CRÓNICA DE LA 29ena SORTIDA XINO XANO.

 

 

 

 

PER L’ENTORN DE LA TORDERA ENTRE SANT CELONI I SANTA MARIA DE PALAUTORDERA

 

Quan el tren que hem agafat a Barcelona arriba puntual a Sant Celoni, ja hi ha els companys i la companya del Maresme que ens esperen. Desprès de les salutacions i abraçades (des del mes de juliol molts no ens havíem vist !!) iniciem la caminada.

Sortim del nucli urbanitzat de Sant Celoni passant pel flamant i nou Centre lúdic-comercial Altrium Montseny, que pràcticament no s’ha estrenat i on només hi funciona el Mercadona. Creuem la carretera que duu a Olzinelles i arribem al Pont Trencat. Es tracta d’un vell pont gòtic construït entre els segles XIV i XV que permet travessar el riu Tordera pel mateix lloc on ho feia l’antiga Via Augusta i el Camí Ral. Be, d’aquest període i obra medieval, només en queda una arcada –la que dona al terme municipal de Santa Mª de Palautordera- doncs durant la Guerra del Francès, concretament l’any 1811, en el decurs de la anomenada “Batalla del Tordera” –per ordre del general Obispo- el pont va ser destruït amb la finalitat d’assegurar la retirada i de dificultar el pas del riu a les tropes napoleòniques. Des de llavors hom el coneixia com “el Pont Trencat”. Rés no fa tant poc servei com un pont trencat.... però així es mantingué fins que, l’any 2003, es va dignificar i restaurar -evocant la forma original- amb una estructura d’acer “rovellat” dissenyada per l’enginyer Xavier Font. Aquest treball, que permet de nou comunicar les dues ribes del riu i els municipis de Sant Celoni i Santa Mª de Palautordera, ha estat objecte de nombrosos i prestigiosos premis nacionals i internacionals. Ens hi estem una estona, mirant-ne els detalls, fent fotografies i passant -ara que es pot !-  d’un a l'altre costat.

 

Deixem el Pont Trencat  i passem per sota la C-35 per l’anomenat Pont de la Sila o de la Reina –perquè hi havia una placa amb l’inscripció “Reinando Dª Isabel II. Año de 1866”-; el camí passa a tocar de can Lligada que te un cartell on diu “en venda” i creuem les vies del tren per sota d’un nou pont, els Cinc Ponts, fet amb cinc voltes de maons. Preguntem a en Josep Mª –el nostre assessor en temes ferroviaris- quin any el devien fer i ens diu que, possiblement, és de la segona meitat del segle XIX quan es va inaugurar la línia que unia Granollers amb l’”Empalme” de Massanet.

Som ara al Sot de les Granotes una antiga bassa que el riu ha anat omplint d’al·luvió i on actualment hi ha algun hort i força terreny erm. Caminem a cavall de les cases i l’espai “silvestre” que bordeja el riu. Passem pel costat d’una grossa alzina, que destaca al mig dels canyars i les bardisses, fins que arribem al riu Sec, un petit afluent de la Tordera. El travessem, per una passera d’obra, i agafem el camí –ple de plàtans i aranyoners- que mena a can Carreres. Passem per davant d'aquest mas i tornem a travessar, per unes pedres, el riu Sec. De seguida ens trobem al pla de la Font dels Enamorats amb grans exemplars de plàtans i pins pinyoners, l’antiga Font de Sant Josep –que no raja però es plena de “grafitis”- presideix el lloc. Ens entaulem en la espaiosa zona de picnic i decidim esmorzar. Amb els entrepans apareixen els complements habituals, el vi, les olives, la xocolata per als postres, les tasses de disseny, el cafè, la llet condensada, però.... ai ! el qui tenia de dur les “gotes” se les ha descuidat a casa... ja tenim tema de conversa i ais i uis... per a una bona estona !!!.

