CRIDA A LA 55ena SORTIDA XINO-XANO

Mirador dels Pirineus a Roc Gros

CAMINADA DES DE COLLSUSPINA FINS ALS

MIRADORS DEL ROC GROS

Data.- Dijous 5 de març del 2015.

Tipus d’itinerari.-  Aquesta sortida és un recorregut circular per l’altiplà del Moianès, concretament pel costat que mira sobre la comarca d’Osona. Sortirem -i tornarem-, en un recorregut circular, de la pintoresca localitat de Collsuspina. És una caminada per la (per nosaltres encara poc trepitjada) futura comarca del Moianès, un terreny ondulat que s’alça –per damunt dels 400 m d’alt- entre les grans planes de les conques dels rius Ter i Llobregat, a cavall de la serralada prelitoral i de les terres del Lluçanès.  Visitarem Collsuspina i el seu interessant nucli antic; mentre caminem veurem grans cases pairals, petits turons i algunes planes, colls i frondosos boscos –con la roureda de Collsuspina o Bosc de la Casanova, una de les darreres concentracions autòctones d’arbres d’aquesta espècie- ; indrets  interessants i curiosos com la Font de l’Abeurada i les balmes de la Costa de Garet i, especialment (si el dia ens hi acompanya) les espectaculars vistes que sobre la Plana de Vic, el Montseny, les Guilleries i el Pirineu es tenen des dels balcons-miradors del Roc Gros.   

 

Carrer Major de Collsuspina

Recorregut i dificultat.- Aparcarem els cotxes a Collsuspina (901 m d’altitud). Hi farem una ràpida visita pel carrer major –amb l’històric hostal de “Can Xerina”, nombroses cases amb curioses llindes, dels segles XVI al XVIII, i la Creu de Terme-Font-. Passarem per la Plaça Major –on hi ha la parròquia de la Mare de Déu dels Socors, construïda a la segona meitat del segle XVI i reformada a finals del XIX-. Sortirem del poble, pel final d’aquest carrer Major (l’antic camí ral) tot seguint el GR 177, fins al Mas de l’Espina –impressionant i antic casal del segle XVI- (917 m d'alt). Continuarem cap el Coll d’Heures (937 m d’alt), on trobarem el vell camí que comunica Santa Coloma Sasserra amb el Coll de la Pollosa. Seguirem per aquesta pista -en direcció nord-est-, deixant a la dreta el puig on hi ha la Creu de Castellar –a tocar de les antenes-, fins a la casa de La Collada –ja al terme municipal de Balenyà-. A continuació, per pistes i corriols, ens arribarem fins el Collet de la Guardia –amb una molt bona vista sobre el Montseny, Centelles i els Hostalets de Balenyà- seguirem cap el Mirador del Roc Gros (980 m d’alt) i, al seu costat, el Mirador del Pirineu. Continuarem -el camí baixarà fort per una densa i humida boixeda- fins a la Font de l’Abeurada (949 m d'alt). A partir d’aquest lloc seguirem per una pista per abandonar-la aviat i agafar un corriol que s'enfila -de valent- per la Costa del Garet, on hi trobarem unes curioses balmes sota la roca.

El Bosc de la Casanova (a la dreta) amb l'ombra
dels  "Tres Roures" (al fons Collsuspina)

Després de travessar les balmes, el sender continuarà pujant -ara amb menys pendent- fins que arribarem a la carretera que va de Tona a Moià -molt a prop del punt quilomètric 37-. La creuarem, passarem per la gran casa pairal de El Garet –just al límit del termes municipals, la casa principal és a Collsuspina i la resta de dependències a Balenyà-, i després travessarem el treballat, amb extensos camps de conreu, Pla del Garet. Passarem pel Mas Casanova per arribar, al poc, de nou a Collsuspina. Agafarem el cotxes i ens arribarem, per la carretera que va a Moià, fins al restaurant del Motel El Toll, situat al punt quilomètric 34 d’aquesta carretera.

El recorregut total és d’uns 10 km. Els desnivells acumulats, amb alguna pujadeta costeruda, son de +/- 280 m. La dificultat, per algunes d’aquestes “pujadetes”, mitjana. El temps estimat per a fer l’excursió –sense pauses ni aturades- calculem que pot ser d’unes 3h 30’.

       

Dinar.- El dinar el farem a les 14h 30’, un cop acabada l'excursió, al restaurant del Motel “El Toll” al carrer Naval Picanyol, s/n (el Naval Picanyol és un barri dels afores de COLLSUSPINA, situat al km 34 de la carretera N-134c que va de Tona a Moià, el telèfon del restaurant és el 938 300 276 http://moteleltoll.com. El  preu del menú és de 12 euros (amb begudes –aigua i vi- i cafè inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç, l’Antonio, en Zac i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport, els “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada (per als qui sortim de Travessera/Llepant serà a les 7h 30’ del matí). El "repartiment" final en els diferents cotxes, l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 2 de març, contestant ("respondre a tots") al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Llorenç, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar. El tema cotxes, ja el tindrem d’haver resolt uns dies abans (anem, doncs, coordinant, aquests propers dies–per correu electrònic o per telèfon-, la logística del transport.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 55ena XXR

Aquest dijous 5 de març tindrem l'anticicló situat en el Golf de Biscaia i la borrasca en la llacuna Veneziana, això impulsarà forts vents del quadrant nord, especialment Tramuntana, que ens portaran força fred des del Mar del Nord, generant un ambient sec i molt fred.

El temps que cal esperar doncs és assolellat sense núvols ni humitat però el terra el tindrem ben moll perquè el dimecres i la nit de dimecres a dijous haurà plogut i les pistes seran probablement un fangar. S'esperen temperatures al Moianés de 1º sota zero a les 8 del matí però mercès al sol i "el seu caloret" pujaran als 8º al migdia.

