divendres, 18 de març del 2022

CRIDA A LA 111 SORTIDA XINO-XANO

 


PELS VOLTANTS DE RUPIT: El Molí Rodó, la font de la Pomareda, el salt de Sallent, Sant Joan de Fàbregues i l’ermita de Santa Magdalena

 

Data.- Dijous 7 d’abril  2022.

 

Tipus d’itinerari.-  No hem fet gaires excursions pel Collsacabra (també dit el Cabrerès) i la zona val molt la pena. Per això en la represa de les nostres caminades xino-xano -un cop alleugerida (sembla i diuen) la pandèmia del covid- hi farem una escapada.

Anirem fins al poble de Rupit i hi farem una passejada pels voltants. Rupit (de rupus, roca), per si sol, ja te suficients racons pintorescos i fotogènics,  botigues de queviures que competeixen en oferir-nos productes locals (sobretot embotits, formatges i galetes) i antigues fondes convertides en hostals on gaudir d’una bona gastronomia. Però nosaltres també, hi farem una petita passejada pels seus voltants. Resseguirem un tros de la riera de Rupit, arribant-nos fins el salt de Sallent i el seu espectacular mirador. De tornada, per conèixer una mica més la zona -tancant aquest sorprenent itinerari circular- anirem per la pista forestal que passa per la bonica església romànica de Sant Joan de Fàbregues i l’ermita de Santa Magdalena.

La distància del recorregut és d'uns 7 km. Els desnivells acumulats son de -130 m i +140 m, el temps estimat per a fer tota la caminada  -sense pauses ni aturades- és d' unes 2 hores. La dificultat, tot i que hem de passar -per damunt de passeres de pedres- un parell de torrents, es fàcil. El camí està senyalitzat amb rètols i senyals grocs.

El dinar, també important, el farem en una de les acreditades fondes de Rupit: la Fonda Marsal.   

 Croquis tret de "50 escapades en família a indrets naturals a prop de Barcelona"
de Josep Mauri. Ed. Cossetània. 

Recorregut de la caminada.-

0,0 h 0,0 km.- Aparcament (obligatori i de pagament [1]) a l’entrada del poble de Rupit. Travessarem la riera pel pont penjat. Ens dirigirem cap el centre del poble. Passada l’església parroquial, a la plaça, hi ha un rètol informatiu. La ruta gira ràpidament per sota d’una casa i surt del poble. Aquí comença el corriol que ens durà al Salt de Sallent. Si mirem enrere obtindrem una bona perspectiva del poble.

Aparcament municipal a l'entrada de Rupit

El pont penjant

Passera al torrent del Saltiri

El sender està ben fresat i és fàcil de seguir, sempre en lleugera però constant baixada. De tant en tant trobem uns graons de pedra. Mica en mica anem virant a la dreta fins que finalment, uns 275 metres més endavant, el camí gira a l'esquerra per creuar (per damunt d’unes passeres de pedra) el torrent del Saltiri, un petit afluent que poc més avall aporta la seva aigua a la riera de Rupit. A l'altra banda pugem per uns esglaons de pedra i de seguida som a la llera esquerra de la riera de Rupit. A partir d'aquí el camí recorre paral·lel a la riera, per una zona ben humida amb bosc de ribera. El camí està ben arranjat, amb baranes de fusta que ens protegeixen d'algun pas perillós. Perdent alçada, ens desviem pocs metres a la dreta per apropar-nos als

0h, 25’. 1,2 Km.- Saltants del Roldor o del Molí Rodó  Tornem al camí que reprenem a la dreta. Anem baixant forces metres en poca estona, tot vorejant pel vessant est de la vall. Encara no 200 metres més endavant sortim a una petita esplanada on en un racó hi trobem la


Saltants del Molí Rodó

0h 50’. 1,5 km.- Font de la Pomareda, davant hi ha un altre salt digne de contemplació, el saltant de Sabaters.

