CRIDA A LA 53ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL NORD-OEST del COLLSEROLA: LES ESCLETXES DEL PAPIOL, L’ERMITA DE LA SALUT i EL PUIG MADRONA

Data.- Dijous 15 de gener de 2015.

Tipus d’itinerari.- El recorregut que us proposem és una ruta circular, pel mig de boscos de pins, roures i alzines, per l’àrea nord-oest de la Serra de Collserola.

Sortirem de El Papiol, coronat amb el seu castell; visitarem les Escletxes -curiós fenomen geològic que, per  la fragmentació de diversos blocs de roca calcària sobre un terreny argilós, ha produït unes impressionants esquerdes o escletxes-; per un dels contraforts de la serra pujarem fins al coll d’en Faura.

Des d’aquest punt anirem, gairebé planejant, fins l’ermita de la Salut –com s’anomena ara la romànica capella, dels segles X-XII, de Santa Eulàlia de Madrona, amb una curiosa capçalera trevolada-; aquells que ho desitgin (tot i que ho recomanem a tothom) podran pujar dalt del puig Madrona (337 m d’alçada) i gaudir, si el dia ens hi acompanya, de les vistes que des d’aquest cim  -el més septentrional de la serra- es tenen sobre el Baix Llobregat, el Vallès i la carena central de Collserola. Des de l’ermita de la Salut, retornarem per la pista que, tot vorejant el Puig del Rossinyol, baixa per una de les vessants obagues del torrent de la Salut i passant per la Font dels Avellaners ens porta de nou fins a El Papiol.

Recorregut i dificultat.- Un cop arribem, amb el tren de Rodalies-Renfe, a l’estació de El Papiol, agafarem el microbús urbà (línia 192) que ens deixarà al final del poble estalviant-nos 35’ de caminada en pujada. A partir d’aquí començarem l’excursió a peu:

0,00 km. 0h 00’.- Parada microbús 192 del Poliesportiu de El Papiol.

0,70 km. 0h 15’.- Les Escletxes (160 m d’alçada). Recorregut per l’ interior de les més accessibles: "la Figuera", "la Rambla", "la Mariana" i "la Zig-zag" (Ziga zaga, en Guardiolès i en Català normatiu).

1,10 km. 1h 15’.- G02, indicador a ermita La Salut i Serra d’en Rabassa.

1,15 Km 1h. 20’.- Font de Les Escletxes. Esmorzar.

3,20 km. 1h 40’.- Coll d’en Faura (224 m d’alçada).

3,50 km. 1h 55’.- Ermita de la Salut (250 m d’alçada).

3,80 km. 2h 25’.- Pujada i baixada (opcional, tot i que molt recomanable) al Puig Madrona (337 m d’alçada). Retorn a l’ermita de la Salut.

5,30 km. 3h 00’.- Font dels Avellaners (130 m d’alçada).

5,40 Km. 3h 05’.- Ca n’Esteve de la Font.

5,55 km. 3h 10’.- primers carrers de la part alta de El Papiol.

7,15 km. 3h 40’.- Restaurant Can Colomé de El Papiol.

7,35 km. 3h 50’.- Estació Rodalies-Renfe de El Papiol.

El recorregut total com podeu comprovar és, més o menys, de 7,5 km. Els desnivells, suaus –menys el de pujada al Puig Madrona que és una mica més costerut-, son de +210 m i de -325 m i la dificultat baixa (tot i que fins el coll d’en Faura i, evidentment, fins el cim de Puig Madrona hi ha una certa pendent de pujada). El temps estimat per a fer tota l’excursió, sense pauses i aturades, és de 3 h 50’.

Després de dinar, agafarem el tren a l’estació de El Papiol fins a Barcelona.

Dinar.- El dinar el farem a les 14 h, un cop acabada l'excursió, al restaurant  Can Colomé de la Carretera de Caldes nº 30 (a uns 10’ de l’estació del tren) de EL PAPIOL, tel 936 730 517 http://www.restaurantcancolome.com . El preu del menú és d’ 11,80 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç, l’Antonio i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª la llet i el cafè, en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- El viatge d’anada el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R4 que surt de la Plaça de Catalunya a les 7h 58’ i arriba a El Papiol a les 8h 27’. El microbús de la Línia 192 surt de l’estació a les 8h 27’ a la mateixa hora d’arribada del tren. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, estació de Plaça de Catalunya, a les 7h 45’.