 

 

Refets reprenem el camí. Per un pont travessem de nou el riu Sec i pugem, per l’altra vessant, fins a un encreuament de pistes –la que ve del Pedrenyal Nou, per on tornarem desprès, i la que va a can Carbonell- agafem la de la dreta que, per aquest darrer mas, va fins a Santa Mª de Palautordera. Can Carbonell és una bonica i antiga masia, ens hi entretenim contemplant els ànecs collverd –mascles i femelles, ens aclareix en Josep Lluís el nostre expert "pagés"- que hi ha en una bassa. Tot seguit deixem, a la dreta, can Jan una cuidada i endreçada masia. Continuem, davant nostre -mig amagat pels núvols- podem veure una bona vista del Montseny. Entren a una zona de bosc, principalment pins, alzines i algun roure, fins que arribem a la depuradora d’aigües de Palautordera (sempre es bo que retornem al riu, el més netes possible, les aigües que embrutem i/o generem...).

Passem per sota les vies del TGV  (segons en Joan Miquel mai hem de dir AVE) i travessem la Tordera per l’enlairada passera de la Serra. Pugem al barri, mig residencial i força industrial, de la Serra on en un petit i tranquil parc hi podem veure la font de la Serra. “L’aigua –segurament de la xarxa pública- és molt bona” ens diuen una parella de vellets amb els quals ens creuem. Som ja dins el nucli urbà de Santa Mª de Palautordera. Hi visitem la Plaça de la Vila amb l’edifici noucentista de l’Ajuntament i les places de les Olles i de Santa Maria, on hi ha l’església parroquial construïda, el segle XVI, en estil gòtic. Hom creu que al solar on ara hi ha aquesta església hi havia un vell castell-palau senyorial. D’aquell antic palau només es conserva de forma visible la torre, dels segles XII–XIII,  que ara fa les funcions de campanar de l’església. Pel carrer Nou, ple de velles cases amb portals adovellats i finestres gòtiques, sortim de la vila.

 

Travessem, per dalt d’un pont, el Reguissol un altre afluent del riu Tordera. Caminem uns 100 m per la carretera que comunica els dos Palautordera, Santa Maria i Sant Esteve, amb la general; desprès agafem una pista que, pel mig de camps de conreu, surt per l’esquerra. Hi podem veure joves pagesos llaurant, amb tractors, la terra i, al fons, el Montnegre. Al poc deixem la rica i explotada plana del Reguissol, per enfilar-nos cap a can Pagà. Just arribar als primer carrers d’aquesta urbanització trobem una pista a l’esquerra, amb senyals del GR 97, que entra dins un bosc d’alzines, som a la Baga de can Pagà. Passem gairebé a tocar de can Porro –una masia molt cuidada-, per un  ufanós bosc. Baixem cap a la Tordera i arribem a la Font Fresca, un racó amb una font (que en prou feines raja), una taula i uns bancs de pedra que, especialment a l’estiu, conviden a un petit descans.

 

Arribem al Tordera (o la Tordera com diuen aquí) i com ja és habitual perdem, per un moment, el camí. Ens enfilem per un corriol ple de petjades de senglars... “fa estona que no veig cap senyal, roja i blanca, del GR...” diu algú; “no teníem d’haver travessat el riu ?... pregunta un altre. Cert, l’hem errat (sort que només ha sigut cosa d’uns 200 m). Retornem al costat del riu i, per una zona amb forces pedres, el travessem. Algú es remulla una mica més del normal... sort que som a l’estiu. A l’altre costat veiem el Molí del Pedrenyal, un antic molí citat ja en un document de l’any 1322. Pedrenyal vol dir pedra de foguera i també  era aquest el nom amb que  s'anomenaven les armes de foc que es feien servir als segles XVI i XVII. Més enllà passem pel Pedrenyal Nou, actualment un centre d’educació integral per a nens i joves amb risc d’exclusió social. El camí passa pel mig de camps i horts, al costat d’una tanca, un bonic cavall ens ve a saludar; aquells de nosaltres "que xiuxiueigen (susurren en castellà) amb els cavalls" li diuen o pregunten alguna cosa... Finalment arribem a l' encreuament de camins per on hem passat poc després d’esmorzar. Desfem la ruta, un altre cop, per la Font dels Enamorats, can Carreres i el Pont Trencat (on ens fem la foto “oficial” de la sortida) i ja, de nou, a Sant Celoni. Desprès de passar pel lloc on morí en Quico Sabater, rematem l’excursió amb les cerveses i un molt digne dinar al restaurant Tastacel.  

 

Desprès de dinar, retornats a l’estació, ens acomiadem dels companys/a del Maresme que han vingut i marxen en cotxe i la resta de la colla, un cop al tren, la continuem “fent petar” fins arribar a Barcelona.

