 |
| El Massís de Bisiberris |
EXPEDICIÓ "ZAPECA" A L'ALTA RIBAGORÇA I LA VALL D'ARAN EL JULIOL DE 1967.
Uns mots previs.- Un
cop més el disposar -per les mesures i la limitada activitat “social” a que ens
aconsella la pandèmia del Covid i d’altres raons més de tipus personal- d’un
cert temps lliure, m’ha permès aquest estiu anar remenant velles capses i
carpetes de records que conservo d’alt d’un altell.
De tant en tant, hi trobo
referencies i algun “document”, relacionat amb alguna antiga activitat feta pel
Clan, que em porta vells records i, fins i tot, arriba a emocionar-me.
Penso que potser a alguns de
vosaltres -que potser en vàreu ser protagonistes- també us agradarà reviure-ho i
a d'altres, segurament, també els satisfarà conèixer-ho o recordar-ho. Si no és
així, ja m’ho fareu saber.
Amb tot no voldria fer-me
pesat, portant i deixant constància -per si hi ha algú que hi està interessat-
al nostre Blog, aquests vells testimonis -de fa més de 50 anys !!!- d’algunes
de les nostres activitats més “sonades”. Que també formen part de la nostra
“història” personal i col·lectiva.
Certament érem uns joves forts
i atrevits i, potser, un pel inconscients... però cal reconèixer que totes i
cadascuna d’aquelles “aventures” van anar forjant la nostra personalitat i
consolidant, alhora -amb moments bons i d’altres que no tant-, la nostra ferma
amistat. Aquest Blog i la nostra continuada relació, després de tants i tants
anys n’és, sense cap mena de dubte, una mot bona mostra.
 |
| En Josep Lluís ens ha vingut a acomiadar a l'estació de L'Alsina y Graells de la Ronda. Fem molt bona cara !! (Foto Carles Pérez) |
Expedició ZAPECA ?.- Si, ZAPECA per Zacaries, Pep i Carles, els
tres components de la mateixa. El desig de recórrer aquesta zona, especialment
el Massís dels Bisiberris, ens venia des de feia 2 anys quan amb d’altres dos
companys més, en Llorenç i en Juanjo, vàrem fer la travessa al Parc Nacional
d’Aigües Tortes [1].
Llavors camí de l’Estany Negre contemplarem, damunt l’estany-presa de Cavallers,
les impressionants crestes, encara amb forces plaques de neu, dels Bisiberris i
el seu pic culminant el Comaloformo de 3033 m d’alt: “Algun dia hi
hem de pujar..” diguérem. Això i que alguns dels seus pics superaven els
3000 metres d’alçada -el Bisiberri Nord 3015, el del Mig 2977 i el Sud 3017, per a molts de nosaltres
els nostres primers 3000... [2]-
els feia, encara, més atractius.
 |
| En Carles i en Zac, dos dels expecicionaris, amb cares de satisfacció |
Amb el principal objectiu ben clar, decidirem dedicar una setmana de les nostres vacances -la del dissabte 8 al dissabte 15 de juliol de 1967- a recórrer aquestes muntanyes i alguns dels principals indrets de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran.
Un petit quadern o blog
d’espiral, on vaig anar anotant -cada final d’etapa- les principals incidències
de la “expedició”, que he trobat en un racó d’aquestes capses que he comentat i
els mateixos mapes de l’”Editorial Alpina”, que vàrem fer servir, on hi ha
indicat -amb el lloc on pernoctarem i tota mena de detalls- tot el recorregut,
m’han sigut del tot útils i imprescindibles. Gracies a això, ara, ho podem
rememorar.
 |
| Un autèntic BLOC, que no BLOG, amb les notes de la travessa |
 |
| Els mítics mapes de l'Alpina que vàrem fer servir |
 |
| El de la Ribagorça, indicat amb bolígraf l'itinerari |
“Ligeros de equipaje, casi
desnudos, como los hijos de la mar...”, que deia en Antonio
Machado. Així vàrem anar a aquella travessa. Érem només tres, pocs a carregar;
passàvem, al llarg de bona part del recorregut, per molt poques poblacions on
poder comprar i la durada de la ruta era -menys el primer i el darrer dia- per
plena natura. Decidirem, doncs, carregar a les nostres motxilles i,
conseqüentment, damunt de les nostres espatlles una bona reserva de menjar;
prescindir, en aquesta ocasió, de tendes i passar les nits -pregant que no ens
plogués- fent bivac.
