CRÒNICA DE LA 123ena SORTIDA XINO-XANO

 

CAMINADA (A MIDA) PER ALGUNS PARATGES MEDIEVALS DELS

 VOLTANTS DE MOLINS DE REI: CASTELL CIURÓ I SANT 

PERE ROMANÍ

Tot i que molts dels i les de la colla al llarg de l’estiu no hem parat, ja teníem ganes de emprendre de nou les nostres caminades. I és que, monuments històrics i naturals, panorames, paisatges i racons pintorescos a part, retrobar-nos per renovar les xerrades (en aquesta ocasió -i això no se si és bona o mala senyal- hem tornat a parlar de política...), fer una mica d’exercici i anar visitant i descobrint indrets de la nostra terra és, com ja ha dit algú de la colla: «Més efectiu que moltes de les pastilles que ens fan prendre...»

Si no em falla la memòria (que podria molt be ser...) és la tercera vegada que acabem una excursió -i dinem- a Molins de Rei. La primera, recordo, va ser el juny del 2014 que, sortint de Vallvidrera, passàrem per Santa Creu d'Olorda, Castell Ciuró i arribàrem fins a Molins. La segona, el març del 2016, sortírem de Sant Feliu del Llobregat, seguírem la riera de La Salut, pujàrem fins al Coll de Frares i -també per Castell Ciuró- baixàrem fins a Molins. El darrer cop va ser, el juny del 2019, que aprofitant una visita cultural al Jardí-Museu de les Aigües de Cornellà anàrem a Molins per a fer-hi -precisament al mateix restaurant d’avui (que llavors es deia «El Tiberi»)- la tradicional paella d’Estiu.

Tot i que (és difícil poder fer les coses al gust de tothom) als companys que venen del Maresme o del Vallès i que, de bon matí, tenen de travessar Barcelona, aquestes caminades cap al sud els fa més difícil acudir-hi, hem programat la sortida cap el Baix Llobregat. Hem triat una ruta, que ja teníem vista i ressenyada, pels voltants de Molins de Rei i que ens permetia un còmode accés amb el tren de Rodalies.

A les 8 del matí, doncs, hem concorregut 11 caminadors/es a l’estació de la RENFE de la Plaça de Catalunya. Les dues parelles que venien del Maresme i del Vallès Oriental -per a no tenir de complicar-se la vida amb transbords de ferrocarrils- han preferit arribar-se, fins l’ Àrea de Lleure de Castell Ciuró (on tením previst esmorzar), amb els cotxes.

Un cop a Molins (avui el tren ha funcionat, com ha de ser...), sense torbar-nos gaire, emprenem el camí per dins la vila fins al Mercat i la plaça de Mercè Rodoreda. Observem que a Molins de Rei, molts carrers i places porten noms tradicionals, populars o de patriotes, escriptors i personatges del país... Un detall que ens agrada.

Anem pujant, cap a Castell Ciuró, pel carrer anomenat «Camí Antic de Santa Creu d’Olorda». Força costerut -nosaltres, fins avui, sempre l'havíem fet de baixada- fins que arribem, dalt de tot, a l'Àrea de Lleure de Castell Ciuró (155 m d’alt). Els companys que han vingut en cotxe, ja ens hi esperen.

L’esmorzar.- Fem el nostre tradicional esmorzar -als graonats d’un petit amfiteatre on hi trobem una mica d’ombra-, alternant les rialles i converses amb les caixalades als entrepans o a les pomes, els tragos de vi -i d’aigua-, les olives i els bombons de xocolata. Carregades les piles, ens trobem amb més ànims per la caminada.

Ja hem esmorzat... i ara que fem?

Com que tenim previst -l’itinerari que seguim així ho confirma- desprès de la ruta circular retornar a Castell Ciuró, hi deixem els dos cotxes i comencem l’excursió. Un dels companys, que amb la pujada i, desprès, la baixada des de Castell Ciuró, diu que -per avui- ja en te prou, diu que ens esperarà llegint i meditant aquí.

