 |
| Tines del Tosques |
PASSEJADA PER LES TINES, VORA LES VINYES,
DE LA VALL DEL
FLEQUER
L’aproximació.- Puntuals
(el darrer en arribar, superant en uns minuts el temps límit acordat, ha estat
precisament l’organitzador de la sortida) pocs minuts abans de les 8 del matí,
sortim del punt de trobada.
Amb el normal trànsit
de sortida -a aquesta hora- de Barcelona, enfilem cap el Vallès Occidental i
després cap el Bages. A mesura que anem deixant enrere el cinturó industrial de
la gran urbs, la circulació millora notablement.
Obre la marxa el RAV
d’en Pep, que en animada conversa amb els seus acompanyants, no passa dels 110
km/h... Per això, tot i que tots porten bons cotxes i, normalment, els pesa el
peu damunt l’accelerador ... aviat l’expedició forma una cua, de quatre cotxes,
darrera del que impassible obre la marxa.
Deixem l’autopista
C-16, que va de Terrassa a Manresa, a la sortida “Manresa Sud”. Passem pel Pont
de Vilomara (un antic agregat de Rocafort -el poble antic i principal- que,
ara, és tot el contrari: El Pont de Vilomara és, al pla i a tocar del riu, una
gran i industriosa vila i Rocafort un petit nucli, enfilat dalt del serrat,
format principalment per cases d’estiueig i de segona residència).
Continuem per la
carretera que va cap a Rocafort. Ben aviat, al cap de poc més de 4 km, trobem a
la dreta un trencant -ben indicat- que, desprès de creuar, per un gual encimentat, la riera de Rocafort,
porta a l’aparcament de Ca n’Oristrell
(256 m d’alt) on hi deixem els cotxes.
 |
| Aparcament de Ca n'Oristrell |
L’esmorzar.- Son
prop d’1/4 de 10 i decidim esmorzar en aquest lloc, tot aprofitant com a taula
l’ únic i solitari banc de pedra que hi ha.
Com que portem una
estoneta dins dels cotxes, fa de bon estar anar endrapant els entrepans a peu
dret, només torçant l’espinada per a picar alguna oliva o fer un llarg trago de
vi... bé, alguns/algunes -més saludables-, només beuen aigua...
En Jaume i la Mª Rosa
(dos àngels !!!), com en cada excursió, han portat i ens ofereixen el gros
termo ben ple de calent cafè. Automàticament han aparegut, a tocar de les
tassetes, les petaques de bon conyac i whisky les, també tradicionals, “gotes”.
Pel camí hem anat
veient, com si de gran salts d’aigua es tractés, la boira que es despenjava, cap
a les valls, des de dalt dels serrats. Fa i, en Joan Miquel ens assegura continuarà
fent, un bon dia però l’entorn el tenim -a aquesta hora del matí- envoltat d’un
suau tel de boirina.
Deixem, dins dels
cotxes, tot allò que no hem de menester per la caminada, agafem només l’aigua,
les màquines de filmar/retratar i els bastons i comencem la passejada.
La caminada.- Son
gairebé ¾ de 10. L’itinerari que hem de seguir està molt ben marcat amb senyals
verdes i blanques del sender local SL-C 52.
No repetirem aquí la
ruta a peu que ja hem detallat a la CRIDA d’aquesta sortida (veieu http://clanosgris.blogspot.com/2018/09/crida-la-88ena-sortida-xino-xano.html).
Només hi afegirem, ara que ja l’hem feta, algun petit comentari, detall o
aclariment.
El primer conjunt de
tines que trobem i visitem, agafant una petita desviació del camí principal, son
les anomenades Tines del Bleda (300 m d’alt), format per dues tines i
les seves corresponents barraques. Un plafó, amb un molt bon dibuix i una
acurada explicació -que anirem trobant en els diferents punts, tines o llocs d’interès
del recorregut-, ens aclareix alguns detalls de la construcció i el seu ús.
 |
| La colla a les Tines del Bleda |
 |
| Tines d'en Bleda |
 |
| Detall de l'interior d'una tina, recoberta de ceràmica vidriada |
En una mena d’era que
hi ha només arribar, hi trobem, tallada a la pedra, la base que feia de suport a
una premsa manual i desmuntable que es feia servir per premsar i escurar la brisa resultant de la trepitjada dels
raïms amb els peus.
 |
| El nostre guia particular, en Josep Mª, damunt la base d'una antiga premsa manual |
 |
| Penell informatiu a les Tines del Bleda |
Tenim la sort de comptar entre nosaltres amb en Josep Mª, fill d’una casa i comarca vinícola -la Terra Alta-, que ens explica i aclareix tots els dubtes sobre les feines de recol·lecció i elaboració del vi.
