CRÓNICA de la 33ena SORTIDA XINO-XANO.

PELS ESPAIS NATURALS DEL DELTA DEL LLOBREGAT

En aquesta sortida tres membres més s’han afegit a la colla: la Montserrat T., l’ Isabel (que ara ja disposa dels dies feiners lliures) i en Jaume. Benvinguts a les xino-xano, amics !. Hem batut, doncs, el rècord d’assistència des que vàrem començar les excursions Xino-Xano:  som, avui, 18 persones en una mateixa sortida.

Abrigadets, ja que de bon matí l’aire es fresc, el tren ens ha portat fins a l’estació del Prat del Llobregat. Un cop allà hem agafat un autobús –el PR 3- que l’Elena I., que ha arribat en un tren anterior, ja ens tenia localitzat a la parada.  El bus ens ha passejat, durant més d’un quart d’hora, per dins del nucli urbà del Prat fins que hem arribat –al final del trajecte- al nou Tanatori que hi ha, al camí de cal Met Natrus, a tocar del Cementiri Sud. “És la segona sortida consecutiva que comencen al cementiri...”, comenta algú; “millor sortir-hi caminant, que no que t’hi portin...” ha contestat, crec que amb molta raó, un altre.

La ruta travessa una mena de parc-aparcament que hi ha davant mateix de la parada on ens ha deixat el bus. Per una “via verda”, adequada per a caminants i bicicletes, arribem fins al Mirador dels Avions. Unes butaques-gandules de pedra, situades en el mateix eix i, pràcticament, a la capçalera d’una de les pistes d’aterratge de l’aeroport –que tenim a tocar- permeten veure-hi (i sentir), des de sota mateix i a pocs metres de distància, com els grossos avions s’aproximen a la pista i hi prenen terra. Uns panells informatius ens alliçonen sobre els models i les companyies a les que pertanyen les diferents aeronaus. S’acorda –amb alguna veu discordant que, per raons de seguretat, aconsella cercar un lloc amb menys risc...- esmorzar aquí. Jo diria que, en aquesta ocasió i potser pels ensurts continuats, s’han pres més “gotes” del que és habitual –es curiós constatar que, al menys a aquesta hora del matí, és una veritable “caravana” la que formen els avions, un darrere l’altre, per aterrar-. "Gotes" i entrepans i olives i vi i xocolata (amb més del 70% de cacau) i carquinyolis i cafè i, per acabar, unes “gotetes” més d’orujo,... tot, però, amb molt de seny i coneixement que avui no ens hem de perdre!.

 

L’itinerari continua fins que arribem a una propera rotonda (a tocar del que queda de Can Palet) on ens desviem, a l’esquerra, fins que travessem la carretera i el canal de la Bunyola. El camí entra en una zona agrícola, amb extensos i treballats camps plens d’ufanoses i carregades carxoferes. Passem a tocar de cal Nani i, als pocs minuts, arribem a l’edifici del Centre d’Informació dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. Tenim intenció d’enllaçar la ruta prevista (itineraris 1 i 2) amb la que permet visitar el Semàfor i l’antiga caserna dels Carrabiners, tot retornant per la riba del canal de la Bunyola (itinerari 3) i fer, així, l’excursió una mica més llarga i atractiva, però ens informa un dels guardes que, en aquest moment, no està permès el pas a través de la platja de ca l’Arana per tractar-se d’un espai protegit. Caminarem, doncs, una mica menys.
 

Al costat mateix del Centre d’Informació trobem la primera torre-mirador: la de Cal Lluquer. Des de dalt tenim una bona vista dels “calaixos de depuració” (1) i de la nova llera del riu Llobregat –desviat del seu curs natural, amb una forta oposició popular, entre el 2001 i el 2004 per a poder fer-hi l’ampliació del Port de Barcelona-. En aquest cas sembla que, finalment –potser com a compensació de tot l’enrenou-, l’acció de l’home ha servit per a millorar les condicions dels ecosistemes de la zona.
 

