ART I ESCOLTISME (5)

GEORGES REMI (“Hergé”)

Georges Pròsper Remi va néixer a Etterbeek, una localitat situada prop de Brussel·les, el 22 de maig de 1907. Realitzà els estudis primaris, entre el 1914 i el 1918, en una escola municipal laica del cinturó d’aquesta capital belga. Començà, també, a sortir amb els “Boy Scouts de Bèlgica” (BSB), una organització aconfessional fundada l’any 1910.

Amb la Primera Guerra Mundial, l’agost del 1914, les tropes alemanyes envaïren Bèlgica i ocuparen bona part del país. Georges Remi, un nen de 7 anys, dibuixà als marges de les seves llibretes escolars les aventures d’un noi que feia les mil i una jugades a l’invasor. Podem dir que aquestes van ser les seves primeres historietes.

Per expressa voluntat del seu pare, Georges canvià d’escola. Els estudis secundaris els va fer a un col·legi religiós de la mateixa Brussel·les, “Saint Boniface”, educació que, segurament, l’influirà en el seu caràcter, pensament i obra. Coincidint amb el trasllat d’escola, el 1919, Georges canvià també de grup scout, incorporant-se a l’agrupament que ja funcionava a la nova escola. Deixà els laics “Boy Scouts de Bèlgica” per ingressar a la “Federació de Boy Scouts Catòlics”, en les activitats i cerimonials dels quals s’hi trobà molt a gust doncs, en aquella època, estava fascinat per les costums i tradicions dels indis americans. Els companys li posaren el tòtem de “Guineu curiosa”. Va ser cap de la patrulla “Esquirols” i, al 14 anys, col·laborà amb els seus dibuixos a il·lustrar la revista del seu agrupament “Jamais Assez” (Mai Prou).

Es amb els scouts que Georges farà els seus primers viatges fora de Bèlgica, aprofitant els campaments de vacances, visitarà Àustria, Suïssa, Itàlia, França i Espanya. (1)

El mes de febrer de 1922 apareixen nous dibuixos d’en Georges Remi a la revista “Le Boy Scout”, portaveu de l’organització dels scouts catòlics; son il·lustracions per als articles interiors. Tot i que mai va aprendre a dibuixar de forma acadèmica, els seus dibuixos amb traços clars i senzills son molt expressius. En aquesta primera època apareixien signats amb el seu nom, Georges Remi, les inicials G R, o amb els pseudònim “Atelier de la Fleur de Lys”.

No es fins l’any 1924 que podem veure, per primer cop, el nom d’ “Hergé” com a signatura dels seus treballs. “Hergé” (Her-gé) son les inicials, R G –pronunciades en francès-, del seu nom i cognom posades al revés.

L’any 1925, “Hergé” començà a treballar al diari Le Vingtième Siècle una publicació clerical, nacionalista i ultraconservadora dirigida per pare Norbert Wallez (2), paral·lelament,  continuà col·laborant amb la revista dels escoltes que,des de finals de 1927, portava el títol de “Le Boy Scout Belge” on ja hi podem veure dibuixos seus en alguna portada. En aquesta revista scout, del 1926 al 1930, “Hergé” hi començà a publicar la seva primera sèrie o historieta amb argument: “Totor, cap de patrulla dels Borinots”, precedent del personatge que el farà  mundialment famós: “Tintín”. Les aventures d’en “Totor” no eren una apologia del moviment scout sinó, més aviat, un seguit de trapelleries i corredisses, rèplica de les escenes de les pel·lícules còmiques de l’època, a les que en Georges hi estava molt aficionat.

El pare Wallez va encomanar a Georges Remi la realització i direcció d’un suplement setmanal de Le Vingtième Siècle, adreçat als joves. Així, el novembre de 1928, aparegué el primer número de Le Petit Vingtième. És en aquest setmanari que, el  gener de 1929, van aparèixer les primeres aventures d’un peculiar periodista “Tintín” (una adaptació amb petits canvis, fins i tot en el nom, d’en “Totor”) amb el títol de Tintín al país dels Soviets d’un clar caràcter anticomunista. “Tintín” continuà, a Le Petit Vingtième, amb nous viatges i aventures Tintín al Congo (1931) on reflecteix la gran labor dels missioners belgues a la seva colònia. La tercera aventura serà Tintin a Amèrica (1932) en aquest cas “Hergé” va voler centrar la història amb els indis, però va aprofitar per a denunciar l'explotació dels "pells-roges" per part dels "homes blancs" i les màfies de gàngsters a la ciutat de Chicago en la dècada dels anys 30.