Retornem a la pista
principal, a la dreta i al costat del camí hi podem veure una ben conservada barraca de vinya.
Més endavant, creuem
el Torrent del Flequer que,
normalment, baixa sec. Iniciem la pujada i, de seguida, agafem una desviació a
l’esquerra que ens porta a les properes Tines
del Tosques (287 m d’alt). Un conjunt, de quatre tines, que s’encara
majestuós cap al llit del torrent. En destaquen les dimensions de les barraques
de la base, on hi podem veure clarament les anomenades boixes, grans pedres foradades pel mig
que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. S’anomenaven boixes pels taps, fets de fusta de boix
(que no s’infla amb la humitat).
 |
| Tines del Tosques |
 |
| Penell informatiu a les Tines del Tosques |
 |
| Antigues parets de marge fets de pedra seca. |
Desfem les passes, per a continuar l’excursió, retornant al camí principal, que es va fent més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc, de pins, és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del pendent contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades enmig del bosc. Això i el marges de pedra seca que voregen el camí, ens donen a entendre la gran quantitat de feixes amb vinya que hi degué haver en un i altre vessant. El camí va passant, de tant en tant, per sobre de lloses de pedra per salvar rases i petits recs per on, en èpoques de fortes pluges, hi deu baixar força aigua. Aquestes rases, als pendissos, evitaven l’erosió hídrica del terreny, salvant les vinyes esgraonades a les feixes.
En mig del camí hi
trobem un anomenat dipòsit de vinya.
Un plafó ens explica perquè el feien servir. Era un petit dipòsit auxiliar,
també anomenat xupet, que
s’utilitzava per elaborar el brou
bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua, que
prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.
 |
| Detall de les Tines de l'Escudelleta |
Quan el corriol
canvia la tendència ascendent per la descendent, baixant
per un tram esglaonat, és senyal que ens acostem a un dels conjunts de tines més espectaculars. Gairebé situades al mateix
llit del torrent del Flequer s’alcen les Tines
de l’Escudelleta (314 m d’alt). És
un conjunt format per onze tines de planta circular i un total de set
barraques. El primer grup amb què ens trobem és format per quatre tines. Les
seves entrades donen el mateix camí i els brocs dels dipòsits queden protegits
per les tres barraques d'aquest grup. A 20 metres d’aquest hi trobem un segon
grup format per sis tines més. Les tres primeres tenen l'accés directe des del
camí i les tres darreres, des de l'interior d'una barraca comuna. A 11 metres
hi ha la darrera tina del conjunt. És un nucli comú que devia experimentar una
activitat frenètica en temps de verema. Aquesta enorme concentració justificava
que una barraca adossada, a un dels grups de tines, inclogués una premsa fixa,
de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.
 |
| Detall de l'interior d'una barraca, amb restes d'una premsa manual, a les Tines de l'Escudelleta  |
 |
| El torrent del Flequer sota les Tines de l'Escudelleta. |
Creuem, de nou, el torrent del Flequer. Ens dirigim al darrer grup de tines que avui visitarem: les Tines d’en Ricardo (338 m d’alt). És un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. El primer grup està format per dues tines que tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i la sortida dels brocs a la mateixa vertical. A uns 150 metres d’aquestes trobem un segon grup format per dues tines més. Els brocs, a diferència del grup anterior miren al torrent. Les dues darreres tines estan aïllades. La cinquena té la cúpula derruïda i el broc s'ha perdut. Pel que fa a les edificacions auxiliars, hi ha dues barraques de planta rectangular. La primera està associada a les dues primeres tines, mentre que la segona barraca és independent a les altres construccions.
