CRÒNICA DE LA 23ena SORTIDA XINO XANO

DE MONTGAT A LA BARCELONETA

Passejada nostàlgica per les platges de la nostra infantesa,

o la ruta de l’arqueologia industrial de Catalunya.

Preludi.- “PREPARATS PER A PAL·LIAR L’ONADA DE FRET SIBERIÀ: la cota de neu arriba arran de mar hores abans que les temperatures baixin per sota de cero…” aquest era un dels titulars d’un diari del dijous 2 de febrer. Des de dies abans, els “homes i dones del temps”, les emissores de radio i la televisió ens venien advertint sobre aquesta mena de tsunami meteorològic –de neu, gel i vent glaçat- que ens cauria al damunt… tothom, clar, estava “acollonido”…hui, quin fred !!!... comprem menjar, jerseis gruixuts, butà i més estufes !!!.... tots tancats a casa !!!...

Paral·lelament, feia pocs dies que en Joan Miquel ens havia convocat -per mitjà del Bloc i dels correus electrònics- a la  23ena. sortida Xino-Xano… Tots, a mesura que el dia 2 s’acostava, estàvem pendents dels pronòstics del temps i, també, dels correus electrònics… potser tindrem sort i la sortida es suspendrà, pensàvem. Però no, els del temps cada dia ho posaven pitjor… i, en Joan Miquel i els xino-xaners, no deien ni piu. El dia anterior a la sortida, dimecres, es passà el dia plovent… els “homes i dones del temps” ens mostraven, amb tot detall, els mapes de la tragèdia…, els tertulians de la radio i de la televisió teníem el mal temps com a principal tema de debat..., més que mai el temps era el motiu de conversa a la cua del super i entre els veïns…però, els xino-xaners muts i callats... la sortida continuava en peu. Un correu de l’organitzador ens recordava, el dia abans, els noms d’aquells i aquelles que, voluntàriament, ens hi havíem “enrolat”… com advertiment a possibles “traïdors” i “desertors”… no teníem escapatòria.

Així doncs, el dijous dia 2 a un quart de nou del matí, sis valents i dues valentes ens apleguem –sota del rellotge- a l’estació de Rodalies de la Plaça de Catalunya. Tots i totes ben abrigadets i preparats per a la pluja, la neu i el fred; fins i tot ens costa penjar-nos les motxilles per la quantitat de capes de roba que portem a sobre…

Montgat.- Puntuals, arribem a l’estació de Mongat-Nord (nom que la RENFE ha posat a l’antic baixador de Montsolís) quan el campanar toca les nou del matí.  Fa fred, plou poc però obrim -aquells que en porten- els paraigües. El petit nucli de Montsolís, l’antic barri pescador de Montgat, amb les velles torres d’estiueig, els xiringuitos, la llotja del peix i les barques damunt la platja és, ara, un lloc de primera residència. La via del tren, recordem-ho, el primer tren – de Barcelona a Mataró- que va funcionar a la península, separa la platja del nucli urbà. Sense perdre temps assolim un dels objectius de la sortida: el cim del Turó de Montgat (40 m.) (1) on ens hi fem, per a deixar un testimoni gràfic, una fotografia del grup amb l’estelada inclosa.

Cal esmorzar, continua plovent poc però seguit, per això ens aixopluguem sota el petit cobert de la llotja dels pescadors. Ben asseguts en els bancs que envolten l’espai destinat a posar el peix per a la subhasta, esmorzem veiem com plou i van passant -amunt i avall- els trens, mentre que a la nostra esquena les onades van petant sobre la platja. Amb la panxa plena reprenem el camí vers el Turó de Montgat, ara però, sense pujar-hi. Passem per davant de la Torre de Ca n’Alzina (2) i, abans de vorejar el que queda del turó per un dels seus costats, contemplem amb detall el primer túnel ferroviari que es va fer, el 1848, per a la Gran Compañía Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa, el primer ferrocarril que funcionà a la península.

