CRIDA A LA 95ena SORTIDA XINO-XANO

Ermita de Puigseslloses

PASSEJADA PELS VOLTANTS DE TAVÈRNOLES 

(Foquers, la Damunt, Puigseslloses, El Banús, Serrabou,...) i visita al SALT DE LA MINYONA

Un matí de forta pluja ens va impedir, el passat mes d’octubre, fer aquesta excursió. Vàrem decidir que ho tornaríem a intentar a la primavera, una estació on per raons obvies, el paisatge i alguns dels indrets per on passem lluiran -ben segur- amb tot el seu esplendor.

Aquesta és la raó de que tornem a repetir la proposta. Confiem que, aquest cop no ens plogui.

Data.- Dijous 4 d’ abril de 2019.

Tipus d’itinerari.-  La ruta proposada és una passejada que parteix del petit i tranquil poble de Tavèrnoles, amb una interessant església romànica el campanar de la qual ens recorda els de la vall de Boí. La caminada transcorre per una de les zones més poblades de la plana de Vic, amb nombroses i grans masies i camps de conreu. Pujarem  als turons de la Damunt i de Puigseslloses, petites elevacions on hi ha unes ermites acompanyades d’elements curiosos com un jardí verdaguerià, en el primer cas, o un dolmen megalític, en el segon. Des d’aquests llocs es te, també, una bona visió del panorama que els envolta.

El gran mas de El Banús

Passarem, així mateix, pel que van ser entorns habituals en la vida i inspiració del poeta Jacint Verdaguer, aquell popular capellà que -acompanyat d’una maleta i d’un paraigua- recorregué tots els racons de Catalunya per a fer-ne unes acurades i poètiques descripcions. Per això, el poble, l’arribà a estimar tant: “Poeta i llaurador soc i faig la feina tant neta que llauro com un poeta i escric con un llaurador”, es definí irònicament.

Visitarem, després de dinar i amb els cotxes, l’imponent mirador del Salt de la Minyona -també descrit per en Verdaguer- on evocà la llegenda que explica la historia d’una donzella que va saltar-hi al buit, sense fer-se mal, perquè arribava tard al seu casament. Aquest lloc, situat a 846m d’alçada sobre un vertiginós cingle, presideix la serra que s’estén des del Montseny fins al congost de Casserres i que actua de divisòria entre l’extensa Plana de Vic i les muntanyes de les Guilleries.

 

Recorregut i dificultat.- La ruta d’aquesta excursió es força planera: solament fa pujada el tram inicial de les Escales del Foquers -50 metres de desnivell que es poden fer per un corriol i/o unes escales de 260 graons-, la resta és gairebé pla i recorre notables llocs d'interès natural, paisatgístic, històric i cultural.

Aproximació.-

Anirem i tornarem en cotxes. Sortirem de Barcelona per la Av. Meridiana i l’autovia C-17. Superat Vic, agafem la C-25 -l’Eix Transversal- fins a la sortida 183, “Roda de Ter”, on prendrem la carretera C-153 en direcció a Roda de Ter. Més endavant, entre els punts quilomètrics 4 i 5, cal agafar a la dreta la BV-5213 cap a Tavèrnoles i el Parador Nacional de Vic. Passats 3 km i escaig, es gira a la dreta i s'entra a la població de Tavèrnoles pel carrer Montseny que se segueix fins al final i al llarg del qual es podrem trobar aparcaments per a deixar-hi els cotxes.

Itinerari a peu.-

La ruta s'inicia davant l'església romànica de Sant Esteve de Tavèrnoles (s. XI), on també hi ha l'Ajuntament.

Sant Esteve de Tavèrnoles

0,00 km (529 m). Tavèrnoles. Se surt de l'església baixant en direcció sud per, immediatament, davant l'Ajuntament, seguir a l'esquerra per creuar l'era del mas Joglar, que es deixarà enrere per un camí de l'altra banda que va perdent alçada. Se segueix amunt (S) el curs del torrent de Tavèrnoles i, en travessar-lo girant a la dreta, s'arriba a la Font dels Foquers.

Font dels Foquers lloc on esmorzarem.

