divendres, 16 d’octubre del 2015

UNA BONICA I APASSIONANT AFICIÓ



EN CHUS, EL NOSTRE GRAN “MESTRE D’AIXA”

En Jesús (entre nosaltres Chus) Gasulla va ser, desprès de molts anys als scouts, un dels onze membres fundadors -l’octubre de 1963- del Clan “Oso Gris”. A la foto, d’aquella època, és el qui està –amb pipa- darrera del grup.

Amb el Clan vàrem viure, plegats i durant una bona colla d’anys més, nombroses “aventures”, moments inoblidables i també -la vida és així- situacions difícils especialment per la pèrdua d’algun vell company...

Però no és, només, el passat el que ens porta a parlar d’en Chus en aquest espai de trobada virtual que és el nostre Blog. Fa temps que alguns de nosaltres ho sabíem però, ha estat una remesa de fotografies que ens ha fet arribar darrerament, el que ens ha portat a fer pública la seva afició: el modelisme naval.

Tenim entre nosaltres un veritable “mestre d’aixa” que -a escala més petita que, segur, encara més dificil- és un digne continuador dels grans mestres artesans que, al llarg de les nostres costes i illes, han fet (i, alguns, encara fan) servir un art i una tècnica ancestrals per a construir i reparat tot tipus d’ embarcacions.


Mireu, mireu les fotografies... tot un artista !!!

Com que actualment resideix a la costa granadina, a Almuñécar,  per a que ens expliqui, una mica, d’on li ve i algun detall més de la seva afició li hem demanat que ens contesti aquest petit qüestionari:     



Chus, des de quan fas modelisme de vaixells ?


Doncs veuràs, m’agrada mes dir modelisme naval i la primera vegada que vaig fer una maqueta tenia al voltant de 9 o 10 anys. Va ser de cartolina i era un model d'un llibre que ens feien llegir a l'escola, a “Can Culapi” –nom que donàvem als col•legis de l’Escola Pia-,  a les obligatòries classes de FEM (Formación del Espiritu Nacional); el llibre es deia "Luiso: Maria matricula de Bilbao". A la contraportada hi havia un dibuix del petit vaixell en el qual, el protagonista (en Luiso, un nen de la meva edat), hi feia un viatge a les ordes del seu pare, un veritable “llop de mar”, que n’era el capità. La historia em va enganxar tant que vaig fer-me els plànols de les peces del Maria en cartolina i cartó (una mica mes fort) per donar-li forma i consistència. I en vaig fer la maqueta.


Va ser la primera però, amb aquesta, em va nàixer el neguit de fer mes i mes barquets. Com vaig poder (és una llarga historia sobre la qual he escrit un llibre... be, de fet, encara l'estic escrivint...), vaig reunir diners per comprar-me un model d’autoconstrucció de la casa “Constructo”. Era una nau vikinga de fusta que també vaig acabar amb moltes dificultats, doncs no disposava ni de la técnica ni de les eines per a poder-ho fer be i va sortir com va sortir, però...

Des de aquells moments el “cuc” de fer barquets, el neguit del modelisme, arrelà en el meu interior. A aquells vaixells inicials en van seguir d’altres amb models de plàstic, kits de muntatge i alguns fets amb fustes de caixes de fruita arreplegades als fruiters del barri... 


N'has fet molts ?


Si n'hi fet molts. Vaig fer la mili a Palma de Mallorca i com que tenia un bon destí em vaig emportar les eines de joier (ofici en el qual treballava com a oficial). Vaig aconseguir que des de la mateixa casa “Constructo” em donessin models per construir i vendre’ls a la botiga que, a Palma, tenien a prop del passeig del Born. Els dies de permís (per cada dia de guàrdia que feia a Capitania, en tenia dos de permís) els dedicava a fer vaixells. Vaig fer moltes guàrdies... permisos.. i, clar, barquets que em pagaven mol be. Desprès els venien a uns preus més cars, però m'omplia de satisfacció el fet que me’n demanessin més i més... Encara no havien tingut temps de posar-hi el preu que ja hi havia un comprador disposat a emportar-se’l. 

