CRÒNICA DEL 16è XINO-XANO RAID

De com tres quilòmetres es converteixen en una mentida llargament repetida.

12 de maig. Dos quarts de nou del matí. Parada origen i final del bus 192, davant dels consultoris del Hospital de Sant Pau. - Dons apa! ja estem tots els apuntats i confirmats - Som una colla d'onze, igualant el rècord vigent de participants de les XXR.– Quina pena, si no fos que l’Elena Soler i en “Pepeluí” no han pogut venir, haguéssim fet rècord absolut! – Calla, calla! Més pena és que el Lirola no ha pogut perquè te el seu germà aquí al hospital. –

Rebo una trucada del conductor del minibus de RG Autocars que ja està a la parada, però s’ha equivocat de parada, desfà el error i finalment pugem. Gaudim del privilegi burgès que representa anar a l’excursió en bus especialment noliejat per nosaltres però recordem, i fins i tot demanem al conductor si és permès de viatjar en la “baca”. – No. És prohibit i a més no n’hi de “baca”. – D’això fa tant de temps, ni ho recorda la tieta.

Arribem en poca estona a Collformic, hem anat per Tona i el Brull, per tal d’evitar els viratges que hi ha des de Sant Celoni que és per on anàvem abans. És clar però, que llavors hi havia un autocar de línia que feia cap des de l’estació del tren, i tenia “baca”, i ens deixaven pujar, i tot i així hem sobreviscut! I és que ara estem sobre protegits i fer les “aventuretes” de les nostres Xino-Xano son, pot ser, les úniques parcel·les de llibertat que ens queden.

Posem el podòmetre a zero, em penjo i engego el GPS, i comencem a caminar després que en Simarro es faci la foto per comparar la de fa exactament cinquanta anys. Pugem per una pista suau a l’est de la carena amb un sol matiner que ens acarona i tot seguit darrera del Coll de Puig Ventós (1200m) se'ns mostra esplèndid el Pla de la Calma. A partir d’aquí i d’acord amb els mapes topogràfics, els quals marquen curves de nivell cada vint metres d’alçària, tot fa baixada. Però no és més que una mentida topogràfica-piatosa, un miratge que ajuda a seguir endavant. Perquè tal com diu el Lirola ”el Pla de la Calma és una miqueta trenca cames pels seus suaus puja i baixa”. Resulta que és cert que va baixant, però baixa quinze metres i en puja deu, i tornem-hi, si es miren les curves de nivell tot és baixada.

Quan arribem a les Pedres Blanques, nou valents/es expedicionaris/es deixen les motxilles amb en Surdé i en “Juanmi”, el que us escriu, i se'n van a fer la primera excursió optativa de la sortida, es tracta de veure una peça excepcional, de fa més de cinc mil anys: Una estela neolítica encastada en una cabana de pastor. No és que en Surdé no fos un expedicionari valent, és que ni a ell ni a mi ens agrada sortir-nos del camí traçat. Havien de ser només dos quilòmetres de desviació, però van ser TRES. La lletania del tres no feia més que començar.

Un cop retornats els expedicionaris, reprenem la marxa vers la Masia de l’Agustí. – “Juanmi” fins les cerveses quan falta? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia forces més. Visitàrem la Masia de l’Agustí, per fora, car el Museu Rural adjunt només obra els caps de setmana. Encara vàrem fer un altre quilòmetre fins el Bellver, i les cerveses? Mentida, si bé que de cerveses n’hi havia, eren calentes! Malgrat entendre les raons per no tenir servei en dies feiners, l’amabilitat i la diplomàcia no va ser la virtut destacada de la mestressa del Bellver. Si mes no, aquell dia.

Després del fracàs del Bellver, vàrem arribar al peu del Tagamanent. Aquí ens esperava la segona excursió optativa, pujar al cim del Tagamanent. També només 2 quilòmetres. Possiblement de veritat, però cent metres amunt per un corriol costerut que van semblar TRES. Aquí les motxilles es van quedar amb en Surdé, el J.M. i en Carles perquè, siguem sincers, les cames ja ens feien mal.

Acabat amb èxit la segona optativa i feta la tradicional foto oficial de la XXR, cercàrem a poques passes d’allà un lloc adient per dinar. La sorpresa ens la donar en “Big Josep” Surdé amb un bonissim cafè eficientment conservat calent amb el seu “Thermos” d’acer inoxidable, només varen faltar les “gotes” d'en “Pepeluí”.

Després del dinar, assemblea extraordinària de la colla xinoxanaire en la que es va acordar :

A) Mantenir la data del 2 de juny per la propera XXR, tot i la proximitat de la sortida de primavera, i que seria coordinada per en Carles.

B) També mantenir les dates previstes del 10, 11 i 12 per la sortida de primavera malgrat que el dilluns 13 és festiu (segona Pasqua de Pentecosta).

C) El sopar anual del Clan Os Gris programat al calendari pel 17 de juny passa al 1er. o 2òn divendres de juliol, tindrà lloc a Llavaneres i serà organitzat per en Surdé, que si no us havíeu assabentat encara, ja s’ha jubilat. Per últim, el juliol es farà una XXR i la coordinarà en Llorenç.

Tot el dia ha estat assolellat, però a “s’hora baixa” la humitat i la insolació han propiciat la formació de núvols de desenvolupament vertical, és a dir: És tard i vol ploure. – “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia TRES fins a la Rectoria de Vallcàrquera.

En arribar al veïnat de Vallcàrquera, gaire be tothom estava tollit, però en Carles amb el seu genoll moto-accidentat, el que més. Només la seva força de voluntat i puntdonor el mantenia caminant. Sortosament, les noies expedicionàries, que com és sabut, poden pensar en dues coses a l’hora, van tenir la inspiració necessària per demanar a un conductor que portés a en Carles.

Aturat el Bon Samarità, pel potent mètode del autostop (potent en dits de dona), en Carles, la seva motxilla i els seus bastons van anar avall fins l’estació del Figaró.

