CHAMONIX commemora
els 150 anys de l’Època Daurada de l’Alpinisme.
No es més, el
qui més alt arriba,
sinó aquell que
influït per la bellesa
que l’envolta,
més intensament sent.
Maurice Herzog
Al llarg
d’aquest 2015 la turística Vall de Chamonix, al departament francès d’Alta
Savoia, commemorarà amb un seguit d’actes lúdics i culturals el 150è aniversari
de l’any 1865 que culminà el que es considera la Dècada Daurada de l’Alpinisme
(1855-1865).
Aquesta vall,
que amb l’italiana Vall d’Aosta comparteix el massís del Mont Blanc (en italià Monte
Bianco), està situada als peus del seu cim culminant –que dona nom al
massís, de 4.808 m d’alçada- la muntanya més alta de l’Europa Occidental.
La vall de Chamonix és sinònim d'espectacularitat ja que els Alps
–impressionants- ens mostren, des d’ aquest lloc, una de les millors panoràmiques
del Mont Blanc i de les nombroses glaceres que baixen -pels seus vessants- fins
a la vall. És també, per aquells que ens agrada l’ alpinisme, un dels mítics
llocs de “peregrinació” –com Montserrat, Roma o La Meca...- que la nostra
“religió muntanyenca” ens recomana visitar abans de morir. A mi m’agradaria
retornar-hi (sempre hi he estat “de pas”, camí d’altres destinacions u
objectius) potser –per l’edad- més com a turista que com a muntanyenc o, millor
dit, com les dues coses... Recórrer, xino-xano, alguns dels carrers i places
d’aquesta ciutat que encara conserva, al seu nucli antic, l’encant d’un petit
poble de muntanya; el monument a Saussure i a Balmat; visitar –abans de que
desapareguin del tot- alguna gelera com la de Bossons de 7 km de llargada o arribar-se amb el tren cremallera
fins a Montenvers i la Mer de Glace;
menjar una raclette de formatge o un
plat típic de l’Alta Savoia en algun tranquil restaurant; contemplar el Mont Blanc, la vall i les muntanyes des
de dalt de l’Aiguille de Midí
(pujant-hi amb el telefèric, clar); visitar el Museu Alpí i la Maison de la
Muntagne (seu de la Compagnie des
Guides); prendre quelcom al modernista edifici del Cafè la Terrasse; arribar-se –si anem ve de temps- fins al
cementiri i retre el nostre homenatge a tots els guies i muntanyencs que allà
hi reposen: Terray, Rebuffat, Lachenal, Whymper, Herzog, Frison-Roche, ... en
fi, si finalment hi vaig, ja us ho explicaré.
Permeteu-me, per acabar aquesta introducció, un vell però cert
record que, ben segur, alguns de vosaltres compartireu. Quan eren més jovenets
que ara, a finals dels passats seixantes, emmirallats i influenciats per les
primeres conquestes muntanyenques –algunes de les quals apunto tot seguit-, la
lectura de “El primer de la cordada” d’en Frison-Roche i la força i l’exemple d’aquells
pioners de la mítica Companyia de Guies
de Chamonix... Tot això, dic, ens induí a una colla de nosaltres (mentre estàvem
en alguna de les moltes sortides de l’ESAM, asseguts al voltant de la llar de
foc del refugi de Coma de Vaca i a proposta i iniciativa de l’enyorat Ferran
Carrión) a crear una romàntica, efímera i nostrada Companyia de Guies de Coma de Vaca... de molt curta volada però que
ens feia somriure cada cop que l’anomenàvem. Quins temps !!.
L’Època
Daurada de l’Alpinisme.-
1741.- Els britànics descobreixen la Vall de
Chamonix. L'estiu d’aquest any, el viatger anglès William Windham
(1717-1761), que ja havia realitzat expedicions a Egipte i a Orient, organitza
juntament amb Richard Pococke (1704-1765) una expedició de descobriment a la
Vall de Chamonix que tenia llavors la reputació de ser un lloc inhòspit i
perillós. Quan arriben, queden meravellats per l'aspecte de la vall i els seus
precipicis, que segons ell, “podien
espantar les ànimes més fermes”. Contracten caçadors i buscadors de
cristalls locals per tal de que els acostin a les glaceres. Pugen
fins al lloc anomenat Montenvers, en
el lateral de la glacera que van batejar com la Mer de Glace. Windham va recollir també algunes llegendes
explicades pels vilatans que afirmaven que a la nit, sobre les geleres,
s'efectuaven festes de bruixots que ballaven al so de la música. Amb el
racionalisme de finals del segle XVIII, i en triomfar el materialisme del segle
XIX, es van perfeccionar els coneixements científics sobre la muntanya i se’n
van intensificar les exploracions.
