CRÒNICA DE LA 76ena SORTIDA XINO-XANO

Aiguamolls i plantació de pollancres des del lloc on hem esmorzat

DE L’ESTACIÓ DE SILS A LA DE TORDERA: 

caminada per l’estany de Sils, el Puig Marí i els boscos i turons que les separen

Amb pocs minuts de retràs, quasi a 2/4 de deu, ha arribat el tren a l’estació de Sils (76 m d’alt). La Carme i l’Enric, amb el “cotxe escombra” ja ens hi estan esperant (tot i que, han dit, acabaven d’arribar...). Fem les primeres salutacions i, sense torbar-nos gaire, comencem la caminada.

Ens dirigim cap el petit nucli que formen l’església parroquial de Santa Maria, amb la rectoria i unes poques cases al seu costat, situat en un dels extrems de la població. Tot i que aquest temple ja és esmentat en un document de l’any 1184, l’actual edifici és de construcció moderna amb un campanar de torre quadrada.

Som al lloc on, des de l’antiguitat, hi havia un gran llac, l’estany de Sils, que feia uns 5 km de llargada per un i mig d’amplada (1).

Travessem, per un pont peatonal, la sèquia de Sils a la qual conflueixen els diferents “recs” que travessen i evacuen les aigües d’aquest gran pla, abocant-les, primer, a la riera de Santa Coloma i, després, a la Tordera. 

Pont sobre la Sèquia de Sils, al fons
 la parroquia de Santa Maria.

Ens dirigim a la zona d’aiguamolls regenerada, des que el lloc va ser declarat Espai d’Interès Natural. Trobem un mirador des de dalt del qual, en un indret tant pla, es pot tenir una visió panoràmica de l'estany amb els canyissars i arbredes que l'envolten.

Passem pel primer d’ un dels tres aguaits que permeten –amb un cert camuflatge- observar les aus aquàtiques. Per anar al segon –dins d’una caseta observatori- i al tercer, cal agafar un trencat que surt a la nostra dreta. Avui no hi ha gaire “bestiar” entrant, sortint o per sobre de l’aigua... només hi sabem identificar –clar, com que no ha vingut l’Elena Iniesta...- algun ànec.

L'estanyol des d'un dels aguaits

L'esmorzar

El campanar de l’església de Sils toca les deu, per això en Joan i algun altre, no estan per encantar-se gaire contemplant ànecs... “on i quan esmorzarem !!!”, és la seva primera, principal i vital preocupació... “va, colla, esmorzem...!!!, els ànecs ja els mirarem després... ara encara dormen !!!”, s’exclamen. Precisament teníem previst esmorzar en aquest punt de l’inici de l’itinerari. Ho fem arrecerats al costat del darrer aguait. No hi ha lloc per a seure i l’herba, a aquesta hora del matí, està ben molla de rosada. Esmorzem a peu dret, tot prenent el sol i fent circular –envoltats com estem d’aigua- la bota de vi. Entre rialles i converses ens anem cruspint els entrepans, l’assortit de xocolates –en Carles sempre ens sorprèn amb noves i originals varietats-, els fruits secs –les “energètiques calories” que ens aporta la Conxita-, una safata amb croissantets de mantega (amb i sense xocolata) que -de bon matí, tant bon punt han obert la pastisseria- la Carme i l’Enric han comprat a Sant Cugat..., el cafè –gentilesa d’en Jaume- i les ja tradicionals “gotes” –amb cada cop més “proveïdors”: en Llorenç, en Jaume i -el dia que venen- en Josep Lluís i en Zac...-.

A 2/4 d’onze en Joan Miquel, el “cap i guia” d’aquesta sortida, ens diu que hem de reprendre el camí: la ruta és llarga i tot i que, avui, tenim la sort de que, en Enric i la Carme amb el seu “cotxe escombra” ens aniran seguint, no ens podem entretenir més de l’ estrictament necessari... A més, hem engrescat a en Josep Mª –que te un compromís a mitja tarda i que per això no volia venir- per a que s’afegís a l’excursió, assegurant-li que dinarem a les dues i que, després, agafarem el tren d’ ¼ de cinc.

Els caminadors/es i darrera el "cotxe escombra", així qualsevol !!

Obedients, disciplinats i amb les panxes acontentades, reprenem la marxa. Anem travessant -nosaltres per ponts i el cotxe per guals- alguns recs, el Rec Clar, el Rec de Pins,... on l’aigua hi llisca enmig de reflexos. El camí -amb les vores plenes de flors- transcorre, planer i còmode, entre planters d’arbres i camps de conreu on hi predomina –segons els entesos de la colla- l’ alfals.

Ja gairebé tenim la primavera a sobre... !!!

Arribem, després d’haver recorregut uns 3 km, a les envistes de Maçanet de la Selva (100 m d’alt). Travessem, també per un pont i un gual, la Torderola, el darrer rec. Passem pel costat de la Depuradora Municipal tot vorejant, pel carrer de la Industria, el polígon industrial Puig Tió.

Mai s'ha de clavar un cartell a un arbre... perquè, si poden, se'l mengen...

Quan som a una rotonda entrem a la població, primer, pel carrer de Sils i, després, pel dels Dolors –amb forces cases antigues dels segles XV al XVIII- fins que arribem a la plaça de l’església. El temple parroquial és d’origen romànic –conserva l’absis del segle XI que, posteriorment, es va realçar i fortificar amb espitlleres-; la parròquia està dedicada a Sant Llorenç, patró de la vila. A la plaça també hi podem veure diverses  cases històriques, com la rectoria (segle XVIII), l’Hostal del Cavaller (segle XIV), Can Pau Morral (segle XVIII) o Ca l’Orenc (segle XIV-XVIII) que destaquen, sobretot, per les portes adovellades i els finestrals gòtics. En un racó de la plaça, a tocar de l’església, hi ha un monument als integrants de la Lleva del Biberó (2).

El Turó de Sant Jordi i, al cim, el castell de Torcafelló

Sortim de Maçanet pel nou eixample, on hi ha les escoles públiques i el pavelló municipal d’esports. Travessem la C-35 -que va d’ Hostalric a Vidreres- i l’ urbanització Bellavista. Davant nostre, a la dreta dalt del Turó de Sant Jordi, hi veiem el castell de Torcafelló (ben actiu entre els segles XI i XIII; al segle XVI, aprofitant part de les seves restes, hi construïren una capella dedicada a Sant Jordi que, a mitjans del XIX, va ser transformada en una torre de telegrafia òptica; fa pocs anys, entre el 1988 i el 1997, el conjunt ha estat restaurat).

Una flor no fa primavera... però moltes ?

Deixem les darreres cases i l’asfalt i sortim a camp obert; la pista pren direcció sud fins que arribem al pont que, per sobre, travessa l’autopista AP-7. Davant nostre veiem, el cònic Puig Marí amb la antiga torre de telegrafia al seu cim. Un cop som a l’altre costat de l’autopista, girem a la dreta. Passem a tocar de Can Seguers, una gran masia molt ben restaurada. El camí comença a enfilar-se per un dels vessants del turó de Can Xarambau (179 m d’alt). Abandonem la pista principal –que continua cap a Ca l’Artigues- i agafem un trencant que surt per la nostra esquerra. 

Can Seguers

El con del Puig Marí amb la torre de
telegrafia òptica i, a la dreta, Ca l'Artigues

Lava i greda volcànica
 al camí de Puig Marí

Passem prop de Can Pradell, que veiem en mig dels arbres, i anem a parar a un collet on  un corriol, que surt per la dreta, puja al Puig Marí (237 m d’alt). Alguns decidim pujar-hi mentre que d’altres prefereixen contemplar el panorama, no des del cim, sinó a l’ombra d’unes alzines, des del coll mateix. El Puig Marí és un con volcànic –vinculat a l’important zona volcànica de la Garrotxa-, tot i que el seu antic cràter ha desaparegut a causa de l'erosió. Està envoltat de col·lades de lava i antics cons paràsits del propi volcà; pels seus vessants es poden localitzar, també, roques eruptives i bombes volcàniques. Dalt hi ha una vella torre de telegrafia òptica reconstruïda, més aviat feta nova, pel Taller d'Història de Maçanet l'any 2011. Al cim hi ha, així mateix, les restes d’un vèrtex geodèsic i un llibre registre on en Jaume, el nostre fidedigne oficial notarial, hi ha “donat fe” de la nostra estada. El panorama que des d’aquesta talaia natural, avui, es domina impressiona: al fons els Pirineus nevats, destacant-hi el Canigó; les Guilleries, els castells de Farners i de Montsoriu; el Montseny, amb el Turó de l’Home i les Agudes; la Serralada Litoral, el Corredor, el Montnegre i les muntanyes de Malgrat, Blanes i Lloret que ens impedeixen veure el mar i, als nostres peus, per un costat, el gran pla que ocupà l’estany de Sils -dins del triangle que formen les poblacions de Maçanet, Vidreres i el mateix Sils- i per l’altre, les valls de la Tordera i la Vall-lloparda amb la serra que les separa –on hi ha el Turó de la Dona Morta i el Turó d’en Minguet- que serà per on nosaltres baixarem fins a Tordera. En Joan Miquel tenia preparat un extens i documentat dossier, sobre aquest tipus de torres i mitjans de comunicació fent servir la telegrafia òptica, per a ser llegit i comentat en aquest punt de l’itinerari. Com que la poca concurrència al cim i el horari no ho ha permès, us ho adjuntem com a nota (3). Abans d’abandonar el lloc, els “cimaires” ens hi fem la fotografia de record.

Torre de telegrafia òptica i grup de "cimaires" dalt del  Puig Marí

Caixa amb el llibre registre

L'alzineta de les quatre branques...
 o, potser, "les quatre barres"

Retrobats, al collet, amb la resta de la colla reprenem el camí. Som, no en tenim cap dubte, al cor de La Selva. Però que ningú s’espanti. Aquesta és una selva amable, sense perills. El nom de la comarca procedeix del llatí silva-silvae -recordeu les declinacions... ?- que significa bosc. Efectivament el bosc és el que dona nom a les terres selvatanes i, encara avui, és un dels primers elements del paisatge i un factor econòmic gens menyspreable. Boscos d’alzines sureres i de pins, a les serres i fins ran de mar. Boscos –de fet plantacions- de pollancres i de plàtans en les terres aquoses i fèrtils de les planes de l’interior. Boscos de castanyers a les Guilleries, amb el Montseny a tocar. Si, això és La Selva: boscos i aigua.

Passem a tocar del cim del Turó de la Dona Morta (185 m d’alt) anomenat així perquè la silueta d'aquesta muntanya, vista des del nord, sembla -estirada o allitada- una dona morta.