El recorregut total de l'excursió, des de que hem sortit de l'estació fins que hi hem tornat desprès de dinar, ha estat d' 11 km. El temps que hi hem emprat, al ritme xino-xano i sense comptar les parades, han sigut  de 3 hores.

 

Gràcies a tots i a totes per la vostra participació i companyonia i no voldria cloure aquesta croniqueta sense donar la nostra més cordial benvinguda a l’amiga Conxita que ja ens ha assegurat que repetirà.

Una forta abraçada a tots/es i fins la propera que, recordeu, serà el dijous 18 d'octubre.

 

 

 

GALERIA D'IMATGES

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Text .- Pep

 

Fotografies.- Joan Miquel, Montserrat i Pep

 

 

 

 

CRIDA A LA 29ena SORTIDA XINO XANO

 

 

PER L’ENTORN DE LA TORDERA ENTRE SANT CELONI

 I SANTA MARIA DE PALAUTORDERA
 

  

Data.- Dijous 20 de setembre del 2012.

Tipus d'itinerari.- Aquesta caminada, pels voltants del riu Tordera -o la Tordera com allà l’anomenen-, es un itinerari circular, que comença i acaba a Sant Celoni. Ens permetrà veure, des de la vall, magnífiques vistes sobre les serralades del Montseny i el Montnegre i, alhora, gaudir del riu i de l’entorn que l’envolta (ponts, planes cultivades, masies, fonts, bosc de ribera, etc). Farem, també, una ràpida visita a alguns dels principals monuments arquitectònics de Santa Maria de Palautordera.
 

Recorregut i dificultat.- El recorregut total és d’ 9,5 quilòmetres i el  temps estimat per a fer-lo, sense parades, de 4 h. El desnivell acumulat és d’uns 100 m de pujada i de 120 m de baixada. La dificultat de la sortida és baixa.

PUNTS I TEMPS DEL RECORREGUT

•0h.00’: 0 m. Plaça de l’Estació de Sant Celoni (153m d'alçada). Pel carrer Dr. Trueta i de Sant Fermí arribem al

•0h.20’: 1010 m. Pont Trencat (110m d’alçada).
•0h.25’: Els Cinc Ponts (pont ferroviari).

•0h.30’: El Sot de les Granotes (terrassa al·luvial que antigament havia estat una bassa).

•0h.35’: Camí de Can Carreres.

•0h.40’: 1960 m. Font dels Enamorats (170m d’alçada). Esmorzarem en les taules que hi ha en aquest lloc (Foto de la dreta). Sortim del Pla de la Font dels Enamorats tot creuant per una passera el Riu Sec. 

•0h.55’: Can Carbonell.

•1h.05’: 3420 m. Passera de La Serra (172m d’alçada).

•1h.30’:  Santa Maria de Palautordera (208m d'alçada). Per l’Avinguda de la Serra agafem el c/ Ramon i Cajal i la Rambla dels PPCC fins la Plaça de la Vila de Santa Mª de Palautordera. Visitarem les places de les Olles i de Santa Maria (on hi ha l’església parroquial). Pel carrer Nou retornem al c/ Ramon i Cajal.

•2h.15’: 5030 m. Al final d’aquest carrer passem el Reguissol per un pont.

•2h.20’: Agafem una pista, a l’esquerra, que entre camps de conreu mena a Can Ponet  i s’enfila suaument fins a l’urbanització de Can Pagà.

•2h.40’: 6220 m. Can Pagà (sense entrar a l’urbanització) (240m d’alçada). Agafem el GR 97 i ens endinsem al bosc.

•2h.55’: 7070 m.  Després de passar per la Baga de Can Pagà arribem a la Font Fresca (200m d’alçada).

•3h.00’: 7470 m. El Pedrenyal (180m d’alçada).
•3h.05’: 7870 m. El Pla de Cal Cavaller (126m d’alçada).
•3h.10’: 8080 m. Font de Sant Francesc.

•4h.00’: 9500 m. Pels carrers de Sant Fermí, Dr. Trueta i la continuació d’aquest, c/ Major, arribem fins el restaurant “Tastacel” al c/ Tarragona 11 de Sant Celoni.