Continuem pel camí carreter que arrenca a l'altra extrem de l'esplanada. El paisatge ha canviat, de bosc de ribera s'ha convertit en un bosc d'alzines i boixos, degut a que estem en una zona amb més insolació. El camí és ben fressat, d'una amplada considerable i fàcil de seguir, sense gairebé desnivell. Circula enterament per dins del bosc en direcció sud-est, paral·lel a la riera que ens acompanya tothora.

Uns 700 metres més endavant sortim del bosc i anem a parar a una ampla pista forestal. A escassos 30 metres, a la dreta, ens queda el famós salt de Sallent, però encara no ens hi atansem, abans anirem al seu mirador per veure'l en la seva totalitat. Prenem la pista forestal a l'esquerra, en pujada, durant uns 125 metres. Just a l'entrada d'un revolt a l’esquerra, ens desviem, a la dreta, per un caminet que ens porta directament, en menys d'una cinquantena de metres, al

1h 15’. 3,2 km.- Mirador del salt de Sallent, situat a 700 m d’altitud, on tindrem -ben protegits per una barana de ferro- una visió sencera del salt. Amb gairebé 115 m de caiguda (sumant tots els seus trams) és el més alt del Collsacabra i, diuen, de Catalunya. És, també, el límit natural entre els espais protegits del Cabrerès-Collsacabra i les Guilleries-Savassona. Des del mirador veurem, així mateix als cingles del fons de la vall, l’Agullola o el Mugró de Catalunya, una agulla de roca despresa de la cinglera “com si un gegant hi hagués clavat un cop de destral”.

Salt de Sallent des del mirador

Detall del mirador del Salt de Sallent

L'Agullola des del mirador

Per a iniciar el camí de retorn, ens situem altre cop a la pista forestal que ara prendrem en direcció ponent. Passem -a gual, entre pedres- per sobre de la riera i pujarem suaument anant, gairebé a frec de cingle, per la pista forestal (o, amb precaució per un corriol -paral·lel a la pista- que voreja el barranc) en direcció a Sant Joan de Fàbregues. Quan ens creuem amb la pista encimentada que va de Rupit a Sau (GR 2-2 senyals roges i blanques), la seguim a la dreta, en lleugera pujada per arribar, tot seguit, a la variant que porta a l’església de

1h 50’. 5,1 km.- Sant Joan de Fàbregues, enlairada per sobre del profund barranc del Bonegre, a 810 m d’altitud, un magnífic exemplar de temple romànic de nau única amb tres absis decorats amb arquets i lesenes llombardes i amb un campanar quadrat que s’eleva des de la mateixa nau.  Al seu costat hi ha “La Rectoria”, una casa de colònies i hostal.

Sant Joan de Fàbregues

Seguim per la pista en direcció a Rupit, tot deixant la casa del Roquer a ma dreta. Quan arribem a una marcada corba, abandonarem la pista (i el GR 2-2) per baixar per un bon corriol -indicat- en direcció al torrent dels Sabaters, que cal travessar. Un cop a l’altra banda, s’arriba a les rodalies del molí Rodó, per on ja hi hem passat fa una estona, però ara som just a l’altra banda. Pujant suaument assolim l’ermita de Santa Magdalena i ja, enfront de Rupit, s’arriba planejant a la

Ermita de Santa Magdalena

2h 05’. 6,8 km.- Font del Carraguell i a una zona de pícnic.

Després fem cap, per un atractiu camí abalmat al costat de la riera, fins que arribem al pont penjat i a

2h 20’. 7 km.- Rupit.

 

Rupit. Carrer del Fossar

Esmorzar.-  Esmorzarem, un cop a Rupit, a l’àrea de pícnic que hi a l’entrada del poble (entre l’aparcament i la riera) on hi ha taules i bancs.

Cal portar l'entrepà, la fruita o els ganyips i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Si poden venir, en Jaume i la Mª Rosa portaran el cafè; en "Juanmi" la crema de llet pel tallats, en Zac “les gotes”, en Pep la bota amb vi, en Carles P. les seves estimulants xocolatines i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. No oblideu, per a desinfectar-nos abans de menjar, el gel hidro-alcohòlic. 


Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, a la Fonda Marsal del carrer del Manyà 3, de RUPIT, tel 93 852 20 86. Tenen uns menús diaris a 15 i a 18 euros (suposo que en funció dels ingredients).

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1047912-d2520628-Reviews-Fonda_Marsal-Rupit_Catalonia.html i/o http://www.fondamarsal.cat/

A les postres es sortejarà, entre els assistents a la sortida seguint la iniciativa de l’Enric, una ampolla de bon vi del Penedès de la marca XINO-XANO. 

 




Equip necessari.- Roba i calçat adequats al temps i recorregut (la ruta és fàcil però travessa alguns torrents i indrets ombrívols que poden estar humits o enfangats) i qui en vulgui, bastons. Barrets, “boes”, bufandes, guants, passamuntanyes i crema protectora per al sol o el fred i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Ah i no oblideu les mascaretes ni el gel hidro-alcohòlic !!!

 

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins a Rupit, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi van en el seu propi vehicle i els qui compartirem el cotxe. També ens aniria be saber aquells que acudiran a l’aparcament municipal de Rupit directament des dels seus domicilis.

El lloc i hora de trobada, per als qui sortim de Barcelona, serà el tradicional de Travessera de Gràcia/Lepant, a les 7h 30’ del matí (una mica abans del que tenim per costum). 

Estimem que sobre les 9h 30’ podem estar a l’aparcament municipal que hi ha a l’entrada de Rupit, es l’ hora en que ens podem trobar amb aquells que hi aneu des de “comarques” (Mollet, Premià de Mar, etc.) o be, directament, des d’algun altre lloc de Barcelona que no sigui el de Travessera/Lepant.

Ruta fins a Rupit.- Sortint de Barcelona, enfilarem la C-17 fins a l’entorn de Vic. Un cop allà cal prendre l’Eix Transversal C-25 en direcció Girona fins a la propera sortida núm. 183. Seguirem, després, per la pintoresca carretera C-153 que travessa el Collsacabra, fins al nucli de Rupit. Des de Barcelona fins a Rupit hi ha uns 106 km. Calculem, doncs, si sortim “d’hora, ben d’hora” i, si pel camí, no hi trobem problemes de trànsit, arribar a l’aparcament municipal de l’entrada de Rupit sobre les 9h 30’.

 

Inscripcions.-  Per a confirmar el nombre de comensals que serem a dinar ens aniria be saber, abans del vespre del dilluns 4 d’abril -per poder, el dimarts 5,  dir-ho als del restaurant- el nombre de comensals que serem dijous a dinar. Ho podeu fer contestant el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida.


Gràcies i una abraçada.

 


[1] Les tarifes per a turismes a l'aparcament de l'entrada de Rupit son:

Gratuït / De 0' a 45'

1€ / De 46’ a 1h

2€ / De 1h a 2h

3€ / De 2h a 3h

4€/ De 3h a 4h

5€/ de 4h a 24h Tenint en compte l'excursió, el passeig pel poble i el dinar, creiem que serà aquesta la tarifa que ens tocarà pagar. 


 EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Us he de confessar que després del fracàs sense pal·liatius del pronòstic de la passada xino-xano, he estat a punt de no fer-ne cap més. Però com que les classes que atenc (i amb molta atenció, us ho juro) a la Uni de la Gent Gran, a part d’impedir-me d’assistir a les sortides em costen calés, he decidit que no us lliurareu tant fàcil de mi.

I aquí estic de nou.


El dijous 7 els mapes presenten un anticicló al golf de Cadis i les baixes pressions al Atlàntic nord extenent-se per Centre Europa. Amb aquesta situació les borrasques normalment circulen pel nord, però aquest anticicló no és massa potent i això fa que la península és un batibull d’isòbares. És un pantà baromètric, és a dir que en principi farà un bon dia, però si mentre tant l’anticicló es debilita, el pronòstic se’n va a norris.

Diguem-ne que si les papallones de les antípodes de la famosa teoria del Kaos no bategues les ales, a Rupit el cel estarà clar amb núvols alts amb moltes estones de sol, el vent en calma i l’ambient fred.

