CRIDA A LA 112 SORTIDA XINO-XANO

PEL CAMÍ DE RONDA DE LA COSTA BRAVA: DESDE TORRE VALENTINA (SANT ANTONI DE CALONGE) A LA PLATJA DEL CAVALL BERNAT (PLATJA D’ARO)

 

Data.- Dijous 5 de maig 2022.

 

Tipus d’itinerari.- Han sigut molts els companys (especialment aquells que gaudeixen de segones residències, “torres” o “castells” per aquesta privilegiada zona) que, insistentment, ens han proposat fer una caminada, aprofitant l’anomenat “Camí de Ronda”, per la Costa Brava.

Si volem ser estrictes, ja hi havíem anat en una ocasió (el novembre del 2018, a la 91ena Xino-Xano)... Bueno, de fet, hi havíem anar -només- “a fer gana”, fent uns trossets del camí -entre Blanes i Tossa de Mar- per la Cala Sant Francesc, la Punta de S’Agulla i la Roca d’es Viver. Diem “a fer gana” perquè, afirmaria (sense por d’equivocar-me), que l’objectiu principal de la sortida era “anar a menjar cargols” -terra endins- al poble de Campllong...

En Josep Maria, el nostre assessor gastronòmic i “explorador” d’indrets sorprenents, des que hem reprès les caminades, ha insistit -un i altre cop- en que teníem de tornar a la Costa Brava i que no ens podíem perdre -especialment fora de la temporada d’estiu, quan no hi ha gent- el bonic i impressionant tros del camí de ronda que va de Sant Antoni de Calonge fins a Platja d’Aro. Li hem fet cas. Per això, en aquesta ocasió, hi anirem.

Es tracta d'un recorregut d'una mica més de 5 quilòmetres (nosaltres com que hi anirem i tornarem pel mateix camí, en farem 10 en total) que transcorren per uns paratges naturals únics. Un passeig per camins de terra, graons, roques, curts túnels, braços de mar, platges,... que ens permetrà gaudir d'unes vistes meravelloses  -allà on el mar s’abraça i “rossega” les roques de la costa- formant algunes de les cales, racons i indrets més interessants de la costa.

Ja hem dit que sortirem de Sant Antoni de Calonge (on hi aparcarem els cotxes), arribarem fins a Platja d’Aro i retornarem de nou, desfent el camí, a Sant Antoni de Calonge, on ja hi tindrem encarregat el dinar. Per tant, aquells que no vulguin fer els 10 km del recorregut, poden “plantar-se” on vulguin i retornar, des d’allà, al punt de sortida, fent la llargada de l’excursió “a mida”. Millor no ho podem tenir.

 

Recorregut de la caminada.-  Aparcarem els vehicles a la zona sud de la platja de Sant Antoni de Calonge, en alguns dels carrers o al mateix passeig de la urbanització que envolta l'emblemàtica Torre Valentina, l’antiga torre de guaita i defensa del segle XVI.

Torre Valentina

Comença aquí el camí de ronda que voreja en tot moment el mar, enllaçant unes cales amb les altres, unes vegades a través de la mateixa sorra, unes altres sota el recer dels pins o salvant, amb graonades i túnels, les “puntes” o sortints rocosos.

La nostra primera visita serà a tres cales petites, amb poca sorra, són la Cala del Racó dels Homes, la Cala del Racó de les Dones i la Cala dels Capellans, una pervivència en la toponímia de l'estricta moral, de fa anys, en el control i prohibició de compartir els banys de mar entre persones de diferent sexe i la “distància” que, aparentment, mantenien els representants de l’Església amb els seus feligresos.

Prosseguim el nostre camí fins a la Cala dels Musclos, situada just davant de la anomenada Roca dels Musclos, on anys enrere s’hi criaven molts d’aquests apreciats i populars mol·luscos. Sota la Torre dels Perpinyà  (una replica contemporània d’una torre de guaita i protecció contra la pirateria) hi trobarem la Cala de l’Embarcador, amb el seu moll particular.

Per a continuar el nostre trajecte, hem de superar un tram d'escales que voreja una edificació privada, després del qual, tornarem a sortir a la línia de la costa, en concret a la Cala de Roques Planes, un solàrium natural confeccionat amb roques -algunes de gran grandària- capritxoses, planes, en la qual els amants del nudisme hi tenen el seu estatge.

Cala de Roques Planes

Continuarem en direcció a Platja d’Aro fins a trobar-nos amb la següent cala, la preciosa platja de la Roca del Paller, el seu nom li ve donat perquè les roques situades al sud de la cala, pròximes a la riba que formen una espècie de corral, paller o cleda oberta a la mar. Prosseguim fins a la Cala dels Esculls, els rompents de la qual ofereixen molta vida submarina.