El seguiran, en diferents lliuraments -de quatre pàgines setmanals- a Le Petit Vingtième,  Els cigars del faraó (1934) on, per primer cop hi trobem elements d’intriga i emoció, tot i denunciant el tràfic de drogues; El lotus blau (1936) aquí son les trames diplomàtiques l’objecte de denúncia;  L’orella escapçada (1937) on l’acció gira al voltant d’un fetitxe a una fictícia república sud-americana; L’illa negra (1938) amb l’aparició del malvat Müller/Smith i El ceptre d’Ottokar (1939) en que l’acció se situa en uns països balcànics imaginaris.

El maig de 1940 Bèlgica es envaïda pels alemanys, els ocupants obliguen a tancar Le Vingtième Siècle . L’octubre del mateix any,  Georges Remi entrà a treballar, com a redactor en cap del suplement juvenil Soir Jeunesse, al diari filonazi Le Soir. Serà, pels problemes que li produirà en el futur, una de les decisions més controvertides de la seva vida. Per a “Tintin” això li suposarà, en un diari de molta tirada, una més gran  difusió. En aquest mitjà continuà publicant les aventures de “Tintin”: El cranc de les pinces d’or (1941); L’estel misteriós (1942); El secret de l’Unicorn (1943); El tresor de Rackham el Roig (1944). Brussel·les va esser alliberada pels aliats el setembre de 1944, el que va suposar l’ interrupció immediata de la publicació del diari Le Soir i, en conseqüència, de les aventures d’en Tintín. Es posà en marxa un procés de depuració, de tots aquells que havien treballat per o en mitjans controlats pels alemanys, i “Hergé” es quedà sense feina.

Començà, aleshores, un veritable calvari per a Georges Remi. Va ser arrestat, per quatre vegades, per les noves autoritats belgues acusat de col·laborar amb els nazis i el partit reixista. A més es considerava que, amb la seva feina a Le Soir, ajudà a consolidar i difondre la política dels ocupants.

En el conjunt de l’obra de George Remi anterior a 1945, certament, no hi ha un compromís de tipus polític o social clar de tipus rupturista o progressista ni una oposició a la nova situació del seu país; tot i que, en algunes de les aventures d’en “Tintín” d’aquests anys, hi podem descobrir una certa crítica sobre alguns temes com l’expansió feixista, el tràfic de drogues, els problemes de les dictadures o la lluita armamentista,... Segons els seus biògrafs, Hergé mai pensà ni tingué consciència d’haver col·laborat amb els nazis ja que es considerava un simple treballador que continuà amb la seva feina durant l’ocupació, complint amb la crida feta pel rei belga Leoplod III als seus súbdits. Tot i això, el mateix Georges Remi reconeixeria, anys després, el que considerà errors propis i decisions equivocades:  "Reconec que jo també vaig creure que el futur d'Occident podia dependre del Nou Ordre. Per a molts la democràcia s'havia mostrat decebedora, i el Nou Ordre portava noves esperances. A la vista de tot el que va passar, es tractava naturalment d'un gran error haver pogut creure en això" (3). I també: “La meva ingenuïtat d'aquella època fregava la ruqueria, podríem dir que fins i tot l'estupidesa" (4).

Aquesta situació d’exili interior d’en George Remi finalitzà el 1946, quan l’editor i combatent de la resistència Raymond Leblanc li proporcionà el recolzament financer i les credencials antinazis necessàries per tal de poder publicar -en una societat formada per ells dos- el setmanari “Tintín”.  És en aquesta revista que “Hergé” acabarà de publicar la resta d’aventures d’en “Tintín”: Les 7 boles de cristall (1948), El Temple del Sol (1949), Tintin al país de l’or negre (1950), Objectiu: la Lluna (1953), Hem caminat damunt la Lluna (1954), L’afer Tornasol (1956), Stoc de coc (1958), Tintín al Tibet (1960), Les joies de la Castafiore (1963), Vol 714 a Sidney (1968) i, el darrer, Tintín i “els pícaros” (1976). La revista “Tintín” va tenir un èxit important, amb una tirada de més de 100.000 exemplars setmanals, això culminà el seu reconeixement internacional. És probable que Hergé hagués sofert algun tipus de condemna judicial de no haver sigut per la creació d'aquesta publicació. En aquest sentit, s'ha assenyalat freqüentment que va ser en “Tintín” qui va salvar a Hergé.