La silueta del Turó de la Dona Morta, des del nort, realment 
-amb un xic d'imaginació- sembla el cos d'una dona estirada

Amb una lleugera baixada anem carenejant per dalt dels serrats, amb la vall de la Tordera i l’ urbanització Mas Altaba, a la dreta, i la Vall-lloparda i l’ urbanització Terrabrava, a l’esquerra. En aquestes muntanyes i valls, el 15 d’agost del 2003, s’hi produí un gran incendi forestal del qual encara ara en veiem els efectes, que obligà –en plenes vacances d’estiu- a evacuar aquestes urbanitzacions i, fins i tot, es va tallar la N-II entre Tordera i Vidreres i, durant més de dues hores, l’autopista AP-7 a l’alçada de Maçanet. Sembla que aquell incendi va ser provocat –amb l’ intenció d’aconseguir, desforestant bosc, llocs de pastura- per un pastor de Can Peira -una gran i bonica casa per on, uns quilòmetres més avall, hi passarem-.

Quan som a l’alçada de Can Sureda, dalt la serra i a tocar del camí, hi ha un monumental suro que, ben segur, va ser testimoni d’aquell gran incendi i, segurament, se’n salvà pels pels o per la providencial intervenció dels bombers... Hi fem algunes fotografies.

Grup de caminadors (no hi son tots) davant del suro de Can Sureda

Seguim baixant. Passem pels verds camps de Mas Julià, una gran i blanca masia (dels segles XVI-XVII) amb un gran nombre de caps de bestiar, principalment, vaques de llet i ruscos d’abelles per a produir mel. Aquesta important casa dóna nom al veïnat del voltant, conegut com Pla d’en Julià.

Mas Julià

Més avall, voregem el Camp de tir al plat i la senyorial casa modernista de Can Peira utilitzada durant dècades, pels seus propietaris, com a casa d’estiueig.

Accès a Can Peira

Passem per Can Gener i Can Verges i arribem a baix, a la riba de la Tordera. La pista per on venim “desemboca” a la carretera GI-512, que ve d’ Hostalric i va a Tordera. La prenem, al llarg de mig quilòmetre, fins que arribem a les primeres naus del Polígon Industrial Sant Pere on, al carrer D a tocar de l’estació de Tordera (34 m d’alt), al restaurant Beltran 9,  hi tenim encomanat el dinar. Son 2/4 de dues, des que hem començat la caminada hi hem emprat -amb pauses i aturades-, just, 4 hores.

Els companys que només han pogut venir a dinar ja ens hi estan esperant, dins ja hi tenim parada una llarga taula per als 16 comensals. Hi anem ocupant lloc, demanem les cerveses i triem els plats d’un menú força divers. El tracte ha estat atent i la relació qualitat, quantitat i preu correcta. Les botifarres –crues o de perol- a la brasa i el garró de porc guisat diuen, els qui n'han menjar, que mereixen nota.

A les postres, aquells que fa pocs dies han complert anys: en Josep Lluís (72) en Joan (69) i en Pep (69) han pagat el cava. S’ha brindat, doncs, per la salut de tots i totes i per a que tots plegats puguem anar celebrant, amb salut, molts i molts anys més. Agraïm a en Joan Miquel l'organització de la sortida i, a l'Enric i la Carme, el servei de "cotxe escombra". Segons l' equip de mesura del "cap de colla", en l’excursió d’avui, hem caminat 15,5 km.

Ens fem la foto de tot el grup, per a que en quedi un bon testimoni gràfic.

Després de prendre els cafès, els tallats i els cigalons paguem i ens acomiadem, agraint-los el servei, de la família que regenta el restaurant. 

Ja fora, el comiat és entre els membres i membras de la colla, els uns marxen en els respectius cotxes i la majoria ho fem agafant el tren en l’estació de Tordera que tenim gairebé a tocar.

Fins la propera sortida que, recordeu, serà el dijous 6 d’abril. Com que ja serem a la primavera, és molt probable que anem al Salt del Mir de Santa Maria de Besora. Ja ho anirem confirmant.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo.- Jaume    https://youtu.be/dYMYyM80bWc     

Vídeo muntatge-fotogràfic, també, d'en Jaume:
https://youtu.be/k3s3iYx5x7M (no oblideu de posar-hi el so...)

   

NOTES.-

1. Va ser dessecat de manera definitiva a partir del 1845 -després de diversos intents, frustrats o incomplerts, anteriors- per tal d’aconseguir terres cultivables i combatre determinades malalties infeccioses. Actualment l’àrea està ocupada per conreus farratgers i, sobretot, plantacions de pollancres i plàtans. Quan es produeixen fortes pluges, una bona extensió de terreny torna a inundar-se temporalment; per a facilitar el drenatge, però, hi ha diversos recs. L’estany de Sils és, avui, un espai natural protegit inclòs dins del Pla Especial d’Interès Natural (PEIN) de Catalunya, amb una petita llacuna permanent i on, gràcies a les seves condicions d'especial humitat i inundabilitat, encara es conserven diverses espècies de flora i fauna característiques de zones humides.

    

2. Excombatents de la guerra civil espanyola pertanyents a les lleves republicanes dels anys 1938 i 1939 que van ser mobilitzats a Catalunya, el 12 d’abril del 1938, pel govern de la República. Es creu que van rebre aquest nom quan la ministra Frederica Montseny va referir-se a ells d'aquesta manera: "Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó". En total van ser cridats a files uns 30.000 nois, d’ entre 17 i 18 anys, nascuts el 1920 i el 1921. Inicialment havien de cobrir tasques auxiliars, però ven aviat van participar en les cruentes batalles del Merengue i el Baladredo, les dues al front del Segre i en la llarga (va durar 115 dies) i dura batalla de l’Ebre. Hi hagué també biberons en zones menys conegudes, com el batalló alpí al Pirineu català. Periòdicament els supervivents d’aquelles lleves van fent trobades, el monument de Maçanet de la Selva es va inaugurar en el decurs d’una d’elles.

