CRÒNICA DE LA XVIIena SORTIDA XXR

Caminada pels voltants de Mura dins del Parc Natural
de Sant Llorenç del Munt

Els del Telenotícies Vespre havien anunciat pluges, però un bon grapat de valents i una valenta han desafiat les prediccions, i de fet l’hem encertat (només ens ha plogut, una miqueta, després de dinar i mentre fèiem la ruta turística pel bonic poble de Mura).

L’inici de la sortida podríem dir que ha estat la primera benzinera de l’autopista que va a Sabadell, lloc on hem confluït els diferents cotxes des dels respectius punts d’origen. Des d’aquest lloc, passant per Terrassa i Matadepera, hem enfilat la riera de les Arenes tot endinsant-nos pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. A estat tot un encert agafar aquesta ruta. La carretera (BV-1221) es va enfilant entre la Serra de l’Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt. A la nostra dreta distingim la Mola, amb el monestir de Sant Llorenç i el solitari Cavall Bernat. Hem convingut que ens aturaríem al Coll d’Estenalles, on hi ha el Centre d’Informació del Parc, per tal recollir-hi informació. A les 10 h en punt, precisament quan obren, hi entrem per la porta. Davant nostre tenim el Montcau i convenim que aquest coll és un bon punt d’inici de moltes excursions. En prenem nota. Continuem la ruta motoritzada fins arribar al poble de Mura on aparcarem els vehicles al costat de l’edifici de les antigues escoles, avui Centre d’Informació Municipal i seu del Consorci de Promoció Turística de les Valls del Montcau. L’excursió, a peu, comença en aquest lloc.

El nom del itinerari triat és: Balmes, masies i molins i és un agradable recorregut de 4,5 km. pels voltants de Mura. Després de creuar la riera de les Nespres, un camí empedrat (l’antic camí de Mura a Montserrat) s’enfila serrat amunt, durant una estona podem anar gaudint de les vistes sobre el poble que va quedant als nostres peus. En el punt on hi ha la desviació que mena a les coves de Mura, sota un petit bosquet d’alzines, decidim aturar-nos per a esmorzar.

Queixalades, tragos de vi, cafè i “gotes”...ja reconfortats de cos i ànima reprenem el camí fins el coll de la Creu de La Vila. En Carles, el nostre coordinador en aquesta sortida, ens informa que -segons la tradició- aquesta creu va ser erigida com a senyal de prevenció i advertiment contra la pesta i que, posteriorment, els pelegrins que feien aquest camí a Montserrat, en passar per aquest punt, pregaven per algun parent malalt o per a conservar la pròpia salut. Ens hi fem una foto de grup.

A partir d’aquí el camí continua, en suau baixada, fins la imponent masia del Puig de laBalma, un dels principals al·licients de l’excursió. Aquesta casa encastada sota d’una balma gegantina inclou, a més, un petit museu, un allotjament rural, diverses dependències agrícoles, un bar-restaurant i l’ermita de Santa Margarida. El lloc i la mestressa que en te cura, son molt acollidors. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls i fent un munt de fotografies.

Aprofitem per a prendre les preceptives cerveses tot i que, en aquesta ocasió, la excursió encara no ha acabat. La senyora que ens ha atès ens comenta que la casa és, com a mínim, del segle XII i al llarg dels anys –sempre la mateixa família, fidels al lloc- s’han anat adaptant a les necessitats i circumstàncies. Ens ensenya el menjador del restaurant, amb un cert encant, que ocupa el que havien sigut les antigues cavallerisses de les mules. Ens en acomiadem agraïts.

Reprenem el camí passant a tocar del gran edifici de la masia de La Vila, una imponent casa pairal que ja hem vist -abans d’arribar al Puig de la Balma- arrecerada al costat d’una gran penya. El camí va baixant fins arribar al torrent del Puig on el seu llit de roca ha estat fortament treballat per l’aigua formant uns petits gorgs i reguerons.
Travessem el torrent poc abans que aquest s’ajunti amb la riera de Mura. Passem pel costat del Molí del Mig que, encara no fa uns trenta anys, oferia els seus serveis a la pagesia de Mura i de les rodalies. Era un molí fariner però també allotjava un trull, una premsa de vi i una turbina per generar electricitat. Actualment es pot visitar com a museu. Caminem uns deu minuts pel costat de la carretera que va a Rocafort, tot passant pel Raval de Mura i l’Àrea d’Esplai de la riera de Nespres molt ben condicionada per a fer-hi costellades, fins arribar al punt de partida de l’excursió.

