PASSEJADA
PER LA SERRA DEL CORREDOR: Can Bosc- Font del Ferro – Can Miloca – Dolmen de Ca
l’Arenes – Sot del Fangar – Ca l’Arenes – Puig Aguilar – Can Bosc. Visita al
Santuari del Corredor.
Tot i que encara som
a la primavera, aquests darrers dies, la calor es fa notar. Per això hem triat
per aquesta sortida un itinerari força fresquívol. Hem anat, relativament a
prop, al massís del Corredor que amb el del Montnegre formen la Serralada
Litoral.
El Corredor, a cavall de les
comarques del Maresme i del Vallès Oriental, forma una barrera natural entre la
plana del litoral i la depressió de l’interior. La situació geogràfica, el
relleu i les variacions climàtiques entre els vessants del Vallès i els que
miren al Maresme condicionen i donen diversitat a la vegetació que cobreix el
massís i en configura el seu paisatge.
Bona part de l’itinerari que
hem fet avui transcor pel vessant nord, més frondós i obac que el que mira al mar, on les pinedes i els antics conreus de vinya,
li donen un caràcter més mediterrani. Per on passarem, els espessos alzinars i les sureres i els
humits “sots” que formen els torrents i rieres que baixen cap a la Tordera, ens oferiran una excursió agradable i ombrejada.
Punt de trobada.- Tot
i que els qui hem sortit de Barcelona ens hem trobat, prèviament, a ¾ de 8 del
matí a Travessera de Gràcia /Lepant; el punt de concentració dels diferents
vehicles i l’inici de l’excursió l’hem establert a l’aparcament de Can
Bosc, ja dins el Parc del Corredor. Quan, poc després de les 9 hi arribem, en Pedro -que ha vingut des de Vilassar- ja ens hi espera. Estacionem els cotxes,
ens saludem i sense entretenir-nos gaire comencem la caminada.
La caminada.- Al
fons de l’espai d’aparcament on hem deixat els vehicles, hi ha un plafó i un
pal indicador. Allà hi podem veure l’itinerari -nº 7, amb els senyals de color fúcsia- que nosaltres
tenim previst seguir i que coincideix, fins al dolmen de ca l’Arenes, amb el SL
C-80 -marques verdes i blanques- que continua cap el Santuari del Corredor,
mentre que el nostre, poc després d’aquest monument megalític, es desvia cap a
Ca l’Arenes i retorna, pel Puig Aguilar, cap a Can Bosc.
Mirem el cel, tal i com ens
havia pronosticat en Joan Miquel, hi ha alguns núvols. El sol, tímidament, vol
-amb poca convicció- treure el nas entre ells. Fa un matí gris, però no sembla
que vulgui, ni arribarà, a ploure. Millor, pensem.
Un pal senyalitzador ens
indica, amb claredat, la ruta. El camí, pel mig del bosc i d’antics camps, és
ample i còmode. Al poc arribem a la Font del Ferro, on hi tenim previst
esmorzar.
L’esmorzar.- La
font raja amb un bon broc, no cal que cap rètol indiqui que aquesta és la Font
del Ferro, la pica on l’aigua hi peta ho deixa ben clar: el rovell, que arreu hi ha, n’és una clara evidència.
És un indret envoltat de
verns, grèvols, àlbers i algun saüc. La
font va ser restaurada l’any 2005. Un llarg banc de pedra i alguns grossos
troncs, ens faciliten “entaular-nos” per a l’esmorzar.
L’aigua, tot i que una certa dosi de ferro a tots ens aniria bé, n’hi la
tastem... Només, els més polits, s’hi renten les mans.
D’olives, avui, n’hem portat
per partida doble; els entrepans, la bota amb el vi i, al final, el cafè i les
gotes... -el nostre tradicional menú- i la gana que, a aquesta hora a tots ens
acompanya, fan que l’esmorzar sigui un dels primers plaers de la caminada. I,
potser, un dels pocs moments en que, enfeinats i amb la boca plena, callem...
Menteixo, ni així !!!
Reprenem el camí.- L’itinerari
continua, pel mig d’antigues feixes i camps de conreu, en suau pujada a buscar
la carena on hi ha Can Miloca, envoltada de prats i camps de farratge.
