(O de quan mai més ens deixarem portar per la nostra intuició...)
El tren ens porta, de bon matí, fins a l’estació de Sant Celoni (alguns, en Pepe Luí i en Josep Surdé, hi han anat amb els seus cotxes).
La ruta d’avui, seguint uns itineraris del Parc Natural del Montnegre, surt de Can Draper,
una casa pairal construïda el 1860 a l’ombra d’un magnífic roure de més de 18 m d’alçada.
Retratem alguns detalls de la casa i, per una agradable pista, ens endinsem per la vall d’Olzinelles. Passats uns horts que hi ha a tocar de la riera, en un petit bosquet d’alzines sureres, decidim esmorzar.
Al poc ens desviem del camí uns metres per a visitar el pou de glaç de Can Draper. Ens hi estem una estoneta fent fotografies i rememorant l’origen i la funció d’aquestes construccions. La feina de produir gel a partir de la neu, sembla que ja es feia des del temps dels romans i començava a la primavera, després de les últimes nevades. Recollien la neu, de zones altes i ombrívoles, amb pales i la portaven als pous de glaç, on la premsaven per disminuint-ne el volum i convertir-la en gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni. Ja a l’estiu, es tallava el gel en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. Això durà fins que la tècnica i la industria va permetre produir gel artificialment, pràcticament ja entrat el segle XX.
Reprenem el camí principal que ascendeix seguint els curs de la riera. El bosc de ribera (plàtans, verns, àlbers, salzes i pollancres) han començat a encatifar el terra de fulles donant-li una bonica pinzellada de tardor. Algunes rescloses fetes a la riera ens indiquen que la vall, en altres temps, havia estat font d’activitat i de vida; ara la vegetació domina arreu.
Al cap de poc arribem al pont de la Plana un bucòlic racó on, per un vell i ben construït pont, una pista que no sembla conduir a enlloc creua 
la riera. Ens hi aturem per a fer-hi fotos i més fotos.
La ruta segueix paral·lela a la riera amb indrets de gran bellesa. Passem a tocar d’un altre arbre monumental: un pollancre de prop de 27 m d’alçada i 2,9 m de perímetre. El camí arriba a la carretera
que porta de Sant Celoni a Olzinelles; en aquest lloc hi havia, fins fa uns pocs anys, el Pi Insigne de Can Valls un dels arbres més alts i gruixuts de la seva espècie de Catalunya, es va morir i ara només hi podem veure la seva soca tallada a tant sols uns 70 cm de terra. Ens crida també l’atenció un paratge ple de plàtans majestuosos que fan el lloc especialment agradable, és la font de la Pega un indret on, segons un rètol del Parc, fins fa uns pocs anys molts veïns del poble hi anaven a berenar les tardes d’estiu. Hi ha la font (que ara no raja), un llarg banc d’obra i uns antics i grans safareigs.
El camí que teníem de seguir surt a la dreta de la carretera, sense creuar-la, i és un corriol que, per la font del Rector, porta a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles. És un senyal un pel amagat, que no veiem i erròniament, tot creuant la carretera, anem a can Valls. 
A tocar de la carretera, sobre la font de la Pega, hi ha l’alzina de la Pega un altre arbre colossal de 36 m d’alçada i un perímetre de soca de 3,7 m.
Prenem el camí que porta a Can Valls, poc abans d’arribar a aquesta gran casa pairal, sobre del camí, unes impressionants “olles” de ceràmica ens criden l’atenció. Son els forns de la Pega, 
n’hi ha tres, tenen uns 2 m d’alçada i un d’ells està gairebé sencer. Diuen que son del segle IX i es feien servir per a produir-hi pega, una substància viscosa i fosca que s’obtenia de la cocció lenta de soques de pins i alzines i que s’utilitzava com a combustible per a l’enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients. Els retratem per tots cantons. Arribem a Can Valls on, sense cap referència clara sobre la ruta a seguir, decidim preguntar per anar a Sant Esteve. Hem de trucar al timbre i una dona jove, desprès d’advertir-nos (al veure les màquines) que no es podien fer fotografies en aquesta casa...
ens diu que el camí segueix per sota del mas i que, si volem, la carretera asfaltada també ens hi porta a Sant Esteve... Prenen, doncs, el camí que ve de sota la casa, passem per la bassa i el pou de l’Aranyal. En aquest lloc hi havia un antic safareig, les anomenades carrosseres (edificis on tancaven i reparaven els carruatges de la propietat) avui desaparegudes i d’altres construccions agrícoles de finals del segle XIX. Es un paratge ombrejat per un gran nombre de plàtans, en destaquem la glorieta neoclàssica que embelleix el pou i la filera de plàtans que voregen el camí. Can Valls devia ser una gran i rica explotació agrícola i a la vista d’algunes restes i de la gran quantitat d’arbres monumentals, els seus amos, gent amb una gran sensibilitat.
Passem pel costat del roure del Quintà, també amb un rètol informatiu del Parc (26 m d’alçada i 3 m de perímetre), això i un senyal indicador(amb les fletxes en sentit contrari al que nosaltres anem) ens tranquil·litza doncs (pensem) és senyal de que hem retrobat la ruta correcta. Desprès sabrem que aquesta senyal era la darrera que trobaríem i que, justament, indica el camí de retorn des de Sant Esteve d’aquesta ruta. A partir d’aquest moment, ens deixem portar per la nostra intuïció... continuem per la pista per on anem fins que veien que es va apartant de la vall, fent cas de la dona de can Valls, agafem la carretera asfaltada que “també us portarà a Sant Esteve”. Així arribem fins al lloc on aquesta acaba: Ca l’Agustí i el darrer nucli d’Olzinelles, més d’un quilòmetre més amunt de la parròquia de Sant Esteve. Tot i que en Joan ja ho anava dient, per la pista hem superat l’indret on hi ha l’església, la rectoria i el petit cementiri d’Olzinelles.
No hi fa rés, reculem i visitem el “centre espiritual” de la vall: l’església de Sant Esteve, documentada l’any 1083 però molt reformada entre els segles XVI al XVIII, la bonica rectoria, un edifici del segle XVI, amb un rellotge de sol 
que ens adverteix que “tempus fugit” (el temps passa) i el cementiri rural davant per davant del temple. Preguntem a una amable senyora sobre la resta de la ruta i ens indica que som a mig camí.
Acordem continuar però no saben trobar, des de Sant Esteve, el camí que mena al Pla de les Mines, la propera referència que diu l’itinerari. Ens deixem portar, de nou, per la nostra intuïció i en aquesta ocasió la “broma” ens fa pujar des del Sot de Rodis, per la costa del bosc de la Creu fins gairebé, als 380 m d’alçada, a tocar del Turó de Rodis. Veiem que no anem be i decidim recular fins a Can Valls i des d’allà retornar, pel camí per on hem vingut a primera hora del matí, fins a Can Draper i Sant Celoni. Un cop som a l’alçada de Can Valls, en un encreuament de camins descobrim el senyal que indica la ruta fins al Pla de les Mines... però es tard i, si és el cas, ja hi anirem un altre dia, diem.
Un cop a Sant Celoni, rematem la sortida amb les tradicionals cerveses, un bon dinar al restaurant “La Parra” i la foto “oficial” davant l’edifici de l’Ajuntament.
Podem concloure que, com gairebé totes, aquesta ha estat una sortida amb molts atractius naturals, paisatgístics i culturals. Una jornada per a aprofundir i consolidar els nostres vincles d’amistat i companyonia; per a xalar i riure; per a xerrar sobre els problemes d’avui i de demà i, també, per a aprendre (que mai és tard) a moderar la nostra autoconfiança i intuïció....que a base de “garrotades” i de fer “quilòmetres de més” també se’n aprèn....
Moltes gràcies a en Joan per la seva paciència i organització i a tots i a totes per la vostra assistència i amistat. Fins la propera, que hem quedat serà el dijous 10 de novembre.
Text: Pep Arisa
Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés
Nota de la redacció:
CURIOSITAT CRONOLÒGICA
Els rellotges de sol que ens hem trobat pel camí, van amb retard.
Aquest és el rellotge de Can Draper. Com el seu nom indica els rellotges de sol marcan l'hora solar. La foto va ser presa a les 11:11, descomptant les dues hores administratives, hauríen de ser les 9:11. El relotge marca dos quarts de nou. Les 8:40 si filem prim.
Aquest és el rellotge de la rectoria d'Olzinelles. La foto va ser presa a les 14:07, de nou si restem les dues hores, haurien de ser les 12:07.
El rellotge marca dos quarts de dotze. Filant molt prim, pot ser son les 11:27.
Tenim una teoría, però no us la dirém. Caldrà que expresseu les vostres hipòtesis mitjançant la casella de comentaris.
S'obre la veda.
J.M.
Joan Miquel,el tema dels rellotges de sol està clarissssssssim !!
ResponEliminaMarquen l'hora canaria !!!! (Una hora menys)
Es qui anem malament som els peninsulares...je,je
Una abraçada
El juliol del 2022, ara ha fet de 2 anys, el Roure de Can Draper que tan ens va impressionar en aquesa excursió, va morir. Tenia una capçana de 22 m de diàmetre, 18 m d'alçada i un perímetre de 3,77 m. Sembla que ja feia uns anys que mostreva senyals de senectut amb forces branques seques i forats al seu tronc, fets per escarbats banyarriquers, que posteriorment vàren ser ocupats -per a fer-hi els seus nius- per abelles gegants de la resina. Tot això i, sens dubte, els molts anys, han provocat la seva mort.
ResponEliminaBon camí al cel dels arbres !!