Platja de la Roca del Paller

La següent cala és la Cala del Forn, que depenent de la quantitat de sorra que hi hagi arrossegat la mar en els darrers temporals, ens permetrà seguir el trajecte caminant per la sorra fins a la Platja de Can Cristus o ens obligarà a travessar-la a través del túnel que hi ha perforat en la roca i que divideix les dues platges.

Platja de Can Cristus

Els següents 400 m de platja es reparteixen entre la Platja de Can Cristus i la Platja de Ses Torretes, clarament diferenciades per una formació rocosa. Ambdues són platges de sorra gruixuda, més extenses que les anteriors i amb una alta ocupació de turistes en els mesos d'estiu degut a la diversa oferta de càmpings que se situen molt pròxims, com són el Càmping Treumal i el Càmping Cala Gogo. Passem a tocar del Cap de les Penyes Blanques.

Ja ens queda poc per a completar la nostra ruta d'avui, iniciem ara un tram de passarel·les metàl·liques, vorejant el salvatge, capritxós i pintoresc litoral, des d'on apreciem una formació de roques vermelloses, coronada amb alguns pins, coneguda com el Cap Roig (no confondre’l amb el de Calella de Palafrugell) que roman unit a la costa gràcies als moviments de sorra.

Molt prop d'ell, se situen també els Illots de Sant Jordi. Després de deixar enrere el Cap Roig, arribem a la Cala Belladona, la primera cala que pertany al municipi de Platja d’Aro, amb uns 115 m. de sorra gruixuda.

Passarel·les al Camí de Ronda a l'alçada del Cap Roig i de la platja Belladona

Continuem passant per diverses cales i platges més, com la Cala dels Canyers, la Cala del Pi, la Cala Sa Cova i la Cala Rovira fins que arribem al punt final de la nostra caminada, la Platja del Cavall Bernat on hi podem veure, com si d’un monument es tractes, aquesta curiosa roca al mig de la sorra.

Platja del Cavall Bernat a Platja d'Aro

Un cop aquí desfarem el camí, contemplant els mateixos panorames però des d’un altre angle, fins arribar al punt d’inici de l’excursió, a Torre Valentina.

 

Esmorzar.-  Esmorzarem, al poc de començar la caminada, en algun indret arrecerat, solejat o ombrejat (en funció del dia) del camí de ronda.

Cal portar l'entrepà, la fruita o els ganyips i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Com ja comença a ser habitual (tot i que no en tenen, clar, cap obligació) alguns companys/es segurament portaran la bota amb vi, olives, xocolate, “ulleres” o llacets de pasta de full,... per a complementar i endolcir l’àpat matiner.

No oblideu, per a desinfectar-nos abans de menjar, el gel hidro-alcohòlic. 

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h. al Restaurant Can Ramon del carrer Balmes 21, tel. 654 69 49 24  de CALONGE.  

http://www.buscorestaurantes.com/restaurante/Can-Ramon-5145-0

Tenen un menú diari a 12 euros. Uns dies abans ens el facilitaran, per email, per a que en triem els primers i segons plats i els postres.

A les postres es sortejarà entre els assistents a la sortida, seguint la proposta d’en Enric Cots, la tradicional ampolla de bon vi del Penedès de la marca XINO-XANO. 

 

Equip necessari.- Roba i calçat adequats al temps i recorregut i qui en vulgui, bastons. Barrets, “boes”, bufandes, guants, passamuntanyes i crema protectora per al sol o el fred i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. 

Ah i no oblideu -si així o preferiu- les mascaretes ni el gel hidro-alcohòlic !!!

 

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins a Sant Antoni de Calonge, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi van en el seu propi vehicle i els qui compartirem el cotxe. També ens aniria be saber aquells que acudiran directament, al punt d'inici de l'excursió (Torre Valentina), des dels seus domicilis.

El lloc i hora de trobada, per als qui sortim de Barcelona, serà el tradicional de la Travessera/Lepant, a les 7h 45’ del matí (una mica abans de les 8, que és quan -puntual- ve l’agent municipal a fotre multes...) del dia de la sortida. 

Estimem, per als que vagin directament a Sant Antoni de Calonge, que sobre les 9h 30’ podem estar aparcats en algun dels carrers o el mateix passeig de la urbanització de Torre Valentina de Sant Antoni de Calonge. Prop d’aquesta torre comença el Camí de Ronda cap a Platja d’Aro que hem d’agafar per a fer la caminada.