Travessem una pista, que continua cap a Can Farrerons (per on hi vàrem passar a
la 72ena Xino-Xano, l’octubre del 2016). Des d’aquí podem contemplar, tot i que
avui hi ha algun núvol, una bona panoràmica del Montseny i els “sots” que hi ha
entre on som nosaltres i la plana del Vallès.
Seguim els pals indicadors
que, en aquest punt, ens fan girar a la dreta per a, tot seguit, agafar un
sender que surt a l’esquerra de la pista. Cal reconèixer que l’itinerari està
molt ben senyalitzat. Avui si ens perdem, no tindrem perdó... Anem baixant,
vorejant sòcols de sauló, pel mig d’un alzinar amb algun pi. De
tant en tant, trobem algunes grans roques o “boles de pedra” tant
característiques en aquest massís. Fins que arribem al fons del torrent de
Ca l’Arenes que, sense cap dificultat (en aquest punt, avui, no hi baixa
aigua), travessem. Una exuberant vegetació ens envolta.
El camí va pujant
suaument i, un cop hem creuat el Sot dels Polls, els senyals ens
condueixen a una esplanada aturonada on hi ha el dolmen de Ca l’Arenes [1].“Oh ca macu...”, “Si que eren petits aquests cromanyons...”, diem, “Els devien passar per “la picadora” abans d’enterrar-los...” afegeix un que, poc respectuós, està de conya... Un plafó informatiu en dona una acurada i pedagògica explicació. Ens hi estem una estona contemplant-ne els detalls, coneixent la seva història i -fins i tot- imaginant com devien ser els cerimonials dels enterraments. Ens hi fem, així mateix, la fotografia del grup de caminadors.
Reprenem la ruta, en
direcció a Ca l’Arenes. Arribem a un trencant on les indicacions del SL C-80
-que pugen i ens portarien al Santuari del Corredor- i les de l’itinerari nº 7
-que baixen i van a Ca l’Arenes- es separen. Agafem el camí que baixa, per la
dreta, cap el Sot del Fangar. Grans plàtans d’ombra, pollancres -omplint el camí amb el blanc borrissó de les seves aèries llavors-, verns, gatells, falgueres, castanyers, plantes enfiladisses i d’altra vegetació de ribera omplen el “sot” de verdor i frescor donant-li un aspecte selvàtic. S’hi està força bé, però continuem.
 |
| El Sot del Fangar |
 |
| Antiga capella de Sant Andreu de Ca l'Arenes |
La casa esta habitada, hi veiem un cotxe estacionat i sentim feinejar-hi algú. No ens sembla, doncs, oportú, ni correcte -tot i l’interès que els edificis traspuen i la nostra curiositat- entrar al pati. Ho mirem i en fem algunes fotos, des de lluny.
 |
| Ca l'Arenes, el tancat d'un dels patis, la capella i detall de l'era |
 |
| Cos central de Ca l'Arenes |
 |
| Detall de Ca l'Arenes, des de la pista d'accés |
Continuem la ruta per la
pista d’accés a Ca l’Arenes fins arribar a la, “principal” i més transitada,
que va de Sant Andreu del Far al Santuari del Corredor.
 |
| Detalls primaverals... tot i que la ginesta ja està "a les ultimes". |
Anem seguint els indicadors
de l’itinerari nº 7. Travessem la pista i agafem un sender que gira a la dreta,
pel mig d’un alzinar coincidint, durant un bon tros, amb el GR-92 (senyals
blanques i roges) i el SL C-80 (senyals blanques i verdes). La ruta, cal dir que força còmoda i agradable, va carenejant
per dalt de la serralada amb bones vistes sobre la vall de Canyamars, el
Montalt i les serres que ens amaguen els nuclis de població de Mataró i Sant Andreu de Llavaneres.
Passem, gairebé sense
adonar-nos, pel Puig Aguilar. El camí va fent, seguint l’orografia del
capdamunt de la serra, suaus pujades i baixades fins
que arribem al Coll de l’Argila. Aquí deixem el GR-92, que continua cap
a Sant Andreu del Far, i seguim els senyals del nostre itinerari (el número 7) que ens retorna cap a Can
Bosc [3],
l’aparcament i el final de la nostra passejada.
 |
| Can Bosc del Far |
El recorregut total ha estat
de 7’2 km. Els desnivells acumulats han sigut de +/- 180 m i el temps que hi
hem emprat, en fer tot el recorregut -amb l’esmorzar, pauses i aturades-, ha
estat de 2h 45’.