Amb aquest bon estat d’ànim
i plens d’entusiasme, ens llençarem a la aventura.
1ª Etapa: Dissabte 8 de juliol, Barcelona – Pobla de Segur.-
14h 30’.- Sortim amb els
autos de línia de l’Alsina Graells en direcció a la Pobla de Segur on hi
arribem a les 20h 45’. Anem a dormir a la Fonda Roy, situada prop de la
carretera. Ens costa 50 ptes, per cap, amb el sopar inclòs. L’autocar que ens
portarà demà fins al Pont de Suert no surt fins a les 7 del matí. Un cop allà
ja hem contactat amb un taxista (a la fonda ens en han donat el telèfon) per a
que ens porti fins a Caldes de Boí.
2ª Etapa: Diumenge 9
de juliol, Pobla de Segur – Barranc de Riumalo (2250 m d’alt).-
A les 8h 30’ arribem al Pont
de Suert. Visitem el poble i aprofitem per abastir-nos de menjar per als
propers dies. Comprem, també, una ampolla de cava per a poder-la obrir quan
arribem als 3000 m d’alçada.
A les 10h, una hora que ens
ha semblat prudencial, anem a buscar al taxista -l’hem tret encara del llit...-
i, plegats, emprenem el camí fins al Balneari de Caldes de Boí (1466 m
d’alt) on hi arribem al cap de mitja hora. Els estiuejants que passegen pels
voltants i pels cuidats jardins, al veure’ns tant animats i carregats, ens
miren -amb una barreja d’admiració i, potser, de llàstima...- tot
preguntant-nos cap a on anem: “De moment, cap els Bisiberris...” els
contestem amb un cert orgull...
A les 11h 15’ enfilem el
camí cap a la Presa de Cavallers (1781 m d’alt) on hi arribem a les 11h
45’. Continuem, per la dreta de l'estany-pantà, fins que arribem al final, on hi
ha la Pleta o Planell de Riumalo (1880 m d’alt), un gran pla enmig de
meandres i grans blocs de granit.
Quan ja deixem el pla i
comencem a enfilar-nos, per l’esquerra, cap els Bisiberris el pes de les
motxilles, amb la forta pendent, es comença a fer notar. Decidim, doncs, aturar-nos
per a descansar i -com que ja son les 13h 30’- dinar. Per tal d’anar eliminant
pes superflu acordem -no als 3000, sinó als 2000 m d’alçada- obrir la botella
de cava. Recuperats, enterrem dins del “clot de les deixalles”, alguna llauna i
l’ampolla de cava buida i amb això el nostre desig de brindar al cim... ho
farem, diem, amb aigua pirinenca...
Continuem pendent amunt
deixant el Torrent de Riumalo, ara amb algun prat d’herba enmig del
pedregar, pel torrent que -per la dreta- s’enfila cap el Pas de Trescazes
(2962 m d’alt) entre els Bisiberris del Mig i el del Sud.
Avui no hi arribarem, cansats
pel fort pendent. Passem ara, ja gairebé als peus de les crestes de roca
dels cims, per un indret amb forces tarteres i algun bloc de pedra després dels penyals.
Decidim pernoctar, en un petit prat entre blocs a tocar d’un petit salt d’aigua, a uns 2250 m d’alçada. Son les 17h 30’ i el desnivell que hem superat, en poc més de 2km de recorregut, és de prop de 400 m de pujada. Ens preparem una calenta sopa per a sopar i intentem arrecerar-nos doncs, a aquesta alçada suposem ens esperarà una freda nit. El lloc fa força pendent i, el material d'algun sac és lliscant, per això ens assegurem amb la corda... A les 20h ens “enllitem” dins dels sacs i al poc, rebentats, ja dormim.
3ª Etapa: Dilluns 10
de juliol. Barranc de Riumalo – Estany de Bisiberri (2100 m d’alt).-
A la nit no hem passat fred
però ens hem anat despertat diverses vegades. A la fi, encarats a l’est,
ha sortit l’esperat sol.
A les 6h ens hem aixecat,
desprès d’esmorzar reprenem la marxa -abans de que el sol s’enlairi- cap els
Estanys Glaçats de Comoloformo -aquesta ruta es desvia lleugerament de la del
Pas de Trescalzes i puja directament al coll que mena al Bisiberri Sud-.
A les 9h passem per l’Estany
Glaçat Petit (2665 m d’alt) deixant l’Estany Glaçat Gran, als nostres peus,
una mica més avall. Sort en tenim de les cremes de protecció solar dons el sol torra
que dona gust... La visió que, des d’aquí, tenim dels Bisiberris i del
Comoloformo és veritablement impressionant.
A les 10h, continuem ascendint. La única protecció del sol que anem trobant a aquesta alçada, és l’ombra d’algun gran bloc de granit que aprofitem amb gran delit. Comencem a arribar a la zona on hi ha les restes de les glaceres que es formen a l’hivern però ara, en ple estiu, encara tenen un bon gruix i superfície. El fort pendent fa que, si no les travesses amb una certa precaució i cura, puguin ser perilloses. Aprofitem per a esmorzar una mica, ara estem a uns 2900 m d’alt i estem envoltats de grans plaques de neu-gel.
A les 12h, desprès d’alguns
passos difícils, arribem al cim del Bisiberri Sud (3017 m d’alt). Baixen
una pocs metres per anar a buscar la protecció de l’ombra d’alguns dels grans
blocs que formen el cim. Un cop allà, a falta de cava, obrim unes llaunes de
refresc de te que, en Carles havia descobert en un racó de la seva motxilla...
“Salut, força i molts tres mils més...”, diem.
La temptació d’assolir-ara
que sembla que el tenim tant proper- el cim culminat del massís, el
Comoloformo, es ben lògica. Com que hem de tornar a passar, ja de retorn, per
aquí decidim deixar-hi les motxilles. En Zac prefereix, també, quedar-se i
esperar el nostre retorn. Hi anem, nomes amb la companyia d’un bon tram de
cordino d’escalada, en Carles i jo.
Copio, sense traduir del
text original, el que hi diem al “diari”:
“Salimos
a las 13h y a las 14h estábamos ya, en el punto culminante de estos contornos,
el Comoloformo de 3033 m de altura.
El camino que hemos seguido es algo difícil, primero
siguiendo la “carena” que no encierra gran dificultad pero que precisa atención
ya que está formada por bloques, algunos de ellos de unos 2 m de alto. Tenemos
que ir salvando algunos picos comprendidos entre los 3000 y los 3030 metros.
Así llegamos a la base Norte del Comoloformo. Una pared
de IV º grado [3].
Decidimos, por ello, desviarnos a la pared Este, de III er grado. Para ello nos
vemos obligados a cruzar un trozo de “gelera”, cosa que efectuamos encordados y
con algunas precauciones.
Al llegar al pie de la pared Este -de unos 50 m de
altura-, Carles empieza la escalada, sin deshacer la cordada. Le sigo yo y,
así, nos vamos asegurando mutuamente hasta alcanzar la cima.
Firmamos en el libro registro y saludamos a Zac que,
seguro, nos estará observando.
El cielo se ha empezado a cubrir de grandes cúmulos,
algunos de ellos bastante ennegrecidos.
A las 14h 30’ iniciamos el descenso por la cara Oeste y,
al cabo de unos 50 m nos ladeamos hacia el sur hasta alcanzar, de nuevo, la
“gelera”. Con las mismas o mayores precauciones que antes -ya que existen
pendientes de unos 50º- emprendemos el regreso hacia el Bisiberri Sur donde nos
espera, con una cierta inquietud pues ha ido siguiendo todos nuestros
movimientos -viéndonos, segun el momento, aparecer y desaparecer...- nuestro buen amigo y compañero Zac. “
 |
| Els pics de Bisiberris vistos des del Comoloformo |
Ara si, anem al Pas de Trescazes (2962 m d’alt) i des d’allà, per la vessant Oest, travessant la gelera que hi ha sota dels Llastrats de Bisiberri, fins a L’Estanyet (2180 m d’alt) i, barranc de Bisiberri avall, fins a l’Estany de Bisiberri (2100 m d’alt).