3. TELEGRAFIA OPTICA.- La telegrafia òptica va ser el primer sistema telegràfic de la historia. Durant la Revolució Francesa, l'enginyer lionès Claude Chappe va inventar i va aconseguir imposar a l'estat francès el seu sistema revolucionari de transmissió per semàfors. Per transmetre un missatge entre dues ciutats, calia instal·lar, al capdamunt de torres altes, un sistema de braços articulats maniobrats per un operador. Aquest sistema permetia transmetre missatges molt més ràpidament que amb el correu a cavall. Per exemple, connectava París amb Marsella en algunes hores.

La xarxa catalana de telegrafia òptica militar per a transmetre senyals amb un telègraf òptic va ser ideada pel Capità General de Catalunya Manuel Pavia. La raó de la seva construcció era la de facilitar la comunicació amb els pobles de l'interior del país i així poder combatre més eficaçment els rebels carlins. En aquesta telegrafia òptica militar el telègraf estava situat al terrat de les torres. Tenia una bola que es podia moure verticalment i ocupar 5 posicions diferents i una barra situada a mitjana altura que podia girar i disposar-se en quatre orientacions. Cadascuna de les 20 combinacions resultants tenia un significat numèric. La successió de valors numèrics constituïa el missatge que era traduït amb un diccionari o codificador que només tenien les autoritats militars pertinents. Les torres de la línia anaven reproduint successivament les disposicions del telègraf que observaven (amb un petit telescopi) en les torres veïnes i així el missatge circulava fins al seu destí.

El disseny i construcció de la xarxa es va fer en dos anys del 1848 al 1849. La xarxa arribà a tenir unes 80 torres i una longitud de 800 km. Estava estructurada en línies radials que sortien de Barcelona.  La línia de Lleida, la de Solsona, la del Lluçanès (per Manresa), la de Vic i la de Girona-La Jonquera. Funcionà durant 14 anys: des del 1848 fins al 1862.

SISTEMES PRECURSORS A ESPANYA.- Quan a mitjan segle es comença a construir la xarxa de telegrafia òptica, ja se sabia que des dels seus inicis estava desfasada. No obstant això, la situació política i social d'Espanya que va portar a l'enfrontament dels partidaris d'un i un altre model d'Estat en les guerres civils del XIX, no permetia la instal·lació d'una xarxa de telegrafia elèctrica, molt més vulnerable que l'òptica.

El telègraf òptic va contribuir a la construcció de l'Estat, que amb una vocació centralitzadora i de control governamental necessitava que les seves decisions es realitzessin el més ràpidament possible. Completament lligat a qüestions d'ordre públic, va tenir un ús restringit a les autoritats civils i militars, no estant a cap moment obert als particulars.

ELS INICIS DEL TELÈGRAF.- El dia 2 de Thermidor (19 de juliol) de 1794, es va transmetre el primer telegrama de la història al llarg d'una línia de telegrafia òptica ideada per Claude Chappe que, mitjançant 22 torres i al llarg de 230 quilòmetres unia Lille i París.

Davant l'èxit d'aquesta primera línia es va crear a França una extensa xarxa de telegrafia òptica que, a mitjan segle XIX, aconseguia gairebé els 5.000 quilòmetres. Entre 1805 i 1810, es van construir les línies París-Lió-Torí-Milà, París-Brest i París-Calais-Boulogne.

El sistema de telegrafia òptica britànic, proposat per Lord George Murray al almirallat britànic, era diferent del francès. Consistia a instal·lar en el cim de cada torre un gran panell de fusta, trepat per sis forats circulars que es podien tapar per uns porticons també de fusta. El sistema es basava en un codi binari que permetia 2 elevat a 6, és a dir, un total de 64 combinacions.

A ESPANYA, MÉS LLESTOS QUE LA FAM.- El 14 d'octubre de 1794 (només tres mesos després) La Gaceta de Madrid publicava l'existència del telègraf de Chappe, així, l'any 1799 la cort de Carlos IV rebia diferents propostes de models de telègraf, sotmesos pel Ministeri d'Estat a la valoració de l'enginyer Agustín de Betancourt, ho va desestimar per considerar-ho lent, difícil d'usar i amb gran risc d'avaries provocades pel vent.

El suport que va rebre de la cort, a través del comte de Floridablanca, va permetre a Betancourt viatjar a París per ampliar els seus estudis. Una mica més tard, entre 1793 i 1796, va residir a Londres, on va estudiar el sistema de George Murray. Bon coneixedor dels dos sistemes i dubtant de l'efectivitat de tots dos, va crear un nou telègraf. Al seu retorn a Espanya, al desembre de 1798, Betancourt va comptar amb el suport d'Urquijo, ministre d'Estat, perquè Carlos IV signés una Real Ordre el 17 de febrer de 1799 per la qual s'aprovava el projecte per a la instal·lació del telègraf òptic a Espanya. (El tràfic d’influències i el sotmetiment dels súbdits ve de lluny).

Es va projectar la línia de telègraf òptic Madrid-Cadis, (aquí mirant sempre cap al sud) que havia de comptar amb 60 o 70 estacions i amb una assignació pressupostària d'1.500.000 reals. L'adreça de les obres es va encarregar a Betancourt, així com la fabricació dels aparells telegràfics, establint per a això uns tallers en les dependències de l'antiga fàbrica de porcellanes del Buen Retiro. No obstant això, sembla ser que de tota la línia només va arribar a construir-se el tram Madrid-Aranjuez. (És a dir, comunicades la primera residència i la casa d’estiueig, calia més?).