Visita al Santuari
del Corredor.- Com que anem molt be de
temps, decidim acostar-nos -amb els cotxes- fins al Santuari del Corredor.
Dèiem a la “crida” de la sortida que aquest “... és un indret força serè i
(entre setmana) tranquil...” seré -si no plou- si que ho és, però
“tranquil, tranquil...” no gaire. Els dos cops que hi hem anat -un dijous
feiner, entre setmana...- sempre hi hem trobat escoles i un munt de nens
omplint tota l’esplanada de davant del santuari i els boscos i prats que
l’envolten.
Cal reconèixer, però, que
les corredisses, rotllanes, jocs i la natural cridòria i alegria dels infants...
no torba, ans el contrari, la sensació de pau i serenor del lloc. La majoria de
nosaltres, avis com som, veiem en cada nen o nena els nostres nets... Això que
és ben cert, avui s’ha materialitzat amb l’avia Isabel i l’avi Llorenç que,
casualitats de la vida, han coincidit al Corredor amb l’escola d’un dels seus
nets -l’Aran- on també una de les seves filles -la Gisela- hi fa de mestre. El
joc, per part nostra, ha estat localitzar l’Aran i la Gisela i els altres nens
de la seva escola en mig de quasi un miler de nens i mestres. Però, ho han
aconseguit !!!.
Ens estem una estoneta -com
que el Santuari només obre els caps de setmana- asseguts en el llarg banc de
pedra que hi ha a la façana exterior del pati clos. Fa goig veure tanta canalla
jugant, saltant i corrent pel mig de la gran esplanada i als mestres -amb una
relativa tranquil·litat- vigilant-los de lluny sense patir de “perdre’n” cap.
Anem a saludar la vella
figuera -però encara ben ufanosa- que hi ha davant la porta d’accés al santuari
i, com que molts anem amb “roba d’estiu” i l’aire que fa és una mica fresc...
decidim agafar els cotxes i anar cap a Llinars a dinar.
El dinar.- Gràcies als GPS localitzem el lloc on hi ha el
restaurant Mas del Mogent. La coincidència de l’adreça: carretera de Dosrius
s/n de Llinars del Vallès, ens fa pensar a alguns que és la carretera B-510 que
sortint de Llinars va, pel coll de Can Bordoi, a Dosrius. Doncs no, el
restaurant està, dins del terme de Llinars, però a la carretera BV-5103 que va
de Cardedeu a Dosrius. Sort n'hem tingut de les noves tecnologies... en Josep Surdé -que no es gaire amic de fer servir el "Tom-tom"- ens diu que ell ha arribat gràcies al clàssic i bon costum d'anar preguntant...
 | ||
|
Trobat el restaurant, ens hi apleguem els qui hem
fet la caminada amb el company Josep Surdé que, des de Sant Andreu de Llavaneres, ha
vingut només a dinar.
Ja hi tenim, en un dels
menjadors dels baixos de la masia, la taula parada. Demanem, mentre ens
“canten” els diferents plats del menú, les cerveses. Com a les bones fondes de
poble ja hi tenim, damunt la taula, unes llargues safates d’amanida: enciam, seva dolça i
olives que, els qui tenen més gana van “picant” mentre prenem les cerveses.
Cal
dir que, tot i la gent que hi ha dinant (a l’arribar, a l’ 1 del migdia -teníem
l’hora concertada a les dues- l’aparcament i els voltants del restaurant eren
ben plens de cotxes: “això es bon senyal...”, hem dit) ens han servit
tot seguit. “És nota que tenen la ma trencada servint dinars... i l'equip de la cuina
els deu funcionar bé...”, diem.
Entremesos, verdura (mongeta tendra o
pèsols), arròs (al seu punt),... de primers i bacallà amb samfaina, peus de
porc, llom, botifarra, tot a la brasa i amb guarnició o cuixes de pollastre al
forn... de segons, és el que recordo han anat servint. Aigua, vi i gasosa més
els postres (gelats, flams i fruita -tot i que la síndria, ens adverteix la noia
que ens atent, “no és molt vermella...”-).
