera de Marganell. Tot
just ens trobem davant del restaurant Can Font, que hi ha a tocar del vell
temple, que arriben -per a fer la visita a l’ermita- els tres companys i la
companya que venen en cotxe des del Carner.
Ja tots plegats, acabem aquesta
primera part de l’excursió al lloc on, a primera hora d’aquest matí, hem deixat
els vehicles aparcats i hem iniciat la caminada.
Dinar.- Un cop aparcats els cotxes a l’espai
d’estacionament que hi ha a la sortida del nucli de Marganell, on hi ha la
parada del bus i l’anomenada Caseta de
Fusta, ens disposem a anar a dinar.
Son 2/4 de dues.
Deixem la majoria de motxilles i bastons als cotxes, constatem que el company
indisposat ja es troba millor i enfilem cap al restaurant Cal Jaume, amb l'entrada per damunt la carretera, al carrer de Sant
Esteve.
 |
| Cal Jaume, des del carrer de Sant Esteve |
Falten uns minuts per
les dues. Ja tenim la taula parada, en un lloc privilegiat, a tocar d’una gran
vidriera amb vistes a la carretera i a la riera.
Una enfiladissa heura
d’aquelles que, amb el color de les seves fulles, va marcant les diferents
estacions de l’any: verd clar, a la primavera; verd intens, a l’estiu; rogenc
granatós, a la tardor i completament despullada, a l’hivern... ens indica en
quina època ens trobem.
Ens entaulem i tot i que no fa calor (tampoc fred), seguint la tradició, demanem les cerveses i brindem per la salut de tots i celebrar que, un cop més, podem gaudir de l'amistat, la companyonia, el paisatge, la caminada i, evidentment, l'àpat.
Ja havíem dit a
l’hostaler, ahir, els plats del menú que cadascú volia. Pensem que això els ha
facilitat la feina. Unes noies ens van portant, sense cap error, els plats
triats: amanida de magrana i formatge de cabra, crema de moniato i carbassa amb
pernil, raviolis d’espinacs a la genovesa, xapata amb escalivada i tonyina,...
i, de segons, “Robespierre” de vedella, conill a la brasa, mandonguilles
guisades amb carxofa, “lagarto” de porc a la brasa, orada a la brasa,... Tot ho
trobem al seu punt i bo. Als postres, com no pot ser d’altra manera, domina el
producte local per excel·lència: el mató
de Marganell amb mel.
Rematem l’àpat amb
els tallats, cafès, carajillos i cigalons.
Demanem el compte, paguem, ens
acomiadem del xef-hostaler i de les noies que ens han atès, agraint-los el bon
servei i -amb l’estómac satisfet- ens disposem a fer la segona part de la
passejada d’avui.
La passejada (II): “Ruta per la riera de Marganell”.-
Ens dirigim, de
nou, a l’àrea d’aparcament de la Caseta
de Fusta ja que és, en aquest lloc, on hi ha l’inici d’aquest recorregut.
Seguim
els rètols que assenyalen el sender que porta a les fonts de Ferro i del Bisbal. El recorregut passa,
primer, per sota d’uns horts i desprès transcorre, paral·lel a la riera, entre arbres i vegetació de ribera .
Trobem, a la dreta,
un primer trencant amb un senderó esglaonat que porta a la font de Ferro. Veritablement és una font de ferro, urbana, malmesa,
re-aprofitada i gens natural. No ens agrada gens.
 |
| Trencant que baixa cap a la Font de Ferro |
 |
| La "lletja" i des-angelada Font de Ferro. I, a mes, no raja. |
Sembla que fa temps,
sota aquesta font, hi havia una passera que permetia anar a l’altra riba i
resseguir la riera fins al Pont de Fusta. Actualment no hem sabut veure ni la
passera ni el camí que, diuen, travessava i passava pel costat del torrent. Si és que encara hi son, deuen estar completament malmesos i embardissats.
Retornem al sender
per on veníem i prosseguim riera amunt. Abans d’arribar a la font del Bisbal ja
veiem la part superior del salt.
Quan som davant les
passeres de pilons de formigó, que ens permetran travessar la riera, la visió
del salt i el gorg que s’hi ha format sota, impressiona.
 |
| Visió parcial del Salt del Bisbal |
Avui hi baixa força
aigua, però els indicis del seu pas per damunt la vegetació i els espais encara humits ens
indiquen que, aquests passats dies, en degué passar molta més.
 |
| Passeres sobre la riera, al fons la Font del Bisbal |
La Font del Bisbal, està situada en un
racó ombrívol al costat dret de la riera -ja dins el
terme municipal del Bruc-. Els anys 60 del segle passat, segons el
llibre Ermites i Fonts Montserratines (2) “... era molt abundant l’aigua que sortia pel broc…”. Actualment una aixeta la regula per així garantir-ne el raig en períodes de sequera.
Pel costat i per sota la
font, es despenja el Salt del Bisbal, d’uns 20 m d’alçada total.
Amb els anys
el salt ha anat formant, al seu peu, un gran gorg que antigament, en els
períodes més calorosos de l’any, la gent del poble aprofitava per banyar-se i
era conegut com “la piscina” de Marganell.
Fem forces fotos de
l’indret i una del grup de caminadors i retornem, de nou, fins la Caseta de
Fusta per, des d’allà, fer un tros més del recorregut per la riera.
 |
| Foto de grup dels caminadors (hi falta en Josep Lluís i en Pep) davant la Font del Bisbal |
Un cop a
l’aparcament, continuem -amb una certa atenció- per la carretera en direcció a
Castellbell i el Vilar.
Sota mateix de Cal Jaume, per un pas senyalitzat que hi
ha a la nostra dreta, baixem al Pont de
Fusta. Aquest pont, conegut anteriorment com el Pont de Cal Janet, va ser
construït arran dels aiguats de l'any 2000 que es van endur l'antic pont i s'ha
convertit, a data d'avui, en el nexe d'unió entre la muntanya i el poble.
 |
| El Pont de Fusta |
 |
| Salt i gorg del Pont de Fusta |
 |
| M'hi tiro...?. Dieu-me "gallina"... ! |
Sota mateix del pont
hi ha un altre salt, el Salt del Pont de
Fusta, potser més espectacular que el de la Font del Bisbal. Per a veure’l
cal travessar el pont, baixar -per l’esquerra- a sota i fer un curt tros riera
avall.
Un petit replà, damunt d’unes grosses pedres, n’és un bon mirador.
Des
d’aquesta riba, passant per sota el pont i per un sender que anava paral·lel a
la riera, hi havia un corriol -avui completament embardissat- que permetia fer un
tros de ruta per la riera fins a la Font de Ferro. Avui aquest camí s’ha perdut.
Fem una bona sèrie de
fotografies i retornem fins a la carretera.
 |
Racó de la riera de Marganell,
amb Montserrat al fons |
En la passejada
d’avui, en total, hem recorregut 8’4 km., amb uns desnivells acumulats de +/-
170 m. El temps que hem emprat -amb l’esmorzar, pauses i visites inclosos- ha
estat de 4h en la primera part i 45’ en la segona.
Visita a un obrador artesà de mató i formatges.-
Des de la carretera podem contemplar, amb tot el seu esplendor tardoral,
l’heura de Cal Jaume.
 |
| Cal Jaume, des de la carretera. |
Per unes escales
pugem al carrer de Sant Esteve i girem a la dreta fins al carrer Major -es deu
dir així, no per la seva llargada, sinó perquè durant molts anys hi hagué
l’ajuntament (avui al seu lloc, sembla, hi ha el Centre Cívic i l’ajuntament és
en un nou edifici situat al llarg i, aquest si, principal carrer de Sant Esteve).
Anem a Can Florí (3), un dels molts artesans del poble que fan mató
i formatges.
Els propietaris son una parella jove, tot i que és la quarta
generació que, en aquesta casa, fan mató. Ens expliquen que, primer de tot, es fa
bullir la llet en un pasteuritzador, una gran cubeta d’acer inoxidable, amb una
temperatura controlada per tal de preservar-ne les propietats.
Un cop la llet cuita
es deixa en repòs per tal que es refredi i es qualli. Finalitzat aquest procés,
se separa el mató del xerigot (l’aigua que desprèn, que no s’utilitza, i que -com
és el seu cas- han de portar com a rebuig a una deixalleria controlada).
Tot
seguit, es posa el mató dins d’uns motlles coberts per una gasa, a fi que agafi
una temperatura adient i s’acabi descórrer el xerigot que hi queda. Es
reparteix el mató, en motlles de diferents mides coberts també amb una
gasa, i es deixa refredar al frigorífic fins al moment de consumir-lo. El mató
té una textura suau, lleugerament gelatinosa, amb un sabor fresc i humit.
Aquesta jove i
emprenedora parella, ha ampliat l’obrador amb una formatgeria, en unes noves instal·lacions situades
a la casa del costat on, aprofitant l’antic celler, hi han habilitat les cambres
i caves per a “curar” i envellir els formatges.