A la matinada s’esperen temperatures de 4º que pujaran amb el sol als 15º a migdia i cauran als 12º a la tarda. Però si les papallones juganeres es mouen i la diferència de pressions entre Cadis i Centre Europa varia, doncs ja hi som.

Conclusió: Roba d’abric, barrets o gorres, i....capalines per si de cas.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

dissabte, 5 de març del 2022

CRÒNICA DE LA 110 SORTIDA XINO-XANO



PELS CAMINS IBERS, ROMANS I MEDIEVALS DE CALDES DE MONTBUI

Els pronòstics meteorològics ens amenaçaven amb un dia gris i, potser, plujós. El cert és que, aquest dijous 3, ens hem aixecat amb un cel força seré i un ambient temperat. Tindrem un molt bon dia !!!.

A l’aire notem la proximitat de la primavera. Les properes setmanes, malgrat la “pertinaz” sequera (que deien al temps d’ aquell vell dictador) anirem notant un renaixement general de la natura, tot i que la manca de pluges amenaça amb fer menys esplèndida l’esperada renovació estacional.

A més, enguany, la primavera ens ve tacada per les terribles notícies de la guerra a l’est d’Europa. Una guerra que ningú esperava i que, per a molts, se’ns fa difícil d’entendre i menys de justificar. Una gran esquerda en aquest, sempre fràgil, equilibri de blocs i d’interessos... Hi ha una sensació generalitzada, tot i les grans mostres de solidaritat, de desànim i preocupació: Ara que estàvem sortint del foc de la pandèmia, caiem a les brases de la guerra...

Però tornem -encara que només sigui per canviar, una estona, de tema- a la crònica de la passada excursió.

 

Cap a Caldes de Montbui.- Des dels diferents punts d’origen: 5 cotxes des de Barcelona; un des de Mollet i un altre des de Premià de Mar; hem fet cap fins a l’aparcament de la Zona Esportiva de Les Cremades a Caldes de Montbui. Puntuals -tot i que a l’autopista hi hem trobat una retenció a causa d’un accident- a 2/4 de 10, ja hi érem tots. A l’hora de dinar se’ns en afegirà un altre vehicle, amb dos companys més que venen del Maresme. En total, avui a la sortida, hem sigut, doncs, 8 cotxes i 15 caminadors/menjadors.

 

L’esmorzar.-  A tocar de l’aparcament on hem estacionat els cotxes, hi ha el Parc de Can Rius, un gran espai municipal enjardinat, amb un petit xiringuito i una àrea de pícnic, amb fonts, taules i bancs. L’indret ideal per esmorzar-hi, abans de començar la caminada.


Així ho fem. Triem una taula assolellada; no fa fred però al sol hi estarem millor, diem. Ningú s’asseu, acabem d’arribar i ja ho hem fet dins dels cotxes. Envoltem la taula on hi hem anat posant els diferents complements que ja comencen a ser habituals: les olives, la bota amb vi, alguna petita ampolla d’aigua, els bombons de xocolata... Com que avui no han pogut venir la Mª Rosa i en Jaume, trobem a faltar el seu gran termo ple de bon cafè i les capsules de llet -per als qui volen fer el “tallat”- d’en Joan Miquel. Sense el cafè, tampoc ens han calgut les “gotes”, que li donen una certa vida i alegria, d’en Zacaries.

Com els nens i les nenes bons, ens ho hem menjat tot, tot i tot.


Una mica més reconfortats, recollim i llencem al contenidor les poques deixalles que hem fet i iniciem la caminada.

 

La caminada.- Sortim del Parc de Can Rius per on hi hem entrat, la porta que dona a la plaça Taunusstein (ciutat alemanya agermanada, des del 1989, amb Caldes de Montbui). Al mig de la petita rotonda de la plaça hi ha uns indicadors de diferents rutes senderistes. Seguint-ne un d’ells agafem la pista de terra que, per l’esquerra, ens porta cap a la Torre Roja. De fet és el PR C9 amb marques grogues i blanques (tot i que també trobarem, durant una estona, les senyals roges i blanques del GR 97.2).