La taula per a dinar ja la tenim a punt a “Cal Carter”, on ens estan esperant per “tirar l’aigua a l’arròs”. Unes bones amanides i alguns “gaspatxos” precedeixen la paella, una paella molt gustosa que motiva fer arribar la nostra felicitació al cuiner. Aquest correspon a la nostra atenció confiant-nos algun del secrets del plat: un bon brou, carn de conill, de pollastre, galta desossada de porc, magret d’ànec i ceps... i la fem petar, una mica, parlant del poble, els seus voltants i sobre els problemes d’ahir i d’avui... “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort...” diu que es deia com a conseqüència del daltabaix provocat per la fil·loxera. Gent molt cordials, també, a “Cal Carter”. A les postres, en “Big Josep” –com ja ha fet amb les cerveses que ens hem pres al Puig de la Balma- ens convida a cava... joiós d’haver arribat a l’esperada jubilació. I nosaltres de poder-ho celebrar.

Després de dinar, acompanyats per alguna gotejada, fem un tom pel poble de Mura visitant els seus carrers costeruts, les cases de pedra, l’església de Sant Martí: un interessant edifici romànic amb una nau del segle XI, una del XII -que és la principal- amb absis i una tercera afegida al segle XVII. D’aquesta parròquia hi destaquem el valuós portal on al timpà hi ha representat un relleu amb l’Adoració del Mags. Ens crida, també, l’atenció un airós comunidor –lloc des d’on es conjuraven les tempestes- situat dalt la teulada del temple.

Contents, tips i satisfets ens acomiadem: els xino-xaners fins a l’excursió del mes de setembre –passat l’estiu- i els qui anem a la Sortida de Primavera, fins d’aquí a uns pocs dies.

Cal felicitar, finalment, a en Carles per l’itinerari triat i la coordinació de la sortida i a tots els assistents pel seu acompanyament i bon fer. Gràcies a tots i a totes i fins la propera.

Text : Pep Arisa Fotos: Joan Simarro

CANVI DE DATA DEL SOPAR-TROBADA D'ESTIU 2011

PRENEU NOTA !!

Pel fet que el proper mes de juny tenim, amb pocs dies de diferència, un seguit d’activitats (el dia 2, Sortida Xino-Xano pel voltants de Sant Llorenç del Munt i els dies 10, 11 i 12, Sortida de Primavera al Montsec), en la Sortida Xino-Xano del passat 12 de maig, vàrem acordat canviar la data del Sopar-Trobada d’estiu d’enguany (previst inicialment per al 17 de juny) al divendres dia 8 de juliol.

Per tant us preguem, si us plau, prengueu nota del nou dia escollit i el lloc on aquest es farà.

SOPAR-TROBADA D’ESTIU 2011.

Dia: Divendres 8 de juliol 2011-05-29

Lloc: Restaurant SABORS de Sant Andreu de Llavaneres.

Preu: 25 euros . Caldrà triar, prèviament, un dels tres menús opcionals que ens oferiran. Ja enviarem més informació a aquells/es que ens confirmin la seva assistència o hi estiguin interessats.

No cal dir que ens plaurà poder comptar amb el màxim nombre d’assistents (antics membres del Clan i llurs companys/es).

Entenem que per diverses raons (familiars, laborals o personals) molts de vosaltres no podeu participar en les activitats –fonamentalment sortides xino-xano, de primavera o de tardor- que anem efectuant al llarg de l’any; és per això que, al seu dia, vàrem pensar en convocar –un cop l’any- un Sopar-Trobada pensant que una estona, al vespre -un dia a l’any- en el període de bon temps, seria una bona oportunitat per a poder retrobar-nos i fer-la “petar” una mica.

Enguany és el tercer any que convoquem aquesta Trobada-Sopar. La primera va ser, el juny del 2009, al barri de Gràcia de Barcelona; la segona, també el juny del 2010, a la platja de Premià de Mar i, aquesta del 2011, al -relativament proper- poble de Llavaneres.