També, ben il·lusionats, ens ho
mostren. Els desitgem molta salut i feina... “Si, de moment, per anar pagant la inversió...” ens contesten amb
un somriure.
 |
Formatges "reposant" a la cambra.
|
Per a poder tastar
els diferents productes que elaboren, especialment el mató i el formatge, i
-també- per a ajudar-los a que puguin “anar pagant...”, els comprem terrines de
mató, formatges, flams de mató i pastissos de formatge... Ara, que ja els hem provat, podem “certificar” que son molt bons !!!.
Retornem a la Caseta
de Fusta, on hi tenim aparcats els cotxes. Hi ens hi fem, de cara al nou temple parroquial, la foto del grup.
Ens acomiadem fins a
la propera activitat que, segurament, serà la 91ena Sortida Xino-Xano, amb
dinar de caragolada inclòs, al Baix Empordà i el Gironès el dimecres dia 5 de
desembre. Preneu-ne nota, però ja us anirem informant.
Si no ens veiem
abans, fins llavors doncs.
Una abraçada a totes
i tots.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan
P., Joan S., Jaume, Joan Miquel i Pep
NOTES.-
1.- El GR-4 -de “França a Montserrat”-, que hem seguit a
primera hora del matí fins al desviament de Sant Cristòfol, i després, hem
tornat a agafar fins a sota del Carner; comença al pont internacional de
Puigcerdà -on entronca amb el GR-E7 europeu- i acaba, després de més de 160 km,
al Monestir de Montserrat. Des de l’ermita de Sant Jaume fins a Can Martorell,
poc abans d’arribar al refugi Bartomeu Puiggròs de Montserrat, aquest GR va
seguint -més o menys- el torrent del Carner o de Can Martorell.
2.- Ermites i fonts Montserratines. Amics de Montserrat. Editorial Montblanc. Granollers 1967.
“...Nascuda a Collado
Villalba el 1943, Elisa Serna de ben jove es va integrar en el col·lectiu Canción del Pueblo i, més endavant, en
el grup de teatre independent Tábano,
amb motiu de l’obra Castañuela 70. A
l’inici de la dècada dels setanta, va viure un temps a París, on, després
d’enregistrar un parell de discos petits d’escassa difusió, la discogràfica Le Chant du Monde li va publicar el 1972
Quejío, el seu primer àlbum, que fou
produït per Paco Ibáñez. En tornar a la Península, el 1973, va ser detinguda com
a “element subversiu” i, en sortir de la presó -no va ser l’única vegada, ni de
bon tros, que va visitar les presons franquistes-. Li van prohibir cantar en
públic durant força temps. L’edició espanyola de Quejío no va arribar fins al
1974, amb un títol diferent (Este tiempo
ha de acabar), amb temes nous i amb dues cançons censurades: “Los reyes de
la baraja” i “Esta gente que querrá”, adaptació al castellà de “Què volen
aquesta gent” de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet.
Pocs anys després, es
va instal·lar a Catalunya -en molt poc temps va aprendre a parlar i a escriure
el català-, on va actuar sobretot en companyia de Marina Rossell, Quintin
Cabrera i Teresa Rebull. Jo la vaig conèixer a través de Quintin, quan tenia
uns disset anys i començava a cantar aquí i allà. La recordo com una dona
tendra i forta alhora, que no es mossegava la llengua i que no tenia manies a
l’hora d’oferir concerts clandestins quan calia -en recordo un d’especialment
tens i vibrant al barri de les Arenes de Terrassa- arriscant-se a ser multada i
empresonada -perquè es negava sistemàticament a pagar les multes que li
imposaven-. D’aquesta experiència va sorgir una cançó tan punyent com “Celda
105”: “Queda grande la razón / para seis
metros cuadrados”. L’Elisa creia en la Cançó com a eina de transformació de
la realitat, i soc testimoni de la força que desprenia en actuar davant d’un
públic d’extracció majoritàriament popular. Són d’aquella època cançons com
“Rómpete, guitarra” i “Con los dientes”, a més de la seva versió de “Pobre del
cantor”, del cubà Pablo Milanés. Per al públic català, tenia una significació
especial “Áspera meseta”: “Áspera meseta,
/ no te quieras ensanchar: / por más que plantes banderas / nunca llegaràs al
mar.” Una cançó que, més de quaranta anys després de la seva publicació,
sona més actual i subversiva que mai.
