CRÔNICA DE LA 74ena SORTIDA XINO-XANO

El Barret del Rector

UNA BONICA EXCURSIÓ PEL GARRAF MÉS 

VERD I VERGE: CAMINADA FINS 

EL CASTELL D’OLIVELLA

L’aproximació.- En aquesta ocasió el desplaçament, des dels diferents llocs d’origen fins a Olivella, ha estat complicat. Els del Maresme –que han tingut de travessar tot “el Cap i Casal”- i els de Barcelona, hem estat víctimes dels problemes del matiner i habitual trànsit de vehicles. A més a la Ronda de Dalt, avui, hi ha hagut un parell d’accidents que, clar, l’han deixat bloquejada. 

Per això ens hem aplegat a la benzinera de Vallirana –el segon lloc de concentració dels cotxes- quasi una hora després del previst. I, encara, no tots. El primer cotxe ha estat el dels maresmencs –i això que venien de més lluny !!!-; el segon, el que ha sortit del barri de Les Corts i darrera d’aquest, dos dels tres cotxes que hem sortit del barri de Gràcia el tercer s’ha despistat, des de la Ronda a enfilat l’autopista de Castelldefels, i -adonant-se tard de l’errada- ha fet la ruta motoritzada, pels túnels del Garraf, fins a Sant Pere de Ribes i Olivella. Sort n'hem tingut dels telèfons mòbils...

La majoria a partir de Vallirana si que, ja amb molt poc trànsit, hem passat el Coll de l’Ordal i amb unes bones vistes sobre les planes del Penedès hem fet cap fins Olivella. Els qui han anat per Sant Pere de Ribes, clar, han arribat abans i, per a compensar els sobre-cost del peatge dels túnels, s’han auto-premiat -mentre esperaven a la resta de la colla- fent un pre-esmorzar de xocolata amb xurros.

Aparcar en un petit i enfilat poble com Olivella, no és fàcil. I això que a la plaça de l’Ajuntament hi ha un espai d’aparcament. Cada veí deu tenir un o dos cotxes... i a més, avui, una altra colla de veterans excursionistes ha arribat quasi al mateix moment que ho hem fet nosaltres. Finalment tots hem pogut deixar els vehicles, ben aparcats, sense infringir cap ordenança ni deixar cap olivellenc tancat i sense poder sortir de dins de casa seva.

Parroquia de Sant Pere i Sant Feliu d'Olivella

L’esmorzar.- Com que hem matinat, la gana es fa sentir. Enfilem el carrer que porta a l’església i ens “entaulem” en uns grans bancs de pedra de la placeta que hi ha al costat. Hi tenim de tot: sol (que avui s'agraeix), una font, un pou, papereres, una bona vista sobre el poble, el turó del castell i tot l’entorn, uns espectaculars margallons i un parc infantil amb tobogans i gronxadors...

Fem l’esmorzar tradicional: entrepans, aigua, vi, olives, pa de pessic amb taronja, assortit de xocolates, cafè i gotes. No ens estem de rés (be, jo diria que les “nenes” de gotes no n’han pres... però tampoc ens han renyat als qui ho hem fet).

L'esmorzar

Reconfortats, pugem uns graons fins la façana de l’església “nova” (nova, nova, no ho és gaire: dedicada a Sant Pere i Sant Feliu és va construir entre els anys 1625 i 1671...). En contemplem els detalls i la vista que, des del mirador, es te del poble i el seu entorn. 

Se’ns fa tard i decidim començar la caminada. Son 2/4 d’ onze.

Pou dels matxos

La ruta d’anada fins al castell.- L’itinerari senyalitzat al Castell Vell surt pràcticament de davant l’Ajuntament. Al poc de caminar passem per Can Pau, una masia d’origen medieval amb edificis afegits que atorguen unes dimensions considerables a tot el conjunt. Aquesta casa te l’única era que queda a Olivella, de les tres que hi havia al poble, on antigament s’hi batien els cereals. Voltem gairebé tot l’edifici i baixem pel camí que passa pel costat d’un pou amb un abeurador, el Pou dels matxos o de Can Pau, documentat des del 1847. Una mica més enllà passem pel costat d’un gran exemplar de roure ara despullat però, per les fulles que hi ha per terra, ens atreviríem a dir que és un roure de fulla petita o valencià.   

Travessem la carretera que va a la Plana Novella i un torrent, aquest lloc l’anomenen La Carrerada -un pas entre marges per evitar que els ramats passessin pel conreus- documentat també des del 1681. El camí, un corriol entre margallons, pins i matolls, s’enfila serrat amunt fins al Coll del Triador. Mentre pugem anem deixant enrere la visió del fons de la vall i del poble d’Olivella. 

Un cop som dalt, reptant-nos, veiem retallant el cel dalt del turó, el punt a on ens dirigim: el castell d’Olivella. 

Caminem acompanyats de pins blancs o de garrigues i brolles de romaní a les parts solelles i pedregoses. I aquí i allà, per tot arreu, la petita palmera representativa del Parc: el margalló.