Més tard (50 anys, per ser exactes), per Reial decret d'1 de març de 1844, s'encarrega a la Direcció general de Camins establir un telègraf per unir Madrid amb totes les capitals de província, els punts notables de la costa i les fronteres. Amb això, es pretenia tenir unes comunicacions ràpides per mantenir l'ordre públic.

Convocat el concurs per escollir el sistema telegràfic, dels quatre projectes presentats va ser triat el del coronel d'Estat Major, José María Mathé Aragua. El projecte de Mathé contemplava la construcció de gran nombre de línies, no obstant això només es van arribar a construir tres. La primera (anomenada, línia de Castella) va començar a prestar servei el 2 d'octubre de 1846 i unia, mitjançant 52 torres, Madrid amb la frontera francesa a través d’Irún.

LA TELEGRAFIA OPTICA A CATALUNYA.- Cal situar-nos al moment històric en què es troba Espanya, i concretament Catalunya, per entendre l'enorme esforç que va fer l'Estat liberal amb la finalitat d'establir unes comunicacions ràpides. I no oblidar que les fracassades insurreccions progressistes madrilenyes dels mesos de març i maig de 1848 van tenir una immediata repercussió en el llevant peninsular, especialment a Catalunya. Des de la primavera van aparèixer diversos escamots republicans, que van coincidir amb partides carlistes, les quals també durant aquestes dates havien vist créixer les seves files. Des d'aquest moment, tant la campanya montemolinista com les insurreccions demòcrates i republicanes es van empitjorar, donant lloc a l’anomenada Guerra dels Matiners. A Catalunya, la Guerra dels matiners (1847-1849) va accelerar la instal·lació d'aquesta xarxa davant la guerra de guerrilla practicada per les tropes carlistes.

De les línies projectades en 1844 per José María Mathé, la de Catalunya per València va ser la segona a entrar en servei, tanmateix només hi ha constància del seu funcionament regular en el tram Madrid-València, que va començar a construir-se en 1848 i va entrar en funcionament a la fi de 1849. En la instal·lació del telègraf òptic en aquesta línia va intervenir l'enginyer de Camins, Canales i Ports Ildefons Cerdà. 

Per unir València i Barcelona es va projectar la construcció de 30 torres, i de Barcelona a la frontera francesa a través de la Jonquera  17 més. Aquest últim tram es va considerar una branca de la línia de Barcelona. Al setembre de 1850, les 17 torres d’aquesta branca de Barcelona a la Jonquera ja estaven construïdes i preparades per cursar missatges i, de fet, en aquestes dates funcionaven de forma no oficial per fer pràctiques.

LES TORRES DE COMUNICACIONS.- Per localitzar l'emplaçament idoni de les torres es van basar en les especificacions del projecte, que eren entre altres, les següents:

- La distància entre les estacions havia de ser com a mínim de dues llegües i com a màxim de tres, però tenint en compte les condicions geogràfiques, tant els desnivells provocats per les muntanyes com les boires ocasionades pels rius i terrenys pantanosos.

- Havien de seguir-se les carreteres existents, sempre que fos possible.

- Les estacions es fixarien en poblacions, tractant d'evitar la construcció de torres en paratges deshabitats.

Les torres, d'acord amb la tradició dels enginyers militars espanyols, constituïen autèntics forts. La seva porta d'entrada se situava a uns dos metres del sòl, de manera que s'accedia a ella per mitjà d'una escala de fusta que es retirava en cas d'atac. Tenien espitlleres i en alguns casos estaven envoltades per a la seva defensa per un fossat o un mur, encara avui conservats en diverses de les torres localitzades, com la núm. 207 (Sant Miquel) o la núm. 211 (Puigsardina).

La que veiem aquí és la de Puig Marí que és la número 212.

La de Puigsardina (no. 211) està situada a Riudarenes a uns 6 Km.

La de Montagut (no. 213), a Santa Susanna, ho és a 12,5 Km.

Com que en 1840 es van fer les primeres proves de telègraf  elèctric al Regne Unit, la instal·lació del telègraf òptic en Espanya el 1844 ja se sabia que des dels seus inicis estava desfasada.

Per acabar-ho d’adobar el telègraf elèctric es va iniciar a Espanya en 1854 (aquesta vegada només 14 anys més tard), és a dir: 

Espanya fa tard sempre.

RESUM DEL PUBLICAT SOBRE EL TEMA A SCRIPTA NOVA

(Revista electrónica de Geografia y Ciencias Sociales)

http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-137.htm

Amb algun comentari afegit de pròpia collita.

PROPOSTA PER LA 76ena SORTIDA XINO-XANO

Passejada planera pels estanys i boscos de la Selva.

Dia dijous 2 de març.-

Tipus d’itinerari.- L’itinerari que es proposa s’inicia a l’estació de Sils, passa a la vora dels estanys de Sils, travessa diverses rieres i recs per ponts de vianants, visita el nucli antic de Maçanet de la Selva, s’endinsa en els boscos dels turons de Maçanet (primer d’alzines sureres i després de pis mediterranis), puja al Puig Martí on veurem una antiga torre de comunicacions, carena ja de baixada per camps de conreu, travessa un altre rec i el voreja per finalment dinar en un restaurant de un polígon industrial just al costat de l’estació de Tordera que ens servirà per prendre el tren de tornada un cop havent dinat. És una sortida un pel més llarga del habitual, però que transcorre per pistes forestals molt suaus i de bon caminar. Qualificació: Fàcil – Moderada.