Conclusió: Roba d'abric perquè farà fred i a sobre vent, però també barret o gorra, perquè el sol hi serà present tot el dia.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dilluns 2 de març

Més dades que confirmen que passarem fred, a les 7 del matí a Collsuspina es pronostiquen 2º sota zero, i tal com us vaig dir l'ambient serà molt i molt sec.

Ens marquen una humitat relativa de només el 20% que és una enormitat, així que a més de roba d'abric no estarà de més portar crema de cacau pels llavis.

J.M.

2a. ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 4 de març

Dues notícies d'última hora. Una de bona i una de mala.

La bona és que avui, ni aquesta matinada, no plourà a Collsuspina i per tant les pistes no seran un fangar.
La dolenta és que si bé el vent ja haurà amainat, la temperatura haurà caigut en picat durant la matinada perquè la nit haurà sigut serena. A les 7 del matí a Collsuspina, si Déu no hi posa remei, serà de 4º sota zero i encara a les deu es trobarà a menys un grau.

Això si, tindrem un sol brillant tot el dia.

J.M. 

HISTÒRIES I RECORDS DELS PRIMERS ANYS ÈPICS DE L’ALPINISME (1741-1865)

CHAMONIX commemora els 150 anys de l’Època Daurada de l’Alpinisme.

               No es més, el qui més alt arriba,

sinó aquell que influït per la bellesa

que l’envolta, més intensament sent.

Maurice Herzog

Al llarg d’aquest 2015 la turística Vall de Chamonix, al departament francès d’Alta Savoia, commemorarà amb un seguit d’actes lúdics i culturals el 150è aniversari de l’any 1865 que culminà el que es considera la Dècada Daurada de l’Alpinisme (1855-1865).

Aquesta vall, que amb l’italiana Vall d’Aosta comparteix el massís del Mont Blanc (en italià Monte Bianco), està situada als peus del seu cim culminant –que dona nom al massís, de 4.808 m d’alçada- la muntanya més alta de l’Europa Occidental.     

La vall de Chamonix és sinònim d'espectacularitat ja que els Alps –impressionants- ens mostren, des d’ aquest lloc, una de les millors panoràmiques del Mont Blanc i de les nombroses glaceres que baixen -pels seus vessants- fins a la vall. És també, per aquells que ens agrada l’ alpinisme, un dels mítics llocs de “peregrinació” –com Montserrat, Roma o La Meca...- que la nostra “religió muntanyenca” ens recomana visitar abans de morir. A mi m’agradaria retornar-hi (sempre hi he estat “de pas”, camí d’altres destinacions u objectius) potser –per l’edad- més com a turista que com a muntanyenc o, millor dit, com les dues coses... Recórrer, xino-xano, alguns dels carrers i places d’aquesta ciutat que encara conserva, al seu nucli antic, l’encant d’un petit poble de muntanya; el monument a Saussure i a Balmat; visitar –abans de que desapareguin del tot- alguna gelera com la de Bossons de 7 km de llargada o arribar-se amb el tren cremallera fins a Montenvers i la Mer de Glace; menjar una raclette de formatge o un plat típic de l’Alta Savoia en algun tranquil restaurant; contemplar el Mont Blanc, la vall i les muntanyes des de dalt de l’Aiguille de Midí (pujant-hi amb el telefèric, clar); visitar el Museu Alpí i la Maison de la Muntagne (seu de la Compagnie des Guides); prendre quelcom al modernista edifici del Cafè la Terrasse; arribar-se –si anem ve de temps- fins al cementiri i retre el nostre homenatge a tots els guies i muntanyencs que allà hi reposen: Terray, Rebuffat, Lachenal, Whymper, Herzog, Frison-Roche, ... en fi, si finalment hi vaig, ja us ho explicaré.

Permeteu-me, per acabar aquesta introducció, un vell però cert record que, ben segur, alguns de vosaltres compartireu. Quan eren més jovenets que ara, a finals dels passats seixantes, emmirallats i influenciats per les primeres conquestes muntanyenques –algunes de les quals apunto tot seguit-, la lectura de “El primer de la cordada”  d’en Frison-Roche i la força i l’exemple d’aquells pioners de la mítica Companyia de Guies de Chamonix... Tot això, dic, ens induí a una colla de nosaltres (mentre estàvem en alguna de les moltes sortides de l’ESAM, asseguts al voltant de la llar de foc del refugi de Coma de Vaca i a proposta i iniciativa de l’enyorat Ferran Carrión) a crear una romàntica, efímera i nostrada Companyia de Guies de Coma de Vaca... de molt curta volada però que ens feia somriure cada cop que l’anomenàvem. Quins temps !!.

L’Època Daurada de l’Alpinisme.-

• 1741.- Els britànics descobreixen la Vall de Chamonix. L'estiu d’aquest any, el viatger anglès William Windham (1717-1761), que ja havia realitzat expedicions a Egipte i a Orient, organitza juntament amb Richard Pococke (1704-1765) una expedició de descobriment a la Vall de Chamonix que tenia llavors la reputació de ser un lloc inhòspit i perillós. Quan  arriben, queden meravellats  per l'aspecte de la vall i els seus precipicis, que segons ell, “podien espantar les ànimes més fermes”. Contracten caçadors i buscadors de cristalls locals per tal de que els acostin a les glaceres. Pugen fins al lloc anomenat Montenvers, en el lateral de la glacera que van batejar com la Mer de Glace. Windham va recollir també algunes llegendes explicades pels vilatans que afirmaven que a la nit, sobre les geleres, s'efectuaven festes de bruixots que ballaven al so de la música. Amb el racionalisme de finals del segle XVIII, i en triomfar el materialisme del segle XIX, es van perfeccionar els coneixements científics sobre la muntanya i se’n van intensificar les exploracions. 

• 1760.- Neix l’alpinisme (incentivat).  Un aristòcrata i ric naturalista ginebrí, Horace-Bénédict de Saussure, va a la vall de Chamonix i queda impressionat per la visió del Mont Blanc, la Muntanya Maleïda com l’anomenaven també molts dels pobladors de Chamonix. El cim el captiva i frisa pel desig de pujar-hi.  Conscient de les seves possibilitats i, assabentat –segons li diuen- que ningú encara ho ha fet mai, ofereix una recompensa de forces diners (200 lluïsos) al qui trobi un camí practicable fins al cim i n’acrediti haver-hi arribat. Això trigaria a fer-se realitat 26 anys.

• 1786.- Primera ascensió al Mont Blanc, l’alpinisme és ja una realitat. Jacques Balmat –un caçador de  cristalls i minerals (“pedres precioses” en deien) de Chamonix  que després, com també feien d’altres vilatans, venia a forasters i comerciants- s’assabenta que un entusiasta metge del poble, el doctor Michel-Gabriel Paccard, te l’ intenció de pujar al Mont Blanc  i se li ofereix com a guia. El 7 d’agost surten de Chamonix amb algunes provisions –no porten ni cordes, ni escales, ni en prou feines equipament, només un termòmetre, un baròmetre, una brúixola i un rudimentari piolet-. Fan un bivac al lloc conegut, actualment, com la “Guite a Balmat”, a 2.530 m d’alçada, prop de “la Montagne de la Côte” i a les 4 de la matinada parteixen de nou vers el “Grand Plateau”. Sobrepassat Jonction cauen en quatre ocasions a les esquerdes de la gelera, però n’aconsegueixen sortir. Travessen diverses zones amb una espessa capa de neu tova que els porta a l’extenuació. Pensen deixar-ho córrer, però el doctor Paccard convenç a en Balmat de continuar. Quan tant sols el manquen uns 350 m per arribar dalt, un pendent de més de 40º els barra el pas; Paccard, amb el piolet, hi obre un pas fent uns esglaons sobre el gel. Finalment, a les 6h 23’ de la tarda del dia 8 d’agost, assoleixen el cim. S’hi estan uns 30’, el temps necessari per a que en Paccard pugui comprovar -amb el baròmetre- la teoria de que la pressió atmosfèrica es redueix amb l’alçada. Poc abans de la posta del sol efectuen el descens, amb greus congelacions i en Paccard gairebé cec per la reverberació de la neu. Gràcies a la lluna plena aconsegueixen arribar al bivac dels 2.400 m. Retornant, l’endemà, sans i estalvis a les seves llars. Tota l’ascensió ha estat seguida, amb un potent telescopi, des de Chamonix. Horace-Bénédict de Saussure complirà i lliurarà la recompensa  promesa, que és integrament per a en Balmat (de modestos recursos, destinarà aquests diners a fer-se una casa a Chamonix), el doctor Paccard en renuncia al considerar-se prou pagat amb l’ interès científic i el reconeixement públic. Ha nascut el mite i Chamonix es converteix en un referent de l’alpinisme mundial (un nou mot que defineix la tècnica i el repte d’assolir els cims de les muntanyes més altes i inaccessibles i, també, una nova categoria de persones: els conqueridors de l’ inútil, els alpinistes).  

• 1787.- “L’incentivador” al cim. Un any després -el dia 3 d’agost- el promotor d'aquella aventura Horace-Bénédict de Saussure, als 47 anys d’edat, trepitja també el cim del Mont Blanc acompanyat del seu majordom i d'un grup -de 18 persones- format per guies de Chamonix -entre ells en Jacques Balmat- i d’altra gent necessària per a portar un nombrós i divers equipatge (tendes, escales, cordes, un llit i una estufa, queviures i forces instruments i aparells científics). En aquesta ocasió fan nit, acampant, al “Grand Plateau”. Un cop dalt, H-B de Saussure, hi fa instal·lar una tenda i procedeix a efectuar nombroses mesures i càlculs per a poder determinar una primera aproximació de l’alçada del cim.  L’expedició retorna a Chamonix i en de Saussure redacta l’experiència al llibre Relació abreujada d’un viatge al cim del Mont Blanc: l’agost de 1787; després de diversos viatges més pels Alps dedicats a la geologia, la botànica i la cristal·lografia publicà el llibre Vollages dans les Alpes .

• 1808.- Primera ascensió femenina al Mont Blanc. La primera dona en pujar al Mont Blanc va ser Marie Paradís –una noia de 30 anys natural d’un poble de la vall, Les Houches, i que treballava com a minyona en un dels albergs de Chamonix-. Ho va fer, acompanyada d’en Jacques Balmat i un altre guia, el dia 14 de juliol. De la seva vida, després de l’ascensió, se’n sap molt poc, sembla que la Maria continuà -com sempre havia fet- servint menjars i begudes als forasters que visitaven Chamonix. Es diu que a les dones que li preguntaven que hi havia anat a fer dalt del Mont Blanc els contestava, una mica farta del tema: “Bah ! Allà tot era blanc i jo ho veia tot negre... estava cansada, esgotada..., ells (els guies) m’han estirat, arrossegat, carregat... fins arribar al cim !!...” “Pugeu-hi, pugeu-hi i  ho esbrinareu vosaltres mateixes...”. Va morir, amb seixanta anys, el 1838. La rústica indumentària (faldilla inclosa) que va fer servir en aquella ascensió es conserva exposada al Museu Alpí de Chamonix on també un carrer, amb el seu nom, la recorden.

• 1818.- Primera ascensió a la punta nord de l’ Aiguille du Midí. L’Agulla del Migdia és una muntanya, dins del conjunt de les anomenades Agulles de Chamonix, de 3.843 m d’alçada. El 4 d’agost, A. Malczewski i Jean-Michel Balmat amb cinc guies més, pugen a la punta nord d’aquesta agulla rocosa. Fins 38 anys després, el 5 d’agost de 1856, J. A. Devouassoux i A i J. Simond no s’assoliran el cim de la punta sud

• 1820.- Primera catàstrofe al Mont Blanc. Una expedició científica, que vol mesurar l’alçada exacta del cim, sota la direcció del doctor Joseph Hammel –conseller i, diuen, “agent secret” al servei del tsar de Rússia- inicia, el 14 d’agost, l’ascensió al Mont Blanc. És la 10ena vegada que s’intenta assolir el cim. El grup consta de 13 persones: 5 guies i 3 portadors de feixos que acompanyen a Hammel, a un rus i a tres anglesos més. Passen la primera nit acampats a les “Grands Mulets”. L’endemà el cel assenyala mal temps Joseph-Marie Couttet cap dels guies, després de parlar-ho amb els seus companys, aconsella a Hammel retornar a Chamonix. Aquest no ho vol i acorden esperar al campament, un dia més, l’evolució del temps. Al  matí següent la cosa empitjora, el cel encapotat amenaça turmenta. Els guies decideixen retornar a la vall immediatament però Hammel s’hi oposa de nou. Davant l’ insistència a retirar-se per part d’alguns dels guies, Hammel els titlla de “covards...!!!”. Els guies, desprès d’estar unes tenses hores esperant l’evolució del temps i un canvi en la tossuda actitud d’en Hammel, cedeixen davant les exigències i pressions dels clients. Finalment la caravana avança, amb dificultats, més enllà del “Grand Plateau”. Continuem pujant, sota d’un fort vent i un bon tou de neu fresca, pel fort pendent –les Bochers Rouges-  que mena als “Petits Mulets” . Els cinc guies van obrint camí, en fila india, formant un canal que els altres van seguint. Des sobte, senten un sec espetec i un núvol de pols i neu els envolta. Un allau el ha caigut damunt emportant-se la cordada que obre la marxa, uns dos-cents metres avall, sobre les grans esquerdes del “Grand Plateau” . Els tres guies -Pierre Balmat, Auguste Tairras i Pierre Carrier-, que anaven davant, cauen dins d’una gran i profunda esquerda quedant sepultats per la neu i el roquissar que els ha arrossegat. La gelera de Bossons no retornarà els seus cossos fins el 1861, 41 anys després.
• 
  

  1821.- Es crea la Companyia de Guies de Chamonix. Aquest greu accident commogué tot el poble de Chamonix i, especialment, la gent que feia de guies i les seves famílies. El 24 de juliol s’aproven en una reunió a l’ajuntament de la localitat els primer estatuts de l’anomenada Compagnie des Guides. Els dos principals pilars fundacionals de la Compagnie –quasi 200 anys després- son encara ben vigents: els torns rotatius per al repartiment del treball i la caixa de resistència per a socórrer les necessitats dels companys que així ho necessitin. S’acorda, així mateix, un distintiu per als guies membres de la Compagnie, que motivà les primeres medalles –amb el número de guia- identificatives. Trenta-quatre guies formen part d’aquesta primera llista de membres de la Compagnie, encapçalant-la en Jacques Balmat el primer associat que conquerí el Mont Blanc. La seva seu serà l’anomenada Maison de la Montagne de Chamonix.  El 1850 es crea a Italia, seguint l’exemple de Chamonix, la Societat dels Guies Alpins de Courmayeur i el 1864 la Compagnie des Guides de Saint-Gervais.

• 1838.- Segona ascensió femenina al Mont Blanc. A diferència de la de Maria Paradís, la història de la segona dona que pujà al Mont Blanc és ben diferent. Descendent d’una noble família francesa que havia fugit de Paris a causa de la Revolució, Henriette d’Andeville, era una gran aficionada a les caminades per les muntanyes –de poc més de 1.500 m- que hi ha a la regió alpina de Bugey on havien anat a viure. Assabentada de la proesa de Maria Paradís organitzà, per a l’estiu d’aquell any, una expedició al Mont Blanc. Comptà amb el suport del guia Joseph-Marie Couttet, de 6 guies més i de 6 camàlics que carregaren, muntanya amunt, el voluminós equipatge de “la senyora”.

  

  
  

  Es diu que hi portà, a més de les tendes, cordes, escales, equip d’ascensió i els queviures bàsics, 18 ampolles de vi i algunes de xampany, carn de be, aus de corral i un petita cuina per a coure el menjar. Henriette, de 43 anys, pujà a la muntanya equipada amb una bufanda de pell de boa negra i una vestimenta que arribava fins els 10 kg. de pes, sorprenentment, això no li impedí la mobilitat i la jove francesa pujava i grimpava tant be, o millor, que els altres homes que l’acompanyaven. Tot i les crítiques que la parafernàlia de l’expedició havia causat a Chamonix, el 3 de setembre, assoliren el cim del Mont Blanc brindant tots plegats –amb el xampany que havien carretejat- per l’èxit de la proesa. El retorn a Chamonix va ser molt celebrar i, es diu, que fins i tot Marie Paradís acudí a felicitar Henriette reconeixent que el veritable mèrit –físic i psicològic- d’haver sigut la primera dona en pujar “per si mateixa” al Mont Blanc era d’ Henriette doncs a ella, en molts moments de l’ ascensió, l’havien tingut pràcticament de “portar a coll” els seus companys. Henriette d’Andeville publicà, el 1839, un diari de l’ascensió (de setembre de 1839 a l’abril de 1839), Le Carnet Vert, amb 40 il·lustracions fetes per dos artistes contemporanis -a partir dels seus apunts i indicacions-. Henriette es consagrà, a partir de llavors i fins als 70 anys, a l’alpinisme i l’escalada, dedicant-se de manera especial a recórrer els Alps on, temps després, iniciaria la pràctica espeleològica arribant a crear un museu de mineralogia a Lausana ciutat on morí, el 1871, als 76 anys.

• 1855.- Primera ascensió al Dufourspitze o Mont Rosa. L’1 d’agost el sacerdot Charles Hudson finança la primera ascensió a aquesta punta, de 4.634 m, del massís més espectaculars dels Alps (el fet de que el Mont Blanc sigui més alt és deu, només, a que està format d’un granit molt més dur). Aquesta gesta –considerada l’ inici de la Dècada Daurada de l’Alpinisme- l’aconsegueix juntament amb Jhon Birkbeck, Edward Stephenson i els germans Chirstopher i James G. Smyth, i els guies Matthäus i Johannes Zumtaugwald de Zermatt i Ulrich Lauener de Lauterbrunnen.

• 1857.- Es funda, a Londres, l’ Alpine Club -associació britànica d’alpinisme- el primer i més antic club, dedicat a aquesta especialitat, del món. El 1863 començarà la publicació de l’“Alpine Journal” revista que esdevindrà el portaveu del Club.

• 1860.- Edward Whymper “descobreix” els Alps. Arriba a Chamonix (localitat on, el 1911, va morir i hi està enterrat) Edward Whymper, un jove il·lustrador i gravador angles de 20 anys, amb l’encàrrec de dibuixar diferents vistes dels Alps per a un editor britànic. Aquesta primera visita el transformarà, convertint-lo en un dels grans mites de l’alpinisme. Farà un munt de primeres ascensions i noves rutes per tots els Alps, convertint-se en un dels seus més destacats i entusiastes coneixedors i divulgadors.  

• 1861.- Primeres ascensions al Schrechkhorn i al Wisshorn.  El 16 d’agost  els alpinistes Peter Michel, Leslie Stephen, Ulrich Kaufmann i Chr. Michel aconsegueixen pujar al Schrechkhorn (el Pic o la Banya de la por traduït literalment de l’alemany) una espectacular muntanya de 4.078 m d’alçada considerada pels especialistes com una de les més difícils dels Alps bernesos. Tres dies després, el 19 d’agost, una expedició britànica formada per John Tyndall i els guies J. J. Bennen i Ulrich Wenger aconsegueixen escalar per la cresta est el Wisshorn, una impressionant piràmide de 4.504 m situada als Alps suissos.

• 1862.- Fundació de l’ Osterreischischer Alpenverein Club , el Club Alpí Austríac és, per tant, el segon més antic del món.

• 1863.- Fundació de més clubs alpins arreu d'Europa. El Schweitzer Alpen Club (Club Alpine Suïsse) a Suïssa, el Club Alpino Italiano a Itàlia i el Deutscher Alpenverein a Alemanya. A Londres el naturalista irlandès John Ball, president de l’Alpine Club, comença a publicar el primer dels 3 volums de l’ “Alpine Guide” que fins el 1868 editarà.

• 1864.- L’any d’Edward Whymper i Michel Croz. El 25 de juny, el britànics A. W. Moore, Horace Walker, Edward Whymper amb els guies de Chamonix Michel Croz -cèlebre per la teva tècnica i valor- i Cristian Almer pare i fill, coronen la Barre des Ecrins de 4.102 m, punt culminant dels massís d’aquest nom. En el decurs d’una setmana de mitjans de juliol, els britànics Edward Whymper i A. Reilly amb els guies Michel Croz, M. Payot i H. Charlet fan un seguit de primeres ascensions el Col de Triolet, l’ Aiguille de Treletete  i, el 15 de juliol, l’ Aiguille d'Argentière de 3.901 m d’alçada.

• El 6 d’agost el geòleg i alpinista Felice Giordano (un dels fundadors del Club Alpino Italiano) assoleix, per primera vegada des del costat italià –el més abrupte-, el cim del Mont Blanc.

• 1865.- L’ Any Daurat de l’Alpinisme amb 65 “primeres” a tots els Alps.

• El 24 de juny, Edward Whymper amb els guies Chistian Almer, Franz Biner i Michael Croz assoleixen per primer cop un dels cims de les Grandes Jorasses  la Pointe Whymper  de 4.184 m (que més endavant, en record d’aquest alpinista, portarà el seu nom).

• El 29 de juny, Edward Whymper, Chistian Almer i Franz Biner aconsegueixen fer la primera ascensió a l’ Aiguille Verte, un afilat pic situat a la zona septentrional del massís del Mont Blanc, de 4.122 m d’alçada.

• 
  

  El 14 de juliol, Edward Whymper amb Michel Croz formen una expedició per aconseguir la primera ascensió al Matterhörn, Mont Cervin o Cervino una impressionant i afilada piràmide de roca i gel, de 4.497 m, considerada com impossible de pujar. En la mateixa també hi participen els guies suïssos, de la localitat de Zermatt, Taugwalter pare i fill, el reverent Charles Hudson –que, com ja hem vist, el 1855 havia fet la primera ascensió al Mont Rosa-, el jove lord Francis Douglas i un noi estudiant anomenat Robert Hadow. Escalen durant diversos dies obrint camí per l'aresta suïssa, la de Hörnli, per arribar a les Roques Roges, a partir de les quals la muntanya es va fent més difícil. Des de Zermatt observen l'escalada amb emoció...  És la setena temptativa de Whymper per aconseguir el cim de la seva vida (durant deu anys, gairebé consecutius, ha fracassat en les seves temptatives tenint perillosos accidents, sense desmoralitzar-se mai). Per l'altre vessant del Cervino, un famós guia alpí de la Vall d’Aosta, Jean-Antoine Carrel -tan constant i voluntariós com Whymper-, i un dels millors de l'època, en aquestes mateixes dates també vol arribar el primer al cim. Whymper i els seus companys son els primers i hi col·loquen una bandera al cim perquè sigui vista des de Zermatt (Suïssa) i des de Breuil o Val Tournanche (Cervinia, Itàlia). Dalt del cim hi fan una piràmide amuntegant pedres per deixar-hi un senyal que certifiqui la seva ascensió. Cal baixar. Estan contents però cansats. El descens es presenta més perillós potser que la pujada, però coneixen el camí... La baixada és perillosa i la llarga caravana d'alpinistes va baixant lentament, pas a pas.  Whymper  disposa l'ordre de descens: primer Croz, obrint camí, després l'estudiant Hadow que és el menys hàbil, al costat de lord Douglas, seguit pel reverend Hudson i, al final Whymper, amb els Taugwalder. En els descensos el més expert ha de ser l'últim, per ser qui millor pot o podria assegurar als altres si tinguessin una caiguda.