Passat el coll, canviem de vall i baixem per l’obaga, enmig d’una frondosa pineda, fins el Fondo de la Servera. Just a la clotada, dins del bosc, hi ha una barraca feta de pedra seca: La Barraca del Borregaire –construïda per un pagès d’una casa del carrer Major d’Olivella coneguda per Cal Borregaire-. Aquesta barraca tenia molt a prop una gran servera (1) que va donar nom al fondal: “el Fondo de la Servera”.

A partir d’aquest punt, el camí és fa més ample però el deixem ben aviat per agafar, senyalitzat a mà dreta, un corriol que puja cap a la Font del Rector. A mesura que ens elevem emergeix davant nostre, dalt del turó, el castell i, sota seu, les runes de l’església de Sant Pere. Quan comencem a baixar cap el fondo on hi ha la font (conegut antigament com a coma de Sant Pere), deixen a la dreta un trencant –que després agafarem- que retorna a Olivella pel Barret del Rector i la Cova de Can Muntaner. Ens crida l’atenció la presència, al costat del camí, d’un bon nombre de cirerers d’arboç; observem que estan florits (ho fan des d'octubre a gener; aquestes flors, però, no fructificaran fins d’aquí a un any, en aquesta mateixa època, coincidint amb l’obertura de noves flors). Arribem a la font. 

La Font i els Safareigs del Rector és un llocs sorprenent, una mena d’oasi. L’entorn canvia sobtadament amb la presència de l’aigua i encara avui s’entreveuen senyals de presència humana: velles feixes i marges esglaonats d’antics conreus, algunes oliveres, els grans safareigs –un plafó informatiu ens explica la seva història i funció (2)-, abeuradors per a bestiar –un d’ells carregat d’història (3)- o uns metres més endavant, dalt d’un collet, les ruïnes de l’antiga rectoria. 

El castell des de la Font del Rector. Observeu les
antigues feixes dels camps de conreu.

És un lloc arrecerat i tranquil que convida al descans. Als safareigs hi veiem -i felicitem la iniciativa- rampes per amfibis (i segurament d’altres animals) que, evitant les parets llises i verticals (una verdadera trampa per a moltes especies), els deu ser d'una vital ajuda. Ens hi estem, drets al sol o asseguts en uns bancs de pedra, xerrant una estoneta; imaginant com devia ser -de difícil- la vida de la gent que poblava aquets indrets aspres, sense gaire terra fèrtil i amb poca aigua; la força i el coratge –en aquest cas- de les dones que acudien al lloc, les seves converses, el “safareig” que devien fer, les confidències, les penes i les alegries... Ho visualitzem i comentem, filosofem, rumiem,... mentre, alguns companys, van fent fotografies.

“Avui si que anem a un ritme xino-xano, xino-xano... ens entretenim molt i farem curt de temps !!!”  diu de sobte, trencant tot l’encant i posant-se la motxilla a l’espatlla –en una clara al·lusió a que hem de reprendre el camí- un dels organitzadors de la sortida. Tornem-hi !!!

Absis de Sant Pere de Castellvell

La pausa ha anat be per agafar forces i poder pujar el que gairebé és l’últim tram fins arribar al castell. Passem prop de la vella rectoria, en un estat completament ruïnós, i girem cap a l’esquerra per encarar, ara sí, l’últim tros costerut. Enfilem un tram esglaonat –protegit per una barana de fusta- i arribem a les ruïnes de l’església de Sant Pere del Castelvell o l’Església Vella. La primera referència d’aquest temple és de mitjans del segle X, quan era possessió de la mitra barcelonina. Era l’antiga parròquia d’Olivella. Actualment és una completa ruïna, en queden uns panys de mur on s’endevina l’arrencada de la coberta en volta de canó, l’absis semicircular amb una finestra d’esqueixada simple i poca cosa més. El tipus de construcció, amb carreus petits ben ordenats en filades, correspon a les fórmules d’arquitectura rural de finals del segle XII. Al segle XVI la parròquia es traslladà al nou temple de Sant Pere i Sant Feliu que es construí en un lloc més accessible, a tocar de la riera de Begues, on hi havia el Castell Nou d'Olivella i que hem vist a l’ inici de l’excursió. 

Finestra de l'absis de Sant Pere de Castellvell

Interior de Sant Pere de Castellvell

El Castell Vell d’Olivella.- Fem el darrer esforç. Des de la vella església romànica, amb una curta pujada, accedim dalt del Turó del Molí a 303 m d’alt on hi ha les restes del castell d’Olivella. Documentat, per primera vegada, el 992 formant part de la línia defensiva de la Marca Hispànica, el tornem a trobar mencionat –amb el nom d’Ulivela- el 1038, i referenciat de nou el 1191, el 1216 i el 1236. Construït els segles X-XI, el segle XIII degué ser el període del seu màxim esplendor formant conjunt amb la església de Sant Pere. Posteriorment, especialment a partir del segle XV amb la construcció del Castell Nou a la vall, es degué abandonar. Del vell castell només en resten uns murs, de poca alçada, que dibuixen una planta trapezoïdal. Les parets són de pedra poc treballada i morter d'escassa qualitat. Enmig de les runes i aprofitant les pedres del castell un dels rectors va iniciar, al segle XVIII, la construcció d’un molí de vent –la torre rodona que avui podem veure- que va quedar inacabat per la mort del mossèn, mentre s'estaven traslladant les moles des de Vilafranca. Aquestes van quedar abandonades i hom diu que una està a la riera de Begues i l'altra, pel camí de Santa Susanna, a la serra dels Carlins.

