CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2014

EMOTIVA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA I ELS PAISATGES DEL ROSSELLÓ i L’ALT EMPORDÀ

(divendres 9, dissabte 10 i diumenge 11 de maig)

Divendres 9.- A darrera hora de la tarda ja estem tots asseguts, al voltant d’unes cerveses, a la terrassa de l’ hostal La Quadra de Maçanet de Cabrenys. Hem anat arribant, des de mitja tarda, a mesura que les obligacions d’aquells que encara cotitzen els ho han permès. L’hotel és molt acollidor i la família que el regenta –tres generacions- molt atenta i hospitalària.

Però cal anar per feina –el programa d’aquesta sortida, ja ho veureu, és dens i consistent- i, ara, toca anar a sopar. Quan entren al menjador entenem el perquè del nom de l’establiment: La Quadra. Ben segur que on som, sota d’unes rustiques voltes de pedra, hi degué haver antigament l’estable o quadra de la casa. El menjar però, variat, molt ben fet i presentat, és per a persones; m’atreviria a dir, per a gourmets (aquells que saben distingir i apreciar el bon menjar i el bon beure). Comencem doncs, be, molt be.

Després de sopar, en Joan Miquel ens convoca en assemblea per tal d’informar-nos sobre el programa previst per a l’endemà. El cronista ha de procurar donar fe del més important i destacable de cada sortida, per tant, ja en l’assemblea es fa evident una de les virtuts del promotor: l’impecable organització. 
Els itineraris, la previsió del temps, les visites, els horaris, els llocs on dinarem, els “kits de navegació” per a cada conductor, la

identificació -1 de 4, 2 de 4, 3 de 4 i 4 de 4- que hem de posar, als vidres de davant i de darrera, de cada vehicle, ... certament només queden, fora de control, els possibles “imprevistos”.

Després de la reunió, tothom a dormir que demà tenim feina.

Dissabte 10.-  Ens aixequem amb un molt bon dia. Els més matiners ja han fet un tom pel nucli central –que tenim a tocar- de la vila. En Joan Miquel ha demanat que l’esmorzar ens el tinguessin a punt un quart d’hora abans del previst. Ha fet be doncs al “bufet”, que la casa ofereix per a l’esmorzar, hi ha de tot: embotits, pernils, melmelades, mantega, fruita, formatges, pa de pagès,  pa de motlle, pa torrat, iogurts, pastes, codonyat, infusions, vi, taronjada, cafè, llet,... i la llibertat d’anar fent viatges als mostradors “entreté” molt al personal.... Comencem l’excursió ben carregats, cotxes i persones, de “combustible”.

L’itinerari d’avui –que podrien anomenar la Ruta de l’Exili dels republicans catalans i espanyols- ens porta, seguint bona part del camí que l’ hivern del 1939 seguiren milers de refugiats, pel Mas Perxés –on hi passaren la darrera nit, abans de l’exili, el President Companys i el lehendakari basc Aguirre amb bona part dels seus respectius governs- i on nosaltres hi fem una breu parada. Continuem fins l’enlairat poble de la Vajol, on prenem un trencall que ens portarà al coll de la Manrella –just a la línia de la frontera política amb el Vallespir- on hi ha un monument piramidal, anomenat “Temple de la Pau” en homenatge a Lluís Companys i als molts republicans que utilitzaren aquest pas en el seu camí cap a l’exili (1). 

Seguim, passant per Agullana, fins a la Jonquera on hi tenim concertada una visita guiada al Museu Memorial de l’ Exili. El contingut d’aquest modern museu, la documentació que s’hi exposa i les explicacions de la guia –de forma molt visual i pedagògica- és un recorregut per la memòria, la història i la reflexió crítica –lligant el passat amb el present-  sobre els totalitarismes, les guerres, els conflictes i els exilis que sovint provoquen. En sortim impressionats i amb el preocupant dubte, per les imatges que veiem cada dia als mitjans, de fins on és capaç d’arribar i quan desapareixerà definitivament la brutalitat humana.

L’ itinerari previst –i l’horari- ens retorna on realment som. Sortim de la Jonquera per la carretera que ens porta, primer, al Vallespir i, poc més enllà, al Rosselló. Quan som a el Pertús ens desviem per enfilar-nos, dalt la Serra de l’Albera, fins a la barrera que hi ha a uns 2 km del cim del Puig Neulós (1.257 m d’alçada), punt culminant d’aquest massís. Pel camí –una pista asfaltada- passem pel mig de boscos de sureres, roures, coníferes i una espectacular fageda que, en aquesta època de l’any, omple d’un verd lluminós tot el seu fullam.

De tant en tant, per fer bonic, un grup de vaques amb els seus vedells pasturen tranquil·lament.  Anem justos de temps –cal ser al restaurant d’Elna on hem de dinar, com a màxim, a les 13h 30’ (ja sabem que els francesos, a les 14h “tanquen cuines”...)- per tant no podrem “fer cim” i ens tindrem d’acontentar amb una curta caminada, fins al primer coll que hi ha després de la barrera, per a veure-hi el panorama.

Tot i que el dia s’ha anat emboirant, la visió que, des d’aquí dalt, tenim sobre la plana del Rosselló i la riba mediterrània val la pena.