El microbús urbà 192 de El Papiol admet la Targeta del Sistema Tarifari Integrat (T-10) els qui la tingueu no oblideu de portar-la. El qui no la tingueu el cost del bitllet és d’1 euro.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 12 de gener, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

A passar pel tub (ja som aveçats)

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 53ena XXR

Tots els mapes del temps del proper dijous coincideixen en que encara durarà la situació anticiclònica si bé que anirà minbant, així podem esperar amb força probabilitat que ens llevarem amb una mica de núvols alts només per indicar-nos que hi haurà canvi de temps. Però com que el canvi no serà abans de divendres, a les escletxes del Papiol tindrem sol tot el dia i gaire be segur que no hi haurà ni rastre de núvols.

La temperatura al Papiol poble serà de 11º però a La Salut serà de 5º per efecte de l'alçada i el despoblat ja que el canvi de temps haurà començat en les capes altes i ja no tindrem inversió tèrmica. Tanmateix l'escalf del sol farà pujar les temperatures i com que el vent serà inapreciable arribarem a la tarda als 17º, moment en que girarà a Garbí de força 3.

Conclusió: Roba d'abric perquè estem a l'hivern, però no caldrà massa i barret o gorra perquè farà sol, però prescindible.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

CONVOCATÒRIA DE LA "COSA"

Un "curset-seminari-universitat d'hivern-parvulari de fotografia"

Fa mesos i molts mesos que venim anunciant una mena de curset per aprendre a re dimensionar les fotos que fem, és a dir, fer-les més petites en termes de pes digital.

La raó és evident, tal com en surten de càmera ocupen un munt de bits. Les darreres adquisicions d'algun xinoxanaire impliquen que les fotos que fa tenen entre 6 i 13 Mb (milions de bits) cada una!! I això fa que enviar les fotos pel correu electrònic sigui una feina lenta i feixuga.

 

Bé, finalment la ocasió ha arribat.

El lloc serà a:

LA VIOLETA DE GRÀCIA Carrer Maspons,6 (Gràcia)08012 BARCELONA

La data i la hora:

16 de gener a les 16:30

Farem una cosa que no es pot dir curset perquè no hi ha mestre. Es podria dir seminari perquè sembrarem una llavor de coneixement, però no hi han capellans, i també es podria dir universitat d'hivern perquè som al hivern i el mètode si assemblarà, però tampoc hi han catedràtics.

Com acabem de dir, això no és un curs, aquí aprendrem entre tots. Serà més una posta en comú de les coses que sap cadascú. El que ens interessi ho investigarem col·lectivament, el que no, ho deixarem per més endavant.

Òbviament no ens limitarem a aprendre l'alleugerament de les fotos, sinó que en tant que possible també veurem altres possibilitats de edició i gestió que ens proporciona el programa.

En termes generals el guió d'aprenentatge serà:

        ● Actualització de la hora i data de la càmera.

        ● Procediment de ordenació de fotografies.

        ● Presentació de diapositives

        ● El programa ViewNX2

        ● La Exploració d'arxius d'imatge

        ● La Conversió d'arxius

        ● La Edició d'imatges

Serà molt convenient que cadascú porti la seva càmera digital i el portàtil si s'escau i també si és possible el manual de la vostra càmera, per tal de aconseguir l'actualització de data i hora.

Lamentablement per raons d'aforament hem d'establir un "numerus clausus" que serà de 15 persones.

I per motiu del lloguer de la sala ens veiem obligats a demanar un sufragament de les despeses que serà entre 2,50 € i 5€ tot depenent del número d'assistents i de despeses col·laterals.

Us demanem que, si esteu interessats i amb ganes de posar en pràctica aquests coneixements, ho feu saber enviant un correu electrònic a: jm.cortes@telefonica.net abans del dia 12 de gener.

COMECLOG

MÚSICA I CANTANTS (12)

CARLOS CANO, ENS DEIXÀ  AVUI FA 14 ANYS

HOMENATGE A UN GRAN CANTAUTOR ANDALÚS

Dedicat al nostre company Josep Lluis, andalús de soca-rel i català de sentiment.

Granadí de naixement i d'ànima, des de molt petit va saber que el que a ell li agradava eren les cançons que li cantava la seva àvia, la Pepa, per adormir-lo. Aquelles cobles tan esquinçadores, aquelles melodies que parlaven d'amor, d'engany, de gelosia i de crims passionals.

