dissabte, 26 d’agost del 2017

MÚSICA I CANTANTS (13)



LUIS PASTOR:  ¿ Qué fue de los cantautores ?

Luis Pastor (Berzocana, Extremadura 1952), va arribar a Madrid a començaments dels anys 60 per viure a la colònia Sandi del barri de Vallecas.

Als 14 anys va deixar l'escola per treballar en una companyia d'assegurances. Als 16 es va comprar la seva primera guitarra, als 17 escoltava a Paco Ibáñez i als 18 ja cantava als centres d'emigrants d'Alemanya, França i Bèlgica.

El 1972 va publicar el seu primer single (La huelga del ocio) i el seu primer àlbum (Fidelidad) va aparèixer el 1975. Després van arribar Vallecas (1976), Nacimos para ser libres (1977), Amanecer (1981), Coplas del ciego (1983), Nada es real (1985), Por la lluna de tu cuerpo (1986), Aguas de abril (1988), Directo (1991), La Torre de Babel (1994), els dos volums del directe Flor de jara (1994-1995), Diario de abordo (1996), Por el mar de mi mano (1998), Piedra de sol (2000), Soy (2002), Pásalo (2004), Dúos (2006), el disc-llibre En esta esquina del tiempo (2006), en el qual musicava i cantava poemes de José Saramago i –al que hi ha la cançó que avui comentem- ¿ Qué fue de los cantautores ? (2012).

Han passat quatre dècades i 20 discos des dels seus començaments i, amb 65 anys, Luis Pastor es manté lleial al títol del seu primer àlbum. Fidel a una actitud, a uns principis, a un compromís i a una manera oberta de fer música. 

¿ Qué fue de los cantautores ? és un reflex d'aquesta fidelitat i, al mateix temps, un record, un homenatge i un agraïment als qui ja no hi son, com queda patent en la dedicatòria de l'àlbum: “A tots els companys cantautors que ja no hi son, però que ens van deixar el seu exemple, el seu compromís i les seves cançons: Ovidi Montllor, José Afonso, Carlos Cano, Chicho Sánchez Ferlosio, Hilario Camacho, Imanol, Labordeta, Quintín Cabrera, Mikel Laboa…”.

El poema, que avui portem al nostre blog, recorre mig segle de la cançó d'autor a Espanya (“De los muchos que empezamos, de los pocos que quedamos, de los que aún resistimos, de los que no claudicamos, aquí seguimos. Cada uno en su trinchera, haciendo de la poesía nuestro pan de cada día”) i posant els punts sobre les is en forma de veritats com a punys. Sense nostàlgies ni amargors, assumint el rol i sempre mirant al capdavant amb esperança, però anomenant al pa, pa, i al vi, vi. 

Luis Pastor , en aquest poema-cançó, fa també un repàs, en tots els sentits, a la història de la cançó d'autor des dels seus començaments els anys 60 (“Éramos tan libertarios, casi revolucionarios, ingenuos como valientes, barbilampiños sonrientes…”), fins avui (“…Hay cantautor para rato…”) en una cançó lúcida, realista, sense perdre el sentit de l’ humor i fent una veritable crònica social d'un temps i d'un país tantes vegades ingrat i injust amb la seva cultura.

Per a combatre l'oblit.

Precisament en la presentació d’un llibre sobre en José Saramago, en Luís Pastor, va recitar més que cantar, el seu poema: “Qué fue de los cantautores” del qual us en adjuntem el link i la lletra.

¿ Qué fue de los cantautores ?

Éramos tan libertarios,
casi revolucionarios,
ingenuos como valientes,
barbilampiños sonrientes
—lo mejor de cada casa—
oveja negra que pasa
de seguir la tradición
balando a contracorriente
de la isla al continente
de la nueva canción.

Éramos buena gente,
paletos e inteligentes,
barbudos estrafalarios,
obreros, chicos de barrio,
vanguardia del proletario,
progres universitarios,
soñando en una canción
y viviendo la utopía
convencidos de que un día
vendría la Revolución.