 |
| Tines d'en Ricardo a tocar del torrent. |
 |
| Part de la colla a les Tines d'en Ricardo |
 |
| Detall del Torrent del Flequer a l'alçada de les Tines d'en Ricardo |
 |
| Detall de les Tines d'en Ricardo. |
 |
| Penell informatiu a les Tines d'en Ricardo |
Cadascuna de les
tines era usada individualment pel seu propietari. El fet d’agrupar-les devia
correspondre a criteris constructius, de manteniment o de vigilància,
especialment, en els períodes de collita o mentre el vi hi efectuava el seu
primer procés de fermentació. En aquesta època o en d’altres de feina intensa
en les vinyes, els pagesos feien estada en les barraques. Des del passat mes de
juny, 13 conjunts d’aquestes tines, han estat declarades pel Govern de la
Generalitat de Catalunya, Bé Cultural d’Interès Nacional.
Per a tot aquells que
vulgueu saber més encara sobre aquestes singulars construccions agrícoles, us
recomanem aquest enllaç: https://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=165cd1ca-918e-4721-963e-0e44d9df941b&groupId=527890
Estem, més o menys, a
la meitat del recorregut d’avui. A partir d’aquí, comencem el camí de retorn
fins a l’aparcament.
La majoria ho fa prenent
una pista que, pel marge dret del torrent,
va guanyant alçada sobre la vall i porta fins al lloc on hem deixat els cotxes.
Per aquest camí troben diversos “miradors” i penells explicatius sobre
l’activitat vitivinícola, amb dibuixos que mostren com aquesta va influir en el
canvi de la fisonomia del paisatge. També els permetrà albirar a “vista d’ocell”
els conjunts de tines de l’Escudelleta i del Tosques. L’únic inconvenient, a
aquesta hora del migdia, és que la pista és molt solejada i no passa per dins
del bosc.
Dos de nosaltres,
desfem el camí per on hem vingut, per “recollir” a dues expedicionàries que
s’han quedat –“a xerrar una estoneta”, han dit- a les “escales” que hi ha poc
abans de les Tines de l’Escudelleta. Plegats retornem -nosaltres si, ben
fresquets, per dins del bosc- fins l’aparcament. De tant en tant ens anem
veient i saludant, d’un a l’altre costat del torrent, els dos grups.
Arribem on tenim els
cotxes amb pocs minuts de diferència. Son 2/4 d’una del migdia. Els primers han
sigut, que consti, els qui han baixat per la pista. Hem emprat, doncs, en fer
tota l’excursió -amb pauses i aturades- unes 2h i 45’. El recorregut total ha
estat de 7, 9 km amb uns desnivells acumulats de +/- 95 m.
Ens refresquem,
canviem -aquells que en porten de recanvi- les samarretes suades i comentem,
ara ja ben satisfets pels objectius acomplerts, els diferents indrets i
particularitats de l’excursió.
Ens fem, d’esquena al
bosc, la foto de grup de la sortida.
Prenem els cotxes i passant, amb tranquil·litat per a no perdre’ns cap detall, pel bonic i endreçat (que diria en Josep Mª) poble de Rocafort ens dirigim cap a Mura on, al restaurant “Cal Carter” hi tenim emparaulada la taula per a dinar.
El dinar.- El juny del 2011, en
el decurs de la 27ena Xino-Xano, vàrem fer una caminada per a conèixer les
balmes, masies i molins dels voltants de Mura. El dinar el vam fer a “Cal
Carter”. Això és el que hi posàrem a la crònica d’aquella excursió: (...) La taula per a dinar ja la tenim a
punt a “Cal Carter”, on ens estan esperant per “tirar l’aigua a l’arròs”. Unes
bones amanides i alguns “gaspatxos” precedeixen la paella, una paella molt
gustosa que motiva fer arribar la nostra felicitació al cuiner, en Jordi.
Aquest, ens ve a veure i correspon a la nostra atenció confiant-nos algun dels
secrets del plat: un bon brou, carn de conill, de pollastre, galta desossada de
porc, magret d’ànec i ceps... i la fem petar, una mica, parlant del poble, dels
seus voltants i sobre els problemes d’ahir i d’avui... “Mura, Talamanca i
Rocafort, tres pobles de mala mort...” diu que es deia com a conseqüència del
daltabaix provocat per la fil·loxera. Gent molt cordial els de “Cal Carter” (...)