Carlos Cano, va ser un dels representants més destacats de la música d'Andalusia, fou el creador d'un nou tipus de cobla popular. Ho feia tenint com a referent una memòria familiar republicana, ja que el seu avi havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil Espanyola, (sent acusat de "socialista radical", el feixistes, l' afusellaren a Granada on era capità a la fàbrica de pólvora de El Fargue). Decidit a ser cantant, tingué de guanyar-se la vida treballant, durant uns anys, com a mosso d’hotel a Suissa (on hi va emigrar als 18 anys), a la impremta de l’alemany Der Spiegel, fent de mariner a Rotterdam o de paleta a Barcelona. Durant la seva estada a París, el 1972, va desenvolupar una relació entranyable amb el cantautor català Lluís Llach.

La seva primera època, la de la Transició Espanyola, és marcadament política i les seves cançons de protesta s'uneixen a la reivindicació general d'una Espanya democràtica. Un gènere compromès amb els problemes socials del sud, que pren com a base les arrels més profundes del propi folklore. “La cobla pertany al poble pla, a l'obrer que sobre la bastida taral·lareja La Zarzamora”, deia. I això es veu reflectit ja en el seu primer disc, A duras penas, publicat l’any 1975.

Després, la música més popular va inundar el seu món, i d'allò més profund del seu esperit andalús va néixer la cançó que va abanderar la seva carrera, María la portuguesa (dedicat a Amalia Rodrigues, la Reina del Fado). La seva versatilitat com a compositor, capaç d'escriure cuecas, tangos, boleros, rumbes, sambas, nanas, cobles, murgas carnavaleras o temes intimistes acompanyat per tan sols la seva veu i la seva guitarra o per una gran orquestra, unida a la qualitat i emotivitat dels seus textos farà famoses cançons com Verde, blanca y verde (convertit espontàniament en himne d’Andalusia), La murga de los currelantes, Tango de las madres locas, Que desespero, Habaneras de Cádiz, Un vaso de té verde o La metamorfosis.

Carlos Cano es va especialitzar durant tota la seva carrera artística a apropar-se a les parts més sensibles del cor de la gent. Amb la sensibilitat a la qual ens va acostumar, i cantant sempre des de dins, el granadí ens va transportar a una època de la cançó de l'Espanya eterna, però mai passada.

En 1995 va ser operat a Nova York d'un aneurisma a l'aorta. Després de l'operació va dir: “He nascut el 25 de maig de 1995 a Nova York, província de Granada”. Però aquesta intervenció li va donar unes ganes immenses de viure, per això es va prendre la seva malaltia com tot en la vida, amb el cor a la mà. “Ha estat una experiència absolutament sentimental, perquè no hi ha rés que afecti més a la vida que fregar les ales negres de la mort”.

Després de passar pel quiròfan, Cano es va aferrar molt més al seu treball i, des de llavors, va publicar dos discos més. El més especial, un dedicat a Federico García Lorca posant música als versos del poeta andalús, i unint-se així al grup de granadins que han contribuït a exportar la cultura del seu poble.

Però la vida va voler tornar a posar-li una difícil prova, l'any 2000 es reprodueix l'aneurisma en el seient d'un avió que el traslladava a Madrid. Una diputada va detectar-ne la gravetat i una ambulància el traslladaria  a l'Hospital Clínic de Granada, on l’ingressaren i intervingueren durant més de 7 hores. Després de tres llargues setmanes de lluita per aferrar-se a la vida, el 19 de desembre del 2000, va deixar per fi que la mort -quan només tenia 53 anys- li cantés la darrera cobla de la seva vida.

Ens ha quedat, però, el seu compromís i la seva obra. El nostre record, en homenatge.

CRÒNICA DE LA 52ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA TARDORAL (I SENSE MULLAR-NOS) PEL PARC NATURAL DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Tots els pronòstics –fins i tot el del nostre infalible meteoròleg particular, en Joan Miquel- anunciaven pluja per al dia de la sortida. Al sortir de Barcelona i durant el recorregut en tren, ha estat plovent. Tot sembla que, avui, ho tindrem cru: ens mullarem.

 

El Castell de Montesquiu

Després de quasi dues hores de viatge arribem, uns minuts abans de les deu, a l’estació de Sant Quirze de Besora–Montesquiu. Aquí sembla que la cosa està més calmada, el terra és moll i la gent porta el paraigua –alguns obert i d’altres tancat...- però només, de tant en tant, cau un lleuger plugim, alguna goteta.

A tocar de l’estació arrenca una pista asfaltada –que coincideix amb un tros del GR-210 o “camí vora Ter” i amb l’indicador “Castell de Montesquiu”- que agafem tot passant, primer, pel costat d’un singular i monumental roure i, desprès, per la gran masia -neoclàssica del segle XVIII- de La Coromina amb una bona colla de cavalls pasturant pels prats que l’envolten.

En uns 20 minuts, gairebé  a tocar del castell de Montesquiu, arribem al desviament que porta a la Casanova del Castell. 

Decidim anar-hi per dues importants raons: és el restaurant on tenim de dinar i volem confirmar-los –davant d’un dia tant rúfol- que hem vingut i continuem amb la intenció de dinar-hi i, a més, demanar aixopluc per a poder-hi esmorzar “en sec”, sense mullar-nos. A més, avui, en Josep Mª (que és qui porta sempre el cafè i la llet) no ha pogut venir... així, potser, també podrem prendre-hi quelcom calentó.

En Joan, diligent, parla amb l’hostaler que ens agraeix la re-confirmació però ens informa que al lloc –un restaurant- no tenen bar i el menjador, a aquelles hores, encara el tenen tancat. Ens ofereix, però, la possibilitat de que ens entaulem, per a esmorzar, en una terrassa coberta del costat de la casa. Així ho fem i, avui, una mica orfes d’olives, cafè, pastis, xocolata i llaminadures,... (com us trobem a faltar amics i amigues... !!!, ... no ens falleu més !!!) ens consolem fent “durar” els entrepans..., fent circular la bota..., i gaudint de doble ració de “gotes”: brandi i/o “orujo”. Ves quin remei !!!

Reconfortats i una mica “alegrois” reprenem el camí -ara ja no plou gens- passem pel darrera del castell de Montesquiu (al tornar de la caminada ens hi arribarem per a veure’l amb més detall) on hi ha,  amb taules i bancs, l’àrea de lleure de la Font del castell.

Agafem la ruta senyalitzada que indica a “la Solana”. El camí comença a baixar lleugerament per l’obaga de la Serra del Castell. A l’arribar a un trencall, deixem a la dreta el camí que va a la Solana (per on vindrem després) i continuem, per un indret fresc i ombrívol, obaga avall contemplant una visió ben característica de la muntanya mitjana: els vessants coberts de bosc, molses i espès sotabosc i, al fons de la vall, la riera –aquests dies amb força aigua- i alguns replans, segurament antics camps de conreu ocupats ara per prats, on el bestiar hi pastura. “Per aquí hi deuen haver forces bolets...” diem; el Llorenç en veu alguns però “... no son bons,... massa humit, els bolets també volen una mica de sol...”, contesta.

Arribem a un lloc on ens sorprenen uns senyals d’advertiment d’un pas a nivell ferroviari; “el tren de la bruixa del Parc Comarcal...”, diu algú... “de cap manera -contesta en Joan Miquel, sempre precís i tot seriós- és el tren de debò, el de la Renfe, que va de Barcelona a Puigcerdà...”. 

Desprès dels primers senyals, sense ni tant sols arribar a veure la via (que en ple Parc Natural faria lleig...) , girem a la dreta i travessem la riera de la Solana per damunt d’un pont; el lloc te el seu encant.

 Hi fem algunes fotos (a la riera i als caminadors), és gairebé obligatori. L’aigua baixa en abundància i força i les vores, en algun moment pentinades pel pas de l’aigua desbordada, son plenes d’arbres de ribera: oms, salzes, freixes, verns, pollancres i algun plàtan... que, amb els roures martinencs, les pinedes de pi roig i els boixos del bosc, tenyeixen de tots els colors –en aquesta època de l’any- el paisatge. “Que bonic...!!!, que maco !!!”. Reprenem l’itinerari.

Quan som a l’altre costat de la riera, el camí comença a pujar per un vesant més assolellat (tot i que avui no és el cas...) on hi predominen els roures i prats. Ens creuem amb unes “guapes” vaques amb els seus “tendres” vedells que ens miren entre sorpreses i encuriosides. Semblen molt felices, ben alimentades i, pel que podem constatar –i retratar-, amb unes molt bones i “formoses” digestions.... Arribem al punt més alt de tot l’itinerari, el coll de la Solana, des d’on tenim una bona vista sobre el turó on hi ha el castell, el poble de Montesquiu i la vall del Ter. El camí, a partir d’aquest punt, va baixant suaument cap a la casa de la Solana, un edifici segurament molt antic però reconstruït completament i transformat en Escola Forestal. Ens hi entretenim fent el xafarder: l’era, la cabanya reconvertida en una moderna aula, el ben condicionat edifici...