Retornats als cotxes, baixem de nou a el Pertús i tot travessant la fèrtil plana rossellonesa i les poblacions de el Voló, Sant Genis de Fontanes i Banyuls dels Aspres arribem a Elna. Puntuals, a 2/4 de dues, som al restaurant Au Remp’ Arts situat en una recollida placeta, dalt la Vila d’Amunt, a tocar de la catedral.

Els primers plats del dinar han estat correctes (taula d’embotits i/o amanida de formatge de cabra); els segons (rellomillo de porc amb salsa emmental i/o bacallà “a la catalana”) tot i estar molt ben presentats, en opinió de diversos comensals i comensales, “podrien haver estat millor...” deu ser que no estem acostumats a la “cuisine française”.

Desprès de dinar, fer postres i prendre els cafès decidim estirar una mica les cames tot visitant l’exterior de la catedral romànica -del segle XI- i les places i carrerons que l’envolten.

El programa previst –encara ens queda la visita a la Maternitat Suïssa i a la platja d’Argelers- i, perquè no dir-ho, el “peatge” que hi ha a la porta d’accés ens desaconsella la visita a l’interior de la Seu i el seu famós i treballat claustre, de marbre blanc viat de blau, començat en el període romànic i continuat al llarg del gòtic (segles XII al XIV).

Per l’auto-route ens dirigim fins a la localitat d’Argelès-sur-Mer –en català Argelers de la Marenda- i més concretament a la seva platja,

el lloc on hi hagué del 1939 al 1941 el camp de concentració dels exiliats de l’estat espanyol.  L’ any 1999, en ocasió del 60è aniversari de la Retirada i l’Exili, l’associació Fills i filles dels republicans espanyols i infants de l'èxode i la vila d’Argelers van homenatjar aquest trist capítol de la història, batejant una avinguda amb el nom d' Avinguda de la Retirada del 1939 i col·locant un monòlit allà on hi havia el camp amb la següent inscripció, en francès, que traduïm:

“A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats al camp d’ Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya del 1936 al 1939. Home lliure, recorda-te’n”.

Tornem després, per la carretera que va a Bages (la ciutat del Rosselló, no la comarca del Principat) a la Maternitat Suïssa d’Elna -situada al palauet modernista anomenat El Castell d’en Bardou- on hi tenim acordada una visita guiada.


La guia –que, puntual, ja ens està esperant- ens va explicant, amb el seu accent català “del nord”, la història d’Elisabeth Eidenbenz (2) –una mestra suïssa de l’Associació “Socors Suís als Infants” voluntària a la Guerra Civil espanyola - que en veure que als camps on a França  hi concentraven els exiliats d’aquest conflicte, a causa de les condicions, la desnutrició, les malalties i altres misèries, qualsevol dona embarassada estava condemnada a perdre el fill o encara pitjor a morir ella en el part, va decidir transformar un abandonat palauet en una llar de maternitat. Això va permetre salvar d’una mort gairebé segura –entre el 1939 i el 1944- a més de 600 infants i a moltes mares.

Aquesta ajuda solidaria es va estendre també a mares que vivien a la clandestinitat –recordem que el 1939 començà, també, la Segona Guerra Mundial- o que patien dures restriccions en temps de guerra: dones de l’estat espanyol, franceses, jueves, zíngares,... en total més de 15 nacionalitats diferents. I encara més, la seva determinació va permetre que els fills més grans d’aquests nounats, acollits també a la Maternitat, es beneficiessin de l’ajuda salvant-se d’una previsible mort. Des de la Maternitat es preparaven cada dia milers de dinars i racions de llet destinades als camps passant així de la caritat a la solidaria ajuda humanitària.

La visita ha estat, també, molt interessant, didàctica i emotiva i les explicacions que ens ha anat donant la guia molt complertes i -amb forces referències al testimoniatge del seus propis avis- molt sentides. Ens acomiadem del lloc i de la guia, agraint-li la seva atenció i fent-nos una fotografia de grup davant la primitiva escalinata d’accés a l’edifici.

Retornem a darrera hora de la tarda, després d’un jornada ben plena d’emocions i sentiments, fins al “nostre” hostal de Maçanet de Cabrenys. Mentre esperem -com ja és tradicional al voltant d’unes cerveses- l’hora de sopar, en Joan Miquel ens comenta el que tenim previst per a demà i encara tenim temps per a fer una volta pel nucli històric de Maçanet: el llarg carrer de Sant Sebastià, la parròquia romànica de Sant Martí, la Plaça Major amb la Societat de Socors Mutus i altres notables edificis modernistes i, al vell mig de la plaça, un dels símbols de la vila: la Vara o Maça de Rotllà –el mític heroi carolingi-  que hi és plantada des de l’any 1834 (3).

Quan és l’hora de sopar ens entaulem amb ganes d’assaborir les menges que, ben segur, ens han preparat la família de l’hostal. Així és i als postres, tot i que tots son molt bons, n’hi ha que repeteixen el mateix que ja varen tastar ahir (d’això se’n diu fidelitat...): “pastis gelat al whisky” o, com algú l' ha descrit: “gran iceberg de pastis per damunt d’un mar de whisky”... he,he...

Demà l’esmorzar serà a l’hora normal, ¼ de nou, no caldrà matinar però tot i això, son prop de les onze i tots ens anem retirant a les respectives habitacions.