Abans d’anar a Mallorca la meva dèria em duia al Museu Marítim de Barcelona (MMB), com a mínim, dos cops al mes. M’hagués encantat  treballar en els seus tallers i ho vaig intentar però, al no tenir "padrins", no ho vaig aconseguir. Tot i això, el cap de taller –amb el qual hi vaig establir una bona amistat- em va ajudar molt en moltes coses i es lamentà de tenir que aguantar d’estranquis a un "apadrinat" (“boig perdut”, deia...) quan jo ja sabia manegar, mol be, eines com els llimatons, l'arquet i fins hi tot soldar...

El "Soleil Royal" (totes les fotos que segueixen son d'aquest mateix vaixell)


Aquest d'en Lluis XIV, el "Soleil Royal", ha estat el model mes complicat o difícil que has fet, amb 3 anys de feina?. És del que n’estàs mes orgullós ?


De fet cofoi, orgullós, n'estic de tots. Em fa una certa tristor acabar-ne un, en gaudeixo molt i recordo els bons moments que hi passo mentre hi treballo. A vegades no és fàcil aconseguir un bon acabat, dificultats en les millors formes de treballar i treure un millor rendiment als materials. Però tres anys per a la construcció d’un vaixell d’aquestes característiques no es massa temps, de fet es pot considerar, fins hi tot, un període curt. 

N’hi ha alguns que si que em fan sentir millor un cop els he acabat. Aquell primer "Maria" de cartolina i cartró, que us he comentat i que sempre recordaré. Un altre va ser un clipper que vaig fer als tallers del sogre d'un bon amic. Era una impremta i ens va deixar un altell que hi havia dalt del taller, un lloc on hi fèiem, amb relativa tranquil•litat, les nostres maquetes. Jo ja tenia enllestit el clipper "Llourens" i quan ja el tenia fet del tot i em preparava el material per fer-ne la base o peanya, la forta turmenta d’una nit va enfonsar el sostre del taller... Es va perdre i malmetre tot: el taller, la maquinaria, el material imprès i per imprimir i, evidentment, el “Llourens”.




Hi dediques una estoneta cada dia o ho fas, únicament, les estones que estàs "inspirat" i tranquil...?


Dons ara hi dedico un parell d'hores dada dia i els dies de festa, una mica mes, fins a quatre. Això si, a casa hi tinc un racó, un talleret, on hi guardo totes les fustes, eines i material per al modelatge. Fa anys havia de recollir tots els estris quan acabava la feina i tenia, clar, de tornar a fer la “parada” quan mi tornava a posar, però d’això ja fa molt de temps, ara ho tinc millor. D’inspirat i tranquil ho estic gairebé sempre, això doncs, no és cap problema... Està clar que si juga el Barça es paralitza tota la “producció”...




Fas servir kits d'aquests ja preparats o també fas modelisme "artesanal" amb documentació pròpia i construint tu mateix cada peça... ?


El "Llourens" era una d’aquestes feines artesanals, també ho va ser la "Santa Maria" i el galió "Sant Mateu", n’he fet forces... Ara, des de fa temps, tinc els planells d'un navili de línea de dos ponts que penso fer quan em passi pel cap i apareguin les ganes i les condicions adients.

Faig servir kits que rebo, per exemple de la casa "Altesa" amb fascicles setmanals, amb les peces -que s'han de polir i treballar molt- per fer les maquetes. No us penseu que ho envien tot “fet i beneit” i a punt de muntar... A més improviso i hi afegeixo detalls i complements, per exemple, m'agrada posar a les peanyes de les maquetes unes escultures que faig jo mateix sobre la fusta dels peus.