Castell Ciuró (155 m d’alt). Les ruïnes d’aquest castell tenen el seu origen en una antiga construcció defensiva -la Torre Guadall- de l’alta edat mitjana (segle X). Aquest edifici primerenc, possiblement, va ser destruït a la ràtzia d’Almansor de l’any 985. Al segle XII els Cavallers Hospitalers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem la van reconstruir i, en algun document, es cita el lloc con «Cidró». Pertanyé, també, a l’Ordre del Temple.

Detalls de Castell Ciuró

Reprenem la caminada.- La resta -14 xino-xaners i xino-xaneres- seguim per l’Antic Camí de Santa Creu d’Olorda -el carrer i la pista asfaltada per on hem vingut moren a l’Àrea de Lleure on hi ha el Castell Ciuró-, a partir d’aquí continua una pista de terra.

A uns 50 metres, trobem una d’aquestes agradables sorpreses que sovint ens ofereixen les nostres caminades. A l’esquerra, hi observem unes feixes – segons ens explicaran, d’uns antics camps d'ametllers- amb uns treballats parterres plens d’arbres i plantes. Les portes son obertes i hi veiem, dins, gent treballant... «Passeu, passeu, si voleu...» ens diuen. Avui, pensem, anem molt be de temps -no tenim el dinar emparaulat fins a 2/4 de tres...- i, encuriosits i agraïts, així ho fem. No ens hem fixat en un retol que hi ha a l’entrada: «CEM Botànic» un àrea -gestionada per socis i voluntaris de la Secció de Medi Ambient del CENTRE EXCURSIONISTA DE MOLINS DE REI on hi tenen una extensa mostra d’arbres, arbustos, herbes i plantes del nostre entorn. Una excel·lent feina. Ens explica en Marià -el vocal de la Secció- i els companys i companyes que avui hi estan feinejant, aquest espai -creat a mitjans del 2019, poc abans de les pandèmies del Covid-, d’uns 2000 metres quadrats ocupa unes antigues feixes d’ametllers que els han cedit generosament els propietaris de la veïna casa de Can Vilagut. Pretenen, convertir el lloc en un indret didàctic, visitable i gratuït, on les plantes hi convisquin com si fossin a la natura. L'indret està repartit i dividit, en diferents zones o grups: plantes silvestres, aromàtiques, medicinals, de jardí o herbes de cuina. Tenen també, on un altre voluntari -aficionat i entès en la vida i costums dels insectes- en te cura, dos «hotels» per insectes. Amablement, el responsable, ens hi acompanya i ens fa una detallada i amena explicació sobre l' "hotel". Felicitem a aquests entusiastes excursionistes i al CEM per la iniciativa i agraïm la cordialitat i amabilitat d’aquests socis/es per la visita i atencions. En Marià ens comenta que, de tant en tant, segueix el nostre Blog i algunes de les excursions de la colla... (com també fem nosaltres, sovint, amb d'altres, buscant possibles excursions). Salutacions, Marià !!!. Gràcies companys/es del CEM, endavant i enhorabona per la vostra feina !!.

Detalls de la nostra visita a l'espai "CEM Botànic"

Dos dels excursionistes, que no es senten molt en forma, decideixen -desprès de la visita al «Botànic» retornar fins al Castell Ciuró -on hi hem deixat els cotxes- i, juntament amb el company que s’ha quedat allà, esperar el rostre reton de la caminada i baixar, plegats, fins a la vila i dinar-hi.

La resta, els altres 12, continuem. Passem a tocar de Can Vilagut, una masia existent ja l’any 1367 reformada, com s’indica al rellotge de la façana, l’any 1768. Seguim per la pista deixant, a la dreta, un trencant que porta a una Hípica. Ens envolta un bosquet de pi blanc i algunes alzines.

Pel Camí Antic de Santa Creu d'Olorda, sota de Can Vilagut.
A la façana que dona al camí, s'hi endevina el rellotge de sol.

Detall del rellotge de sol de Can Vilagut

Arribem a un petit collet, una clariana amb un encreuament de camins, és l’anomenat «Quatre camins». Deixem el GR-92 (senyals blanc i vermell) que hem seguit fins ara des de Molins de Rei i, com ens indica un pal senyalitzador, girem a la dreta en direcció a Can Bofill i al Coll de Can Cuiàs.

