CRÒNICA DEL 16è XINO-XANO RAID

De com tres quilòmetres es converteixen en una mentida llargament repetida.

12 de maig. Dos quarts de nou del matí. Parada origen i final del bus 192, davant dels consultoris del Hospital de Sant Pau. - Dons apa! ja estem tots els apuntats i confirmats - Som una colla d'onze, igualant el rècord vigent de participants de les XXR.– Quina pena, si no fos que l’Elena Soler i en “Pepeluí” no han pogut venir, haguéssim fet rècord absolut! – Calla, calla! Més pena és que el Lirola no ha pogut perquè te el seu germà aquí al hospital. –

Rebo una trucada del conductor del minibus de RG Autocars que ja està a la parada, però s’ha equivocat de parada, desfà el error i finalment pugem. Gaudim del privilegi burgès que representa anar a l’excursió en bus especialment noliejat per nosaltres però recordem, i fins i tot demanem al conductor si és permès de viatjar en la “baca”. – No. És prohibit i a més no n’hi de “baca”. – D’això fa tant de temps, ni ho recorda la tieta.

Arribem en poca estona a Collformic, hem anat per Tona i el Brull, per tal d’evitar els viratges que hi ha des de Sant Celoni que és per on anàvem abans. És clar però, que llavors hi havia un autocar de línia que feia cap des de l’estació del tren, i tenia “baca”, i ens deixaven pujar, i tot i així hem sobreviscut! I és que ara estem sobre protegits i fer les “aventuretes” de les nostres Xino-Xano son, pot ser, les úniques parcel·les de llibertat que ens queden.

Posem el podòmetre a zero, em penjo i engego el GPS, i comencem a caminar després que en Simarro es faci la foto per comparar la de fa exactament cinquanta anys. Pugem per una pista suau a l’est de la carena amb un sol matiner que ens acarona i tot seguit darrera del Coll de Puig Ventós (1200m) se'ns mostra esplèndid el Pla de la Calma. A partir d’aquí i d’acord amb els mapes topogràfics, els quals marquen curves de nivell cada vint metres d’alçària, tot fa baixada. Però no és més que una mentida topogràfica-piatosa, un miratge que ajuda a seguir endavant. Perquè tal com diu el Lirola ”el Pla de la Calma és una miqueta trenca cames pels seus suaus puja i baixa”. Resulta que és cert que va baixant, però baixa quinze metres i en puja deu, i tornem-hi, si es miren les curves de nivell tot és baixada.

Quan arribem a les Pedres Blanques, nou valents/es expedicionaris/es deixen les motxilles amb en Surdé i en “Juanmi”, el que us escriu, i se'n van a fer la primera excursió optativa de la sortida, es tracta de veure una peça excepcional, de fa més de cinc mil anys: Una estela neolítica encastada en una cabana de pastor. No és que en Surdé no fos un expedicionari valent, és que ni a ell ni a mi ens agrada sortir-nos del camí traçat. Havien de ser només dos quilòmetres de desviació, però van ser TRES. La lletania del tres no feia més que començar.

Un cop retornats els expedicionaris, reprenem la marxa vers la Masia de l’Agustí. – “Juanmi” fins les cerveses quan falta? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia forces més. Visitàrem la Masia de l’Agustí, per fora, car el Museu Rural adjunt només obra els caps de setmana. Encara vàrem fer un altre quilòmetre fins el Bellver, i les cerveses? Mentida, si bé que de cerveses n’hi havia, eren calentes! Malgrat entendre les raons per no tenir servei en dies feiners, l’amabilitat i la diplomàcia no va ser la virtut destacada de la mestressa del Bellver. Si mes no, aquell dia.

Després del fracàs del Bellver, vàrem arribar al peu del Tagamanent. Aquí ens esperava la segona excursió optativa, pujar al cim del Tagamanent. També només 2 quilòmetres. Possiblement de veritat, però cent metres amunt per un corriol costerut que van semblar TRES. Aquí les motxilles es van quedar amb en Surdé, el J.M. i en Carles perquè, siguem sincers, les cames ja ens feien mal.

