dimecres, 16 d’abril del 2014

CRÒNICA DE LA 47ena SORTIDA XINO-XANO

 
CAMINADA (PER A TOTS ELS GUSTOS) PER LA VALL D’HORTA I EL CASTELL DE PERA

Hem trigat una hora i mitja per anar de Barcelona fins al punt d’inici de l’excursió: la Vall d’ Horta. Hi havia molt trànsit cap el Vallès; molt trànsit, també, per travessar Sabadell (fins i tot, un dels cotxes de la colla, s’ha “perdut” dins d’aquesta ciutat...) i, finalment, molt trànsit de ciclistes a la B-124 la carretera –amb nombrosos revolts i suaus pendents- que uneix Castellà del Vallès amb Sant Llorenç Savall. Tot i així, a les 9h 30’ hem aparcat els vehicles al petit pàrking que hi ha a tocar del Pont de La Muntada, just on arrenca la pista que porta a El Marquet de les Roques.  Aquí comença la caminada d’avui.
 
El camí voreja, el verd i frondós Torrent de la Font de Llor fins que, ben aviat, arribem davant l’impressionant edifici del Marquet de les Roques, un gran casal d’estil historicista-neoromànic que havia estat propietat de la família d’en Joan Oliver (Pere Quart). Pel seu aspecte exterior, s’entén que els Oliver s’hi referissin sempre amb el nom de El castell (1). Amb el Montcau  i Els Emprius com a teló de fons, el paratge és d’una gran bellesa i s’hi respira pau i tranquil·litat.
El Marquet de les Roques
 
"El cul" del Montcau i una de les moltes agulles que es veuen des del Torrent de Llor
 
Com que tots (i no només en Joan) comencem a tenir gana posem “la directa”, corriol amunt, fins a la Font de Llor –un fresc i ombrívol racó- on hi tenim previst esmorzar. El “refrigeri” (“aliment lleuger que hom pren per reparar les forces”, diu el Diccionari) ha estat com Déu mana i amb els elements tradicionals: entrepans al gust de cadascú, vi, olives, cafè, llet, “gotes”, un exquisit pastis de xocolata i llaminadures... Hem pujat fins a la font però, la majoria, l’aigua ni l’hem tastat !!!. Certament, el bucòlic i tranquil indret és un molt bon marc per a un dels importants i joiosos objectius de la sortida: l’esmorzar.
 
 
 
 
 
El camí que porta a la Font de Llor continua, muntanya amunt, fins al Collet de Llor (a 778 m d’alçada) i un cop allà es pot anar al Montcau (1.056 m) o a la Cova Simanya o resseguir tota la Carena dels Emprius fins al Coll de Pregona. Nosaltres ho deixarem, si és el cas, per a un altre dia. Avui tenim previst fer la ruta pràcticament voltant tota la Vall d’Horta. Per això desfem -de nou- el corriol fins El Marquet de les Roques, passem a tocar de la capella i la masoveria, per agafar un camí –amb el rètol que assenyala “al Castell de Pera”-  que s’enfila per un dels vessants de la Carena dels Emprius rematada per les Agulles o Roques de Finestrelles (879 m d’alçada) -en referència a que aquestes mostren diferents forats en forma de finestres- i El Queixal Corcat (837 m) una roca –cilíndrica i xata, com un queixal-, força original enganxada a la carena i foradada per dins, que permet fer cim tot grimpant –si un no és molt gros- per aquesta “xemeneia” interior.