Deixem un primer desviament, a la dreta, que va clarament a unes cases. Més endavant trobem Can Picanyol [1] a l'esquerra. Passem per sota d'una línia elèctrica d'alta tensió. Seguim endavant en direcció al bosc, entre camps -encara amb forces calçots a mig arrencar-, joves oliveres i fruiters.


Continuem per la pista principal, en forta pujada en direcció al bosc. Deixem a l'esquerra el corriol que porta a la font de les Escales [2]. Nosaltres, en aquesta ocasió, no hi anem i continuem pista amunt.

Després d'una pujada sostinguda arribem al Roure Gros. En aquest creuament de camins hi havia, com indica el nom, un gros i vell roure martinenc (quercus pubescens)  que era un punt de trobada i esbarjo, des de temps immemorials, de la gent de Caldes. L’arbre monumental [3] conegut, també, pel Roure Gros de Can Corró, morí l’any 1991 i actualment no en queda cap resta. El 23 d’abril del 2015, per iniciativa de l’Escola d’Adults “El roure gros” s’hi va replantar un nou roure. A la zona hi ha, encara, un petit bosc amb forces arbres d’aquesta espècie. Tenim davant nostre una gran plana que arriba fins a Palau de Plegamans i Sentmenat.

El nou roure al lloc on hi havia el Roure Gros


Sempre hi ha algú disposat a fotre el rotllo...
(Que maca l'Elena fent d'assistent !!)

El GR se’n va per l’esquerra, nosaltres seguim el PR que puja cap a la dreta per dins del bosc. A uns 30 metres, a mà esquerra, hi ha les runes de l’antiga ermita de Sant Miquel de l’Arn [4], també coneguda per Sant Miquel dels Arcs o dels Arços, situada a tocar d’una cruïlla de camins importants en època medieval: El que baixa de la Torre Roja i que antigament anava de Sant Llorenç Savall fins a Barcelona i el camí romà que unia Acqua Calidae (Caldes) amb Ègara (Terrassa), passant per Sancti Minati (Sentmenat).

Les poques restes de Sant Miquel de l'Arn.

Deixem l’ample pista i just pel darrera de les ruïnes seguim un corriol que s'enfila per la carena, entre pins i alzines. Després es decanta cap a l'esquerra i el camí s’estreny, la pujada es fa més forta i trobem rocs i restes de marges. Anem pujant i gaudim de les vistes sobre Sentmenat i el seu castell. Gairebé als peus de la torre, el corriol ens obliga a grimpar per arribar fins dalt. Un cop som a la Torre Roja, però, constatem que l’esforç ha valgut la pena.




Aquest puig fortificat s’anomenava antigament, al segle XIV, Puig Castellar. El nom de Torre Roja apareix documentat per primera vegada l’any 1529 si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI i XII. Per aquest lloc hi passa la línia de terme entre els municipis de Sentmenat i Caldes. A uns 200 m d’alçada per damunt de Caldes, el panorama que d’aquí és veu, val la pena: En primer terme, el poble de Caldes; tot seguit la plana del Vallès; l'encaix, per la incisió del riu Besòs, entre la Serra de Marina i la Serra de Collserola -amb el Tibidabo que avui veiem mig emboirat- i finalment, en un dia més clar, veuríem el mar. També hi podem gaudir de bones vistes sobre el vessant occidental del Montseny i l'oriental de Sant Llorenç del Munt.


Fragment de paret de la Torre Roja amb "opus spicatum"



Josepus, el senyor de la Torre Roja

I Elenae la senyora...