Ens dirigim, tot seguit, a la riba dreta del Llobregat. L'aigua que omple aquest tram final del riu és una barreja de les aigües del mateix riu, de l'aqüífer i del mar. Les llísseres i els llobarros són peixos autòctons d’origen marí que estacionalment poden aparèixer al riu. Les anguiles poden trobar-se esporàdicament en els estanys -com el de cal Tet- tot i que, en aigües dolces, les espècies més abundants són les carpes i les gambúsies -petits peixos, depredadors de larves de mosquits, introduïts per a eradicar el paludisme- ambdues d’origen forà.

 

Anem per una pista, al poc de caminar-hi -aproximadament a 1km del Centre d’Informació-, trobem la torre-mirador de Cal Malet. Des de dalt i des d’un altre angle, podem continuar veient els “calaixos de depuració” i el darrer curs del riu amb les primeres colònies d’ànecs.

Per uns senders, alternatius a la pista, caminem gairebé a tocar del riu i ens anem acostant a la desembocadura. “Hi ha ànecs nudistes ?”, pregunta un de la colla, “...perquè aquí se’n deu haver “despullat” un...”, continua dient tot assenyalant un bon  munt de plomes que hi ha al costat del camí. Pocs metres més endavant hi trobem la resposta: les restes de la carcanada, els ossos de les ales i tota l’espinada –des de la cua fins al bec- del pobre animaló. El nostre suposat “nudista” ha estat, ben segur, l’àpat d’algun depredador. Això ens demostra com pot arribar a ser, de dura i cruel, la supervivència, fins i tot, en un entorn aparentment tranquil i segur com aquest.

 

Passem entre el riu i l’estany de Ca l’Arana, que té el seu origen en una extracció d'àrids no reomplerta. Quan ja portem uns 2 km, des del Centre d’Informació, arribem a la torre-mirador de la Desembocadura. Al costat dret hi tenim la platja de Ca l’Arana i al fons, seguint la línia de la costa, veiem dalt d’un petit turó l’antiga caserna dels Carrabiners, l’edifici del Semàfor i -més lluny i fora ja de la nostra visió- els estanys de la Magarola i de la Ricarda. A l’esquerra, amb una mena de lluita contra les onades que aixeca el vent, el riu intenta arribar al mar i, davant nostre –amb el pas barrat als visitants- la punta on el Llobregat arriba, definitivament, al Mediterrani.

 

Retornem, desfent camí, fins agafar un trencant –a la dreta- que ens portarà fins a l’estany de Cal Tet. Al poc trobem una nova torre-mirador, la de Cal Beites, amb bones vistes sobre l’estany i la pineda de Ca l’ Arana i l’extens canyissar que cobreix els “calaixos de depuració”. Quan hi arribem ens sorprèn un “predicador” que, des de dalt, ens exhorta i adverteix davant els grans mals que ens cauran al damunt si continuem insistint i no ens penedim de les temptacions i aspiracions sobiranistes... Ni cas... que segueixi bramant !!!

Passem pel costat d’una de les poques pinedes litorals que encara sobreviuen, la de Ca l’Arana, part de la colla ho aprofita per a reposar -una mica- a l’ombra dels seus majestuosos pins. La felicitat, ja ho diuen, és efímera; ràpidament la resta –que ha seguit el camí sense aturar-se- reclamen la seva presència al proper Aguait (amagatall de fusta que serveix  per a observar, sense ser vist, les aus) de Cal Tet: “Afanyeu-vos, que l’estany, és ben ple d’ocells !”. Ple, ple, potser no però que n’hi ha un bon munt i relativament a prop, si.
Com a viciats “voyeurs”, en silenci, contemplem com una colla d’ànecs es remullen el cul...; es capbussen, un i altre cop, dins l’aigua...; es pentinen i s’empolainen...; juguen o festegen...; passegen o prenen el sol...; “guaita allà n’hi ha un que menja !”, diem, “mira, mira,... aquell dorm amb el cap sota l’ala !”... Amb mirar no en tenim prou, volem saber-ne els noms, de quina espècie son, el seu sexe, intentem trobar-ho als panells que hi ha per les parets, al llibre que porta l’Elena, preguntant-ho a aquell que, sembla, que hi entén...: fotges, corbs marins, grisets, cap-roigs, collverds,..."els mascles son més macos..." diu un que, pel que es veu, te uns binocles que li permeten veure fins el més intim detall... Finalment cal sortir de l’aguait, sembla, que ens ha passat la fal·lera i tornem a la normalitat.