Proposta de ruta, en cotxe, des de Barcelona fins a Torre Valentina (Sant Antoni de Calonge).- Des de Barcelona, agafarem la C-33, AP-7, C-35 i C-65 cap a Aquadiver/GI-665 a Platja d'Aro. Agafeu la sortida 316 des de C-31. Continueu per GI-665. Agafeu C-253 cap a Av. Torre Valentina. Mireu d’aparcar, al passeig o algun dels carrers de la urbanització propers a la Torre.

 

Inscripcions.- Ens aniria be saber, abans del vespre del dilluns 2 de maig, -per a poder dir, el dimarts 3,  als del restaurant- el nombre de comensals que serem dijous a dinar. Ho podeu fer contestant el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o per qualsevol altre mitjà a en Josep Mª o en Pep. 

 

Gràcies i una abraçada.

 

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

De tots és sabut que als afeccionats a la meteo, i encara més als professionals d’aquesta ciència, ens agrada descriure els fenòmens atmosfèrics extrems (quan més extrems millor), però que el temps anomenat “bon temps” sigui avorrit no vol dir que us desitgem trons, llamps i malastruga en general.

Dit això, he de pronosticar que els mapes pinten malament per aquest dijous 5 de maig. I és que no hem de oblidar que estem en primavera, que no només altera la sang com diuen, sinó que altera i molt l’atmosfera. És per això que la saviesa popular ens adverteix que “al maig cada dia un raig”, i és el que farà probablement gairebé tota la setmana.

El mapa que us presento és el de precipitació que s’espera acumulada des de les 8 a les 11 hora local, però a més la cosa no pararà aquí. No és un diluvi, però mulla. Els colors representen les intensitats i els números sobre el mapa els litres a cada lloc.

Alguns mapes presenten intervals de núvols, però la majoria aposten per la nuvolositat total en totes les alçades. La temperatura oscil·larà entre els 16º al matí fins els 20º a migdia i la tarda, el vent serà de gregal moderat.

En qualsevol cas, dels pronòstics el de la pluja és el més difícil, i per tant a sis dies vista poden canviar molts paràmetres. Us prometo una actualització quaranta vuit hores abans.

Conclusió: Anoracs i capelines.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ del dimarts 3 de maig

Avuí, 45 hores abans de la trobada puc donar-vos la bona notícia de que ja no s'espera pluja. A l'inrevès del que vaig pronosticar, el proper dijous 5, Gairebé es pot assegurar que no n'hi haurà de pluja.

Hi han coses que han canviat, i força, als mapes que disposem a hores d'ara. La primera és que ja no fa tant de fred en alçada com era esperat en els mapes de la setmana passada, i la segona és que el vent que hi haurà en superfície serà de mestral. És a dir, que el vent que se sentirà a la costa de Calonge serà de muntanya cap a mar, i això tot el dia, amb el que no hi haurà aportació de l'humitat marítima necesaria per fer que plogui.

No s'esperen canvis a les temperatures més enllà de que potser el vent que haurà travessat els Pirineus molt probablement vingui re-escalfat i la combinació de sequedat i lleuger augment de temperatura doni una sensació de calor.

Apa! que sigueu molt feliços, que jo no podré assistir.

 NOTA ACLARATÒRIA: QUAN DIC QUE  "NO S’ADMETEN RECLAMACIONS" VOL DIR QUE CADASCÚ FA LA XINOXANO SOTA LA SEVA RESPONSABILITAT. ÉS A DIR QU CADA PAL AGUANTA LA SEVA VELA.

J.M.

SANT JORDI 2022

 

INTERPRETACIÓ ESCOLTISTA DE SANT JORDI.

Emblema de Sant Jordi. Pertanyent als Exploradors de Barcelona. Abril de 1933. Aparegué en diverses publicacions entre les quals la revista “La Patrulla” editada per l’agrupació d’Exploradores de Madrid. Imatge de Pantera Misteriosa Olvido a “EXPLORADORES DE ESPAÑA” (Boy Scouts españoles) Facebook, Febrer 2022.

 

Salut ! i bona Diada de SANT JORDI, a  vosaltres, companys/es, i a tothom

La pandèmia i les mesures preses per les autoritats sanitàries, per a molts de nosaltres, han condicionat les nostres normals i habituals activitats -personals, familiars i com a colla- al llarg d’aquets dos anys. I, també, la relació i el contacte amb les nostres pròpies famílies, els veïns i els amics. En les trobades, la manera i la forma de fer-les: precaucions i atenció en els llocs, el nombre de persones, les distàncies, el contacte físic i, fins i tot, la manera de saludar-nos...