Des de dalt estant contemplem el panorama, els característics relleus calcaris, blanquinosos i abruptes de l’interior del massís de Garraf que contrasten amb el verd dels fondals o valls –els “fondos”- amb més abundància de vegetació. Podem resseguir, també, la ruta que hem fet des del poble d’Olivella on hi destaca l’església de Sant Pere i Sant Feliu. 

Fem la fotografia del grup de caminadors -que han pujat fins el castell- i reprenem el camí de tornada.

Els "cimaires" d'alt del castell. Observeu en
 Pedro i l'Elena, els més alts de la colla...

La ruta de tornada fins Olivella.- Desfem el camí fins retornar, de nou, a la Font i els Safareigs del Rector. Agafem el trencant que, fa una estona, hem vist que porta al Barret del Rector. Quan al cap de poc hi arribem, ens trobem davant de quatre grosses pedres, agrupades damunt d’un rocallís, que ens recorden el capell o bonet dels capellans, d’aquí el nom. Hi ha diferents teories que intenten explicar l’origen d’aquesta curiosa disposició: alguns hi veuen un caprici de la natura, d’altres creuen que va ser l’efecte de la caiguda d’un llamp sobre una penya el que va provocar aquesta curiosa escultura natural i també els qui pensen que es tracta d’una fita o monument megalític –alguns afirmen que antigament hi havia una gran pedra plana a sobre i que va desaparèixer quan algú va pensar que s’hi amagava un tresor...-. Nosaltres, de teoria, no en tenim cap, però ens hi fem una segona foto del grup, ara sí, amb tots els caminadors.

La colla de "caminaires" al ple.

Continuant per un camí paral·lel a la riera de Begues, arribem a un mirador que ens permet veure, a l’altra riba, la cova de Can Muntaner. Un petit corriol, que travessa el torrent, permet –ens pocs minuts- anar a visitar-ne el seu interior. Alguns de la colla així ho fan. Com d’altres coves del municipi degué estar ocupada des del Neolític (4.000 aC); no s’hi ha trobat mai restes arqueològiques (4) -hom creu que, per la seva proximitat a la riera, les repetides inundacions les poden haver fet desaparèixer, a més, modernament la balma ha servit de aixopluc dels ramats de les masies properes que en poden haver malmès qualsevol indici-. 

Reprenem la marxa. El camí aviat es transforma en un corriol que transcorre, pel mig de nombroses alzines, riera de Begues avall. Al paratge, fresc, humit i amb un cert encant, s’hi fa la vegetació típica de l’alzinar: marfull, galzeran, arítjol enfilant-se pels troncs, abundants esparregueres, i, sorprenentment, boixos. El camí baixa fins la llera del torrent, passant pel mig de parets erosionades, grans rocs i tenint de caminar, sovint, per damunt dels palets. Sort que, avui, no hi baixa aigua !!!

Sortim del congost. Deixem a la nostra dreta un monumental pi pinyer. A partir d’ara, el camí es fa més ample i passa pel mig de l’anomenat “bosc de la Marcel·la” –nom de la mestressa de Can Suriol que va fer la plantació- o Els Pivens, una gran pineda amb alguns exemplars centenaris.

Deixem a la nostra dreta el camí que porta a la Sínia de Can Duran i continuem, amb una lleugera pujada, per sobre de Can Muntaner. El camí passa, entre el bosc de pins i algú margalló, per sobre d’unes cuidades vinyes –de vells i joves ceps- amb molt bon aspecte. Travessem la carretera i ens enfilem cap el poble d’Olivella, fins el mateix punt on hem iniciat l’excursió. Final de la caminada. En l'excursió d'avui, segons els nostres equips de mesura, hem fet 7,9 km i superat uns desnivells de + 310 m i - 290 m.

El dinar.- Son ¾ de dues quan posem en marxa els cotxes per baixar fins Avinyò Nou, a dinar. Ho fem al restaurant La Vinya l’Origen. Ja ens hi esperen, en una llarga i ben parada taula, els 4 companys que només han vingut a l'àpat (detall que els agraïm). Ahir ja havíem dit, als dels restaurant, els plats que cadascun de nosaltres havíem triat del menú: amanides, llenties, remenat de bolets amb botifarra negra,... tonyina a la planxa, rodó de vedella, conill amb cargols, pollastre a la brasa, xurrasco,... Mentre ens porten el dinar prenem les preceptives cerveses i brindem per la salut de tothom. El dinar ha estat prou be i a un preu molt acceptable. Prenem les postres, els cafès, tallats i cigalons. Fem la foto de tot el grup  i ens acomiadem  agraïnt als hostalers el servei. 
Al sortir decidim anar a comprar pa i coca de forner (aquesta nit no han fet fornada i, ens adverteixen que son d’ahir...). Amb la coca, a fe de Déu, els qui n’hem comprat ho hem notat: d’ahir o de fa més dies !!!; però el pa de pagès, molt bo, s’ha aguantat molt be. 