Travessem uns grans solars on una alta xemeneia ens indica que allò, fa uns anys, era una important zona industrial, les Mallorquines, amb importants industries químiques (Casamitjana Mensa SA, fabricants de la popular Lejia Conejo; la fàbrica d’àcid sulfúric de Can Barrau, adquirida més tard per la Unión de Explosivos Riotinto, on també hi fabricaven adobs; ...) que, certament, donaven feina a molta gent però malmetent i contaminant tot l’entorn (3). Ara en aquest lloc,  només hi ha una gran esplanada, “el pla de la pols” en diuen alguns, amb algunes idees i projectes per a rehabilitar - per a ús públic- bona part d’aquest espai i la façana litoral, si les retallades i la “superació de la crisi” ho permeten. Amen.

Si això no és estimació.... !!!

Badalona.-  Continuem, ja dins el terme municipal de Badalona, pels espais vuits que han deixat antigues fàbriques com la mítica CROS on es produïen adobs, àcid sulfúric i sosa o la refineria de petroli de Suari, Canals i Cia que s’extingí -el 1927- amb el monopoli estatal del petroli. Segueix plovent, una mena de pluja pixanera, però ja ens hi anem acostumant. Tenim la platja a la nostra esquerra i les vies del tren a la dreta; en Joan Miquel ens fa entreveure, més enllà de les vies, la bonica façana de Can Ribó la primera cordellería industrial d’Espanya especialitzada en cordatge nàutic. Enfilem el Passeig Marítim, ara comença a caure aiguaneu i el vent ens fa notar el fred, però seguim -inmutables- amb el mar a un costat i alguns vells edificis industrials amb les vivendes dels treballadors sobre les naus, a l’altre.

A mesura que ens anem acostant al centre de Badalona podem anar descobrint els darrers supervivents dels establiments de banys d’aquesta vila. La platja de Badalona, de més de 3,5 km de llarg, està subdividida en nou platges amb uns noms ben expressius: la Platja de la Barca Maria, la Platja del Cristall, la Platja del Pont d'en Botifarreta, la Platja dels Pescadors, la Platja dels Patins a Vela, la Platja de l'Estació, la Platja del Pont del Petroli, la Platja del Coco i la Platja de la Mora. En moltes d’elles avui, amb el fort vent, hi podem veure nombrosos surfistes jugant amb les onades. Dins l'aigua deuen estar més calents, diem.

Passem a tocar de la Rambla, el tradicional passeig vora mar ombrejat per les palmeres, amb moltes de les seves terrasses i bars, avui, mig vuits per la pluja.

Deixem el centre i tornem a ser en una zona amb barreja d’indústries i àrea residencial. De sobte una forta olor a coca de forner ens omple el nas. Som davant de la modernista fàbrica de l’Anís del Mono, fundada pel germans Bosch el 1869. Observem els detall de la façana amb la mítica imatge de la mona amb la cara d’en Darwin. Som a les envistes de l’ anomenat Pont del Petroli (4) decidim arribar-nos fins al seu extrem sobre el mar. En aquest punt les parelles d’enamorats simbolitzen el seu amor etern, amb una moda que s’ha extès arreu, penjant un candau tancat a la barana i llençant la clau al mar... La temperatura deu ser, ara, propera als zero graus, doncs el vent ens clava -com si fossin agulles- la pluja a la cara. Ens fem una segona foto de grup per a eternitzar el moment.

Retornem a la ruta que passa, ara, per una nova zona residencial amb molts pisos per a vendre i estrenar. Passem per davant de l’antiga fàbrica tèxtil CACI (Compañia Auxiliar del Comercio y la Industria), un bonic edifici d’obra vista de 6 plantes construït, el 1899, pel mestre d’obres Jaume Botey i on està previst d’instal·lar-hi -quan el pressupost ho permeti- el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya. Estem ja sortint del terme municipal de Badalona i veiem ven a prop les tres xemeneies de la Tèrmica del Besos, ja a Sant Adrià.