El nom de l'indret prové del color vermellós de la terra i pedres de la zona. Hi ha algunes fonts que atribueixin als àrabs la construcció d’aquesta torre, basant-se en la llegenda de Les lligacames de les Sis Donzelles [5].  Llegendes a part, l’ emplaçament és ideal per a construir-hi una torre de guaita o guàrdia medieval, que si be, com hem dit, està datada al segle XVI ofereix elements arquitectònics que fan pensar en un origen molt més remot, ibèric-romà [6]

L’existència, a tocar, d’un important poblat ibèric també ho confirma. L'assentament, poblat des del segle VI a. C. es va mantenir fins a finals del segle I a. C., mig segle més que la majoria de poblats ibers de Catalunya. Al jaciment s'observen clarament dues fases: la ibera, compresa entre els segles VI i III a. C., i l' ibero-romana (segles II i I a. C.) [7]. Ens hi passegem contemplant i fotografiant els detalls molt ben explicats en un seguit de plafons.






Seguim per la pista de terra que surt del poblat. Passem a tocar d’un magnífic exemplar de pi pinyoner (davant, a l’altre costat de la pista, una grossa soca a ras de terra, ens indica que n’han tallat un altre), alguns dels companys, s’abracen a l’arbre per a carregar-se d’ ”energia”.  


Recorreguts uns 250 m, des del poblat, arribem al Collet de Torre RojaUna mica més endavant, quan la pista fa una corba a la dreta, agafem un camí planer que surt a l’esquerra. El seguim, deixem a la dreta una bauma; passem per damunt d’unes pedres i pocs metres més avall, arribem a un petit replà decorat amb uns escuts pintats a la paret de roca. A la nostre esquerra queda el Gorg d’en Pèlags amb el salt d’aigua i la font homònima. La font -on avui hi raja un fil d’aigua- la veiem clarament, però el salt i el gorg, mig amagats per la vegetació, la manca d’aigua i la fondària de l’indret, només els intuïm i endevinem [8]


Font del Gorg d'en Pèlags

Al fons del torrent s'endevina un dels gorgs.


Un altre dels petits gorgs encaixonat al torrent.

L’indret, encaixonat a la riera de Codonys, isolat i tranquil es bonic de veure per la seva vegetació -principalment falgueres, molsa i arbres de ribera-, racons i agulles de pedra tosca i frondositat. Ara no hi baixa gaire aigua (pràcticament gens), però quan aquesta hi és present, el salt i els gorgs deuen impressionar.








Desprès de gaudir del lloc seguim per un corriol que, enlairat sobre el torrent, va baixant aigües avall. Tenim d’anar “trampejant” i superant alguns arbres partits i caiguts damunt del camí, segurament com a conseqüència d’alguna forta ventada o tempesta. El sender va planejant, en suau pendent, acompanyat -durant un bon tros- d’una canalització d’aigua. Més endavant girem a l’esquerra per un corriol que baixa en forta pendent cap el torrent. El creuem, baixa pràcticament sec, però les pedres estan humides i un dels companys rellisca i es fa una torçada de turmell. L'ajudem però -tot i el dolor- ens diu que pot caminar. 

Travessant la llera del torrent

A l’altre costat, el camí es més ample i continua planer fins a trobar la pista que, poc abans del trencant de la Font de les Escales, porta cap a Caldes i per on hi hem passat, fa una estona, camí del Roure Gros i la Torre Roja. És un creuament de camins, una mena de plaça. El company accidentat, fent un esforç enmig del dolor, arriba fins aquest punt on acordem que el passarem a recollir, anant prèviament a buscar un dels cotxes.

La majoria a peu i els “socorristes” i l’accidentat (que quan l’hem recollit ja tenia la “lesió” amb molt menys dolor i sense símptomes d’empitjorament) en cotxe, arribem a l’aparcament on aquest matí hem estacionat els vehicles. 

Repartits en els respectius cotxes, satisfets per la caminada i, especialment, perquè el turmell del company evoluciona be, anem cap el restaurant a dinar.

 

El dinar.- A ¼ de dues arribem al restaurant Ca l’Emili situat en un dels polígons industrials de Caldes de Montbui, on hi teníem la taula i el dinar encarregats. Tenim l'àpat preparat en una gran sala del primer pis. Mentre triem els plats del “menú del dia” (a 12’ 75 euros) ens prenem les cerveses.