Diumenge 11.-  Ens llevem amb el carrers molls i el cel ennuvolat. Quan arribem al menjador constatem que el veritable perill, però, és dins: avui hi tenim competència, una colla de ciclistes, com una veritable plaga, van i venen... venen i van... dels mostradors a les taules amb una familiaritat, continuïtat i constància que ens esparvera, sempre n’hi ha un parell o tres “picant” i carregant abundantment els plats... coneixen, des de fa temps, els generosos bufets que per a esmorzar posen a la casa i acumulen forces i energia per a la jornada !!!. Sort que la noia, que te cura d’anar reposant les viandes,  ha portat més bulls, més fuets, més formatges i més pernil... i ara si que, com que nosaltres ja hem pres posicions ho tenen una mica més difícil... caldrà compartir-ho, sense perill de que el menjar s’acabi  !!!

Amb les bosses i maletes carregades al cotxes (ahir a la nit ja vàrem pagar les despeses de l’estada) ens acomiadem, agraïts, dels hostalers. Segur que, en colla o individualment, tornarem un altre dia, els diem.

Prenem la carretera que per Figueres, Castelló d’Empúries i Empuriabrava ens porta fins a Roses on, al Port de Pescadors, hem d’agafar un “creuer”  el Safari V que vorejant la Punta Falconera, el Cap Blanc, el Cap Norfeu,






 la Punta de Sa Figuera, el far de Cala Nans i les nombroses cales i caletes del litoral ens portarà fins a la Badia de Cadaquès. 

Arribar a Cadaqués per mar –cosa, per altra banda, ben normal antigament quan la comunicació per terra era gairebé inexistent- és impressionant. Anar-se acostant, a poc a poc, al pausat ritme d’una barca, a aquest poble de blanques cases esglaonades i amb estrets carrerons arrecerats al voltant de la característica església de Santa Maria, és tot un plaer. Des de l’aigua podem apreciar, encara més, la bellesa d’aquest lloc que ha sabut conservar –sense alts i grans edificis ni impactants urbanitzacions- el tipisme i la serenor d’una vila marinera.

Desembarquem, tenim una hora i mitja per a donar un tom i badar pel poble. Aquí s’afegirà a la colla en Josep Mª que a pujat, espessament des de Barcelona –en tren i auto de línia-, per a compartir la jornada amb tots nosaltres.  Pugem fins a l’església, tafanegem les botigues, passegem pels empedrats carrerons i, encara tenim temps per a –tot fullejant els diaris- prendre unes cerveses i comentar “la desfeta de l’imperi espanyol i la greu situació del país” asseguts –com si fóssim rics indianos- en les taules del Casino. 

  

A 2/4 d’una tornem a desfer, en el Safari V, el recorregut fins a Roses. Quina sort, de nou una estona de plaent navegació per a contemplar –des d’un altre angle- aquest tros de costa on, gairebé sexualment,

la terra entra dins del mar i a l’inrevés amb una -al menys avui- amorosa abraçada. Amb temps per a reivindicar i aconseguir un canvi en la música ambiental que amenitza el viatge (hem aconseguit que, en mig de les rumbes i “petaneres” ens hi posessin alguna havanera), arribem al Port de Pescadors de Roses.

El dinar el tenim emparaulat al restaurant Ca La Paquita de El Port de la Selva, en un emplaçament privilegiat damunt del port i el poble. La carretera que, des de Roses, ens hi porta ha de travessar la península que forma el Cap de Creus, amb nombroses corbes. El que no ens ha passat en la plàcida navegació –el mareig- alguns l’han patit ara.

Arribem a Ca La Paquita, on ja ens tenen les taules preparades. El “pica-pica” ha estat be, però els segons –potser per tractant-se d’un preu de menú- han variat en funció del plat escollit (així els qui han demanat l’entrecot, l’han encertat i els han preferit arròs a la marinera o fideuà..., tot i que eren acabats de fer, ens els hem trobat força “covats”. Per aquesta raó, atorguem al restaurant un generós i justet aprovat (alguns –els qui han tingut pitjor sort- el suspenen).

Per la tarda tenim, encara, la darrera activitat i visita de la sortida: el Monestir de Sant Pere de Rodes. Arribem ajustats de temps, però –ens diu el guia- amb prou estona per a poder veure i conèixer els indrets i aspectes més destacables d’aquest conjunt monumental extraordinari. 

El jove i apassionat guia –amb un cert aspecte angelical- ens parla de l’origen del cenobi (al segle IX), de la llegenda sobre les relíquies de Sant Pere, de la portada de marbre obra del Mestre de Cabestany, de l’influent centre de peregrinació que va ser, 

de les característiques arquitectòniques del gran i alt temple, de la cripta, dels dos claustres –el del segle X-XI, inferior, i el del segle XII, a sobre-, del campanar i la bessona torre de defensa,...pràcticament no ens deixem rés. Ha estat una visita, del tot personalitzada, molt i molt interessant.

Al sortir, camí del lloc on hem aparcat els cotxes, contemplem l’aspecte majestuós del conjunt monumental, el seu privilegiat emplaçament i l’ impressionant panorama que, des d’aquest lloc, es domina.

