Crònica de una trobada singular

 

IRREPETIBLE!!

Estava anunciada com una trobada de començament de curs dels xinoxanaires després de les vacances d’estiu a proposta d’en Joan Blanc i la Margarida i al seu Mas Teixidor.

El que no sabia en Pep Arisa, “maximus dux expeditionis”(1) de la nostra colla, era que un grupuscle del COMECLOG va convèncer a la comissió i aquesta a tot el Clan de la conveniència de fer-li un homenatge pel seu treball, la seva perseverança, i la seva preparació. Clar i català: Per la seva dedicació.

Fins i tot es va crear un xat específic per a tal fi, “Homenatge” era el seu títol. Al qual, òbviament en Pep no va ser inclòs com a membre. La finalitat del xat era inicialment una pluja d’idees de coses que es podien fer per aconseguir l’objectiu, no us relataré les coses que es van proposar perquè molts de vosaltres no us cal més que repassar les entrades del xat. Cal tanmateix recordar-vos que algunes varen ser força “pelegrines” com la que proposava, degut a l’afecció d’en Pep als castells de pedra, fer un quatre de dos. Algú va entendre dos de quatre, que és tot un altre cosa, i no; Jo no havia pres drogues, encara que si un cigaló. Per sort en Josep Fitó, expert casteller va dir “prendrem mal” i no se’n va parlar més.

Més sort encara va ser que en Walter Cots i el seu germà Enric (Quique pels seus companys de patrulla) s’oferiren per fer un recull d’anècdotes del nostre pas per l’escoltisme. Seria quelcom que precediria a la “cerimònia” d’Homenatge. Una mena de reconstrucció dels enyorats focs de camp, però sense foc, és clar. La carta que va representar el triomf de la proposta fou la que van jugar La Margarida i en Joan Blanc amb l’oferiment per fer la festa a les antigues quadres d’en Josep del Mas Teixidor. Altrament hagués estat molt difícil i compromès de fer en un restaurant.

Així és com en Pep va veure el Mas camí de Lleida

A tot això en Pep, que en sap un niu d’història, no en sabia res d’aquesta. Se’l va convèncer que per inaugurar el curs ’22 – ’23 de les sortides xino-xano calia fer una trobada vermutero-gastronòmica abans de llençar-se a caminar. Que allò es podia deixar pel proper mes. Pràcticament tots els assistents van arribar abans de l’hora convinguda, per preparar la logística. Llavors la providencial capacitat de dispersió d’en Pep va col·laborar en l’èxit de la sorpresa, doncs per fer honor a la seva fama, es va passar de sortida de l’autopista (2) i va voltar per les terres de Lleida. Ja és sabut que els homes no podem fer dues coses a l’hora, i en Pep xerra molt!!

Alto les seques! Com diu ell, “nosaltres no ens perdem mai, marrem el camí, però sabem on som”, ergo no estem perduts.

Tot i la marrada de camí, l’Arisa va arribar a temps, és a dir que si no hagués estat pel retard de la sortida errònia, ens hagués “pillat in fraganti”, encara una altra sort.

El cas és que, com que ja hi érem tots, vàrem entrar al cobert i previ acopi de cadires (ja no estem per asseure’ns a terra), ens disposàrem a gaudir de la lectura dramatitzada de passades vivències escoltes. Lectura dramatitzada “per fer temps per prendre el vermut” que és com ho van presentar els germans Cots. I aquí va començar un passeig entre nostàlgic i divertit d’anècdotes viscudes moltes personalitzades amb noms i cognoms, en les que no van faltar menció a les nostres cançons. Cançons que gairebé tothom va seguir coralment, i que més d’un/una va tenir dificultats per aturar a temps de la indicació del mestre Walter, tal era l’entusiasme de tots plegats.

La primera sospita d’en Pep, de que estava adquirint un protagonisme que no esperava, la va tenir quan li recordaren una conversa amb un superior (militar, por supuesto) al demanar-l’hi permís per assistir al casament d’en Llorenç i la Isabel. 

El poema panegíric

Conversa que evidentment molt pocs coneixien. Però la sorpresa no va passar d’aquí fins que al acabar la representació amb un mutis (motxilla inclosa) als acords de “En estol”, els germans Cots van donar pas a un Llorenç, que recuperades les seves ulleres de la butxaca i amb la seva potent veu de rapsoda, va anar desgranant tot un sentit i merescut panegíric en forma de poema.

Aquí és on els que sabíem de que anava la festa i que volíem documentar-ho, ens havíem preparat per copsar la possible humitat del llagrimall d’en Pep Arisa. És per això que en Jaume era situat a un costat de l’improvisat escenari, per poder oferir un primer pla contrapicat. L’homenatjat (ojomeneado en castellà, “ull remenat” en català normatiu [3]), va mostrar sorpresa, molta per cert, es va emocionar força, però probablement ja acostumat als pregons i a la concessió de medalla consistorial, va deixar-nos amb les ganes de veure alguna llàgrima.