1760.- Neix l’alpinisme (incentivat). Un aristòcrata i ric naturalista ginebrí, Horace-Bénédict
de Saussure, va a la vall de Chamonix i queda impressionat per la visió del Mont
Blanc, la Muntanya Maleïda
com l’anomenaven també molts dels pobladors de Chamonix. El cim el captiva i
frisa pel desig de pujar-hi. Conscient
de les seves possibilitats i, assabentat –segons li diuen- que ningú encara ho
ha fet mai, ofereix una recompensa de forces diners (200 lluïsos) al qui trobi
un camí practicable fins al cim i n’acrediti haver-hi arribat. Això trigaria a
fer-se realitat 26 anys.
1786.- Primera ascensió al Mont Blanc, l’alpinisme
és ja una realitat. Jacques Balmat –un caçador de cristalls i minerals (“pedres precioses” en
deien) de Chamonix que després, com
també feien d’altres vilatans, venia a forasters i comerciants- s’assabenta que
un entusiasta metge del poble, el doctor Michel-Gabriel Paccard, te l’ intenció
de pujar al Mont Blanc i se li ofereix com a guia. El 7 d’agost surten
de Chamonix amb algunes provisions –no porten ni cordes, ni escales, ni en prou
feines equipament, només un termòmetre, un baròmetre, una brúixola i un
rudimentari piolet-. Fan un bivac al lloc conegut, actualment, com la “Guite a Balmat”, a 2.530 m d’alçada, prop de “la Montagne de la Côte” i a les 4 de la matinada parteixen de nou
vers el “Grand Plateau”. Sobrepassat Jonction cauen en quatre ocasions a les
esquerdes de la gelera, però n’aconsegueixen sortir. Travessen diverses zones
amb una espessa capa de neu tova que els porta a l’extenuació. Pensen deixar-ho
córrer, però el doctor Paccard convenç a en Balmat de continuar. Quan tant sols
el manquen uns 350 m per arribar dalt, un pendent de més de 40º els barra el
pas; Paccard, amb el piolet, hi obre un pas fent uns esglaons sobre el gel.
Finalment, a les 6h 23’ de la tarda del dia 8 d’agost, assoleixen el cim. S’hi
estan uns 30’, el temps necessari per a que en Paccard pugui comprovar -amb el
baròmetre- la teoria de que la pressió atmosfèrica es redueix amb l’alçada. Poc
abans de la posta del sol efectuen el descens, amb greus congelacions i en
Paccard gairebé cec per la reverberació de la neu. Gràcies a la lluna plena aconsegueixen
arribar al bivac dels 2.400 m. Retornant, l’endemà, sans i estalvis a les seves
llars. Tota l’ascensió ha estat seguida, amb un potent telescopi, des de
Chamonix. Horace-Bénédict de Saussure complirà i lliurarà la recompensa promesa, que és integrament per a en Balmat (de modestos recursos, destinarà aquests diners a fer-se una casa a Chamonix),
el doctor Paccard en renuncia al considerar-se prou pagat amb l’ interès
científic i el reconeixement públic. Ha nascut el mite i Chamonix es converteix
en un referent de l’alpinisme mundial
(un nou mot que defineix la tècnica i el repte d’assolir els cims de les
muntanyes més altes i inaccessibles i, també, una nova categoria de persones:
els conqueridors de l’ inútil, els
alpinistes).