 |
| El massís de Bisiberri des de l'oest. Es veu clarament l'embut de la capçalera de la Vall de Bisiberri, amb l'estany de Bisiberri (on vàrem pernoctar dues nits) al mig. (Foto K.K.) |
Passen uns minuts de les
20h, quan a tocar d’un petit bosquet i en un dels costats del tranquil i
recollit estany, ens preparem una sopa i alguna cosa més per sopar i, desprès
d’una dura jornada força intensa en emocions, ens disposem per a “bivaquejar”.
 |
| L'Estany de Bisiberri (Foto Xavi Badosa. Descobrir) |
El lloc on som, a l’Obaga
dels Bisiberris, esta resultant molt acollidor i hospitalari. Les crestes dels
Bisiberris -que tenim al darrera, les serres de la Mola Gran i de la Mola Xica,
al nord i el Pic d’Abellers (2965 m) i la Punta Senyalada (2952 m), al sud, que
formen un circ que ens empara del vent ens donen la sensació de protecció; els
tranquils torrents que alimenten, comuniquen i surten dels estanys ens
proporcionen aigua (i com veureu, alguna cosa més...); el petit i proper
bosquet que franqueja els vessants que baixen fins on som , ens ofereix ombra i,
si fos necessari, llenya...; aigües i vall avall hi ha el Noguera Ribagorçana i
la carretera que mena al túnel de Vielha i, al fons, un panorama espectacular:
en primer terme, el Tuc de Molieres (3010 m) i darrera seu, impressionant, el
Massís de La Maleita amb l’Aneto (3404 m) com a punt culminant. Decidim, per
tot plegat, quedar-nos aquí un dia més.
D’aquest lloc, en podem
explicar un parell d’anècdotes més: De bon matí -certament això no ho
descuidarem mai...- m’estava rentant aprofitant un dels tranquils cursos
d’aigua una mica més avall d’on havíem pernoctat. Concretament m’estava
afaitant. A l’aixecar la mirada, tot esbandint la brotxa, em vaig quedar glaçat
al veure que, a l’altre costat del rec -a, encara no, uns tres metres-, hi havia
una guineu que em mirava tant sorpresa com jo... (segurament confiada que en
aquell indret no hi havia mai ningú i, per la direcció del vent, no sentint la
nostra flaire... baixava, com devia fer sovint, a beure aigua). Als pocs
segons, desprès de creuar-nos les mirades i sense arribar al torrent, girà
cua i fugí bosc endins i muntanya amunt. Encara ara tinc gravada l’elegant
imatge i la cara de sorpresa d’aquella bonica bestia.
L’altre anècdota -que,
segur, els tres protagonistes també encara recordem- és un dels àpats que allà hi vàrem fer. Havíem observat que els estanys eren ben plens de truites de riu.
Algun de nosaltres -penso que va ser en Zac- descobrí que moltes d’aquestes
anaven, aprofitant els estrets torrents i empeses per la mateixa corrent, d’un estany a l’altre. Eren de diferents mides
però, clar, dominaven les petites i mitjanes. “Serien molt fàcils de
“pescar”...” va dir algú. Portàvem dies menjant aliments preparats (sopes de
sobre, carn, tonyina i sardines de llauna, pots de "favada", tubs de llet condensada, formatge i algun tros de fuet...) per tant la
temptació de menjar peix fresc estava servida... No resultà gens difícil: tres
pescadors ajudats pels plats fondos dels escudellòmetres, anàvem -amb
l’ajuda del corrent- “pescant”, amb una relativa facilitat, aquelles truites que
veiem més grosses [4].