El dinar ha estat molt correcte i a un preu ajustat. A les postres, ens comencem a posar al dia pel que fa a les celebracions i aniversaris pendents: Avui han estat en Josep Lluís, l’Elena Iniesta i en Pep els qui ens han convidat a cava. Per molts i molts anys !!!.




Després del brindis, en Enric Cots -ideòleg, promotor i espònsor de la iniciativa- ens anuncia una sorpresa i nou incentiu. A partir d’aquesta, a cada sortida, es sortejarà entre els assistents una ampolla de bon vi del Penedès de la marca “XINO-XANO”. Avui, de dins una bossa on hi havia 15 paperets on en només una hi figurava el text “PREMI”, la ma innocent de l’Elena Soler n’ha estat la afortunada. Felicitats, obriu-la i buideu-la amb alegria i salut !!!



Passem comptes, paguem, agraïm als qui ens han ates l’atenció i el servei i sortim a la porta del restaurant per a fer-nos la fotografia del grup.

 

A la foto del grup, tot i que va fer l'excursió i el dinar, no hi surt en Zacaries.


L'aportació del poeta.-  L'Enric ens ha fet un altre regal. Aquesta caminada ens ha permet conèixer racons i indrets molt interessants des del punt de vista històric, patrimonial i natural, però a les animes sensibles, com el nostre poeta de capçalera: l'Enric, la imatge d'un petit bassal on el cel s'hi reflectia, li ha inspirat aquest poema:

EL LLAC DE LES AIGÜES BLAVES.
Sabia que pel camí deixaves tot allò
material que ja no necessitaves,
sabia que pel camí deixaves tots aquells
pensaments que et feien nosa,
sabia que el teu cor estimava l'esperit
de les persones que t'han donat alguna 
espurna d'amor,
i pel camí et quedaves nua,
ja ni la roba necessitaves per cercar la felicitat.
La transparència de la teva figura ja es 
reflectia en la pau de les aigües del llac blau.
I la vida s'omplia de tu....
                                         Enric
 

"El llac blau". El bassal al torrent de Codonys
que ha inspirat al nostre poeta


Comiat.- Ens acomiadem fins la propera sortida que, si res no ho esguerra, serà el dijous 7 d’abril. Agafem, com a conductors o acompanyants, els cotxes i tornem cap el respectius llocs d’origen.

Gràcies a tots i a totes per la vostra amistat, companyonia i participació.

Fins la propera. Ja us ho farem saber.

Una abraçada.

 

PS.- La torçada de peu del company, dos dies després de la sortida, ha evolucionat molt be. No s'ha inflat i el dolor inicial ha disminuint força. Un cop a casa l'aplicació, a la zona, d'una pomada antiinflamatòria, va tindre un efecte molt positiu. Ja torna ha estar "a punt" per la propera caminada. Ens en alegrem força. 


Text: Pep

Fotografies: Carles B., Enric, Carles P., Josep F. i Pep.  



[2] El seu nom és degut a una llarga escala amb 69 esglaons, feta d'obra amb maons, muntada hàbilment resseguint les formes sinuoses del vessant i que permet salvar el fort desnivell del fondal a la represa del camí, que retorna revoltant per dalt. La memòria històrica recorda que pels volts dels anys 50, aquest indret fou arranjat pels propietaris de Can Corró, per poder accedir-hi fàcilment des de la casa pairal i constava d'una taula amb bancs de pedra, la fonteta i els accessos graonats per ambdós costats rierol. Això explica al visitant l'existència d'aquesta misteriosa i insòlita escala al bell mig del bosc. Primerament, l'indret va rebre el nom de la font d'en Cabot, que devia prendre el seu nom de l'antic mas Cabot. Més tard, es va anomenar Font del Roure i al cap del temps es va donar a conèixer com la Font de la Taula, encara que malauradament ja no hi ha taula ni res, degut als estralls causats pels aiguats dels anys 60, que ho van malmetre. Malgrat tots els noms que han posat a aquesta font, actualment aquest lloc es coneix popularment també com la Font de les Escales, ja que les escales encara es poden apreciar i utilitzar.