Aprendiendo a compartir
la vida en una sonrisa,
el cielo en una caricia,
el beso en un calentón.
Abriendo la noche de día
fuimos sembrando canciones
y en esta tierra baldía
floreció la poesía
y llenamos los estadios
y en muchas fiestas de barrio
sonó nuestra melodía.

Tardes y noches de gloria
que cambiaron nuestra historia.
Y este país de catetos,
fascistas de pelo en pecho,
curas y monjas serviles,
grises y guardias civiles,
funcionarios con bigote
y chusqueros con galón,
al servicio de una casta
que controlaban tu pasta
tu mente y tu corazón.

Patriotas de bandera,
españoles de primera,
de la España verdadera
aquella tan noble y fiera
que a otra media asesinó
brazo en alto y cara al sol
leales al Movimiento
a la altura y al talento
del pequeño dictador
que fue Caudillo de España
por obra y gracia de Dios.
Toreando en plaza ajena
todo cambió de repente
los políticos al frente
de comparsa y trovador.

Se cambiaron las verdades:
"tanto vendes tanto vales".
Y llegó la transición:
la democracia es la pera.
Cantautor a tus trincheras
con coronas de laureles
y distintivos de amor
pero no des más la lata
que tu verso no arrebata
y tu tiempo ya pasó.

¿Qué fue de los cantautores?
preguntan con aire extraño
cada cuatro o cinco años
despistados periodistas
que nos perdieron la pista
y enterraron nuestra voz.
Y así vamos para treinta
con la pregunta de marras
tocándonos los cojones.

Me tomen nota señores
que no lo repito más:
algunos son directores,
diputados, presidentes,
concejales, profesores,
managers y productores
o ejerciendo asesoría
en la Sociedad de Autores.
Otros están y no cantan,
otros cantan y no están.

Los hay que se retiraron,
algunos que ya murieron
y otros que están por nacer.
Jóvenes que son ahora
también universitarios,
obreros, chicos de barrio
que recorren la ciudad.
Un CD debajo el brazo,
la guitarra en bandolera,
diez euros en la cartera,
cantando de bar en bar.

O esos raperos poetas
que es su panfletos denuncian
otra realidad social.
¿Y mujeres? ni se sabe.
Y sobre todo si hablamos
de las primeras gloriosas
que tuvieron los ovarios
y el coraje necesarios
de subirse a un escenario
de aquella España casposa.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
como en mis tiempos mejores
dando al cante que es lo mío.
Y aunque en invierno haga frío
me queda la primavera,
un abril para la espera
y un grandola en el corazón.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
aún vivito y coleando
y en estos versos cantando
nuestras verdades de ayer
que salpican el presente
y la mierda pestilente
que trepa por nuestros pies.

¿Qué fue de los cantautores?
De los muchos que empezamos,
de los pocos que quedamos,
de los que no se vendieron,
de los que no claudicaron,
de los que aún resistimos:
aquí estamos.

Cada uno en sus trincheras
haciendo de la poesía
nuestro pan de cada día.
Siete vidas tiene el gato
aunque no cace ratones.
Hay cantautor para rato.
Cantautor a tus canciones.
Zapatero a tus zapatos.

dilluns, 21 d’agost del 2017

NO TINC POR


Dissabte, 26 d’agost: manifestació unitària i solidaria contra el terror.
La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona convoquen, dissabte 26 d'agost a les 18h, la ciutadania als Jardinets de Gràcia sota el lema “No tinc por”.


Per a mostrar el rebuig als recents atemptats i a la violència i a favor de la pau, l'amor i la solidaritat. La protesta començarà als Jardinets i baixarà pel Passeig de Gràcia fins a arribar a la Plaça de Catalunya

ALGUNS DE NOSALTRES TAMBÉ HI SEREM !




dimecres, 2 d’agost del 2017

CRÒNICA D’UNA ESCAPADA PER MAR


AFECCIONS

No tenim la foto de la sortida, aquesta és de l'any passat, però el 30 devia ser semblant.
Aquesta història arrenca la passada setmana en que rebo l’encàrrec d’en Pepeluí per que li faci un pronòstic dels vents en el canal de les illes des de Premià de Mar a Pollença.
I mira que ja ho adverteixo en tots els meus pronòstics,
NO S’ADMETEN RECLAMACIONS,
us dic. Però ni així, ja se sap allò de que els amics ho són perquè confiem els uns en els altres, però perdoneu-me, de vegades feu un gra massa i m’encolomeu una responsabilitat que no em correspon. No em correspon però que m’omple de satisfacció i autoestima, que no va malament.

Així que em poso a treballar i el dissabte 29 li envio per correu electrònic un quadre de possibles sortides de la travessa que es proposaven fer la Tito i ell, tenint en compte el vent que es trobarien al sortir de Premià i en els diferents punts de pas de la teòrica travessa a una mitjana de 5 nusos. Acompanyant al quadre li faig la reflexió de que el millor seria sortir el dilluns al matí per anar menys cenyit al vent i tenir-lo més aprofitable.
El dissabte 29 vaig enviar una previsió de mar en el canal i vaig arribar a la conclusió que potser fora més convenient sortir el diumenge però després de dinar per no trobar tanta mar de fons que és molt desagradable. La resposta va ser que ja tenia el veler carregat i que sortiria cap les dotze. (Em va recordar el Capità de Master and Commander, “...demà amb la plenamar amollarem amarres...”) és a dir, va decidir el que li va sortir del barret.

EL MAR ÉS UNA DROGA MOLT ADDICTIVA

(Del Quadern de bitàcola del Josep Lluís a bordo del Roselen).

Sortida de Premia 30 de Juliol 12:00 rumb 155 amb mar de fondo i vent de 11,5 de cenyida , degut a la incomoditat prefereixo navegar a motor, " si la barqueta es tomba mare no tingues por ", paro motor 19:00 i major + gènova caic a estribord rumb 190, velocitat 4,5. 5,5 nusos, llavors... la lambada, la conga, etcètera, a les 02:00 trec velàmens  i poso el  motor amb major,  rumb al 125, a les 03:20 trec motor poso major i gènova i a ballar un altre cop, rumba, xa-xa-xa i apa tornem-hi!!, ja no puc ni aguantar-me els pets, posar-se dret a la banyera es d'allò més impossible i jo no tinc mes reserva d’idees, és per això que, “ALE A JODERSE”, però el tossut d'en Pepeluí dona l'última i recull pam a pam la gènova, tríma la major, amolla el back stay i... "esto es una maravilla".
Tot el demés no val la pena , mes que tot per que JO ja no era mes que una persona esgotada.
PERÒ SEGUIRÉ NAVEGANT I APRENENT D'ALLÒ QUE LES DIFICULTATS ET FAN QUE ET SUPERIS.



Aquest vídeo només és a velocitat normal al principi i al final tota la part central és càmera lenta per poder apreciar el moviment del vaixell i les onades, cal imaginar-se tota la seqüència en marxa normal per adonar-se de la dificultat.
Truites de Biodramina prescrites.

Vaig seguir amb curiositat la derrota (no us espanteu al mar de la ruta s'en diu així) a través de la xarxa puix que el Roselen està equipat d’un aparell de seguiment anomenat AIS i que diferents programes poden presentar en els nostres ordinadors. Els vaig seguir de tant en tant fins que va ser l’hora de anar a dormir.


www.marinetrafic.com
A l’endemà, un cop d’ull ben donat al monitor em va dir que estaven a unes 12 milles del cap de Formentor (el més nord occidental de la illa de Mallorca) i veient en pantalla que la badia de Pollença estava ple com un ou vaig enviar un WhatsApp confiant que ja estarien en cobertura.


[8:54 31/07/2017] Juanmi:
Bon dia navegants.
Veig que ja esteu quasi a la vista del cap de Formentor.
Ja li teniu el peu al coll.
Jóse, si estàs cansat faries bé de fondejar en la cala Figuera que és just abans de passar el cap. Hi han dos velers fondejats i hi ha encara molt lloc.
Ho dic perquè a Pollença està pleníssim i la Badia està com la rambla, de vaixells fondejats.



Però una hora després el Pepeluí em truca per veu per dir-me que ja havien superat Formentor i que li busqués els números de telèfon dels ports de Pollença i de Alcúdia, perquè hi havia tanta gent a la badia que el canal 9 (normal de comunicació amb els clubs nàutics) estava col·lapsat. Sant Google va fer la seva feina habitual i li vaig poder respondre ràpidament.