 

 

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant “Tastacel” situat al carrer de Tarragona número 11 de Sant Celoni.  Ens poden preparar un menú per al grup a un preu pactat (9 euros) molt raonable per a les nostres economies.
 

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada (tot i que hi ha fonts, millor portar-ne per si un cas). Cal pensar, com ja és tradicional que –si poden venir- en Llorenç portarà “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena les olives, els Serena/Bosch el cafè i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre.

Roba, calçat adequat al temps i recorregut i bastons (qui vulgui).  No oblideu, barrets i protecció solar i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- En aquesta ocasió, seguint el clam popular expressat en les darreres sortides, el transport el farem amb ferrocarril. Anirem a Sant Celoni i tornarem a Barcelona amb Rodalies Renfe línia R2. El tren surt de l’estació de “Passeig de Gràcia” a les 8h 05’ i (per als qui els vagi millor) passa per l’estació de “Barcelona-El Clot-Aragó” a les 8h 09’. Arriba a Sant Celoni a les 8h 58’. El Lloc i hora de trobada serà a les 7h 45’ davant les taquilles de Rodalies de l’estació de Passeig de Gràcia. Si algú prefereix agafar el tren a l’estació de “Clot-Aragó”, si us plau, que ens ho digui prèviament. Els companys/a del Maresme, si és que poden venir i ho fan en cotxe, poden anar directament a Sant Celoni i esperar-nos, sobre les 9h, a la Plaça de l’Estació d'aquesta vila que és el punt d’inici de la caminada.
  

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimecres 19 de setembre, trucant o escrivint un correu a en Pep que és qui coordina aquesta sortida, més que rés per tal de confirmar el nombre de comensals que serem al dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PREVISIÓ PER LA 29ena XXR

Latitud i Longitud de Santa Maria de Palautordera

Demà en les coordenades de Sta. Maria de Palautordera, passarem una mica de fresqueta al matí (17ºC) accentuada per el vent de Gregal que bufarà amb força 4 però lluirà el sol tot el dia.

Cap a la hora de dinar la temperatura pujarà fins als 20º, pel que no notarem diferència entre l’exterior i l’interior del restaurant (si és que no engeguen la calefacció).

DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (2): EL NOSTRE CANÇONER

Aquelles cançons...

…que cantàvem fa més de cinquanta anys. Cantàvem al local, al caminar; al tren; a l’autocar i, sobretot, els vespres -davant les tendes o dins del refugi- al voltant del foc.

 

Cantant fèiem sentir la nostra alegria, la nostra amistat i la força de tot allò que ens unia. El cant, diuen, calma els excitats, desperta els adormits, fa caminar els qui quasi ja no poden, agermana i omple de felicitat els qui canten.

 

Certament, cantar ens agradava i ens feia sentir be. Diuen que les cançons, igual que la cultura i la llengua, són imprescindibles per a comunicar-nos. Molts pobles les han utilitzat (i ho segueixen fent) per a expressar els sentiments, les pors, les alegries, les penes o les esperances,... Tots coneixem cançons que, en el que podríem considerar la màxima expressió de la generositat, han deixar de ser patrimoni del seu autor per a passar a ser-ho de la gent, del poble.

 

Teníem cançons per a totes les ocasions i moments: per a les cerimònies, per a les caminades, per a riure i fer gresca, per a les estones “tendres” al costat del foc, per als comiats…

Amb l’ajuda d’uns vells cançoners (“Cançons a flor de llavi”, “Espirituals negres” i “Uel-lé”) que encara conservàvem i la bona memòria de alguns i algunes de nosaltres, hem aconseguit aplegar, en aquest treball, prop de cent-quaranta cançons. Segur que mai havíeu pensat que, en el nostre repertori, en tinguéssim tantes  i  això que és molt probable que ens en hàgim oblidat d’alguna…

Tampoc és la nostra intenció fer un “cançoner” exhaustiu ni “tancat”; ho hem centrat –més o menys- en el període de més “activitat” del nostre Clan,  és a dir, des dels primers anys seixanta als primers setanta del passat segle (1960 -1970).  Després vindrien els anys de “La Trica” i el Canet Rock; els recitals i les cançons de la Transició amb en Lluís Llach, l’Ovidi Montllor, en Sisa, Al Tall, Esquirols, Sau,... uns anys també amb cançons ben emblemàtiques i destacades però, per a tot això, caldria una nova recopilació.