[3]  Hi ha qui diu que el vell Roure Gros morí a causa d’un llamp, d’altres asseguren que va ser per un incendi intencionat. Com que les restes que en quedaren, per la gran envergadura de l’arbre, suposaven un perill van ser tallades sense deixar-ne cap rastre. Només n’ha quedat el record del nom.

https://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/valles-oriental-10/roure-de-can-corro-mx/

[4] És d'època romànica i es troba derruïda. L'ermita era d'una sola nau de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Tenia la coberta de fusta i un absis a la part de llevant, així com una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Avui, tant sols en queden uns vestigis que ens fan tenir una idea de les proporcions, gràcies al mur de ponent i al doble vessant de la coberta de fusta. Apareix citada l’any 1027, l’any 1189 s’esmenten dos camins públics que hi passen i “van a tot arreu” i se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. També sabem que durant el segle XVII era derruïda i que el seu propietari, Sagrera, la va fer reedificar. La capella pertanyia al Mas Fritós però més tard va passar a la Pia Almoina de Barcelona.

[5] S’explica, a la llegenda “La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles” , que en temps de Guifré el Pilós, a les darreries del segle IX, sis mals cavallers del noble Guillem de Zaportella, van segrestar sis donzelles d’aquesta contrada i se les endugueren a una torre de guaita encimbellada dalt d’un turó proper. El noble Guillem, assabentat d’aquest ultratge es personà a la torre juntament amb els seus en armes. Explica la llegenda que les joves estaven lligades en un banc, mentre els seus innobles raptors es disputaven el seu repartiment. El càstig projectat fou penjar-los fins a la mort amb els cenyidors de les donzelles. Conscients del terrible deshonor d’aquesta mort, els condemnats van preferir suïcidar-se amb les seves pròpies armes, això segons la llegenda provocà un enorme bassal de sang que s’estengué per la sala i que arribà a ensangonar el pis de sota tot regalimant per les escales. Aquest episodi explicaria que en endavant es conegués el lloc com la Torre Roja.

[6] De fet no és una de sola sinó dues torres. L'exterior molt malmesa té un diàmetre que passa dels 10 metres. La torre interior està més ben conservada i fa gairebé 4 metres d'ampla. L’obra que configura la base d’aquesta torre té, en la part de llevant, un tros de paret fet amb la tècnica de "l’opus spicatum", tècnica constructiva en la qual es col·loquen les pedres en forma d'espiga o d'espina de peix. Des d'aquí ens adonem que la construcció no és pas qualsevol cosa sinó que és feta amb pedres molt grans, com a mínim d'un metre i mig de gruix, unides amb morter.

[7] El gruix de les estructures respon a un poblat ibèric, la fase més important del qual es desenvolupa els dos últims segles abans del canvi d'era. Durant l'alta edat mitjana (S XI i XII) s'ocupà l'espai en forma de necròpolis potser lligada a l'ermita de Sant Miquel de l'Arn que tant sols es troba a uns centenars de metres del jaciment. El fet de la seva llarga perduració en el temps queda ben palesa en la seva planta, modificada segons les necessitats dels seus habitants. En un primer moment, en el període ibèric pròpiament dit, trobem el típic poblat ibèric amb bateries de cases allargades, adossades a un mur de tanca i estructurades entorn d'un carrer principal. Posteriorment, durant el segle II a. C., es replantejarà radicalment l'organització interna del poblat amb el bastiment de cases mes complexes i diversificades. L'arqueòleg calderí Llogari Sala i Sala, a mitjan segle XX, va voler excavar el turó. Va ser al 1984, però, quan es van iniciar una sèrie d'excavacions, que no es van interrompre fins l'any 1992, i que van posar de manifest el gran potencial arqueològic del jaciment. No obstant això, les excavacions van estar aturades durant 12 anys. L'any 2004, l'associació FIDES, Recerca i Difusió Històrica, en col·laboració amb el museu Thermalia i l'Ajuntament de Caldes de Montbui, reiniciaren les excavacions, que han permès ampliar el coneixement del procés de romanització dels ibers.

Podeu ampliar la informació a https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-iberic-de-la-torre-roja.