Per això, tot i que al
Pont de Vilomara o a Rocafort també hi ha bons restaurants, hem decidit fer els
quasi 13 km que hi ha des del punt on hem fet l’excursió fins a Mura, per a
poder tornar a dinar a “Cal Carter”.
Quan hi arribem ja
tenim la taula parada, serem 16 persones. Trobem el restaurant diferent de com
el recordàvem, amb més menjadors, ampliat (sembla que ara hi han afegit la casa
del costat) i millorat. Prenem seient i demanem unes cerveses mentre ens prenen
nota dels plats que menjarem. Ja els hi hem avançat per telèfon, aquest matí mentre esmorzàvem, el que dinaríem; gairebé la
meitat de nosaltres demanarem menú (tres primers, tres segons -a escollir-ne un
plat de cada-, postres, beguda i pa, a 13 euros tot inclòs) i l’altra meitat de
la colla provaran, l’especialitat de la casa: l’arròs. D’arrossos, avui, en
faran de quatre tipus diferents a uns preus que van dels 18 euros, per ració,
cap amunt i clar, les begudes i el pa apart.
 |
| La paella d'"arròs de muntanya amb trompetes (de la mort)" |
 |
| "Cigronets amb botifarra negra" |
Ens porten els
diferents plats i, autoritzats per la resta, especialment els del menú comencem
amb els primers plats. L’arròs es fa esperar una mica, finalment, porten una
gran paella d’ “arròs de muntanya amb trompetes”, que és el que s’ha triat.
Tenim gana i “anem per feina”. Els plats estan ben presentats i fan bona pinta
però els “cigronets amb botifarra negra” que jo he demanat de segon, per al meu
gust, estaven un pel carregats de sal.
 |
| Detall del dinar I |
 |
| Detall del dinar II |
De la paella, que ha
permès repetir a alguns, no n’ha quedat ni un gra; sembla que -tot i que sempre
hi ha parers més crítics- també ha estat be. Costella de porc i forces trossos
de salsitxa, un bon brou, suposo que el sofregit i les trompetes (“de la mort”,
recordo que sempre he sentit afegir aquest complement al nom d’aquest bolet
negre; que aquí -segurament per a no espantar als comensals- anomenen, només
“trompetes”).
Ens porten -a qui en
vol- els postres, els cafès i els cigalons. Dos dels Joan’s i en Ricard, que
anaven en el mateix cotxe, com que un d’ells a primera hora de la tarda te visita
de metge, s’acomiaden i marxen. “Ja pagarem els nostres dinars (tots tres han
menjat de menú), la cervesa i el cafè”, diuen.
Un cop dinats, passem
per caixa. La que sembla és una de les responsables del restaurant, diu a una
companya que vol ser ella qui vol cobrar la nostra taula... està un pel neguitosa.
Anem passant, dient-li el que cadascú ha consumit: la cervesa, menú o arròs i,
si es el cas, postres, cafè, tallat o cigaló.
Amb els del menú no
hi ha, aparentment, cap problema: son faves comptades.
L’enrenou i, potser
d’aquí els nervis de la noia, ve quan comença a cobrar als qui han menjat “a la
carta”. La primera factura, al qui l’ha de pagar, li sembla amb un import un pel
alt... “No valia 18 euros la ració d’arròs... ?, “Si, però, hi ha també la part
de pa, vi i aigua... i els quatre platets d’olives que us hem portat amb les
cerveses...” li contesta, tallant, la qui cobra; “Si, però, als de menú tots
aquests complements, el pa, el vi i l’aigua, ja els hi entra en el preu, no
m’has cobrat a mi massa vi i aigua... ?”, li contesta l’interpel·lat; “Com que jo
no puc saber quants gots d’aigua i vi ha pres cadascú... faig el repartiment proporcional
que crec”, li etziba la noia. Clar, escombrant cap a casa i cobrant -a preu de
carta- el pa, el vi i l’aigua que a ella li sembla que ha pres cada comensal...
El negoci, és el negoci...
Vist el fet, paguem
però no callem i deixem clara la nostra disconformitat. Ella està, diu, “En el
seu dret de cobrar tot el que ha servit a la nostra taula...”; “Però no cobrant
una bona part d’aquests complements a preu de carta..., hi havia un 50 % del
grup que han menjat menú i això ja els hi entrava...” li replica, en el mateix to,
un dels de la colla.