Els 23 àlbums de “Les Aventures de Tintín” han sigut traduïts a gairebé tots els idiomes del mon. Georges Remi, no tingué -com molta altra gent- una vida fàcil. Amb tot, ens atreviríem a dir que l’escoltisme el marcà, tant a ell com al seu personatge “Tintín”. Quan, en una entrevista al final de la seva vida, l’escriptor Numa Sadoul afirmà en la conversa que “Tintín és un tossut boy scout !”, Georges Remi no va dubtar en respondre: “ I per què no ?... Creu vostè que és tant ridícul fer una bona obra, estimar i respectar la natura i els animals i esforçar-se a ser fidel a la paraula donada ?” (5).

Georges Remi, “Hergé”, va morir a Brussel·les el 3 de març de 1983 als 76 anys d’edat.

Notes.-

(1)  Sembla confirmat que Georges Remi, amb els scouts, estigué dues vegades a Espanya. La primera, l’agost de 1923, en el decurs d’una travessa pels Pirineus; entraren a la Val d’Aran pel Portilhon i passaren la nit a Vielha. La segona, l’estiu de 1931, va ser un “tour” més turístic; van anar fins a Saragossa i Madrid (on visitaren el Museu del Prado i, seguint els topics, presenciaren una “corrida” a la plaça de Las Ventas).

(2)  El pare Norbert Wallez (nascut el 1882, per tant 25 anys més gran que Georges Remí)  tingué una gran predilecció i influència sobre “Hergé”. Contribuí a que aquest s’instruís moral i culturalment, dins d’un profund adoctrinament catòlic. Norbert Wallez, d’ideologia ultraconservadora, era un admirador manifest d’en Mussolini i el feixisme i propugnà, el 1923, la federació de Bèlgica amb la catòlica regió alemanya de Renània. Era, també un antisemita i anticomunista declarat. El pare Wallez tingué una importància decisiva en l’elecció dels primers destins de les aventures d’en Tintin: la Rússia Soviètica on s’enfronta als bolxevics, el colonitzat Congo Belga i els idealitzats Estats Units. El 1932 Georges Remí es casà amb Germaine Kieckens, secretària del diari Le Vingtième Siècle i del pare Wallez. Amb tot, el 1933, Wallez va ser destituït, pels seus superiors, com a director del diari i destinat a conservar les runes de l’abadia d’Aulne. Amb l’ invasió alemanya de Bèlgica reprengué les seves publicacions de tipus polític i ideològic, donant suport al pro-nazi Partit Reixista d’en Leon Degrelle. El 1947, va ser acusat de col·laboracionisme i condemnat a quatre anys de presó i al pagament de 200.000 francs de multa. Estigué empresonat a Charleroi fins el 1950. Un cop alliberat, malalt de càncer, va ser acollit pel matrimoni Remi fins a la seva mort l’any 1952.

(3)  Entrevista amb el “Haagse Post” l’any 1973.

(4)  Entrevista a la revista flamenca “Elvesier” l’any 1973.

(5)  Numa Sadoul: Conversaciones con Hergé. Editorial Juventud, Barcelona 1983.

ART I ESCOLTISME (4)

AGOSTINO RUGGI D’ARAGONA (“ARDA”)

El pare Agostino Ruggi va néixer a Roma el 13 de juny de 1900. Va estar vinculat, des dels inicis, a l’ Associació de Scouts Catòlics d’Itàlia (ASCI) fundada el 1916. Alguns dels seus dibuixos aparegueren ja en la primitiva revista d’aquesta d’organització, “Lo Scout italiano”. Signà sempre
amb les inicials del seu nom complert: “ARDA”.

