MOSTREM LA NOSTRA INDIGNACIÓ: 23 de març del 2018

UNITS CONTRA LA REPRESSIÓ: 
JA N'HI HA PROU !!

Després de la sentència del jutge Llerena d’ahir, a molts de nosaltres, ens envaí una barreja de tristor i ràbia que va anar evolucionant en indignació i en una necessitat imperiosa -per dignitat- de demostrar-ho.

Per això, els qui van poder i voler de la colla, sortirem al carrer, a la plaça de Catalunya, al voltant de la Delegació del Gobierno de España a Barcelona o davant els Ajuntaments dels respectius pobles. 

No acceptem ni acceptarem les imposicions d’un estat que empresona i empeny a l’exili els nostres representants, democràticament elegits. És l’hora d’ estar units i ferms contra la repressió i dir ben fort i clar: "JA N'HI HA PROU !".

Reproduïm l’anàlisi que sobre aquesta situació fa Vicent Partal a l’editorial d’avui de Wilaweb.

PRIMAVERA CATALANA: ARA ENS TOCA A NOSALTRES ENCAPÇALAR EL COMBAT PER LA DEMOCRÀCIA

«Ara anar a eleccions perquè els partits republicans no es poden posar d’acord gràcies a les jugades d’un jutge prevaricador seria indigne»

Els fets d’aquestes darreres quaranta-vuit hores han mogut el tauler molt més que no som capaços d’entendre. I pense que amb això s’obren noves oportunitats.

—Els partits republicans han pres consciència dels seus errors i poden corregir-los; de fet, tenen dos mesos per a fer-ho.

—La reacció del carrer és d’una indignació molt difícil de contenir i segurament acabarà esclatant. La barbaritat supera allò que qualsevol estómac podria digerir.

—Llarena situa la línia de defensa de l’estat espanyol en l’extrem més extrem i més impossible de compartir, amb una interlocutòria de processament simplement delirant.

—L’exili de Marta Rovira, mantenint-se com a secretària general d’ERC, i la presó de Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa són extremadament rellevants.

—Els comuns sembla que estiguen al límit d’allò que poden tolerar i avui han tingut gestos d’acostament i empatia que cal valorar i agrair. I he de constatar, perquè és així, que fins i tot dins el PSC, i especialment en el seu entorn, s’han fet visibles per primera vegada gestos d’incomoditat. El to que empren ja no és el de fa un mes.

—Com a contrast, la seua contenció xoca amb la prepotència insultant i irritant de l’extrema dreta política i mediàtica, que amb els seus improperis obre un autèntic fossar social, sense adonar-se que són ells els qui amplien el perímetre de l’independentisme.

Crec que aquestes darreres quaranta-vuit hores s’ha fet evident allò que l’independentisme explica des de fa anys: que això va de democràcia. Ni més ni menys. Molta gent que no és independentista ho ha començat a palpar emocionalment avui, perquè Llarena i Rajoy, i l’estat espanyol com a tal, han anat massa lluny. Massa mentides. Massa arbitrarietats. Massa irregularitats. Massa violència. Massa extremisme. I això no és anecdòtic. Les majories es construeixen així.

Posant-se en un extrem tan bèstia, l’estat ha perdut tot sol qualsevol possibilitat de guanyar que no siga aniquilant l’independentisme de manera completa. I això és una tasca impossible. Al contrari, posant-se tant a l’extrem, l’estat espanyol ha regalat a l’independentisme la possibilitat de convertir qualsevol avanç en una victòria. Si Espanya col·lapsa i la República emergeix, l’independentisme guanya. Però si Espanya no pot aguantar la pressió i acaba cedint a una negociació, qualsevol negociació, l’independentisme també guanya. Perquè tomba aquesta intransigència i aquest extremisme en el qual el jutge Llarena ha instal·lat Espanya, fins i tot contra l’opinió d’alguns defensors del 155. Vaig avisar fa mesos que el pendent ferroviari marcaria la fase final del procés d’independència.

Això, i els dos mesos que hi ha encara per a negociar, haurien de moure des d’ara mateix l’independentisme a entendre que està més legitimat que mai per a encapçalar la lluita per la democràcia. Més i tot: que està obligat a encapçalar la lluita per la democràcia. I en aquest sentit, pense que la reacció del carrer ha de ser contundent, però la dels tres partits independentistes també. S’haurien de tancar tan discretament com fóra possible i pactar un programa de govern rupturista i republicà, a més del nom d’un president –tenint en compte que Puigdemont perdrà l’escó pel processament judicial. L’independentisme ha d’encapçalar el combat per la independència i per la llibertat perquè és qui té la legitimitat per a fer-ho, i ha de demostrar que no hi haurà democràcia ni autogovern sense República.

Després de tot el que ha passat avui, em sembla que anar a eleccions ara perquè els partits republicans no es poden posar d’acord gràcies a les jugades d’un jutge prevaricador seria indigne. Ja es va veure dijous que pel camí pel qual s’havia anat fins ara no s’arribava enlloc. Els partits van constatar la seua feblesa i espere que entenguessen quins van ser els errors comesos. Però avui la repressió desbocada i descarnada obre una nova oportunitat, que exigeix canvis immediats en les formes i en les actituds i que emplaça tothom, sense fissures. Demà es pot formar un govern dels tres partits independentistes investint Jordi Turull, tal com ell ha demanat, o se’n pot fer un altre d’ací uns dies. Si tots tres partits entenen la gravetat de la situació i són capaços de posar davant de tot la resistència a l’opressió, el combat contra la tirania i el respecte al vot.

I aleshores que, des d’aquest govern, s’interpel·le obertament tots aquells demòcrates que no volen la violència que l’estat espanyol té com a únic valor compartit. Per fer-los entendre que hem arribat a un punt de no retorn, on ells tenen també una responsabilitat personal que no poden defugir. Per explicar-los que això que avui veuen ells amb horror és el que nosaltres, cadascú al seu ritme i segons les seues circumstàncies, havíem descobert anys enrere, la raó per la qual ens vàrem fer independentistes.

Vicent Partal (Wilaweb 24-03-2018)

Fotos.- José F., Joan S. i Pep

Vídeo.- https://www.youtube.com/watch?v=L_qxTwAJpso