1787.- “L’incentivador” al cim. Un any després
-el dia 3 d’agost- el promotor d'aquella aventura Horace-Bénédict de Saussure, als
47 anys d’edat, trepitja també el cim del Mont Blanc acompanyat del seu
majordom i d'un grup -de 18 persones- format per guies de Chamonix -entre ells
en Jacques Balmat- i d’altra gent necessària per a portar un nombrós i divers equipatge
(tendes, escales, cordes, un llit i una estufa, queviures i forces instruments
i aparells científics). En aquesta ocasió fan nit, acampant, al “Grand Plateau”. Un cop dalt, H-B de
Saussure, hi fa instal·lar una tenda i procedeix a efectuar nombroses mesures i
càlculs per a poder determinar una primera aproximació de l’alçada del
cim. L’expedició retorna a Chamonix i en
de Saussure redacta l’experiència al llibre Relació
abreujada d’un viatge al cim del Mont Blanc: l’agost de 1787; després de
diversos viatges més pels Alps dedicats a la geologia, la botànica i la
cristal·lografia publicà el llibre Vollages
dans les Alpes .
1808.- Primera ascensió femenina al Mont
Blanc. La primera dona en pujar al Mont Blanc va ser Marie Paradís –una noia de 30 anys natural d’un
poble de la vall, Les Houches, i que treballava com a minyona en un dels
albergs de Chamonix-. Ho va fer, acompanyada d’en Jacques Balmat i un altre
guia, el dia 14 de juliol. De la seva vida, després de l’ascensió, se’n sap
molt poc, sembla que la Maria continuà -com sempre havia fet- servint menjars i
begudes als forasters que visitaven Chamonix. Es diu que a les dones que li
preguntaven que hi havia anat a fer dalt del Mont Blanc els contestava, una mica farta del tema: “Bah ! Allà tot era blanc i jo ho veia tot
negre... estava cansada, esgotada..., ells (els guies) m’han estirat,
arrossegat, carregat... fins arribar al cim !!...” “Pugeu-hi, pugeu-hi i ho esbrinareu vosaltres mateixes...”. Va
morir, amb seixanta anys, el 1838. La rústica indumentària (faldilla inclosa)
que va fer servir en aquella ascensió es conserva exposada al Museu Alpí de
Chamonix on també un carrer, amb el seu nom, la recorden.
1818.- Primera ascensió a la punta nord de
l’ Aiguille
du Midí. L’Agulla del
Migdia és una muntanya, dins del conjunt de les anomenades Agulles de Chamonix, de 3.843 m
d’alçada. El 4 d’agost, A. Malczewski i Jean-Michel Balmat amb cinc guies més,
pugen a la punta nord d’aquesta agulla rocosa. Fins 38 anys després, el 5
d’agost de 1856, J. A. Devouassoux i A i J. Simond no s’assoliran el cim de la
punta sud
1820.- Primera catàstrofe al Mont
Blanc. Una expedició científica, que vol mesurar l’alçada
exacta del cim, sota la direcció del doctor Joseph Hammel –conseller i, diuen,
“agent secret” al servei del tsar de Rússia- inicia, el 14 d’agost, l’ascensió
al Mont Blanc. És la 10ena vegada que
s’intenta assolir el cim. El grup consta de 13 persones: 5 guies i 3 portadors
de feixos que acompanyen a Hammel, a un rus i a tres anglesos més. Passen la
primera nit acampats a les “Grands
Mulets”. L’endemà el cel assenyala mal temps Joseph-Marie Couttet cap dels
guies, després de parlar-ho amb els seus companys, aconsella a Hammel retornar
a Chamonix. Aquest no ho vol i acorden esperar al campament, un dia més, l’evolució
del temps. Al matí següent la cosa
empitjora, el cel encapotat amenaça turmenta. Els guies decideixen retornar a
la vall immediatament però Hammel s’hi oposa de nou. Davant l’ insistència a
retirar-se per part d’alguns dels guies, Hammel els titlla de “covards...!!!”. Els
guies, desprès d’estar unes tenses hores esperant l’evolució del temps i un
canvi en la tossuda actitud d’en Hammel, cedeixen davant les exigències i
pressions dels clients. Finalment la
caravana avança, amb dificultats, més enllà del “Grand Plateau”. Continuem pujant, sota d’un fort vent i un bon tou
de neu fresca, pel fort pendent –les Bochers Rouges- que mena als “Petits Mulets” . Els cinc guies van obrint camí, en fila india, formant
un canal que els altres van seguint. Des sobte, senten un sec espetec i un
núvol de pols i neu els envolta. Un allau el ha caigut damunt emportant-se la
cordada que obre la marxa, uns dos-cents metres avall, sobre les grans
esquerdes del “Grand Plateau” . Els
tres guies -Pierre
Balmat, Auguste Tairras i Pierre Carrier-, que anaven davant,
cauen dins d’una gran i profunda esquerda quedant sepultats per la neu i el
roquissar que els ha arrossegat. La gelera de Bossons no retornarà els seus cossos fins el 1861, 41 anys després.
1821.- Es crea la Companyia de Guies de Chamonix. Aquest greu
accident commogué tot el poble de Chamonix i, especialment, la gent que feia de
guies i les seves famílies. El 24 de juliol s’aproven en una reunió a
l’ajuntament de la localitat els primer estatuts de l’anomenada Compagnie des Guides. Els dos
principals pilars fundacionals de la Compagnie –quasi 200 anys després- son
encara ben vigents: els torns rotatius per al repartiment del treball i la
caixa de resistència per a socórrer les necessitats dels companys que així ho
necessitin. S’acorda, així mateix, un distintiu per als guies membres de la
Compagnie, que motivà les primeres medalles –amb el número de guia-
identificatives. Trenta-quatre guies formen part d’aquesta primera llista de
membres de la Compagnie, encapçalant-la en Jacques Balmat el primer associat
que conquerí el Mont Blanc. La seva seu serà l’anomenada Maison de la Montagne de Chamonix. El 1850 es crea
a Italia, seguint
l’exemple de Chamonix, la Societat
dels Guies Alpins de Courmayeur i el 1864 la Compagnie des Guides de
Saint-Gervais.
1838.- Segona ascensió femenina al Mont Blanc. A
diferència de la de Maria Paradís, la història de la segona dona que pujà al Mont Blanc és ben diferent. Descendent
d’una noble família francesa que havia fugit de Paris a causa de la Revolució,
Henriette d’Andeville, era una gran aficionada a les caminades per les
muntanyes –de poc més de 1.500 m- que hi ha a la regió alpina de Bugey on havien anat a viure.
Assabentada de la proesa de Maria Paradís organitzà, per a l’estiu d’aquell
any, una expedició al Mont Blanc. Comptà
amb el suport del guia Joseph-Marie Couttet, de 6 guies més i de 6 camàlics que
carregaren, muntanya amunt, el voluminós equipatge de “la senyora”.
Es diu que
hi portà, a més de les tendes, cordes, escales, equip d’ascensió i els
queviures bàsics, 18 ampolles de vi i algunes de xampany, carn de be, aus de
corral i un petita cuina per a coure el menjar. Henriette, de 43 anys, pujà a
la muntanya equipada amb una bufanda de pell de boa negra i una vestimenta que
arribava fins els 10 kg. de pes, sorprenentment, això no li impedí la mobilitat
i la jove francesa pujava i grimpava tant be, o millor, que els altres homes
que l’acompanyaven. Tot i les crítiques que la parafernàlia de l’expedició
havia causat a Chamonix, el 3 de setembre, assoliren el cim del Mont Blanc
brindant tots plegats –amb el xampany que havien carretejat- per l’èxit de la
proesa. El retorn a Chamonix va ser molt celebrar i, es diu, que fins i tot
Marie Paradís acudí a felicitar Henriette reconeixent que el veritable mèrit
–físic i psicològic- d’haver sigut la primera dona en pujar “per si mateixa” al
Mont Blanc era d’ Henriette doncs a ella, en molts moments de l’ ascensió, l’havien
tingut pràcticament de “portar a coll” els seus companys. Henriette d’Andeville
publicà, el 1839, un diari de l’ascensió (de setembre de 1839 a l’abril de
1839), Le Carnet Vert, amb 40
il·lustracions fetes per dos artistes contemporanis -a partir dels seus apunts
i indicacions-. Henriette es consagrà, a partir de llavors i fins als 70 anys, a
l’alpinisme i l’escalada, dedicant-se de manera especial a recórrer els Alps
on, temps després, iniciaria la pràctica espeleològica arribant a crear un
museu de mineralogia a Lausana ciutat on morí, el 1871, als 76 anys.