0,44 km (515 m), 0 h 05 min. Espai arranjat de la Font dels Foquers on esmorzarem. Cal marxar a ponent per les escales situades a la dreta de la font. De seguida es passa per davant de la masia dels Foquers, es creua un camí i se segueix remuntant per les escales de pedra (260 esglaons) que superen un desnivell de 50 m. Darrere (N), es tenen belles vistes del nucli de Tavèrnoles.

Escales dels Foquers

0,65 km (566 m), 0 h 10 min. Se surt a unes clarianes i es continua a migdia pel camí, ara més planer.

0,85 km (572 m), 0 h 12 min. Desviació. El paisatge s'obre i, davant d'uns camps de conreu, on al fons ja es distingeix l'ermita de la Damunt, cal tombar gairebé noranta graus a l'esquerra (SE). Es passa per sota d'un mur de pedra, es remunta un petit marge i s'entra al camí ample d'accés al mas del Pou, que se segueix per la dreta (SO). Pocs metres més enllà, i sense arribar a entrar a la urbanització del Pedró, pertanyent a Folgueroles, es tomba a la dreta cap a la Damunt (NO).

1,48 km (571 m), 0 h 18 min. Ermita de la Mare de Déu de la Damunt, datada l'any 1281. Situada dalt d’un turó, en un dia clar, es distingeixen perfectament el Puigmal, el Pedraforca i gran part de les muntanyes del Pirineu i el Prepirineu.

Absis de l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt

Ermita de la Mare de Déu de la Damunt. Façana

Es considera que aquest paratge fou un dels entorns preferits de mossèn Cinto Verdaguer, fill il·lustre del poble veí de Folgueroles. De petit hi venia amb sa mare, i de vell, hi tornà. L’indret inspirà al poeta el poema l’Arpa. Al costat de l’ermita hi ha un jardí verdaguerià, plantat el 1990 per l’Associació d’Amics de Verdaguer, inspirat en les diferents plantes que Verdaguer cantà al llibre Brins d’Espígol. Una part del recorregut des d'aquest punt coincideix amb la Ruta Verdagueriana, itinerari que uneix indrets relacionats amb la vida i l'obra del poeta.

Jardí verdaguerià de la Damunt

Es marxa per la dreta, cap a ponent, pel camí pavimentat de sota mateix del recinte de l'ermita. Es perd una mica d'alçada i, poc més enllà, s'arriba a un encreuament.

1,76 km (545 m), 0 h 23 min. Cruïlla de quatre camins: cal prosseguir a la dreta (N) pel vial asfaltat canviant el sentit de la marxa. Ara és més probable trobar trànsit motoritzat, de manera que serà millor mantenir-se al marge esquerre i avançar amb precaució.

2,39 km (545 m), 0 h 29 min. Mas Torrents, masia del segle XVII i  on els avis paterns de Verdaguer hi van estar, més 50 anys, com a masovers. A continuació, es deixa la pista asfaltada i es pren un camí de l'esquerra (O) en direcció a Sant Jordi de Puigseslloses, la font de l'Amat i can Gelabert resseguint unes granges i continuant recte cap a l'oest fins al final d'aquestes.

3,19 km (521 m), 0 h 34 min. S'accedeix a una nova cruïlla de camins i es continua recte una vegada més (SO). Es travessa el torrent de Folgueroles (km 3,49, 501 m), a sota de can Gelabert.

3,89 km (508 m), 0 h 47 min. Can Gelabert (del segle XVI, amb un rellotge de sol datat el 1663). Es passa per davant d'aquest mas virant lleugerament a la dreta (O/NO).

4,28 km (503 m), 0 h 52 min. Cruïlla. Entre el mas de Puigseslloses (a la dreta; N) i una gran bassa (a l'esquerra; S), se segueix a mà esquerra (SO) per fer el tram final que mena a l'ermita de Sant Jordi, que ja es distingeix dalt del turó. A sota mateix del turó, es tomba a la dreta (NO) i es remunten uns metres.

