FINS A SANT ROMÀ DE SAU (ara que el pantà és buit) I EL SALT DE LA
MINYONA
Data.- Dijous 1 de febrer de 2024.
Tipus d’itinerari.- Aquesta sortida, l’hem pensat fer en dues parts:
- La primera, fent una visita i un petit recorregut a l'església d’estil romànic llombard (consagrada l’any 1061) de Sant Romà -normalment submergida dins del Pantà de Sau- Aquest temple es va veure molt afectat pels terratrèmols del segle XV i posteriorment fou reformat i ampliat. Consta d’una sola nau, amb absis (esfondrat) i té adossat un campanar de planta quadrada de tres pisos d’alçada. Als seus voltants hi ha les restes -avui unes poques runes- del poble que, amb el pas dels anys, s’hi va anar aixecant.
 |
| Antiga panoràmica del poble, els camps i el pont medieval de Sant Romà de Sau abans de quedar anegats per les aigues del pantà. |
- La segona visita, ja de retorn cap a Folgueroles -el lloc on tenim previst dinar-, serà al impressionant cingle de «El Salt de la Minyona», dins l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Per això ens desviarem, aproximadament a l’alçada del punt quilomètric 7 de la carretera N141d, que va de Vilanova de Sau a Folgueroles, on -per sobre de la Riera de Tavèrnoles- hi ha el Pont del Vent, per agafar -a la dreta- una pista semi-asfaltada («el camí dels Munts» amb indicadors cap «Els Munts-Cingles») que, en poc més d’uns 4 km., ens portarà a un petit espai d’aparcament situat a tocar del Cingle del Salt de la Minyona.
 |
| Detall del Sant de la Minyona |
Son dues visites, pensem que curioses i interessants, amb un petit i força còmode recorregut a peu, que tots i totes podrem fer -segur- sense problemes.
Recorreguts.-
- Fins a l'església i el que queda del poble de Sant Romà de Sau: Fa temps que no plou i la manca d’aigua és una veritable preocupació. La majoria dels pantans agonitzen per la escassetat d'aigua de pluja i neu. No és cap bona notícia però, malgrat les circumstàncies, és una bona oportunitat que val la pena aprofitar. Aquesta no és la primera vegada, en el passat hi han hagut altres episodis de sequera que han deixat -en el cas de Sau- l'església amb el seu icònic campanar,(que mai no queda sobrepassat per les aigües i s’ha convertit en un símbol reconegut de mesura del nivell de sequera del país) i el antic poble a la vista. Circumstància que ha atret a centenars de curiosos per a contemplar i fotografiar els vestigis de Sant Romà.
Aquests dies, malauradament, el nivell de l’aigua està en el seu punt més baix (poc més del 5% de la capacitat del pantà), això ens ha portat a proposar fer-hi una petita caminada. La distància a recórrer, a peu, és de poc més de 2km, amb uns desnivells acumulats de +/- 29m. i si volem fer tot el recorregut del mapa adjunt -que penso, no cal- el temps necessari és de 1h 30’.
 |
Les obres de construcció de la presa -de fet el projecte ja venia de la Segona República- van iniciar-se als anys quaranta, però, degut a les dificultats de l'època, no es van acabar fins al cap de vint anys. Per tant, durant molts anys, els habitants d'aquesta vall ja tenien clar que tard o d'hora això es convertiria en un embassament. Els tècnics havien previst que el pantà s’ompliria en 6 mesos, però unes intenses pluges van accelerar el procés en només uns dies i l’agost de 1963, el poble de Sant Romà de Sau (amb l'esglesia, les cases del nucli, les masies de l'entorn, dues colonies textils i el pont medieval) desapareixia sota les aigües. Al poble va arribar a haver-hi unes 22 cases i uns 160 habitants. Una desena es trobaven situades al voltant de l'església, mentre que la resta eren masies disseminades. Moltes de les cases, ara, no surten a la superfície i estan enderrocades gairebé a ran de terra perquè, a rel de la construcció de la presa, el poble va sortir a subhasta i el van comprar els tres propietaris més potents de la vall. Van aprofitar-ne tots els elements que van poder de les cases com ara les teules, les pedres més treballades de finestres, arestes cantoneres i portes o les bigues i ho van fer servir per construir o restaurar altres cases a Vilanova de Sau o a pobles de la rodalia com ara Rupit.
- Fins el Mirador i Cingle del Salt de la Minyona: Tal i com ja hem descrit més amunt, arribarem amb els cotxes (si pot ser aprofitant-los al màxim per poder estacionar-los, sense gaires problemes, un cop dalt) al petit espai d’aparcament del Mirador del Salt de la Minyona. Per la pista de pujada, podrem veure alguns elements singulars: "Els bolets de pedra" i l'original orador-capella de la Verge del Camí. Un cop a l'aparcament, en un curt recorregut a peu que no arriba (entre anar i tornar) a un quilòmetre, ens arribarem fins el Mirador del Salt -a 843 m d’alçada- on, dins d’un pedró hi ha, la imatge de la Verge dels Cingles (en una lamina metàl·lica, dins la capelleta hi ha, així mateix, la Verge i l’Infant dibuixades per l’artista osonenca Pilarin Vallès). Des d’aquest impressionant cingle, protegit amb baranes de ferro, hi ha un espectacular panoràmica amb vistes a la cinglera dels Munts, el Pantà de Sau, Tavertet, el Montseny i el Pirineu.
 |
| "Els bolets de pedra" |
 |
| Capella de la Verge del Camí, feta traient les terres de sota una gran pedra i fent-hi unes parets. |
 |
| El Mirador del Salt de la Minyona amb el pedró de la Verge del Cingle |
 |
| Visió lateral del Cingle (amb el pedró al capdemunt) i part del panorama del Salt de la Minyona |
Segons la llegenda, la minyona de la casa propera de «Els Munts» era molt devota i un diumenge se li havia fet tard per a arribar a missa,(precisament a la parròquia de Sant Romà on, fa una estona, hi hem estat nosaltres). Es trobava a dalt de la cinglera quan va sentir que ja tocaven les campanes de l'església, va saltar cingle avall i, miraculosament, no es va fer mal i va poder arribar just a temps a la cerimònia. Dies després, la minyona va tornar a repetir el salt però aquesta vegada va caure pel precipici i es va matar. Diuen que ho va fer perquè havia de tornar a baixar al poble i volia estalviar-se el camí. Segons una altra versió, la raó va ser perquè hi havia algú que posava en dubte el seu salt i li havia promès unes sabates noves si el repetia. Des d'aquell moment, aquest indret va ser conegut com el «Salt de la Minyona». Just on va caure la noia hi creixia una gran mata d'arboç que els carboners, per respecte, no van tallar mai. Ens ho explica molt be el poeta Mossèn Cinto Verdaguer:
«Era festa major. En conseqüència, tot era tragí a la masia. Aquell migdia s’havia d’aparellar la taula grossa de roure, encendre els canelobres de plata i sacrificar bona part de l’aviram. Tot això suposava, lògicament, una frenètica dedicació de la minyona, plomadora, escorxadora, rostidora i cuinera en cap. La minyona era, en aquest cas, una noia sanitosa vinguda, d’un poblet del Ripollès.
Aquesta dedicació la retingué més temps de la raó a la cuina. Fins al punt que quan la campana parroquial convocava a la missa primera, ella encara no havia acabat de socarrimar el borrissol dels capons. La donzella, tan feinera com devota, cuità a posar-se el mantell de seda, a treure el davantal, a passar-se les mans pel vestit fent voleiar pols i volaines de ploma i a emprendre camí cap a l’església. Que l’obligació no perdona la devoció, i menys el dia de festa grossa.
Ella prou sabia el camí de memòria. L’havia resseguit en solitari i, algunes vegades, en companyia del fadrí del Pujol, que li feia l’aleta, o amb el masover de la Verneda. Però ara la pressa li donava ales. La minyona no anava al pas, sinó al trot. La pressa és mala consellera. Just quan s’esqueia ran el descasador ensopegà amb un esquei de roca o amb una arrel d’alzina sortida de la terra com una urpa. La minyona feu tintines intentant, a la desesperada d’arrapar-se a un arbre, a una mata, a l’aire que respirava. Tot, de bades. Llençà un xiscle esgarrifós i es va abatir, com un esparver ferit de mort, cingle avall. A plom. Els braços oberts com una aspa de molí.
Però el sant de la parròquia devia vetllar per ella. Prodigiosament quan, segons després, s’acabà la dramàtica volada i la minyona tocava la gespa sota el cingle, el seu cos no s’estavellà : sinó que aterrà amb suavitat, sense una esgarrinxada, sense un cop al seu cos de donzella. De manera que aquella volada, en lloc de significar-li la mort, li suposà la drecera. Arribà a l’església.
La minyona, de retorn a la masia, contà la seva història increïble. El món es dividí automàticament en dues parts : els qui donaven fe a la seva història i els que creien que la fantasia és fruit del cervell d’una minyona.
I la noia, anava explicant el seu salt prodigiós ! I prou portava els seus oients prop el descasador, tot apuntant l’abisme amb el seu índex. Donzella : Aquí... aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar al fons, mireu !!!.
I senyalava, ufanosa, aquelles alzines de la profunditat que, des de dalt, semblaven mates de farigola.
I passà el que tenia que passar : un dia la minyona, que a més era de bon veure, estava envoltada per un grup de fadrins i donzelles del poble. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més, s’oblidava de les circumstàncies del salt : la missa, la campana, el patró... i una vegada més s’adjudicava tot el mèrit de la volada.
Fadrí : - No ens ho faràs creure, bona minyona !
Minyona: - Us dic que tinc concedit el poder d’anar a raure a les alzines del fons sense fer-me ni una esgarrinxada !!!
I com que el moviment es demostra caminant, ningú no tingué temps de retenir la minyona de la masia de Sau. Obrí els braços com un ocellàs i emprengué el vol sobre l’abisme. L’enterraren l’endemà. El fèretre arribà puntualment a l’església : sense davantal, ni caputxa, ni esclops.
D’aleshores ençà que d’aquell descasador de Sau és conegut universalment com El salt de la minyona.»
 |
| Simpatica il·lustració sobre la llegenda del Salt de la Minyona que hi ha al Mirador |
Esmorzar.- Tenim previst esmorzar, sobre les 9h 45’, un cop arribem i aparquem els cotxes a l’Àrea d’Esplai del Pantà de Sau, on hi ha una zona de pícnic amb taules i bancs. D’aquesta Àrea, en surt i retorna la caminada per a visitar l'església romànica de Sant Romà i les restes del poble que hi hagué al seu voltant.
Penseu en portar, a més de l’esmorzar -els qui no beveu vi-, aigua.
Dinar.- El dinar el tindrem emparaulat, a les 14h, al Restaurant Can Pasqual («Cal Cisteller») de la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer 3, 08519 FOLGUEROLES, tel. 938 122 118 http://www.canpascual.cat/
Tenen un menú diari -entrant, primer i segon plats, pa, vi i postre amb IVA inclòs- a 17,50 euros.
A l'hora dels cafès sortejarem, entre els assistents/es, una ampolla de bon vi de la DO Terra Alta, commemorativa de la sortida.
 |
| Can Pasqual (l'edifici de color granat, clar...) |
 |
| Detall del menjador de Can Pasqual |
Equip necessari.- Roba i calçat adequats al temps i recorregut i qui en vulgui, bastons. Barrets i crema protectora per al sol i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Porteu aigua per a l’esmorzar i el recorregut i, qui ho desitgi, gel hidroalcohòlic.
Lloc i hora de trobada.- Farem el viatge fins a Vilanova de Sau i Sant Romà de Sau en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi anem en el propi cotxe i els qui compartirem vehicle. També ens aniria be saber aquells que acudiran a Sant Cebrià, directament, des dels seus domicilis o lloc de residència.
El lloc i hora de trobada, per als qui sortim de Barcelona, serà el tradicional de Travessera de Gràcia/Lepant, a les 7h 45’ del matí del dia 1 de febrer, per a mirar de sortir -puntuals- a aquesta hora.
Inscripcions.- Ens aniria be saber els qui vindreu, abans del vespre del dilluns 29 de gener del 2024, per a poder dir, el dimarts 30 de gener, als del restaurant el nombre de comensals que serem, el dijous 1 de febrer, a dinar.
Ho podeu fer contestant "respondre a tots" el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o, per qualsevol altre mitjà, a en Pep.
EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL
Ara fa un any, exactament el 21 de gener del ’23, vaig fer el ponòstic que
segueix:
El proper dijous farà mal
temps.
Farà mal temps perquè no plourà
i això és el que ens convindria com a país. Ens cal que plogui insistentment,
amb poca intensitat, i molt de temps. Tenim els embassaments sota mínims i les
des-salinitzadores a ple rendiment. O sigui, un desastre.
Avuí pel proper dijous primer de febrer, podria
repetir fil per randa el pronòstic. Els mapes del temps són gairebé clavats. El
de situació general del 21 de gener d’enguany és aquest:
En ell veiem que hi ha un anticicló potentíssim situat
a França (1037hpa) que basteix una barrera que mantindrà les borrasques (totes
les L del mapa) lluny d’aquest anticicló i per meridians més al nord de les
illes britàniques.
Amb aquesta situació, el que s’albira és que
tindrem un cel lliure de núvols baixos i mitjans. Lluirà el sol gairebé tot el
dia, potser tamisat per una catifa de núvols alts que enteranyinaran l’astre.
Al sortir de Barcelona la temperatura serà de 9º,
per l’àrea del Pantà de Sau ‘estima que estarem a uns 12º i com que el vent
serà calma, a la tarda i amb el sol anant de baixa l temperatura anirà cedint
fins els 7º.
Conclusió: Abrigats a capes per
poder anar desabrigant-se. Compte amb el recorregut pel pantà, poden haver zones
de fang “xocolines”, restes de dies passats.
No s'admeten reclamacions.
JMC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada