CRÒNICA DE LA 52ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA TARDORAL (I SENSE MULLAR-NOS) PEL PARC NATURAL DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Tots els pronòstics –fins i tot el del nostre infalible meteoròleg particular, en Joan Miquel- anunciaven pluja per al dia de la sortida. Al sortir de Barcelona i durant el recorregut en tren, ha estat plovent. Tot sembla que, avui, ho tindrem cru: ens mullarem.

 

El Castell de Montesquiu

Després de quasi dues hores de viatge arribem, uns minuts abans de les deu, a l’estació de Sant Quirze de Besora–Montesquiu. Aquí sembla que la cosa està més calmada, el terra és moll i la gent porta el paraigua –alguns obert i d’altres tancat...- però només, de tant en tant, cau un lleuger plugim, alguna goteta.

A tocar de l’estació arrenca una pista asfaltada –que coincideix amb un tros del GR-210 o “camí vora Ter” i amb l’indicador “Castell de Montesquiu”- que agafem tot passant, primer, pel costat d’un singular i monumental roure i, desprès, per la gran masia -neoclàssica del segle XVIII- de La Coromina amb una bona colla de cavalls pasturant pels prats que l’envolten.

En uns 20 minuts, gairebé  a tocar del castell de Montesquiu, arribem al desviament que porta a la Casanova del Castell. 

Decidim anar-hi per dues importants raons: és el restaurant on tenim de dinar i volem confirmar-los –davant d’un dia tant rúfol- que hem vingut i continuem amb la intenció de dinar-hi i, a més, demanar aixopluc per a poder-hi esmorzar “en sec”, sense mullar-nos. A més, avui, en Josep Mª (que és qui porta sempre el cafè i la llet) no ha pogut venir... així, potser, també podrem prendre-hi quelcom calentó.

En Joan, diligent, parla amb l’hostaler que ens agraeix la re-confirmació però ens informa que al lloc –un restaurant- no tenen bar i el menjador, a aquelles hores, encara el tenen tancat. Ens ofereix, però, la possibilitat de que ens entaulem, per a esmorzar, en una terrassa coberta del costat de la casa. Així ho fem i, avui, una mica orfes d’olives, cafè, pastis, xocolata i llaminadures,... (com us trobem a faltar amics i amigues... !!!, ... no ens falleu més !!!) ens consolem fent “durar” els entrepans..., fent circular la bota..., i gaudint de doble ració de “gotes”: brandi i/o “orujo”. Ves quin remei !!!

Reconfortats i una mica “alegrois” reprenem el camí -ara ja no plou gens- passem pel darrera del castell de Montesquiu (al tornar de la caminada ens hi arribarem per a veure’l amb més detall) on hi ha,  amb taules i bancs, l’àrea de lleure de la Font del castell.

Agafem la ruta senyalitzada que indica a “la Solana”. El camí comença a baixar lleugerament per l’obaga de la Serra del Castell. A l’arribar a un trencall, deixem a la dreta el camí que va a la Solana (per on vindrem després) i continuem, per un indret fresc i ombrívol, obaga avall contemplant una visió ben característica de la muntanya mitjana: els vessants coberts de bosc, molses i espès sotabosc i, al fons de la vall, la riera –aquests dies amb força aigua- i alguns replans, segurament antics camps de conreu ocupats ara per prats, on el bestiar hi pastura. “Per aquí hi deuen haver forces bolets...” diem; el Llorenç en veu alguns però “... no son bons,... massa humit, els bolets també volen una mica de sol...”, contesta.

Arribem a un lloc on ens sorprenen uns senyals d’advertiment d’un pas a nivell ferroviari; “el tren de la bruixa del Parc Comarcal...”, diu algú... “de cap manera -contesta en Joan Miquel, sempre precís i tot seriós- és el tren de debò, el de la Renfe, que va de Barcelona a Puigcerdà...”. 

Desprès dels primers senyals, sense ni tant sols arribar a veure la via (que en ple Parc Natural faria lleig...) , girem a la dreta i travessem la riera de la Solana per damunt d’un pont; el lloc te el seu encant.

 Hi fem algunes fotos (a la riera i als caminadors), és gairebé obligatori. L’aigua baixa en abundància i força i les vores, en algun moment pentinades pel pas de l’aigua desbordada, son plenes d’arbres de ribera: oms, salzes, freixes, verns, pollancres i algun plàtan... que, amb els roures martinencs, les pinedes de pi roig i els boixos del bosc, tenyeixen de tots els colors –en aquesta època de l’any- el paisatge. “Que bonic...!!!, que maco !!!”. Reprenem l’itinerari.

Quan som a l’altre costat de la riera, el camí comença a pujar per un vesant més assolellat (tot i que avui no és el cas...) on hi predominen els roures i prats. Ens creuem amb unes “guapes” vaques amb els seus “tendres” vedells que ens miren entre sorpreses i encuriosides. Semblen molt felices, ben alimentades i, pel que podem constatar –i retratar-, amb unes molt bones i “formoses” digestions.... Arribem al punt més alt de tot l’itinerari, el coll de la Solana, des d’on tenim una bona vista sobre el turó on hi ha el castell, el poble de Montesquiu i la vall del Ter. El camí, a partir d’aquest punt, va baixant suaument cap a la casa de la Solana, un edifici segurament molt antic però reconstruït completament i transformat en Escola Forestal. Ens hi entretenim fent el xafarder: l’era, la cabanya reconvertida en una moderna aula, el ben condicionat edifici...