  
  

  

  En un punt on Michel Croz, que obre camí, decideix seguir baixant, Hadow  rellisca i l’arrossega. Croz llença un crit i tots dos es precipiten a l'abisme. En aquest mateix instant Hudson, que anava lligat a ells, els segueix en la caiguda juntament amb lord Douglas. Veient el que està passant els guies Taugwalder, pare i fill, aconsegueixen retenir la corda contra una roca per intentar frenar la caiguda dels seus companys.  La corda es tiba, retorça i, desgraciadament, es trenca. Whymper, impotent, veu com els seus desgraciats companys queien d'esquena, estirant els braços en un intent desesperat per agafar-se a alguna roca. Veuen com els quatre companys desapareixien de la seva vista, un darrere l'altre, caient de precipici en precipici, entre blocs de roca que els acompanyen en la caiguda uns 1.500 metres avall fins la gelera del Matterhörn. El triomf sobre el Cervino acaba en aquesta profunda tragèdia i el descens de Whymper i els seus companys es converteix en un terrible malson. Queden immòbils petrificats per l'horror mentre els Taugwalder ploren com a criatures. Whymper a l’examinar la corda trencada, s’adona que és una de les cordes “de reserva”, la més fina i més vella de les tres que porten, i  que mai  l’haguessin tingut d’emprar per encordar-se. Whymper aconsegueix, treure ànims i forces per asserenar els seus companys i prosseguir el descens. Taugwalder fill, pateix una crisi i Peter, el seu pare, demanava histèric que vol quedar-se allí... Dies després  tornen a la gelera a buscar els quatre cossos dels desapareguts... Únicament n’aconsegueixen trobar tres: falta el del jove lord Douglas que mai serà trobat. El Canton de Valais obre un procés judicial que serà molt famós, el primer que ha tingut lloc en la història de l'alpinisme, provocant un clam popular, tot i que en aquells temps els mitjans de comunicació no tenien la incidència d’avui.  No es va poder provar cap acció delictiva en l’accident (es va arribar a dit que la corda havia estat tallada...). La mort de lord Douglas –persona molt influent- i la gran tragèdia, va arribar fins a la reina Victoria qui va preguntar al primer ministre lord Chamberlain, si es podria fer quelcom per a prohibir l'alpinisme. Whymper es va allunyar d'Europa i va emprendre llargs viatges pels Andes, apropant-se fins al mateix cràter del Cotopaxi, i fent la primera ascensió al Chimborazo, llavors considerada gairebé la muntanya més alta de la Terra. Va escalar les Muntanyes Rocoses i les muntanyes de Groenlàndia. Va  deixar escrites, per als amants de les muntanyes, unes  frases que han quedat per a la història: “He sentit alegries tant grans que no les puc descriure amb paraules i també penes que ni tant sols m’atreveixo a recordar.  Escaleu si voleu, però recordeu que la força i el valor no són rés sense la prudència. I que una negligència momentània pot destruir la felicitat de tota una vida. No feu res amb pressa, mireu be cada passa que feu i penseu que un moment determinat pot ser el darrer.”

El que nosaltres fem: Amb seny i coneixement, XINO-XANO.

Una abraçada.

CRÒNICA DE LA 54ena SORTIDA XINO-XANO

RUTA PEL PATRIMONI RETROBAT DE BALENYÀ I EL SANTUARI DE L'AJUDA

Durant tots els dies que han precedit al de la sortida, els homes del temps, ens han advertit que venien els dies més freds d’aquest hivern i, fins i tot, dels hiverns de fa molts anys... En Joan Miquel, el nostre meteoròlegs particular, també ens va avisar; en el seu habitual pronòstic del temps, concloïa desprès del seu informe:”... hi ha una cosa segura, farà un fred de co...s” .

Així, més grassos i grasses que mai –per les capes de roba que portem a sobre- agafem el tren i, alguns, els cotxes i ben d’hora, ben d’hora... arribem a els Hostalets de Balenyà.

Estem a 2º però ens diuen els companys, que han arribat abans, que fa poc la temperatura era per sota dels 0º. Excepcionalment decidim, per aquesta raó, esmorzar al bar-restaurant que hi ha davant mateix de l’estació i on , al migdia, també hi hem d’anar a dinar. Previsors ja ens hi tenen la nostra taula parada i ens diuen que, si volem, la podem fer servir ja per a esmorzar-hi. Traiem els entrepans i  demanem –per allò de “fer una mica de gasto”- unes copes de vi i, després, els cafès amb llet, tallats, cafès i cigalons corresponents. Amb la ronda de “gotes” –brandi i whisky-, aquestes si de collita pròpia, donem per acabat aquest primer acte de les sortides. Ja més reconfortats, ens atrevim a sortir al carrer. 

Son les deu quan comencem la caminada –sembla que no fa tant fred o, al menys, no en sentim tant...-. Travessem el poble del Hostalets de Balenyà, per les places de l’Ajuntament i de la parròquia; pels carrers del Serrat, del Nord i de la Verge de Núria; passem per davant del poliesportiu i pel costat d’una fàbrica d’embotits fins que creuant, per un pont, la C-17 arribem a una rotonda on donem per acabat aquest recorregut tant “urbanita”. Prenem, durant un tros, una pista  lateral a l’autovia –aquesta pista es l’antic camí ral que, des de l’època medieval, va de Balenyà fins a Tona-. Sembla que tindrem bon dia. A la nostra dreta veiem el Montseny enfarinat i davant nostre, al fons, la serralada del Pirineu -ben blanca- carregada de neu.