Finalment ens va fer “xim xim marieta”, xirimiri (dirien a Euskadi), calabobos (ho dirien a Cantàbria). El just per treure la capalina i no estrenar-la. Llavors: - “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – No se, abans al lloc de dinar creia que hi havia tres, però anava errat. Ara si que calculo que falten uns tres quilòmetres. – I AQUESTA VEGADA ERA VERITAT

El meu GPS, que com el seu propietari, no havia fet cap de les excursions optatives, indicava 15,3 quilòmetres de recorregut, 4 hores, 3 minuts i 4 segons en marxa i per tant 3,6 Km/h de velocitat mitjana. D’altra banda, el podòmetre que havia cavalcat en el meu maluc i en el d’en Josep Maria, que si que havia fet les dues excursions extres, marcava 23,7 quilòmetres. Cal dir que aquest aparell mesura el recorregut pel número de passes i que per tant és més imprecís, sobre tot en les baixades que hi ha tendència a escurçar el pas. És a dir, que probablement el recorregut final va ser menor, possiblement 21 o 22 quilòmetres.

Al tren vàrem haver de cercar a l’interventor, dons al Figaró no hi ha guixetes ni màquines per comprar els bitllets del ferrocarril. Les retallades ja son aquí, bé de fet, en aquesta línia ja van començar fa molt i molt de temps, el cas és que un cop acomplert el deure de no viatjar pel morro, alguns de la colla van fer una segona assemblea. Assemblea, totalment impugnable per de omissió de convocatòria i manca de quòrum, que va arribar a aquestes conclusions:

1. No es permetrà en el futur que en J.M. coordini cap més sortida XXR pel fet comprovat que en les ha organitzat fins ara, sempre acaba plovent.
2. Es procurarà d’ara en endavant que les sortides no tinguin una extensió de més de 15 quilòmetres per tal de assegurar que no es perdi la filosofia Xino-xano.

I això va ser tot amics.

Joan Miquel

Fotos Joan Simarro i J.M. Cortés

DARRERA CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA

SORTIDA DE PRIMAVERA 2011 AL MONTSEC

Benvolguts companys i companyes,

S’acosten les dates de la SORTIDA DE PRIMAVERA d’enguany, recordeu que la fem el divendres 10, el dissabte 11 i el diumenge 12 de juny. Quan ja teníem emparaulat l’hotel ens hem adonat que el dilluns 13 és festiu a Catalunya (Dilluns de Pentecosta o de la Segona Pasqua). No sabem si això pot ajudar o dificultar que algú més s’hi vulgui afegir.

Com a recordatori fem una síntesi del PROGRAMA previst per aquesta SORTIDA:

· El lloc triat, en aquesta ocasió, ha estat EL MONTSEC. Recordem que el Montsec va ser, a començament del segle IX, la frontera –més o menys estable- entre els comtats catalans i l’Islam; per això moros i cristians van omplir turons i serres de torres i castells per a vigilar i defensar allò que consideraven seu. Es terra, també, de pagesos i ramaders –tot i que molts camps i, fins i tot, pobles sencers son avui sota les aigües d’algun pantà-. El Montsec és, potser fruit de tot això, terra de panorames, de paisatges barreja de pedra, aigua i vegetació, d’històric patrimoni, de bona gent i de bones viandes. Confiem gaudir-ne força, que siguem una bona colla els qui hi anem i que ens ho passem –com sempre- d’allò més be.

· La SORTIDA és fa amb cotxes, intentant aprofitar-los al màxim per tal d’anar acompanyats en el viatge i compartir les despeses de transport.

· La pernoctació, esmorzars, dinars i sopars –des de la nit de divendres fins el diumenge a la tarda- es faran, en règim de pensió complerta, a l’HOTEL TERRADETS de Cellers ( www.hotelterradets.com ) que serà el nostre campament base.

· Divendres 10.- Sortim a les 17 h del lateral de la Diagonal, davant la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Passem per Camarasa i el Congost de Tarradets fins arribar a l’Hotel. Sopar i dormir.

· Dissabte 11.- Esmorzar. Al matí, 1ª excursió, amb cotxe, fins a la vila d’Àger (visitant la població i el conjunt monumental de Sant Pere) i a la pintoresca ermita de la Pertusa (hi cal arribar a peu desprès de fer en total 0,5 km). Retorn a l’Hotel per a dinar. Per la tarda, 2ª excursió, amb cotxe, a la col·legiata i el castell de Mur amb retorn a l’hotel per a sopar.

· Diumenge 12.- Esmorzar. Al matí 3ª excursió, amb cotxe, fins la Baronia de Sant Oïsme i a la vila de Llimiana. Retornant a l’Hotel per a dinar. Per la tarda, ja de retorn cap a Barcelona farem una aturada al port d’Àger i al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes on hi farem una breu visita. Tenim previst arribar a Barcelona sobre les 20 h.

· El cost de la Sortida (Hotel amb pensió complerta i guies per a les visites d’Àger i Mur) és de 150 euros per persona.

· Tenim feta la pre-reserva a l’hotel, però ens cal confirmar el nombre exacte de persones que hi anirem, és per això que fem aquesta DARRERA CRIDA per si algú més s’hi vol afegir. Podeu comunicar-ho, el més aviat possible, a en Carles, en Llorenç o en Pep.

Convocatòria de la Setzena edició dels Xino Xano Raids

Pel Pla de la Calma, el llarg altiplà on dominen els prats i les landes amb unes boniques panoràmiques. Excursió llarga però fàcil que transcorre per una pista forestal en la seva totalitat.

Data: dijous 12 de maig de 2011

Tipus d’itinerari: Travessa pel Parc Natural del Montseny amb inici a Collformic Km 26,4 (BV-5301) dinar al Collet de Sant Martí i final a l’estació d’Adif del Figaró.

Dificultat: Escassíssima dificultat, amb una pujada molt suau al principi, pràcticament en suau descens per tot el recorregut del Pla de la Calma, pujada opcional al Tagamanent abans o desprès de dinar, i baixada assumible per genolls “tocadets” fins al Figaró. Recorregut estimat en uns 15 quilòmetres de bon portar.

Dinar i logística: Les cerveses les tenim garantides a la Masia El Bellver però no així el dinar, car el menú era de 25 €, sens dubte car. Caldrà per tant portar-se l’esmorzar i el dinar, d’altra banda sembla ser que en Pep ens fornirà del seu bon vi i en “Pepeluí” si pot venir, subministrarà el cafè i les tradicionals gotes.

Equip: L'aigua que hom cregui necessitar per als menjars i la caminada. Roba i calçat adequats al lloc i temps. No oblideu els 2 bastons. En funció del dia, "capelina" o barret i crema de protecció solar (penseu que som a la Primavera i, potser, ho necessitarem tot plegat !).

A més; Farmaciola per si ens atropella un quad. Equip de supervivència per si en “Juanmi” s’oblida el GPS i ens perdem. I el A.R.V.A. per si els allaus. ES BROMA.