Llavors em tombo cap a la pantalla per comprendre el per què de no haver-los situat ja a la badia i comprovo estorat que els programes localitzadors no saben res d’ells!! Els hi poso un altre WA.

[10:05 31/07/2017] Juanmi:
Vigila que el Marine Trafic diu que no te resposta del vostre AIS des de fa 3h i 8min.
I ni el Vessel Finder ni el Localizatodo no saben res de vosaltres.
Potser s'ha espatllat.

www.vesselfinder.com



Finalment el programa Vessel Finder respon amb notícies que serien preocupants si no fos que ja havia parlat amb ells.






[10:06 31/07/2017] Pepeluí:
MB anem a Alcúdia ja tenim amarra

[10:07 31/07/2017] Juanmi:
Molt bé! 🏁🏁🏁🏆🏆🏆🏆

[10:18 31/07/2017] Juanmi:
Jóse, insisteixo en lo del AIS, el Vessel Finder diu que no té notícies del barco des de avui a les 04:51 UTC 😱 😱 😱 (Horror)

[10:20 31/07/2017] Pepeluí:

Val ja ho miraré quan estigui amarrat, “toi exo una braga”.

Quasi vint i quatre hores després d’haver sortit, amarraven a Alcudiamar que és com és diu la marina esportiva del port de Alcudia.
Fotut o no en Josep Lluís va acomplir el seu repte. Navegar en solitari des de Premià a Mallorca. Ara em direu, que la Tito no hi anava? Si que hi era al vaixell, però totes les feines de navegació inclosa la vigília van recaure en el nostre company.
Un cop amarrats encara va tenir forces per trametre fotos pel mòbil i això és el vàrem rebre en el xat del Clan.




Tito, que seria en el restaurant! Que no estava bo?


En canvi al doblar el cap de Formentor, com es nota que ja et senties salva i estalvia!
Que gaudiu molt aquesta setmana a ses Illes. 😘😘































[22:10 31/07/2017] Pepeluí: Ja no queda però això es la recompensa a el que em passat la meva dona i jo. Ella  ha tingut molta confiança amb mi ja que tot el camí , singladura , ha confiat amb allò que jo feia.
Ara un bon sopar que s'ho mereix.




[22:16 31/07/2017] Juanmi: Ah! Doncs si que estava bo. Aparentment si més no.
🤗🤗🤗


Links:

www.marinetraffic.com/en/ais/details/ships/shipid:4757868/mmsi:205406930/vessel:ROSELEN

www.vesselfinder.com/es

Bones vacances Tito i Pepeluí!

Fotos: Elena Soler, Josep Lluís Lirola i J.M. Cortés

diumenge, 9 de juliol del 2017

CRÒNICA DE LA 79ena SORTIDA XINO-XANO

El gorg i salt del Clot de l'Infern



RECORREGUT ESTIUENC PELS SALTS I GORGS DE LA OMBRÍVOLA I SELVÀTICA RIERA DE RIELLS

Anem molt be, son quarts de nou del matí i, passat Breda, ja circulem per la carretereta que, en uns sis quilòmetres, ens porta fins a Sant Martí de Riells. Davant nostre veiem, en mig de boires matineres dalt del seu cònic turó, la inconfusible silueta del castell de Montsoriu. “Quin bon record i grata impressió tinc de la nostra visita a aquest impressionant castell...” diu la Conxita i, els qui anem en el cotxe, li donem la raó.

Can Joia prop de Sant Martí de Riells
A mesura que ens acostem al nostre destí, la vall de Riells va estrenyent-se; els camps i planes –industrials i agrícoles- del començament, van transformant-se en un paisatge més boscós i “de muntanya”. Ens crida l’atenció la presencia de grans i antigues masies –segurament del tot autosuficients-, com Can Joia, que degueren acollir i fer conviure -sota el mateix sostre- vells i joves, homes i dones, propietaris, pastors, mossos i jornalers. Ai, si les velles parets parlessin... i ens poguessin explicar el que van viure i veure !!!