4,81 km (527 m), 0 h 58 min. Ermita i dolmen de Sant Jordi de Puigseslloses. El turó de Puigseslloses no és al centre de la plana de Vic, però des del seu cim fa l'efecte que en sigui l'eix. De molt antic, de mil·lennis ençà, devia ser considerat com un lloc sagrat per als pobladors dispersos de la contrada. Van edificar-hi un dolmen, és a dir, un sepulcre fet de grans lloses (d'aquí ve el nom del puig) verticals plantades a terra i cobertes, formant la galeria, per unes altres de planes d’un sepulcre megalític d’uns 10 m de llarg i 3 d’ample, dels inicis de l’Edat del Bronze (2.100-2.500 aC). Construïda al costat mateix del dolmen, l'ermita data del segle XV i és un bon mirador -si el dia és clar- sobre la plana i l'horitzó més llunyà. A la capella, Verdaguer hi cantà missa el 1870. Sota el marge, en el mateix camí d'arribada i de sortida, hi ha una font.

Ermita i restes del dolmen de Sant Jordi de Puigseslloses

Es prossegueix la ruta deixant enrere el turó i girant a l'esquerra en direcció N/NE. Es passa novament a tocar del mas de Puigseslloses i, immediatament després, sense entrar al tram de camí que a l'anada venia de can Gelabert, es continua a l'esquerra (NE) seguint el sender de petit recorregut PR C-40 (marques blanques i grogues).

5,48 km (501 m), 1 h 07 min. Bifurcació. A pocs metres de la desviació anterior, a sota d'unes granges, es deixa el camí ample i es baixa per la dreta (NE/E) seguint el traçat del PR pel costat d'uns camps i creuant de nou el torrent de Folgueroles.

6,37 km (518 m), 1 h 16 min. Encreuament. Passat un camp d'aviació lleugera, es deixa el camí ben marcat per seguir per un petit sender, a vegades poc fressat, que entre camps continua tot recte cap al NE en el mateix sentit de la marxa i passa per darrere de El Banús (que queda a la dreta), casa pairal del segle XVI d'interès històric que actualment és un allotjament rural. També a l'esquerra (N), a l'altra banda de la carretera, es distingeix el bonic i majestuós mas de Serrabou.

Mas de Serrabou

6,93 km (517 m), 1 h 23 min. S'acaba el sender, es travessa un vial asfaltat que per la dreta (S) porta a Folgueroles (com que, en aquesta ocasió, anirem a dinar a Folgueroles els qui ho desitgin -i així s'estalviaran de caminar gairebé un quilòmetre- poden anar directament a aquest poble, menys els xofers clar que caldrà vagin a buscar els vehicles) i se segueix recte en la mateixa direcció (SE) seguint encara el PR C-40 pel camí, ara ample, del Foquers. Durant el tram següent, es tindrà una bona panoràmica de Tavèrnoles i el seu entorn immediat.

7,46 km (518 m), 1 h 30 min. Bifurcació. Atenció! En aquest punt, cal deixar el camí ample i prendre un corriol que baixa per l'esquerra (NE), seguint sempre les marques del PR, i s'apropa ja a Tavèrnoles. Es creua el torrent de Tavèrnoles per un petit pont i es tomba a la dreta (SE) pujant pel carrer Savassona fins a tornar al punt de sortida de la ruta.

7,80 km (529 m), 1 h 35 min. Església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles, inici i final de l'itinerari.

El temps previst, sense pauses ni aturades, per a fer tot el recorregut -d’uns 8 km- és de 1h 40’. Els desnivells acumulats son de +/- 150 m. La dificultat la qualifiquem, doncs, com a baixa.

Un cop acabada l'excursió, tornarem a agafar els cotxes per anar, al poble del costat Folgueroles, per a dinar-hi. 

Desprès de dinar, si el dia hi acompanya, anirem amb els cotxes fins l'impressionant cingle del Salt de la Minyona.

Panoràmica des del Salt de la Minyona

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant Can Pasqual, plaça Mossèn Cinto Verdaguer 3, tel. 938 12 21 18 de FOLGUEROLES, http://www.canpascual.cat/. Els dies feiners fan un menú (entrant, primer i segon plats i postres amb beguda, IVA inclòs) a un preu de 14 euros.