Un cop som als vehicles, en Joan Miquel i la Mª Gloria ens conviden a una curta “escapada” fins a Llançà però l’assemblea, tot i agrair l’oferiment i tota la feinada que han tingut en l’organització de la sortida, prefereix –per l’hora que és i el camí que encara ens queda fins a Barcelona- donar la Sortida de Primavera 2014 per acabada.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i, repeteixo, als organitzadors –Mª Gloria i Joan Miquel- la més sincera enhorabona per  l’impecable feina d’organització. Tot un èxit, felicitats !!.

Una abraçada.

Text: Josep Arisa

Fotos: Joan Miquel Cortés, Josep Arisa i Ma. Rosa Escorsa    

NOTES.-

 1.- El monument -obra de l’arquitecte S.Boix i el picapedrer Lamas- es va construir, el 1981, en aquest indret no perquè el President Companys passés per aquest camí sinó perquè era una bona ubicació, més àmplia i accessible que la del Coll de Lli per on realment va passar Companys. Des del 1981 s’organitza en aquest lloc un homenatge anual a Lluís Companys el diumenge més proper als 15 d’octubre, data del seu afusellament al castell de Montjuïc de Barcelona.

2.- La historia de la Maternitat d’Elna va ser oblidada fins a la meitat dels anys 90. La va “despertar” Guy Eckstein, nascut a la Maternitat, i François Charpentier que era aleshores el nou propietari del Castell. La historiadora Assumpta Montellà va recuperar i documentar la història a La maternitat d'Elna. Bressol dels exiliats, amb el testimoni, entre altres, de la mateixa Eidenbenz (Ara Llibres, Badalona  2005), en el qual compara la seva acció amb la d' Oskar Schindler. El mateix any en que s’edità aquest llibre, l’Ajuntament d’ Elna va comprar a Charpentier l’edifici per a fer-ne un lloc de memòria històrica i com a exemple de l’acció humanitària i de difusió dels valors solidaris. L’any 2006 la Generalitat de Catalunya concedí a Elisabeth Eidenbenz la Creu de Sant Jordi.

3.- És una vara de ferro gruixuda, de més de 5 metres d'alçada, amb una anella al capdamunt per penjar-hi un fanal que ja no hi és. La van fer a l'antiga foneria que hi havia al costat de l'Arnera. Segons la llegenda, la va llençar Rotllà des del pont de Ceret; segons d'altres, des del castell de Cabrenys, a Serrallonga (el Vallespir). Mentre la llençava, per damunt dels Pirineus, va dir: "Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys serà".

Servei documental: Arisa, Molas & Co.


LA CONTRA DEL BLOG

Podia haver estat pitjor.

Quan hom comença una tasca sis mesos abans, es proposa unes fites ambicioses i escriu una mena de carta d'intencions en la convocatòria de la Sortida de Primavera en el Blog del Clan, tot el que no sigui un resultat perfecte en la realització, té un regust de fracàs.

I és que si un no pot assegurar-se que la nostra cronista jove pugui assistir-hi, si un no pot impedir que altres adquireixin compromisos patern - filials a Munich i Berlín respectivament, no té prou força per arrossegar les nostres dues adhesions més recents ni pot evitar les malalties pròpies i alienes de assidus xinoxanaires, el que ha de fer és suspendre. Perquè no és el mateix programar per vint i quatre que per quinze. Però després de tant de temps, desmuntar-ho tot em feia una mandra gegantina.

I a més de la mandra, representava un increment notable del pressupost perquè per regla general tota l'hostaleria de l'Empordà canvia de temporada baixa a alta a mitjans de maig. Ara hem sabut la raó en pròpia carn; El temps atmosfèric de la primera quinzena és insegur i ens ha impedit la visió nítida des de la carena del Puig Neulós, i ens ha castigat amb un petit xàfec al doblar el Cap Norfeu.

Com que el pla era massa ambiciós, hem anat a toc de xiulet tota l'estona i sovint alguns literalment amb "els pixats al ventre", presses que tanmateix no ens han permès d'acomplir horaris. Així no hem assolit el cim del Puig Neulós i hem fet salat a l'hora de dinar a Ca la Paquita. Hem fet tard però l'arròs no era salat, pitjor, era covat! Aquesta sortida m'ha ensenyat que en qüestió de restaurants les referències han de ser recents per anar segur. A diferència de l'Hostal La Quadra i del Restaurant Remp'Arts que l'havíem examinat feia poc temps, a Ca la Paquita no havíem tornat des del 2003.

Una sola cosa positiva puc remarcar, arribar a l'Hostal a una hora prudent i poder fer les canyes abans de sopar!

Per acabar, si he encès el desig de tornar a algú de vosaltres, encara que sigui a un sol punt del recorregut que us he fet tastar, em donaré per molt ben gratificat.

Joan Miquel Cortés

CRIDA A LA 48ena SORTIDA XINO-XANO




Serra del Coll de la Portadora des de Monistrol

UN TRAM DEL CAMÍ ROMEU A MONTSERRAT, de Vacarisses a Monistrol

Data.- Dijous 15 de maig de 2014.

Tipus d'itinerari.-  La passejada que us proposem recorre un tram –des de Vacarisses a Monistrol- del Camí Romeu que, a l’Edat Mitjana, anava de Barcelona i Terrassa, pel Coll Cardús, Vacarisses (on hi havia el vell Hostal de Torrelles), el Coll de la Creu (amb l’Hostal de la Creu) i Monistrol fins al monestir de Montserrat.