1855.- Primera ascensió al Dufourspitze
o Mont Rosa. L’1 d’agost el
sacerdot Charles Hudson finança la primera ascensió a aquesta punta, de 4.634
m, del massís més espectaculars dels Alps (el fet de que el Mont Blanc sigui més alt és deu, només,
a que està format d’un granit molt més dur). Aquesta gesta –considerada l’ inici
de la Dècada Daurada de l’Alpinisme- l’aconsegueix juntament amb Jhon
Birkbeck, Edward Stephenson i els germans Chirstopher i James G. Smyth, i els guies
Matthäus i Johannes Zumtaugwald de Zermatt i Ulrich
Lauener de Lauterbrunnen.
1857.- Es funda, a Londres, l’ Alpine Club -associació
britànica d’alpinisme- el primer i més antic club, dedicat a aquesta
especialitat, del món. El 1863 començarà la publicació de l’“Alpine Journal” revista que esdevindrà
el portaveu del Club.
1860.- Edward
Whymper “descobreix” els Alps. Arriba a Chamonix (localitat on, el
1911, va morir i hi està enterrat) Edward Whymper, un jove il·lustrador i
gravador angles de 20 anys, amb l’encàrrec de dibuixar diferents vistes dels
Alps per a un editor britànic. Aquesta primera visita el transformarà,
convertint-lo en un dels grans mites de l’alpinisme. Farà un munt de primeres
ascensions i noves rutes per tots els Alps, convertint-se en un dels seus més
destacats i entusiastes coneixedors i divulgadors.
1861.- Primeres ascensions al Schrechkhorn
i al Wisshorn. El 16 d’agost
els alpinistes Peter Michel, Leslie
Stephen, Ulrich Kaufmann i Chr. Michel aconsegueixen pujar al Schrechkhorn (el Pic o la Banya de la por traduït literalment de l’alemany) una
espectacular muntanya de 4.078 m d’alçada considerada pels especialistes com
una de les més difícils dels Alps bernesos. Tres dies després, el 19 d’agost,
una expedició britànica formada per John Tyndall i els guies J. J. Bennen i
Ulrich Wenger aconsegueixen escalar per la cresta est el Wisshorn, una impressionant piràmide de 4.504 m situada als Alps
suissos.
1862.- Fundació de l’ Osterreischischer Alpenverein Club , el Club
Alpí Austríac és, per tant, el segon més antic del món.
1863.- Fundació de més clubs alpins arreu d'Europa. El Schweitzer Alpen Club (Club Alpine Suïsse)
a Suïssa, el Club Alpino Italiano a
Itàlia i el Deutscher Alpenverein a Alemanya. A Londres el
naturalista irlandès John Ball, president de l’Alpine Club, comença a publicar
el primer dels 3 volums de l’ “Alpine
Guide” que fins el 1868 editarà.
1864.- L’any d’Edward Whymper i Michel Croz. El 25 de juny, el britànics A. W. Moore,
Horace Walker, Edward Whymper amb els guies de Chamonix Michel Croz -cèlebre per la teva tècnica i valor- i Cristian
Almer pare i fill, coronen la Barre des Ecrins de 4.102 m, punt
culminant dels massís d’aquest nom. En el decurs d’una setmana de mitjans de
juliol, els britànics Edward Whymper i A. Reilly amb els guies Michel Croz, M. Payot
i H. Charlet fan un seguit de primeres ascensions el Col de Triolet, l’ Aiguille
de Treletete i, el 15 de juliol,
l’ Aiguille d'Argentière de 3.901 m d’alçada.
El 6 d’agost el geòleg i alpinista Felice
Giordano (un dels fundadors del Club Alpino Italiano) assoleix, per primera
vegada des del costat italià –el més abrupte-, el cim del Mont Blanc.
1865.- L’ Any Daurat de l’Alpinisme amb 65
“primeres” a tots els Alps.
El 24 de juny, Edward Whymper amb els guies
Chistian Almer, Franz Biner i Michael Croz assoleixen per primer cop un dels
cims de les Grandes Jorasses la Pointe
Whymper de 4.184 m (que més
endavant, en record d’aquest alpinista, portarà el seu nom).
El 29 de juny, Edward Whymper, Chistian
Almer i Franz Biner aconsegueixen fer la primera ascensió a l’ Aiguille
Verte, un afilat pic situat a la zona septentrional del massís del Mont
Blanc, de 4.122 m d’alçada.
El 14 de
juliol, Edward Whymper amb Michel Croz formen una expedició per aconseguir la
primera ascensió al Matterhörn, Mont Cervin o Cervino una
impressionant i afilada piràmide de roca i gel, de 4.497 m, considerada com
impossible de pujar. En la mateixa també hi participen els guies
suïssos, de la localitat de Zermatt, Taugwalter pare i fill, el reverent
Charles Hudson –que, com ja hem vist, el 1855 havia fet la primera ascensió al Mont Rosa-, el jove lord Francis Douglas
i un noi estudiant anomenat Robert Hadow. Escalen
durant diversos dies obrint camí per l'aresta suïssa, la de Hörnli, per arribar
a les Roques Roges, a partir de les quals la muntanya es va fent més difícil.
Des de Zermatt observen l'escalada amb emoció... És la setena temptativa de Whymper per aconseguir
el cim de la seva vida (durant deu anys, gairebé consecutius, ha fracassat en
les seves temptatives tenint perillosos accidents, sense desmoralitzar-se mai).
Per l'altre vessant del Cervino, un famós guia alpí de la Vall d’Aosta,
Jean-Antoine Carrel -tan constant i voluntariós com Whymper-, i un dels millors
de l'època, en aquestes mateixes dates també vol arribar el primer al cim. Whymper
i els seus companys son els primers i hi col·loquen una bandera al cim perquè sigui
vista des de Zermatt (Suïssa) i des de Breuil o Val Tournanche (Cervinia,
Itàlia). Dalt del cim hi fan una piràmide amuntegant pedres per deixar-hi un
senyal que certifiqui la seva ascensió. Cal
baixar. Estan contents però cansats. El descens es presenta més perillós potser
que la pujada, però coneixen el camí... La baixada és perillosa i la llarga
caravana d'alpinistes va baixant lentament, pas a pas. Whymper
disposa l'ordre de descens: primer Croz, obrint camí, després
l'estudiant Hadow que és el menys hàbil, al costat de lord Douglas, seguit pel
reverend Hudson i, al final Whymper, amb els Taugwalder. En els descensos el
més expert ha de ser l'últim, per ser qui millor pot o podria assegurar als
altres si tinguessin una caiguda.
En un punt on Michel Croz, que obre camí, decideix
seguir baixant, Hadow rellisca i
l’arrossega. Croz llença un crit i tots dos es precipiten a l'abisme. En aquest
mateix instant Hudson, que anava lligat a ells, els segueix en la caiguda
juntament amb lord Douglas. Veient el que està passant els guies Taugwalder,
pare i fill, aconsegueixen retenir la corda contra una roca per intentar frenar
la caiguda dels seus companys. La corda
es tiba, retorça i, desgraciadament, es trenca. Whymper, impotent, veu com els
seus desgraciats companys queien d'esquena, estirant els braços en un intent
desesperat per agafar-se a alguna roca. Veuen com els quatre companys
desapareixien de la seva vista, un darrere l'altre, caient de precipici en
precipici, entre blocs de roca que els acompanyen en la caiguda uns 1.500
metres avall fins la gelera del Matterhörn. El triomf sobre el Cervino acaba en
aquesta profunda tragèdia i el descens de Whymper i els seus companys es
converteix en un terrible malson. Queden immòbils petrificats per l'horror
mentre els Taugwalder ploren com a criatures. Whymper a l’examinar la corda
trencada, s’adona que és una de les cordes “de reserva”, la més fina i més
vella de les tres que porten, i que mai l’haguessin tingut d’emprar per encordar-se. Whymper
aconsegueix, treure ànims i forces per asserenar els seus companys i prosseguir
el descens. Taugwalder fill, pateix una crisi i Peter, el seu pare, demanava
histèric que vol quedar-se allí... Dies després tornen a la gelera a buscar els quatre cossos
dels desapareguts... Únicament n’aconsegueixen trobar tres: falta el del jove lord
Douglas que mai serà trobat. El Canton de Valais obre un procés judicial que serà
molt famós, el primer que ha tingut lloc en la història de l'alpinisme, provocant
un clam popular, tot i que en aquells temps els mitjans de comunicació no
tenien la incidència d’avui. No es va
poder provar cap acció delictiva en l’accident (es va arribar a dit que la
corda havia estat tallada...). La mort de lord Douglas –persona molt influent-
i la gran tragèdia, va arribar fins a la reina Victoria qui va preguntar al
primer ministre lord Chamberlain, si es podria fer quelcom per a prohibir
l'alpinisme. Whymper es va allunyar d'Europa i va emprendre llargs viatges pels
Andes, apropant-se fins al mateix cràter del Cotopaxi, i fent la primera
ascensió al Chimborazo, llavors considerada gairebé la muntanya més alta de la
Terra. Va escalar les Muntanyes Rocoses i les muntanyes de
Groenlàndia. Va deixar escrites, per als
amants de les muntanyes, unes frases que
han quedat per a la història: “He sentit
alegries tant grans que no les puc descriure amb paraules i també penes que ni
tant sols m’atreveixo a recordar. Escaleu
si voleu, però recordeu que la força i el valor no són rés sense la prudència. I
que una negligència momentània pot destruir la felicitat de tota una vida. No
feu res amb pressa, mireu be cada passa que feu i penseu que un moment determinat
pot ser el darrer.”
El que nosaltres fem: Amb seny i coneixement, XINO-XANO.
Una abraçada.
Demanem, també –per a poder tornar a sortir al carrer amb “calories”-,
els cafès, els tallats i els cigalons (que per això, principalment, hi hem
entrat) però ens adonem que, des de fa uns moments, l’amo del cafè entra i surt
neguitós... “no hi ha llum... i, clar, la cafetera no em funciona...”, ens diu
amb una cara barreja d’indignació i d’impotència: “Esperem una mica... a
vegades torna de seguida... tot i que amb aquest vent, potser, l’averia és més
seriosa...” afegeix, amb una certa preocupació. Deixem passar uns minuts que
aprofitem per anar a buidar “l’aigua de les olives” i, com que encara no ha
tornat la llum, paguem i marxem. Avui, sembla, que no comencem gaire be.
El camí ens porta, ara,
planejant per una zona de camps i boscos, fins a la casa de La Collada, una petita i endreçada
masoveria del municipi de Balenyà a tocar del terme de Collsuspina, situada
sota el cingle on hi ha la Creu de
Castellar. Fa una estona que anem veien aquesta creu que corona, per
ponent, el Puig Castellar de 1.017 m
d’alçada (on hi ha les antenes); és una creu relativament moderna –de l’any
1968- erigida, en aquest lloc, per un pare desolat pel suïcidi del seu fill de
19 anys.
Davant nostre, hi ha la gran masia de El Garet i, mirant cap a l’esquerra, el
Pla del Garet, Can Torres i Can Casanova –sota el Serrat del Puig de 1.016 m
d’alt-. El Garet, és una gran casa pairal –situada a 950 m d’alçada-, un mas
allargat (amb els porticons de les finestres pintats de color vermell), molt
ben situat i amb les façanes principals orientades a migdia i a llevant. Hi
podem veure també una torreta de defensa, segurament de les guerres carlines o
anterior ja que, pel seu emplaçament i visibilitat -damunt del camí ral-, era
un lloc estratègic. 
Decidim prendre un sender més fressat que hem vist puja, per
les Costes del Garet, cap a la
carretera. Ens acostem a unes parets de roca on s’hi han format unes curioses balmes que passem per sota.
Anem be, doncs en l’itinerari previst les teníem assenyalades. El sender, ara,
és més clar i transitat, l’anem seguint fins que ens porta als revolts que hi
ha a la carretera poc abans d’arribar al Coll de la Pollosa. Casualitat o
aparició, quan hi som i en aquell precís moment, hi passa l’Enric amb el seu
cotxe (el segon “miracle” en dos sortides seguides...). “Que feu..., és el
vostre camí o us heu perdut...?“ diu –“l’arcàngel”- rient, tot sorneguer. S’atura,
xerrem uns moments i quedem que ens retrobarem (si no ens perdem), d’aquí a una
estona, a l’hora de dinar. 
En la darrera restauració
del 1981 al 1984 (ja se’n havia fet una d’anterior entre els anys 1971 al
1975), es repararen les voltes i la teulada i es retornà a l’edifici la seva
imatge vuitcentista.
Arribo a la conclusió de que com que no soc l'organitzador de la sortida, el
que he de fer és deixar-me portar i confiar en els altres.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