Penso que, d’una manera o altre, tenint en compte les precaucions i disposicions de cada moment, ho hem anat trampejant. Aquest Blog “de divulgació de les nostres activitats...”, per a molts, especialment en els moments més durs de la pandèmia, ha estat un bon -i virtual- nexe de comunicació (de bones i no tant bones, notícies...) i contacte. Una eixida a l'exterior...

Així, hem anat passant -des del març del 2020- aquets dos anys. 

A la darrera tardor, vàrem recuperar, de manera -crec- força responsable, alguna trobada i les periòdiques i, per a molts, prescriptives, medicinals i necessàries sortides xino-xano...

Ara, ja de cara a la primavera, tindrem la Setmana Santa, la Festa de Sant Jordi, la Segona Pasqua i noves propostes de sortides Xino-Xano  i ja, camí de l’estiu -amb, confiem, el bon temps-, les Revetlles, potser una nova trobada o paella "d'estiu" amb la colla, les anades -aquells que en tinguin i puguin- a les segones residències i, amb nets o no, les vacances d’estiu.

I, si Deu i la mare natura volen, ens plantarem a l’entrada d’un nou curs.

És per tot això que demanem i us desitgem salut, molta salut companys i companyes !!  

I és que això de desitjar-se -els uns als altres- salut, ja ve de lluny... 

Des de l'antiguitat -segurament des de la prehistòria- desitgem salut al proïsme.

En les salutacions, entre iguals, el llenguatge no verbal sol anar acompanyat de paraules rituals. En algunes cultures es tracta de missatges de pau. Les islàmiques diuen Salaam alaikum, els jueus Shalom aleichem i en els àmbits eclesiàstics dels països catòlics es pronunciava l'expressió llatina Pax vobiscum. Les tres frases signifiquen “La pau sigui amb tu o amb vosaltres” i tenen un fort caire religiós.

En la cultura clàssica es preferia fer vots perquè el proïsme gaudís de llarga vida i felicitat, un costum que s'ha conservat fins als nostres dies: el grec Khaíre vol dir “Et desitjo alegria”, i el propi verb fa referència als auspicis de bona salut. D'altra banda, expressions com “Bon dia”, “Bona tarda” o “Bona nit” comparteixen la mateixa filosofia i desig. Segons Ortega y Gasset, es tracta de locucions que tenien primitivament un significat màgic o tribal.

Quant als gestos físics que ens dediquem les persones del mateix rang o conegudes, el repertori històric és extens. Gràcies als escrits d'Heròdot, sabem que els perses, de la mateixa classe social, se saludaven amb un petó a la boca. En l'Antic Egipte, en canvi, els homes solien tocar-se el genoll, o fins i tot el sòl, amb el revés de la mà dreta.

Sobre els orígens de l'encaixada de mans existeixen diverses teories. La primera i més popular és que va començar com un gest de pau: demostrava que no se sostenia una arma i en moure les mans a dalt i a baix s'assegurava que no es portava res amagat a la màniga. Aquest gest apareix ja representat en el món grec en ceràmiques i làpides que mostren a déus tancant tractes, guerrers que marxen al combat i ànimes dels difunts que arriben a l'inframón. També els antics romans el feien quan, per exemple, dos coneguts es trobaven al Fòrum, al Senat o en una celebració.

A l'Europa medieval, les persones de similar estatus solien besar-se en les galtes i donar-se la mà, encara que els homes també es llevaven el barret i les dones feien un intent de reverència.

Besar-se, però, és una forma de salutació molt més íntima, encara que també s'usa en el món occidental entre desconeguts. De fet, ja ho feien els romans que tenien tres versions del petó: el osculum (petó a la galta, típic entre amics o als infants), el basium (petó -discret i fred- als llavis, destinat a l'espòs o esposa) i el suavem (petó -apassionat- entre amants). El cristianisme va incorporar molt aviat aquest gest i es va usar en cerimònies religioses. Sant Pau, en la seva Epístola als romans, recomanava als seus seguidors "saludar-se amb un petó sagrat". També, a l’antiga Roma, es donaven casos curiosos, com el petó que rebien les dones dels membres masculins de la família (espòs, pare, germans, sogre...), el Ius Osculi, amb el qual es cercioraven de que aquestes no havien begut vi, doncs socialment no era ben vist -fins i tot hi ha qui assegura que estava prohibit- que les dones en beguessin.

A l'Edat mitjana es feia un petó com a senyal de fidelitat, en cerimònies de vassallatge i per a segellar acords.