El mes d’abril de 1928, Benito Mussolini prohibeix, a tot el territori italià, l’escoltisme; establint, com a única organització juvenil del nou règim, els “Balilla”. L’escoltisme, tot i això, no va desaparèixer; entrà en el període que els scouts italians anomenaren la “giungla silence” (la jungla silenciosa), és a dir, la clandestinitat.

El 1929, Agostino Ruggi ingressà com a novici a la Congregació de Sant Domènec, més coneguts com els dominics, i el 1935 és ordenat sacerdot. Treballà, com a especialista que era en jurisprudència, a la Cúria romana.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, i el posterior pacte que donà lloc al eix Berlín-Roma-Tokyo, augmentaren les expectatives i els “fums” de l’ estat feixista italià. La insuficiència militar i els fracassos bèl·lics consegüents, aviat van fer impopular el règim de Mussolini que, el 1943, va ser detingut i empresonat pel rei d’Itàlia (tot i que, aviat, els alemanys l’alliberaren).

El pare Ruggi a Roma i molts altres scouts italians, arreu, treballaren -en la clandestinitat- en favor de moltes causes de tipus humanitari (amagant o ajudant a passar la frontera amb Suïssa a molts jueus, represaliats politics, aviadors aliats abatuts, dissidents, etc) o, directament, en la resistència al feixisme i als nazis. Molts d’aquest escoltes, en ser descoberts, varen ser torturats i empresonats i, alguns d’ells pagaren amb la seva pròpia vida – en les mateixes accions, afusellats o en camps de concentració- aquestes actuacions. “Aquile Randagie” (Àligues Rodamóns) o “O.S.C.A.R.” (Opera Scoutistica Cattolica Aiuto Ricercati) van ser algunes d’aquestes xarxes escoltes, de suport i ajuda als antifeixistes, que operaren a Itàlia des del 1928 al 1945.

Roma va ser declarada, per tal d’evitar-ne el bombardeig durant la guerra, “Ciutat Oberta”. I va ser a Roma també on, el 28 de desembre de 1943, en una cerimònia clandestina a les Catacumbes de Priscilla, vuit noies guies efectuaren, en presencia del pare Agostino Ruggi, la seva promesa scout. Era el naixement de l’Associació de Guies d’Itàlia (AGI). El pare Ruggi va ser el Consiliari o conseller espiritual d’aquesta organització, des de la seva creació fins el 1967.

El juny de 1944 Roma va ser alliberada pels aliats i la guerra acabà el maig de 1945. El 25 d’abril de 1945, també amb la participació del pare Ruggi, l’Associació de Scouts Catòlics d’ Itàlia (ASCI) reprèn la seva activitat amb tota legalitat. Publicaran la revista “L'Esploratore” (1945-1946) on el pare Agostino Ruggi hi col·laborarà fent algunes portades i d’altres il·lustracions. Ruggi va ser, també durant molts anys, Consiliari de la Branca Rover de l’ASCI.

No ens han arribat gaires dibuixos d’Agostino Ruggi, els que hem pogut aconseguir son en blanc i negre però d’un traç clar, net i polit. Son il·lustracions senzilles però amb una gran tendresa.

El pare Ruggi visqué molts anys al convent de Sant Climent de Roma on, mentre les forces li ho van permetre, hi anava i venia –així ho recorden aquells que el van conèixer- en bicicleta i, gairebé sempre, implicat en algun tema relacionat amb l’escoltisme.

El pare Agostino Ruggi encara va poder veure, amb gran satisfacció, la fusió, el 4 de maig de 1974, de l’Associació de Guies d’Itàlia (AGI) amb l’Associació de Scouts Catòlics d’Itàlia (ASCI) per tal de crear una única organització, de nois i noies scouts, anomenada Associació de Guies i Scouts Catòlics d’Itàlia (AGESCI).

Agostino Ruggi d’Aragona va morir, al Convent de Sant Climent de Roma, el 6 de desembre de 1986, als 86 anys d’edat.