Un dels pals senyalitzadors de "Els Quatre Camins"

Al cap d’uns 500 metres, en una fondalada a tocar d’un torrent -que ara baixa ben sec- hi trobem la Font de La Tartana (que alguns anomenen, també, la Font de Can Bofill). No hi veiem -segurament des de fa temps- rajar aigua. A tocar de la font, en un replà ombrejat i amb bancs, hi ha l’Oratori de Sant Jordi amb una coberta semicircular que sembla el sostre d’una tartana (d'aquí el nom de la font) amb un mosaic dedicat a aquest sant, el nostre Patró !!!.

Font de La Tartana i Oratori de Sant Jordi: Que bé s'està aquí... !

Detall del mosaic dedicat a Sant Jordi

Una de les grosses alzines que hi ha a la Font de La Tartana

En aquest punt, abans de començar el tros més «canyer» del recorregut, la pujada al Turó del Mulei, un altre company decideix retornar amb els altres companys, que ens esperen a Castell Ciuró i esperar-nos allà per baixar a dinar.

En Marià del CEM quan, en la nostra conversa de fa una estona al «Espai Botànic», li hem comentat que faríem -seguint un dels itineraris del seu Centre Excursionista- aquesta ruta, ens ha advertit que, un cop siguem a aquesta font, en lloc de seguir -tal com proposa l’itinerari- cap a Can Bofill, no ho fem i que ens enfilem per un corriol que, des del torrent passa a tocar d’una gran alzina i que voreja la masia i els camps que l’envolten. Actualment els propietaris de Can Bofill, tips del pas de cavalls, bicicletes, senderistes, etc. per dins de la seva era, horts i camps, n’han prohibit el pas («Propietat particular») i cal desviar-se per sobre del mas. Així ho fem fins que un cop travessat el torrent que baixa del Puig d’Olorda, arribem al coll d’en Cuiàs (191 m d’alt).

En aquest punt, a tocar de la Font de La Tartana, just on hi ha aquesta
grossa alzina arrenca el corriol que voreja la propietat de Can Bofill 

Travessem la pista principal -que va de Castell Ciuró fins al torrent de Can Canaris- i ens enfilem per un corriol que, en pujada i per dins del bosc, es dirigeix al Turó del Mulei.

Al arribar al capdamunt del serrat passem pel costat de les runes d’una cabana de pedra seca, segurament de quan tot aquest turó estava envoltat de vinyes. El sender continua planejant per la carena.

Restes d'una de les cabanes de pedra seca que hem trobat pel camí

Can Bofill, amb la seva torre mirador, des de
practicament dalt del Turó de Mulei

Al poc arribem al Turó del Mulei (227 m d’alt). Una grossa torre d’una línia elèctrica i dues fites de ciment, ens marquen el seu punt màxim. Aquest turó forma part d’una sèrie de relleus suaus que, des de l’ermita de Sant Pere Romaní, gairebé als límits del terme municipal, s’eleven fins a arribar al Puig d’Olorda (435 m) com una mena de gran contrafort que sustenta la part occidental de la gran Serra de Collserola. És un terreny pedregós i amb molts pocs arbres, actualment hi dominen matolls ressecs i alguna resta d’arbre mort per la sequera. El turó ha estat testimoni del pas de la història i era un indret privilegiat per a defensar, en moments de guerra, la vall baixa del Llobregat. L’origen del seu nom és incert, però per la seva morfologia pot tractar-se d’un topònim de substrat àrab; és a dir, herència de l’època en què els musulmans habitaren aquestes terres (muuälläd, pronunciat muuel·léd, és un qualificatiu que es fa servir -en llengua àrab- per denominar a alguna persona que sense ser àrab ha estat educat com a tal).

Alguns dels caminadors dalt del Turó del Mulei

Una mica més avall, però prop del cim, trobem una segona cabana de pedra seca també en runes, però en millor estat que la que hem vist al arribar al cim.

Jo, per les vistes, l'arreglaria... però
pujar els materials aquí no deu ser facil...