Recorregut i dificultat.- L’aproximació fins a Sils la farem amb la R11 de Rodalies amb un Mitja Distància (MD15076) que surt de l’estació de Passeig de Gràcia a les 8:21 i que parant en poques estacions arriba a Sils a les 9:19.

Deixarem l’estació en direcció sud i travessem la sèquia de Sils per vorejar els estanys de Sils i tot seguit a 600 metres enfilar-nos en una torre de guaita del paratge. Continuarem un poc més enllà per al arribar a 1 quilòmetre de recorregut, al costat d’un amagatall d’observació d’aus, esmorzarem procurant no fer massa soroll (batalla perduda). Si tenim sort podrem veure ànecs de coll verd i aus d’altres famílies.

Travessarem el Rec Clar (que no és massa clar) i continuarem observant els boscos de pollancres i plàtans geomètricament arrenglerats que de ben segur van ser plantats en altre època per tal de fixar i sanejar els estanys. Travessarem també la riera de Pins i La Torderola ja en el terme municipal de Maçanet de la Selva entrant pel Polígon Industrial Puigtió amb la seva depuradora (no us espanteu, el poble no te res a veure amb aquesta benvinguda).

Als 3,5 quilòmetres d’haver començat el recorregut entrem en el nucli antic de Maçanet pujant pel carrer de Sils i després pel carrer Dolors arribant a l’Església de Sant Llorenç i passant per les escoles i el camp de futbol. En acabat el passeig urbà de 1,6 Km, ens encaminarem travessant la C-35 cap la urbanització Bellavista, que un cop passada creuarem per sobre de l’autopista AP-7 quan haurem acumulat 6,3 quilòmetres de Xino Xano.

Torre de comunicacions òptiques

Ens endinsarem pels boscos d’alzina surera dels turons de Maçanet pujant suaument i passant per diverses masies com Can Seguers, Can Pradell de Mili i Ca l’Artigues. Als 7,9 quilòmetres de recorregut trobarem el desviament que mena a Puig Marí. Aquí el “camió escombra” s’aturarà i els que vulguin enfilaran un corriol que en 300 metres ens porta al Puig Marí on hi ha una torre de comunicacions òptiques força ben conservada (o potser restaurada) que va ser el sistema de comunicacions ràpides institucionals abans del descobriment de la telegrafia elèctrica.

Tornats a la pista principal continuarem ara carenant en baixada passant per Can Vilar, pel Turó de la Dona Morta (cap als 10,5 Km), pel Turó d’en Minguet, per Can Sureda. Tota aquesta carena ens deixarà la Vall Lloparda a la nostra esquerra i la vall del Tordera a la dreta amb unes vistes del Montseny pràcticament durant tota l’excursió.

Als 12 quilòmetres de recorregut trobem els camps de conreu del Mas Julià, un quilòmetre més avall passem per una gossera i a 300 metres l’entrada senyorial de Can Peira, després Can Gener i Can Verges. Finalment a quasi 14 Km trobem la GI-512 que ve d’Hostalric i va a Tordera, carretera que seguirem durant 400 metres fins l’entrada al Polígon Industrial Can Verdalet en el que entrarem i vorejant el Torrent de Vall-Lloparda trobarem,  després de 14,9 quilòmetres d’excursió, l’aparcament del restaurant Beltran 9 on dinarem.

Acabats de dinar i a uns 100 metres arribarem a l’estació de Tordera on intentarem prendre un Rodalies de la línia R-1 que passa a les 16:11 i si no el de les 16:42. Aquesta vegada, parant en totes les estacions, arribarem a Barcelona - Plaça de Catalunya a les 17:47 o a les 18:07 respectivament. Si no és que cau la catenària, és clar.

Logística.- Pels que disposin de GPS, aquest itinerari està documentat en Wikiloc sota el vincle següent: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13165848 perquè es tracta d’una variació d’aquest “track”. En el nostre itinerari fem un parell de modificacions que escurcen el recorregut passant a ser de 14,9 quilòmetres en lloc dels 15,62 Km de l’original.

En aquesta Xino Xano disposarem de vehicle escombra, patrocinat per l’Enric, pels que facin “figa” (i només per ells) a mig camí. Advertència: No valen excuses de mal caminador. L’Enric i la Carme s’incorporaran a la comitiva probablement a la vora de Maçanet, però donat que tot el recorregut és accessible a vehicles “Tot camí” seran ells els que ens aplegaran venint des de Sils. Es prega a aquells que van ser especialistes en deixar senyals de pista que es posin “les piles” per col·laborar més enllà de les socorregudes engrunes de pa.

Dinar i pressupost.- Com ja s’ha dit el dinar serà en un restaurant “de polígon” que acompleix en el seu aspecte, confort i preu als cànons habituals en aquest tipus de menjadores, però que contràriament al que caldria esperar serveix uns dinars casolans molt i molt autèntics.

Es tracta del Beltràn 9 que no té pàgina web però que dispensa el tracte que un espera de la família que el regenta. El preu del menú és de 8,95 € el que dona com a resultat Cerveses + Menú + Cafès + Propina = 12 € per cap. Per tant pressupost total pels que anirem en tren amb Targeta Daurada 5,65+3,70+12=21,35 € (Anada, Tornada i Beltran9, Sigalons a part)

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi i confiem que un ànima caritativa porti el cafè.

Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Serà convenient portar recanvi per si algú o alguna fica la pota en qualsevol rec. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. No es preveu que calguin bastons. Però aquells que tinguin poca confiança en els seus genolls no estarà de més que els agafin.