Aquí teniu, doncs, un bon recull de cançons per a rememorar –amb records i emocions- els vells temps (o, al menys, el d’un bon període d’anys) i, també, per a refrescar la memòria en el moment en que, ara de nou, les vulgueu tornar a cantar. Us hi atreviu ?

Diuen que recordar, escoltar o cantar cançons col·lectivament o en solitari – fins i tot sota la dutxa- és una de les teràpies més antigues i efectives que existeixen per a treure’ns tota mena d’angoixes, preocupacions o “mals de cap”... ja ho diu el vell refrany: “Qui canta el seu mal espanta”.

 

Endavant, doncs. Podeu veure les "nostres" cançons clicant sobre el mot CANÇONER a l'apartat UN PASSEIG NOSTÀLGIC PER LES NOSTRES CANÇONS situat a l'angle inferior dret de la pàgina principal d'aquest mateix Bloc.

COMECLOG, setembre del 2012.



DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (1): CAMPAMENT 1966

EL CAMPAMENT DE TARADELL (Setmana Santa del 1966)

Son molts els records que segurament tots tenim, després de tants anys, de les diferents activitats i vivències amb els scouts. Dues circumstàncies –millor dit tres- han contribuït, però, per a que tingués l’atreviment de “penjar”, en el nostre Bloc, els meus records –concretament- d’aquell campament.

La primera, el reportatge fotogràfic –amb nombroses imatges- que sobre aquesta acampada va fer, en aquell moment, en Joan Miquel i que conservem dins del nostre Fons Fotogràfic. La segona, el fet d’haver trobat, en un parell de publicacions scouts d’aquell temps (1) –que també conservem-, abundant informació sobre aquest campament. I, finalment, la voluntat –recollida en diverses converses amb alguns de vosaltres- d’anar difonent, fent més o menys públic, el “material” (gràfic, documental, memorial, etc.) que hem anat arreplegant per tal de donar a conèixer i ajudar a entendre, sense prejudicis, l’escoltisme que nosaltres hem viscut i practicat.

Dit això, com una mena de justificació, tiro pel dret amb els fets “documentats” i els records no tant fiables doncs, a vegades, la memòria és un pel selectiva.

Lloc i dates.- El campament es realitzà a la Finca Rovirons de Taradell, a la comarca d’Osona, del dijous (Sant), dia 7, fins el dilluns (de Pasqua), dia 11, d’abril del 1966.

Participants.- Fou un campament organitzat pel nostre Agrupament –el “Santíssim Redemptor”- però hi assistiren, convidades, dues Patrulles de l’Agrupament “Santa Mª del Mar” que s’havia format feia pocs mesos.

L’ “staff” de responsables va ser:

Cap del Campament: Juan Antonio Jaurrieta.

Secretari: Carles Pérez.

Caps de la “Tropa” del “Santíssim Redemptor”: Joan Miquel Cortés (Cap) i Josep Arisa (Ajudant).

Cap de la “Tropa” de Santa Mª del Mar”: Joan Charlez.

Intendents: “Tropa” Escultes: Joan Blanc (Cap), Walter Cots, Carles Pérez Pastor, Cristòfol Gastó i Marius Giménez.

Cuina: Zacaries Niubó (Cap), Joan Simarro i, Jordi Tallada.

Serveis Tècnics: Juanjo Soler (Cap), Vicenç Domènech i Josep Lluís Lirola.

Consiliari: Pare Francesc Gamissans.

Patrulla “Àligues”: Carles Pedrola (Cap) i 5 membres més.

Patrulla “Pumes”: Ramón Rovira (Cap) i 6 membres més.

Patrulla “Panteres”: Miguel Angel Palomo (Cap) i 4 membres més.

Patrulla “Búfals”: Josep Lluís Cots (Cap) i 6 membres més.

Patrulla "Àligues" (SR)

Patrulla "Pumes" (SR)

Patrulla "Panteres" (SR)

Patrulla "Búfals" (SR)

Patrulla “Castors” (Santa Mª del Mar): José Gómez (Cap) i 5 membres més.

Patrulla "Castors" (SMM)

Patrulla “Àguiles” (Santa Mª del Mar): J.L. Arderiu (Cap) i 6 membres més.

 Patrulla "Àligues" (SMM)

El nombre total de participants al Campament va ser de 55 persones.

Membres del Clan "Os Gris", excepte els Caps d'unitat, que prestaren servei en aquest campament

 

Records .-  

·         El transport,  de persones i material, fins al punt més proper al lloc del campament el vàrem fer amb autocar. Possiblement un Pegaso o Barreiros d’aquells amb cantons arrodonits i una mena de jardinera a la part superior del sostre, on nosaltres hi posàvem els fardells més voluminosos (l’antiga i gran tenda de lona -deien que era una "herencia" dels antics Exploradors- que destinavem com a magatzem) i un parell o tres de baguls o arques on hi portàvem part de l’intendència (pasta seca, llaunes de tomata, formatge, patates, oli, codonyat, xocolata en pols,...) que havíem adquirit a un majorista de Barcelona –recordo que molts cops ho fèiem en un magatzem del carrer Princesa, a tocar del mercat del Born, que era del pare d’un scout o noia guia-  deixant, només, per a comprar a les masies o poble on es feia el campament els productes frescos o de consum diari (pa, llet, carn, ous, fruita,...); les tendes “de patrulla” i l' "instrumental" auxiliar ("pales americanes", picoletes, fanals, destrals, cordes i cordills, bosses per a l'aigua, cassoles, "espumaderes" i cullerots, gran quantitat de rotllets de paper higiènic, plàstics per a si plovia, etc.) tambè ho posavem dins d'aquests baguls; les motxilles i l'equip de mà no ho recordo però suposo que anaven dintre o en els “armaris” laterals de l’autocar.

·         El lloc del Campament era un pla arbrat, travessat per un rierol, molt espaiós que va permetre instal·lar les diferents unitats (les “Tropes” i les Patrulles que les integraven) i els serveis (intendència, cuina, Clan,...) amb una certa comoditat i independència.

·         A l’indret hi havia forces troncs que -cosa poc habitual- el propietari del terreny ens va permetre utilitzar per a fer instal·lacions. D’aquesta manera cada Patrulla pogué condicionar amb tancats, taules i d’altres mostres de “pionerisme” el seu racó d’acampada.

Recordo que l’espai que ocupava el Clan era una mena de meandre o illa i calgué (o potser no calia, però com si així fos) fer un pont que ens comunicava amb la resta d’acampats. També, per tal de facilitar el contacte entre les tendes del Clan i la que feia les funcions de “direcció” o centre d’operacions, instal·larem un telèfon –un “punt a punt”- de fabricació artesanal que, en Joan Miquel i jo, havíem ja provat prèviament entre els nostre respectius domicilis –a una i altra banda del carrer- de Barcelona.

A més del tradicional Portal d’entrada del Campament, es construí un altar per als actes religiosos i la cuina, prop del riu, amb un complert equipament. Llegeixo, en una d’aquestes publicacions esmentades, que “la Misa vespertina el dia 10, domingo, fué celebrada por el P. Gamissans con gran afluencia de familiares y vecinos de las masias de los alrededores”. Diu, també, que el Campament era ple de “estupendas instalaciones” i això que, segurament, el cronista no visità les imprescindibles latrines... en la construcció de les quals al nostre Clan érem veritables especialistes.

·         El “Foc de camp”, segurament el vàrem fer la nit de diumenge a dilluns –en aquells temps els jorns de dol de la Setmana Santa es respectaven i no era fins després de la Resurrecció que es podia fer, formalment, gresca i sarau...- encara conservo el record  i les imatges de molts “focs de camp”, de molts i de cap en concret... El foc de camp era un dels actes més esperats del campament. Tots asseguts en un gran cercle al voltant del foc, una foguera encesa dins una mena de test quadrat fet de troncs... abrigats amb mantes o anoracs i amb la panyoleta lligada al cap a l’estil dels pirates... El foc ens il·luminava el rostres, ens escalfava i, alhora, creava un espai de convivència acollidor i íntim. Presidien l’acte, normalment, els caps o scouts més veterans i un d’ells -una mena de Gran Manitú- era a qui, abans de cada representació, hom tenia de demanar permís... això també formava part de l’espectacle.

Cada Patrulla o unitat tenia preparada una actuació, unes més improvisades i d’altres més “currades”, no hi faltaven mai la passejada del burro Tancredo que acabava “pixant” (buidant una cantimplora que, el que feia de “potes del darrera”, duia amagada), normalment, sobre la cara d’un espantat nouvingut a l’Agrupament; en Llorenç recitant la poesia L’escut de Catalunya  d’en Bori i Fontestà o en Ramón López explicant histories de terror com el famós Maria...la pierna !!! que ens feia retornar, un cop acabat el foc, a les respectives tendes ràpidament i, si era possible, en grup. Cada representació era premiada o refusada amb un bang qualificatiu i si aquesta es podia classificar d’impresentable... el Gran Manitú feia presentar de nou als “actors” davant seu per tal de “gratificar-los” adequadament acompanyat dels crits, els uhhhhhhhh !!!  d’esbroncament i les rialles de tots els assistents. Sense oblidar el regitzell de cançons que hi anavem intercalant, entre actuació i actuació: la "Crida al foc del campament"..., el "Visca el foc"..., l'"Ani-Kuni"..., l'"Amic de l'acampada"..., la "Canción de la noche"..., l'"Eram sam sam"..., el "Bona nit, bons germans"... i els clàssics i imprescindibles espirituals negres.... La vetllada durava fins que les flames de la foguera anaven perdent intensitat -pel fet de que ja haviem cremat tota la llenya previament acumulada- era, aleshores, que els més atrevits saltaven per damunt del foc i els caps -tot aprofitant l'esmortiment  general- donaven per acabat l'acte i, desprès de resar l'oració de la nit, ens feien anar a dormir.  

·     Els campaments, tant el de Setmana Santa com el d’Estiu, solien ser el lloc on portàvem a la pràctica moltes de  les tècniques i coneixements apresos en els mesos anteriors, tant a nivell individual com de Patrulla o d’Unitat. Això feia que hi hagués una sana rivalitat entre les diferents Patrulles a l’hora de fer les instal·lacions, els jocs, les representacions, etc. També es procurava aprofitar els campaments –amb una presència més nombrosa d’escoltes, caps, consiliari i familiars- per a donar més solemnitat a les “Promeses” dels nous scouts o en l’assignació, per part del “Consell del clar de Lluna” (els companys ja totemitzats), del qualificatiu al Tòtem escollit per aquells que aspiraven a aquest important primer nom escolta. En aquest Campament, varen fer la Promesa molts bons companys (Zacaries, Joan Simarro, Cristòfol, Jordi Tallada, Vicenç,...) que no es pogueren escapar de patir les clàssiques –tot i que no compartides per tothom- “novatades”... i foren totemitzats en Goril·la Ferm (Carles), en Brau Exaltat (Joan Miquel), en Falcó Voluntariós (Pepe Luí) i en Cangur Prudent (el recordat Juanjo).

·         Les fotografies m’han fet veure un detall, en Juanjo acudí al campament amb un peu enguixat com a conseqüència d’un accident fent motocròs. Tot i això, en alguna altra fotografia el podem veure continuant practicant aquest esport per alguns dels característics turons dels voltants del campament. Tot un caràcter, en Juanjo.

·         El darrer dia de campament, el dilluns, degué ser una jornada de molta feina: calia desmuntar-ho tot, preparar-ho per al transport i deixar el lloc “igual o millor de com ho havíem trobat”. Veiem, també, en una fotografia que es va fer un concurs de “mones de Pasqua” ho, potser, cada unitat en va fer la seva... uns bons i dolços postres per al darrer àpat.

Membres del Clan "Os Gris" i de la "Tropa Escultes" -l'Equip de responsables del Campament-  amb les "mones de Pasqua"

(A la fotografia hi podem veure, també, a en "Edu" Jaurrieta que ens degué visitar aquell dia).

·         Al comiat, com ja era tradició en tots els actes i sortides, vam fer un gran cercle creuant braços i peus i cantant amb una barreja d’alegria i sentiment el Cant dels adéus. Un adéu que, ja ho dèiem aleshores i ho hem repetit sempre:

“No és un adéu per sempre

és sols l’adéu per un instant.

El cercle refarem

i fins potser serà més gran.”

NOTA.-

(1).- Revista “Barcelona Escultista” II Època, número 2, Abril de 1966; i  Programa de la Festa de Sant Jordi del 1966.



Fotografies d'en Joan Miquel (1966)