No hi podeu faltar !!!.

Per tal d’organitzar la logística del sopar i, si és el cas, del transport preguem confirmeu l’assistència –abans del dia 4 de juliol- a en Josep Surdé, en Llorenç, en Carles, en Joan Miquel o en Pep.

CRIDA A LA 17ena SORTIDA XINO XANO

BALMES, MASIES I MOLINS DEL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Data.- Dijous 2 de juny de 2011

Tipus d’itinerari.- Caminada, planera i agradable, pel Parc Natural de Sant Llorenç de Munt amb inici i final al poble de Mura. La ruta segueix un tros de l’antic camí de Mura a Montserrat passant per La Creu de la Vila, una popular creu de ferro; la sorprenent construcció del Puig de la Balma, una casa de pagès construïda sota d’una balma. Veurem, també La Vila, un important mas envoltat de propietats agrícoles, i el Molí del Mig, un molí fariner en funcionament encara no fa trenta anys, que allotjava un trull, una premsa de vi i una turbina per a generar electricitat. Actualment es un museu. Acabarem aquesta excursió circular un altre cop a Mura.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és de 3, 8 Km amb un desnivell de 70 m. El camí està senyalitzat i sense cap mena de dificultat. El temps estimat del recorregut, sense les aturades, és de 2h 45’.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l’excursió, al restaurant “Cal Carter” de Mura (www.calcarter.net ) on serveixen un menú a 12,50 euros.

Equip necessari.- L'esmorzar. La bota de vi estarà assegurada per en Pep. Confiem que en Pepe Lluís o en “Big Josep” portin el cafè ( ja es posaran d’acord) i les "gotes" (tal i com vàrem quedar en la passada sortida) aniran a càrrec d’en Llorenç. Cal portar l'aigua que hom cregui necessitar per a l’esmorzar i la caminada. Roba i calçat adequats al lloc i temps i bastons (qui en vulgui). No oblideu el barret, les ulleres de sol i la crema de protecció solar.

Lloc i hora de trobada.- El desplaçament fins a Mura, el farem amb cotxes que sortiran dels habituals llocs de trobada: parada del bus del nou Hospital de Sant Pau i Travessera de Gràcia/Lepant. De moment s’han ofert els cotxes d’en Pep i d’en Pepe Figueredo (continuarem quedant d’acord per internet). L’hora de trobada és les 8 h 30’. Sobre les 9 h coincidirem, els diferents cotxes, a la benzinera de l’autopista que va a Sabadell poc abans d’arribar a Ripollet per a fer el viatge plegats fins a Mura.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar podeu posar-vos en contacte, fins el dia anterior al de la sortida –dimecres dia 1 de juny-, amb en Carles que és qui coordina l’excursió, especialment per al tema del nombre total de persones que ens entaularem al dinar.

Us hi esperem a tots/es !!!!!!!!

CRÒNICA DEL 16è XINO-XANO RAID

De com tres quilòmetres es converteixen en una mentida llargament repetida.

12 de maig. Dos quarts de nou del matí. Parada origen i final del bus 192, davant dels consultoris del Hospital de Sant Pau. - Dons apa! ja estem tots els apuntats i confirmats - Som una colla d'onze, igualant el rècord vigent de participants de les XXR.– Quina pena, si no fos que l’Elena Soler i en “Pepeluí” no han pogut venir, haguéssim fet rècord absolut! – Calla, calla! Més pena és que el Lirola no ha pogut perquè te el seu germà aquí al hospital. –

Rebo una trucada del conductor del minibus de RG Autocars que ja està a la parada, però s’ha equivocat de parada, desfà el error i finalment pugem. Gaudim del privilegi burgès que representa anar a l’excursió en bus especialment noliejat per nosaltres però recordem, i fins i tot demanem al conductor si és permès de viatjar en la “baca”. – No. És prohibit i a més no n’hi de “baca”. – D’això fa tant de temps, ni ho recorda la tieta.

Arribem en poca estona a Collformic, hem anat per Tona i el Brull, per tal d’evitar els viratges que hi ha des de Sant Celoni que és per on anàvem abans. És clar però, que llavors hi havia un autocar de línia que feia cap des de l’estació del tren, i tenia “baca”, i ens deixaven pujar, i tot i així hem sobreviscut! I és que ara estem sobre protegits i fer les “aventuretes” de les nostres Xino-Xano son, pot ser, les úniques parcel·les de llibertat que ens queden.

Posem el podòmetre a zero, em penjo i engego el GPS, i comencem a caminar després que en Simarro es faci la foto per comparar la de fa exactament cinquanta anys. Pugem per una pista suau a l’est de la carena amb un sol matiner que ens acarona i tot seguit darrera del Coll de Puig Ventós (1200m) se'ns mostra esplèndid el Pla de la Calma. A partir d’aquí i d’acord amb els mapes topogràfics, els quals marquen curves de nivell cada vint metres d’alçària, tot fa baixada. Però no és més que una mentida topogràfica-piatosa, un miratge que ajuda a seguir endavant. Perquè tal com diu el Lirola ”el Pla de la Calma és una miqueta trenca cames pels seus suaus puja i baixa”. Resulta que és cert que va baixant, però baixa quinze metres i en puja deu, i tornem-hi, si es miren les curves de nivell tot és baixada.

Quan arribem a les Pedres Blanques, nou valents/es expedicionaris/es deixen les motxilles amb en Surdé i en “Juanmi”, el que us escriu, i se'n van a fer la primera excursió optativa de la sortida, es tracta de veure una peça excepcional, de fa més de cinc mil anys: Una estela neolítica encastada en una cabana de pastor. No és que en Surdé no fos un expedicionari valent, és que ni a ell ni a mi ens agrada sortir-nos del camí traçat. Havien de ser només dos quilòmetres de desviació, però van ser TRES. La lletania del tres no feia més que començar.

Un cop retornats els expedicionaris, reprenem la marxa vers la Masia de l’Agustí. – “Juanmi” fins les cerveses quan falta? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia forces més. Visitàrem la Masia de l’Agustí, per fora, car el Museu Rural adjunt només obra els caps de setmana. Encara vàrem fer un altre quilòmetre fins el Bellver, i les cerveses? Mentida, si bé que de cerveses n’hi havia, eren calentes! Malgrat entendre les raons per no tenir servei en dies feiners, l’amabilitat i la diplomàcia no va ser la virtut destacada de la mestressa del Bellver. Si mes no, aquell dia.

Després del fracàs del Bellver, vàrem arribar al peu del Tagamanent. Aquí ens esperava la segona excursió optativa, pujar al cim del Tagamanent. També només 2 quilòmetres. Possiblement de veritat, però cent metres amunt per un corriol costerut que van semblar TRES. Aquí les motxilles es van quedar amb en Surdé, el J.M. i en Carles perquè, siguem sincers, les cames ja ens feien mal.

Acabat amb èxit la segona optativa i feta la tradicional foto oficial de la XXR, cercàrem a poques passes d’allà un lloc adient per dinar. La sorpresa ens la donar en “Big Josep” Surdé amb un bonissim cafè eficientment conservat calent amb el seu “Thermos” d’acer inoxidable, només varen faltar les “gotes” d'en “Pepeluí”.

Després del dinar, assemblea extraordinària de la colla xinoxanaire en la que es va acordar :

A) Mantenir la data del 2 de juny per la propera XXR, tot i la proximitat de la sortida de primavera, i que seria coordinada per en Carles.

B) També mantenir les dates previstes del 10, 11 i 12 per la sortida de primavera malgrat que el dilluns 13 és festiu (segona Pasqua de Pentecosta).

C) El sopar anual del Clan Os Gris programat al calendari pel 17 de juny passa al 1er. o 2òn divendres de juliol, tindrà lloc a Llavaneres i serà organitzat per en Surdé, que si no us havíeu assabentat encara, ja s’ha jubilat. Per últim, el juliol es farà una XXR i la coordinarà en Llorenç.

Tot el dia ha estat assolellat, però a “s’hora baixa” la humitat i la insolació han propiciat la formació de núvols de desenvolupament vertical, és a dir: És tard i vol ploure. – “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – Calculo que uns tres quilòmetres. – Mentida, hi havia TRES fins a la Rectoria de Vallcàrquera.