Lloc i hora de trobada.-

El lloc de trobada dels que sortirem de Barcelona serà a les 8:00h –puntuals- a l’Estació de Passeig de Gràcia al vestíbul davant de les finestretes * El tren surt a les 8:21 però cal temps per comprar els bitllets (sobre tot si no hi fos ningú a la finestreta).

Els companys del Maresme poden optar a prendre un rodalies que passa:

Per Premià a les 7:54, per Vilassar a les 7:57, per Cabrera a les 7:59 i arriba a Maçanet Massanes a les 8:58 A on podran esperar el pas a les 9:13 del MD que ens portarà als de Barcelona i tots plegats arribarem a Sils a les 9:19.

Com a alternativa, els Maresmencs poden contactar amb en Surdé que si es troba bé a les hores, m’ha confessat que té moltes ganes de fer la excursió en el seu cotxe.

Inscripcions.- Tots els que esteu interessats en participar en la sortida XX us prego que ho confirmeu abans del dimarts 28 de febrer de 2017, al meu correu per a poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Salut i fins dijous 2 de març,

Joan Miquel

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

Aquest dijous 2 s'espera un dia típicament anticiclònic. A Sils a les 8 del matí el dia es llevarà amb núvols alts que aniran desapareixent amb un fluix vent del nord, "tramontaneta" gosaria dir, circumstància que afavorirà l'augment de la temperatura.

Així ens trobarem que la temperatura probablement serà de 9º al arribar a Sils i progressivament assolirà els 20º o més a primera hora de la tarda. Tot això no només per efecte de la insolació sinó també perquè després de les 10 del matí es produirà un canvi de vent a migjorn, que lògicament serà un pel més calent que el del nord.

Conclusió: Barrets i crema solar, i vestimenta a capes per poder anar treient-la a mida que augmenti la temperatura.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M.

"VOLEM ACOLLIR", TAMBÉ HI EREM

“VOLEM ACOLLIR: CASA NOSTRA, CASA VOSTRA”

TAMBÉ HI EREM

Si, amics, una bona representació de la nostra colla va participar, ahir, a la manifestació que s’efectuà a Barcelona en favor dels refugiats. Nosaltres, també hi erem.

Els motius són coneguts per tothom: Europa viu la crisi migratòria més important des de la II Guerra Mundial –amb la guerra de Síria com a principal motiu, però no l'únic–, però el tancament de fronteres ha convertit el Mediterrani en un cementiri. Al març, l'Estat espanyol es va comprometre a acollir 17.337 persones refugiades i el Parlament i la Generalitat de Catalunya a acollir-ne, com a mínim, 4.500 –la part que, segons els seus càlculs, ens “corresponen” d’aquell compromís-. Però aquests mínims no s'estan complint.

L’objectiu del col·lectiu convocant de la manifestació “Casa nostra, casa vostra”, és reclamar i exigir a les institucions que facin realitat aquesta promesa i compromís. És una obligació dels estats democràtics –la majoria dels quals s’han limitat, només, a donar solucions provisionals o a ignorar el problema- atendre els refugiats i complir aquest compromís. A més d’això, pensem, i més des de Catalunya –on, al llarg de la nostra història, han sigut molts els qui han conegut i patit l’exili- cal una resposta i actitud solidaria i transversal -no únicament de les institucions- sinó de tota la societat, del conjunt del país.

La manifestació, 160.000 participants segons la Guardia Urbana, 500.000 segons els organitzadors... el cert és que ahir, al llarg de la Via Laietana i els carrers dels voltants, hi havia molta gent. Joves i grans, famílies i colles d’amics, gent d’aquí i nouvinguts, de Barcelona i de fora, persones de tota condició i color... Diuen que, aquesta manifestació, ha estat una de les més multitudinàries i grans –i això que a Berlin hi anà molta gent- que, a favor dels refugiats, s’ha fet mai a Europa. Una nova jornada reivindicativa, solidaria i festiva alhora. Un cop més ens en podem sentir ben orgullosos.

La mobilització tenia tres capçaleres. La primera, amb els lemes "Prou excuses. Acollim ara!" aplegava, entre altres, persones refugiades, immigrants i voluntaris. La seguia la del lema "No més morts. Obrim fronteres!", amb les entitats que treballen ajudant als refugiats. La tercera era la de "Catalunya, terra d' acollida", amb entitats de la societat civil. Tres expresions que resumeixen perfectament el sentir, el clam solidari, i la voluntat dels manifestants.

En l’acte final, davant del mar Mediterrani, Lara Costafreda, una de les coordinadores de 'Casa nostra, casa vostra',  ha explicat que la manifestació neix després de "la indignació, la ràbia i la impotència" que van sentir un grup de voluntaris quan van anar a donar un cop de mà als camps de refugiats de Grècia. "S'han acabat les excuses, hem d'acollir i volem acollir ara", ha dit, després d'agrair als manifestants que s'han mobilitzat i a les entitats que han organitzat la manifestació, que ha definit com un "crit d'esperança".

Un cop més, el nostre company Jaume ha fet la crònica, un molt bon reportatge de la manifestació, en aquest vídeo: https://youtu.be/d4QfgHGjBwI

Gràcies amics i amigues, els que hi heu pogut participar, per la vostra solidaritat. 

Una abraçada.

Fotos.- Elena S. i Google.

Vídeo.- Jaume.

ESMORZAR DE FORQUILLA

Un plat senzill, popular, lleuger i ... consistent !!!

FINALMENT S’HA FET 

L’ESMORZAR DE FORQUILLA

Gairebé sempre procurem acomplir el que prèviament hem programat. Com a mínim ho intentem. 