Lloc i hora de trobada: Davant de l’Hospital de Sant Pau Metro línia 4 estació Hospital de Sant Pau – Guinardó a dos quarts de nou del matí. El desplaçament d’anada el farem amb miniBus especialment noilejat per nosaltres. El bus no sortirà puntual si no estem tots, per tant es prega la màxima puntualitat. El viatge de tornada serà amb Rodalies.

Pressupost i inscripcions: Entre 16,33 i 21,27 € pel desplaçament, depenent de quants ens apleguem. Es prega encaridament d’enrolar-se massivament a fi de no perjudicar a la colla. Les cerveses no estan pressupostades. La data límit per reservar és el dijous 4 de maig, cal dir-vos que si no ens apleguem 8 “xinoxanaires” pel cap baix, la sortida no es farà. Qui estigui interessat que truqui a en Pep o a en J.M.

REFLEXIÓ (Disculpeu l'atreviment)

SOBRE "HOBBIES", AFECCIONS I SATISFACCIONS

En aquest recuperat contacte entre els vells companys i companyes del Clan hi hem descobert que som molts els qui tenim petits o -segons com ho mireu- grans “hobbies”, afeccions o entreteniments. El petit veler o la barca, el col·leccionisme –de segells, de plaques de cava, de cartells...-, la fotografia, l’excursionisme, la música, el cine, el ball, la lectura,... i el que no sabem !!!.

Penso que això és un bon complement, que ens pot ajudar a ser una mica més feliços, juntament amb d’altres coses més importants –clar- com la família, els deures i els compromisos o les obligacions de tot tipus. Moltes vegades la felicitat es troba, precisament, en les petites coses. Si busquem la satisfacció, només, en els grans valors, objectius o projectes, podem caure fàcilment en la frustració i el desengany; en canvi, si ens conformem amb els petits propòsits o reptes, segur que assolir-los és més fàcil i encoratjador.

A més, amb les noves situacions personals que suposen les jubilacions i la possibilitat de disposar de més temps lliure, poder gaudir d’aquestes “petites coses” –d’aquests hobbys o afeccions- és, també, terapèutic. Dedicar unes hores, al dia, a la setmana o al mes, a “posar al dia” la nostra col·lecció, a ressentir aquelles melodies, a llegir o rellegir un bon llibre, a “moure l’esquelet”, a aprendre a tocar aquell instrument que sempre havíem desitjat, a repassar la barca o a donar-hi un tom, a fotografiar detalls i racons de la nostra ciutat, a fer la xino-xano,... és quelcom que no te preu, és com prendre el millor dels reconstituents o vitamina.

I és que, una sana afecció –que no esdevingui una obsessió- entrena la voluntat i la perseverança; ens enriqueix com a persones; ens manté actius i sociables i ens ajuda a estar -física i intel·lectualment- “en forma”.

Em venen a la memòria, en aquest mateix sentit, un versos –molt antics- del Dr. Josep de Letamendi (1828-1895) que, penso, poden ser un bon final a aquestes reflexions.

Receta (para alcanzar una larga vida):

Vida honesta y ordenada,
ejercicio y distracción,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato,
poco encierro,
mucho trato,
y continua ocupación.

Una abraçada.

CRÒNICA DE LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

7 D'ABRIL. CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA (i les escales) DE MONTSERRAT

Un cop més la meteorologia ha estat amb nosaltres. El dia s’ha aixecat magnífic. A l’hora assenyalada ens trobem tots plegats a l’estació del FGC de la plaça d’Espanya. Còmodament asseguts, contemplem i comentem el recorregut que el tren fa pel Baix Llobregat fins que aquest, ben puntual, ens deixa a l’estació d’enllaç amb el Cremallera que hi ha a Monistrol.

Agafar el Cremallera de Montserrat, per a alguns de nosaltres, a estat una experiència renovada: havíem fet aquest camí però, fa molts anys i a peu, per l’antic i abandonat traçat ferroviari; el record del cremallera –amb el gosset guardabarrera- era, només, un record en el comentari dels nostres pares. El nou cremallera, construït a Suïssa (en Josep Mª ens ho confirma) ens deixa, gairebé sense adonar-nos, al Monestir.

Comencem el recorregut agafant el camí que va a
Sant Miquel; al poc, decidim fer l’obligatòria i necessària parada per a esmorzar. El lloc triat, al costat d’un monument amb uns alliçonadors versos d’en Joan Maragall, ens permet una visió gairebé aèria del Monestir.

Amb “les piles carregades”, però sense el cafè i “les gotes” (Pepe Luí, no ens pots fallar més!!!) continuem el camí. Deixem a la nostra dreta el Mirador de Sant Miquel on un nombrós grup d’estudiants, amb crits i rialles, hi han pres possessió. Arribem a l’ermita de Sant Miquel (818 m)

desprès de guanyar els quasi 100 m. de desnivell que te aquest lloc respecte del Monestir (720 m). La visió que des d’aquest punt hi ha sobre el Baix Llobregat, amb Monistrol als nostres peus, i bona part del Vallès és impressionant. En Josep Mª, el company que avui ens fa de coordinador, ens adverteix que el tros de camí que ens falta fins a Sant Joan és costerut i poc ombrejat, per tant, ens recomana fer via aprofitant que el sol encara no està gaire alt. Comencem a descobrir algunes de les agulles, amb noms populars de la muntanya: “La Mòmia”, “L’Elefant”, “la Prenyada”...

Bufant arribem a l’anomenat Pla de les Taràntules (976 m), on hi ha l’estació superior del funicular que va des del Monestir a Sant Joan, aprofitant les ombres un nou grup d’estudiants -esvalotats adolescents- fan anar de corcoll als seus tutors.

Nosaltres, pensant allò de “juventud divino tesoro...” i, també, “que nos quiten lo bailao...”, continuem vers l’ermita de Sant Joan (1.020 m). Arribem a l’ermita, per tal d’anar acomplint els objectius marcats, contemplem el panorama: el pla de Collbató i la vall del Llobregat i retornem, de nou, al Pla de les Taràntules des d’on surt l’anomenat Camí Nou de Sant Jeroni que hem d’agafar.