Potser hagi estat el petó, com ara ha succeït amb la pandèmia del Covid, el gest de salutació convencional que més hagi estat modificat per les malalties de cada època. Ja en temps de l’emperador romà Claudi I es va estendre un virus que, misteriosament, només afectava els homes; a rel d’això, el costum entre nobles i patricis de besar-se a la boca es va prohibir temporalment. I encara que no fos fins al segle XIX que existeixi -gràcies a Pasteur- la constància científica dels microbis, la veritat és que l'epidèmia de pesta del segle XIV va obligar a marcar distàncies. Per exemple, va acabar per molt temps amb el costum francès de segellar acords amb un petó a la boca.

Fer un petó a la mà, que te el seu origen a l’Edat Mitjana, és signe de reconeixement d'autoritat, quan es saludava als senyors feudals o alts caps eclesiàstics besant-los l'anell que portaven com a símbol de poder. Encara avui, alguns homes -tot i que cada cop menys-, fan aquest gest com a mostra de cavallerositat, al saludar a les dones.

Al Japó i en d’altres països asiàtics, s'acostuma a saludar no amb un petó ni amb una encaixada de mans, sinó amb una reverència. Aquestes reverències han de ser conformes al respecte degut i també s'utilitzen per acomiadar-se o com a mostra d'agraïment.

Son, també, diverses i moltes d’elles curioses, les formes de salutació en molts altres pobles o cultures del món: Entre els esquimals, es freguen el nas en senyal de cortesia; els maori hongi de Nova Zelanda i els sogi de l’illa de Tuvalu a la Polinèsia, es saluden pressionant-se els nassos tot inhalant l'aire que l’altre exhala; a Tailàndia i en altres cultures budistes o hinduistes, fan la salutació wai que consisteix en una suau inclinació del cap amb les mans juntes, en forma de plegaria, a l’alçada del pit; al Tibet la salutació consisteix en mostrar-se mútuament la llengua com una manera de mostrar que no ets la reencarnació de Lang Darma, un ser maligne que es creu tenia la llengua negra; molts indis nord-americans es saluden aixecant la palma de la ma dreta com a mostra de les seves bones intencions i de que van desarmats, algunes d’aquestes tribus no sols aixequen la ma, sinó que fan un petit cercle a l'aire amb ella mentre saluden; a l’Africa, els seminòmades maasai es saluden escopint-se els uns als altres en senyal de respecte i ho fan per donar la benvinguda o acomiadar-se, per tancar un tracte o per desitjar bona sort; la gent de Zimbabwe aplaudeixen en dir-se hola i adéu, els homes tendeixen a mantenir les mans planes, mentre que les dones posen les mans en forma de bol; a Rússia es fan un petó molt a prop de la comissura dels llavis i, generalment, són tres els petons que s'intercanvien si es coneixen, en certes regions arriben a fer-se fins a sis petons...

Com veieu, els desitjos de salut i pau és ben estès per tot el món. Que duri !...

 

La salutació escolta

La salutació entre els escoltes de tot el món, ja ho sabem, també està força estesa. Consisteix, en els més petits -els llobatons i les daines-, en aixecar els dits índex i cor de la mà dreta, representant les orelles ben obertes d’aquests animals.

Quan aquets ja han esdevingut scouts o guies, la salutació es fa alçant la ma dreta, fins a l’alçada de l’espatlla, tot ajuntant els tres dits centrals que ens recorden els tres principals punts de la nostra Promesa: Fidelitat als nostres principis religiosos o ètics i a la nostra Pàtria, ajudar al proïsme i tenir sempre present i complir la Llei Escolta.

Simultàniament, el dit gros o polze agafant el més petit, ens recorda que “el gran ajuda i protegeix al petit”..., “el fort al dèbil”..., així com el vell llop o veterà ajuda al cadell, pota-tendra o nouvingut.

Mentre es fa la salutació escolta, si et trobes amb un company/a, es dona la mà esquerra, perquè és la mà més pura i propera al cor i -alhora- es creuen els dits petits de les dues mans durant l’encaixada. Aquest darrer detall, del creuament de dits petits, no ho fèiem tots -només aquells més, per entendre’ns, “ortodoxos”- i sovint, recordo, l’inesperat intent de creuar els dits a l’hora que encaixàvem les mans ...,  acabava en una “topada” de dits i amb un franc somriure...

 Commemorem i celebrem, com hem fet i fem cada any, la Festa de Sant Jordi:

CUIDEU-VOS MOLT I GAUDIU D’UNA FELIÇ DIADA DE SANT JORDI -el Patró de Catalunya i de l'Escoltisme- AMB FELICITAT, SALUT, LLIBRES, ROSES I PETONS !!!