Foto de grup de tots els "dinaires" d'aquesta sortida

Celler "Els Tres Toms"

En Josep Lluís, bon coneixedor d’aquest –i de molts altres pobles- ens comenta que sol comprar productes de la terra en un proper celler –“Els Tres Toms”-, a la carretera que va cap a Begues, just a la sortida d’Avinyò Nou. Els qui, més lliures de compromisos, no tenim pressa hi anem i ens abastim de vermut, vi, cava i fruita per a uns quants (segur ?) dies. 

Davant del celler, amb els maleters dels cotxes ben carregats, ens acomiadem fins a la propera sortida que serà, si no hi ha rés de nou, el dijous dia 2 de febrer.

Una forta abraçada a tots i a totes i, com a mínim, fins llavors.

Text.- Pep

Fotografies.- Mª Rosa, Enric, Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.       

Vídeo.- Jaume. https://youtu.be/w3lcIybMoFc 

NOTES.-

1.- La servera (Sorbus domestica) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de fins a 20 m d’alçada, del qual se n'aprofita els fruit, la serva. Floreix a la primavera i els seus fruits, poc apreciats i  amb la forma d’una petita pera, es cullen a la fi de l'estiu i s'han de sotmetre a una sobremaduració en palla per a poder ser comestibles. Tradicionalment era present, com a arbre ornamental, a la majoria de masies. En temps dels romans, de les serves se'n feia un suc que un cop fermentat constituïa una beguda alcohòlica que anomenaven "cerevisa", d'aquí deriva la paraula catalana cervesa referida però a un producte molt diferent. Actualment, la serva pràcticament no es comercialitza.

2.- Aquesta font –documentada l’any 1681 com a Font del Castell Vell- proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les hortes que hi havia en les feixes de sota mateix de la font. Els recuperats safareigs porten la data de 1860. Explica, també, el rètol informatiu: “A l’estiu i en èpoques de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris en racionaven l’ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra. Posaven la roba en uns cubells de zenc amb aigua i cendra i la deixaven estovar. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, l’estenien sobre les mates. Aquesta activitat s’aprofitava també per a controlar els conreus propers als safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar.”

3.- A la Font del Rector, a tocar del camí, hi ha dos abeuradors: un en forma de prisma rectangular i l’altre cilíndric. Aquest darrer –segons el volum XIX de Catalunya Romànica, pàg. 267- és una pica baptismal, procedent de la propera església de Sant Pere de Castellvell. La part superior d’aquest vas –d’uns 1,2 m de diàmetre exterior- està trencada i només en resten uns 15 cm d’alt. Presenta, com a decoració exterior, uns cercles fets per incisió i amb punxó. Som un país ben curiós. Reaprofitem, com abeurador per al bestiar, una resta arqueològica de fa quasi mil anys !!!. Els americans la tindrien, segur, en el lloc preferent d’un museu: “Pica baptismal romànica del segle XII. Origen Catalunya (Spain)”. Aquí, completament ignorada (potser ha estat millor així... no ho feu córrer), li hem donat un ús més pràctic. Penseu, però, la quantitat de nous cristians –entre els quals algun musulmà convers (potser per força)- que s’hi degueren batejar... !!!. “Cosas veredes, amigo Sancho, que farán fablar las piedras...” o, potser, millor que les pedres no parlin... les dirien molt grosses.  

En primer terme la pica baptismal
 romànica reaprofitada

4.- Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.- "Memòria de la intervenció arqueològica a la Cova de Can Muntaner i al Barret del Rector" amb informació d’altres indrets d’Olivella: 

http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/documents2008/qmem6736_web.pdf.pdf

LA CONTRA

La teoria de conjunts.

La sortida xino xano d’aquest dijous va posar de manifest quelcom que durant la passada setmana ja es va intuir en el nostre xat de Whatsapp.

En nostre grup d’antics escoltes acompleix la teoria matemàtica de conjunts. És a dir, constitueix un model complex que si bé és força transversal en quant a ideals i voluntat, no ho és pel que fa a extracció sociològica, nivell de vida, ni satisfacció vivencial.

Així les coses, la voluntat de passar-nos-ho bé intentant deixar (el més tard possible) aquest mon, millor del que ens el vàrem trobar (tot i fent conya de les coses que no ens agraden) no va fer ploure a gust de tothom. I això us ho diu algú que com a meteo-friqui afeccionat en sap una mica.

I és que la complexitat que us mencionava propicia que tinguem la pell molt fina de forma generalitzada.

Veiem la dinàmica de conjunts d’aquesta darrera xino xano:

1. Del conjunt que ens vàrem aplegar per anar a Olivella hi havia dos subconjunts principals; les dones i els homes. Bé per ser rigorosos potser hi ha un altre subconjunt que no hem detectat, però que evidentment pot existir i que encara complicaria més les coses.
2. Així mateix hi havia tres subconjunts desproporcionats en quant a nombre de integrants; Els creients, els agnòstics i els ateus. L’ordre pel qual els he mencionat no representa la seva importància numèrica.
3. També podríem afegir tres subconjunts en aquest estudi; els catalans de soca-rel, els mestissos i els nouvinguts. Però no soc jo ningú per atorgar carnets de catalanitat.
4. Al mateix temps el total de la colla de la passada setmana disposa de tres subconjunts para-concèntrics; Els “dinaires” que formàven la totalitat, els “caminaires” que són els que van fer l’excursió i els “cimaires” que van fer cim. Aquests grups els he anomenat para-concèntrics perquè cada subconjunt està contingut dins de l’anterior si bé que no necessàriament comparteixen el centre.