Aquest camí segueix planer, entre la roca i el precipici, hi passem amb tranquil·litat i sense perill de vertigen, ja que o be la roca, o be el bosc, o be una providencial barana ens donen seguretat. Sota mateix, a gairebé 300 m de desnivell, podem contemplar el recinte del Monestir, amb el Santuari i la resta de dependències annexes. Tenim davant nostre una agulla ben característica i de connotacions ben republicanes: la “Gorra Frígia”. Abaixant la vista uns 100 m per sota nostre, a tocar de les roques i en mig d’uns petits alzinars, hi ha l’ermita de Sant Benet; en un idíl·lic racó de pau. Seguim mantenint, més o menys, el mateix nivell d’alçada, pel mig d’arbres i clarianes, fins arribar a un Mirador que, des de dalt la carena del serrat que anem vorejant, ens permet veure la vessant de la muntanya que mira cap a ponent: el Bruc, Hostalets de Pierola, Piera.. i, al fons, Igualada. Passem davant les “Roques dels Falcons” i del mític “Cavall Bernat” –que durant una bona estona, per la seva etimologia i d’altres aspectes, es tema de les nostres converses- el camí, ara, puja lleugerament. Deixem a la nostra dreta el trencat -que agafarem de baixada- que, pel Torrent de Santa Maria, porta al Monestir i, seguint el camí que, tot pujant, aprofita la part alta d’aquest mateix torrent fins que arribem a l’ermita de Sant Jeroni (1.150 m). Hi fem, com és preceptiu, la fotografia “oficial” del grup.

Dinem, en mig d’un bosquet, a tocar de l’ermita. Cadascú del seu, però tastant una mica del que porten els altres, com a bons germans. La bota corre de mà en mà fins a assecar-se. Hom comenta que, en les properes sortides, on mengem de motxilla, caldran, com a mínim, un parell de botes !!!!. Desprès de dinar (som dalt de tot de la Canal de Sant Jeroni, pràcticament a l’alçada de la Miranda del Moro (1.193 m) -on hi havia l’estació superior del desaparegut Aeri de Sant Jeroni- i on avui hi han instal·lat unes antenes de comunicació) contemplem el panorama vers el nord de la muntanya: el Monestir de Santa Cecília, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, les valls del Cardener i del Llobregat.

L’ermita de Sant Jeroni és el darrer objectiu, abans del retorn, de la sortida d’avui; però som ben a prop del punt culminant de la Muntanya de Montserrat: la Miranda de Sant Jeroni (1.236 m) i, la temptació es massa forta per a que alguns, “fora de programa”, no facin un darrer esforç per a pujar-hi.

Som-hi !!. A uns deu minuts de l’ermita, dalt d’una roca, hi ha un Mirador, però, el camí per a arribar al cim de Montserrat continua ascendint pel llom de la carena. Un bon grapat d’esglaons fets d’obra i una providencial barana donen seguretat a la pujada. Amb freqüents aturades per a anar contemplant el panorama i –tot dissimulant- recuperar l’alè, arribem dalt de tot.

En aquest lloc, el primer que es nota és l'aire fresc, que et refà de la suada. Som dalt d'un serrat l'espai del qual és força reduït però protegit per una forta barana de ferro. A un costat de la Miranda, sobre un piló d'un metre d'alçada, hi ha una gran rosa dels vents metàl·lica -col·locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages-, gràcies a la qual podem orientar-nos i conèixer la toponímia del que veiem a l'horitzó: al nord els Pirineus catalans i andorrans; a l'oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, les contrades de Tarragona i la mar Mediterrània on, segons es diu, en dies molt clars es veu l'illa de Mallorca; a l'est, les comarques de Barcelona, sempre limitant amb el mar, i les terres de l'interior de Girona. Podem comprovar, des d’aquest punt, com la muntanya de Montserrat és privilegiada fins i tot geogràficament. Aquesta serra s'eleva bruscament per sobre dels 1.000 m respecte a la plana que l'envolta i, tot i no ser massa alta, aquest fet li permet de tenir en el seu punt més alt aquest mirador, lliure de tot obstacle immediat, amb una esplèndida vista de 360º. En podem donar fe.

Retornem a l’ermita de Sant Jeroni i, tots plegats, continuem l’excursió i iniciem el retorn vers el Monestir. El camí, sortosament, voreja el ombrívol i fresc Torrent de Santa Maria i, fins i tot i ha llocs que diríem hi passem pel mig. Per sort –o, per desgracia, en un dia calorós com el d’avui- només i deu córrer l’aigua quan plou. La vegetació, arbres, arbustos, plantes, flors i herbes, hi és ven present. També ens han amenitzat la caminada els sons i cants dels ocells, desperts, fins i tot, a l’hora de la migdiada. I els insectes..., sobre tot una mena de grosses formigues alades que ens han acompanyat durant tota l’excursió i que a l’Elena, especialment, li han cridat l’atenció..., també sentien la Primavera i, pel que sembla, moltes agonitzaven desprès del –suposat- aparellament... Elena, has pogut esbrinar què eren realment ?.

Passem a tocar del “Cap de Mort”, el camí s’aparta del llit del torrent i va salvant, ara puja, ara baixa, els desnivells rocosos amb forces esglaons d’obra. Arribem al lloc on hi havia l’ermita de Santa Anna (840 m); actualment només unes poques runes però, segons un plafó explicatiu que hi ha en aquest històric lloc, aquesta ermita era la parròquia de totes les altres ermites; a més del seu propi ermità i vivia el monjo –vicari de l’abat- que era, alhora, el superior immediat dels ermitans; per això sovint s’hi reunien tots ells. Encara son ven visibles els marges de pedra seca que, per damunt de les penyes, formaven els horts i alguns antics dipòsits de retenció d’aigües.

A mesura que ens acostem al Monestir, ens anem creuant amb d’altres excursionistes –curiosament, molts d’ells estrangers- el camí, ara, gairebé és un seguit d’esglaons... Passem per una singular i dreta baixada, també esglaonada, tallada entre la roca i –afortunadament- amb una barana de ferro, és l’anomenat Pas dels francesos (850 m). Aquest nom, segons la tradició, recorda el lloc per on van passar els francesos quan desprès d’envair la muntanya es dirigien al Monestir. Diu la llegenda que anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els sorpresos catalans, en descobrir als francesos, va anar dirigida al traïdor que s’havia vengut a l'enemic. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d'un cingle. En anar roques avall, la bossa on duia les virolles, fruit de la traïció, va rebentar-se deixant caure tots els diners i aquests, a mesura que anaven tocant a terra, s’anaven tornant pedres. Això, diuen, que diu la llegenda.
De sobte, el soroll d’unes pedres que rodolen paret avall i l’espetec d’unes branques seques, en fan alçar la mirada a les penyes que tenim al davant; les causants de l’ensurt han estat unes cabres silvestres que hi pasturen en mig de la vegetació. Els nostres experts caçadors intenten capturar-les amb les seves màquines de retratar. Ja es veurà si ho han aconseguit.