 
La nostra ruta va pujant pel pendent de la Carena dels Emprius, que dona a la Vall d’Horta, completament desforestat a causa de l’important incendi de l’any 2003. El recorregut, però, és molt agradable ja que una catifa de mates de romaní i farigola –plenes de flor- l’omplen d’olor i color. Arribem a un punt on el camí comença a baixar cap l' anomenat Torrent de Pregona. La visió que, des d’aquest excepcional mirador, tenim sobre tota la vall i les muntanyes que l’envolten ens ajuda –com si es tractés d’un mapa en relleu- a  planificar el recorregut: les masies de La Pregona, El Romeu, el mas d’Agramunt,... el Coll de la Costa, el Castell de Pera i la gran pedra que li dona nom enfilats dalt d’un turó... Riera avall, Can Brossa i la pista que -unint totes aquestes cases- baixa fins el pont de La Muntada, el lloc on hem començat la caminada.
Tothom, des d’on ara som, s’ha pogut fer una idea del que encara ens queda per caminar i les possibles alternatives que el recorregut d’avui permet. Uns ho tenen clar, faran una caminada només per a agafar gana: un cop siguin al  Romeu continuaran pista avall fins arribar on tenim els cotxes. Uns altres, més “canyers” estan decidits a “acomplir els objectius previstos”: El Romeu, Mas d’Agramunt, Coll de la Costa, pujar fins el Castell de Pera i –potser fent una mica de drecera- retornar al Pont de La Muntada. La Xino-Xano d’avui permet perfectament fer un itinerari “a la carta”, al gust de cadascú.
Passem, seguint el camí, molt a prop de La Pregona coneguda antigament, també, amb el nom de Coma Pregona; és una de les masies més antigues de la vall. S’han trobat referències d'aquest mas en documents dels anys 1266, 1360 i 1577.  
Poc després, travessem la riera per un gual d’obra i arribem a El Romeu un altre gran casal, situat als peus de Roca Sereny (801 m), del qual es parla ja en documents del 1468. En un emplaçament privilegiat al fons de la vall, l’any 1960, aquesta masia va ser restaurada molt dignament.
El Romeu
 
En aquest punt la colla es parteix, uns continuen vall avall mentre que els altres aniran fins el Mas d’Agramunt – documentat, també, des del segle XIV- i pel Coll de la Costa, pujaran al Castell de Pera.
A l’alçada del Mas d’Agramunt i quan ja hem iniciat la pujada al coll, es produeix una “deserció” al grup dels “canyers”: quatre caminadors decidim retornar fins a la pista i continuar, riera avall –passant per can Brossa- fins el Pont de La Muntada. Només quatre valents –tres valents i una valenta- segueixen amunt fins assolir un altre dels objectius de la sortida: el Castell de Pera a 735 m d’alçada (2).
Restes del Castell de Pera, al fons s'endevina un fragment de la capçalera de la capella.
 
 
Els/la més "canyers/a" dalt del Castell de Pera: La prova !!!
 
Diuen els companys que l’esforç ha valgut la pena per, en primer lloc, la satisfacció personal –i de grup- de l’objectiu aconseguit però, també, perquè des d’allà dalt la vista és impressionant: el Montseny, Montserrat, Sant Llorenç –des de la Mola fins al Montcau- i totes les valls, colls i carenes que envolten el lloc. Fan una bona sèrie de fotografies per a documentar i immortalitzar el moment.


Panorama de la Vall d'Horta, amb el Montcau al fons, amb els efectes de l'incendi de l'any 2003.
 

El descens el fan, tal i com ja ens havien insinuat, per la via directa pel corriol que, per dalt la carena de La Muntada, porta fins aquest mas. La Muntada és, també, una altra de les cases de pagès més antigues de la Vall d’Horta. Documentada des del 1162 com a propietat del Monestir de Sant Llorenç de Munt anteriorment, els segles XI – XII, va ser una possessió del castell de Pera. Fill d’aquesta casa era el bandoler Joan Muntada (El Minyó de Sant Llorenç Savall) que formà part de la colla d’en Perot Rocaguinarda –aquell bandoler mític que lloà en Cervantes a El Quixot-. L’any 1611, a canvi que li fossin perdonats els seus delictes, s’integrà a les tropes –els Tercios- que lluitaven a Itàlia on es perdé el seu rastre. La Muntada va ser adquirida, l’any 1998, per la Diputació de Barcelona que la reconvertí en un Punt d’informació del Parc i Escola de Natura i formació.


La Muntada
 
Els qui no hem pujat al castell hem pogut estar una estona relaxats, xerrant  o badant, asseguts a l’ombra d’un pins al lloc on, a primera hora del matí, hem deixat els cotxes. Quan falta un quart d’hora per les dues, tota la colla ens retrobem de nou fent una merescuda rebuda als qui han decidit pujar fins dalt del castell. Segons els equips de mesura d'en Joan Miquel, els "valents" que han fet la excursió complerta han recorregut 12,33 km i han caminat -sense comptar les parades- 3h 23' amb un promig de 3,6 km/h. Els qui han fet el recorregut fins el Mas d'Agramunt (sense pujar al castell) han fet uns 9 km i els qui, des de la masia del Romeu han continuat pista avall fins al Pont de La Muntada, han fet una excursió d'uns 7 km.


El dinar el tenim emparaulat a les dues i d’on som fins a Sant Llorenç Savall hi ha menys d’un quart, per tant, anem a l’hora. Tot està sortint tal i com teníem previst.
 