Tens algun comentari o anècdota que vulguis afegir sobre aquesta teva interessant afició ?


Dons a part de la dedicació, al  model pròpiament dit, hi ha tota una investigació per tal de posar les fustes d'acord al període històric al qual aquest correspon. Per exemple, els taulats de les cobertes no tenen la mateixa disposició en totes les èpoques, les diferencies d'arboradura, els aparells de maniobra, el velamen, les formes de les ancores, etc. son diferents en cada segle o país de construcció. No es feien iguals els vaixells anglesos que els francs o els espanyols i això son coses que l'arquitectura naval et dona. Quan acabo una maqueta del segle XVI no es igual que una del segle XVIII. Si les poso costat per costat es veu una gran evolució tan en la forma del casc com de la arboradura. A mi em resulta apassionant, doncs, haver de cercar entre la documentació quin tipus de entramat tenia la coberta o si la arboradura era mes alta... Això em fa llegir molt i m'agrada conèixer l'historia que cada un dels vaixells que he fet o que estic fent.

Una darrera qüestió, fer modelisme naval em permet estar moltes hores sol, amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb la meva passió, com anys enrere ho va ser l'estudi de les cultures dels indis d’Amèrica... recordeu ?. Es com cada fill, cada fusta o detall que poso, forma part de la meva interioritat, del meu plaer, son com coses  intimes... com els pensaments i fins hi tot m'atreveixo a dir com un orgasme, o una masturbació, per portar-ho a un terreny mes plausible... he,he.




Com veieu tenim un bon manetes..., un rigorós investigador..., un nou Job carregat de paciència..., un minuciós artista,... En conclusió, un Mestre, amb un bon estol d’obres mestres en el seu haver.


Felicitats, Chus, i que per molts anys puguis continuar gaudint d’ aquesta interessant i bonica afició.

Una abraçada. 


dimarts, 6 d’octubre del 2015

CRIDA A LA SORTIDA DE TARDOR 2015

Poblet: vinyes a la tardor

Dissabte 24 i diumenge 25 d’octubre de 2015

 RUTA DEL CISTER
Una visita als tres monuments del Cister més important de Catalunya: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges

Enguany es compleixen 25 anys des que, el 1989, uns Consells Comarcals de recent creació van tenir la idea de convertir l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’ Urgell en una comuna destinació turística. El reclam era claríssim, tenien (i afortunadament tenen) un fet excepcional que volien aprofitar i potenciar. Els tres més importants cenobis cistercencs de Catalunya estan situats, a menys de 35 quilometres cadascun d’ells, un a cada comarca: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges. Un fet que no podien deixar escapar... van decidir impulsar i potenciar una ruta turística que, alhora que donava a conèixer aquest important patrimoni monumental, mostrés al visitant tota la riquesa que hi ha en les tres comarques: la historia, el paisatge, els pobles i llocs d’interès, la tradició d’acollida, la gastronomia, les tradicions i l’artesania,... una ruta que, segur, satisfaria les diverses aspiracions i gustos de molta gent. 

El nostres companys Carles i Elena tenen un “castell” a Les Peces, un tranquil poble situat a la veïna comarca del Baix Penedès.  Coneixedors d’aquesta interessant Ruta del Cister han volgut fer-nos d’amfitrions per tal de que la colla, en aquesta Sortida de Tardor, la coneguem i gaudim.


La proposta que ens ofereixen és la següent:


Dissabte 24.-

Hora de trobada: A les 8h del matí (es prega puntualitat) i, a ser possible, ja esmorzats.

Lloc de trobada i concentració de vehicles: Area de Servei “Porta de Barcelona”. Passat El Papiol, direcció Tarragona. Cal agafar l’ autopista de peatge (AP-2).

Programa:

A les 10h tenim concertada una visita guiada al Monestir de Santes Creus.
 - Comprarem un passi, que permet l’entrada als tres monestirs, que val 12 euros per persona.
 - El guia d’aquesta primera visita costa 65 euros. Aquest import el repartirem entre tots els assistents.