Amb els postres, la Mª Rosa ens ha ofert unes ampolles de cava per a celebrar el seu aniversari: Brindem pels presents i pels qui, avui, no han pogut venir i desitgem a la que ha fet anys, que en pugui anar sumant -amb salut- molts i molts més... i que nosaltres ho puguem anar veient !!!. Gràcies, per molts anys i molta felicitat, Mª Rosa !!!.
Amb els postres, la Mª Rosa ens ha ofert unes ampolles de cava per a celebrar el seu aniversari: Brindem pels presents i pels qui, avui, no han pogut venir i desitgem a la que ha fet anys, que en pugui anar sumant -amb salut- molts i molts més... i que nosaltres ho puguem anar veient !!!. Gràcies, per molts anys i molta felicitat, Mª Rosa !!!.
Rematem l’àpat amb els
cafès, tallats i carajillos, demanem el compte, paguem, ens acomiadem dels qui
ens han ates i sortim.
Fora, en el que devia ser l’era del mas, sota unes moreres, hi ha gent entaulada dinant... “Aquí, els vespres d’estiu, s’hi deu sopar i estar bé...”, encara amb el regust del dinar, diu algú. Fins i tot tips, sempre ens queda un raconet... i que per molts anys duri !!!
Fora, en el que devia ser l’era del mas, sota unes moreres, hi ha gent entaulada dinant... “Aquí, els vespres d’estiu, s’hi deu sopar i estar bé...”, encara amb el regust del dinar, diu algú. Fins i tot tips, sempre ens queda un raconet... i que per molts anys duri !!!
Comiat i properes activitats.- Ens acomiadem i, repartits
en els mateixos cotxes del matí, retornem a les respectives llars.
Ens emparaulem per a la propera
Xino-Xano que, si Déu i la mare Natura volen, serà el proper dijous 4 de
juliol.
Recordeu també que el proper dimecres 26 de juny havíem quedat de fer la “Paella d’Estiu”, en principi estava prevista al Delta de l’Ebre, però -donat que a alguns de nosaltres els semblava molt lluny- segurament es farà en algun altre lloc més proper a Barcelona on hi puguem anar en tren. Ja ho anunciarem, aquests propers dies, al Blog i pel correu electrònic. De moment reserveu-vos la data: dimecres 26 de juny.
Recordeu també que el proper dimecres 26 de juny havíem quedat de fer la “Paella d’Estiu”, en principi estava prevista al Delta de l’Ebre, però -donat que a alguns de nosaltres els semblava molt lluny- segurament es farà en algun altre lloc més proper a Barcelona on hi puguem anar en tren. Ja ho anunciarem, aquests propers dies, al Blog i pel correu electrònic. De moment reserveu-vos la data: dimecres 26 de juny.
Si podeu, doncs, fins llavors.
Una abraçada.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Jaume i Pep.
[1] El dolmen de Ca
l'Arenes és un sepulcre megalític, que data del final del neolític (2500-3000
anys abans de la nostra era), tot i que el seu ús perdurà fins el període del
bronze. Fou descobert l'any 1997, per en Joan Manel Riera, semi enterrat; va ser excavat i restaurat l'any
2006-2007. El monument es trobava força malmès i van caldre uns treballs de
restauració importants.
La cambra funerària té una llosa de
capçalera, dues lloses laterals a cada costat, dos muntants a l'entrada, per
recolzar una llosa que fa de porta i dues lloses planes que pavimenten l'interior.
L'excavació arqueològica va permetre recuperar fragments de ceràmica feta a mà, i peces de sílex, coure i bronze.
Servia de lloc d'enterrament i marcava el do
de pertinença del territori a la comunitat, ja que hi havia enterrats els seus
avantpassats. Podeu veure’n més detalls i informació a:
[2] Ca l’Arenes es
construí possiblement durant el segle XVI i s’hi van fer modificacions els
segles XVII, XVIII, XIX i XX. El mas està format per un conjunt d’edificis: Un
cos principal, orientat a migdia, de planta baixa, pis i golfes. Es cobreix amb
coberta de teula àrab a dues vessants i a dos nivells, acabades amb una
imbricació de teula i maó, amb el carener perpendicular a la façana. La façana
nord del cos principal està apuntalada amb tres contraforts; sota el carener
destaca una finestra de planta corba, amb reixa de ferro de barrots verticals.