Continuem la ruta (afortunadament, seguim sense mullar-nos...). Una mica més enllà de la Solana, travessem de nou la riera, per un pontet de fusta que hi ha al costat d’una font. El camí ens torna a internar dins l’obaga, com a preludi del Nadal, al costat del camí, hi ha un eixerit boix grèvol ben carregat de fruits vermells. Arribem a l’encreuament -on ens hem desviat a primera hora del matí- i a la pista que ens retornarà, de nou, al castell de Montesquiu.

Davant la Font del castell ens fem, per a la història, la foto “oficial” del grup de caminadors –tot “nens”, avui no ens hi ha acompanyat cap “nena”-.

Com ja sabíem, entre setmana, el castell de Montesquiu (1) no és visitable però avui hi fan la convenció d’una empresa i, com aquell que “ve de pagès” alguns podem –fins que ens descobreixen i ens fan sortir...- visitar-ne ràpidament una petitíssima part del seu interior. Sí que ens podem esplaiar, mentre fem temps per al dinar, visitant-ne els exteriors: les zones enjardinades i els nombrosos detalls escultòrics i científics que -aquí i allà- hi ha; la Masoveria 

–oficina i centre d’informació del Parc, avui també tancada- i el seu badiu (2), on un amable matrimoni hi està preparant una exposició de dibuixos i pintures que -en primícia- en ensenyen i comenten; el panorama de la plana amb les muntanyes –les serres de Bellmunt, de Curull i el Puigsacalm- del fons, decorades amb algunes boires, i els acurats i pintorescos entorns del castell.

Quan falten pocs minuts per les dues anem cap el restaurant en que han transformat la Casanova del Castell per a dinar-hi. Ja ens hi tenen la taula parada. Ens entaulem, esperem als dos companys -en Josep S. i l’Elena I.- que només han vingut a dinar –l’ Enric i la Carme ja ens estaven esperant al castell-  i prenem plegats, tot i que avui –pel dia fresc i humit- no venen tant de gust, les cerveses agraint-los el “detall” d’acompanyar-nos. El dinar, tres plats i postres amb una molt bona relació qualitat-preu, i el servei han estat molt be.

La zona ens ha agradat - veiem que hi ha la possibilitat de fer forces itineraris “frescos” per a les èpoques de calor- i el restaurant també és recomanable, per això suggerim tornar-hi en alguna altra sortida xino-xano.

Agraïm a en Joan la proposta i organització de la sortida i als qui hi han participat l’assistència. Ens acomiadem els uns tornant, en els respectius cotxes, als llocs d’origen i els altres, desfent el “camí vora Ter” fins a l’estació del ferrocarril.

Mentre esperem que el tren arribi, en Joan Miquel ens informa que en la caminada d’avui, en 3 hores, hem recorregut 11,5 km. amb un desnivell acumulat de +/- 200 m.  

Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous 15 de gener.

Fins llavors, doncs, una abraçada i molt Bones Festes !!!.

Text: Pep Arisa

IMATGES PEL RECORD

Fins i tot el sol, solet,... volia venir-nos a veure en mig dels núvols.

Qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència... no fotem !!!

Fotos: Pep Arisa, J.M. Cortés, Joan Simarro i Antonio Terrones 

NOTES.-

1.- El castell de Montesquiu té el seu origen en una torrassa de guàrdia que va fer edificar, en aquest lloc, al segle IX el comte Guifré el Pilós. Les primeres noticies documentades del castell son de l’any 1285. Com a mínim des del 1372, el castell es converteix en una residència fortificada o domus dels senyors de Besora (ja que el seu castell originari -el de Besora, amb les ruïnes encara visibles sobre el poble de Santa Mª de Besora- tant enlairat i aspriu els degué resultar molt isolat i poc habitable). Dels Besora passà, per casament, als Canet (1390-1425), als Peguera (1425-1525), als Descatllar (1525-1760) –que, al segle XVII, renovaren l’edifici (la planta quadrada que te actualment el castell, l’escala monumental i el pati central es creu son d’aquesta època) i, al segle XVIII, hi construïren la capella dedicada a Santa Bàrbara- i als Queralt, comtes de Santa Coloma, (1760-1850). Els darrers successors dels Besora, els comtes de Santa Coloma abans del 1859, vengueren el castell a la família Safont de Vic i aquesta a la família Juncadella, cap a l’any 1890.Emili Juncadella del 1917 al 1920, amb el criteris historicistes propis de l’època, va donar al castell l’aparença que té actualment; transformant-lo en un casal residencial (edifici rectangular de planta i dos pisos, emmerletat, amb una galeria coberta al darrera) i el va completar envoltant-lo de jardins. Acomplint la voluntat de la darrera propietària, Mercè Juncadella i Vidal-Ribas, l’any 1972 el castell i les finques que l’acompanyaven van ser cedits a la Diputació de Barcelona establint que el conjunt fos destinat a finalitats culturals i d’utilitat pública. La Diputació promogué i la Generalitat aprovà, l’any 1986, la creació de l’anomenat Parc Natural del Castell de Montesquiu. El castell  ha estat habilitat no només de cara a les activitats científiques, mediambientals i socioculturals pròpies de les finalitats del Parc, sinó que la restauració del mobiliari i l’exposició dels diferents objectes de valor i obres artístiques continguts al castell el converteixen en un veritable museu.

2.- S’anomenen badius, en aquesta comarca (en moltes altres, el mot badiu correspon a l’eixida d’una casa), a les construccions auxiliars –amb una gran entrada formant un arc de mig punt- que, al costat de moltes masies, es destinaven a emmagatzemar la palla (penseu que Osona és una zona amb forta pluviositat i, en determinades èpoques de l’any, amb nombroses boires pixaneres).

Documentació: Pep Arisa