Restaurant Can Pasqual

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i l’excursió. En Pep portarà la bota amb vi i la Mª Rosa i en Jaume, segurament, el cafè. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol (si en fa) i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d'aproximació, d’anada i tornada de l’excursió, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà el mateix dijous 4 d’abril, a les 7h 45’ (puntuals), a Travessera de Gràcia/ Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer abans de darrera hora del dilluns 1 d’abril, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- i així poder confirmar, al llarg del matí de dimarts, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Aquest cop tampoc tindrem sort.

El proper dijous 4, a Tavèrnoles no ens lluirà el sol en tot el dia. La península Ibèrica estarà sotmesa a una situació atmosfèrica força estranya. Unes baixes pressions generals al sud d’Europa, amb una baixa important al Atlàntic nord i un altre al nord d’Àfrica i amb una bombolla de pressió una mica més alta relativa al mig, que per tant circula anticiclònicament, que afecta especialment a Catalunya.

Tot plegat són estrictament baixes pressions, però nosaltres estarem en una zona de ningú amb influencies per tots cantons. Amb aquesta lectura de mapes, el que podem esperar és nuvolositat general a tots els nivells d’alçada, humitat a dojo, alguna gota esporàdica, vent quasi inexistent que anirà girant de sud a llevant i a nord en el transcurs del dia i unes temperatures de 5º al matí pujant als 12º a mig dia i baixant a 9º a la tarda.

Coclusió: Un dia fred i rúfol que ens obligarà a anar abrigats i prendre precaucions per si plou una mica.

Probabilitat d’aquest pronòstic: 60%

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

Esmorzar de forquilla, i ja van cinc!

Un esmorzar de forquilla molt especial

Mira que li hem dit manta vegades que quan vingués a Barcelona ens avisés! Però en Xus (àlies Jesús Gasulla pel DNI) ja sabem com és i continua sent.

En Xus Gasulla (el "ojomeneado")

Va caldre que fos Sant Josep i que en nostre xat esclatés d’enhorabones per tots els Peps, Pepites, Fines i Joseps acompanyats de Maria, Lluís i d’altres (que ja se sap que de Joans, Joseps i ases hi han a tots els Clans), perquè discretament en Xus fes la seva felicitació amb aquest whatsapp – “Bon dia colla des del cor de Sants a Barcelona felicitar a tots els Peps i als pares i avis.” – Precedit i prosseguit de les corresponents emoticones.

Va caldre que ens ho confirmés perquè no ho podíem creure, i no va caldre res més per a organitzar ràpidament una trobada. Això si, ràpidament però no fàcilment. Superat el grau de dificultat que representa improvisar una trobada de iaios desvagats amb obligacions volgudament adquirides, ens hem reunit aquest mati de dissabte, ai no!, de diumenge, ai no!, de divendres al Bar Restaurant El Cargolet Picant, just a frontera entre Barcelona i L’Hospitalet.

I ens hem cruspit un autèntic esmorzar de forquilla, constituït per vuit racions d’ous aixafats i dues d’ous estrellats, 20 ous en total a sobre de la taula i no em demaneu quants a sota que això no toca. L’esmorzar ha estat especial com he esmentat al títol, però la trobada ho estat sens dubte molt més.


En Xus (àlies Camell simpàtic pel seu tòtem) fa moltíssim temps que no el veiem perquè se’n va anar a viure a Almuñecar (Granada) cercant la pau del camp. Alguns l’enyoraven des de feia menys temps, perquè l’havien anat a visitar, però el que us escriu no el veia des del ’89 a la Fira de Barcelona i per motius professionals.


Sembla estrany que ell que sempre es prenia molt seriosament el seu somiat paper de guerrer indi, triés com animal pel tòtem el Camell que és un mamífer africà o asiàtic però en cap cas americà. La cosa és que el nostre indi Arapajoe, un bon dia va dir: Ara pa joer, ahí sus quedais. Bé, potser no va anar així.

Però la trobada encara ha tingut un altre aspecte especial, hem pogut tornar a veure a en Walter. Ell feia menys temps que no el veiem, des de l’enterrament del nostre estimat Enric Escobedo i ens hem alegrat perquè és bo veure’ns no només en moments tristos.

En Walter

Els germans Cots

Finalment una anècdota gloriosa, a l’hora de passar comptes al preguntar quan érem a repartir, algú m’ha dit vuit, i jo que cada dia estic pitjor no ho he comprovat. Doncs apa! 136,79 entre 8 són 17,09, si us plau: “Disset amb cinquanta cada un, propina inclosa” 



Tothom ha pagat i ondia! Sobren vint Euros. Calla! Si érem 9 a repartir!!!

Conclusió disposem de 20€ per cerveses a la propera xino xano.

Dipositari: Joan Miquel Cortés Carreras

CRÒNICA DE LA 94ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA DES DE SANT POL DE MAR, PER LA VALL DE GOLINONS I LA VALLALTA

L’aproximació.- Des de la 87ena sortida Xino-Xano, als Salts i Gorgs del Torrent de la Cabana el mes de juliol, no havíem fet l’aproximació al lloc de l’excursió en tren. Les sis que hem fet després, hi hem anat en cotxes.

Sempre és bo utilitzar el ferrocarril. Diuen que contamina menys; segons com -especialment per als que condueixen- és més còmode; permet fer la xerradeta -des de diferents seients... però dins d’un mateix vagó- entre un grup més gran; sovint et regalen el diari; podem anar recollint a alguns del assistents (“en quin vagó aneu... ?, “jo pujaré al Clot...”, “quan passeu per Premià, trèieu el cap per la porta per saber on sou...”) afegint al recorregut un punt d’emoció i, als ja jubilats, ens permet comprar el bitllet amb una mica de descompte... i això -que l’estat et faci un preu especial i que hi estalviem diners- sempre il·lusiona.

Doncs bé, puntuals (si, puntuals !!! i no és broma...) hem agafat el tren a Barcelona a les 8h 50’; puntuals, així mateix, hem anat passant per les diferents estacions on hi havia els companys i, també puntuals, hem arribat a Sant Pol de Mar a les 9 del matí.

L’esmorzar.- Gairebé sempre que comencem l’excursió a Sant Pol, pugem a esmorzar al turó de l’ermita de Sant Pau. Aprofitem un llarg banc que hi ha damunt del túnel del tren, amb vistes a l’estació, bona part del poble i la platja de Les Barques.

Muntem la “paradeta” i, la majoria a peu dret (ja hem estat prou estona asseguts al llarg del viatge...), anem per feina: queixalada va i queixalada bé...; ara pico una oliva i ara en torno ha agafar una altra; trago de vi amunt i trago de vi avall... I, després el cafè i la novetat -el cronista no s’havia adonat que a la passada excursió ja n’hi havien- de les capsules individuals de llet per a fer els tallats i les “gotes” de brandi i de whisky. Un cop hem apagat la gana matinera, amb el cafè, les converses van obrint-se pas... sembla que faci mesos que no ens veiem !!!. Fins que, quan son 2/4 de 10, en Josep Mª -el guia de la ruta d’avui- ens fa el gest d’emprendre la marxa.

La caminada.- Sortim del nucli urbà passant -pujant exactament- l’anomenat serrat d’en Mas. A partir d’aquí la pista baixa per a passar per damunt del torrent del Morer. Deixem Can Calella a la dreta i seguim vall amunt.

Can Mascaró amb la torre-mirador

A la dreta, enfilada a mitja muntanya, veiem la casa de Can Mascaró amb una torre mirador “que es devien fer construir per a poder veure, des de casa estant, el mar...”, diem. Passem a tocar de diverses masies, Can Gasòfia, Can Giralt, Can Gasons,... fins que arribem a una plantació de palmeres. Un veritable oasi, n’hi ha de tots els tipus i mides.

Al fons de la vall, a l’anomenat Sot de Golinons, després de passar per una plantació de plàtans d’ombra, veiem uns camps conreats i Can Golinons (1). Un ruc, estacat i ben ensinistrat, barra el pas -principalment- als vehicles i fa els honors, deixant-se amanyagar, als caminats. “És més llest que alguns dels interrogadors o testimonis, que veiem per la tele, al judici del “Procés”... fa notar algú.

Ens aturem a xerrar amb la persona que te cura dels camps i de la casa de Golinons, felicitant-lo pel bon aspecte i la cura que (es veu) te amb els horts dels voltants de la casa.