Continuem el camí descendent, ara ja amb el Monestir als nostres peus, per les Escales dels pobres (conegudes per aquest nom perquè tenien la seva arrancada al costat del Cementiri dels pobres, indret on eren enterrats el peregrins desvalguts que morien al Monestir), fins que arribem al punt final de la nostra excursió: el Monestir de Montserrat.

Visitem l’església, on la música del nou orgue ens omple de pau i serenitat. I, amb l’esperit ja satisfet, anem a donar plaer al cos tot prenent unes grans i fresques cerveses fins que l’hora de partida del cremallera ens obliga a marxar cap a casa.

El recorregut total de l’excursió ha estat d’11 km (cal afegir-hi 2 km més als qui han pujat a la Miranda de Sant Jeroni i el desnivell acumulat de +/- 430 m (+/- 516 els qui han pujat a la Miranda).

De nou, companys i amics, hem fet una bonica i ben aprofitada sortida. Ha estat un veritable plaer tenir l’oportunitat de descobrir, conèixer i sentir –des de dins- aquesta Muntanya tant nostra. Gràcies a en Josep Maria per l’organització, a tots i totes per la vostra presència i coratge. Fins la propera Xino-Xano –el dijous 12 de maig- organitzada per en Joan Miquel. Ja ens ha anunciat que, tenint en compte la previsible calor, no serà de gran dificultat. Amen.

Text: Pep Arisa Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés

CRIDA A LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Data.- Dijous 7 d'abril 2011.

Tipus d'itinerari.- Recorregut circular, que surt del Monestir i retorna a aquest lloc, tot passant per indrets de gran interès paisagistic i panoràmic i per algunes de les ermites més emblemàtiques. Aquesta ruta, en aquesta estació de l'any, ens permetrà omplir els nostres sentits de tot allò que la natura i la primavera ens ofereixen: llum, colors, olors, sabors, música i sensacions.

Recorregut i dificultat.- L'excursió comença al Monestir i passa per l'ermita i mirador de Sant Miquel, Sant Joan i el punt culminant de la muntanya: Sant Jeroni; per a retornat, ja de baixada, fins al Monestir. El recorregut és d'uns 11 km. i el desnivell acumulat de +/- 370 m.

Dinar.- En aquesta ocasió dinarem de motxila, per tant cal portar-se el dinar i la beguda.

Equip necessari.- L'ermorzar i el dinar (entrepans o carmanyola, segons es prefereixi). Les botes de vi estan assegurades per part d'en Josep Mª i en Pep. En Josep Lluís portarà el café i les "gotes". Cal portar l'aigua que hom cregui necessitar per als menjars i la caminada. Roba i calçat adeqüats al lloc i temps. No oblideu els 2 bastons. En funció del dia, "capelina" o barret i crema de protecció solar (penseu que som a la Primavera i, potser, ho necessitarem tot plegat !).

Lloc i hora de trobada.- El desplaçament, desde Barcelona fins al Monestir, el farem amb els ferrocarrils de la Generalitat i el Cremallera de Montserrat. Ens trobarem, per tant, a les 8h 15' del matí a l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la Plaça d'Espanya (al vestíbul de baix, davant les màquines expedidores de bitllets). El tren surt, puntual, a les 8h 36'.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar podeu posar-vos en contacte, fins una mica abans de l'hora de trobada, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano o be directament amb en Josep Maria o la Montserrat que son els qui coordinen aquesta excursió.

CRÒNICA DE LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

XINO XANO PEL LLUÇANÈS O QUAN PERDRE EL CAMÍ, QUE NO ÉS EL MATEIX QUE ESTAR PERDUTS (només està perdut aquell que no sap on és), SUPOSA UN VALOR AFEGIT A L’EXCURSIÓ.

El lloc.- La 14ena Xino-xano, organitzada per en Josep Lluís, l’hem fet pel Lluçanès una d’aquestes boniques i tranquil·les subcomarques del país desconegudes per a molta gent. L’organitzador, enamorat del polit poble d’Alpens, ens preparà un itinerari pels seus voltants per a justificar-hi la visita. El primer problema que sorgí va ser trobar mapes excursionistes de la zona (fins hi tot arribà a trucar a la mítica Editorial Alpina); però rés de rés. És sorprenent, però cert. L’únic mapa topogràfic que hem sabut trobar és el del Institut Cartogràfic de Catalunya a una escala molt gran, 1:50.000. Amb l’ajut d’Internet vàrem localitzar una fixa, acompanyada d’un petit mapa-croquis, amb un recorregut interessant: Alpens, Font del Pi, el Massot, Can Grau de l’Olla, runes de Puig-empí, Font de Matamosses, Roca de Pena, Cal Torrats i Alpens. En aquest croquis molt esquemàtic, només hi ha assenyalats aquests punts de l’itinerari, el traç gruixut de les carenes (sense corbes de nivell), uns pocs camins i el curs de les principals rieres. Amb aquesta informació i la nostra veteranía, vàrem considerar que ja en teníem prou.

La pujada.- Així, doncs, el dia acordat, prenem els cotxes i cap a Alpens (855 m.) falta gent. Poc abans d’arribar-hi veiem, a tocar de la carretera, un rètol: Font del Pi i Molí de Clarà. Desprès d’aparcar els cotxes a l’entrada del poble, decidim optar per la via més segura i, prescindint del que diu el mapa-itinerari, seguir l’indicació del rètol. Al cap de poc arribem a la riera, a tocar del Molí de Clarà (803 m.). Son quarts d’onze i, evidentment, decidim esmorzar.

El lloc triat, una clariana assolellada, prop del Molí i al costat d’un petit salt d’aigua, és ideal. Mentre prenem el cafè i “les gotes”, intentem localitzar-nos dins el paper del nostre croquis-itinerari. El Molí de Clarà, la nostra referència més clara, no hi apareix; sabem que som a tocar de la Font del Pi i, segons aquest mapa, el camí que hem de seguir puja paral·lel a un torrent (el torrent del Massot) que, en aquest punt, desemboca a la riera. Localitzem el torrent i l’esmentat camí que seguim il·lusionats. Va pujant suaument, fent alguna marrada, fins que.... queda difuminat al mig d’una clariana i desapareix.