 

ESTADÍSTIQUES: II Aniversari Sortides Xino-Xano

DOS ANYS DE SORTIDES XINO-XANO

Amb l’excursió del passat mes de novembre va fer dos anys que fem les nostres sortides Xino-Xano. Per això, en la que efectuàrem aquest 1 de desembre, ho hem celebrat amb unes ampolles de cava. En dos anys de caminades, segurament, hem fet molta feina. Que us sembla si, aprofitant les fredes estadístiques, en fem un balanç.

PRIMER ANY O CURS.- La primera Xino-Xano la vàrem fer el mes de novembre de 2009. Amb la que efectuàrem el mes d’octubre de 2010 acomplírem, doncs, el primer any o curs.

• Nombre de sortides: Vàrem fer, en tot el curs (de novembre de 2009 a l’octubre de 2010), 10 sortides. Els mesos de gener i d’agost, per les festes i les vacances, no vàrem fer Xino-Xano.
• Quilòmetres totals recorreguts: En el total de les 10 sortides vàrem recórrer 113,95 km. Com si haguéssim anat a peu, per carretera, des de Barcelona fins a Tàrrega; Deu ni do !!. La Xino-Xano més curta va ser de 6 km (al Parc del Foix i la pujada al castell d’Eramprunyà) i la més llarga de 14,2 km (des de Canet de Mar a Sant Cebrià, per la Creu de Canet).
• Desnivells superats: En aquest curs vàrem salvar, primer pujant i desprès baixant, un desnivell acumulat total de 2.767 m. Com si haguéssim pujat i baixat, des del nivell del mar (a Alacant), fins el Pic de Noucreus, que com recordareu és proper a Núria. El desnivell menys acusat d’entre totes les sortides, va ser de 60 m (per la Carretera de les Aigües del Collcerola) i el més considerable, de 550 m (al Castanyer Gros de Can Cuc).
• Nombre d'assistents: El nombre mínim d’assistents a les sortides va ser de 7 persones i el màxim de 10. (Joan Miquel, així està millor, no ?, doncs si fem el promig -nombre total d’assistents/nombre de sortides- ens dona 8,6 i en tindríem de partir a un o a una.... tal i com tu vas fer notar, encertadament, en un anterior càlcul estadístic).
• Lloc on dinàrem: En totes les sortides el dinar el vàrem fer de menú en un restaurant. El preu va ser d’entre 9 i 15 euros, cada menú (sense extres).

SEGON ANY O CURS.- La primera Xino-Xano, d’aquest segon curs, la vàrem efectuar el mes de novembre de 2010 i el completàrem amb l’excursió del novembre de 2011.

• Nombre de sortides: De novembre a novembre vàrem fer un total de 10 sortides. Els mesos de gener, juliol i agost no es va fer excursió. El gener i l’agost, per les festes i les vacances, i el juliol perque coincidia, pràcticament, amb la Sortida de Primavera i el Sopar d’Estiu.
• Quilòmetres totals recorreguts: Sumant els quilòmetres recorreguts a cada sortida ens dona un total de 115,5 km caminats en total. En aquest cas, a peu des de Barcelona, passarien de llarg Tàrrega i arribaríem fins a Anglesola; una bona caminada, en deu etapes !!. La Xino-Xano, o etapa, més curta va ser de 2 km (era una visita, amb cotxes i guia inclòs, a la Ruta dels Maquis del Bages) i la més llarga, de 21,5 km (la travessa al Pla de la Calma, des de Coll Fòrmic fins a El Figaró).
• Desnivells superats: El desnivell total que hem superat, aquest segon curs, ha estat de 2.646 m. En aquest cas el cim que hauríem assolit seria el de Casamanya, que vàrem veure des del coll d’Ordino, en la passada Sortida de Tardor a Andorra. La sortida amb un desnivell més baix va ser de 20 m (també la de la Ruta dels Maquis) i la més accentuada, de 516 m (la pujada a la Miranda de Sant Jeroni, a Montserrat).
• Nombre d'assistents: El mínim de companys/es que han acudit a les sortides a estat de 7 persones (igual que el curs passat) el màxim, però, ha augmentat: 11. El promig també ha pujat, 9,3. Anem millorant la participació.
• Lloc on hem dinat: El dinar de 8 de les sortides l’hem fer de menú en un restaurant i en 2 d’elles, fonamentalment per les característiques del recorregut que així ho aconsellava, hem dinat de motxilla. Els preus als restaurants, enguany, s’han mantingut entre els 9 i els 15 euros per menú.