En arribar al veïnat de Vallcàrquera, gaire be tothom estava tollit, però en Carles amb el seu genoll moto-accidentat, el que més. Només la seva força de voluntat i puntdonor el mantenia caminant. Sortosament, les noies expedicionàries, que com és sabut, poden pensar en dues coses a l’hora, van tenir la inspiració necessària per demanar a un conductor que portés a en Carles.

Aturat el Bon Samarità, pel potent mètode del autostop (potent en dits de dona), en Carles, la seva motxilla i els seus bastons van anar avall fins l’estació del Figaró.

Finalment ens va fer “xim xim marieta”, xirimiri (dirien a Euskadi), calabobos (ho dirien a Cantàbria). El just per treure la capalina i no estrenar-la. Llavors: - “Juanmi” quan falta fins el Figaró? – No se, abans al lloc de dinar creia que hi havia tres, però anava errat. Ara si que calculo que falten uns tres quilòmetres. – I AQUESTA VEGADA ERA VERITAT

El meu GPS, que com el seu propietari, no havia fet cap de les excursions optatives, indicava 15,3 quilòmetres de recorregut, 4 hores, 3 minuts i 4 segons en marxa i per tant 3,6 Km/h de velocitat mitjana. D’altra banda, el podòmetre que havia cavalcat en el meu maluc i en el d’en Josep Maria, que si que havia fet les dues excursions extres, marcava 23,7 quilòmetres. Cal dir que aquest aparell mesura el recorregut pel número de passes i que per tant és més imprecís, sobre tot en les baixades que hi ha tendència a escurçar el pas. És a dir, que probablement el recorregut final va ser menor, possiblement 21 o 22 quilòmetres.

Al tren vàrem haver de cercar a l’interventor, dons al Figaró no hi ha guixetes ni màquines per comprar els bitllets del ferrocarril. Les retallades ja son aquí, bé de fet, en aquesta línia ja van començar fa molt i molt de temps, el cas és que un cop acomplert el deure de no viatjar pel morro, alguns de la colla van fer una segona assemblea. Assemblea, totalment impugnable per de omissió de convocatòria i manca de quòrum, que va arribar a aquestes conclusions:

1. No es permetrà en el futur que en J.M. coordini cap més sortida XXR pel fet comprovat que en les ha organitzat fins ara, sempre acaba plovent.
2. Es procurarà d’ara en endavant que les sortides no tinguin una extensió de més de 15 quilòmetres per tal de assegurar que no es perdi la filosofia Xino-xano.

I això va ser tot amics.

Joan Miquel

Fotos Joan Simarro i J.M. Cortés

DARRERA CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA

SORTIDA DE PRIMAVERA 2011 AL MONTSEC

Benvolguts companys i companyes,

S’acosten les dates de la SORTIDA DE PRIMAVERA d’enguany, recordeu que la fem el divendres 10, el dissabte 11 i el diumenge 12 de juny. Quan ja teníem emparaulat l’hotel ens hem adonat que el dilluns 13 és festiu a Catalunya (Dilluns de Pentecosta o de la Segona Pasqua). No sabem si això pot ajudar o dificultar que algú més s’hi vulgui afegir.

Com a recordatori fem una síntesi del PROGRAMA previst per aquesta SORTIDA:

· El lloc triat, en aquesta ocasió, ha estat EL MONTSEC. Recordem que el Montsec va ser, a començament del segle IX, la frontera –més o menys estable- entre els comtats catalans i l’Islam; per això moros i cristians van omplir turons i serres de torres i castells per a vigilar i defensar allò que consideraven seu. Es terra, també, de pagesos i ramaders –tot i que molts camps i, fins i tot, pobles sencers son avui sota les aigües d’algun pantà-. El Montsec és, potser fruit de tot això, terra de panorames, de paisatges barreja de pedra, aigua i vegetació, d’històric patrimoni, de bona gent i de bones viandes. Confiem gaudir-ne força, que siguem una bona colla els qui hi anem i que ens ho passem –com sempre- d’allò més be.

· La SORTIDA és fa amb cotxes, intentant aprofitar-los al màxim per tal d’anar acompanyats en el viatge i compartir les despeses de transport.