Cap problema, ho tenim clar, seguirem pel mig del bosc i segur que més amunt retrobarem el camí.
Davant nostre, enlairada a l’altre costat del torrent, veiem una gran masia que identifiquem com el Massot, més amunt se’n veu una altra que deu ser el Grau de l’Olla... tot i haver perdut el camí, anem be.

A mesura que guanyem alçada el bosc es va embardissant. Tota mena d’arbres, arbustos i plantes ens van barrant el pas: pins, alzines, roures, boixos, ginebrons, punxents arços, matolls,
esbarzers, i tuti quanti...domina el sota bosc. Anem passant, com podem, mig arrossegant-nos com a senglars, muntanya amunt. Fins que arriba un punt en que això és ja impossible, cal apartar-nos del vessant del torrent i anar cercant la carena del serrat, segurament més aclarida; per això cal desviar-nos més cap a l’est. El Massot, la nostra referència, es ja impossible de veure en mig de tanta vegetació. S’imposa una presa de decisions, alguns de nosaltres seguint aquell consell excursionista que recomana, en cas de pèrdua, retornar al darrer lloc conegut, aconsellen tirar enrera. Tirar enrera ?... mai !.

Que no recordeu aquell himne que cantàvem de jovenets ?: Siempre adelante, nada hay distante, que és humillante retroceder..., finalment, convençuts pels “exploradors punters” de que hi ha una sortida i ben segur influïts pel pensar col·lectiu de que el retorn suposarà repetir, el calvari de la pujada, hom decideix aplicar el, en determinades situacions, insensat i perillos lema de: Mai enrera !.

Seguim amunt, trobem algun senyal (boina de vaca) de que qui passa per aquí ja no son, només, els senglars..., sembla que el bosc torna a aclarir-se... i al cap de poc sentim, com degueren fer els germans Pinzón al veure la costa americana, un crit: el camí !, el camí !. No és el vell camí carreter perdut, sinó una pista de construcció recent possiblement per a l’explotació forestal que

va cap a l’oest, en la direcció correcta. No veiem cap casa, només l’ermita, al cel suspesa, de Santa Margarida de
Vinyoles que, com un far, ens ha anat vigilant durant tot el matí. Ben aviat
tenim una nova alegria albirem un mas, segurament deu ser el Grau de l’Olla
doncs, deduïm, el Massot ja deu quedar molt per sota de la nostra alçada. Hi veiem un hort protegit per una xarxa contra els ocells i una rulotte o caravana, senyals evidents de “civilització”. Un cop hi arribem
constatem que no hi ha ningú i que malgrat ser una bonica casa,
segurament del segle XVII o XVIII amb un afegit –hi diu l’any- de finals del XIX, l’era és ben plena de velles restes, brutícia i bosses de deixalles.

Potser es habitada –si pot entrar per tot arreu-, ocasionalment, per algú.

Reprenem la ruta, ara ja per un vell camí carreter, tot i que alguns , a partir dels indicis i referències geogràfiques, no tenen clar que siguem al lloc que
pensem. Desprès de travessar una riera, mentre esperem als companys que ens segueixen, sentim el soroll d’un motor de vehicle i distingim al final d’un poc fressat camí un 4x4. Correm a demanar més informació.

El desenllaç.- La masia que acabem de deixar és el Massot (900 m.), el Grau de l’Olla és una casa que veiem ara, més amunt, darrera del nostre informador i on ell, un jove pastor amb un ramat de cabres i un quants animals domèstics més (un ruc, una oca, un gos, un gat,... una mena d’Arca de Noé però només amb un sol animal de cada espècie...) hi conviuen. Per anar a Puig-empí, diu, no tenim pèrdua només cal seguir la pista on ara som i des d’aquest darrer punt, ja de baixada, en 40’ arribarem a Alpens. El Grau de l’Olla (920 m) és, també, un gran mas emplaçat en un bonic indret. L’entorn és similar al del Massot: portes i finestres, on n’hi ha, obertes, restes de tot (vehicles mig desmuntats, una segona rulotte, plàstics, ferros,...) i els animalets esmentats sorpresos per la nostra presència.

Deduïm que ambdues masies son ara, només, la residència i el “magatzem” d’algun pastor. Seguim pujant confortats amb el sol de la primavera, la claror d’un dia ben net i clar i la omnipresent mirada, ara ja de ben a prop, de l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles. Estem arribant al punt més alt del nostre itinerari, els bucòlics prats de Puig-empí, situats pop dels 1000 m d’alçada, ens donen la benvinguda. Un darrer esforç i arribem davant les runes de Puig-empí (1.050 m.), una encara impressionant masia, ara molt deteriorada, situada sota del Puig Cornador (1.228 m) a cavall de dos vessants, des d’on es divisa un esplèndid panorama: el Montseny, Montserrat, el Pedraforca i tot un mar de valls i muntanyes. Son les 14 h i fa quasi tres hores que hem començat l’excursió.

La baixada.- Truquem per telèfon, aprofitant que en aquest punt hi tenim cobertura, al restaurant on hem de dinar per a confirmar la nostra assistència, segurament a quarts de quatre. Cap problema, ens diuen, ens esperaran tot el temps que calgui amb la taula parada. Tranquils i satisfets comencem a baixar pels paratges més alts del rec de Matamosses, que més avall amb el mateix nom canviarà el nom de rec pel de riera tot passant a tocar d’Alpens.

Ens refresquem al passar per la font de Matamosses, a tocar del camí. Al poc, un impressionant fenòment geològic ens sorprèn, la Roca de Pena. Lloc de trobada, diuen, de les bruixes del Lluçanès. Ens hi fem la foto de grup, record de la sortida. Gairebé a tocar de la carretera i al final del nostre itinerari hi podem veure, amb senyals d’haver estat restaurada amb cura, la masia de Cal Torrats. Arribem a la carretera d’Alpens a Borredà i al final del recorregut a peu d’avui, en total hem caminat, segons el podòmetre, 11, 5 quilòmetres.

Cal Torrats






El dinar.- El dinar l’hem fet al restaurant del Cobert de Puigcercós. La ja tradicional cervesa de final de recorregut avui, amb tots els objectius acomplerts, ha estat una esperada recompensa. Per dinar la mestressa ens ha ofert una paella mixta (conill i peix) o sopa de caldo, amanides i, en funció dels gustos, entremesos, vedella amb bolets o carn de xai. Pa, aigua, vi a dojo, postres i cafès. Tot a un preu molt correcte i ajustat.

