CRÒNICA DE LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

7 D'ABRIL. CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA (i les escales) DE MONTSERRAT

Un cop més la meteorologia ha estat amb nosaltres. El dia s’ha aixecat magnífic. A l’hora assenyalada ens trobem tots plegats a l’estació del FGC de la plaça d’Espanya. Còmodament asseguts, contemplem i comentem el recorregut que el tren fa pel Baix Llobregat fins que aquest, ben puntual, ens deixa a l’estació d’enllaç amb el Cremallera que hi ha a Monistrol.

Agafar el Cremallera de Montserrat, per a alguns de nosaltres, a estat una experiència renovada: havíem fet aquest camí però, fa molts anys i a peu, per l’antic i abandonat traçat ferroviari; el record del cremallera –amb el gosset guardabarrera- era, només, un record en el comentari dels nostres pares. El nou cremallera, construït a Suïssa (en Josep Mª ens ho confirma) ens deixa, gairebé sense adonar-nos, al Monestir.

Comencem el recorregut agafant el camí que va a
Sant Miquel; al poc, decidim fer l’obligatòria i necessària parada per a esmorzar. El lloc triat, al costat d’un monument amb uns alliçonadors versos d’en Joan Maragall, ens permet una visió gairebé aèria del Monestir.

Amb “les piles carregades”, però sense el cafè i “les gotes” (Pepe Luí, no ens pots fallar més!!!) continuem el camí. Deixem a la nostra dreta el Mirador de Sant Miquel on un nombrós grup d’estudiants, amb crits i rialles, hi han pres possessió. Arribem a l’ermita de Sant Miquel (818 m)

desprès de guanyar els quasi 100 m. de desnivell que te aquest lloc respecte del Monestir (720 m). La visió que des d’aquest punt hi ha sobre el Baix Llobregat, amb Monistrol als nostres peus, i bona part del Vallès és impressionant. En Josep Mª, el company que avui ens fa de coordinador, ens adverteix que el tros de camí que ens falta fins a Sant Joan és costerut i poc ombrejat, per tant, ens recomana fer via aprofitant que el sol encara no està gaire alt. Comencem a descobrir algunes de les agulles, amb noms populars de la muntanya: “La Mòmia”, “L’Elefant”, “la Prenyada”...

Bufant arribem a l’anomenat Pla de les Taràntules (976 m), on hi ha l’estació superior del funicular que va des del Monestir a Sant Joan, aprofitant les ombres un nou grup d’estudiants -esvalotats adolescents- fan anar de corcoll als seus tutors.

Nosaltres, pensant allò de “juventud divino tesoro...” i, també, “que nos quiten lo bailao...”, continuem vers l’ermita de Sant Joan (1.020 m). Arribem a l’ermita, per tal d’anar acomplint els objectius marcats, contemplem el panorama: el pla de Collbató i la vall del Llobregat i retornem, de nou, al Pla de les Taràntules des d’on surt l’anomenat Camí Nou de Sant Jeroni que hem d’agafar.

Aquest camí segueix planer, entre la roca i el precipici, hi passem amb tranquil·litat i sense perill de vertigen, ja que o be la roca, o be el bosc, o be una providencial barana ens donen seguretat. Sota mateix, a gairebé 300 m de desnivell, podem contemplar el recinte del Monestir, amb el Santuari i la resta de dependències annexes. Tenim davant nostre una agulla ben característica i de connotacions ben republicanes: la “Gorra Frígia”. Abaixant la vista uns 100 m per sota nostre, a tocar de les roques i en mig d’uns petits alzinars, hi ha l’ermita de Sant Benet; en un idíl·lic racó de pau. Seguim mantenint, més o menys, el mateix nivell d’alçada, pel mig d’arbres i clarianes, fins arribar a un Mirador que, des de dalt la carena del serrat que anem vorejant, ens permet veure la vessant de la muntanya que mira cap a ponent: el Bruc, Hostalets de Pierola, Piera.. i, al fons, Igualada. Passem davant les “Roques dels Falcons” i del mític “Cavall Bernat” –que durant una bona estona, per la seva etimologia i d’altres aspectes, es tema de les nostres converses- el camí, ara, puja lleugerament. Deixem a la nostra dreta el trencat -que agafarem de baixada- que, pel Torrent de Santa Maria, porta al Monestir i, seguint el camí que, tot pujant, aprofita la part alta d’aquest mateix torrent fins que arribem a l’ermita de Sant Jeroni (1.150 m). Hi fem, com és preceptiu, la fotografia “oficial” del grup.

Dinem, en mig d’un bosquet, a tocar de l’ermita. Cadascú del seu, però tastant una mica del que porten els altres, com a bons germans. La bota corre de mà en mà fins a assecar-se. Hom comenta que, en les properes sortides, on mengem de motxilla, caldran, com a mínim, un parell de botes !!!!. Desprès de dinar (som dalt de tot de la Canal de Sant Jeroni, pràcticament a l’alçada de la Miranda del Moro (1.193 m) -on hi havia l’estació superior del desaparegut Aeri de Sant Jeroni- i on avui hi han instal·lat unes antenes de comunicació) contemplem el panorama vers el nord de la muntanya: el Monestir de Santa Cecília, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, les valls del Cardener i del Llobregat.

L’ermita de Sant Jeroni és el darrer objectiu, abans del retorn, de la sortida d’avui; però som ben a prop del punt culminant de la Muntanya de Montserrat: la Miranda de Sant Jeroni (1.236 m) i, la temptació es massa forta per a que alguns, “fora de programa”, no facin un darrer esforç per a pujar-hi.