· La pernoctació, esmorzars, dinars i sopars –des de la nit de divendres fins el diumenge a la tarda- es faran, en règim de pensió complerta, a l’HOTEL TERRADETS de Cellers ( www.hotelterradets.com ) que serà el nostre campament base.

· Divendres 10.- Sortim a les 17 h del lateral de la Diagonal, davant la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Passem per Camarasa i el Congost de Tarradets fins arribar a l’Hotel. Sopar i dormir.

· Dissabte 11.- Esmorzar. Al matí, 1ª excursió, amb cotxe, fins a la vila d’Àger (visitant la població i el conjunt monumental de Sant Pere) i a la pintoresca ermita de la Pertusa (hi cal arribar a peu desprès de fer en total 0,5 km). Retorn a l’Hotel per a dinar. Per la tarda, 2ª excursió, amb cotxe, a la col·legiata i el castell de Mur amb retorn a l’hotel per a sopar.

· Diumenge 12.- Esmorzar. Al matí 3ª excursió, amb cotxe, fins la Baronia de Sant Oïsme i a la vila de Llimiana. Retornant a l’Hotel per a dinar. Per la tarda, ja de retorn cap a Barcelona farem una aturada al port d’Àger i al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes on hi farem una breu visita. Tenim previst arribar a Barcelona sobre les 20 h.

· El cost de la Sortida (Hotel amb pensió complerta i guies per a les visites d’Àger i Mur) és de 150 euros per persona.

· Tenim feta la pre-reserva a l’hotel, però ens cal confirmar el nombre exacte de persones que hi anirem, és per això que fem aquesta DARRERA CRIDA per si algú més s’hi vol afegir. Podeu comunicar-ho, el més aviat possible, a en Carles, en Llorenç o en Pep.

Convocatòria de la Setzena edició dels Xino Xano Raids

Pel Pla de la Calma, el llarg altiplà on dominen els prats i les landes amb unes boniques panoràmiques. Excursió llarga però fàcil que transcorre per una pista forestal en la seva totalitat.

Data: dijous 12 de maig de 2011

Tipus d’itinerari: Travessa pel Parc Natural del Montseny amb inici a Collformic Km 26,4 (BV-5301) dinar al Collet de Sant Martí i final a l’estació d’Adif del Figaró.

Dificultat: Escassíssima dificultat, amb una pujada molt suau al principi, pràcticament en suau descens per tot el recorregut del Pla de la Calma, pujada opcional al Tagamanent abans o desprès de dinar, i baixada assumible per genolls “tocadets” fins al Figaró. Recorregut estimat en uns 15 quilòmetres de bon portar.

Dinar i logística: Les cerveses les tenim garantides a la Masia El Bellver però no així el dinar, car el menú era de 25 €, sens dubte car. Caldrà per tant portar-se l’esmorzar i el dinar, d’altra banda sembla ser que en Pep ens fornirà del seu bon vi i en “Pepeluí” si pot venir, subministrarà el cafè i les tradicionals gotes.

Equip: L'aigua que hom cregui necessitar per als menjars i la caminada. Roba i calçat adequats al lloc i temps. No oblideu els 2 bastons. En funció del dia, "capelina" o barret i crema de protecció solar (penseu que som a la Primavera i, potser, ho necessitarem tot plegat !).

A més; Farmaciola per si ens atropella un quad. Equip de supervivència per si en “Juanmi” s’oblida el GPS i ens perdem. I el A.R.V.A. per si els allaus. ES BROMA.

Lloc i hora de trobada: Davant de l’Hospital de Sant Pau Metro línia 4 estació Hospital de Sant Pau – Guinardó a dos quarts de nou del matí. El desplaçament d’anada el farem amb miniBus especialment noilejat per nosaltres. El bus no sortirà puntual si no estem tots, per tant es prega la màxima puntualitat. El viatge de tornada serà amb Rodalies.

Pressupost i inscripcions: Entre 16,33 i 21,27 € pel desplaçament, depenent de quants ens apleguem. Es prega encaridament d’enrolar-se massivament a fi de no perjudicar a la colla. Les cerveses no estan pressupostades. La data límit per reservar és el dijous 4 de maig, cal dir-vos que si no ens apleguem 8 “xinoxanaires” pel cap baix, la sortida no es farà. Qui estigui interessat que truqui a en Pep o a en J.M.