N’agafarem 30 de mitjanetes, deu per cap, que desprès de netejar per dins
-també en Zac, en això, recordo que n’era un mestre- vàrem fregir, a l’hora de
dinar, amb margarina... “Avui hem menjat com a senyors...” posem al
diari.
 |
| En Carles i en Zac, possiblement, a l'Estany de Bisiberri |
5ena Etapa: Dimecres
12 de juliol. Estany de Bisiberri – Refugi dera Restanca (2010 m d’alt)
Després d’esmorzar emprenem
la marxa ascendint, vers el nord-est, pel fort pendent de la Canal de Rius en direcció
al Pas o Collada de la Canal de Rius (2600 m d'alt), entre els Tossal de la Mola Gran
(2885 m) i el Bisiberi Nord (3015 m). Un cop a la collada, aprofitem la seva
proximitat per apuntar-nos un cim més, el Pic de Canal de Rius (2743 m
d’alt) que tenim ben proper, gairebé a tocar.
Retornats al coll passem a
l’altre costat, ja dins la Vall d’Aran, per anar descendint -passant alguna
gelera- per la cara nord-est de la Serra de Tumeneja o Tumeneia,
vorejant l’Estany de Mar -amb grans blocs de roques- fins que arribem a l’Estany
i Refugi dera Restanca (2010 m d’alt) de la llavors anomenada Federació Catalana de Muntanyisme (l'actual Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya).
 |
| Estany de Mar i, al fons, Serra i pic de Montardo |
 |
| En Zac al Refugi dera Restanca |
Son les 15 h i, el refugi,
és el primer lloc amb civilització que trobem, després de tres dies de vida "salvatge" en
plena natura.
Aprofitem la presencia dels
guardes per a adquirir algunes provisions i, tips d’aigua, una cantimplora de
vi per acompanyar els àpats. Dinem tot contemplant, a la dreta de l’estany al costat oposat d’on hi ha
el refugi, l’altiva serra i pic de Montardo de 2830 m d’alt.
Aquesta nit no dormirem al ras, ho
farem a l’espai destinat a “refugi lliure” de l’edifici.
6ena Etapa: Dijous 13
de Juliol. Refugi dera Restanca – Gessa (1232 m d’alt)
Avui tampoc hem matinat,
desprès d’esmorzar -a les 11h 30- ens acomiadem dels del refugi i reprenem la
marxa. Agafem la pista que, seguint els curs del Riu de Valarties, va
descendint -amb un recorregut d’uns 7 km- fins Arties (1144 m d’alt).
Quan arribem a aquesta localitat, acordem anar a dinar a la
fonda. Anotem al diari: “Avui per primera vegada des de fa uns dies, desprès
de dinar, ens hem sentit “tips”...” .
Aprofitem la sobretaula, tot
prenent els cafès, per a escriure i enviar unes postals a la família i amics.
A les 18h 30’ reprenem la
marxa, fent un tros de carretera Riu Garona amunt, fins a Gessa (1232
m d’alt). Als afores del poble, en un lloc discret, hi preparem els nostre
bivac. El cel s’ha anat ennuvolant i, per això, ens preparem per a rebre
-durant la nit- algun xàfec o turmenta.
7ena Etapa: Divendres
14 de Juliol. Gessa – Pla de Beret (1860 m d’alt)
La nit passada ens ha plogut
una bona estona, des de les 23h a les 3h de la matinada. Ha estat, però, una
pluja “fina” que no ens ha donat gaires problemes i que els plàstics i les capelines han aguantat força bé. Hem pogut dormir, doncs,
forces estones.
A les 8h reprenem la marxa
fent el prop d’un quilòmetre que, per la carretera, ens separa de Salardú (1268
m d’alt). Un cop allà -ens estem acostumant be... !!!- anem a un bar per a
esmorzar-hi: Pa amb tomàquet, unes truites a la francesa i uns bons cafès amb llet...
Comprem menjar per aquests
propers dies i, sobre les 12h 30’, reprenem la ruta cap el Santuari de
Montgarri (1845 m d’alt), situat a uns 14 km de Salardú.
Passem, ja al Pla de
Beret, pel naixement del Garona (al Güell de Garona) i, una mica més enllà,
pel del Noguera Pallaresa (a la Font de la Noguereta). Aprofitem per a
dinar-hi. El dia continua rúfol i ennuvolat.
 |
| Font de La Noguereta, naixement del Noguera Ribagorçana |
Quan ja portem uns 10 km de
camí i uns 250 m de desnivell, no ens plou però ens comença a envoltar una
espessa boira. Decidim, doncs, preparar els bivacs en un indret arrecerat.