Cal aclarir, però, que a la reunió vermutera per a fer el calendari d’activitats d’ enguany, que vàrem fer el passat 18 de desembre -com podeu llegir en la crònica de la mateixa (veieu l’entrada del Blog publicada el 23 de desembre)-, l’assistència de “proposadors” més aviat va ser minsa. 

El cas és que, llavors, vàrem suggerir i programar, per al 25 de gener, un ESMORZAR DE FORQUILLA en un restaurant de mercat –que l’Enric coneix- de Sant Cugat del Vallès. Per circumstàncies que no recordo, el dia 25 de gener, no va poder ser i ho passarem al 1 de febrer. Ens adonarem, després, que el 1 de febrer era el dia anterior al de la sortida xino-xano i, a més, l’amfitrió tenia programada visita de metges... Acordarem doncs –via whatsapp- passar-ho al dimecres següent, el 8 de febrer.

Així que aquest matí, els qui han pogut i volgut, ens hem aplegat a Sant Cugat, disposats a fer servir les forquilles per a esmorzar.

No hem sigut molts, francament. Diverses obligacions –d’avis amb els nets, de controls mèdics i d’anàlisis programats- han xafat la guitarra d’alguns i d’algunes... Havíem parlat d’ajornar-ho, una altra vegada, i deixar-ho per a una nova data, en la qual l’assistència pogués ser major... Finalment, s’ha decidit fer el tantes vegades ajornat esmorzar i, si la cosa resultava, repetir-ho en una nova ocasió.

Aclariment fet i que ningú s’ho pregui malament o s’ofengui.

Els tres de Barcelona que hi hem anat, ho hem fet en el Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya; per –en aquesta setmana tant patriòticament moguda-  "fer pàtria" i perquè era –no ens enganyem- la millor combinació que teníem.

A 3/4 de 9 del matí hem quedat, els barcelonins, en una de les parades dels FGC que ens anava be a tots (tot i que a uns més que a d’altres) i, en uns 20’, de còmode i puntual viatge (quan la xarxa de Rodalies, com ja passa amb els FGC, estarà gestionada per gent més competent... ???) hem arribat a Sant Cugat.

Després d’una molt agradable passejada per l’eixample santcugatí –ple de velles mansions burgeses de començaments del segle passat i “pijos” blocs de pisos- hem arribat al Mercat de Torre Blanca on, a la porta del seu restaurant “La Cassola del Mercat”, ja ens hi estaven esperant l’Enric i la Carme. 

Unes noies molt amables ens han situat en un agradable raconet: “Només sou cinc... ? l’Enric ens havia dit que, potser, serieu un grup de 10 o 12... !!!”. “Doncs, no, no som un grup però si, un grupet” hem justificat. “Cap problema...” afegeix mentre ens va cantant les viandes que tenim avui per a esmorzar. “I no patiu, que tenim el mercat aquí mateix...” ha afegit. 

Menys una de les nostres noies, que no és d’esmorzars contundents i s’ha conformat amb un croissant i un cafè amb llet, el demès hem fet un bon paper: ous ferrats amb guarnició –l’altra noia- i botifarrons de ceba, cansalada viada i doble ració d’ous... –per cadascun, clar- els altres tres.

Quan ja els plats brillaven desprès d’haver-hi passat, emportant-se el suquet, tants cops els trossets de pa... hem recordat un dels plats que la noia ens havia cantat: “morro de bacallà amb salsa de Cabrales”... hummm, això ha d’estar molt bo. “Porti, si us plau, un parell de racions d’aquest bacallà, que el volem tastar...”, li hem demanat. Ens les hem repartit i, francament, ha valgut la pena.

Morro de bacallà amb salsa de Cabrales

Fem algunes fotos, per a la història, dels plats i del grupet.

Ja no ens cab rés més al pap... però si uns cafès i tallats. 

Paguem –no ha resultat gens car- i després d’acomiadar-nos del personal de la casa, que tant amablement ens ha atès, decidim donar un tom –per a fer baixar l’esmorzar- fins al monestir.

La passejada ens ha anat molt be. El dia –aquesta nit a plogut força i de bon matí estava ennuvolat a l'extrem que, fins i tot al sortir de casa, hem agafat paraigües- s’ha anat tornant clar i amb un sol radiant. Camí del monestir, hem passat per la plaça de l’ajuntament i pel Celler modernista fet per en Cèsar Martinell. Hi fem més fotos.

Un cop al monestir, l' Enric –com a ciutadà empadronat a Sant Cugat- ens ha aconseguit una visita gratuïta per tot el recinte. Així hem pogut veure,  a plaer i amb detall, el clos emmurallat, els patis, l’església, el claustre i el museu. Continuem fent fotos i més fotos. Un audiovisual i les explicacions dels nostres amfitrions han complementat i afegit valor a la visita.

Sol·lidaris, al peu de l’estelada que hi ha davant del monestir -abans de que, per ordre judicial, la despengin- ens acomiadem. L’Enric i la Carme tornen a casa seva i nosaltres, pel comercial i popular carrer de Santa Maria, fins l’estació. 

Hem passat un matí molt agradable. A fe de Deu, com ja hem avançat a alguns companys que ens han anat enviat missatges durant el matí, la matinal ha valgut –en tots els sentits- molt la pena i, no cal patir, ho tornarem a repetir.

Amb aquest mateix aspecte hem sortit,
els nois, del lloc on hem esmorzat...

Gràcies, un cop més –no ens hem cansat d’anar-ho dient durant tot el matí- a la Carme i l' Enric per les seves atencions i acollida. Sou una parella estupenda !!.

Fins un altre dia !!!.


Text.- Pep

Fotografies.- Enric i Maribel.