És un vell camí –segurament una antiga calçada romana- carregat d’ història i restes del passat: les runes de l’Hostal de la Creu, els arranjaments que Pere III el Cerimoniós va manar fer -l’any 1342- al camí, amb enllosats, murs i un desguàs lateral per a que l'aigua de pluja no l’erosionés.

l'Hostal de la Creu

Prop de l’hostal hi ha una font -sorprèn trobar una font dalt mateix de la carena, la configuració geològica i les filades de conglomerats que descansen sobre materials més impermeables ho fan possible- i s’hi va excavar a la roca una bassa de bones dimensions (de 7 x 4 m) per a abeurar els animals. En aquest indret hi havia una creu de terme (d’aquí el nom de l’hostal i del coll).

Pont gòtic de Monistrol

Arribats al Coll de la Creu dalt la carena –la Serra del Coll de la Portadora- que separa la petita vall que forma la riera de Palà de la del Llobregat apareix al davant, omplint-nos tota la mirada, la muntanya de Montserrat. Sota els nostres peus, el Llobregat i el poble de Monistrol, amb el pont gòtic pel qual travessarem el riu. És la mateixa visió que, al llarg dels segles, veien els romeus i caminants que anaven a Montserrat: gairebé ja hi som !!, devien pensar extasiats davant l'impressionant i original muntanya.

Monistrol. Carrer de Sant Joan

Un cop a la vila de Monistrol ens anirem enfilant, passant per pintorescos carrerons i places –els mateixos que degueren recórrer els romeus-,  fins arribar a la Plaça de la Font Gran on hi ha el restaurant on dinarem.

Restaurant Ca la Rosa

Menjador de Ca La Rosa

Abans d’agafar el tren que ens tornarà a Barcelona –si ho desitgem- podem fer una ràpida visita al petit Museu Històric del Cremallera de Montserrat que hi ha a l’estació de Monistrol–Vila.

Museu - exposició del Cremallera

Recorregut i dificultat.-  El recorregut que farem a peu serà:

0,00 km.- Estació Vacarisses (RENFE) (280 m).

Travessem les vies pel pas a nivell i agafem a mà dreta el carrer Camí del Palà que seguirem fins a sortir del nucli urbà, on es convertirà en una pista. 

1,04 km.- Camí de l’estació de Vacarisses.

Seguim aquesta pista ja fora de la urbanització i sempre en baixada. Travessarem el torrent del Sellarés i arribarem a una urbanització. Seguirem recte en totes les bifurcacions.

2,19 km.- Cruïlla Hostal de Palà (210 m).

Uns cent metres abans d’arribar a la carretera BP-1213 agafem un camí que baixa i travessa la riera de Palà, passant per sota de la carretera. Després el camí va cap a l’esquerra on puja al carrer dels Torrents que agafem cap a la dreta.

2,65 km.- Bifurcació.

Arribem a una bifurcació amb rètol indicador (“La Creu”) on se separen temporalment el GR-96 i la Ruta de la Matagalls-Montserrat. Nosaltres girarem a l’esquerra pel Camí de la Creu seguint la ruta de la Matagalls-Montserrat. Seguim per aquest carrer que en deixar la darrera casa es converteix en pista i gira cap a la dreta. Al cap d’una estona deixarem aquesta pista per un corriol que trobarem a l’esquerra i que puja dret a la muntanya arribant a un altre camí més ample que planeja. Agafarem  aquest camí cap a l’esquerra retrobant-nos amb el GR 96.

3,67 km.-  Hostal de Creu de la Guardiola (280 m).

Som dalt del Coll de la Creu. Deixem a la dreta les runes del vell hostal. Baixem per un camí, antiga calçada medieval. Al cap d’una estona agafem una pista a la dreta que baixa cap a Monistrol. Tot arribant a les primeres cases, girem a l’esquerra per un carrer i després a la dreta sempre baixant. Travessem el riu Llobregat pel pont gòtic i per un pas subterrani arribem a la part baixa de Monistrol.

5,11 km.-  Monistrol. Riu Llobregat (115 m).

Continuem pel carrer del Pont que ens conduirà a la plaça de Bo-bo, on agafarem el carrer Sant Joan fins arribar a la Plaça de la Font Gran.

5,30 km.- Monistrol. Plaça de la Font Gran (158 m).

En aquesta plaça hi tenim el restaurant "Ca la Rosa "on dinarem.

El recorregut total de l’excursió és d’uns 6 km i el temps estimat per a fer-la, sense visites ni aturades, d’unes 2h 30’. Els desnivells acumulats  son de + 110 m. de pujades i de -245 m. de baixades. La dificultat de la sortida és baixa, amb una lleugera pujada des de la riera de Palà fins al Coll de la Creu i, pràcticament al final de l’excursió una més sobtada però còmoda baixada, des d’aquest coll fins al riu Llobregat.

Dinar.- El dinar el farem a les 14h 30', un cop acabada l'excursió (hem previst començar la caminada a les 10h del matí), al restaurant “Ca La Rosa”, Plaça de la Font Gran, 8 tel 938 284 976 de Monistrol de Montserrat www.calarosa.com . El preu del menú serà d’11 euros (IVA inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- l’ Antonio, en Llorenç i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi i les olives, en Josep Mª la llet i el cafè i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.-  Estació de Rodalies Renfe de la Plaça de Catalunya, sota el rellotge de davant de les taquilles, a les 8h 30’. Per agafar el tren de la línea R 4 que surt a les 8h 48’ i arriba a Vacarisses a les 9h 47’.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 12 de maig, trucant o escrivint un correu a en Josep Fitó, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de concretar al restaurant el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 48ena XXR

Hi ha un potent anticicló situat en la vertical de les illes Britàniques que envia una falca cap a nosaltres. És a dir ens envia el temps atmosfèric que hauríem d'haver tingut el passat dissabte per pujar al Puig Neulós o el diumenge per navegar en el Cap de Creus.

Però és el pa que si dona i un no pot fer-hi més.

Aquest dijous, pel que sembla, entre Vaquerisses i Monistrol lluirà el sol, la temperatura al matí serà de entre 9º i 10º augmentant cap els 20º a l'hora de dinar i possiblement acabant amb 23º al tornar. El vent serà moderat de Mestral girant cap a Tramuntana i després a Gregal, en definitiva sempre del quadrant nord i dintre de la falca anticiclònica que us apuntava al principi del pronòstic. Falca que al vespre desprendrà una bombolla de alta pressió relativa que anirà a situar-se damunt de Menorca, però que no farà canviar el vent fins la nit de dijous i per tant no ens afectarà.

En resum, gaudirem d'un temps molt agradable.

Si no m'erro!!

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

SANT JORDI 2014

Vitrall de Sant Jordi, obra d'Antoni Rigalt, realitzat cap al 1902.

Museu del Modernisme Català de Barcelona.

PER SANT JORDI, EL LLIBRE, LA ROSA I L'ESTELADA AL BALCÓ

LA NOSTRA BANDERA

Alcem els cors, que ja tenim bandera
enarborada sota el nostre cel.

En nostres mans ha nat com rosa vera,
la flor en l'espai, però en nostre pit l'arrel.

Els bells colors ha desplegat en l'aire;
l'amor hi lluu en l'or barrat de sang;
escampa arreu la poderosa flaire
amb què reneix un poble fort i franc.

Agermanats per ella en pau i en guerra,
marxem contents per viure i per morir.
Santa és la causa, catalana terra;
bell és el seny en què ha volgut florir.

Ah, Catalunya, nostra mare amada!
Viurem fidels al seny del teu amor.
Si cal morir servant la flor sagrada,
caurem contents bo i estrenyent-la al cor.

 

Joan Maragall i Gorina

UNA JOIOSA I FELIÇ DIADA !!!!

CRÒNICA DE LA 47ena SORTIDA XINO-XANO

 

CAMINADA (PER A TOTS ELS GUSTOS) PER LA VALL D’HORTA I EL CASTELL DE PERA

Hem trigat una hora i mitja per anar de Barcelona fins al punt d’inici de l’excursió: la Vall d’ Horta. Hi havia molt trànsit cap el Vallès; molt trànsit, també, per travessar Sabadell (fins i tot, un dels cotxes de la colla, s’ha “perdut” dins d’aquesta ciutat...) i, finalment, molt trànsit de ciclistes a la B-124 la carretera –amb nombrosos revolts i suaus pendents- que uneix Castellà del Vallès amb Sant Llorenç Savall. Tot i així, a les 9h 30’ hem aparcat els vehicles al petit pàrking que hi ha a tocar del Pont de La Muntada, just on arrenca la pista que porta a El Marquet de les Roques.  Aquí comença la caminada d’avui.

 

El camí voreja, el verd i frondós Torrent de la Font de Llor fins que, ben aviat, arribem davant l’impressionant edifici del Marquet de les Roques, un gran casal d’estil historicista-neoromànic que havia estat propietat de la família d’en Joan Oliver (Pere Quart). Pel seu aspecte exterior, s’entén que els Oliver s’hi referissin sempre amb el nom de El castell (1). Amb el Montcau  i Els Emprius com a teló de fons, el paratge és d’una gran bellesa i s’hi respira pau i tranquil·litat.

El Marquet de les Roques

 

"El cul" del Montcau i una de les moltes agulles que es veuen des del Torrent de Llor

 

Com que tots (i no només en Joan) comencem a tenir gana posem “la directa”, corriol amunt, fins a la Font de Llor –un fresc i ombrívol racó- on hi tenim previst esmorzar. El “refrigeri” (“aliment lleuger que hom pren per reparar les forces”, diu el Diccionari) ha estat com Déu mana i amb els elements tradicionals: entrepans al gust de cadascú, vi, olives, cafè, llet, “gotes”, un exquisit pastis de xocolata i llaminadures... Hem pujat fins a la font però, la majoria, l’aigua ni l’hem tastat !!!. Certament, el bucòlic i tranquil indret és un molt bon marc per a un dels importants i joiosos objectius de la sortida: l’esmorzar.