En l’eix central de la façana del cos principal hi ha la portalada d’entrada de
llinda plana, sobre la qual hi ha un balcó, possiblement del segle XVII. Al
costat de la finestra de pedra de les golfes hi ha un desdibuixat rellotge de
sol. Al costat de llevant, adossat a la façana, hi ha un cos de planta baixa i
pis, que es cobreix amb coberta de teula àrab a una vessant i que està destinat
a ampliació de l’habitatge, tancant pel costat de llevant el pati de davant del
cos central.
A llevant d’aquest segon cos hi ha adossat un
cos de planta baixa, que fa de pont per connectar amb la capella; aquest tercer
cos es perllonga fora del pati tancat, amb un quart cos de planta rectangular,
que es cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants, destinat a celler i
magatzem. El pati està tancat amb una gran portalada amb dues fulles batents de
fusta, emmarcada amb brancals de carreus de pedra i llinda plana, emfasitzada
per un doble ràfec recolzat en cartel·les de fusta i cobert amb teula àrab a
dues vessants.
La capella de Sant Andreu, amb absis rodó, es
cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla
imbricació de maó i teula. La façana està composada amb una portalada de
brancals de carreus de pedra i arc rebaixat adovellat i un òcul per sobre la
porta. En l’interior, l’absis es cobreix amb volta d’aresta plana amb clau de
volta esculturada, amb forma de petxina; sobre la clau hi ha un àngel esculpit
i, en un arc toral, hi ha pintada en negre la data “1792”, i al costat un cap
d’àngel amb ales.
La primera referència documental d’aquesta
masia la trobem en una enquesta promoguda per la Cúria diocesana de Barcelona
entre el 28 de desembre de 1590 i el 15 de febrer de 1591. Es tracta d’un
interrogatori de dotze preguntes sobre l’origen i l’administració del santuari
del Corredor, des de la seva fundació fins al 1590, formulades pel delegat episcopal
a vuit testimonis presumptament ben informats; l’escrit recull les respostes de
cada testimoni a cada una de les dotze preguntes. Així, el text de la “primera
interrogació”, de 1590, assenyala que Salvi Arenes, pagès de la parròquia de
Sant Andreu del Far, mogut per correctes inspiracions de caritat i bon zel, als
voltants del 1530 havia construït, amb llicència expressa del Sr. Bisbe, una
capelleta dedicada a Nostra Senyora del Socors en la muntanya del Corredor, en
les terres i parceries que l’Arenes tenia en comú amb en Bosch, un altre pagès
veí de la mateixa parròquia.
En un document del 1627, Joan Arenas i Antoni
Bosch van fundar un benefici per a la capella del Santuari del Corredor.
A l’església de Sant Andreu del Far hi ha un
hipogeu de pedra a la zona central del paviment, que data de l’any 1631, amb la
inscripció: MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS. Així mateix, a la creu de
terme del Far, en el pedestal de granit hi ha inscrit, en una cara lateral, el
nom MONTSERRAT ARENAS I JOAN BOSCH, i en la frontal, JHS 1726 BRC.
La propietat de ca l’Arenes fou una de les
més importants del Far i, l’any 1929, fou adquirida als darrers descendents de
la família Arenes per Josep Puig de Mataró. Aquest reformà una mica la masia i
s’hi feu un habitatge per a passar-hi els estius. La finca de ca l’Arenes tenia
40 Ha de terreny i anava des de can Miloca fins al Santuari del Corredor
aproximadament.
La masia de ca l’Arenes sempre ha estat
habitada per masovers; dels del segle XX, les fonts orals informen d’en Sadurní;
la família León (Mariano León Ayuso, conegut popularment com “el Piñonero”
ja que la seva principal activitat era la collita de pinyes, com també el
conreu de la terra i el bestiar, hi va estar durant onze anys, des del 1970
fins al 1982 i, a partir de l’any 1986, la família Riera Conesa, que hi anà per
crear l’Escola de Natura del Corredor.
[3] Aquest gran mas,
situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels
comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum
robust -netament defensiu- de quatre plantes coronat per una coberta a quatre
vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de
façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el
portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis
terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de
granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot
el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional. S’hi
poden apreciar ampliacions i transformacions, probablement durant els segles
XVIII, XIX i XX. Amb detalls d’ arquitectura de tradició popular i elements
cultes del renaixement. La Diputació de Barcelona la va comprar, l’està
rehabilitant i n’ha fet un dels seus centres de natura del parc del Corredor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada