CRÒNICA DE LA 126ena SORTIDA XINO-XANO

 

Detall dels boscos de la Serra del Puig on hi ha el cim de Pedracastell 

PASSEJADA A LA CREU DE CANET I SANT CEBRIÀ DE

 VALLALTA

Potser el dia triat, entre les festes de Nadal/Cap d’Any i Reis, no va ser el més apropiat. Les vacances escolars dels nets, amb els nostres fills treballant, ens feia clars candidats a tenir de fer de «cangurs»...

Per un altre costat, alguns afortunats de la colla, han aprofitat aquestes dates -tant plenes de dies festius- per a continuar gaudint de la tranquil·litat de les seves segones residencies o llocs «d’escapada» i alguns -així ens ho han xivat- han aprofitat aquestes vacances d’hivern per fer turisme...

Els primers freds i l’epidèmia de grip i refredats de gola i pit, també ens han jugat en contra; a darrera hora, un company i una companya, no han pogut venir a la sortida per culpa dels refotuts virus... Que és millorin, segur que tindrem més ocasions de trobada.

Tot i això, a la sortida i al dinar, hem sigut una bona colla: Dotze caminadors/menjadors.

Us ho procurarem explicar amb un bon nombre de fotografies.

La ruta, d’anada, (en els cotxes).- De bon matí hem sortit, la majoria de Barcelona i, l’Elena i en Pedro, de Vilassar de Dalt. El dia estava encapotat i fresc, però no plovia.

Per la C-32, l’Autopista del Maresme, hem fet cap fins a Sant Cebrià de Vallalta. Havíem quedat de trobar-nos, a les 9 del matí, poc abans d’arribar a Sant Cebrià, al desviament – l’«Avinguda Sot de les Vernedes»- que porta al petit polígon industrial d’aquesta localitat i a l’accés de la «Urbanització Vistamar». Concretament, ens trobaríem davant de l’obrador de la Pastisseria Sauleda, que els companys de Vilassar ja coneixen.

Tot ha anat com havíem previst. Un cop aplegats els quatre cotxes i els 10 excursionistes, després de les salutacions, donem inici -formalment- a la sortida.

Ens desviem -a la dreta- pel carrer «Camí de Pedracastell», de fet l’entrada a la urbanització, que serpentejant -entre torres, parcel·les i curts carrers- i tot enfilant-se muntanya amunt, ens portarà fins dalt de tot de la mateixa. Allà hi ha l’anomenada «Plaça de Dalt» -que no hi deixen aparcar, doncs és el final de recorregut i on dona la volta el microbús que fa el servei de transport públic als veïns de la urbanització-. Deixem, doncs, l’asfalt i prenem una pista -de terra- que porta fins a la Creu de Canet i -segons ens diu en Josep Mª- continua fins aquest poble.

Uns 500 metres més enllà, en un punt on veiem un bon espai per aparcar, hi estacionem els cotxes. És, també, un bon mirador, sobre la urbanització i la costa. Ara entenem el nom: «Vistamar». A aquesta hora del matí, en un dia mig ennuvolat on el Sol intenta fer-se veure, el joc de llums damunt l’horitzó del mar és tot un espectacle. Mentre el contemplem decidim, també perquè ja comença a ser-ne l’hora, esmorzar en aquest lloc.

L’esmorzar.- L’esmorzar, potser perquè és un dels primers moments en que -relaxats després del viatge- confraternitzem tota la colla, és un dels actes esperats de les sortides. Muntem la paradeta damunt d’unes grosses pedres -que segurament han posat perquè els cotxes no envaeixin aquest terraplè que fa de mirador-: les olives, la bota amb el vi (que porta en Pep), els bombons de xocolata (d’en Carles), els carquinyolis (de la Conxita)... Anem per feina, tot cruspint-nos els entrepans o alguna peça de fruita.

El dia continua encapotat i, durant uns instants, unes petites gotetes ens han mullat les galtes... Això no serà res és, només, un cap de núvol..., diu algú. 

Comencem la passejada, en aquesta primera part, tots plegats, fins a la Creu de Canet.

La passejada.- Un cop hem esmorzat, comencem la passejada. Geogràficament som dalt la Serra del Puig, una carena muntanyosa situada entre els municipis de Canet de Mar i Sant Iscle de Vallalta. El cim culminant de la mateixa és l’anomenat Pedracastell, de 309 m d’alt. Alguns confonen aquest cim amb el punt on hi ha la Creu de Canet, tot i que aquesta -relativament propera- és una mica més baixa, a 286 m d’alçada.

L’excursió transcorre, fent suaus pujades i baixades, per una còmoda pista, envoltada de bosc amb nombrosos pins i alzines sureres.

Al poc arribem a uns plans, amb un petit cobert, on cada Primer de Maig hi fan l’Aplec de Pedracastell. Ja veiem la monumental Creu on ens dirigim.

La visió que des d’aquest privilegiat mirador tenim és d’aquelles que no s’obliden: Tenim davant nostre la atapeïda i aprofitada costa d’aquesta part del Maresme: Als nostres peus, Canet de Mar, al costat, Sant Pol i bona part d’Arenys de Mar i el mar fins la ratlla de l’horitzó. Mirant cap a l’interior podem observar la Vallalta i les seves boscoses valls.

Ens crida l’atenció, prop del lloc on hem aparcat els cotxes, un curiós exemplar de pi que bategem com «El Pi de les Tres Branques de Pedracastell». Que, a diferencia del mitic que existí al Pla de Campllong del Berguedà -avui un maltractat fòssil- visqui molts anys !!.

Al peu de la Creu, ens fem algunes fotografies per deixar constància gràfica de la nostra estada. No fem com d’altres visitants incívics que -com els gossos i d’altres animals- van deixat «senyals», marques o grafits com a mostra del seu pas. Ens ha cridat l’atenció el peu o basament de la Creu -de l’any 1954-, d’un color molt més blanc i net que el del roquissar que hi ha més avall, ple de pintades. Comparant les actuals fotografies amb d’altres de més velles hem pogut constatar que això es deu a que aquest basament ha estat netejat i polit de fa poc. Tant de bo continuï així força temps.

De retorn cap on tenim els cotxes, la colla ens partim:

- Set dels més caminadors i caminadores, baixaran -a peu- fins a Sant Cebrià. Tal i com dèiem a la CRIDA d’aquesta sortida: «...Seguint el «Camí de Pedracastell» passant per Cal Patet, desprès, Can Madró i, finalment, Can Planas de Dalt, fins arribar a la carretera BV-5128 que va de Sant Iscle a Sant Cebrià de Vallalta que seguirem fins al poble. Estimem que aquest recorregut, de baixada, és d’uns 5 km, uns desnivells acumulats de -214m/+32m i un temps, de una mica més d’’una hora.»

Els "7 magnífics" i excel·lents caminadors/es 

- Els altres tres excursionistes -que avui no han tingut tantes ganes de caminar- amb dos dels cotxes (els altres dos vehicles, amb els seus xofers, ja els pujarem a buscar un cop arribin a Sant Cebrià) baixen cap el poble, prop del restaurant on dinarem.

El dinar.- Els de Can Martri, el restaurant on teníem emparaulat el dinar, ens havien dit que, sinó ens feia res i podíem, anéssim a dinar una mica abans de les dues. Al ser una colla, ens podrien atendre millor doncs, (com varem poder comprovar) a partir de les dues hi anava molta més gent a dinar.

Els caminadors que han baixat a peu a 2/4 d’una ja estaven al poble, davant del restaurant. Així doncs, amb un dels cotxes, pugem els dos xofers que tenien el seu vehicle al capdamunt de la urbanització «Vistamar» per a tenir-los propers, a Sant Cebrià, un cop acabem de dinar.

Mentre fem temps per anar a dinar, s’afegeixen a la colla, dos companys més: En Josep S., que ve de Llavaneres i en Josep Lluís L., el nostre representant a Benavarri (La Ribagorça) al qui, especialment, ens ha agradat molt de veure. Així, doncs, serem 12 a dinar.

A la una del migdia, anem cap a «Can Martri» disposats a prendre les cerveses i dinar. «Si espereu uns deu minuts, tot i que ja tenim la taula preparada, us atenem... seieu, seieu per aquí, al bar...» ens diu, amablement, algú que sembla autoritzat per a fer-ho. Obedients així ho fem i, certament, al cap d’uns deu minuts -a 2/4 de dues- entrem al gran (i ens han dit que nou des de fa poc) menjador.

Asseguts, demanem les cerveses -amb o sense alcohol- i els plats triats per a dinar. Relativament a prop com som del mar, observem que al menú hi ha forces plats de cuina marinera: Seitons a l’andalusa, «navalles» o «canyuts» a la planxa, diferents tipus d’arrossos (ens han dit que cada dia de la setmana -al menú diari- n’ofereixen un de diferent: avui toca, «l'arròs del senyoret») i, també algunes viandes (carns, peus de porc,...) cuinats al forn JASPER -combinació de graella i forn tancat, que utilitza carbó vegetal com a brasa-.

Molt bé, molt bé, vagi portant plats... que avui tinc gana ...

El nou menjador de Can Martri, fa goig...

El dinar, com sempre, ha estat una bona ocasió per a continuar les converses que -sobre diversos temes (fa temps, però, que no parlem directament de política...)- acompanyen i animen les nostres trobades.

Cantant la Carta de postres...

En general, gairebé tots, quedem molt satisfets de l'àpat, amb uns plats molt ben presentats i amb un preu de menú molt raonable. Prenem bona nota del lloc.

Amb els cafès sortegem -cadascun dels presents agafa un paperet de la gorra on només n’hi ha un amb el mot «PREMI»-. En aquesta ocasió la gorra amb els paperets plegats ha passat per tots els de la taula i l’ultim, en recollir el paperet que quedava, ha estat en Josep Mª que, al desplegar-lo, ens ha ensenyat el que hi deia: PREMI !!. Ni trampa, ni «tongo», tots i totes hem deixat passar, per davant del nas, l’oportunitat... Felicitats, Josep Mª !!. 

Agraïm, un cop més a la Laia, el disseny de l’etiqueta commemorativa: bonica, singular i original.

Comiat.- Una mica més aviat que d’altres ocasions, per la proximitat del lloc triat, una excursió relativament curta i l’hora en que hem dinat, ens acomiadem. La propera sortida, serà -com ja tenim programat- el primer dijous del mes que ve. Així, doncs, ens retrobem per a fer la propera xino-xano, el dijous 1 de febrer.

Fins llavors, doncs, continuem en contacte.

Una abraçada i, sobretot -malalts i sans- cuideu-vos molt !!.

Text.- Pep

Fotografies.- Enric C., Josep Lluís L. i Pep.