Santes Creus és un dels monuments que millor reprodueix l’ideal arquitectònic del Cister. La sobrietat i la puresa de l’arquitectura estaven al servei de la comunitat que, seguint els dictats de Sant Benet (“ora et labora”) havia de ser autosuficient per abastir-se de tot el necessari portes endins del monestir. Construït entre els segles XII i XVIII, és l’únic monestir (dels tres que veurem) no habitat per religiosos, això ens permetrà fer-ne una visita pràcticament completa. Els recintes envoltats de murs, la plaça amb les antigues dependències, l’església amb els mausoleus reials, la sala capitular, el menjador, el dormitori dels monjos, el celler i el claustre gòtic son algunes de les zones de més interès.

Desprès de la visita a Santes Creus anirem a la vila de Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, on podrem visitar el recinte medieval protegit per les antigues muralles amb torres i portals i els principals monuments de la vila.

Muralles de Montblanc

A les 14h dinarem al Restaurant El Call, carrer de Sant Josep 15 de Montblanc http://www.elcalldemontblanc.com/cat_restaurant.html. El preu del menú és de 19 euros per persona (cafè a part).

Desprès de dinar (i fer el rotet) ens dirigirem a Poblet.



A les 17h tenim prevista la visita guiada (inclosa amb el preu de l’entrada) al Monestir de Poblet, declarat l’any 1991 per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Fundat el segle XII és el cenobi cistercenc més gran d’Europa i, durant molts segles, va ser panteó reial de la Corona d’Aragó. En destaquem la Porta Reial, la Porta Daurada, el claustre, la sala capitular amb les tombes abacials, la biblioteca, el locutori, el celler, el vell dormitori, el Palau Reial i la impressionant església en la qual destaca el retaule renaixentista d’alabastre flanquejat per les bellíssimes tombes dels reis de Catalunya i Aragó.
El monestir es troba en un entorn de gran bellesa, a tocar de les Muntanyes de Prades i envoltat per vinyes i la gran massa forestal del bosc de Poblet (Paratge Natural d’Interès Nacional).
L’any 1935 –un cop iniciats, el 1930, els treballs de restauració- l’església del Monestir s’obri al culte i el 1940 alguns monjos benedictins retornaren a Poblet on actualment hi ha una important comunitat monàstica i un destacat focus cultural i espiritual.

A les 18h 30’ assistirem a “Les Vespres”, a l’hora de la posta del sol, els monjos ens convidaran -amb aquest cant-plegaria de tres salms i un càntic del Nou Testament-, al final de la jornada, a la reflexió i la espiritualitat.

Al final de la nostra estància a Poblet marxarem cap a la localitat de Vallbona de les Monges presidida per l’impressionant Monestir de Santa Maria de Vallbona on, de forma ininterrompuda, des de fa 850 anys  -el monestir es fundà el 1153- hi ha hagut la presència d’una comunitat religiosa femenina. Ens allotjarem a L’Hostatgeria d’aquest cenobi www.monestirvallbona.cat/es/hostatgeria.html on, segons recomanava el mateix Sant Benet, “tots el qui hi vinguin han de ser acollits com el Crist” (Regla de Sant Benet 53:1). 
De la pàgina web del Monestir reproduïm aquests comentaris: “Aquesta vella tradició que el monjo tingui sempre el cor i la porta oberts a aquells germans que truquin, a Vallbona l'hem observat sempre, fins i tot quan la clausura era més severa, i l’acolliment ha estat molt estimat per la comunitat al llarg dels temps. 
Actualment les monges tenim cura d’una hostatgeria on tothom que desitgi passar uns dies de pregària, de reflexió i de tranquil•litat, hi descobrirà un clima adequat per a trobar-se amb si mateix i amb Déu. L'ambient és senzill i auster, amb àpats en comú i cuina casolana feta amb productes de l'hort del Monestir.
Els hostes poden participar en l'Eucaristia i la pregària litúrgica de la comunitat i també conversar amb nosaltres sobre temes espirituals o personals.”
A l’Hostatgeria hi soparem dissabte, dormirem la nit de dissabte a diumenge i hi esmorzarem i dinarem diumenge. El preu per persona, tot inclòs, és de 37 euros.

  
Diumenge 25.-

Diumenge al matí, després d’esmorzar, farem la visita al Monestir de Santa Maria de Vallbona. Fundat el segle XII, és el cenobi femení cistercenc més important del nostre país. De dimensions més reduïdes que els seus dos germans de ruta, Vallbona ofereix una bellesa i encant especial. Hi destaca l’església abacial, els sarcòfags i lloses funeràries, el claustre amb elements romànics, gòtics i fins i tot traços aràbics, la sala capitular i el museu del monestir amb peces de ceràmica i objectes litúrgics i artístics de diverses èpoques.

Desprès de dinar, ens dirigirem cap a Guimerà i Verdú on visitarem el seus nuclis antics i respectius castells.

Racó de Guimerà

Vista aeria del castell de Verdú

 Acte seguit entonarem (en un lloc discret) el “cant dels adéus”, donarem per finalitzada la Sortida de Tardor i retornarem -segur que ben satisfets- a les nostres respectives llars.

El preu total aproximat del cap de setmana, per persona, és de 75 euros. (Preu parella 150 euros).


Data límit d'inscripció.- Cal anar coordinant els qui hi venen i –si voleu compartir cotxes- el tema cotxes (ho farem per mitjà del correu electrònic). Podeu anar apuntant-vos, abans del 15 d’octubre, trucant a en Carles o contestant “respondre a tots” el correu on anunciem la Sortida. Penseu que a l' Hostatgeria de Vallbona només disposen de 20 habitacions. Així, doncs, no us adormiu o tindreu de dormir a la plaça...

Una abraçada.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL



PRONÒSTIC PER LA SORTIDA DE TARDOR

Aquest cap de setmana a la ruta del Císter sembla ser que si bé no farà un sol espatarrant, tindrem estones de sol i estones de núvols, és a dir que la capa ennuvolada serà més aviat alta. Està per veure si es tractarà de les populars “cabretes”, de fils de “llana” o de vels de “seda”, però en qualsevol cas hi haurà forats en major o menor abundància a la volta celeste. Per tant, depenent del tipus de núvols alts que tinguem les estones de sol seran més abundoses.

Hi haurà una major densitat de núvols el dissabte a la tarda amb un augment dels núvols baixos, cosa que implicarà un cert risc de pluja que si finalment es produeix serà del ordre de 2 litres per metre quadrat. De vent no se’n espera i si es produeix serà inferior a 9 quilòmetres per hora.
Les temperatures oscil·laran entre els 9º del matí a la matinada i els 11º al migdia.
En somma serà, ho crec fermament, un cap de setmana molt agradable. Un pèl fred, si es vol, però confortable.


Caldrà anar-ho actualitzant.



NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

CRÒNICA DE LA 61ena SORTIDA XINO-XANO



PELS BOSCOS DE VALLFORNÈS A LA RECERCA D’UNS SAGRATS (I RECONSAGRATS) BOLETS


Carregats d’il•lusió, d’esperança i grossos cistells sortim de les nostres llars i, com nens el primer dia d’escola, fem cap fins a Cànoves. Anem a caçar bolets !!.
A casa hi hem deixat el julivert, l’all i bon oli per –quan tornem al vespre- fer-los a la brasa... Avui tindrem “gènere” acabat de collir i en farem un excel•lent sopar “de temporada”... !!.  