 

 

 

 

 

El camí que porta a la Font de Llor continua, muntanya amunt, fins al Collet de Llor (a 778 m d’alçada) i un cop allà es pot anar al Montcau (1.056 m) o a la Cova Simanya o resseguir tota la Carena dels Emprius fins al Coll de Pregona. Nosaltres ho deixarem, si és el cas, per a un altre dia. Avui tenim previst fer la ruta pràcticament voltant tota la Vall d’Horta. Per això desfem -de nou- el corriol fins El Marquet de les Roques, passem a tocar de la capella i la masoveria, per agafar un camí –amb el rètol que assenyala “al Castell de Pera”-  que s’enfila per un dels vessants de la Carena dels Emprius rematada per les Agulles o Roques de Finestrelles (879 m d’alçada) -en referència a que aquestes mostren diferents forats en forma de finestres- i El Queixal Corcat (837 m) una roca –cilíndrica i xata, com un queixal-, força original enganxada a la carena i foradada per dins, que permet fer cim tot grimpant –si un no és molt gros- per aquesta “xemeneia” interior.

 

La nostra ruta va pujant pel pendent de la Carena dels Emprius, que dona a la Vall d’Horta, completament desforestat a causa de l’important incendi de l’any 2003. El recorregut, però, és molt agradable ja que una catifa de mates de romaní i farigola –plenes de flor- l’omplen d’olor i color. Arribem a un punt on el camí comença a baixar cap l' anomenat Torrent de Pregona. La visió que, des d’aquest excepcional mirador, tenim sobre tota la vall i les muntanyes que l’envolten ens ajuda –com si es tractés d’un mapa en relleu- a  planificar el recorregut: les masies de La Pregona, El Romeu, el mas d’Agramunt,... el Coll de la Costa, el Castell de Pera i la gran pedra que li dona nom enfilats dalt d’un turó... Riera avall, Can Brossa i la pista que -unint totes aquestes cases- baixa fins el pont de La Muntada, el lloc on hem començat la caminada.

Tothom, des d’on ara som, s’ha pogut fer una idea del que encara ens queda per caminar i les possibles alternatives que el recorregut d’avui permet. Uns ho tenen clar, faran una caminada només per a agafar gana: un cop siguin al  Romeu continuaran pista avall fins arribar on tenim els cotxes. Uns altres, més “canyers” estan decidits a “acomplir els objectius previstos”: El Romeu, Mas d’Agramunt, Coll de la Costa, pujar fins el Castell de Pera i –potser fent una mica de drecera- retornar al Pont de La Muntada. La Xino-Xano d’avui permet perfectament fer un itinerari “a la carta”, al gust de cadascú.

Passem, seguint el camí, molt a prop de La Pregona coneguda antigament, també, amb el nom de Coma Pregona; és una de les masies més antigues de la vall. S’han trobat referències d'aquest mas en documents dels anys 1266, 1360 i 1577.  

Poc després, travessem la riera per un gual d’obra i arribem a El Romeu un altre gran casal, situat als peus de Roca Sereny (801 m), del qual es parla ja en documents del 1468. En un emplaçament privilegiat al fons de la vall, l’any 1960, aquesta masia va ser restaurada molt dignament.

El Romeu

 

En aquest punt la colla es parteix, uns continuen vall avall mentre que els altres aniran fins el Mas d’Agramunt – documentat, també, des del segle XIV- i pel Coll de la Costa, pujaran al Castell de Pera.

A l’alçada del Mas d’Agramunt i quan ja hem iniciat la pujada al coll, es produeix una “deserció” al grup dels “canyers”: quatre caminadors decidim retornar fins a la pista i continuar, riera avall –passant per can Brossa- fins el Pont de La Muntada. Només quatre valents –tres valents i una valenta- segueixen amunt fins assolir un altre dels objectius de la sortida: el Castell de Pera a 735 m d’alçada (2).

Restes del Castell de Pera, al fons s'endevina un fragment de la capçalera de la capella.

 

 

Els/la més "canyers/a" dalt del Castell de Pera: La prova !!!

 

Diuen els companys que l’esforç ha valgut la pena per, en primer lloc, la satisfacció personal –i de grup- de l’objectiu aconseguit però, també, perquè des d’allà dalt la vista és impressionant: el Montseny, Montserrat, Sant Llorenç –des de la Mola fins al Montcau- i totes les valls, colls i carenes que envolten el lloc. Fan una bona sèrie de fotografies per a documentar i immortalitzar el moment.

Panorama de la Vall d'Horta, amb el Montcau al fons, amb els efectes de l'incendi de l'any 2003.

 

El descens el fan, tal i com ja ens havien insinuat, per la via directa pel corriol que, per dalt la carena de La Muntada, porta fins aquest mas. La Muntada és, també, una altra de les cases de pagès més antigues de la Vall d’Horta. Documentada des del 1162 com a propietat del Monestir de Sant Llorenç de Munt anteriorment, els segles XI – XII, va ser una possessió del castell de Pera. Fill d’aquesta casa era el bandoler Joan Muntada (El Minyó de Sant Llorenç Savall) que formà part de la colla d’en Perot Rocaguinarda –aquell bandoler mític que lloà en Cervantes a El Quixot-. L’any 1611, a canvi que li fossin perdonats els seus delictes, s’integrà a les tropes –els Tercios- que lluitaven a Itàlia on es perdé el seu rastre. La Muntada va ser adquirida, l’any 1998, per la Diputació de Barcelona que la reconvertí en un Punt d’informació del Parc i Escola de Natura i formació.