Arribem -no en podem tenir cap dubte doncs la carretera asfaltada hi mor- al petit nucli de Riells. Hi veiem l’església –l’”abadia” de Sant Martí- i unes poques, tres o quatre, cases. Aparquem els cotxes en un racó de la gran esplanada que hi ha, entre l’ermita i la “caseta de fusta” d’informació del Parc del Montseny. Sembla, tal i com ens ha pronosticat en Joan Miquel, que tindrem un xafogós dia, amb algun núvol però sense pluja.

L’esmorzar.- Com que la gana ja se’ns ha despertat, ens disposem a esmorzar en una àrea, amb bancs i taules -unes al sol i d’altres a l’ombra-, que hi ha en un tranquil paratge que tenim a tocar. “Certament el nostre país ha anat canviant, abans teníem d’anar a Suïssa, Alemanya, Àustria o algunes zones de França per a trobar, en plena natura, indrets com aquest, amb taules de picnic i espais condicionats per a menjar-hi... Ara, sense anar més lluny, us en heu adonat que nosaltres, en les nostres sortides, ja hem pogut esmorzar “entaulats” en nombroses ocasions... !!”, comenta algú; “I espera, si ens deixen fer el referèndum i guanya el SI..., farem un país que no el coneixerà ningú...” afegeix un altre, amb sornegueria.


Ben entaulats, anem per feina: els entrepans, les olives, el vi i l’aigua, el cafè i les gotes –conyac, whisky, o les dues coses...-. No ens estem de rés. Cal reconèixer que, els esmorzars de les Xino-Xano, son un “requisit” obligatori i del tot imprescindible d’aquestes sortides. 

La caminada.- Per a no repetir-nos –doncs ja varem explicar, amb un cert detall, el recorregut d’aquesta excursió a la CRIDA de la sortida-, no entrarem en el detall de l’itinerari. Si que, un cop més, per allò de que: “una –o diverses- imatges valen més que mil paraules...” farem ús d’algunes de les moltes fotografies i el vídeo que, uns i altres, hem anat fent al llarg de la sortida. 

Ha sigut aquesta, especialment aquests dies de forta calor, una excursió que a tots ens ha agradat i complagut. 

Hem estat, al llarg de tot el recorregut, pràcticament acompanyats sempre per la remor de l’aigua, passant per alguns paratges que –exagerant una mica- semblaven propis de la selva amazònica. Boscos de ribera; falgueres i plantes d’aigua per arreu; majestuosos i vells castanyers; racons on la riera semblava jugar amb l’entorn; una font –la de les Fogueres- amb aigua “potable” (?),“Estàs bé Zac ?”...; grans blocs i parets de pedra; arbres caiguts que semblava ens volien impedir el pas; ufanosa i espessa vegetació... un espai natural salvatge, del tot recomanable !!!.

Vells i monumentals castanyers I

Vells i monumentals castanyers II

Vells i monumentals castanyers III

Font de les Fogueres


Arribem al Clot de l'Infern

Passat el que antigament devien ser uns marges o gran perxada plena de vells i gruixuts castanyers, entrem a l’anomena’t Clot de l’Infern. A partir d’aquí la muntanya es va tancant al nostre voltant amb unes imponents parets de pedra. La riera intenta obrir-se pas, formant nombroses cascades i gorgs, entre el congost i les roques. La ruta, amb una mica d’intuïció, no te pèrdua. Cal anar seguint -per on es pot- la  riera: ara per la riba; ara tocant o gairebé per la mateixa llera; aquí, travessant –per damunt d’unes pedres o algun tronc- a l’altre costat del torrent o, quan sembla que una paret de roca ens barra el pas, enfilant-se i grimpant per la penya... per a seguir, sempre, riera amunt.






De tant en tant es molt recomanable aturar-se, més que per recuperar l’alè, per a poder anar contemplant els detalls del paisatge: petits saltants d’aigua i, sota cadascun d’ells, algun gorg; racons encisadors, amb l’arbrat, les lianes i d’altres plantes enfiladisses penjant per aquí i per allà... “Vigileu que no hi hagi cap boa... “ diu, rient, en Josep Maria; grans blocs de pedra, de diferents i curioses formes, ens obliguen a vorejar-los tot cercant –com si d’un “joc de pistes” es tractés- la continuació del camí... i, de tant en tant, alguna petita clariana il·luminada pels raigs del sol que, filtrant-se pel mig del fullam, hi produeixen un efecte serè i màgic que convida a seure i estar-s’hi una estona.







Un detall us cridarà, també, l’atenció. Com si d’un lloc misteriós i maleït es tractés, observem que sovint les pedres i el fons de la riera estan tenyits d’un color roig-sang molt intens: no, no es tracta de cap maledicció, restes d’un ritual, batalla, esbudellament o sanguinari crim ocorregut aigües amunt, l’explicació és més senzilla: les aigües que s’escolen cap a la riera, desprès de passar per les roques del subsòl, venen carregades de sals ferroses en dissolució; un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro “rovellat”, es torna insoluble precipitant-se i tenyint de vermell intens les roques i el llit de la riera. Un efecte, doncs, fantàstic però del tot natural.  


Una mica més amunt arribem, sota d’un bonic saltant, a un temptador gorg (alguns l’anomenen el Gorg del Clot de l’Infern) –potser el més ample i fondo que hem vist fins ara- que ens convida al bany... “Ens hi fiquem ?”, diuen els més atrevits; “No portem tovalloles i desprès tindrem d’anar molls...” afegeix un dels qui la fredor de l’aigua li fa una certa por...; “A més, en algun lloc he llegit, que del maig al setembre està prohibit el bany per la recuperació d’algunes especies, com les llúdrigues. I, si t’arrepleguen els forestals, et foten multes... “ afegeix.   

Salt i gorg del Clot de l'Infern
Quasi tots els "caminadors" al costat del Gorg del Clot de l'Infern
Continuem, riera amunt, fins que arribem a un punt on una paret de roca (el Serrat Gros) sembla indicar que aquí s’acaba –o comença- la riera.  Hi ha un fosc gorg i un gran salt,  com una “cua de cavall” –el més alt que hem trobat-, som al Gorg Negre. La riera continua per damunt del salt, fins a un lloc anomenat Dues Aigües on hi conflueixen el torrent de Can Bernat i el Sot dels Güers. Però, per a nosaltres, la ruta per la riera acaba aquí, al Gorg Negre. Ens hi estem una bona estona, asseguts damunt les roques, escoltant la remor de l’aigua, xerrant, i, ara sí, remullant-nos els peus i contemplant el que deu ser l’hàbitat –els agraden les aigües netes i oxigenades- d’un gran nombre de libèl·lules o damisel·les blaves (Calopteryx virgo). Un espai natural amb “espectacle” inclòs. “Si aquesta riera la tinguessin prop de Port Aventura, ja hi haurien fet un recorregut o espai temàtic...; millor que no ho expliquem gaire...” comentem.

Salt i Gorg Negre




Les libèl·lules o damisel·les blaves
Satisfets i molt be de temps –és ¼ d’una-, reculem pel mateix camí per on hem arribat al Gorg Negre però, ara, continuarem recte sense baixar a la riera. Voregem el vessant SE del Turó de l’Aguda (769 m), fins anar a trobar –a l’anomena’t Revolt d’en Formiga- la vella pista que comunica Santa Fe del Montseny amb Riells. Estem, quan som al revolt, al punt més alt -650 m d’alçada- del recorregut de l’excursió. Veiem, al fons de la frondosa vall, la riera de Riells per on nosaltres hem anat pujant, tancada a la seva capçalera pels contraforts del Turó de Morou (1308 m) i del Pic de la Cornera (1264 m); davant hi tenim, enfilades a la muntanya que amaga el castell de Montsoriu, les urbanitzacions de Fogueres de Montsoriu i, on la riera arriba al pla, hi endevinem el lloc on ens dirigim: Sant Martí de Riells.  

Continuem, pista avall, passant per les runes de Can Perarnau –escenari de la llegenda de la Dona d’Aigua del Gorg Negre- i pel costat d’unes velles i monumentals alzines sureres, fins que arribem al pont d’obra que, una mica més amunt de Sant Martí de Riells, travessa la riera i al lloc on hem començat la caminada.

Podria molt bé ser una Dona d'Aigua davant una
de les grans alzines sureres de Can Perarnau


En total hem recorregut uns 6,2 km amb uns desnivells acumulats de +/- 145 m. El temps que hi hem emprat, amb pauses i aturades, ha estat de 3 h justes.

El dinar.- Amb els cotxes ens dirigim fins a la sortida de Breda, al km 1 de la carretera que va a Riells, on hi ha el restaurant Can Mariano. Hi arribem quan encara no son l’ 1 del migdia. Ja hi tenim la taula parada dins un gran menjador on l’aire condicionat convida a seure-hi. Així ho fem i, mentre esperem als quatre companys que només venen a dinar –l’hora acordada és les 14 h-, demanem les cerveses. Al cap de mitja hora ja hi som tots i triem el menú. Ens hem sentit molt ben atesos, hi hem menjat molt be i a un preu molt ajustat.




A les postres en Jaume (i la Ma Rosa) ens conviden a cava per a celebrar el 41è aniversari del seu casament i el natalici de la Mª Rosa. Brindem per agrair-los el detall i desitjar-los, amb salut, molts i molts aniversaris més... i que nosaltres ho veiem !!!.


Prenem els cafès, tallats, perfumats, carajillos i cigalons... passem comptes, agraïm l’acollida i paguem. 

La tertúlia.- És encara molt d’hora (a més, ara, el dia és llarg) i alguns proposen continuar la xerrada, prenent unes tòniques o repetint de cafè, sota els para-sols que hi ha a l’era de Can Mariano.



Ni parlar-ne !!!
Finalment el que, quasi tots, demanem son uns gintònics... 
Comencem rememorant records i incidències d’antics campaments, amb algun retard -el dia de la matinera i inesperada visita dels Caps de Grup i del Districte- en la "no" hissada de bandera en una d’aquestes acampades... i la corresponent "bronca"; l’enfrontament amb els de La Guardia de Franco, a Granollers, en una castanyada... i l’”explicació” que sobre aquest fet ens donà –després de, suposem, parlar amb el Delegado de Juventudes- l’ aleshores Cap del nostre Districte scout... 
A partir d’aquí la conversa s’ha anat animant amb hipòtesis -més o menys fonamentades amb arguments històrics o testimonials- sobre l’origen i intencionalitat dels primers agrupaments d’ Scouts de España que, els anys 50 del passat segle, es formaren a Barcelona... 
En algun moment, més que una conversa-remember sembla que ens trobem en una tertúlia de les que veiem per la televisió... tots, fins i tot prenent la paraula d’altri, hi volem dir la nostra... !!!.
Coincidim -sense entrar en el possible origen, més o menys proper al règim d’alguns, pocs, però significatius caps- que cap de nosaltres ens sentirem MAI, mentre estiguérem als scouts, “adoctrinats” amb idees partidistes ni sectàries... Si que, tot i que lògicament, cadascú després ha fet via com a pogut, volgut o sabut...: els valors d’amor al país, un cert sentiment religiós, la defensa i estimació a la natura, la companyonia i el servei al proïsme... que ens inculcà l’escoltisme –tot i no ser això mèrit, nomès, exclusiu d’aquest moviment- han influït, sens dubte, en tots i cadascun de nosaltres. 
Quan, els més xerradors estan “esgotats” per la dialèctica, en Jaume aprofita i pren la paraula: “Sense haver tingut l’oportunitat de haver estat amb vosaltres en aquells temps, em sento ben orgullós d’haver-vos conegut i de poder formar part del grup...”, diu, deixant-nos a tots plegats muts i sense paraules... Gràcies, Jaume, tu si que ets un gran i preuat “valor” !!!

Comiat.- Ara si que, a mitja tarda, decidim acomiadar-nos tot desitjar-nos uns bons mesos d’estiu i uns feliços dies de “vacances” amb el compromís d’anar mantenint el contacte –via whatsapp o per telèfon- fins que ens tornem a trobar de nou. Abans, però, ens fem la tradicional foto de grup.




Bon estiu a tothom, a "carregar les piles" i fins la propera.

Una abraçada.


Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Josep Maria, Jaume i Pep