Diferents aspectes de Can Golinons

A partir d’aquí, el camí -fent giragonses- es va enfilant fins a dalt del serrat, anant a buscar el coll de l’era d’en Mora. En aquest indret solejat algunes plantes ens mostren, amb les seves flors, la proximitat de la primavera. Des de dalt es te, també, una bona vista de tota la vall de Golinons o del torrent de Morer.

Encara no som a la primavera... però gairebé si.

La vall de Golinons des del Coll de l'Era d'en Mora

Vall de Golinons des del Coll de l'Era d'en Mora. Al centre de la foto,
el Sot de Golinons amb els horts i la casa d'aquest mateix nom.

Quan ja baixem per l’altre vessant passem per un gran pla, l’era d’en Mora. Un lloc ventilat molt apropiar per a “ventar” (quan fa anys, on avui hi ha bosc hi devia haver camps de cereals) la collita, separant el gra de la palla. Al fons de la vall hi veiem el litoral i l’aglomeració d’edificis de Calella.

Els caminadors més "canyeros" ja son dalt del Coll de l'Era d'en Mora...

L'era d'en Mora

Continuem baixant per un bosc on hi dominen les alzines i el sotabosc. Al poc passem a tocar de les runes de Can Llort. Quina pena fa veure el que devia ser un gran mas, amb forces construccions annexes, convertit en un únic pany de paret, amb una solitària finestra -encara amb els porticons- sense que ningú hi miri o saludi als caminants... “Si les pedres parlessin, ves a saber el que ens explicarien...”, diem pensatius.

Quan la vall s’eixampla passem a tocar de Can Jan Llort i una mica més endavant Can Matet, les primeres masies habitades d’aquest racó de la vall. A l’alçada d’aquesta darrera casa, a tocar del camí, hi veiem una cabalosa mina d’aigua. Tota la muntanya que tenim a l’esquerra, al vessant nord del Turó de l’Home mort (2), és ben plena d’aigua, com ho demostra un bon nombre de torrenteres, dipòsits, deus, mines i una ufanosa i verda vegetació. 

Un espectacular llorer, a tocar del camí -quin perill els arbres o camps prop dels camins... !!!-, provoca que el “descarreguem” d’algunes branques per tal de proveir les nostres cuines de fulles per als estofats...

El llorer, ben florit.

Can Jan Llort

Arribem a la gran vall que ha format la riera que baixa del Montnegre. Concretament la riera de Sant Andreu, que neix sota el turó d’aquest mateix nom i que, a partir d’on nosaltres som, s’anomena -en funció d’on passa- riera de Mates o més avall, superat Sant Cebrià, riera de Sant Pol.

Quan la vall agafa més amplada hi trobem unes hípiques (una de gran i una altra de més menuda) i, enfilat dalt d’un petit turó, el gran casal de Can Mates, la masia més important de la vall (3). 

Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls i escoltant el que, sobre la història i les “històries” aquest racó del territori, ens explica -el nostre guia- en Josep Mª.

Can Mates amb la seva capella

Com que anem be de temps, en Josep Mª, ens proposa -en lloc de seguir de dret cap al poble- fer un tom tot passant per un dels racons de la vall. Veiem una gran bassa, un petit aiguamoll, format per la riera; una monumental surera -el Suro Gran- i ja, a tocar de las primeres cases de Sant Cebrià de Vallalta, espectaculars masies com can Puigverd amb un rellotge de sol amb la sentència: “Jo sense sol i tu sense fe, no som res”.

Can Puigverd

Voregem el poble i agafem el camí de Can Patxoca fins que arribem a les envistes del camp de golf. Entre camps i algunes industries, anem a parar, ja prop de Sant Pol, a la carretera que uneix aquest poble amb el nucli de Sant Cebrià de Vallalta i al restaurant on dinarem.

El dinar.-  Tots coneixem el restaurant dels Banys Lluís, situat en un racó immillorable de la platja del Morer. Avui, però, venim per l’interior i ens entaularem en el nou local que aquesta casa te -una mica més lluny del mar-, al començament de la carretera de Sant Cebrià, a tocar de la riera de Sant Pol.