 

CRÒNICA DE LA 111 SORTIDA XINO-XANO

 

CAMINADA PELS VOLTANTS DE RUPIT: La font de la Pomareda, el salt de Sallent, Sant Joan de Fàbregues i l’ermita de Santa Magdalena.

 

El dia ha estat magnífic, en tots sentits: meteorològicament parlant, paisatge, recorregut, sensacions, tiberi i compres i, sobretot, amb una molt bona companyia. Quina colla més maca !!!

Hem fet moltes fotografies, el paisatge ens ha empès a fer-ho i la facilitat que ens ofereixen els mòbils hi ha fet la resta... Per tant, intueixo -tot just començar- que aquesta crònica tindrà moltes imatges i poc rotllo... Ja ho veurem quan arribem al final...

 

Arribada a Rupit i l’esmorzar.- Hem arribat a l’aparcament municipal que hi ha a l’entrada de Rupit, puntuals, pocs minuts abans de 2/4 de 10. El recorregut, des dels llocs d’origen, a molts, ens ha obert la gana... Quan, just a l’hora, ha arribat el darrer cotxe, molts ja havíem fotut les primeres queixalades als entrepans... Disculpeu, companys... "ha estat una reacció inconscient..." els diem, disculpant-nos... "Cap problema, mengeu, mengeu, que ens hi afegim...", ens contesten. El lloc on ens hem entaulat -entre l’aparcament i la riera- , no és bucòlic, però si pràctic: uns bancs i unes taules de pícnic, amb aigua, papereres, lavabos i serveis ben a prop... "Mireu, mireu...", en una branca de l’arbre que tenim a tocar, una eixerida mallerenga ens reclama (segur que està acostumada a fer-ho amb gairebé tots els qui s’hi aturen a menjar...) algunes molles de pa o, fins i tot, una mica de pernil... S'hi està una bona estona fins que ella, també, ha omplert el pap... A la riera, que tenim a tocar, uns ànecs coll-verd ens venen a saludar i a reclamar, també, algunes molles de pa... Ja hem fet la B.O. d'avui...

Nosaltres, gormands i llaminers, després dels entrepans, l’aigua, el vi i les olives, rematem l’àpat matiner amb les bones “ulleres” de pasta de full que ha dut la Conxita i la xocolata i l’assortit de bombons d’en Carles.

La caminada.- Com que a la colla, el pas dels anys -a uns i a altres- ens han anat condicionant, no l’entusiasme, però si les condicions físiques; darrerament preveiem les sortides amb un recorregut “excursionista” però, també, amb la possibilitat de fer una passejada més turística i menys “canyera”...

Avui però, hem començat l’excursió tots i totes, amb força empenta i, algun, ha comentat... “quan em cansi, dono mitja volta i torno a Rupit a comprar llonganisses i ratafia i fer la cervesa... fins que arribeu tots, a l’hora de dinar...”. El cert, però, és que tots plegats hem iniciat la ruta prevista i, junts, hem anat fent via fins al final; acomplint, pràcticament, tots els reptes i objectius de l’excursió. Ja ho hem dit, som una colla estupenda, magnífica (el respecte als dos sexes, no m'ha permès posar l'adjectiu masclista que em sortia...) !!!

Cal reconèixer que la ruta que vàrem publicar a la CRIDA d’aquesta sortida, ens ha estat molt útil. Per a no tenir-la de repetir íntegrament, ara al fer la ressenya de l’excursió, hi anirem fent “pinzellades”, això si, il·lustrant-les amb algunes de les moltes imatges que hi hem fet.

...Travessarem la riera pel pont penjat... Aquest pont penjant, construït el 1945 per uns veïns, per poder travessar la riera, serveix de passarel·la per unir -amb una certa comoditat- les dues zones del poble. Va ser reconstruït totalment el 1994.

...Si mirem enrere obtindrem una bona perspectiva del poble...

 

... uns 275 metres més endavant, el camí gira a l'esquerra per creuar (per damunt d’unes passeres de pedra) el torrent del Saltiri, un petit afluent que poc més avall aporta la seva aigua a la riera de Rupit. A l'altra banda pugem per uns esglaons de pedra i de seguida som a la llera esquerra de la riera de Rupit...

Passera al torrent del Saltiri, que
superem sense cap problema

...A partir d'aquí el camí recorre paral·lel a la riera, per una zona ben humida amb bosc de ribera. El camí està ben arranjat, amb baranes de fusta que ens protegeixen d'algun pas perillós...