 

Continuem la ruta. Desfem el camí fins a retornar a la torre-mirador de Cal Beites, un cop allà prenem l’itinerari que ens permet anar a l’Aguait del Sabogal, un observatori que ens facilita la visió d’una nova i diferent panoràmica de l’estany de Cal Tet. Una petita illeta que hi ha davant l’aguait ens ofereix una segona -i potser més completa- sessió de “voyeurisme”. Ens hi estem, fins i tot, més estona que en el "guaitador" anterior. Els ocells campen al seu aire sense preocupar-los gaire, la propera activitat humana, l’enrenou del Port, el continuat enlairament i aterratge d’avions, ni –tampoc- les nostres mirades. Potser cal dir aquí que l’estany de Cal Tet, amb 1 km de longitud i 2 m de profunditat màxima, és l'estany del delta amb més diversitat de plantes aquàtiques. Però nosaltres, avui, a les plantes no els hi fem gaire cas: ocells, ocells, ocells...

 

Ens dirigim cap al Centre d’Informació, inici i final de l’itinerari. Passem pels anomenats prats humits amb una vegetació interessant com les jonqueres i els salats, adaptats a les inundacions temporals i a la presència de sals. Hi veiem pasturar un ramat de cavalls que hi fan una important tasca de recuperació de l’equilibri ecològic evitant la proliferació desmesurada del canyissar. Aquests prats, quan estan inundats, son molt atractius per a determinades espècies d’ocells en migració.
 

Sortim del recinte dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, falta poc menys de mitja hora per a la una del migdia, hora en que marxa l’autobús des del Tanatori fins al Prat. Cal agafar-lo doncs el proper no torna a sortir fins a les 14 h. Així ho fem, sense presses.
 

Baixem, ja al Prat, en una parada propera al lloc on hi tenim encarregat el dinar: el restaurant “De repente”. Quan hi arribem ja tenim la taula parada, prenem les cerveses –segurament la salabror o la visió de tanta aigua, més que la calor, ens ha fet venir set-. El menú i el preu és molt correcte. A les postres obrim cava, tenim dues celebracions: l’esperada i joiosa jubilació d’en Jaume i el feliç naixement de l’Oriol el segon net de la Maribel i en Pep. Enhorabona !.

 

Retornem a l’estació de Rodalies, fent un passeig pel centre de la població. Ens fem la fotografia “oficial” del grup a l’escultura “Camí de la fàbrica” de l’artista Teresa Ribas, situada a la Carretera de la Marina, homenatge al moviment obrer del Prat.
 

El fotògraf i "mesurador" oficial.

Segons els equips de mesura d'en Joan Miquel en aquesta Sortida hem fet -caminant-, en total, 13 km: des de que hem sortit de l'estació del Prat, fins que hi hem tornat. El desnivell ha sigut d'uns 5 m (l'alçada de les torres-mirador que hi ha dins l'Espai Natural).
 

Un cop al tren ens acomiadem acceptant el compromís d’en Llorenç per a preparar i coordinar la propera Xino-Xano que, recordem, serà el dijous dia 7 de febrer. 

Agraïm a en Josep Mª l’impecable organització de la sortida i a tots i a totes la vostra assistència i companyonia.  Moltes gràcies amics i amigues i fins la propera.

NOTA.-

(1).- Aquest sistema de calaixos, construïts al costat del riu, son unes basses rectangulars  plantades amb canyissos i d’altres plantes aquàtiques que ocupen unes 17 hectàrees. Aquestes basses serveixen per acumular l’aigua de rec sobrant i hi arriba també, a través d'un sifó, aigua tractada procedent de la depuradora. Els canyissos, la boga o el lliris grocs mitjançant un procés natural, retenen o eliminen les darreres restes de contaminació, bàsicament nitrats i altres elements químics, i després, per gravetat, l'aigua va a parar a l'estany artificial de Cal Tet. Ja ho veieu... la natura, a sobre, ens fa la feina bruta !.

Text.- Pep

Fotografies.- Antonio, Joan Miquel, Elena I., Montse B., Joan Miquel, Jaume, Mª Rosa i Enric.