Continuem la ruta (afortunadament, seguim sense mullar-nos...). Una mica més enllà de la Solana, travessem de nou la riera, per un pontet de fusta que hi ha al costat d’una font. El camí ens torna a internar dins l’obaga, com a preludi del Nadal, al costat del camí, hi ha un eixerit boix grèvol ben carregat de fruits vermells. Arribem a l’encreuament -on ens hem desviat a primera hora del matí- i a la pista que ens retornarà, de nou, al castell de Montesquiu.

Davant la Font del castell ens fem, per a la història, la foto “oficial” del grup de caminadors –tot “nens”, avui no ens hi ha acompanyat cap “nena”-.

Com ja sabíem, entre setmana, el castell de Montesquiu (1) no és visitable però avui hi fan la convenció d’una empresa i, com aquell que “ve de pagès” alguns podem –fins que ens descobreixen i ens fan sortir...- visitar-ne ràpidament una petitíssima part del seu interior. Sí que ens podem esplaiar, mentre fem temps per al dinar, visitant-ne els exteriors: les zones enjardinades i els nombrosos detalls escultòrics i científics que -aquí i allà- hi ha; la Masoveria 

–oficina i centre d’informació del Parc, avui també tancada- i el seu badiu (2), on un amable matrimoni hi està preparant una exposició de dibuixos i pintures que -en primícia- en ensenyen i comenten; el panorama de la plana amb les muntanyes –les serres de Bellmunt, de Curull i el Puigsacalm- del fons, decorades amb algunes boires, i els acurats i pintorescos entorns del castell.

Quan falten pocs minuts per les dues anem cap el restaurant en que han transformat la Casanova del Castell per a dinar-hi. Ja ens hi tenen la taula parada. Ens entaulem, esperem als dos companys -en Josep S. i l’Elena I.- que només han vingut a dinar –l’ Enric i la Carme ja ens estaven esperant al castell-  i prenem plegats, tot i que avui –pel dia fresc i humit- no venen tant de gust, les cerveses agraint-los el “detall” d’acompanyar-nos. El dinar, tres plats i postres amb una molt bona relació qualitat-preu, i el servei han estat molt be.

La zona ens ha agradat - veiem que hi ha la possibilitat de fer forces itineraris “frescos” per a les èpoques de calor- i el restaurant també és recomanable, per això suggerim tornar-hi en alguna altra sortida xino-xano.

Agraïm a en Joan la proposta i organització de la sortida i als qui hi han participat l’assistència. Ens acomiadem els uns tornant, en els respectius cotxes, als llocs d’origen i els altres, desfent el “camí vora Ter” fins a l’estació del ferrocarril.

Mentre esperem que el tren arribi, en Joan Miquel ens informa que en la caminada d’avui, en 3 hores, hem recorregut 11,5 km. amb un desnivell acumulat de +/- 200 m.  

Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous 15 de gener.

Fins llavors, doncs, una abraçada i molt Bones Festes !!!.

Text: Pep Arisa

IMATGES PEL RECORD

Fins i tot el sol, solet,... volia venir-nos a veure en mig dels núvols.

Qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència... no fotem !!!