Per a que us feu una
idea... i tanquem el tema. Al darrer company del grup (que s’havia entretingut
anant al lavabo) al “passar per caixa”, la noia li ha dit: “No, vostè no ha de
pagar res, d’aquesta taula ja ho he cobrat tot... “. Clar, un o altre -segur-
ho haurà ja pagat...
Quan, tot sorprès, el
companys al qual el dinar li ha sortit de franc ens ho ha dit, hem procurat “compensar”, en la mesura del possible, les
diferents factures per tal que el cost resultant de cada dinar, fos més
“equilibrat” i raonable.
Sortim del
restaurant, amb un cert mal gust de boca... Avui, no ens hem sentit tant ben
atesos com fa més de set anys... Tenim la sensació que aquell hostal de tracte
amigable i cordial, ja no és el mateix. O, com a mínim avui. Aquesta noia, tindria de tenir una certa experiència o “tacte” en casos similars; raonant i
explicant el criteri seguit a l’hora de cobrar als diferents comensals d’un
grup.
Per exemple (i és un
supòsit): “Mirin, 3 ampolles de vi, 3
d’aigua i 4 paneres de pa, entren en els "menús del dia" que han menjat 8 de vostès; les altres ampolles -de vi i aigua- i el pa
restants, les reparteixo entre els altres 8 que han dinat “a la carta”...
D’acord ?”. Això hagues estat un raonament que, segur, tothom hagués entès i
acceptat.
No, avui, aquesta
noia no devia tenir el seu millor dia. L’han perdut les formes...
“Aquí ja no hi tornarem
més... “, coincidim tots al marxar. És, també, el nostre dret.
Curta visita a Mura i comiat.- Mura és un poble molt bonic i cuidat. Moltes
de les antigues cases han estat rehabilitades amb gust i transformades en
habitatges habituals o de caps de setmana.
Passem per alguns dels
seus carrers i racons. Des del mirador-balconada que hi ha damunt la parròquia
de Sant Martí, veiem el temple -amb el seu absis romànic, el campanar i el
comunidor- i el barri que l’envolta.
 |
| En Jaume descansant, en un rústic banc de Mura, abans de dinar... Però si, avui, això ha estat "xupao"... ! |
 |
| L'església parroquial de Sant Martí de Mura, amb l'absis romànic, el comunidor i el campanar |
Retornem a
l’aparcament on hi hem deixat els vehicles. Fem la darrera xerradeta i ens acomiadem fins a la propera
activitat (que, per alguns, serà aquesta mateixa tarda, a la manifestació de Rambla de
Catalunya / Gran Via).
Des de Mura tornem cap
a Barcelona per Terrassa, passant pel mig del Parc Natural de Sant Llorenç de
Munt i la Serra de l’Obac. La carretera passa entre el Montcau i La Falconera,
pel Coll d’Estenalles, per sota de La Mola i per Matadepera abans d arribar a Terrassa.
A partir d’aquí, cada cotxe i grup ha fet via, triant la propia ruta, cap a les seves respectives cases.
I fins aquí la
crònica d’aquesta, penso que interessant i concorreguda, sortida.
Gràcies a tots i a
totes per la vostra companyia i participació i fins la propera Xino-Xano (1) o
activitat.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan
Miquel i Pep.
Vídeo.- Jaume: https://youtu.be/ec59iHQcX5Y
NOTA.-
1.- Al calendari que
vàrem establir per aquest curs, la sortida Xino-Xano del mes d’octubre la tenim
prevista per al dijous dia 4. Pràcticament d’aquí a 8 dies. No tenim, crec,
temps de preparar-la, contactar amb el restaurant i fer la crida per a que la
gent s’hi pugui anar apuntant. L’altre dijous, el dia 11, és el dia abans d’un
bon “pont”, el del 12, 13 i 14 d’octubre, i potser a molts tampoc els anirà bé.
Que us sembla si proposem el dijous 18
d’octubre per a fer la 89ena Xino-Xano. En l’excursió d’avui, alguns
companys han proposar repetir o fer una variant de la que, fa anys, varem fer
al Torrent de Colobrers pels
voltants de Sabadell. Us sembla bé ? i, si és així, qui s’anima a organitzar-la
?.