Fins aquí les fredes i, crec, que inapel·lables dades estadístiques. Un balanç tècnic que, penso, no ha estat gens malament. Però el que crec que de debò compta –a més de la millora física que el caminar comporta- és la satisfacció que, per a tots i totes, suposen aquestes sortides. Sempre esperem, amb ganes, que arribi la propera Xino-Xano i això és una molt bona senyal.

Permeteu-me que conclogui aquest escrit repetint els mots amb que, fa un any, valorava el primer aniversari de les Xino-Xano: "en les Sortides Xino-Xano, caminem, gaudim de la natura, xerrem, riem, mengem (amb coneixement), bevem (amb més coneixement, encara), fem cultura, esport i salut,... Però, per damunt de tot, ens ho passem d’allò més be, en un ambient de franca amistat i de companyonia. Que per a molts anys les puguem continuar fent !."

CRÒNICA DE LA 21ena SORTIDA XINO-XANO

CARENEJANT PER LA SERRALADA DEL MONTNEGRE AMB DINAR INCLÓS
A LA PLATJA DE SANT POL

Ja ho dèiem a la Crida d’aquesta sortida: “L’excursió que ens proposen la Montserrat i en Josep Mª és ideal per a la tardor, ja que ens permetrà descobrir tota una amplia gama de colors i paisatges...”, quinze dies abans de la caminada el color del fullam devia ser espectacular. Les pluges i el vent d’aquests darrers dies han fet caure, però, moltes fulles que, ara, encatifen el terra. Amb tot, la sortida ha valgut molt i molt la pena.

Hem confluït tots, des dels diferents punts d’origen, fins el nucli històric de Sant Martí de Montnegre, on hi ha l’església, la rectoria i un parell de cases (una d’elles un restaurant de caps de setmana). El primer que hem fet, després de les salutacions, ha estat –abans de començar a caminar- esmorzar a tocar de l’església. No repetiré un cop més, tot allò amb que –tradicionalment- acompanyem els entrepans si, però, que hi vull destacar un nou element que, en aquesta ocasió, ha portat l’Elena Iniesta: olives. Unes boníssimes olives farcides que han constituït un nou i encertat complement per a l’ esmorzar.

El camí, que segueix la ruta d’avui, arrenca de l’aparcament de vehicles que hi ha al encreuament de pistes de Sant Martí i puja, decididament, fins el proper coll de Terra Negra (anomenat així pel color de les pissarres que formen el sòl d’aquest lloc). Ens creuem, dins un espès bosc de suredes, amb alguns matiners boletaires que han aconseguit una digna “collita”. El camí, que desprès es converteix en una pista, puja fins al Coll de Basses. Després de contemplar les cinc monumentals alzines que hi ha en aquest coll i de carregar-nos d’energia, abraçant la més grossa i monumental, reprenem el camí.

La pista planeja, primer, per un bosc ple de roures i alzines per a, després, pujar fortament tot guanyant alçada. Aquí hi podem veure molts castanyers –que han encatifat el terra amb les seves fulles- i alguns exemplars de faig, que ens indica que l’ indret és més fresc i obac. Massa humit, diu en Carles, per a trobar-hi bolets...!!!. Al poc, resseguint la carena, arribem a un dels dos cims culminants de la serra del Montnegre: el Turó Gros (766 m). Actualment en aquest punt hi ha una torre de guaita dels serveis contra incendis. Ens hi fem una foto del grup com a senyal “d’objectiu acomplert”.