Fotos: Pep Arisa, J.M. Cortés, Joan Simarro i Antonio Terrones 

NOTES.-

1.- El castell de Montesquiu té el seu origen en una torrassa de guàrdia que va fer edificar, en aquest lloc, al segle IX el comte Guifré el Pilós. Les primeres noticies documentades del castell son de l’any 1285. Com a mínim des del 1372, el castell es converteix en una residència fortificada o domus dels senyors de Besora (ja que el seu castell originari -el de Besora, amb les ruïnes encara visibles sobre el poble de Santa Mª de Besora- tant enlairat i aspriu els degué resultar molt isolat i poc habitable). Dels Besora passà, per casament, als Canet (1390-1425), als Peguera (1425-1525), als Descatllar (1525-1760) –que, al segle XVII, renovaren l’edifici (la planta quadrada que te actualment el castell, l’escala monumental i el pati central es creu son d’aquesta època) i, al segle XVIII, hi construïren la capella dedicada a Santa Bàrbara- i als Queralt, comtes de Santa Coloma, (1760-1850). Els darrers successors dels Besora, els comtes de Santa Coloma abans del 1859, vengueren el castell a la família Safont de Vic i aquesta a la família Juncadella, cap a l’any 1890.Emili Juncadella del 1917 al 1920, amb el criteris historicistes propis de l’època, va donar al castell l’aparença que té actualment; transformant-lo en un casal residencial (edifici rectangular de planta i dos pisos, emmerletat, amb una galeria coberta al darrera) i el va completar envoltant-lo de jardins. Acomplint la voluntat de la darrera propietària, Mercè Juncadella i Vidal-Ribas, l’any 1972 el castell i les finques que l’acompanyaven van ser cedits a la Diputació de Barcelona establint que el conjunt fos destinat a finalitats culturals i d’utilitat pública. La Diputació promogué i la Generalitat aprovà, l’any 1986, la creació de l’anomenat Parc Natural del Castell de Montesquiu. El castell  ha estat habilitat no només de cara a les activitats científiques, mediambientals i socioculturals pròpies de les finalitats del Parc, sinó que la restauració del mobiliari i l’exposició dels diferents objectes de valor i obres artístiques continguts al castell el converteixen en un veritable museu.

2.- S’anomenen badius, en aquesta comarca (en moltes altres, el mot badiu correspon a l’eixida d’una casa), a les construccions auxiliars –amb una gran entrada formant un arc de mig punt- que, al costat de moltes masies, es destinaven a emmagatzemar la palla (penseu que Osona és una zona amb forta pluviositat i, en determinades èpoques de l’any, amb nombroses boires pixaneres).

Documentació: Pep Arisa

RECOMANO UN LLIBRE...

501 CANÇONS CATALANES QUE HAS D'ESCOLTAR ABANS DE MORIR

Benvolguts amics i amigues,

Ara que s’acosten festes, aquells a qui us agradin les cançons, si us voleu fer un bon auto-regal us recomano el llibre de Jordi Bianciatto: “501 CANÇONS QUE HAS D’ESCOLTAR ABANS DE MORIR”

En Bel Zaballa ha publicat a WilaWeb una molt bona entrevista que no ens podem estar de reproduir dins d’aquesta secció -"Música i cantants"- del nostre Blog.

Gaudiu-ne.

Jordi Bianciotto fa la dissecció de les 501 cançons que has d'escoltar abans de morir-te

El periodista musical presenta la selecció que publica amb Ara Llibres

  

De la 'Margalida' de Joan Isaac a 'La dansa del vestit' de Txarango, del 'Perquè vull' de l'Ovidi al 'Bon dia' dels Pets, del 'Pare' de Serrat al 'Batiscafo' d'Antònia Font. I així fins a cinc-centes una cançons de tota mena seleccionades pel periodista musical Jordi Bianciotto a '501 cançons que has d'escoltar abans de morir'. Ha dedicat un any a repassar la discografia catalana, des de les cançons tradicionals fins als àlbums més recents, per oferir-ne una selecció acurada en què cada cançó es presenta acompanyada de comentaris seus i dels músics. 'Amb cinc-centes una cançons hi ha marge per a retre honor als grans i per a oferir una finestra als petits, que potser encara tenen poca obra però que mereixen ser recordats. Sempre que obro el llibre, em ve pànic d'haver-me deixat alguna cançó!', diu a VilaWeb. Bianciotto va presentar ahir (dimarts 26 de novembre) el llibre a l'Antiga Fàbrica Damm acompanyat de Maria del Mar Bonet, David Carabèn i Roger Mas.

—Com es fa una tria de cançons que s'han d'escoltar abans de morir-se, amb tantes com en tenim?
—Fer la llista va ser una feinada! Al principi la idea era enviar una llista a l'editorial i a partir d'aquí anar lliurant els textos. Però no la vaig tancar fins pràcticament quan vaig escriure l'últim text. La modificava sobre la marxa. És difícil de tenir al cap una visió global de segles de cançons catalanes i fer-ne una llista definitiva de 501. A mesura que la treballes hi vas descobrint coses. I vaig fer servir moltes fonts d'informació. La més exhaustiva, posar-me a repassar els meus discos, un a un, per si em suggerien alguna cançó.