Acabat amb èxit la segona optativa i feta la tradicional foto oficial de la XXR, cercàrem a poques passes d’allà un lloc adient per dinar. La sorpresa ens la donar en “Big Josep” Surdé amb un bonissim cafè eficientment conservat calent amb el seu “Thermos” d’acer inoxidable, només varen faltar les “gotes” d'en “Pepeluí”.

Després del dinar, assemblea extraordinària de la colla xinoxanaire en la que es va acordar :

A) Mantenir la data del 2 de juny per la propera XXR, tot i la proximitat de la sortida de primavera, i que seria coordinada per en Carles.

B) També mantenir les dates previstes del 10, 11 i 12 per la sortida de primavera malgrat que el dilluns 13 és festiu (segona Pasqua de Pentecosta).

C) El sopar anual del Clan Os Gris programat al calendari pel 17 de juny passa al 1er. o 2òn divendres de juliol, tindrà lloc a Llavaneres i serà organitzat per en Surdé, que si no us havíeu assabentat encara, ja s’ha jubilat. Per últim, el juliol es farà una XXR i la coordinarà en Llorenç.

Tot el dia ha estat assolellat, però a “s’hora baixa” la humitat i la insolació han propiciat la formació de núvols de desenvolupament vertical, és a dir: És tard i vol ploure. – “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia TRES fins a la Rectoria de Vallcàrquera.

En arribar al veïnat de Vallcàrquera, gaire be tothom estava tollit, però en Carles amb el seu genoll moto-accidentat, el que més. Només la seva força de voluntat i puntdonor el mantenia caminant. Sortosament, les noies expedicionàries, que com és sabut, poden pensar en dues coses a l’hora, van tenir la inspiració necessària per demanar a un conductor que portés a en Carles.

Aturat el Bon Samarità, pel potent mètode del autostop (potent en dits de dona), en Carles, la seva motxilla i els seus bastons van anar avall fins l’estació del Figaró.

Finalment ens va fer “xim xim marieta”, xirimiri (dirien a Euskadi), calabobos (ho dirien a Cantàbria). El just per treure la capalina i no estrenar-la. Llavors: - “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – No se, abans al lloc de dinar creia que hi havia tres, però anava errat. Ara si que calculo que falten uns tres quilòmetres. – I AQUESTA VEGADA ERA VERITAT

El meu GPS, que com el seu propietari, no havia fet cap de les excursions optatives, indicava 15,3 quilòmetres de recorregut, 4 hores, 3 minuts i 4 segons en marxa i per tant 3,6 Km/h de velocitat mitjana. D’altra banda, el podòmetre que havia cavalcat en el meu maluc i en el d’en Josep Maria, que si que havia fet les dues excursions extres, marcava 23,7 quilòmetres. Cal dir que aquest aparell mesura el recorregut pel número de passes i que per tant és més imprecís, sobre tot en les baixades que hi ha tendència a escurçar el pas. És a dir, que probablement el recorregut final va ser menor, possiblement 21 o 22 quilòmetres.

Al tren vàrem haver de cercar a l’interventor, dons al Figaró no hi ha guixetes ni màquines per comprar els bitllets del ferrocarril. Les retallades ja son aquí, bé de fet, en aquesta línia ja van començar fa molt i molt de temps, el cas és que un cop acomplert el deure de no viatjar pel morro, alguns de la colla van fer una segona assemblea. Assemblea, totalment impugnable per de omissió de convocatòria i manca de quòrum, que va arribar a aquestes conclusions:

1. No es permetrà en el futur que en J.M. coordini cap més sortida XXR pel fet comprovat que en les ha organitzat fins ara, sempre acaba plovent.
2. Es procurarà d’ara en endavant que les sortides no tinguin una extensió de més de 15 quilòmetres per tal de assegurar que no es perdi la filosofia Xino-xano.

I això va ser tot amics.

Joan Miquel

Fotos Joan Simarro i J.M. Cortés