Al poc arribem al primer punt d’interès del recorregut: Can Moianès. En els camps que envolten aquesta casa, una bona esplanada, s’hi va construir –la primavera de 1938- un dels 4 camps d’aviació que l’exèrcit de la República tenia a la comarca d’Osona per tal de donar suport a les seves tropes, tant a la Batalla de l’Ebre com en la defensa de Barcelona. Al pati de Can Moianès –que nosaltres, prudents, no hem envaït- hi ha el principal refugi antiaeri del Camp, el Moianès 1, és el de dimensions més grans i de característiques totalment diferents als altres que veurem. Es tracta d’un passadís subterrani en forma de doble 4, d’uns 33 metres de llargada i 6 metres de profunditat, construït totalment de formigó. S’hi podien encabir unes 120 persones, i la seva funció era donar protecció als soldats i als comandaments que es trobaven a la casa.

Una mica més endavant, a tocar de la pista, hi trobem el refugi Moianès 2, un dels 8 refugis més senzills -de dimensions molt reduïdes- que hi havia repartits estratègicament al llarg del camp d’aviació per a servir de protecció, en cas d’atac, als operaris i militars que s’hi trobessin. D’aquests 8 refugis més bàsics, fets fonamentalment amb maons, en podrem visitar tres; tres més estan localitzats i en fase de recuperació i dos no s’han pogut trobar ja que la terra els ha cobert completament. El refugi Moianès 2 i el que hi ha una mica més endavant, el refugi Trabau 1, només els podem veure per fora –l’interior, segurament com a conseqüència de les darreres pluges, esta inundat amb quasi un pam d’aigua-. Son uns senzills amagatalls sota terra –una mena de grans caus de conill-, un passadís d’uns tres o quatre metres de llarg per quasi un metre d’ample, amb un punt o porta d’accés a cadascun dels seus extrems. Continuem avançant, 100 m més endavant fins a unes escales, per on pugem dalt del camp de conreu. Ens endinsem, amb precaució, dins el sembrat per un corriol –autoritzat- que hi porta fins el bell mig.
Allà hi trobem el refugi Trabau 2. És com els dos anteriors però amb el passadís una mica més llarg, potser d’uns 8 o 9 m i, aquest si, el podem visitar baixant al seu interior: entrem per una porta i en sortim per l’altra.




En Llorenç –que segons diu l’ Isabel, la seva dona, avui “s’engreixarà cinc quilos...”- ens ha anat situant en el context històric i estratègic d’aquell moment de la Guerra Civil i ens amplia, amb els seus coneixements, detalls sobre la vida i activitats del camp i el tipus d’avions –els Polikarpov I-16 anomenats popularment “Mosques” o “Rates”- que, normalment, hi aterraven.

  

Continuem la ruta. Deixem a la dreta el conegut restaurant Mas Estebanell, a tocar de l’autovia, quan arribem a una fabrica amb un transformador girem a l’esquerra en direcció oest. La pista segueix -entre camps, alguna masia, cases de doma i explotacions agrícoles- en direcció als turons i torrents que hi ha al repeu de la serra de Collsuspina i l’altiplà del Moianès. A la nostra dreta veiem sobre la població de Tona, dalt del característic cingle, la silueta i el campanar de la romànica església de Sant Andreu del Castell de Tona.
Al poc travessem una zona amb alguns pins i, principalment, roures on hi pasturen uns cavalls. Com que passem per la vessant nord del turó de Vilageriu, els costats de la pista (i la pista mateixa) son ben plens de neu i glaç. Experts muntanyencs hi passem, però, sense necessitar d’encordar-nos, ni d’ utilitzar les raquetes o els grampons...

Arribem a la bonica esglesiola de Sant Miquel de Vilageriu, una de les nombroses capelles que, en temps de la repoblació del territori –un cop acabada la reconquesta-, els grans propietaris solien aixecar prop de les seves vil·les rurals. Certament, a tocar de la capella hi veiem un gran i endreçat casal, el mas Vilageriu o Villa Gerile com apareix escrit en un document de l’any 948. L’església de Sant Miquel és un petit temple d’una sola nau, amb un absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, teulada amb volta de canó, una finestra a la façana de ponent, una a la de tramuntana, dues a la de migdia –on també hi ha la porta- i tres a l’ absis. Te un petit campanar d’espadanya. Correspon al tipus constructiu de finals del segle XI i començament del XII. Ens hi fem la fotografia del grup de caminadors/es.

L’ itinerari ens porta, ara ja pel mig del bosc i a tocar de la riera. Deixem la pista per agafar un corriol que mena fins a l’aqüeducte de Barbat o de Vilageriu (segons l’anomenin la gent de Balenyà o de Tona), sobre el torrent de Güells que en aquest lloc marca els límits entre els dos termes municipals. Consisteix en un pont d'un sol arc recolzat a la pedra dels costats del riu, per bé que fa uns anys es va haver de consolidar un dels cantons. En destaca la gran volada de l'arc. Pel fet de relacionar-lo amb la via romana –que, pel Roc Gros, comunicava el Bages amb Osona- que passava a prop, hi ha qui diu que és d’època romana; mentre d’altres pensen que pot ser medieval i, construït paral·lelament a l’església de Sant Miquel, per apropar l’ aigua a la gran casa pairal i camps de Vilageriu.

Retornem a la pista per on veníem i travessem la riera -el camí puja lleugerament des d’aquest lloc tenim una bonica visió de la casa de Vilageriu i, als seus peus, uns immensos i treballats camps (“Vivers Barbat” hem llegit en un cartell) amb una gran bassa gairebé plena d’aigua-. Al fons, tenim un magnífic panorama de la plana, amb el Montseny, el Pla de la Calma i el Tagamanent com a fons.

Continuem, ara ja de ple, pel mig del bosc. En Joan Miquel, que fins aquest moment ens ha anat guiant amb l’ajut del seu GPS, te un problema tècnic que l’impedeix visionar la pantalla... i, clar, els uns: “és per aquí..”, els altres: “...és per allà”, la majoria “silenciosa” –com la del país-: muts, a creure els líders, i a veure-les venir... Conclusió: perdem l’itinerari i, gairebé, no sabem on som. Sabem, però, on volem anar; ens deixem portar per l’instint i, també, per la visió d’on està situat el poble dels Hostalets...

Avancem deixant pistes a la dreta..., pistes a l’esquerra..., més pistes que travessen... seguim recte fins que, després d’un “canvi de rasant”, veiem –com l’aparició d’un arcàngel-, al fons del camí, el tot terreny de l’Enric i la Carme. Com aquell vigia que va “descobrir” Amèrica, unes quantes veus es fonen en un sol crit: “Enric !!, Enric !!...! i, quan veiem que ens ha sentit, en una pregunta: “Saps on som... ?”. Ens comenta que som molt a prop del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Decidim que ells hi vagin en el cotxe i nosaltres els seguirem a peu. En l’itinerari d’aquesta sortida teníem previst passar-hi, però hi accedirem per un altre camí.

Durant tot el recorregut de l’excursió hem tingut present -com un sentinella que ens anava vigilant- la mola del Roc Gros o Roc de la Guàrdia un excel·lent mirador de 891 m. d’alçada que sobresurt, per damunt del pla de Balenyà, de la serra de Collsuspina i que ara tenim ben be davant. “Hi tindrem de pujar algun dia...” diu en Josep Mª. Ens mirem l’alt i enfilat “roc” i alguns, baixet, contesten: “Si..., si...”.

Passem a tocar de la  gran masia i explotació agrícola de La Tria molt propera al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Quin be de Déu de grans masos hi ha per aquesta comarca !, només en la petita caminada d’avui, n’hem vist uns quants.

Arribem al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda (1). En visitem l’interior i gairebé tots els detalls de l’exterior, fent nombroses fotografies. Falten pocs minuts per les dues (d’aquí mitja hora tenim emparaulat el dinar al restaurant  dels Hostalets) per tant decidim prescindir, en aquesta ocasió, de seguir amb la “ruta del patrimoni retrobat”.



Ens falta veure, encara, el pont i el pou de glaç del Molí de Verdaguer i la casa i el moli de vent de La Riera però, primer, hem de trobar el camí que hi mena (cosa que intentem sense massa èxit) i preferim retornar al poble –pel camí més segur- (la pista asfaltada) per on han vingut l’Enric i la Carme amb el seu cotxe.

Falten cinc minuts per 2/4 de tres quan arribem al restaurant “La Taverna del Poble” on ja ens hi estan esperant en Carles, l’Enric i la Carme. En l' excursió d'avui hem fet, a peu, 11,8 km.

Prenem les cerveses, dinem i a l’hora dels postres ens espera una grata sorpresa: Un gran o bon pastis d’aniversari i cava.

En Josep Lluís, acompleix 70 anys !! tot i que ningú ho diria. És el primer de la colla en arribar a aquesta fita i segur que en farà molts i molts més. Li cantem la cançó d’aniversari, el fem bufar les espelmes i brindem per la salut de tots i totes.

Després d’una animada sobretaula, on es fan –sense que ens posem del tot d’acord- diferents propostes per a emprendre, plegats, un viatge internacional... ens acomiadem fins a la propera sortida.

Recordeu que serà el dijous 5 de març i, segurament, anirem al Castell de Montsoriu.

Fins llavors, doncs, una abraçada.  

NOTES.-

1.- Situat a 1,5 km dels Hostalets de Balenyà, aquest Santuari era antigament amb algunes cases al voltant i nombroses masies de l’entorn el nucli del municipi de Balenyà. Es creu que l'església ja devia estar edificada a finals del segle IX després de la reconquesta d’aquest territori portada a terme per Guifré el Pilós i probablement el primitiu temple es va començar a construir a partir de l'inici del segle VI. D’aquesta època queden a l’edifici restes romàniques, amb dues finestres geminades a la part més baixa del campanar, en els murs perimetrals (encara es pot observar l'alçada del temple romànic gràcies a alguns frisos d'arcs cecs llombards que estaven sota la cornisa de la primitiva teulada). El nom de Santuari de la Verge de l'Ajuda és el nom que se li dóna actualment, ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L'edifici  romànic es va consagrar l'any 1083. El segle XII l’església estava dedicada a Santa Maria de les Dones. Al segle XV es va afegir un nou pis al campanar per allotjar-hi les campanes. Molts fets hi han ocorregut al llarg de la història com per exemple que els francesos, el 1654, saquegessin el temple i en  destruïssin l'antiga imatge de la Verge.  A partir de llavors fou reconstruïda amb un bonic portal barroc esculpit. Els anys següents s’amplià amb capelles laterals –dedicades a la Verge del Roser i a Sant Isidre- i, el 1701, amb unes voltes noves que li van donar el seu actual aspecte. Al segle XVII el temple estava sota l’advocació de la Verge de la Bona Sort d’aquest segle és, també, la bonica i treballada creu de terme de l’entrada del recinte. El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d'una epidèmia de pesta. D’aquesta mateixa època (any 1718) és, així mateix, el comunidor de porxo situat en un angle del pati de davant, que té incrustat –al costat de la porta- un element probablement reaprofitat d'edificacions anteriors (sembla tractar-se d'una clau de volta esculpida amb la imatge de la Verge i el Nen).

Text.- Pep Arisa

Fotografies.- Joan Simarro, Joan Miquel Cortés, Pep Arisa, Enric Escobedo i arxiu fotogràfic.