—Que siguin cinc-centes una té res a veure amb '1001 albums you must hear before you die'?
—No, és una proposta de l'editorial, que té més llibres amb aquest nombre al títol. Agraeixo que no fossin 1001, perquè m'hauria tornat boig!

—Dèieu que us havíeu trobat alguna sorpresa mentre preparàveu el llibre.
—Bé, més que això és que hi havia àmbits que no dominava gaire. Per exemple, el cabaret del Paral·lel, que són cançons una mica oblidades i quan t'hi fiques vas veient quines eren les importants. O el pop català dels seixanta, que s'ha redescobert una mica però que per mi també era desconegut, almenys fins que no em vaig posar a fer aquest llibre. I la música d'arrel i les cançons populars, que són les que s'allunyen més del cànon pop que és el que més domino.

—Hi ha cançons de tots els temps, però hi ha un èmfasi especial en les modernes. És fet expressament?
—Sí, la idea era que es notés que era un llibre fet el 2014. I que reflectís el moment que vivim, perquè val la pena de llançar el missatge que des de fa un temps la música en català ha viscut una revifalla molt potent, tant pel que fa a la creativitat com a les noves icones per al gran públic. Era bo que això quedés reflectit en el llibre, que mira enrere des del present. 

—No us heu limitat a fer una selecció de cançons per ordre alfabètic, sinó que els heu cercat nexes i n'han sortit deu capítols. Deu categories de cançons: actitud vital, amistat, amor, sexe, quotidianitat, saviesa popular, indrets dels Països Catalans, lluita, diversió i mons imaginats.
—Com ordenar les cançons va ser motiu de conversa i dubte, al començament. La manera més senzilla hauria estat fer-ho per ordre cronològic o per estils. De fet, vaig començar el llibre seleccionant-les per gènere. Però em va semblar que era massa evident i avorrit, i que tenia més sentit d'agrupar-les segons allò que volen dir. Així han sortit les categories, on trobes cançons que tenen orígens o estètiques molt diferents, però que comparteixen un missatge o una essència, com ara una del Xesco Boix i una altra dels Inadaptats. 

—Algunes de les cançons van acompanyades de declaracions dels autors. Una que deu ser molt especial és la conversa amb Peret sobre 'El mig amic'.
—Hi vaig parlar al juliol, per telèfon. Deu ser de les últimes cançons que vaig enviar a l'editorial. Jo l'havia entrevistat en persona feia pocs mesos per al diari i hi havia hagut molt bona sintonia. Li vaig trucar, em va agafar telèfon i em va atendre a l'acte. Vam parlar una estona d'aquesta cançó, que s'inspira en el seu pare i té uns records molt emotius, a més de retratar una època. Unes setmanes més tard va arribar la notícia de la seva mort. Em va semblar que havia d'incloure unes línies al final del llibre en honor seu. 

—El llibre no va acompanyat de cap CD. Hi ha cap llista de Spotify amb les cançons?
—Sí, hi ha una llista de Spotify que va fer la Damm amb gairebé totes les cançons. Vam pensar d'incloure un CD, però era una complicació extrema. Però som en un moment que ja no depenem de l'existència d'aquest format de disc físic, les cançons són accessibles a tothom, tothom n'escolta des de plataformes digitals. Hi ha cançons en vinil del llibre que no són a Spotify i que algun seguidor les ha penjades a YouTube.

 El llibre '501 cançons que has de d'escoltar abans de morir' es pot trobar a la botiga de VilaWeb i a les llibreries.

«Noia de porcellana», «Boomerang», «Lo tio Pep», «Papa, jo vull ser torero», «El cant dels ocells», «Jenifer», «Batiscafo Katiuskas», «Boig per tu», «Qualsevol nit pot sortir el sol»… Des de La Trinca i Serrat, passant per Lax’n’Busto i Sopa de Cabra, fins a Mishima i Manel. Cançons de tots els temps i de tots els gèneres, que parlen de nosaltres, de la nostra llengua, de la nostra música i del nostre país, i que ens evoquen milers de records amb cada estrofa i amb cada tornada.

"501 CANÇONS CATALANES QUE HAS D'ESCOLTAR ABANS DE MORIR" de Jordi Bianciotto. ARA LLIBRES, 23x23 cm, tapa dura, 400 pàgines, PVP 27,90 euros (IVA inclòs).

Una abraçada.