Arribada i retrobament, triomfal, amb els herois que han pujat al Castell de Pera.
 
 Camineu, camineu... que nosaltres ja us esperarem...
 
Quan som davant del restaurant Les Brases de Ponsferrer, una antiga casa-forta enfilada dalt d’una penya a l’entrada de Sant Llorenç Savall, ja intuïm que hem encertat el lloc. Tenim la taula parada en un rústic menjador –la mestressa ens comenta que eren els antics estables: “en aquest lloc sempre s’hi ha menjat: animals o persones...” ens diu somrient. Prenem les cerveses acompanyant-les amb secallones, olives i cacauets torrats que hi tenim disposats, suposem, per anar obrint la gana... tot i que, segur –fa tanta estona que hem esmorzat... !!!- a nosaltres no ens cal, ens ho menjarem tot, tot i tot.
 
 
La "Junta Directiva" a l'hora del dinar...
 
El dinar ha estat molt be i el vi –en porró- molt bo. Rematem l’àpat, a la sobretaula, tot comentant les incidències de la jornada i segurament –mireu que serioses estan, a la foto, la Conxita i l’Elena...- importants, profunds i transcendentals temes.
Confidències... ?
 
 
Fem la foto de grup (un cop més hi falten en Carles i l’Elena S. que han tingut de marxar abans de dinar) i donem per finalitzada l’excursió.
 La foto "oficial" del grup, davant el Restaurant Les Brases de Ponsferrer. (Hi falten en Carles i l'Elena S. que ja havien marxat)

 
Cal agrair a en Llorenç l’impecable organització de la sortida –fins hi tot sabem que ha visitar prèviament, sota la pluja, alguns llocs del recorregut i el restaurant- i a tots i totes la vostra fidel i incondicional participació.
Recordeu que la propera Xino-Xano està prevista per al dijous 15 de maig, tot i que molts de nosaltres ens veurem abans (el diumenge 27 d’abril, a Prat de Cadí i el cap de setmana del 9, 10 i 11 de maig, a la Sortida de Primavera 2014).
Fins llavors, doncs, una forta abraçada.
 
 
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Elena I., Montserrat B., Josep Mª, Josep F. i Joan.

 Mapa de la zona de l'excursió.
 
 
NOTES.-                                                                                
1.- Aquesta casa residencial, edificada al costat d’una masia –Can Marquet , ja existent al segle XIII- i que ara és la masoveria, va ser acabada de construir l’ any 1895 per l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús –un deixeble de Domènech i Montaner- per encàrrec d’ en Antoni Oliver i Buxó, l’avi de Pere Quart. Habitada principalment durant els estius va ser, també, lloc de reunió i estada dels grans noms de la literatura catalana del moment com Josep Carner, Carles Riba o Guerau de Liost. Pere Quart i altres escriptors com Francesc Trabal o Armand Obiols (pseudònim d’en Joan Prats) membres de l’anomenada Colla de Sabadell i fundadors d’ Edicions de La Miranda, de gran importància entre els anys 1925 i 1930, solien passar-hi algunes temporades. Els Oliver mantingueren la propietat fins a la Guerra Civil. El 1940 la família Oliver perden la pertinença del Marquet. Durant un temps, el Castell és ocupat per la Falange i el 1941 és adquirit pel senyor Llorenç Valls i Valls, fill de Sant Llorenç Savall. La seva filla Francisqueta, el 1999, va vendre El Marquet i la seva propietat de la Vall d’Horta a la Diputació de Barcelona que, al llarg dels anys, hi ha fet importants obres de restauració i condicionament transformant l’edifici en un Punt d’Informació del Parc Natural i centre cultural. Els caps de setmana es programen visites guiades, tot i que ara està tancat per obres.
2.- Diuen que el nom d’aquest castell deriva de l’època romana (petra/pedra) i que té relació amb la gegantina pedra que s’alça per damunt de les restes. El recinte fortificat està documentat des de l’any 1017. Del segle XI al XIII tingué diversos senyors o propietaris. El 1287 va ser adquirit per Pere Marques i els seus successors mantingueren aquest domini fins a començaments del segle XIV. Des del 1378 fins al segle XIX passà a ser propietat dels Sentmenat tot i que a partir del segle XVII ja estava deshabitat. De les poques restes que hi queden destaca un pany de paret amb dues filades d’espitlleres a diferent nivell, les bases d’unes torres i la capçalera de la capella castellera –dedicada a Santa Maria- segurament, com la part més antiga del castell, també del segle XI.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada