NOTÍCIES DEL CLAN

El Churèhn

Els que encara no gaudiu del “dolce far niente” que representa estar jubilat, pre-jubilat o directament invalidat per prescripció normativa, i per tant no sovintegeu les sortides Xino-Xano, possiblement no sabeu que en Llorenç ja està pràcticament recuperat de la malaltia que el va fer ingressar al Hospital de Sant Pau. Els metges han omplert de penes els seus "diverticles" i aquests ja no es riuen de ningú.

El cas és que un dels llibres que en Llorenç va tenir l’oportunitat de llegir a l’hospital, “DG” (Directora General). “DG” és escrit per Ramon Solsona a qui, recentment li han concedit el Premi Sant Jordi 2010.

Es dóna la circumstància que en Ramon Solsona i jo vàrem anar a la mateixa escola de l’Ajuntament; al “Rius i Taulet” de la plaça de la Creu, la actual plaça de Lesseps que llavors eren dues places, la de Lesseps i l’esmentada. Vàrem anar a la mateixa escola però no a la mateixa classe, car ell és un poc més jove que jo. Tanmateix aquesta circumstància em dóna una certa legitimitat per recomanar-vos la lectura de la seva obra.

Poesia

· Sach de Gemecs. Barcelona: Llibres de l'Avui, 1989.

Novel·la

· Figures de calidoscopi. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.
· Les hores detingudes. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
· DG. Barcelona: Quaderns Crema, 1998.
· No tornarem mai més. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
· Línia blava. Barcelona: Columna, 2004.
Narrativa breu

· Llibreta de vacances. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
· Cementiri de butxaca. Barcelona: Columna, 2006.

En honor a la veritat he de dir que no he llegits tots els seus llibres. Vaig descobrir la seva habilitat narrativa amb “No tornarem mai més” en una incursió típica meva en la Abacus llegint fragments de llibres sense acabar comprant cap. El tema em va interessar perquè relata el seu pas pel campament dels Castillejos, lloc que jo també vaig patir, en ocasió de fer les “milícies universitàries”.
Vaig riure tant que em vaig sentir obligat a comprar el llibre.
Després vaig llegir “Línia blava” que és un exercici molt interessant sobre la imaginació personal que assigna diferents rols a les persones que comparteixen el nostre vagó de metro. No és una novel·la en clau d’humor, és una mena de metàfora costumista de la vida i les seves estacions.
Finalment li va arribar el torn a “DG” que és la que li vaig deixar al Llorenç i que amb el seu efecte de “partir-se el cul” va facilitar la intervenció dels cirurgians.
No he llegit encara “L’home de la maleta” però ja hi és a la meva “cua de lectura” i prometo informar-vos. És el Premi Sant Jordi 2010, és de l'Editorial Proa, te 296 pàgines i val (PVP) 20 €.