Iniciem un continuat descens per un corriol, un pel esquerp, que ens portarà -entre algun pi, matolls, garrics, gatoses i ginestes, tot continuant les excel·lent vistes sobre la vall- fins a l’Ermita de Sant Pere Romaní que ja hem vist des de dalt. 

És romànica, d’una sola nau amb volta de canó i absis semicircular. Està documentada des de l’any 985. Adossada a l’ermita s’aixeca una torre de guaita, sembla que del segle XVI que es va continuar utilitzant -com a torre de senyals- fins a les passades guerres carlistes del segle XIX. L’any 1956 s’hi va fer una primera restauració i el 1987 importants treballs de consolidació i rehabilitació.

Sant Pere Romaní, detall de l'absis i de la torre. 

Contemplant el panorama des de Sant Pere Romaní: Molins de Rei als nostres
peus, Sant Vicenç dels Horts, la Fàbrica de Ciment i Pallejà, a la dreta. 

Ara, mirant a la càmera (foto feta per la Rosa, que també hi era però, clar, no hi surt...)

Canvi en el final del recorregut.- L’itinerari que estem seguint i el mapa, actualitzat, de la Editorial Alpina que portem, ens indiquen que des del punt on hem arribat a Sant Pere de Romaní també hi arriba una pista, possiblement l'únic accés per pujar-hi des de la vila, que -en uns 2,5 km- porta a un dels barris perimetrals del nucli urbà de Molins de Rei. Segons l’itinerari del CEM, «... un cop a Sant Pere Romaní per a continuar cap a Castell Ciuró, trobarem -a la dreta d’un pal indicador (que no hem sabut trobar)- un corriol de baixada que s’endinsa en un bosquet de pi blanc. Cal procurar no errar de camí...» aclareix, però.

És a dir, aquest itinerari i el mapa ens diuen que, per a continuar des de Sant Pere Romaní fins a Castell Ciuró (que veiem enfilat en un dels serrats de davant), cal baixar fins a la Riera de Bonet (que separa el serrat on nosaltres som del de Castell Ciuró), travessar-la aproximadament a l'alçada de la Font de Can Graner, i continuar, enfilar-se amunt -«pel mig d’antics camps de conreu amb alguna vella olivera o garrofer»-, fins arribar a Castell Ciuró.

Davant la porta d'accès a l'ermita de Sant Pere Romaní, tots intentant trobar -a
internet- el camí que millor ens pot baixar a Molins de Rei, que tenim sota mateix...

La visió que des de Sant Pere Romaní tenim, amb Molins de Rei a tocar, gairebé als nostres peus i el llarg i accidentat recorregut que albirem fins a Castell Ciuró, ens animen a fer un canvi en l’itinerari i baixar «pel dret» des de l’ermita fins a la vila (i un cop allà, amb un taxi, anar un parell a buscar els cotxes i els companys que ens hi esperen. Així ho parlem, decidim i fem. Per les malmeses escales d’accés a l’ermita, tirem muntanya avall.

En aquest mateix moment ens truca per telèfon una de les companyes que ens esperen a Castell Ciuró, per a dir-nos que allà -dels quatre- només en quedarà un (que te les claus d’un dels vehicles) i que els altres tres, aniran baixant -xino-xano- cap a Molins fins al lloc on dinarem.

Als qui estem baixant des de Sant Pere Romaní, si be aquesta noticia ens tranquil·litza, ens afecta poc, doncs tenim de continuar amb la intenció d’anar -com a mínim- els 2 xofers, amb un taxi fins a Castell Ciuró, i recollir els vehicles i el company que allà ens espera.

Seguim baixant «pel dret». Segurament, tot i que no hem sabut trobar cap camí marcat, no hem sigut els únics. Anem tirant avall, entre arbres i matolls, pel que semblen petits i poc marcats i transitats corriols, relativament bé fins que a mesura que ens anem acostant a la «civilització» i al nucli urbà, al mig del bosc, hi comencen a aparèixer restes -que tenim d’anar saltant amb precaució- del que deduïm eren antigues barraques, barrejades amb runes, fustes, trossos de persiana, ferros, plàstics i materials d’obra... Amb tot, en una mitja hora, amb una certa precaució, arribem al carrer de Sant Pere Romaní i al punt d’on, precisament, arrenca la pista forestal que puja fins a l’ermita i que abans hem esmentat.