Això ho podríem representar d’aquesta forma:

Com podeu veure, aquesta complexa representació només pot servir per establir el retrat robot del nostre grup. Que és:

Home, agnòstic, mestís i caminaire.

Cosa que d’altra banda ja sabíem, però és clar que no tothom s’assembla al retrat robot i haurem de tenir compte de no generalitzar i creure que tots pensem igual.

Per tant, mantinguem la voluntat de poder-nos dir de tot amb bon humor i hidratem-nos aquesta pell tant fina que tenim per a què els dards ens rellisquen sense fer mal.

Ah! No patiu, després d’escriure aquesta contraportada, jo tampoc he entès res. Però la parida pseudomatemàtica m’ha servit per fer un exercici de pedanteria inqualificable i quedar-me molt descansat. 

Joan Miquel

ANIVERSARI DE LA MORT DE B.P:

76è ANIVERSARI DE LA MORT DE 

BADEN-POWELL

El passat dia 8 de gener va fer 76 anys de la mort de Robert Baden Powell –B.P. com sempre l’hem denominat els scouts-, fundador de l’Escoltisme.

L’any passat (i ho sentim) ens passà per alt la commemoració del 75è aniversari, un número rodó d’aquells que cal mencionar i recordar. Com que mai és tard, si el propòsit s’ho val, ho fem enguany. 

ELS ULTIMS ANYS DE B.P: 

Quan el 1938, als darrers anys de la seva vida, la fortalesa d’en Baden Powell començà a minvar, retornà – juntament amb la seva muller Olave- a la seva estimada Àfrica. S’instal·laren a Paxtu una petita residència de la població de Nyeri (Kènia) en un indret molt tranquil amb una meravellosa vista de selva fins als cims nevats del Mont Kènia.

Fins i tot en aquest lloc, on s’havia retirat, B.P. continuà mostrant-se actiu escrivint i dibuixant fins que, pocs dies abans de complir 84 anys, el 8 de gener de 1941, morí.

Dels seus darrers moments tenim el testimoniatge d’unes notes tretes del diari d’Olave St. Clair Soames muller d’en B P i Cap Mundial de les noies guies:

"7 de gener. El meu amor va dormir la gran part del dia. Havent menjat, la Germana Ray, asseguda al meu costat, va dir que semblava que estava més greu i probablement no passaria la nit. Respirava pesadament, gairebé inconscient i només movia la mà de tant en tant. Jo em negava a creure que la fi s'acostava. Vaig anar al llit i em vaig adormir."

"8 de gener. A les 2:30 em va despertar la Germana dient "se’n va". Vaig anar a la seva cambra i, asseguda al costat del llit, em vaig adonar que la vida del meu estimat s'acabava. Estava totalment inconscient, respirant lentament, gairebé absent, pàl·lid i prim. La Germana Ray estava asseguda a l'altre costat del llit, prenent-li el pols -que amb prou feines se sentia-. Al voltant de la 5:00 vaig pensar que viuria aquest dia i me’n vaig tornar al llit a escalfar-me. Vaig besar el seu front i la Germana Ray es quedà amb ell. Jo jeia al llit sense dormint i pendent de la cambra del costat. De sobte, a les 5:45, entrà precipitadament la Germana Ray tot dient:"se'n ha anat".

"Es veia tan dolç i perfecte en la mort com va ser en vida, total i absolutament noble, bo, estimat, meravellós, gran i sense cap defecte."

Baden Powell i Lady Olave

Va ser enterrat dins del Cementiri de Sant Pere del Parc Natural Wajee, a terra en una senzilla tomba, on en una làpida de marbre s'hi posà:

“ROBERT BADEN-POWELL
Cap Scout Mundial

Nascut el 22 de febrer de 1857

Mort el 8 de gener de 1941”

A la mort d'Olave, el 25 de juny de 1977, també hi va ser enterrada amb un retol similar. Des de llavors les seves restes reposen juntes.

I sota d'aquest breu epitafi el signe de final de pista, d'haver arribat al punt final, com a símbol d'haver compler -tots dos- la missió de promoure l'ideal d'una nova joventut per tot el món.

Accès al recinte on hi ha la tomba de Baden Powell i Lady Olave,
 el camí del mig de la fotografia hi mena.

L’ANY 1941, A ESPANYA, LA NOTÍCIA DE LA MORT DE B.P. ES VA GAIREBÉ SILENCIAR.

A l’estat espanyol, en els anys més blau-falangista –i per a molta gent, més negres- del franquisme, la notícia va passar gairebé desapercebuda. Feia molt poc que el règim havia “suspès”, per mitjà d’una circular enviada a tots els governadors civils, l’escoltisme a tot l’estat (1). El moviment escolta tingué de passar, primer a la clandestinitat i –amb el pas dels anys- a una certa i discreta activitat “tolerada”.

Un bon amic scout, en Eduard Candami, ha cercat entre els diaris espanyols de l’època el ressò de la notícia amb la mort d’en B.P; només ha localitzat aquest petit breu en l’ABC:

   

EL DARRER MISSATGE DE B.P ADREÇAT ALS SCOUTS.

Estimats scouts: 

Si mai heu vist el conte “Peter Pan”, recordareu que el cap dels pirates sempre estava fent el seu discurs de comiat perquè temia que quan li arribés la seva hora no tingués ja temps de fer-lo. Això és el que em passa a mi, i per tant, encara que en aquest moment no m'estic pas morint, ho faré un d'aquests dies i vull enviar-vos un missatge de comiat.

Recordeu bé que aquests mots seran els últims que sentireu de mi, per tant mediteu-los.

He tingut una vida molt feliç, i voldria que també la tinguéssiu cadascun de vosaltres.

Jo crec que Déu ens posà en aquest món tan bell per a ser feliços i gaudir de la vida. La felicitat no s’obté pas fent-se ric, ni tan sols reeixint en la pròpia carrera, ni satisfent tots els gustos. Un bon pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort mentre sou nois, perquè pugueu ser útils i, per tant, gaudir de la vida quan sigueu homes.

L'estudi de la natura us demostrarà com Déu ha omplert el món de bellesa i de coses meravelloses perquè les gaudim. Acontenteu-vos amb el que us hagi tocat i traieu el millor partit d'això. Mireu el costat bo de les coses, i no el dolent.

Però el camí autèntic per aconseguir la felicitat és fent feliç l’altra gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat, i  quan us arribi l'hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no haureu malgastat el temps, sinó que haureu fet tot el que heu pogut. Estigueu “Sempre a punt” per a viure feliços i per a morir feliços, sigueu fidels sempre a la vostra Promesa Scout –fins i tot quan ja hàgiu deixat de ser nois-  i que Déu us ajudi a fer-ho així.

(Trobat entre els papers de B.P. després de la seva mort)

VÍDEO DE L' ENTERRAMENT DE B.P.

Complementem aquesta entrada amb un document històric excepcional: un vídeo amb escenes de l’enterrament de B.P. Cal tenir en compte, al visionar les imatges i veure l’abundància –a més de la família (amb l’esposa i els tres fills), molts escoltes i noies guies- de nombrosos companys d’armes, honors militars i autoritats. El funeral de B.P. va ser un destacat esdeveniment oficial i social. Cal tenir present que B.P. era un militar (Coronel durant molts anys i que el 1907, al passar a la reserva, assolí el grau de Tinent General); que Kenia el 1941 formava encara part de l’Imperi Britànic (no va ser un estat independent fins el 1963) i que B.P. havia sigut distingit, el 1929, pel rei George V com a Baró, amb el títol de Lord Baden Powell of Gilwell. Sense oblidar, evidentment, la fundació i dedicació -durant més de 40 anys- a l'Escoltisme. La nombrosa presencia d’scouts i guies, en el comiat del seu Cap Mundial, n'és un bon testimoni.

https://www.youtube.com/watch?v=WWPDHnJsPNU 

NOTA 1.- “Teniendo en cuenta que la Asociación denominada los Exploradores de España tenía por finalidad propia la práctica de distintos deportes, habría de entenderse sometida por entero en su organización y funcionamiento al Comité Olímpico Español, con arreglo al Decreto de 27 de Agosto de 1938, que confiere a este Organismo Nacional, bajo las directrices del Estado, la representación exclusiva del deporte hispano en todos sus aspectos y modalidades; pero como los fines que asigna, a los Exploradores de España el artículo I Q de sus Estatutos se hallan embebidos, aunque con desviaciones en su orientación, en las Organizaciones Juveniles de F.E.T. y de las J.O.N.S., que dedican sus actividades a la formación y exaltación de la unidad del espíritu nacional, mediante la educación moral, física, patriótica y premilitar, basada en los Principios Nacional Sindicalistas; surge la conclusión lógica de que, en los actuales momentos, no solo carece de razón de ser, sino que es incompatible con estos, postulados, una Asociación que, como los Exploradores de España, aplica al cumplimiento de sus fines los principios, métodos y procedimientos del Escultismo universal, en relación y bajo, dependencia de organismos de carácter internacional. En su consecuencia, los Exploradores de España carecen actualmente de personalidad.

Lo que digo a V.E. para su conocimiento y efectos
Madrid, 22 de Abril de 1940.

El Subsecretario de Gobernación (firmado)”

CRIDA A LA 74ena SORTIDA XINO-XANO

Olivella envoltada de vinyes, pinedes, fondos i les muntanyes de Garraf

CAMINADA PEL GARRAF MÉS VERGE: 

AL CASTELL VELL D’OLIVELLA

Data.- Dijous 12 de gener de 2017

El Puig Molí amb les restes del castell d'Olivella

Tipus d’itinerari.- El massís de Garraf amaga autèntics tresors com el recorregut del sender local SL-C 100, una proposta excursionista que transcorre per un dels paratges més ben conservats del Parc Natural del Garraf. El recorregut circular –surt i retorna del poble d’Olivella-, a més de la caminada, té uns al·licients afegits tant des del punt de vista paisatgístic com del patrimoni cultural, etnològic i natural.

Font i safareig del Rector, al fons el Puig Molí

La Barraca del Borregaire

A la vora del nucli antic d’ Olivella, al cor del Parc Natural, s’hi amaguen les restes d’un castell medieval: el castrum Olivella -del segle X- que formà part, dalt del Puig Molí (303 m d’alt), del sistema de defensa de la Marca Hispànica, quan els cristians tractaven de recuperar les terres ocupades pels musulmans. Al costat del castell hi ha les restes de l’església vella –del segle XIII- que conserva, encara, part del seu absis i de les parets romàniques. A més del castell, l’itinerari passa per una barraca de pastor de pedra seca, una font i antic safareig (un dels pocs punts d’aigua en aquest territori tan sec), una gran roca amb forma de barret de capellà anomenada popularment el Barret del Rector, la cova o balma de Cal Muntaner, una gran cavitat situada a tocar de la riera de Begues, la pineda centenària de Pivens i una vella sínia. Un territori amb la presència de vinyes que ens recorden que som a la zona de producció de la DO Penedès. 

Absis romànic de l'esglesia de Sant Pere de Castellvell

El Barret del Rector 

Al llarg del recorregut descobrirem, també, alguns dels elements naturals del massís de Garraf, com els fondos (torrents) i la seva vegetació, les formacions de roca calcària que originen rasclers (afloraments de roca esculpits i punxants), les coves i avencs o els margallons (la única palmera autòctona a Catalunya), que ens permetran fer-nos una idea de com ha estat de difícil la presència humana en aquests terrenys aspres, sense gaire sòl fèrtil, ni aigua. A poc a poc, els habitants dispersos pels masos es van anar agrupant a Olivella, originant aquest petit i bonic nucli urbà. Si el temps ens ho permet, podrem fer una passejada pels seus pocs carrers, l’església -construïda l’any 1430 i reformada el 1607, sobre les restes del Castell Nou (documentat des del 1264)- i algunes de les seves pintoresques i velles cases.

Cova o balma de Can Muntaner

Cal agafar, a Pallejà, el carril
 B-24 i N-340

Recorregut i dificultat.- La aproximació fins a Olivella, la farem en cotxes. Hi anirem, des de Barcelona, per la A-2 i la B-23. A la sortida 599 "Pallejà" prendrem la B-24 (Vilafranca del Penedès/Tarragona) fins a Vallirana (el punt de trobada de tots els vehicles serà la benzinera de Repsol que hi ha a la sortida de Vallirana). Continuarem, ja tots plegats, per la N 340 (la carretera de l'Ordal) fins passat Avinyonet del Penedès (Avinyó Nou) on, en una gran rotonda, ens desviarem per la BV-2415 i, després, la BV-2111 fins Olivella.

Sortida 599 de l'autovia (A2/B-23): Pallejá i B-24

Descripció del recorregut a peu: 

Detall d'un dels carrers d'Olivella

0,00 km. Olivella (207 m d’alçada). Situats davant de l’edifici de l’ajuntament, on hi ha una font, sortirem cap a l’esquerra baixant unes escales i seguint els indicadors del SL C- 100 –marques verdes i blanques- cap al torrent del Pont. Es passa pel costat d’un pou, el Pou del matxos –documentat des del 1847-; continuarem recte tot deixant a l’esquerra el camí per on després tornarem. Ja sota el poble, travessarem la carretera que va a la Plana Novella i el torrent. Seguint sempre els senyals del sender local –que no deixarem en tot el recorregut– ens adreçarem, ens suau ascens, fins al coll de Triador. 

0,97 km (246 m) 20 min. Coll del Triador; canviarem de vall, es baixa per l’obaga, envoltats de pins, fins al fondo de la Servera on ens trobarem amb una pista per on discorre el sender de petit recorregut PR C-37 –senyals de color blanc i groc-. Es gira a l’esquerra (NO). A mà esquerra, dins del bosc, una vella barraca, la Barraca del Borregaire, mostra el traçut art popular de la construcció amb pedra seca. Continuarem per la pista fins a trobar un corriol senyalitzat a mà dreta, que seguirem en pujada. A mesura que ens elevem emergeixen el castell i, sota seu, les runes de Sant Pere. 

Font i safareig del Rector

2,01 km (229 m) 50 min. Font del Rector i safareig, que feia, també, les funcions d’abeurador –documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell-. Es passa el fondo del torrent on conflueix un camí que després s’utilitzarà. De nou en pujada, es deixen a la dreta les runes del mas de la Rectoria. S’arriba a un collet; a l’altra banda hi ha el mas Vendrell. Prendrem el corriol que surt a l’esquerra (SO) el darrer tram, amb forta pujada, ens portarà fins a les restes del castell. Cal enfilar un tram d’escales per arribar a les runes de l’església romànica de Sant Pere de Castellvell. 

La torre del molí enmig de les restes
del castell vell d'Olivella

2,50 km (303 m) 1 h 10’. Castell vell d’Olivella, al cim del puig  Molí o turó del Castell Vell; les restes del qual, molt malmeses tenien forma quadrada, estan coronades per una torre circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, quan el castell ja era abandonat, pel rector del poble que hi volia instal·lar -en una contrada sense corrents d'aigua- un molí de vent; per la mort d’aquest rector les obres van quedar inacabades. Tot i la moderada altitud hi ha una bona vista sobre l’entorn on destaca, a llevant, el puig de la Mola (537 m), un dels cims més alts del massís de Garraf. Tornarem enrere desfent el camí fins al torrent i safareigs del Rector on, en una cruïlla de corriols, prendrem el trencall de mà dreta –que indica el Barret del Rector i Olivella-, que baixa seguint el fondo. 

3,30 km (177 m) 1 h 30 min. Barret del Rector. Curiosa formació calcària que recorda un capell o bonet de capellà. Es continua cap avall i es desemboca a la pista del fondo de la Servera, on retrobarem el PR; continuarem cap a la dreta, a ponent. Una mica més endavant hi ha una bifurcació; es continua recte, pel fons de la vall, es passa un cadenat i s’arriba a una altra bifurcació. 

El mirador des de l'interior de la balma de Can Muntaner

3,94 km (158 m) 1 h 40 min. Trencall a la cova de Can Muntaner –possiblement utilitzada des de temps prehistòrics-. Deixarem la pista i prendrem el corriol de la dreta que du fins a un mirador abocat sobre la gran balma, separada de nosaltres per la riera de Begues i accessible per un baixador. Es continua cap a ponent seguint el corriol que baixa al fons del torrent i fa cap a la pineda centenària de Pivens –amb exemplars de pi ver, en llatí “pinus pinea” plantats el segle XVIII-, que travessarem. A l’altra banda del fondo podrem distingir una sínia de pedra desproveïda d’aparell –la Sínia de Can Duran que ja existia el 1847-. Girarem al nord per passar per sobre de can Muntaner –on hi ha una olivera mil·lenària- . Vorejant les vinyes i després per sota d’un bosc, ens dirigirem cap al SE. Arribarem de nou la carretera de la Plana Novella, que cal recórrer durant uns 200 metres, fins fer cap al punt d’inici de l’excursió. 

6,07 km (207 m) 2 h 30 min. Olivella. Plaça de l’ajuntament i final de la caminada.

El recorregut, a peu, total és de 6,07 km. Desnivells acumulats +/- 300 m. Temps emprat en la caminada (sense pauses ni aturades) 2h 30’. Dificultat mitjana-baixa.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l’excursió, a les 14h 30', al restaurant La Vinya l'Origen Carretera de Barcelona (N 340), 49, telèfon 938 99 27 58 AVINYONET DEL PENEDÈS (Avinyó Nou). Tenen un menú, els dies feiners, a 10 euros, amb begudes i IVA inclòs.  

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi.

Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons.  

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada inicial, d'alguns cotxes, serà a les 7h 45' a Travessera de Gràcia/Llepant i la concentració, de tots els vehicles que anem a la sortida, serà a les 8h 30’ (puntuals) a la Benzinera de Repsol, que hi ha a la N 340 direcció Tarragona, a la sortida de Vallirana. A partir d'aquest lloc continuarem, plegats, fins al Port de l'Ordal i cap a Olivella.

La benzinera que hi ha a la sortida de Vallirana, direcció Tarragona,
 on ens hem de trobar a les 8h 30' del matí.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del dilluns 9 de gener 2017 contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o en Pep -els companys que coordinen aquesta sortida-, per a poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Aquest proper dijous 12 per celebrar l'entrada d'any, sembla que farà bon dia.
Els mapes consultats ens mostren un potent anticicló centrat al Altantic nord que es passeja per la península Ibèrica i que frena la massa d'aire polar que domina Europa.
Amb aquestes condicions el dia es llevarà deslliurat de núvols que no faran acte de presència fins a mig dia en forma de núvols de mitja alçaria, que no ocultaran el sol, però entrenyinaran prou com per no permetre l'alça de la temperatura des de llavors.
Hi haurà poca brisa, això combinat amb la nit haurà estat estelada, farà que de bon matí la temperatura als voltants d'Olivella oscilarà entre el 0º i els 3,5º, que quan arribem allà estarà entre els 2º i els 4º i que a la una del migdia s'assoleixin els 4,5º que ja no augmentarà degut als núvols abans esmentats.

Conclusió: Ja cal que ens abriguem força perquè farà el fred que toca.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dimarts 3 de gener

Hi ha novetats pel que fa al pronòstic.

El moviment atmosfèric circula amb retard com els trens estatals. Concretament amb catorze hores de retard i això canviarà forces coses. Com que a la nit haurà estat cobert de núvols la temperatura no baixarà tant i al matí encara haurà cel ennuvolat. Gaudirem d'una mica de sol al migdia i les temperatures aniran des dels 5º fins al matí, fins als 17º a la tarda.

No canvia la conclusió, perquè tot i que no tant, farà fred.

Ah! Compte! Que si per alguna raó la temperatura baixa un pel i es manté la humitat relativa: Pot nevar! 

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M.