EN CHUS, EL NOSTRE GRAN “MESTRE D’AIXA”
En Jesús (entre nosaltres Chus) Gasulla va ser, desprès de molts anys als scouts, un dels onze membres fundadors -l’octubre de 1963- del Clan “Oso Gris”. A la foto, d’aquella època, és el qui està –amb pipa- darrera del grup.
Amb el Clan vàrem viure, plegats i durant una bona colla d’anys més, nombroses “aventures”, moments inoblidables i també -la vida és així- situacions difícils especialment per la pèrdua d’algun vell company...
Però no és, només, el passat el que ens porta a parlar d’en Chus en aquest espai de trobada virtual que és el nostre Blog. Fa temps que alguns de nosaltres ho sabíem però, ha estat una remesa de fotografies que ens ha fet arribar darrerament, el que ens ha portat a fer pública la seva afició: el modelisme naval.
Tenim entre nosaltres un veritable “mestre d’aixa” que -a escala més petita que, segur, encara més dificil- és un digne continuador dels grans mestres artesans que, al llarg de les nostres costes i illes, han fet (i, alguns, encara fan) servir un art i una tècnica ancestrals per a construir i reparat tot tipus d’ embarcacions.
Mireu, mireu les fotografies... tot un artista !!!
Com que actualment resideix a la costa granadina, a Almuñécar, per a que ens expliqui, una mica, d’on li ve i algun detall més de la seva afició li hem demanat que ens contesti aquest petit qüestionari:
Chus, des de quan fas modelisme de vaixells ?
Doncs veuràs, m’agrada mes dir modelisme naval i la primera vegada que vaig fer una maqueta tenia al voltant de 9 o 10 anys. Va ser de cartolina i era un model d'un llibre que ens feien llegir a l'escola, a “Can Culapi” –nom que donàvem als col•legis de l’Escola Pia-, a les obligatòries classes de FEM (Formación del Espiritu Nacional); el llibre es deia "Luiso: Maria matricula de Bilbao". A la contraportada hi havia un dibuix del petit vaixell en el qual, el protagonista (en Luiso, un nen de la meva edat), hi feia un viatge a les ordes del seu pare, un veritable “llop de mar”, que n’era el capità. La historia em va enganxar tant que vaig fer-me els plànols de les peces del Maria en cartolina i cartó (una mica mes fort) per donar-li forma i consistència. I en vaig fer la maqueta.
Va ser la primera però, amb aquesta, em va nàixer el neguit de fer mes i mes barquets. Com vaig poder (és una llarga historia sobre la qual he escrit un llibre... be, de fet, encara l'estic escrivint...), vaig reunir diners per comprar-me un model d’autoconstrucció de la casa “Constructo”. Era una nau vikinga de fusta que també vaig acabar amb moltes dificultats, doncs no disposava ni de la técnica ni de les eines per a poder-ho fer be i va sortir com va sortir, però...
Des de aquells moments el “cuc” de fer barquets, el neguit del modelisme, arrelà en el meu interior. A aquells vaixells inicials en van seguir d’altres amb models de plàstic, kits de muntatge i alguns fets amb fustes de caixes de fruita arreplegades als fruiters del barri...
Si n'hi fet molts. Vaig fer la mili a Palma de Mallorca i com que tenia un bon destí em vaig emportar les eines de joier (ofici en el qual treballava com a oficial). Vaig aconseguir que des de la mateixa casa “Constructo” em donessin models per construir i vendre’ls a la botiga que, a Palma, tenien a prop del passeig del Born. Els dies de permís (per cada dia de guàrdia que feia a Capitania, en tenia dos de permís) els dedicava a fer vaixells. Vaig fer moltes guàrdies... permisos.. i, clar, barquets que em pagaven mol be. Desprès els venien a uns preus més cars, però m'omplia de satisfacció el fet que me’n demanessin més i més... Encara no havien tingut temps de posar-hi el preu que ja hi havia un comprador disposat a emportar-se’l.
Abans d’anar a Mallorca la meva dèria em duia al Museu Marítim de Barcelona (MMB), com a mínim, dos cops al mes. M’hagués encantat treballar en els seus tallers i ho vaig intentar però, al no tenir "padrins", no ho vaig aconseguir. Tot i això, el cap de taller –amb el qual hi vaig establir una bona amistat- em va ajudar molt en moltes coses i es lamentà de tenir que aguantar d’estranquis a un "apadrinat" (“boig perdut”, deia...) quan jo ja sabia manegar, mol be, eines com els llimatons, l'arquet i fins hi tot soldar...
El "Soleil Royal" (totes les fotos que segueixen son d'aquest mateix vaixell)
Aquest d'en Lluis XIV, el "Soleil Royal", ha estat el model mes complicat o difícil que has fet, amb 3 anys de feina?. És del que n’estàs mes orgullós ?
De fet cofoi, orgullós, n'estic de tots. Em fa una certa tristor acabar-ne un, en gaudeixo molt i recordo els bons moments que hi passo mentre hi treballo. A vegades no és fàcil aconseguir un bon acabat, dificultats en les millors formes de treballar i treure un millor rendiment als materials. Però tres anys per a la construcció d’un vaixell d’aquestes característiques no es massa temps, de fet es pot considerar, fins hi tot, un període curt.
N’hi ha alguns que si que em fan sentir millor un cop els he acabat. Aquell primer "Maria" de cartolina i cartró, que us he comentat i que sempre recordaré. Un altre va ser un clipper que vaig fer als tallers del sogre d'un bon amic. Era una impremta i ens va deixar un altell que hi havia dalt del taller, un lloc on hi fèiem, amb relativa tranquil•litat, les nostres maquetes. Jo ja tenia enllestit el clipper "Llourens" i quan ja el tenia fet del tot i em preparava el material per fer-ne la base o peanya, la forta turmenta d’una nit va enfonsar el sostre del taller... Es va perdre i malmetre tot: el taller, la maquinaria, el material imprès i per imprimir i, evidentment, el “Llourens”.
Hi dediques una estoneta cada dia o ho fas, únicament, les estones que estàs "inspirat" i tranquil...?
Dons ara hi dedico un parell d'hores dada dia i els dies de festa, una mica mes, fins a quatre. Això si, a casa hi tinc un racó, un talleret, on hi guardo totes les fustes, eines i material per al modelatge. Fa anys havia de recollir tots els estris quan acabava la feina i tenia, clar, de tornar a fer la “parada” quan mi tornava a posar, però d’això ja fa molt de temps, ara ho tinc millor. D’inspirat i tranquil ho estic gairebé sempre, això doncs, no és cap problema... Està clar que si juga el Barça es paralitza tota la “producció”...
Fas servir kits d'aquests ja preparats o també fas modelisme "artesanal" amb documentació pròpia i construint tu mateix cada peça... ?
El "Llourens" era una d’aquestes feines artesanals, també ho va ser la "Santa Maria" i el galió "Sant Mateu", n’he fet forces... Ara, des de fa temps, tinc els planells d'un navili de línea de dos ponts que penso fer quan em passi pel cap i apareguin les ganes i les condicions adients.
Faig servir kits que rebo, per exemple de la casa "Altesa" amb fascicles setmanals, amb les peces -que s'han de polir i treballar molt- per fer les maquetes. No us penseu que ho envien tot “fet i beneit” i a punt de muntar... A més improviso i hi afegeixo detalls i complements, per exemple, m'agrada posar a les peanyes de les maquetes unes escultures que faig jo mateix sobre la fusta dels peus.
Tens algun comentari o anècdota que vulguis afegir sobre aquesta teva interessant afició ?
Dons a part de la dedicació, al model pròpiament dit, hi ha tota una investigació per tal de posar les fustes d'acord al període històric al qual aquest correspon. Per exemple, els taulats de les cobertes no tenen la mateixa disposició en totes les èpoques, les diferencies d'arboradura, els aparells de maniobra, el velamen, les formes de les ancores, etc. son diferents en cada segle o país de construcció. No es feien iguals els vaixells anglesos que els francs o els espanyols i això son coses que l'arquitectura naval et dona. Quan acabo una maqueta del segle XVI no es igual que una del segle XVIII. Si les poso costat per costat es veu una gran evolució tan en la forma del casc com de la arboradura. A mi em resulta apassionant, doncs, haver de cercar entre la documentació quin tipus de entramat tenia la coberta o si la arboradura era mes alta... Això em fa llegir molt i m'agrada conèixer l'historia que cada un dels vaixells que he fet o que estic fent.
Una darrera qüestió, fer modelisme naval em permet estar moltes hores sol, amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb la meva passió, com anys enrere ho va ser l'estudi de les cultures dels indis d’Amèrica... recordeu ?. Es com cada fill, cada fusta o detall que poso, forma part de la meva interioritat, del meu plaer, son com coses intimes... com els pensaments i fins hi tot m'atreveixo a dir com un orgasme, o una masturbació, per portar-ho a un terreny mes plausible... he,he.
Com veieu tenim un bon manetes..., un rigorós investigador..., un nou Job carregat de paciència..., un minuciós artista,... En conclusió, un Mestre, amb un bon estol d’obres mestres en el seu haver.
Felicitats, Chus, i que per molts anys puguis continuar gaudint d’ aquesta interessant i bonica afició.
Una abraçada.