Sant Adrià del Besòs.- Continua el “xiri-miri” però gairebé ja no el notem. Caminem a l’ombra de la imponent mola de la Central Tèrmica del Besos (5) ara en desús. En Joan Miquel ens ofereix la possibilitat d’agafar el Trambesòs però, ofesos, diem que no. Travessarem el riu Besòs pel nou i modern pont del tramvia, però a peu. Quan ja som a l’altra riba passem pel costat de les instal·lacions de FECSA-ENDESA -que fan, ara, la feina que feia la vella Tèrmica- i ens aturem una estoneta contemplant diferents especies d’aus aquàtiques que volten per l’aiguabarreig que forma les aigües del riu i les del desaigüe de refrigeració de la central. Per a ells deu ser una mena de banys termals... amb aquest fred... qui pogués ser ànec !!!.

Estem, segons ens explica en Joan Miquel, pel lloc antigament anomenat El camp de la Bota (nom provinent del francès butte -monticle, petit turó- que li donaren els soldats francesos acampats aquí en la Guerra –dita- de la Independència), la zona de Sant Adrià encaixada entre l’antiga via del ferrocarril i el mar. Actualment aquest lloc es conegut com el Parc de la Pau una continuació del Fòrum de les Cultures de Barcelona i a tocar del Parc Fluvial del Besòs, la desembocadura del qual hem vist fa uns moments.

Barcelona-Barceloneta.-  Sobrevolem el Port del Fòrum per mitjà del seu impressionant pont. A la vista dels grans i luxosos iots que hi podem veure, meditem sobre els grans contrastos de la condició humana: uns (pocs) tan i d’altres (molts) tan poc... Ha parat de ploure. Caminem sota la gegantina placa solar i seguint per l’Avinguda del Litoral arribem al Complex Esportiu de la Mar Bella i les seves platges.

Desprès del Port Olímpic, enfilem el Passeig Marítim i, com que segueix sense ploure i anem molt be de temps, en Joan Miquel ens vol ensenyar les antigues instal·lacions i dipòsits de la Catalana de Gas i el modernista edifici de les seva administració, avui anomenat La Fàbrica del Sol, seu del Centre de Recursos Barcelona Sostenible amb instal·lacions dedicades a l’educació ambiental. Travessem el Parc de la Barceloneta per entrar dins l’espai que ocupaven els tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima, avui transformat en blocs de vivendes, equipaments escolars i alguns edificis de serveis. Sortim, com devien fer els obrers dels segles XIX i XX, per l’antiga porta principal (que encara es conserva) doncs la “campana” ja diu que s’acosta l’ hora de dinar..., però en Joan Miquel diu que no, que encara tenim temps i ens vol ensenyar alguns racons del vell barri de la Barceloneta.

Desprès de sortir de La Maquinista passegem una estona pels carrers del barri, cal fer temps per al dinar i decidim anar a prendre les cerveses amb unes típiques “bombes”. Les petites tavernes tenen el lloc reservat per a els dinars, ens diuen, i nosaltres som per al seu reduït espai massa colla... decidim anar, doncs, al lloc on hem de dinar i fer allà l’aperitiu. Passem per la Plaça de Sant Miquel i per aquest petit eixample -que formen els ben traçats carrers- observant les seves característiques cases, restaurants i algun que altre detall històric fins que arribem al restaurant Pasa Tapa on, solemnement, donem per acabada la caminada. En total hem fet 19 km en 4 hores.

Epíleg.- El dinar d’avui, tenint en compte que som en plena temporada de calçots, ha estat una calçotada. Olives, embotits, pa torrat, calçots (en quantitat) amb la seva salsa i, de segon, botifarra amb mongetes. Vi a dojo i, de postres, crema cremada. No ha estat gens malament i, Joan Miquel, teniem gana !!!!!!. Al dinar ens hi han acompanyat també en Josep Lluís i la Mª Rosa que tenien, ambdós, unes justificades excuses (que no tenen rés a veure amb el temps) per a no haver fet l’excursió.

Conclourem que la sortida ha estat força interessant i si hi afegim el mal temps que hem tingut, afegiria que amb un recorregut prou adequat, interessant i còmode. Certament, a falta de grans panorames i el verd de la natura, el pionerisme industrial (i en moltes altres coses !!!) de Catalunya i les platges de la nostra infància (tot i que a casa, quan hi anavem, era cap a la Pineda del Prat...) han omplert, penso, les nostres espectatives. Agraïm doncs, com ja és habitual, la feina i dedicació de l’organitzador i de forma especial, amb un temps tan poc engrescador, a tots i a totes els/les que heu fet possible, amb la vostra participació i companyia, la sortida.

La propera Xino-Xano serà el dijous 8 de març i, possiblement, en un lloc que pensem serà d'interès per a tots a  la comarca de l’Anoia. Ho anunciarem, amb temps, al Bloc.

Una abraçada.

Fotografies de na Montserrat B. i d'en Joan S.

NOTES.-

(1)  Dalt del Turó de Montgat, del 2000 al 500 abans de Crist, hi hagué ja un poblat ibèric. Hi ha qui diu que, en aquest lloc, aquests primers pobladors hi tenien un temple dedicat a la deessa Hecate (Lluna). El geògraf grecoegipci Claudi Ptolomeu, al segle II, va descriure aquest monticle situat a ran de mar com el Promonturium Lunarium, nom que sembla confirmar l’existència del temple dedicat a la deessa Lluna. Aquesta denominació apareix de nou en el mapa que, el 1578, va fer el cartògraf Gerardus Mercator sobre la península ibèrica on inclou Montgat, amb el nom de Lunarium Promontorium. O uns es copiaven als altres o el nom realment hi estava ben arrelat. A l’edat mitjana dalt del turó hi hagué un castell, documentat des de l’any 991, que es pot veure en un dibuix fet el 1565 pel neerlandès Jooris Hoefnagel en una vista de Barcelona que inclou una silueta del turó de Montgat amb el seu castell. Aquesta fortalesa tingué un paper destacat, per la seva situació estratègica en un dels principals accessos a Barcelona, en la Guerra dels Segadors i en la de Successió. Per això va ser un dels molts castells que Felip V, el 1715, va manar enderrocar. Va ser reconstruït ven aviat per tal de controlar i defensar la població contra la pirateria. L’any 1808, durant la Guerra del Francès patí diferents setges primer de guerrillers resistents que s’enfrontaren a tropes franceses i un cop aquests, desprès d’una forta lluita, foren vençuts contra la guarnició francesa que, per a garantir el pas de noves tropes, havia ocupat el lloc. Finalment va ser la “civilització” qui va destruir el castell, les restes arqueològiques anteriors i, fins i tot, el mateix turó. Així l’any 1848, amb l’arribada del ferrocarril es foradà la seva base per a fer-hi un túnel i es va iniciar l’extracció sistemàtica de pedra, amb la pèrdua de més de la meitat de la muntanya, l’enderroc del castell, de la capella de Sant Joan i la desaparició de gairebé la totalitat de les restes ibèriques, romanes i medievals dels nostres avantpassats. Encara, però, el turó seria protagonista d’un altre fet històric: el 26 de novembre del 1876, un grup de joves amants de la natura van fer, des de Barcelona, una excursió al seu cim i, un cop a dalt, decidiren fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, la primera entitat excursionista de l’estat (i una de les primeres del món) i l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya (un monòlit col·locat el 1976 en motiu del centenari, avui, ens ho recorda). Després, el pas i les successives ampliacions de la carretera N-II, han partir el nostre històric Turó pel mig, transformant-lo en una mena de penyal –gairebé inapreciable- entre  la carretera i la platja.

(2)  La Torre de Ca l'Alzina va ser bastida al darrer quart del segle XVI, adossada a la façana de migdia de la masia propietat de la família Matheu, per a protegir-se de les freqüents incursions dels pirates. Aquesta antiga masia va perdurat, en condicions d'abandó i de degradació molt avançades, fins al 1987, any en què es va enderrocar per a la construcció del passeig marítim, quedant dempeus només la torre. És de planta absidial (semicircular per un costat i rectangular per l’altre) amb diverses finestres emmarcades de pedra i restes de matacans i va ser restaurada l’any 2010. Aquest edifici fou declarat Be Cultural d'Interès Nacional (BCIN), l’any 1949, pel seu caràcter d'arquitectura militar.

(3)  “Montgat és un poble que put. Així tal com sona. Fa molt mala olor. El barri de les Mallorquines, el més pròxim a Badalona, resulta una estampa un xic dura, nonelliana, amb els turons immediats sense vegetació, pelats del tot a causa de les emanacions de les fàbriques de productes químics. Els ceps s’hi moren, tinc entès. El cafeter d’un bar de vora l’estació em deia un dia que el poble és, a l’estiu, un oasi sense mosquits. Ho crec, a fe de Deu.” Fragment de EL MARESME d’en Joaquim Casas. Albertí Editor. Barcelona 1959. Pàg. 171.

(4)  Pantalà o plataforma, construïda l'any 1965, que s'endinsa al mar uns 250 m i uns 6 m per sobre del nivell de l'aigua. Era propietat de l'empresa CAMPSA i es feia servir per descarregar el petroli que arribava en vaixell-cisterna fins als dipòsits que aquesta empresa tenia a terra ferma. Després ha esdevingut un espai d'esbarjo molt popular on hi conviuen banyistes, pescadors de canya, surfistes, bussejadors i fotògrafs submarins, atrets per la riquesa del seu fons marí. Va ser salvat de la demolició gràcies a la pressió popular. L'any 2003  passà a ser propietat municipal.

(5)  Aquesta central tèrmica, de cicle combinat (pot funcionar amb gas natural o fuel-oil), propietat de FECSA-ENDESA està situada a la desembocadura del Besòs, prop del terme de Badalona. Consta de tres grans grups, que van entrar en funcionament en diverses etapes. El primer bloc es va construir entre el 1971-1973, el segon entre el 1972 -1974 i el darrer va ser construït en el període 1975-76. Del conjunt industrial en destaquen especialment les tres colossals estructures d'acer i formigó, conegudes popularment com "les Tres Xemeneies", visibles des de molt lluny i que han esdevingut un dels símbols de Sant Adrià. Les xemeneies, de 90 metres, es troben just a sobre de les calderes, també de 90 metres, i per tant assoleixen una alçada total d'uns 180 metres. Els últims 20 metres de xemeneia, fins a un total de 200 metres d'alçada, van ser afegits posteriorment a la seva construcció. Aquests són clarament diferenciables de la resta per la seva construcció metàl·lica. Aquest augment de 180 a 200 metres va ser necessari degut a que la capa d'inversió tèrmica al voltant dels 170-190 metres en la zona de l'àrea metropolitana de Barcelona. L'any 2008 els ciutadans de Sant Adrià es van oposar (el 82 %), en referèndum, a la demolició de les xemeneies. Amb aquest resultat, l'Ajuntament es va comprometre a que l'edifici seria conservat i convertit en un equipament, però el seu futur és actualment incert. El març de 2011 s’inaugurà en aquesta central un nou grup de cicle combinat que fa que aquesta assoleixi una potència de 1.600 MW, equivalent al consum de 2 milions de persones. La nova instal·lació, una de les més modernes de l’Estat espanyol, ha de substituir l’antiga central del marge esquerre del riu.

Obrers de La Maquinista, sortint per la porta principal de l'empresa,  en el decurs d'una vaga.