Seguim pel camí carener, contemplant el panorama que tenim a un i altre costat: per una banda, el Montseny i al fons el Pirineu nevat i per l’altra, el Maresme assolellat amb el mar que, avui, brilla com un mirall. Continuem, en suau descens, pel Pla de la Tanyada cobert per una barreja d’avellaners, roures, castanyers, alzines i algun escadusser pi, fins que ens cal agafar un corriol que baixa decidit fins a Santa Maria de Montnegre. Aquesta petita capella, construïda el 1888 pels propietaris de la veïna masia de can Presses, va anar enrunant-se (unes fotografies dels anys cinquanta del passat segle, encara la mostren dreta) fins que només en van quedar tres malmeses parets. L’any 2009, per iniciativa de l’Associació d’Amics de Santa Mª de Montnegre, es va procedir a la seva restauració ( no es volgué reconstruir la capella en la seva forma original, sinó recuperar únicament la part conservada i garantir-ne la seva pervivència). La porta de forja, amb la data de l’any 1888, és l’original de la primitiva ermita. A l’interior, amb documentació gràfica de la restauració, hi ha una rèplica d’una imatge de la Mare de Deu, talla barroca que sembla es venerava en aquesta capella; l’original és ara, per raons de seguretat, dins l’església de Sant Martí de Montnegre. Davant la capella hi podem veure les restes d’un altre “monument”, l’antic i dues vegades centenari roure de Santa Maria, un exemplar catalogat de quasi 25 m d’alçada, un perímetre de 4,65 m i un diàmetre de capçana de 24 m. Avui el podem veure, encara impressionant, però caigut i trossejat a causa d’un temporal de neu i vent que l’esberlà i el partí a ran de soca, el gener del 2010. Hi fen una bona sèrie de fotografies.

Sota mateix de la capella hi raja, abundantment, la Font de Santa Maria. Reprenem la pista que, ara ja de baixada, ens portarà fins a Sant Martí. Al poc, a l’esquerra del camí, hi podem veure l’encisadora Font dels Degotalls. Som a la part obaga de la muntanya i els castanyers tornen a guanyar-hi presència alternant, en les zones més assolellades, amb d’altres arbres de fulles rogenques i cirerers d’arboç que ens ofereixen (i en mengem) els seus dolços i saborosos fruïts.

Continuant aquest lleuger i còmode descens veiem, en un emplaçament immillorable, el gran casal de can Presses i, després de superar l’anomenat sot de les Cadiretes arribem al lloc on s’alça la monumental Alzina Grossa. Te un tronc d’un metre de diàmetre i tres de perímetre. Afectada, igual que el “difunt” roure de Santa Maria per les tempestes, ha calgut posar-li uns tensors en el seu brancam per mirar d’allargar-li la vida.

Estem ja a tocar de Sant Matí de Montnegre, un altre cop al punt de partida. Quan hi som, anem a fer-nos l’obligatòria “foto oficial” de la sortida i ens estem una estoneta –mentre en Joan Miquel prepara, com sempre amb gran cura, l’instrumental per a l’operació- prenent el sol a seva porxada i contemplant els detalls d’aquesta església, la rectoria i el cementiri parroquial. El temple està documentat des del segle X, com a capella del castell de Montnegre, tot i que la construcció actual és del segle XVIII, d’una sola nau, dues capelles i un característic i massís campanar de torre. A la rectoria els caputxins hi tenen un lloc d’estada, obert a tots aquells grups que hi vulguin passar uns dies de reflexió aprofitant la pau, el silenci i el resguard d’aquest tranquil racó.

Amb el cotxes, prenem la pista que ens porta a Sant Pol de Mar per a dinar-hi. Cal complir, també, amb un dels altres “rituals” de les sortides Xino-Xano: les cerveses i el dinar. Ho fem, a ran de mar (i no és una metàfora), doncs Cal Lluís està, exactament, damunt la platja.

Hi mengem molt i molt be. Cloïsses, llagostins, arròs, peixos al forn o amb “musselina” d’alls,...per als postres coca de Llavaneres (perdó, de Sant Pol...) i cava per tal de celebrar el segon aniversari de les Sortides Xino-Xano i, ja que som al desembre, el proper Nadal.

Després de dinar, ja al capvespre, fem una relaxant passejada a la vora del mar donant una curta volta fins a retrobar el lloc on hem deixat els cotxes. Ens acomiadem, emparaulant-nos fins la propera Xino-Xano, que serà -recordeu-ho- el proper 12 de gener.

Cal, finalment, felicitar a la Montserrat i en Josep Maria per l’excel·lent tria del lloc per a la caminada i per al dinar i a tots i a totes els participants per la vostra companyia i amistat.

Test: Pep / Fotografies: Montserrat, Joan i Joan Miquel