Ja al nucli poblacional de Molins de Rei, al punt on hem baixat "pel dret" i d'on
 arrenca la pista que, fent una mica de volta, puja fins a Sant Pere Romaní.

Ja a Molins de Rei, se’ns fa difícil aconseguir un taxi. Però un cop més trobem bona gent i una senyora a qui li hem comentar el problema, molt amablement, s’ha ofert a pujar -els 4 que volien anar a buscar els companys i cotxes- en el seu cotxe fins a Castell Ciuró.

A Molins de Rei, com diu aquell, «hi ha molt bona gent... !!!» o el Sant Jordi de la Font de la Tartana, reconeixent-nos com a vells escoltes ens ha volgut donar un cop de mà. En qualsevol cas, MOLTES, MOLTES, GRÀCIES !!!

Molins de Rei te una llarga historia i tradició rural. Passant per un dels seus carrerons
 hi hem vist, encara, aquestes anelles per a estacar-hi els matxos, rucs i/o cavalls...
La model, evidentment, és per a fer lluir encara més la foto.

Les velles anelles, corresponen a aquest magatzem o
tractant de vins: En "Miquel del vi". Més clar no pot ser...

Les cerveses i el dinar.- Hem anat, camí del restaurant on dinarem, entrant dins del nucli urbà -al baixar de Sant Pere Romaní hem anat a parar a un dels extrems del Polígon Industrial i on hi ha els primers blocs de cases de veïns-. Quan som a la plaça del Parc de la Mariona ens entaulem en un bar per prendre-hi les cerveses. A fe de Déu que, exhaurides les previsions d’aigua que hem dut, necessitem regar la gola... i ho hem encertat. Ens serveixen unes grosses gerres de cervesa, de 1/2 litre, amb unes olives, patates fregides i cacaus salats... Al poc -i encara no se com ens han localitzat- apareixen els quatre companys, que han pujat a Castell Ciuró a buscar els 2 cotxes i el company que allà s’esperava. S’afegeixen, també amb força set, a la taula.

El moment o l'estona de les cerveses...

Passades les dues, anem cap al restaurant, al carrer de Santiago Rusiñol on tenim emparaulat el dinar. Quan hi arribem a 1/4 de tres, ens diuen que en uns cinc minuts ja tindrem la taula a punt. Mentre esperem arriben el company i les companyes que han baixat a peu des de Castell Ciuró. Ja hi som tots i totes, just a l'hora en que ens diuen que ja podem entrar a dinar. Així ho fem i anem pujant fins l’altell on, efectivament, hi veiem una llarga taula parada.

Com que prèviament ja els havíem dit els plats del menú que hem triat, el servei és eficient i ràpid. Ens han ates molt be i tot estava molt ben presentat i bo. N’hem fet algunes fotos.

Caneló cruixent de porc amb salsa de poma

Fricandó de vedella

Lluç al pil pil 

Aletes de pollastre a la barbacoa

Els i les del costat esquerra... (hi falta en Pep)

Els i les del costat dret... també molt guapos i guapes !!!

Als postres sortegem la tradicional ampolla de vi XINO-XANO que ha tocat a en Josep Mª. Acordem que, properament, mantindrem aquest costum però mirarem que el vi, sigui de millor qualitat.

Aquest cop, li ha tornat a tocar a en Josep Maria... Hi ha gent amb sort !!!

Desprès de dinar ens fem la foto del grup, ens emparaulem per a la propera sortida, ens acomiadem i, els uns en els respectius cotxes i la majoria en el tren, retornem a les nostres llars.

La foto de grup de la sortida d'avui.

Ja us farem saber, pel Blog i per correu, el dia i lloc on anirem a la sortida d’octubre.

Una abraçada.

Text: Pep

Fotografies: Carles P., Carles B., Rosa i Pep