...Perdent alçada per un camí que baixa, en algun lloc força enfangat, entre graons i pedres -afegiríem ara- cap a baix la riera.

 

...Passem per un punt on, per damunt d’una resclosa, veiem els Saltants del Roldor o del Molí Rodó...

 

Saltant del Rodor

A l'altre costat de la riera, enfilada dalt d'un turó, hi veiem -entre els arbres- l'ermita de Santa Magdalena per on hi passarem de retorn cap a Rupit.

Ermita de Santa Magdalena, dalt del turó

...més endavant sortim a una petita esplanada on en un racó hi trobem la Font de la Pomareda, davant hi ha un altre salt digne de contemplació, el saltant de Sabaters...

 

Font de la Pomareda

Saltant de Sabaters

El camí és ben fressat, d'una amplada considerable i fàcil de seguir, sense gairebé desnivell. Circula enterament per dins del bosc en direcció sud-est, paral·lel a la riera que ens acompanya tothora. Uns 700 metres més endavant sortim del bosc i anem a parar a una ampla pista forestal.

...prenem la pista forestal a l'esquerra, en pujada, durant uns 125 metres. Just a l'entrada d'un revolt a l’esquerra, ens desviem, a la dreta, per un caminet que ens porta directament, en menys d'una cinquantena de metres, al Mirador del salt de Sallent, situat a 700 m d’altitud, on tindrem -ben protegits per una barana de ferro- una visió sencera del salt...

 

Mirador del Salt de Sallent

La colla, dalt del Mirador, vistos des del capdamunt del Salt de Sallent 

... Amb gairebé 115 m de caiguda (sumant tots els seus trams) és el més alt del Collsacabra i, diuen, de Catalunya. És, també, el límit natural entre els espais protegits del Cabrerès-Collsacabra i les Guilleries-Savassona. Des del mirador veurem, així mateix als cingles del fons de la vall, l’Agullola o el Mugró de Catalunya, una agulla de roca despresa de la cinglera “com si un gegant hi hagués clavat un cop de destral”.

Salt de Sallent, des del Mirador

A l'esquerra de la foto, l'Agullola

... Passem -a gual, saltant entre les pedres que formen la llera- per sobre de la riera... Ens adonem ara, amb un cert espant, que si l’aigua se’ns emportes, saltaríem pel Salt de Sallent...

Passant la riera al capdamunt del Salt de Sallent

Per aquest punt es despenja la riera pel Salt de Sallent

... Continuem pujant suaument, per la pista forestal que voreja el barranc, en direcció a Sant Joan de Fàbregues.

Els cingles del Mirador del Salt de Sallent, des de
la pista que va cap a Sant Joan de Fàbregues

Arribant a Sant Joan de Fàbregues

Capçalera de Sant Joan de Fàbregues, dalt del cimbori
hi podem veure el petit "comunidor" i darrera el campanar

... a 810 m d’altitud, un magnífic exemplar de temple romànic, del segle X restaurat l’any 1978, de nau única amb tres absis decorats amb arquets i lesenes llombardes i amb un campanar quadrat que s’eleva des de la mateixa nau. Al seu costat hi ha “La Rectoria”, una casa de colònies i hostal.

Seguim per la pista en direcció a Rupit,...

Inicialment teníem previst “abandonar la pista i baixar per un corriol -indicat- en direcció al torrent dels Sabaters, que caldrà travessar i per les rodalies del molí Rodó pujar fins l’ermita de Santa Magdalena" però, una mica tips de “pujar, baixar i de passar torrents”, encertadament, decidim no fer cas al rètol indicador i continuar per la pista que -amb suaus pujades i baixades-, en poc més d'un parell de quilòmetres, va planejant fins a Rupit.

Poc abans d’arribar-hi agafem un trencant que ens porta a l’ ermita de Santa Magdalena i contemplar, des de la seva plaça mirador, un molt bon panorama de Rupit. Fem una fotografia i saludem -des d’aquí dalt- a en Llorenç i la Isabel que estan fent temps per al dinar tot passejant pels prats que envolten el poble.

 

La notícia més antiga sobre aquesta capella és del 1660. El seu interior recorda les esglésies romàniques, tot i que està construïda al segle XVII. Té un petit altar de pedra a l'absis frontal, a la part de ponent hi té adossada una capelleta en forma d'absis amb una tomba oberta a la roca, al centre. Segons el bisbe Corbella, que va visitar la capella a principis del segle XX, hi havia dues imatges de marbre del segle XV; una de Santa Margarida i l'altra de la mare de Déu de Gràcia, que passaren al Museu Episcopal de Vic. El dissabte més proper al 22 de juliol (Santa Magdalena) s’hi celebra un aplec.

Retornem a la pista i entrem al nucli de Rupit per anar a dinar a Can Marsal, la fonda on hi tenim encarregada la taula i el dinar.

En total -fent la mitja dels diferents equips de mesura- hem recorregut, a la caminada, uns 9, 5 km i superat uns desnivells de + 140 /- 130 m. 

El dinar.-  Encara no son 2/4 de dues que entrem a la Fonda Marsal del carrer del Manyà. Ens adrecen a un gran menjador, amb finestrals a la riera, on ja hi tenim la taula parada.

Alguns dels companys, que només han vingut a compartir amb tots nosaltres el dinar, ja son mig entaulats. Gaudim molt fent les caminades però, francament, valorem i agraïm, també, que molts companys i amics, facin l’esforç de desplaçar-se al lloc on fem l’excursió per a compartir -ni que tant sols sigui una estona- la visió de tots plegats, les cerveses, l’àpat, la presencia i les intenses i sentides converses (cada cop més plenes de velles vivències i records...) que, a tots i totes, tant ens agraden, necessitem i ens agermanen.

Fetes les salutacions i abraçades, demanem i més a aquesta hora i avui, que ja torna a fer calor, les tradicionals cerveses. La noia que ens atent, l’Alba, ens ofereix tot un ventall de marques i tipus -Damm, Moritz, San Miguel, artesanes,... amb alcohol o sense...-. Les serveix i acompanya amb unes safates d’olives. Triem els plats del menú i, quan ens els porten, anem per feina.

Un costat de la taula...

... i l'altre

Tot i que els temps van canviant i que, malauradament, les situacions ho van trasbalsant (i, sovint, empitjorant) tot, en moltes fondes de poble, es sol menjar relativament be i sense gaires sorpreses culinàries o en els preus. Avui ens hem sentit atesos molt correctament.

A les postres, també tenim celebració, amb brindis de cava. Avui, és festa grossa dons celebrem el 50è aniversari del casament de l’Elena i en Carles... ens han deixat parats al convidar-nos a cava i, més, per aquesta raó. Sorpresos i amb el “cull a l'aire”, doncs 50 anys de casats d’aquests bons companys, l’Elena i en Carles, be es mereixien un detall o record... Moltes felicitats, bons amics, disculpeu-nos, gracies i no ens ho tingueu en compte. 

L'Elena i en Carles, els homenatjats

  

Per molts i molts anys més, parella !!!

Desprès del brindis, arriba el moment del sorteig del vi XINO-XANO, gentilesa de l’Enric. Avui no ha pogut venir a la sortida, però se les ha enginyat per fer-nos arribar el vi i totes les paperetes -en blanc i només una amb la paraula PREMI- per al sorteig. Ho ha portat a en Ricard que, aquest si que venia. Moltes gràcies, Enric (i Ricard). La ma afortunada, avui, ha sigut la d’en Josep Maria que ha sigut agraciat amb l’ampolla de bon vi -negre en aquesta ocasió- del Penedès.

Un premi molt ben guanyat (i sense fer trampes...)

En Josep Mª, ha tingut el detall d’oferir i donar el premi als “nuvis” de fa 50 anys, “per a que se la beguin a la nit de noces...” ha dit.

Prenem els cafès, passem comptes, agraïm als qui ens han ates el bon servei, paguem, ens acomiadem i marxem.

Els uns camí de l’aparcament i de retorn a les respectives llars, però d’altres cerquem alguna botiga oberta per a comprar-hi alguns dels embotits que hem tingut l’oportunitat de tastar al dinar: Fuets, llonganisses, baiona, bull blanc o negre, cansalada viada,... Així ho fem i ben carregats de “productes, amb força colesterol i, per tant, prohibits (pels metges)” recollim els cotxes i fem cap en direcció als respectius punts d’origen.

La propera sortida, la 112 Xino-Xano, la tenim prevista per al dijous 5 de maig. Possiblement serà una caminada per un tram del Camí de Ronda de la Costa Brava. Ja us ho confirmarem, prèviament

També us volem anunciar que, per a la sortida del dijous 2 de juny, hem pensat que podríem fer una petita caminada al Delta de l’Ebre, amb un arròs o dinar d’estiu, inclòs. Ho anirem preparant i, també, ho anunciarem prèviament.

Continuem en contacte.

Una abraçada.

 

Text.- Pep

Fotografies.- Conxita, Carles P., Elena I., Josep F. i Pep.