La visita a Alpens.- No podíem passar per Alpens sense fer-hi una visita. En Josep Maria, amb el seu bon criteri, l’ha inclòs ja dins el nostre “catàleg de llocs i pobles endreçats”. Passejar per les seves places, carrers i carrerons estrets, amb cases de pedra, dels segles XVII i XVIII, de bonics portals i finestres amb llindes amb les dates d'edificació i els noms dels constructors, t’omple de serenitat. Hi destaquem l’harmoniosa plaça major, allargada, amb edificis uniformes de pedra, una font-bomba manual d’aigua “no potable”, el monument a en Manelic (obra del ferrer local Joan Prat) i l’edifici de la Casa de la Vila. Arreu hi podem veure detalls de forja: picaportes, panys, fanals, baranes, reixes,... L’església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat (el campanar és dels segles XV-XVI amb la balustrada renovada al segle XVIII), reedificada el 1708, cremada durant la primera guerra carlina (1833-40) i restaurada entre 1840-45.

Davant la casa núm. 2 del carrer del Graell una placa indica que hi va morir, el 9 de juliol de 1873, el brigadier Josep Cabrinetty, fill de Palma de Mallorca, en un enfrontament entre les tropes governamentals (els anomenats lliberals) que comandava i les carlines del general Savalls. Sembla que morí d'un tret al clatell disparat des del campanar de l'església de Santa Maria, però, a causa de la indisciplina que hi havia en les tropes republicanes, va córrer la notícia que havia estat mort pels seus mateixos soldats. Mentre nosaltres comentàvem aquest fet, tot mirant la distància que separa aquest punt del cim del campanar, un senyor, ja d’edat, s’afegí a la conversa tot dient-nos que la seva avia coetània dels fets havia explicat sempre que el tret que matà en Cabrinetty no sortí de dalt del campanar sinó d’una finestra, a ran de carrer, de la casa núm.4 d’aquest carrer i que el fulminant tret travessà el coll del general, no pel clatell, sinó d’un costat a l’altre. Agraïm l’informació i anotat queda, aquí, per a la posterioritat. Els carlins guanyaren l'anomenada batalla d'Alpens, el pretendent Carles VII féu encunyar una medalla commemorativa i donà a Savalls el títol de marquès d'Alpens.

Alguns aprofitem l’estada a Alpens per a comprar pa i coca de forner i algun dels anomenats embotits (bulls, fuets i llonganisses) d’aquesta vila i, tot esperant la propera Xino-Xano del mes d’abril a la muntanya de Montserrat, acomiadem la jornada reprenent el camí a les nostres respectives llars. Enhorabona a en Josep Lluís per l’organització de la sortida i a tots i totes plegats pel coratge i la determinació a l’hora de fer-la.

TEXT: Josep Arisa FOTOS: Joan Simarro i Joan Miquel Cortés

Les Normes i la llibertat.

Abans de res, permeteu-me que demani perdó. Perdó per servir-me del blog del Clan per expressar una opinió personal.
No us espanteu, malgrat el títol no em referiré a l’esclat de llibertat que es respira a la riba sud de la Mediterrània, Déu me’n guardi de polititzar aquesta Àgora nostra que te seguidors de tota mena. El títol i la opinió ve a conte del sarau que heu muntat amb el canvi de dates de la XXR de març.
La cosa comença... “Adam i Eva eren al paradís terrenal...” be, prendré una drecera: Heus aquí que la Xino Xano de març havia de ser el dijous 3, però com que el que era l’encarregat d’organitzar-la havia caigut de la figuera, -be no exactament, de l’escala recolzada en l’arbre- la vàrem posposar a fi de que en Lirola tingués temps de recuperar-se.
Establerta la nova data per el 17 i enrolada molta gent per l’esdeveniment, em comuniquen a mi de l’Hospital de Sant Pau que m’han programat una prova de les que tenen llarga llista d’espera per el mateix dia. Immediatament en Pep Arisa inicià una enquesta per tornar a enrederir la sortida. Aquesta va ser la meva reacció:

"NI PARLAR-NE!!
Només està justificat ajornar un esdeveniment quan és el que l'ha d'organitzar qui està fotut.
Així al gener vàrem posposar la XX perquè en Llorenç estava convalescent i va passar al febrer. Així s'ha ajornat la XX de març perquè el Pepeluí havia caigut de l'arbre.
Però no es admès de fer més ajornaments, no podem esperar que a tothom li vagi bé a totes les sortides.
Mercès per tenir aquesta consideració amb mi, però:
NI PARLAR-NE!!

El dijous 17 cal fer la XXR peti qui peti.
Salut.
J.M."

Transcrit del correu-e que vaig enviar a en Pep.

Fins aquí un petit passeig per aquesta història i per les normes no escrites, ara cal fer esment a la reflexió i la llibertat.
En el títol he escrit les Normes amb majúscula perquè son, encara que no escrites, les nostres normes, les de tots; en tant que llibertat ho he escrit en minúscula perquè es tracta de la meva llibertat personal. No patiu, tot seguit us ho explico.
Tal com he dit no em sembla bé fer una excepció perquè jo no soc excepcional, jo soc un més. Si s’ajorna per un que no te responsabilitat en l’excursió, no hi haurà cap argument per no fer ho en cada un dels casos de cada un de nosaltres.
I finalment arriba la llibertat, és a dir, la manca de llibertat en aquest cas. Puix que no hi estic d’acord en ajornar i he manifestat que del cas no cal ni parlar-ne la vostra insistència em coarta la meva llibertat de decisió:
Si he ser coherent amb el que he dit, no he de parlar -ni és clar- escriure, molt menys assistir a la sortida. Però si he de ser bon company, perquè així ens ho van ensenyar, no puc fer-vos aquest “lleig”.
Però això no acaba aquí, perquè establert el precedent, el que en un futur proper tingui dificultats per aplegar-se a una sortida, no gosarà dir-ho per tal que no se us acudeixi de fer un altre excepció.
Mala peça al teler!
J.M.

CANVI DE DATA DE LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

LA PROPERA SORTIDA XINO-XANO ES FARÀ EL DIJOUS 24 de MARÇ

Amb l'objectiu de que hi puguem participar un bon nombre de "xino-xanaires" s'ha acordat traslladar la data de la Sortida del dijous 17 al DIJOUS 24 de Març.

Hem decidit, també, establir un nou article al nostre mai escrit Reglament. A partir d'aquesta Sortida "només es canviarà la data prevista en aquelles Sortides Xino-Xano en les quals el Coordinador de la mateixa no hi pugui assistir per una causa de força major" (article 26 bis).

L'itinerari, l'hora i llocs de trobada i demès temes relacionats amb la Sortida queden igual, tal i com ja es va dir a la Convocatòria a la mateixa del dia 23 de febrer.

La foto que encapçalà aquella convocatòria correspon a la plaça de la vila d'Alpens i la que hi hem posat avui és la de la Roca de Pena, un dels llocs per on passarem a l'excursió.

Amb moltes ganes de que arribi el dia 24, per tal de fer la caminada, rebeu una forta abraçada.

NOTÍCIES DEL CLAN

El Churèhn

Els que encara no gaudiu del “dolce far niente” que representa estar jubilat, pre-jubilat o directament invalidat per prescripció normativa, i per tant no sovintegeu les sortides Xino-Xano, possiblement no sabeu que en Llorenç ja està pràcticament recuperat de la malaltia que el va fer ingressar al Hospital de Sant Pau. Els metges han omplert de penes els seus "diverticles" i aquests ja no es riuen de ningú.

El cas és que un dels llibres que en Llorenç va tenir l’oportunitat de llegir a l’hospital, “DG” (Directora General). “DG” és escrit per Ramon Solsona a qui, recentment li han concedit el Premi Sant Jordi 2010.

Es dóna la circumstància que en Ramon Solsona i jo vàrem anar a la mateixa escola de l’Ajuntament; al “Rius i Taulet” de la plaça de la Creu, la actual plaça de Lesseps que llavors eren dues places, la de Lesseps i l’esmentada. Vàrem anar a la mateixa escola però no a la mateixa classe, car ell és un poc més jove que jo. Tanmateix aquesta circumstància em dóna una certa legitimitat per recomanar-vos la lectura de la seva obra.

Poesia

· Sach de Gemecs. Barcelona: Llibres de l'Avui, 1989.

Novel·la

· Figures de calidoscopi. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.
· Les hores detingudes. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
· DG. Barcelona: Quaderns Crema, 1998.
· No tornarem mai més. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
· Línia blava. Barcelona: Columna, 2004.
Narrativa breu

· Llibreta de vacances. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
· Cementiri de butxaca. Barcelona: Columna, 2006.

En honor a la veritat he de dir que no he llegits tots els seus llibres. Vaig descobrir la seva habilitat narrativa amb “No tornarem mai més” en una incursió típica meva en la Abacus llegint fragments de llibres sense acabar comprant cap. El tema em va interessar perquè relata el seu pas pel campament dels Castillejos, lloc que jo també vaig patir, en ocasió de fer les “milícies universitàries”.
Vaig riure tant que em vaig sentir obligat a comprar el llibre.
Després vaig llegir “Línia blava” que és un exercici molt interessant sobre la imaginació personal que assigna diferents rols a les persones que comparteixen el nostre vagó de metro. No és una novel·la en clau d’humor, és una mena de metàfora costumista de la vida i les seves estacions.
Finalment li va arribar el torn a “DG” que és la que li vaig deixar al Llorenç i que amb el seu efecte de “partir-se el cul” va facilitar la intervenció dels cirurgians.
No he llegit encara “L’home de la maleta” però ja hi és a la meva “cua de lectura” i prometo informar-vos. És el Premi Sant Jordi 2010, és de l'Editorial Proa, te 296 pàgines i val (PVP) 20 €.

CONVOCATÒRIA A LA 14ena SORTIDA XINO-XANO

UNA CAMINADA PEL LLUÇANÈS: Alpens i el Puig Cornador

Data.- Dijous 17 de març

Tipus d'itinerari.- Ruta circular, que sortint d'Alpens permet una passejada per boscos, fonts, masos, recs, rieres, fenòmens naturals i àmplies panoràmiques d'aquest racó del Lluçanès, subcomarca amb una forta personalitat, a cavall del Ripollès, el Berguedà i Osona. En aquesta sortida tenim l'opció de "endurir" l'excursió, pujant al Puig Cornador (el cim culminant del Lluçanès), o fer només una bonica passejada -quasi- primaveral.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és d'uns 5 km (o 7 si pugem al Puig Cornador) per pistes i corriols i un petit tros -de 1,5 km- per carretera; en total uns 6,5 o 8,5 km. El desnivell a superar és de 270 m fins a la masia de Puig -empí i de 400 m si decidim pujar fins al Puig Cornador (1.228 m d'alçada) conegut també, com "El Mirador de Catalunya".

L'itinerari surt d'Alpens, passa per la Font del Pi, Can Massot, masia del Grau de l'Olla i Can Puig-empí (deshabitat). Des d'aquest lloc tenim -en funció del dia, l'hora i le ganes de caminar- l'opció de pujar al Puig Cornador (amb bones vistes sobre totes les valls i serralades de l'entorn) o baixar ja fins Alpens. Des del mas Puig-empí, seguint els senyals del GR 1, retornem a Alpens passant per la Font Matamosses, la curiosa Roca de la Pena (la fotografía de la mateixa encapçala aquesta entrada) i Cal Torrats. Al nostre ritme xino-xano, tot i el desnivell, l'excursió no presenta cap dificultat.

Equip necessari.- L'esmorzar (entrepà i/o fruita segons es vulgui). En Pep portarà la bota de vi i en Pepeluí el cafè i les "gotes". Roba i calçat adequats al lloc i temps. No oblideu els bastons. L'aigua que es cregui que hom necessitarà per la caminada (tot i que passem per dues fonts) i, en funció del temps, "capelina" o el barret i la protecció solar.

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h 30', al restaurant que hi ha al Hostal de Cobert de Puigcercós. El preu del menú és de 10 €.

Lloc i hora de trobada.- De barcelona fins Alpens hi anirem amb cotxes. Els llocs de trobada seràn els habituals: Un grup al Nou Hospital de Sant Pau i l'altre a Travessera de Gràcia xamfrà amb Lepant. L'hora, una mica matinèra dons fins Alpens hi tenim 110 km (1h 45' de camí): a les 8h del matí, per retrobar-nos a les 8h 30' a la benzinera que hi ha a l'autopista un cop s'ha passat la fabrica de ciment de Montcada.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar, podeu posar-vos en contacte, abans del 15 de març, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano, o directament amb en Josep Lluís que és qui coordina la sortida. Més que res per tal de confirmar, al restaurant, el nombre total de comensals que serem.