Acabada la intervenció d’en Llorenç, se l’hi va fer lliurament d’un xec regal de 775€ per una estada en un destí a la seva convinença que el va sorprendre moltíssim. “Coll..s si que teniu calés” va dir. Seguidament el col·lectiu de “noies” de la colla representades per la Lydia va pronunciar unes paraules d’agraïment, 

L'agraïment de les noies

 de les que participen habitualment a les sortides i també de les que no son assídues. La menció a l’alliberament que representa per elles de tenir els marits entretinguts un dijous de cada mes, va ser molt celebrada per la concurrència.

Anvers

Revers

Aquest agraïment es va fer palès amb una artística medalla que l’hi va imposar l’Elena Soler, moment en que en Pep va aprofitar per preguntar al col·lectiu femení si potser calia programar dues o tres sortides al mes per aconseguir més “alliberament”. L’acte entre solemne i festiu el va clausurar en Pep amb unes paraules a la seva vegada d’agraïment i de sorpresa per un honor que segons ell no mereixia.

Tant se val la seva opinió, nosaltres sabem que està equivocat, que si que s’ho mereix, i que només la seva humilitat l’impedeix adonar-se’n.

En acabat, vàrem prendre el vermut a fora aprofitant que l’atmosfera ens va premiar amb aire condicionat natural que per la seva “condició” de natural va complaure a tots i ningú va reclamar el comandament per pujar o baixar la temperatura. El cel parcialment cobert que anunciava canvi, amb els seus núvols dispersos ens va oferir estones de sol. I aquell vermut que havia servit d’excusa per l’actuació dels Cots, va resultar un èxit que vàrem enllestir en un tres i no res.

La BO del dia

Com que encara faltava temps per anar a recollir el càtering que ens havien preparat al restaurant “Masia del Pla” de Cabra del Camp, els homes de la colla, vàrem fer honor als “nois escoltes” que havíem estat i dedicàrem uns minuts a fer la B.O. Us explico, havíem sentit el suggeriment de la Margarida en el sentit de endreçar la barca que de feia molt anys jeia en el bancal on és el cobert de les quadres. Dit i fet. Amb molt d’ingeni i poc esforç (cal reconèixer-ho) i l’ajuda inestimable d’una corda d’escalada que en Joan Blanc encara guardava, la força del Clan de l’Ós gris va pujar la barca damunt del sostre del dipòsit d’aigua.

No cal dir que molts de nosaltres vàrem considerar acomplert el “cupo” de “Bones Obres” de tot l’any. Bé, si més no, de tot el mes. És que es perden les costums!

També en el temps d’espera pel “jalar” i com a entrenament de les xino-xanos que vindran, alguns ens apuntàrem a una passejada pel perímetre de les terres del Mas Teixidor. A la fi del passeig, els amfitrions acompanyats de voluntaris afins, van anar a recollir el càtering. Càtering que ens va arribar encara calent i molt ben preparat i que la colla ja asseguda a taula va rebre a través d’aquests voluntaris d’acord amb la llista de les comandes de cadascú. En soma, una organització impecable.

El menjar molt bo, la companyonia immillorable, l’amistat insuperable.

El cava molt fi, els cafès, els tallats i les “gotes” a gust de tothom, van propiciar les converses i les confidències, la nostàlgia i l’enyorança, cosa que allargà la sobretaula.

L’Enric Cots va recitar un poema que va composar específicament per l’ocasió i l’hi va lliurar també en paper. 

Entonàrem velles cançons, algunes que gairebé no recordàvem.

I fins i tot en Llorenç ens va delectar amb el poema de l’Escut de Catalunya. Tal com ho feia cada any en els Aplecs del Matagalls.

Va ser molt emocionant! Poques vegades he sentit dins meu haver viscut uns moments de joia difícilment repetibles, aquest dijous va ser un d’aquests pocs moments.

IRREPETIBLE

Text: Joan Miquel

Fotos: Joan Blanc, Elena Soler, Joan Puiggermanal, Joan Miquel Cortés i una manllevada de Josep Fitó

1 Guia màxim de les expedicions

2 Ja em perdonareu la llicència, però per ser precisos la passada  de sortida va ser a Martorell i no al Pla de Santa Maria

3 Si un capsigrany ministerial pot dir “Pajares de Yuso”, jo puc dir això que és menys ofensiu

Pròximament muntarem un vídeo amb l'actuació íntegra dels germans Cots i reaccions dels assistents que publicarem en aquest mateix blog en un post independent. Si els algoritmes de edició del blog ens ho permeten, perquè hores d'ara no tenim clar que sigui possible per la seva duració. 

Aquesta vegada no em va tocar comptar calés

Voluntàries

Voluntàries