Aquests darrers dies -fins ahir al vespre- ha estat plovent i la humitat, ja ho sabem, produeix fongs... com a mínim a les piscines...  A veure si això, al bosc on anem, genera també una bona collita de variats bolets. No tots hi entenem però, els que més en saben, ja ens ajudaran a triar-los... !!. 

Som una bona colla: onze “caçadors” i dues “caçadores” i a l’hora de dinar, se’n afegirà un altre –l’Enric- al qual (ves quin remei !!) tindrem de donar algun bolet dels que haurem arreplegat... Si no s’hi fixa gaire li posarem en una bossa, algun de petit, de soca o corcat... L’amistat és estimació i generositat però... d’això a regalar bolets... !!

Deixem el nucli de Cànoves enrere i prenem la pista que, Montseny endins, voreja la riera de Vallfornès. És una vall feréstega, ombrívola i amb abundant vegetació. Passat Ca l’Esmolet, poc abans del Roc Fiter, aparquem els cotxes. El Roc Fiter és una colossal i llegendària roca de granit, a tocar del camí, que ha estat equipada fa pocs anys –el 2010- amb una via artificial d’escalada. “Jo aquí, de petit, hi vaig fer les meves primeres escalades...” ens diu en Carles contemplant, amb una certa emoció i nostàlgia, el gran roc mentre hi passem per sota.


Avui no podem perdre temps, tenim els cistells vuits i ens espera una jornada amb molta feina. Decidim, doncs, que cal esmorzar. Hem d’agafar forces perquè segurament, avui, les necessitarem. En Carles obre la marxa i ens porta, entre el camí i la riera, a un paratge arbrat on hi havia hagut, diu, la –avui desapareguda- Font de l’Oriol. “Recordeu que en aquest mateix lloc, l’any 1963, hi vàreu fer un campament de Setmana Santa ?... va ser el meu primer contacte amb els scouts... pocs dies després, mi vaig apuntar...” recorda. “Va ser en aquest lloc ?”; “ostres, que canviat està...”, “hi havia una petita esplanada... on hi fèiem els jocs i les formacions... però ara el bosc i la vegetació ho ha envait tot...” comenten; “...ens va ploure molt, fa anys, per la Setmana Santa sempre plovia...” afegeix algú. Deixem, amb una certa enyorança, els records i tornem a la imperiosa realitat: l’esmorzar.


No cal dir que els entrepans, complementats amb les olives i els traguinyols de vi, han fet  via aviat. De postres, xocolata -d’aquella amb un alt percentatge de cacau- i, per a rematar l’àpat, cafè i “gotes” a dojo.

Reconfortats prenem els imprescindibles cistells i donem inici a la “cacera”. Per la pista retornem fins als cotxes, on alguns hi deixaran -per a que no ens facin nosa dins del bosc i poder anar més lleugers collint els bolets- les motxilles... Continuem, desfent camí, fins que som a l’alçada de Can Domènec i Can Rec (400 m d’alçada). Prenem una pista que s’enfila pel vessant est de la serra de La Servera, un dels contraforts de la Roca Centella (de 1001 m d’alçada) un dels cims culminants del terme. Anem pujant, tot mirant a un costat i altre del camí, per si algun bolet treu el nas... De moment, al menys els que anem darrers, no n’hem vist cap... segur que, els qui van davant, ja ens els han fotut... però, com que en trobarem molts, no cal patir !!. 