Som-hi !!. A uns deu minuts de l’ermita, dalt d’una roca, hi ha un Mirador, però, el camí per a arribar al cim de Montserrat continua ascendint pel llom de la carena. Un bon grapat d’esglaons fets d’obra i una providencial barana donen seguretat a la pujada. Amb freqüents aturades per a anar contemplant el panorama i –tot dissimulant- recuperar l’alè, arribem dalt de tot.

En aquest lloc, el primer que es nota és l'aire fresc, que et refà de la suada. Som dalt d'un serrat l'espai del qual és força reduït però protegit per una forta barana de ferro. A un costat de la Miranda, sobre un piló d'un metre d'alçada, hi ha una gran rosa dels vents metàl·lica -col·locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages-, gràcies a la qual podem orientar-nos i conèixer la toponímia del que veiem a l'horitzó: al nord els Pirineus catalans i andorrans; a l'oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, les contrades de Tarragona i la mar Mediterrània on, segons es diu, en dies molt clars es veu l'illa de Mallorca; a l'est, les comarques de Barcelona, sempre limitant amb el mar, i les terres de l'interior de Girona. Podem comprovar, des d’aquest punt, com la muntanya de Montserrat és privilegiada fins i tot geogràficament. Aquesta serra s'eleva bruscament per sobre dels 1.000 m respecte a la plana que l'envolta i, tot i no ser massa alta, aquest fet li permet de tenir en el seu punt més alt aquest mirador, lliure de tot obstacle immediat, amb una esplèndida vista de 360º. En podem donar fe.

Retornem a l’ermita de Sant Jeroni i, tots plegats, continuem l’excursió i iniciem el retorn vers el Monestir. El camí, sortosament, voreja el ombrívol i fresc Torrent de Santa Maria i, fins i tot i ha llocs que diríem hi passem pel mig. Per sort –o, per desgracia, en un dia calorós com el d’avui- només i deu córrer l’aigua quan plou. La vegetació, arbres, arbustos, plantes, flors i herbes, hi és ven present. També ens han amenitzat la caminada els sons i cants dels ocells, desperts, fins i tot, a l’hora de la migdiada. I els insectes..., sobre tot una mena de grosses formigues alades que ens han acompanyat durant tota l’excursió i que a l’Elena, especialment, li han cridat l’atenció..., també sentien la Primavera i, pel que sembla, moltes agonitzaven desprès del –suposat- aparellament... Elena, has pogut esbrinar què eren realment ?.

Passem a tocar del “Cap de Mort”, el camí s’aparta del llit del torrent i va salvant, ara puja, ara baixa, els desnivells rocosos amb forces esglaons d’obra. Arribem al lloc on hi havia l’ermita de Santa Anna (840 m); actualment només unes poques runes però, segons un plafó explicatiu que hi ha en aquest històric lloc, aquesta ermita era la parròquia de totes les altres ermites; a més del seu propi ermità i vivia el monjo –vicari de l’abat- que era, alhora, el superior immediat dels ermitans; per això sovint s’hi reunien tots ells. Encara son ven visibles els marges de pedra seca que, per damunt de les penyes, formaven els horts i alguns antics dipòsits de retenció d’aigües.

A mesura que ens acostem al Monestir, ens anem creuant amb d’altres excursionistes –curiosament, molts d’ells estrangers- el camí, ara, gairebé és un seguit d’esglaons... Passem per una singular i dreta baixada, també esglaonada, tallada entre la roca i –afortunadament- amb una barana de ferro, és l’anomenat Pas dels francesos (850 m). Aquest nom, segons la tradició, recorda el lloc per on van passar els francesos quan desprès d’envair la muntanya es dirigien al Monestir. Diu la llegenda que anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els sorpresos catalans, en descobrir als francesos, va anar dirigida al traïdor que s’havia vengut a l'enemic. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d'un cingle. En anar roques avall, la bossa on duia les virolles, fruit de la traïció, va rebentar-se deixant caure tots els diners i aquests, a mesura que anaven tocant a terra, s’anaven tornant pedres. Això, diuen, que diu la llegenda.
De sobte, el soroll d’unes pedres que rodolen paret avall i l’espetec d’unes branques seques, en fan alçar la mirada a les penyes que tenim al davant; les causants de l’ensurt han estat unes cabres silvestres que hi pasturen en mig de la vegetació. Els nostres experts caçadors intenten capturar-les amb les seves màquines de retratar. Ja es veurà si ho han aconseguit.

Continuem el camí descendent, ara ja amb el Monestir als nostres peus, per les Escales dels pobres (conegudes per aquest nom perquè tenien la seva arrancada al costat del Cementiri dels pobres, indret on eren enterrats el peregrins desvalguts que morien al Monestir), fins que arribem al punt final de la nostra excursió: el Monestir de Montserrat.

Visitem l’església, on la música del nou orgue ens omple de pau i serenitat. I, amb l’esperit ja satisfet, anem a donar plaer al cos tot prenent unes grans i fresques cerveses fins que l’hora de partida del cremallera ens obliga a marxar cap a casa.

El recorregut total de l’excursió ha estat d’11 km (cal afegir-hi 2 km més als qui han pujat a la Miranda de Sant Jeroni i el desnivell acumulat de +/- 430 m (+/- 516 els qui han pujat a la Miranda).

De nou, companys i amics, hem fet una bonica i ben aprofitada sortida. Ha estat un veritable plaer tenir l’oportunitat de descobrir, conèixer i sentir –des de dins- aquesta Muntanya tant nostra. Gràcies a en Josep Maria per l’organització, a tots i totes per la vostra presència i coratge. Fins la propera Xino-Xano –el dijous 12 de maig- organitzada per en Joan Miquel. Ja ens ha anunciat que, tenint en compte la previsible calor, no serà de gran dificultat. Amen.

Text: Pep Arisa Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés