CRÒNICA DE LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

7 D'ABRIL. CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA (i les escales) DE MONTSERRAT

Un cop més la meteorologia ha estat amb nosaltres. El dia s’ha aixecat magnífic. A l’hora assenyalada ens trobem tots plegats a l’estació del FGC de la plaça d’Espanya. Còmodament asseguts, contemplem i comentem el recorregut que el tren fa pel Baix Llobregat fins que aquest, ben puntual, ens deixa a l’estació d’enllaç amb el Cremallera que hi ha a Monistrol.

Agafar el Cremallera de Montserrat, per a alguns de nosaltres, a estat una experiència renovada: havíem fet aquest camí però, fa molts anys i a peu, per l’antic i abandonat traçat ferroviari; el record del cremallera –amb el gosset guardabarrera- era, només, un record en el comentari dels nostres pares. El nou cremallera, construït a Suïssa (en Josep Mª ens ho confirma) ens deixa, gairebé sense adonar-nos, al Monestir.

Comencem el recorregut agafant el camí que va a
Sant Miquel; al poc, decidim fer l’obligatòria i necessària parada per a esmorzar. El lloc triat, al costat d’un monument amb uns alliçonadors versos d’en Joan Maragall, ens permet una visió gairebé aèria del Monestir.

Amb “les piles carregades”, però sense el cafè i “les gotes” (Pepe Luí, no ens pots fallar més!!!) continuem el camí. Deixem a la nostra dreta el Mirador de Sant Miquel on un nombrós grup d’estudiants, amb crits i rialles, hi han pres possessió. Arribem a l’ermita de Sant Miquel (818 m)

desprès de guanyar els quasi 100 m. de desnivell que te aquest lloc respecte del Monestir (720 m). La visió que des d’aquest punt hi ha sobre el Baix Llobregat, amb Monistrol als nostres peus, i bona part del Vallès és impressionant. En Josep Mª, el company que avui ens fa de coordinador, ens adverteix que el tros de camí que ens falta fins a Sant Joan és costerut i poc ombrejat, per tant, ens recomana fer via aprofitant que el sol encara no està gaire alt. Comencem a descobrir algunes de les agulles, amb noms populars de la muntanya: “La Mòmia”, “L’Elefant”, “la Prenyada”...

Bufant arribem a l’anomenat Pla de les Taràntules (976 m), on hi ha l’estació superior del funicular que va des del Monestir a Sant Joan, aprofitant les ombres un nou grup d’estudiants -esvalotats adolescents- fan anar de corcoll als seus tutors.

Nosaltres, pensant allò de “juventud divino tesoro...” i, també, “que nos quiten lo bailao...”, continuem vers l’ermita de Sant Joan (1.020 m). Arribem a l’ermita, per tal d’anar acomplint els objectius marcats, contemplem el panorama: el pla de Collbató i la vall del Llobregat i retornem, de nou, al Pla de les Taràntules des d’on surt l’anomenat Camí Nou de Sant Jeroni que hem d’agafar.

Aquest camí segueix planer, entre la roca i el precipici, hi passem amb tranquil·litat i sense perill de vertigen, ja que o be la roca, o be el bosc, o be una providencial barana ens donen seguretat. Sota mateix, a gairebé 300 m de desnivell, podem contemplar el recinte del Monestir, amb el Santuari i la resta de dependències annexes. Tenim davant nostre una agulla ben característica i de connotacions ben republicanes: la “Gorra Frígia”. Abaixant la vista uns 100 m per sota nostre, a tocar de les roques i en mig d’uns petits alzinars, hi ha l’ermita de Sant Benet; en un idíl·lic racó de pau. Seguim mantenint, més o menys, el mateix nivell d’alçada, pel mig d’arbres i clarianes, fins arribar a un Mirador que, des de dalt la carena del serrat que anem vorejant, ens permet veure la vessant de la muntanya que mira cap a ponent: el Bruc, Hostalets de Pierola, Piera.. i, al fons, Igualada. Passem davant les “Roques dels Falcons” i del mític “Cavall Bernat” –que durant una bona estona, per la seva etimologia i d’altres aspectes, es tema de les nostres converses- el camí, ara, puja lleugerament. Deixem a la nostra dreta el trencat -que agafarem de baixada- que, pel Torrent de Santa Maria, porta al Monestir i, seguint el camí que, tot pujant, aprofita la part alta d’aquest mateix torrent fins que arribem a l’ermita de Sant Jeroni (1.150 m). Hi fem, com és preceptiu, la fotografia “oficial” del grup.

Dinem, en mig d’un bosquet, a tocar de l’ermita. Cadascú del seu, però tastant una mica del que porten els altres, com a bons germans. La bota corre de mà en mà fins a assecar-se. Hom comenta que, en les properes sortides, on mengem de motxilla, caldran, com a mínim, un parell de botes !!!!. Desprès de dinar (som dalt de tot de la Canal de Sant Jeroni, pràcticament a l’alçada de la Miranda del Moro (1.193 m) -on hi havia l’estació superior del desaparegut Aeri de Sant Jeroni- i on avui hi han instal·lat unes antenes de comunicació) contemplem el panorama vers el nord de la muntanya: el Monestir de Santa Cecília, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, les valls del Cardener i del Llobregat.

L’ermita de Sant Jeroni és el darrer objectiu, abans del retorn, de la sortida d’avui; però som ben a prop del punt culminant de la Muntanya de Montserrat: la Miranda de Sant Jeroni (1.236 m) i, la temptació es massa forta per a que alguns, “fora de programa”, no facin un darrer esforç per a pujar-hi.

Som-hi !!. A uns deu minuts de l’ermita, dalt d’una roca, hi ha un Mirador, però, el camí per a arribar al cim de Montserrat continua ascendint pel llom de la carena. Un bon grapat d’esglaons fets d’obra i una providencial barana donen seguretat a la pujada. Amb freqüents aturades per a anar contemplant el panorama i –tot dissimulant- recuperar l’alè, arribem dalt de tot.

En aquest lloc, el primer que es nota és l'aire fresc, que et refà de la suada. Som dalt d'un serrat l'espai del qual és força reduït però protegit per una forta barana de ferro. A un costat de la Miranda, sobre un piló d'un metre d'alçada, hi ha una gran rosa dels vents metàl·lica -col·locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages-, gràcies a la qual podem orientar-nos i conèixer la toponímia del que veiem a l'horitzó: al nord els Pirineus catalans i andorrans; a l'oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, les contrades de Tarragona i la mar Mediterrània on, segons es diu, en dies molt clars es veu l'illa de Mallorca; a l'est, les comarques de Barcelona, sempre limitant amb el mar, i les terres de l'interior de Girona. Podem comprovar, des d’aquest punt, com la muntanya de Montserrat és privilegiada fins i tot geogràficament. Aquesta serra s'eleva bruscament per sobre dels 1.000 m respecte a la plana que l'envolta i, tot i no ser massa alta, aquest fet li permet de tenir en el seu punt més alt aquest mirador, lliure de tot obstacle immediat, amb una esplèndida vista de 360º. En podem donar fe.

Retornem a l’ermita de Sant Jeroni i, tots plegats, continuem l’excursió i iniciem el retorn vers el Monestir. El camí, sortosament, voreja el ombrívol i fresc Torrent de Santa Maria i, fins i tot i ha llocs que diríem hi passem pel mig. Per sort –o, per desgracia, en un dia calorós com el d’avui- només i deu córrer l’aigua quan plou. La vegetació, arbres, arbustos, plantes, flors i herbes, hi és ven present. També ens han amenitzat la caminada els sons i cants dels ocells, desperts, fins i tot, a l’hora de la migdiada. I els insectes..., sobre tot una mena de grosses formigues alades que ens han acompanyat durant tota l’excursió i que a l’Elena, especialment, li han cridat l’atenció..., també sentien la Primavera i, pel que sembla, moltes agonitzaven desprès del –suposat- aparellament... Elena, has pogut esbrinar què eren realment ?.

Passem a tocar del “Cap de Mort”, el camí s’aparta del llit del torrent i va salvant, ara puja, ara baixa, els desnivells rocosos amb forces esglaons d’obra. Arribem al lloc on hi havia l’ermita de Santa Anna (840 m); actualment només unes poques runes però, segons un plafó explicatiu que hi ha en aquest històric lloc, aquesta ermita era la parròquia de totes les altres ermites; a més del seu propi ermità i vivia el monjo –vicari de l’abat- que era, alhora, el superior immediat dels ermitans; per això sovint s’hi reunien tots ells. Encara son ven visibles els marges de pedra seca que, per damunt de les penyes, formaven els horts i alguns antics dipòsits de retenció d’aigües.

A mesura que ens acostem al Monestir, ens anem creuant amb d’altres excursionistes –curiosament, molts d’ells estrangers- el camí, ara, gairebé és un seguit d’esglaons... Passem per una singular i dreta baixada, també esglaonada, tallada entre la roca i –afortunadament- amb una barana de ferro, és l’anomenat Pas dels francesos (850 m). Aquest nom, segons la tradició, recorda el lloc per on van passar els francesos quan desprès d’envair la muntanya es dirigien al Monestir. Diu la llegenda que anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els sorpresos catalans, en descobrir als francesos, va anar dirigida al traïdor que s’havia vengut a l'enemic. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d'un cingle. En anar roques avall, la bossa on duia les virolles, fruit de la traïció, va rebentar-se deixant caure tots els diners i aquests, a mesura que anaven tocant a terra, s’anaven tornant pedres. Això, diuen, que diu la llegenda.
De sobte, el soroll d’unes pedres que rodolen paret avall i l’espetec d’unes branques seques, en fan alçar la mirada a les penyes que tenim al davant; les causants de l’ensurt han estat unes cabres silvestres que hi pasturen en mig de la vegetació. Els nostres experts caçadors intenten capturar-les amb les seves màquines de retratar. Ja es veurà si ho han aconseguit.

Continuem el camí descendent, ara ja amb el Monestir als nostres peus, per les Escales dels pobres (conegudes per aquest nom perquè tenien la seva arrancada al costat del Cementiri dels pobres, indret on eren enterrats el peregrins desvalguts que morien al Monestir), fins que arribem al punt final de la nostra excursió: el Monestir de Montserrat.

Visitem l’església, on la música del nou orgue ens omple de pau i serenitat. I, amb l’esperit ja satisfet, anem a donar plaer al cos tot prenent unes grans i fresques cerveses fins que l’hora de partida del cremallera ens obliga a marxar cap a casa.

El recorregut total de l’excursió ha estat d’11 km (cal afegir-hi 2 km més als qui han pujat a la Miranda de Sant Jeroni i el desnivell acumulat de +/- 430 m (+/- 516 els qui han pujat a la Miranda).

De nou, companys i amics, hem fet una bonica i ben aprofitada sortida. Ha estat un veritable plaer tenir l’oportunitat de descobrir, conèixer i sentir –des de dins- aquesta Muntanya tant nostra. Gràcies a en Josep Maria per l’organització, a tots i totes per la vostra presència i coratge. Fins la propera Xino-Xano –el dijous 12 de maig- organitzada per en Joan Miquel. Ja ens ha anunciat que, tenint en compte la previsible calor, no serà de gran dificultat. Amen.

Text: Pep Arisa Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés

CRIDA A LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Data.- Dijous 7 d'abril 2011.

Tipus d'itinerari.- Recorregut circular, que surt del Monestir i retorna a aquest lloc, tot passant per indrets de gran interès paisagistic i panoràmic i per algunes de les ermites més emblemàtiques. Aquesta ruta, en aquesta estació de l'any, ens permetrà omplir els nostres sentits de tot allò que la natura i la primavera ens ofereixen: llum, colors, olors, sabors, música i sensacions.

Recorregut i dificultat.- L'excursió comença al Monestir i passa per l'ermita i mirador de Sant Miquel, Sant Joan i el punt culminant de la muntanya: Sant Jeroni; per a retornat, ja de baixada, fins al Monestir. El recorregut és d'uns 11 km. i el desnivell acumulat de +/- 370 m.

Dinar.- En aquesta ocasió dinarem de motxila, per tant cal portar-se el dinar i la beguda.

Equip necessari.- L'ermorzar i el dinar (entrepans o carmanyola, segons es prefereixi). Les botes de vi estan assegurades per part d'en Josep Mª i en Pep. En Josep Lluís portarà el café i les "gotes". Cal portar l'aigua que hom cregui necessitar per als menjars i la caminada. Roba i calçat adeqüats al lloc i temps. No oblideu els 2 bastons. En funció del dia, "capelina" o barret i crema de protecció solar (penseu que som a la Primavera i, potser, ho necessitarem tot plegat !).

Lloc i hora de trobada.- El desplaçament, desde Barcelona fins al Monestir, el farem amb els ferrocarrils de la Generalitat i el Cremallera de Montserrat. Ens trobarem, per tant, a les 8h 15' del matí a l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la Plaça d'Espanya (al vestíbul de baix, davant les màquines expedidores de bitllets). El tren surt, puntual, a les 8h 36'.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar podeu posar-vos en contacte, fins una mica abans de l'hora de trobada, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano o be directament amb en Josep Maria o la Montserrat que son els qui coordinen aquesta excursió.

CRÒNICA DE LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

XINO XANO PEL LLUÇANÈS O QUAN PERDRE EL CAMÍ, QUE NO ÉS EL MATEIX QUE ESTAR PERDUTS (només està perdut aquell que no sap on és), SUPOSA UN VALOR AFEGIT A L’EXCURSIÓ.

El lloc.- La 14ena Xino-xano, organitzada per en Josep Lluís, l’hem fet pel Lluçanès una d’aquestes boniques i tranquil·les subcomarques del país desconegudes per a molta gent. L’organitzador, enamorat del polit poble d’Alpens, ens preparà un itinerari pels seus voltants per a justificar-hi la visita. El primer problema que sorgí va ser trobar mapes excursionistes de la zona (fins hi tot arribà a trucar a la mítica Editorial Alpina); però rés de rés. És sorprenent, però cert. L’únic mapa topogràfic que hem sabut trobar és el del Institut Cartogràfic de Catalunya a una escala molt gran, 1:50.000. Amb l’ajut d’Internet vàrem localitzar una fixa, acompanyada d’un petit mapa-croquis, amb un recorregut interessant: Alpens, Font del Pi, el Massot, Can Grau de l’Olla, runes de Puig-empí, Font de Matamosses, Roca de Pena, Cal Torrats i Alpens. En aquest croquis molt esquemàtic, només hi ha assenyalats aquests punts de l’itinerari, el traç gruixut de les carenes (sense corbes de nivell), uns pocs camins i el curs de les principals rieres. Amb aquesta informació i la nostra veteranía, vàrem considerar que ja en teníem prou.

La pujada.- Així, doncs, el dia acordat, prenem els cotxes i cap a Alpens (855 m.) falta gent. Poc abans d’arribar-hi veiem, a tocar de la carretera, un rètol: Font del Pi i Molí de Clarà. Desprès d’aparcar els cotxes a l’entrada del poble, decidim optar per la via més segura i, prescindint del que diu el mapa-itinerari, seguir l’indicació del rètol. Al cap de poc arribem a la riera, a tocar del Molí de Clarà (803 m.). Son quarts d’onze i, evidentment, decidim esmorzar.

El lloc triat, una clariana assolellada, prop del Molí i al costat d’un petit salt d’aigua, és ideal. Mentre prenem el cafè i “les gotes”, intentem localitzar-nos dins el paper del nostre croquis-itinerari. El Molí de Clarà, la nostra referència més clara, no hi apareix; sabem que som a tocar de la Font del Pi i, segons aquest mapa, el camí que hem de seguir puja paral·lel a un torrent (el torrent del Massot) que, en aquest punt, desemboca a la riera. Localitzem el torrent i l’esmentat camí que seguim il·lusionats. Va pujant suaument, fent alguna marrada, fins que.... queda difuminat al mig d’una clariana i desapareix.

Cap problema, ho tenim clar, seguirem pel mig del bosc i segur que més amunt retrobarem el camí.
Davant nostre, enlairada a l’altre costat del torrent, veiem una gran masia que identifiquem com el Massot, més amunt se’n veu una altra que deu ser el Grau de l’Olla... tot i haver perdut el camí, anem be.

A mesura que guanyem alçada el bosc es va embardissant. Tota mena d’arbres, arbustos i plantes ens van barrant el pas: pins, alzines, roures, boixos, ginebrons, punxents arços, matolls,
esbarzers, i tuti quanti...domina el sota bosc. Anem passant, com podem, mig arrossegant-nos com a senglars, muntanya amunt. Fins que arriba un punt en que això és ja impossible, cal apartar-nos del vessant del torrent i anar cercant la carena del serrat, segurament més aclarida; per això cal desviar-nos més cap a l’est. El Massot, la nostra referència, es ja impossible de veure en mig de tanta vegetació. S’imposa una presa de decisions, alguns de nosaltres seguint aquell consell excursionista que recomana, en cas de pèrdua, retornar al darrer lloc conegut, aconsellen tirar enrera. Tirar enrera ?... mai !.

Que no recordeu aquell himne que cantàvem de jovenets ?: Siempre adelante, nada hay distante, que és humillante retroceder..., finalment, convençuts pels “exploradors punters” de que hi ha una sortida i ben segur influïts pel pensar col·lectiu de que el retorn suposarà repetir, el calvari de la pujada, hom decideix aplicar el, en determinades situacions, insensat i perillos lema de: Mai enrera !.

Seguim amunt, trobem algun senyal (boina de vaca) de que qui passa per aquí ja no son, només, els senglars..., sembla que el bosc torna a aclarir-se... i al cap de poc sentim, com degueren fer els germans Pinzón al veure la costa americana, un crit: el camí !, el camí !. No és el vell camí carreter perdut, sinó una pista de construcció recent possiblement per a l’explotació forestal que

va cap a l’oest, en la direcció correcta. No veiem cap casa, només l’ermita, al cel suspesa, de Santa Margarida de
Vinyoles que, com un far, ens ha anat vigilant durant tot el matí. Ben aviat
tenim una nova alegria albirem un mas, segurament deu ser el Grau de l’Olla
doncs, deduïm, el Massot ja deu quedar molt per sota de la nostra alçada. Hi veiem un hort protegit per una xarxa contra els ocells i una rulotte o caravana, senyals evidents de “civilització”. Un cop hi arribem
constatem que no hi ha ningú i que malgrat ser una bonica casa,
segurament del segle XVII o XVIII amb un afegit –hi diu l’any- de finals del XIX, l’era és ben plena de velles restes, brutícia i bosses de deixalles.

Potser es habitada –si pot entrar per tot arreu-, ocasionalment, per algú.

Reprenem la ruta, ara ja per un vell camí carreter, tot i que alguns , a partir dels indicis i referències geogràfiques, no tenen clar que siguem al lloc que
pensem. Desprès de travessar una riera, mentre esperem als companys que ens segueixen, sentim el soroll d’un motor de vehicle i distingim al final d’un poc fressat camí un 4x4. Correm a demanar més informació.

El desenllaç.- La masia que acabem de deixar és el Massot (900 m.), el Grau de l’Olla és una casa que veiem ara, més amunt, darrera del nostre informador i on ell, un jove pastor amb un ramat de cabres i un quants animals domèstics més (un ruc, una oca, un gos, un gat,... una mena d’Arca de Noé però només amb un sol animal de cada espècie...) hi conviuen. Per anar a Puig-empí, diu, no tenim pèrdua només cal seguir la pista on ara som i des d’aquest darrer punt, ja de baixada, en 40’ arribarem a Alpens. El Grau de l’Olla (920 m) és, també, un gran mas emplaçat en un bonic indret. L’entorn és similar al del Massot: portes i finestres, on n’hi ha, obertes, restes de tot (vehicles mig desmuntats, una segona rulotte, plàstics, ferros,...) i els animalets esmentats sorpresos per la nostra presència.

Deduïm que ambdues masies son ara, només, la residència i el “magatzem” d’algun pastor. Seguim pujant confortats amb el sol de la primavera, la claror d’un dia ben net i clar i la omnipresent mirada, ara ja de ben a prop, de l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles. Estem arribant al punt més alt del nostre itinerari, els bucòlics prats de Puig-empí, situats pop dels 1000 m d’alçada, ens donen la benvinguda. Un darrer esforç i arribem davant les runes de Puig-empí (1.050 m.), una encara impressionant masia, ara molt deteriorada, situada sota del Puig Cornador (1.228 m) a cavall de dos vessants, des d’on es divisa un esplèndid panorama: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca i tot un mar de valls i muntanyes. Son les 14 h i fa quasi tres hores que hem començat l’excursió.

La baixada.- Truquem per telèfon, aprofitant que en aquest punt hi tenim cobertura, al restaurant on hem de dinar per a confirmar la nostra assistència, segurament a quarts de quatre. Cap problema, ens diuen, ens esperaran tot el temps que calgui amb la taula parada. Tranquils i satisfets comencem a baixar pels paratges més alts del rec de Matamosses, que més avall amb el mateix nom canviarà el nom de rec pel de riera tot passant a tocar d’Alpens.

Ens refresquem al passar per la font de Matamosses, a tocar del camí. Al poc, un impressionant fenòment geològic ens sorprèn, la Roca de Pena. Lloc de trobada, diuen, de les bruixes del Lluçanès. Ens hi fem la foto de grup, record de la sortida. Gairebé a tocar de la carretera i al final del nostre itinerari hi podem veure, amb senyals d’haver estat restaurada amb cura, la masia de Cal Torrats. Arribem a la carretera d’Alpens a Borredà i al final del recorregut a peu d’avui, en total hem caminat, segons el podòmetre, 11, 5 quilòmetres.

Cal Torrats






El dinar.- El dinar l’hem fet al restaurant del Cobert de Puigcercós. La ja tradicional cervesa de final de recorregut avui, amb tots els objectius acomplerts, ha estat una esperada recompensa. Per dinar la mestressa ens ha ofert una paella mixta (conill i peix) o sopa de caldo, amanides i, en funció dels gustos, entremesos, vedella amb bolets o carn de xai. Pa, aigua, vi a dojo, postres i cafès. Tot a un preu molt correcte i ajustat.

La visita a Alpens.- No podíem passar per Alpens sense fer-hi una visita. En Josep Maria, amb el seu bon criteri, l’ha inclòs ja dins el nostre “catàleg de llocs i pobles endreçats”. Passejar per les seves places, carrers i carrerons estrets, amb cases de pedra, dels segles XVII i XVIII, de bonics portals i finestres amb llindes amb les dates d'edificació i els noms dels constructors, t’omple de serenitat. Hi destaquem l’harmoniosa plaça major, allargada, amb edificis uniformes de pedra, una font-bomba manual d’aigua “no potable”, el monument a en Manelic (obra del ferrer local Joan Prat) i l’edifici de la Casa de la Vila. Arreu hi podem veure detalls de forja: picaportes, panys, fanals, baranes, reixes,... L’església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat (el campanar és dels segles XV-XVI amb la balustrada renovada al segle XVIII), reedificada el 1708, cremada durant la primera guerra carlina (1833-40) i restaurada entre 1840-45.

Davant la casa núm. 2 del carrer del Graell una placa indica que hi va morir, el 9 de juliol de 1873, el brigadier Josep Cabrinetty, fill de Palma de Mallorca, en un enfrontament entre les tropes governamentals (els anomenats lliberals) que comandava i les carlines del general Savalls. Sembla que morí d'un tret al clatell disparat des del campanar de l'església de Santa Maria, però, a causa de la indisciplina que hi havia en les tropes republicanes, va córrer la notícia que havia estat mort pels seus mateixos soldats. Mentre nosaltres comentàvem aquest fet, tot mirant la distància que separa aquest punt del cim del campanar, un senyor, ja d’edat, s’afegí a la conversa tot dient-nos que la seva avia coetània dels fets havia explicat sempre que el tret que matà en Cabrinetty no sortí de dalt del campanar sinó d’una finestra, a ran de carrer, de la casa núm.4 d’aquest carrer i que el fulminant tret travessà el coll del general, no pel clatell, sinó d’un costat a l’altre. Agraïm l’informació i anotat queda, aquí, per a la posterioritat. Els carlins guanyaren l'anomenada batalla d'Alpens, el pretendent Carles VII féu encunyar una medalla commemorativa i donà a Savalls el títol de marquès d'Alpens.

Alguns aprofitem l’estada a Alpens per a comprar pa i coca de forner i algun dels anomenats embotits (bulls, fuets i llonganisses) d’aquesta vila i, tot esperant la propera Xino-Xano del mes d’abril a la muntanya de Montserrat, acomiadem la jornada reprenent el camí a les nostres respectives llars. Enhorabona a en Josep Lluís per l’organització de la sortida i a tots i totes plegats pel coratge i la determinació a l’hora de fer-la.

TEXT: Josep Arisa FOTOS: Joan Simarro i Joan Miquel Cortés

Les Normes i la llibertat.

Abans de res, permeteu-me que demani perdó. Perdó per servir-me del blog del Clan per expressar una opinió personal.
No us espanteu, malgrat el títol no em referiré a l’esclat de llibertat que es respira a la riba sud de la Mediterrània, Déu me’n guardi de polititzar aquesta Àgora nostra que te seguidors de tota mena. El títol i la opinió ve a conte del sarau que heu muntat amb el canvi de dates de la XXR de març.
La cosa comença... “Adam i Eva eren al paradís terrenal...” be, prendré una drecera: Heus aquí que la Xino Xano de març havia de ser el dijous 3, però com que el que era l’encarregat d’organitzar-la havia caigut de la figuera, -be no exactament, de l’escala recolzada en l’arbre- la vàrem posposar a fi de que en Lirola tingués temps de recuperar-se.
Establerta la nova data per el 17 i enrolada molta gent per l’esdeveniment, em comuniquen a mi de l’Hospital de Sant Pau que m’han programat una prova de les que tenen llarga llista d’espera per el mateix dia. Immediatament en Pep Arisa inicià una enquesta per tornar a enrederir la sortida. Aquesta va ser la meva reacció:

"NI PARLAR-NE!!
Només està justificat ajornar un esdeveniment quan és el que l'ha d'organitzar qui està fotut.
Així al gener vàrem posposar la XX perquè en Llorenç estava convalescent i va passar al febrer. Així s'ha ajornat la XX de març perquè el Pepeluí havia caigut de l'arbre.
Però no es admès de fer més ajornaments, no podem esperar que a tothom li vagi bé a totes les sortides.
Mercès per tenir aquesta consideració amb mi, però:
NI PARLAR-NE!!

El dijous 17 cal fer la XXR peti qui peti.
Salut.
J.M."

Transcrit del correu-e que vaig enviar a en Pep.

Fins aquí un petit passeig per aquesta història i per les normes no escrites, ara cal fer esment a la reflexió i la llibertat.
En el títol he escrit les Normes amb majúscula perquè son, encara que no escrites, les nostres normes, les de tots; en tant que llibertat ho he escrit en minúscula perquè es tracta de la meva llibertat personal. No patiu, tot seguit us ho explico.
Tal com he dit no em sembla bé fer una excepció perquè jo no soc excepcional, jo soc un més. Si s’ajorna per un que no te responsabilitat en l’excursió, no hi haurà cap argument per no fer ho en cada un dels casos de cada un de nosaltres.
I finalment arriba la llibertat, és a dir, la manca de llibertat en aquest cas. Puix que no hi estic d’acord en ajornar i he manifestat que del cas no cal ni parlar-ne la vostra insistència em coarta la meva llibertat de decisió:
Si he ser coherent amb el que he dit, no he de parlar -ni és clar- escriure, molt menys assistir a la sortida. Però si he de ser bon company, perquè així ens ho van ensenyar, no puc fer-vos aquest “lleig”.
Però això no acaba aquí, perquè establert el precedent, el que en un futur proper tingui dificultats per aplegar-se a una sortida, no gosarà dir-ho per tal que no se us acudeixi de fer un altre excepció.
Mala peça al teler!
J.M.

CANVI DE DATA DE LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

LA PROPERA SORTIDA XINO-XANO ES FARÀ EL DIJOUS 24 de MARÇ

Amb l'objectiu de que hi puguem participar un bon nombre de "xino-xanaires" s'ha acordat traslladar la data de la Sortida del dijous 17 al DIJOUS 24 de Març.

Hem decidit, també, establir un nou article al nostre mai escrit Reglament. A partir d'aquesta Sortida "només es canviarà la data prevista en aquelles Sortides Xino-Xano en les quals el Coordinador de la mateixa no hi pugui assistir per una causa de força major" (article 26 bis).

L'itinerari, l'hora i llocs de trobada i demès temes relacionats amb la Sortida queden igual, tal i com ja es va dir a la Convocatòria a la mateixa del dia 23 de febrer.

La foto que encapçalà aquella convocatòria correspon a la plaça de la vila d'Alpens i la que hi hem posat avui és la de la Roca de Pena, un dels llocs per on passarem a l'excursió.

Amb moltes ganes de que arribi el dia 24, per tal de fer la caminada, rebeu una forta abraçada.

NOTÍCIES DEL CLAN

El Churèhn

Els que encara no gaudiu del “dolce far niente” que representa estar jubilat, pre-jubilat o directament invalidat per prescripció normativa, i per tant no sovintegeu les sortides Xino-Xano, possiblement no sabeu que en Llorenç ja està pràcticament recuperat de la malaltia que el va fer ingressar al Hospital de Sant Pau. Els metges han omplert de penes els seus "diverticles" i aquests ja no es riuen de ningú.

El cas és que un dels llibres que en Llorenç va tenir l’oportunitat de llegir a l’hospital, “DG” (Directora General). “DG” és escrit per Ramon Solsona a qui, recentment li han concedit el Premi Sant Jordi 2010.

Es dóna la circumstància que en Ramon Solsona i jo vàrem anar a la mateixa escola de l’Ajuntament; al “Rius i Taulet” de la plaça de la Creu, la actual plaça de Lesseps que llavors eren dues places, la de Lesseps i l’esmentada. Vàrem anar a la mateixa escola però no a la mateixa classe, car ell és un poc més jove que jo. Tanmateix aquesta circumstància em dóna una certa legitimitat per recomanar-vos la lectura de la seva obra.

Poesia

· Sach de Gemecs. Barcelona: Llibres de l'Avui, 1989.

Novel·la

· Figures de calidoscopi. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.
· Les hores detingudes. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
· DG. Barcelona: Quaderns Crema, 1998.
· No tornarem mai més. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
· Línia blava. Barcelona: Columna, 2004.
Narrativa breu

· Llibreta de vacances. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
· Cementiri de butxaca. Barcelona: Columna, 2006.

En honor a la veritat he de dir que no he llegits tots els seus llibres. Vaig descobrir la seva habilitat narrativa amb “No tornarem mai més” en una incursió típica meva en la Abacus llegint fragments de llibres sense acabar comprant cap. El tema em va interessar perquè relata el seu pas pel campament dels Castillejos, lloc que jo també vaig patir, en ocasió de fer les “milícies universitàries”.
Vaig riure tant que em vaig sentir obligat a comprar el llibre.
Després vaig llegir “Línia blava” que és un exercici molt interessant sobre la imaginació personal que assigna diferents rols a les persones que comparteixen el nostre vagó de metro. No és una novel·la en clau d’humor, és una mena de metàfora costumista de la vida i les seves estacions.
Finalment li va arribar el torn a “DG” que és la que li vaig deixar al Llorenç i que amb el seu efecte de “partir-se el cul” va facilitar la intervenció dels cirurgians.
No he llegit encara “L’home de la maleta” però ja hi és a la meva “cua de lectura” i prometo informar-vos. És el Premi Sant Jordi 2010, és de l'Editorial Proa, te 296 pàgines i val (PVP) 20 €.

CONVOCATÒRIA A LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

UNA CAMINADA PEL LLUÇANÈS: Alpens i el Puig Cornador

Data.- Dijous 17 de març

Tipus d'itinerari.- Ruta circular, que sortint d'Alpens permet una passejada per boscos, fonts, masos, recs, rieres, fenòmens naturals i àmplies panoràmiques d'aquest racó del Lluçanès, subcomarca amb una forta personalitat, a cavall del Ripollès, el Berguedà i Osona. En aquesta sortida tenim l'opció de "endurir" l'excursió, pujant al Puig Cornador (el cim culminant del Lluçanès), o fer només una bonica passejada -quasi- primaveral.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és d'uns 5 km (o 7 si pugem al Puig Cornador) per pistes i corriols i un petit tros -de 1,5 km- per carretera; en total uns 6,5 o 8,5 km. El desnivell a superar és de 270 m fins a la masia de Puig -empí i de 400 m si decidim pujar fins al Puig Cornador (1.228 m d'alçada) conegut també, com "El Mirador de Catalunya".

L'itinerari surt d'Alpens, passa per la Font del Pi, Can Massot, masia del Grau de l'Olla i Can Puig-empí (deshabitat). Des d'aquest lloc tenim -en funció del dia, l'hora i le ganes de caminar- l'opció de pujar al Puig Cornador (amb bones vistes sobre totes les valls i serralades de l'entorn) o baixar ja fins Alpens. Des del mas Puig-empí, seguint els senyals del GR 1, retornem a Alpens passant per la Font Matamosses, la curiosa Roca de la Pena (la fotografía de la mateixa encapçala aquesta entrada) i Cal Torrats. Al nostre ritme xino-xano, tot i el desnivell, l'excursió no presenta cap dificultat.

Equip necessari.- L'esmorzar (entrepà i/o fruita segons es vulgui). En Pep portarà la bota de vi i en Pepeluí el cafè i les "gotes". Roba i calçat adequats al lloc i temps. No oblideu els bastons. L'aigua que es cregui que hom necessitarà per la caminada (tot i que passem per dues fonts) i, en funció del temps, "capelina" o el barret i la protecció solar.

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h 30', al restaurant que hi ha al Hostal de Cobert de Puigcercós. El preu del menú és de 10 €.

Lloc i hora de trobada.- De barcelona fins Alpens hi anirem amb cotxes. Els llocs de trobada seràn els habituals: Un grup al Nou Hospital de Sant Pau i l'altre a Travessera de Gràcia xamfrà amb Lepant. L'hora, una mica matinèra dons fins Alpens hi tenim 110 km (1h 45' de camí): a les 8h del matí, per retrobar-nos a les 8h 30' a la benzinera que hi ha a l'autopista un cop s'ha passat la fabrica de ciment de Montcada.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar, podeu posar-vos en contacte, abans del 15 de març, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano, o directament amb en Josep Lluís que és qui coordina la sortida. Més que res per tal de confirmar, al restaurant, el nombre total de comensals que serem.

Crònica de la 13ena edició de les sortides Xino-xano

PER CASTELLNOU DE BAGES, TOT SEGUINT LES PASSES DEL DARRER MAQUI CATALÀ

Aquesta sortida Xino-Xano ha estat una mica excepcional. Teniem un parell de companys convalescents, l'un d'una lleugera operació i l'altre de tot un seguit de proves i controls mèdics, s'imposava, per tant, la moderació en l'esforç físic. És per això que l'excursió ha sigut "motoritzada", al cent per cent, i sense cap tipus de caminada.

El lloc triat en aquesta ocasió, per en Llorenç, ha estat Castellnou del Bages, un indret "ben endreçat" (com li agrada dir a en Josep Maria) i amb un entorn paisagístic, patrimonial i històric que ens ha sorprès a tots. Un altre fet excepcional en aquesta sortida ha sigut el disposar, en decurs de la mateixa, d'un servei de guia turístic. L'hem encertat de ple.

Un cop a Castellnou, després d'haver esmorzat a Santpedor -el poble de dos herois de la Pàtria: El Timbaler del Bruc i en Josep Guardiola...- la nostra guia, Cecilia Vila http://www.romanicor.com/ ens ha anat ensenyant el bo i millor del patrimoni històric i cultural del lloc:

- L'església romànica (segle XI) de Sant Andreu, un edifici de planta basilical amb tres naus coronades amb els seus respectius absis; un conjunt "brodat" -com ens ha dit la Cecilia- en tot el seu perímetre, amb arcuacions llombardes. L'interior, amb la nau central més alta que que les laterals i la visió nua dels absisde la capçalera, és un senzill i seré racó de pau.

- El Museu del Maquis, un modest museu local ubicat en una nau -amb una impresionant volta de canó de mig punt- situada als baixos de l'antiga rectoria. El seu contingut, exposat amb molta dignitat i amb uns pedagògics plafons, ens mostra la biografia i imatges d'en Ramon Vila, "Caracremada"; els escenaris dels maquis a la comarca i uns objectes ben interessants: les botes de muntanya que duia en Ramon Vila en el momenten que va ser abatut per la Guardia Civil. Així mateix hi podem veure documentació, maquetes i fotografies sobre el procés de restauració del temple, que es va iniciar l'any 1976, i el conjunt monumental que amb aquest formen les restes de la rectoria (antiga comunitat canonical) incendiada durant la passada guerra civil.
- El cementiri municipal està integrat dins del recinte del que havia sigut, des del segle X, cementiri parroquial i ampliat, amb perfecte harmonia, tot aprofitant l'espai i les actuals restes del que era l'antiga rectoria. La nostra guia, la Cecilia, com ja ha fet a l'interior del Museu, ens explica, amb una certa passió però procurant mantenir l'objectivitat, la vida d'en Ramon Vila i ens mostra el lloc -fora del cementiri- on aquest va ser enterrat de forma anònima, l'agost del 1963, després de la seva mort i la seva actual tomba dins del recinte on descansen la resta de difunts -on es treslldaren les restes dignament, l'any 2000, amb una placa conmemorativa-. Especialment emotiu és el moment, davant el lloc on reposa en "Caracremada", en el qual la Cecilia ens recita (la seva adaptació al català) d'uns versos que el mateix Ramon Vila havia escrit com una mena de "testament espiritual".

Tot seguit, amb els cotxes, ens dirigim vers llevant fins un serrat carener que domina les vall d'una i altra banda, per un costat Castellnou i Santpedor i per l'altra Sallent i bona part del terme de Balsareny. Ens aturem en un punt, gairebé a tocar de l'anomenada Torre dels Moros,

una massissa torre de l'antic castell de Castellnou, de forma cilindrica i d'uns 12 metres d'alçada, tot i que originàriament devia ser més alta dons ara està migpartida. Hi havia intenció de restaurar-la però la Cecilia ens comenta que, amb l'anomenada "crisi" i les retallades que se'n esperen, ho veu molt "negre".

El matí ens ha passat volant, continuem doncs fins un altre dels objectius de la sortida, el lloc conegut com La Creu de Perelló. Per arribar-hi, deixem els cotxes i tot carenejant, amb unes boniques vistes sobre els boscos i valls del Llobregat i amb els nevats Pirineus com a teló de fons, arribem davant les restes del que havia sigut una enlairada i solitària masia: el mas de la Creueta. La Cecilia ens dues dramàtiques històries ocorregudes, en el període de la resistència dels maquis contra el franquisme, en aquest lloc. El primer s'esdevigué, una nit del mes de febrer del 1945, quan la Guardia Civil envoltà aquesta casa -que era un punt de trobada dels maquis- i a la matinada anà matant, a mesura que anaven sortint, els masovers (Ramona Bessa i Domingo Rovira) i a tots els guerrillers que allà s'hi havien concentrat fins i tot, diuen, que -accidentalment- a dos dels seus companys de la Guardia Civil. El segon fet es produí, a la mitja nit del dia 7 d'agost de 1963, quan en aquest mateix lloc en una emboscada, també de la Guardia Civil, moria el darrer maqui català: en Ramon Vila "Caracremada".

Comentant les dramàtiques circumstancies, conseqüències i horrors que tota guerra provoca i la difícil situació en que es degueren trobar molts d'aquells isolats pagesos implicats, per força, en aquell "front" entre les forces de la Guardia Civil i els combatens antifranquistes -molts d'ells antics pastors o veïns coneguts-; prenem el camí de retorn a Castellnou on al restaurant de la Casa de Colònies Dom Bosco ens esperen per dinar.

El menú, escudella de galets i una bona "pilota", unes amanides, carn i botifarres -blanca i negra- a la brasa, seques, patates fregides i uns tomàquets confitats dels quals en demanarem, a la mestresa, la recepta... tot regat amb un bon vi de la comarca, completen les nostres expectatives gastronòmiques. Ben atesos i amb un tracte molt familiar. A les postres, cava per tal de celebrar l'aniversari de naixement (seixanta i pico...) d'en Pep.

Després dels cafès, la nostra guia ens sorprèn amb una nova atenció: El sorteig d'un llibre, del qual n'és l'autora, entre tots els assistents. La "ma innocent" ha fet que la guanyadora sigui l'Elena.

Fem, per a la posteritat, la foto del grup i, entre petons i abraçades, ens acomiadem fins la propera sortida reprenent, tot seguit, el camí cap a Barcelona.

Un cop més hem passat una jornada molt agradable tot combinant, esbarjo, cultura, emocions i, sobretot, companyonia. Gràcies Llorenç per la coordinació i a tots per la vostra amistat i participació. I gràcies, també, a la nostra guia: La senyora Cecília Vila, que ens ha ajudat a descobrir, veure i sentir la grandesa que sovint hi ha en els fets i les coses més senzilles.

Text: Pep Arisa

Fotos: Joan Simarro

Joan Miquel Cortés

13 ena. SORTIDA XINO - XANO

ANEM A CASTELLNOU DE BAGES ESCENARI DEL DARRER "MAQUI"

Data.- Dijous 10 de febrer.

Tipus d'itinerari.- En aquesta ocasió, tenint en compte que un dels nostres companys està convalescent, el recorregut serà poc pedestre. Un cop a Castellnou visitarem el Museu dels Maquis, la tomba d'en Ramon Vila "Caracremada" a tocar del cementiri i desprès, amb els cotxes, ens arribarem fins al lloc, la Creu de Perelló, on aquest combatent del franquisme va morir en un enfrontament amb la Guardia Civil.

Aquells que vulguin fer una curta caminadeta podran arribar-se, 4 quilòmetres en total, fins a la Torre dels Moros ( en realitat una torre del vell castell de Castellnou).

Equip necessari.- Com de costum, cal portar l'esmorzar (en Pep portarà la bota i en Pepe Luís el café i les "gotes"). Porteu aigua, roba i calçat adequats al lloc i temps.

Dinar.- El dinar, encara no l'hem pogut concertar, el farem -de menú- al mateix Castellnou de Bages o a ve Santpedor. Les tres "B" estan, però, garantides.

Lloc i hora de trobada.- En funció dels qui hi anem, farem la sortida amb dos o tres cotxes. Els punts de trobada seran els habituals: Travessera xamfrà amb Lepant (els del cotxe d'en Pep) i aparcament del nou Hospital de Sant Pau (la resta). L'hora de trobada serà a les 8 h 15'. Desprès ens trobarem, de nou, a la benzinera que hi ha a la dreta de l'autopista de Sabadell, un cop es baixa cap a Ripollet, sobre 3/4 de 9. Des d'aquest punt continuarem la ruta fins a Manresa- Santpedor i Castellnou de Bages.

Inscripcions.- Tots aquells que ens vulgueu acompanyar podeu contactar amb qualsevol dels qui, normalment, anem a les Xino-Xano o directament amb en Llorenç, abans del dia 8. Més que res, per tal d'organitzar la "logística" del transport i la reserva de lloc per al dinar.

NOU CALENDARI D'ACTIVITATS PER AL 2011

JUSTIFICACIÓ

Diverses circumstàncies i algun problema d’agenda (que s’ha detectat a temps) ens han aconsellat modificat el CALENDARI D’ACTIVITATS proposades per a enguany. Disculpeu-nos.
Hem procurat no canviar gaire el que us vàrem anunciar a finals del passat desembre, de tota manera us recomanem anoteu a les vostres respectives agendes aquelles dates i activitats a les que preveieu i vulgueu assistir.
Sabem que a les Xino-Xanos, en dies feiners, no hi podeu venir tots... i que només les podem gaudir uns pocs privilegiats/des... però en la mesura que pugueu us hi estem esperant.
Si que ens agradaria poder compartir, si es possible, amb el màxim nombre de tots vosaltres aquelles activitats organitzades en hores o dates no laborables (Sopar d’estiu, Sortides de Primavera i de Tardor, etc.).
És amb aquest objectiu que us comuniquem la nova “versió” del:

CALENDARI D’ACTIVITATS PER AL 2011 (Revisat)

Febrer.- Dijous 10, 13ena. Sortida Xino-Xano a Castellnou de Bages, “Ruta dels maquis”. Coordinador Llorenç Cabrol.

Març.- Dijous 3, 14ena. Sortida Xino-Xano a Alpens, Puig Cornador. Coordinador Josep Lluís Lirola.

Abril.- Dijous 7, 15ena. Sortida Xino-Xano a Montserrat. Coordinador Josep Maria Serena.

Maig.- Dijous 12, 16ena. Sortida Xino-Xano. Lloc i coordinador a concretar.

Maig.- Divendres 27, dissabte 28 i diumenge 29, Sortida de Primavera. Lloc i coordinador a concretar. Estem valorant diferents indrets:

• Valls d’Andorra.
• L’Avetosa de la Mata de València – el bosc d’avets més important de la península ibèrica, d'una bellesa salvatge i amable alhora- (Vall d’Aneu-Pallars Sobirà) amb alguna escapada a la Bonaigua-Montgarri-Alt Aran.
• Les Avellanes-Vall d’Àger (La Noguera) i els ametllers florits (possible excursió, des d’Àger, a l’ermita de la Pertusa).

Juny.- Dijous 2, 17ena. Sortida Xino-Xano a les Gorges de Carançà (Thüès entre Valls). Coordinador Josep Maria Serena.

Juny.- Divendres 17, Sopar d’estiu. Lloc a concretar.

Juliol.- Dijous 7, 18ena. Sortida Xino-Xano a Ribes de Freser (el Ripollès), ermita de Sant Antoni i La Casassa. Coordinador Pep.

Agost.- Mitjans del mes (dia a concretar). Trobada de recapta al Mirador Mar i Muntanya de Llançà. Coordinador Joan Miquel (veure Glossari al final d’aquesta entrada).

Setembre.- Dijous 15, 19ena. Sortida Xino-Xano. Lloc i coordinador a concretar.

Octubre.- Dijous 6, 20ena. Sortida Xino-Xano. Lloc i coordinador a concretar.

Octubre.- Divendres 21, dissabte 22 i diumenge 23, Sortida de Tardor. Lloc i coordinador a concretar. Estem valorant diferents indrets com:

• Per la Conca de Barberà: l’Espluga de Francolí, bosc de Poblet, Montblanc,...
• El Lluçanès (Osona): Alpens, Oristà, Lluçà,...
• Collsacabra: Rupit, Pruit, Cabrera, el Far,...(comarques d’Osona-La Selva).
• La Vall de Lord (Sant Llorenç de Morunys, la Coma, la Pedra, Fonts del Cardener,..) (El Solsonès).
• Per la Terra Alta: Bot, Santuari de la Fontcalda-serra de Pàndols, Horta de Sant Joan (Sant Salvador d’Horta, Roques de Benet,...). En Josep Mª proposa adelantar la sortida, si és que es decideix anar a aquest lloc a mitjans de setembre per tal de fer-la coincidir amb la verema de la zona.

Novembre.- Dijous 3, 21ena. Sortida Xino-Xano. Lloc i coordinador a concretar.

Desembre.- Dijous 1, 22ena. Sortida Xino-Xano. Lloc i coordinador a concretar.

Nota.- Fora de “programa” -com l’any passat- es poden convocar trobades puntuals, viatges, concerts i recitals, visites a exposicions, dinars, “suquets”, etc. Només cal que ens ho feu saber amb un mínim de temps.
Haureu observat que hi ha cinc Xino-Xanos que no tenen coordinador adjudicat. No cal us digui que els cinc xinoxanaires que no esteu "nominats", us heu de posar les piles per tal que no recaigui tot l’esforç sempre en els mateixos.
Hem institucionalitzat l’àpat de plats a compartir del mes d’agost, es farà a la terrassa de l’apartament dels Corteses a Llançà. El tall està garantit. Els entrants, beguda (vi i/o cava), postres i “contornos” seran de recapta, com ja és tradicional.

Glossari:

Xino – Xano Raid. Es diu de l’excursió de baixa dificultat reservada preferentment al col·lectiu desvagat (jubilats, pre-jubilats, aturats i invàlids) en el que el objectiu principal és el cultiu de l’amistat i el tiberi.Sortida de Primavera o de Tardor. Es diu del Cap de setmana més o menys confortable preferentment d’hostal o pensió i poca caminada, oberta a tota la colla en el que l’objectiu principal és el tiberi i el cultiu de l’amistat.Trobada de recapta. Es diu del àpat en que tot i conreant l’amistat, l’objectiu principal tal com s’adjectiva en el seu títol és la compartició dels plats que preparats pel comensals s’aporten a la trobada alimentària.

SOLIDARITAT

2011 ANY EUROPEU DEL VOLUNTARIAT

"Persona que s'ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligada" així defineix el Diccionari al voluntari/a. Certament, encara que no ho sembli, hi ha moltes persones que d'una manera discreta i anònima dediquen una part del seu temps ajudant els altres o en una causa solidaria.

Alguns s'involucren en el seu propi barri, ciutat o poble; en l'escola, la parròquia, l'hospital o el club esportiu,... D'altres es mobilitzen en suport de la protecció del animals, de la natura, del medi ambient o de la llengua,... També hi ha qui treballa en l'acció social i/o humanitària en barris o sectors marginals,... Fins i tot hi ha gent implicada en organitzacions i projectes, de tot tipus, en països llunyans de l'anomenat Tercer Món,... Ho fan de formes diverses, perquè l'esperit que els anima, ser persona, també ho és.

En aquest tema existeix, encara, l'estereotip que el voluntariat és un concepte occidental, de gent i de països rics. A totes les cultures, ètnies i territoris hi ha voluntariat. Hi ha homes i dones que saben fer seva la necessitat dels altres o de la col·lectivitat. La solidaritat ha existit arreu des del principi de la humanitat. I moltes vegades, és entre els més pobres i desfavorits on aquesta és més present.

La Comissió Europea ha presentat l'ANY EUROPEU DEL VOLUNTARIAT 2011, amb el lema 'Canvia les coses: fes-te voluntari'. A Europa hi ha actualment 100 milions de persones que fan tasques de voluntariat, dedicant una part del seu temps a les persones que més ho necessiten i a les seves comunitats. L' ANY EUROPEU vol ser un homenatge a tots ells, una plataforma per a donar a conèixer la seva feina i, també, un al·licient perquè ciutadans d'areu de la UE s'animin a ser voluntaris.

L'ANY EUROPEU DEL VOLUNTARIAT s'ha fixat, entre d'altres, els objectius de promoure el voluntariat com a part del foment de participació cívica, impulsar i millorar la qualitat de les organitzacions de voluntariat; recompensar i donar reconeixement a les activitats voluntàries; i augmentar la consciència del valor i la importància del voluntariat.

Catalunya compta amb més de 15.000 associacions actives, 2.500 fundacions i més de 600.000 persones voluntàries.

Ens consta que alguns del membres de la nostra colla o Clan en son alguns d'ells. Col·laboren, desinteressadament, en llocs com els Amics de la Gent Gran, els Voluntaris per la Llengua, el Banc del Temps, Cáritas, Associacions de malalts, clubs o entitats esportives i culturals,... en aquest moment que la crisi econòmica castiga moltes famílies i desborda moltes d'aquestes organitzacions, la solidaritat és, ben segur, una molt bona i eficaç manera de ser (i sentir-se) útil.