Arribem a la Font del Capellà (550 m d’alçada), és a tocar del camí però no raja. Allà hi troben a alguns dels que ens han precedit en la marxa... entre ells el cap del “safari” i caçador més expert..., en Llorenç. No fa gaire bona cara..., mirem el cistell i... oh sorpresa !!: és ven vuit, ni un sol bolet !!. “Pujo al bosc que hi ha per sobre de la font... allà és on, els meus “espies” locals, m’han dit que és on sol haver-n’hi més...” ens diu. “Llorenç, agafa el cistell... sinó on els posaràs !!” li suggerim, però ell –delirós- ja és pendent amunt. Plens de neguit i aspectants restem a l’espera de sentir el desitjat crit: “Aquí, aquí, son per aquí... pugeu amb els cistells !!” però, res de res, tant sols algun refilar d’ocell i el pas del vent trenca el silenci... Al poc apareix, capcot, uns metres més enllà d’on som: “ No n’hi ha ni un, ni de bons, ni de dolents... cap ni un !!” Prenem els cistells vuits i seguim, pista amunt, confiant que els qui van davant hauran tingut més sort. Els trobem, mig quilòmetre mes amunt, amb els cistells vuits penjant –cap per baix- de l’esquena... “no n’hem vist ni un...”, “el terra és humit però és massa aviat per a que hi hagin sortit bolets... cal esperar uns dies i, si fa sol, segur que en sortiran...” sentencia en Joan, un altre dels companys que te bona flaire per als bolets... 


Continuem pujant, tots plegats, una mica més fins a un revolt des d’on –als 600 m d’alçada, la màxima cota que hem assolit en l’excursió d’avui- dominem tota la vall. Cànoves queda amagada pel llom d’una muntanya però, als nostres peus, hi veiem la riera de Vallfornès tapada per la frondosa vegetació i els boscos que l’envolten; al vessant de la muntanya que tenim davant  hi destaca el Puig Cogull (de 783 m d’alçada), l’ermita i el veïnat –amb diverses masies escampades- de Sant Salvador de Terrades, al final de la vall, Cardedeu i darrera seu, tancant el panorama, la Serra del Corredor que separa el Vallès Oriental del Maresme.

“Be, hem fet una bona caminadeta; llàstima que no hem trobat bolets... però no ha estat culpa nostra: encara no n’hi ha !!” anem repetint autoconsolant-nos. Pel camí hem anat observant diferents detalls botànics, geologics i paisatgístics que ens han cridat l'atenció... a falta de bolets, el qui no es conforma amb les joies que ens ofereix la natura és perquè no vol.


Els més entesos ja ens havien advertit: de bolet, no en trobareu cap...; tot està molt sec...; heu d’anar molt més amunt, al Pirineu...; ara tindria de fer uns dies de sol... i no fer vent... Els experts boletaires, tots i totes, en saben molt sobre bolets... però, sovint, tampoc en troben... !!!. Si n’hi ha, com els animalons, s’amaguen... Per això hom diu que s’han de caçar... Nosaltres, de moment, ja ho hem intentat.


Son poc més de les onze del matí i decidim retornar fins on tenim els cotxes. Hem de fer temps fins l’hora de dinar i en Llorenç proposa que anem fins l’Ajuntament de Cànoves per a veure el monument, que fa pocs mesos s’ha erigit en aquest lloc, a en Ramon Fort un bon veí i amic, en aquest poble, de la família Pérez –en Carles, l’ Isabel i els seus pares-. Quan som davant el monument i de l’edifici de l’ajuntament decidim fer-nos-hi la foto del grup de caminadors.


Prenem els cotxes i, com que encara es molt aviat per anar al restaurant, acordem fer una mica de turisme pel nucli antic de Sant Pere de Vilamajor poble amb un cert interès històric. Avui en la caminada no ens hem perdut però, amb el cotxes camí de Sant Pere de Vilamajor, si que hi ha hagut algun petit “despiste”. Un cop som –cotxes i excursionistes- al cor de la població ens enfilem fins La Força espai on, al segle XI, hi havia un dels castells-palau dels Comptes de Barcelona i, actualment, està ocupat en bona part per l’església parroquial (segles XVI i XVII). En Jaume ens fa una amplia i detallada explicació del patrimoni i fets històrics que hi ha i es produiren dins d’aquest nucli històric. En destaquen, encara, part de les muralles atalussades del castell (on hi reconeixem, fet amb forja, un dels molts “nusos plans” que de jovenets nosaltres ens atipàvem de fer...), la rampa d’accès al recinte i l’anomenada Torre Roja –actual campanar romànic- que era, inicialment, la torre mestra del castell. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls i fent fotografies fins que el cap de l’expedició fa el “toc de corneta” per anar a Sant Antoni de Vilamajor, per prendre les cerveses i dinar-hi.





Esquema de la distribució del castell de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor). 
Autor Higini Herrero


Ho fem al restaurant El Refugi –conegut des de fa molts anys pels  companys que tenen casa a Cànoves i on ja hi havíem estat en una altra sortida-. Veritablement hi hem menjat be (amb un bon assortit de plats), gens car i amb un tracte molt agradable. 





Als postres en Joan Miquel ens convida a cava per a celebrar (ho podem dir perquè no els aparenta...) que ha complert 68 “abriles”. Però encara ens espera una altra sorpresa: en Llorenç –amb una memòria prodigiosa- ens ha fet agafar “pell de gallina” recitant –com sovint feia en els aplecs i focs de camp- l’emotiu vers “L’escut de Catalunya” d’en Antoni Bori i Fontestà. Totes les discussions que, “de bon rotllo”, hem tingut mentre dinàvem valorant els resultats del 27S i l’actual “moguda” per a nomenar president... (fins i tot en Carles ha tingut de trucar pel mòbil als de la CUP donant-los instruccions...) han quedat oblidades amb l’unànime crit de “Visca Catalunya Lliure !!” que ens ha sortit, a tots els presents, del cor quan en Llorenç ha conclòs la darrera estrofa:
“...
I passant quatre ditades
del brau Jofre en l’escut blanc
hi deixava senyalades
les quatre barres de sang !!!”

Després del cafè, les postres i una mica de sobretaula -on de nou, oblidant ràpidament els sentiments patriòtics que ens uneixen, hem tornat a encetar la discussió sobre l’actualitat política- donem per acabada la sortida agraint a l’organitzador la feina feta i a tots els qui han pogut venir la seva participació.

A la sortida del restaurant, ben contents i alegres ens fem la fotografia "oficial" de la sortida.

Segons els equips tacomètrics i les mesures cartogràfiques, en aquesta sortida, hem caminat un total de 6,5 km i superat un desnivell acumulat de +/- 200 m.

No hem trobat bolets però tampoc era imprescindible... hagués estat be però el més important ja ho tenim, des de fa molts anys i que duri..., la nostra  ferma i sòlida amistat.

Una forta abraçada i fins la propera.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo d’en Jaume Llobera : https://youtu.be/ttVtzlLfuHk


LA CONTRA
d'en Joan Miquel

COLLA 14 – BOLETS 0

Com corresponia a una sortida Xino xano convocada per després d’unes eleccions, tots hem guanyat.
Els que volien caçar bolets, perquè hem caminat tots amb el cap cot, no sé si pel resultat de les eleccions passades o perquè la inexistència de micòlids ens feia extremar la observació.
Els que volien només caminar, perquè vàrem fer 6 quilòmetres com qui no vol, no sé si per cercar els somiats rovellons o els desitjats ceps.
Els que no volien forçar les malmeses articulacions, perquè va ser la sortida més xinoxanaire de les que es fan i es desfan, no sé si pel escàs ritme o per la comoditat del recorregut.
Els que no concebeixen una sortida sense perdre’ns (perdó, equivocar el camí), perquè també vàrem tenir la mostra en el tram motoritzat de la excursió, no sé si per no perdre el costum o per la comoditat dels seients amb rodes.
Però, sobre tot, tots hem guanyat perquè hem acomplert la premissa principal (encara que no confessada) de les nostres sortides mensuals, menjar aplegats i en bona companyonia. Si a més d’això l’àpat és molt bo i també barat, és que hem assolit tots els objectius que ens havíem proposat. Bé, lo dels bolets, potser no.