Ja hi tenim la taula parada i algun company esperant-nos. A dinar serem 15 comensals, dos més que a la caminada. Avui hem fet una bona caminadeta: 11’8 km de recorregut total. Amb uns desnivells acumulats de + 251 / - 246 m. i hem emprat -amb l’esmorzar i les diferents pauses i aturades- 4h 15’ en fer-ho. Ens hem guanyat, doncs, les cerveses.

Molts dels plats de la carta -“de menú”- ja els coneixem. De primers: amanida de tonyina, ous estrellats, torrada amb escalivada i anxoves, verdures a la planxa amb salsa romesco, seitons fregits, macarrons gratinats, cloïsses saltejades, llagostins a la planxa,... i de segons: paella mixta, llobarro al forn o a la brasa, llom amb guarnició, botifarra a la brasa amb patates o mongetes,... pa, vi, aigua, gasosa i les postres, tot per 15 euros. És diferent, pel panorama i el lloc on està situat, del de la platja però, ha estat i hi hem estat, molt bé.

A les postres, avui, hi ha hagut cava. Celebrem aniversaris (en Josep Lluís, en Joan S., en Pep) i que en Josep Mª ha sigut avi. Per tant la joia i el brindis per la salut, el nou avi i els per molts anys... !!! han omplert el local.

Demanem, els cafès, tallats, carajillos i cigalons; el compte i agraint als qui ens han atès l’acolliment, deixem el restaurant.

No ens acomiadem, encara, doncs cal fer la fotografia de grup que, entre bromes i rialles ens fem a la placeta que hi ha davant del restaurant.

Documentats gràficament, ens acomiadem dels qui només han vingut -amb els seus propis mitjans- a dinar i la resta de la colla marxem, riera avall, cap a l’estació.

El tren, de retorn, va una mica més ple que quan hem vingut aquest matí per tant agafem els seients, separats, on podem. Això si, a mesura que anàvem arribant a les parades de destí, els “Adeu i fins la propera...” no han faltat.

Així doncs, aneu prenent nota de la propera xino-xano, la que farà el número 95, que farem -si tot va com ha d’anar- el dijous dia 4 d’abril.

Fins llavors, doncs, una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Elena I. i Pep

.

Vídeo.- Jaume   https://youtu.be/qtDy-lhk9XQ

Ruta.- Joan P.   https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/circular-a-sant-pol-de-mar-34101645

NOTES.-

1.- Hem vist (en un vell mapa de l’ “Editorial Alpina”, de l’any 1966, i en un rètol que hi ha al camí que porta a la casa) que també anomenen aquest mas Borinans, Borinons o Burinons. Sembla que aquest aquesta casa ja existia a mitjans del segle XIX. Hi ha, així mateix, un interessant estudi (el projecte final de grau d’en Guiu Jaén Bordas i en Xavier Martínez Zamorano) sobre la vall de Golinons i la rehabilitació d’aquesta masia que, si esteu interessats en l’indret, us recomanem: https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/12157/MEM%C3%92RIA.pdf?sequence=1&isAllowed=y

2.- Amb els anys que fa que voltem per aquestes muntanyes, hem trobat aquest topònim en nombrosos indrets: Turó, platja, font o coll de l’Home (o de la Dona) mort/a... a Sitges o Roses (platja); Ventolà, Monistrol o Queralbs (font); Vidrà o al Montseny (collet); cim proper al Turó de l’Home del Montseny, Palau-solità, Blanes, Maçanet de la Selva o aquest de Sant Pol (turó), Monistrol (avenc “de la dona morta”)... Tot i que ens ho podem suposar, tafaners i morbosos com som, ens agradaria saber la raó i l’origen d’aquests noms... Podem fer un nou cicle de sortides per anar-ho esbrinant... he, he.

3.-  Aquesta gran masia va ser molt reformada, a mitjans de segle passat, seguint un estil classicitzant. Segons sembla, l'edifici original semblava un castell i se l'anomenava com a tal. Conserva una petita capella elevada sobre el camí. Per les llindes i motllures de les finestres, l'edifici originari podria ser del segle XVIII, donat el seu estil barroc. La casa és propietat de la família dels marquesos de Montsolís, que tenen un mausoleu a la cripta de l'església parroquial de Sant Cebrià.