La Muntada

 

Els qui no hem pujat al castell hem pogut estar una estona relaxats, xerrant  o badant, asseguts a l’ombra d’un pins al lloc on, a primera hora del matí, hem deixat els cotxes. Quan falta un quart d’hora per les dues, tota la colla ens retrobem de nou fent una merescuda rebuda als qui han decidit pujar fins dalt del castell. Segons els equips de mesura d'en Joan Miquel, els "valents" que han fet la excursió complerta han recorregut 12,33 km i han caminat -sense comptar les parades- 3h 23' amb un promig de 3,6 km/h. Els qui han fet el recorregut fins el Mas d'Agramunt (sense pujar al castell) han fet uns 9 km i els qui, des de la masia del Romeu han continuat pista avall fins al Pont de La Muntada, han fet una excursió d'uns 7 km.


El dinar el tenim emparaulat a les dues i d’on som fins a Sant Llorenç Savall hi ha menys d’un quart, per tant, anem a l’hora. Tot està sortint tal i com teníem previst.

 

Arribada i retrobament, triomfal, amb els herois que han pujat al Castell de Pera.

 

 Camineu, camineu... que nosaltres ja us esperarem...

 

Quan som davant del restaurant Les Brases de Ponsferrer, una antiga casa-forta enfilada dalt d’una penya a l’entrada de Sant Llorenç Savall, ja intuïm que hem encertat el lloc. Tenim la taula parada en un rústic menjador –la mestressa ens comenta que eren els antics estables: “en aquest lloc sempre s’hi ha menjat: animals o persones...” ens diu somrient. Prenem les cerveses acompanyant-les amb secallones, olives i cacauets torrats que hi tenim disposats, suposem, per anar obrint la gana... tot i que, segur –fa tanta estona que hem esmorzat... !!!- a nosaltres no ens cal, ens ho menjarem tot, tot i tot.

 

 

La "Junta Directiva" a l'hora del dinar...

 

El dinar ha estat molt be i el vi –en porró- molt bo. Rematem l’àpat, a la sobretaula, tot comentant les incidències de la jornada i segurament –mireu que serioses estan, a la foto, la Conxita i l’Elena...- importants, profunds i transcendentals temes.

Confidències... ?

 

 

Fem la foto de grup (un cop més hi falten en Carles i l’Elena S. que han tingut de marxar abans de dinar) i donem per finalitzada l’excursió.

 La foto "oficial" del grup, davant el Restaurant Les Brases de Ponsferrer. (Hi falten en Carles i l'Elena S. que ja havien marxat)

 

Cal agrair a en Llorenç l’impecable organització de la sortida –fins hi tot sabem que ha visitar prèviament, sota la pluja, alguns llocs del recorregut i el restaurant- i a tots i totes la vostra fidel i incondicional participació.

Recordeu que la propera Xino-Xano està prevista per al dijous 15 de maig, tot i que molts de nosaltres ens veurem abans (el diumenge 27 d’abril, a Prat de Cadí i el cap de setmana del 9, 10 i 11 de maig, a la Sortida de Primavera 2014).

Fins llavors, doncs, una forta abraçada.

 

 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Elena I., Montserrat B., Josep Mª, Josep F. i Joan.

 Mapa de la zona de l'excursió.

 

 

NOTES.-                                                                                

1.- Aquesta casa residencial, edificada al costat d’una masia –Can Marquet , ja existent al segle XIII- i que ara és la masoveria, va ser acabada de construir l’ any 1895 per l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús –un deixeble de Domènech i Montaner- per encàrrec d’ en Antoni Oliver i Buxó, l’avi de Pere Quart. Habitada principalment durant els estius va ser, també, lloc de reunió i estada dels grans noms de la literatura catalana del moment com Josep Carner, Carles Riba o Guerau de Liost. Pere Quart i altres escriptors com Francesc Trabal o Armand Obiols (pseudònim d’en Joan Prats) membres de l’anomenada Colla de Sabadell i fundadors d’ Edicions de La Miranda, de gran importància entre els anys 1925 i 1930, solien passar-hi algunes temporades. Els Oliver mantingueren la propietat fins a la Guerra Civil. El 1940 la família Oliver perden la pertinença del Marquet. Durant un temps, el Castell és ocupat per la Falange i el 1941 és adquirit pel senyor Llorenç Valls i Valls, fill de Sant Llorenç Savall. La seva filla Francisqueta, el 1999, va vendre El Marquet i la seva propietat de la Vall d’Horta a la Diputació de Barcelona que, al llarg dels anys, hi ha fet importants obres de restauració i condicionament transformant l’edifici en un Punt d’Informació del Parc Natural i centre cultural. Els caps de setmana es programen visites guiades, tot i que ara està tancat per obres.

2.- Diuen que el nom d’aquest castell deriva de l’època romana (petra/pedra) i que té relació amb la gegantina pedra que s’alça per damunt de les restes. El recinte fortificat està documentat des de l’any 1017. Del segle XI al XIII tingué diversos senyors o propietaris. El 1287 va ser adquirit per Pere Marques i els seus successors mantingueren aquest domini fins a començaments del segle XIV. Des del 1378 fins al segle XIX passà a ser propietat dels Sentmenat tot i que a partir del segle XVII ja estava deshabitat. De les poques restes que hi queden destaca un pany de paret amb dues filades d’espitlleres a diferent nivell, les bases d’unes torres i la capçalera de la capella castellera –dedicada a Santa Maria- segurament, com la part més antiga del castell, també del segle XI.