Encenem un bon foc i sopem aprofitant la seva escalfor. Tot comentant algunes
de les anècdotes d’aquests dies i apuntant el que encara tenim previst fer,
amen agafant el son i, finalment -amb les darreres brases- ens adormim.
8ena Etapa: Dissabte
15 de Juliol. Pla de Beret – Salardú (1268 m d’alt)
Hem passat, tot i la humitat
inicial, una bona nit. Sembla que, a mesura que avenci el dia, la boira s’anirà
esbandint.
Esmorzem i continuem la
marxa, Noguera Pallaresa avall, fins al Santuari de Montgarri (1845 m d’alt).
Està format per l'església, construïda el segle XVI, i al costat diverses edificacions
corresponents a l'antic hospital, la rectoria i la casa de l'administrador del
santuari. Quan nosaltres hi vàrem estar, molts d’aquests edificis annexos
estaven en runes o en molt mal estat.
 |
| El Santuari de Montgarri, els anys seixanta |
Desfem el camí d’anada, pel
Pla de Beret, fins al punt on hi neixen els dos rius: El Garona i el Noguera
Pallaresa. Allà ens desviem cap el sud per passar per les instal·lacions de l’Estació
Hivernal de Vaquèira (1680 m d’alt), on hi dinem.
Per la carretera i fent
alguna drecera per algun corriol, retornem fins a Salardú. Als afores del
poble, ens disposem a passar -en un lloc discret- la nostra darrera nit a la Vall
d’Aran.
L’endemà, agafarem l’auto de
línia de l’Alsina Graells que ens portarà fins a Barcelona.
 |
| Parada del auto de línia a La Panadella... Ja ens falta poc per arribar a casa. |
I fins aquí la croniqueta d’aquells
dies i d’aquella “Expedició”. Unes dades, dates i uns records més per a la nostra "història".
Una abraçada.
[2] No era el cas d’en Carles que, l’estiu del 1966, havia anat amb en Juanjo i en Josep Lluís, 11 dies per les valls i muntanyes del Pirineu Aragonès i pujat a l’Aneto, de 3404 m d’alçada.
[3]
La graduació és un sistema per a definir els nivells de dificultat en una via
d'escalada. Actualment existeixen diferents escales de graduació que
s'utilitzen a diferents llocs del món per a definir les dificultats de les
diferents vies i trams d'escalada segons el terreny i/o tècnica a utilitzar.
Existeixen sistemes de graduació per la roca (tant lliure com artificial) i la
neu i el gel. Gairebé totes les graduacions actuals són una evolució del
sistema d'Escala Welzenbach. Willo Welzenbach (Munic, 1899 - Nanga Parbat,
1934) va proposar, l'any 1926, una escala de dificultat pels passos d'escalada
que anava del primer (el més fàcil) fins al sisè grau (extremadament difícil).
Aquesta escala va ser acceptada a tot el món i és, bàsicament, la mateixa que
utilitzem avui en dia, això si, amb les correccions i adaptacions de cada
escola local. La UIAA (Unió Internacional d'Associacions d'Alpinistes) va
adoptar com a pròpia l'escala Welzenbach.
- Iº : F, fàcil
- IIº : PD, poc difícil
- IIIº : BD (o AD), bastant difícil
- IVº : D, difícil
- Vº : MD, molt difícil
- VIº : ED, extremadament difícil
En alguns casos el grau es matisa amb un + o - .
[4] Ben segur que el que fèiem no era -tot i que llavors
les mesures de protecció de la natura, la fauna i la pesca no devien ser tant
rigoroses- ni ètic, ni legal... Però, “n’hi ha un munt, moltes, fins i tot masses... no veieu que no hi
caven... !!!; les que hem agafat
nosaltres -per a “sobreviure”- és una ridícula minva que podríem considerar com
un efecte natural...” ens diguérem com una mena d’ autojustificació potser,
com escoltes, poc justificada.