REFLEXIÓ (Disculpeu l'atreviment)

SOBRE "HOBBIES", AFECCIONS I SATISFACCIONS

En aquest recuperat contacte entre els vells companys i companyes del Clan hi hem descobert que som molts els qui tenim petits o -segons com ho mireu- grans “hobbies”, afeccions o entreteniments. El petit veler o la barca, el col·leccionisme –de segells, de plaques de cava, de cartells...-, la fotografia, l’excursionisme, la música, el cine, el ball, la lectura,... i el que no sabem !!!.

Penso que això és un bon complement, que ens pot ajudar a ser una mica més feliços, juntament amb d’altres coses més importants –clar- com la família, els deures i els compromisos o les obligacions de tot tipus. Moltes vegades la felicitat es troba, precisament, en les petites coses. Si busquem la satisfacció, només, en els grans valors, objectius o projectes, podem caure fàcilment en la frustració i el desengany; en canvi, si ens conformem amb els petits propòsits o reptes, segur que assolir-los és més fàcil i encoratjador.

A més, amb les noves situacions personals que suposen les jubilacions i la possibilitat de disposar de més temps lliure, poder gaudir d’aquestes “petites coses” –d’aquests hobbys o afeccions- és, també, terapèutic. Dedicar unes hores, al dia, a la setmana o al mes, a “posar al dia” la nostra col·lecció, a ressentir aquelles melodies, a llegir o rellegir un bon llibre, a “moure l’esquelet”, a aprendre a tocar aquell instrument que sempre havíem desitjat, a repassar la barca o a donar-hi un tom, a fotografiar detalls i racons de la nostra ciutat, a fer la xino-xano,... és quelcom que no te preu, és com prendre el millor dels reconstituents o vitamina.

I és que, una sana afecció –que no esdevingui una obsessió- entrena la voluntat i la perseverança; ens enriqueix com a persones; ens manté actius i sociables i ens ajuda a estar -física i intel·lectualment- “en forma”.

Em venen a la memòria, en aquest mateix sentit, un versos –molt antics- del Dr. Josep de Letamendi (1828-1895) que, penso, poden ser un bon final a aquestes reflexions.

Receta (para alcanzar una larga vida):

Vida honesta y ordenada,
ejercicio y distracción,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato,
poco encierro,
mucho trato,
y continua ocupación.

Una abraçada.

CRÒNICA DE LA 15ena SORTIDA XINO-XANO

7 D'ABRIL. CAMINADA DE PRIMAVERA PER LA MUNTANYA (i les escales) DE MONTSERRAT

Un cop més la meteorologia ha estat amb nosaltres. El dia s’ha aixecat magnífic. A l’hora assenyalada ens trobem tots plegats a l’estació del FGC de la plaça d’Espanya. Còmodament asseguts, contemplem i comentem el recorregut que el tren fa pel Baix Llobregat fins que aquest, ben puntual, ens deixa a l’estació d’enllaç amb el Cremallera que hi ha a Monistrol.

Agafar el Cremallera de Montserrat, per a alguns de nosaltres, a estat una experiència renovada: havíem fet aquest camí però, fa molts anys i a peu, per l’antic i abandonat traçat ferroviari; el record del cremallera –amb el gosset guardabarrera- era, només, un record en el comentari dels nostres pares. El nou cremallera, construït a Suïssa (en Josep Mª ens ho confirma) ens deixa, gairebé sense adonar-nos, al Monestir.

Comencem el recorregut agafant el camí que va a
Sant Miquel; al poc, decidim fer l’obligatòria i necessària parada per a esmorzar. El lloc triat, al costat d’un monument amb uns alliçonadors versos d’en Joan Maragall, ens permet una visió gairebé aèria del Monestir.

Amb “les piles carregades”, però sense el cafè i “les gotes” (Pepe Luí, no ens pots fallar més!!!) continuem el camí. Deixem a la nostra dreta el Mirador de Sant Miquel on un nombrós grup d’estudiants, amb crits i rialles, hi han pres possessió. Arribem a l’ermita de Sant Miquel (818 m)

desprès de guanyar els quasi 100 m. de desnivell que te aquest lloc respecte del Monestir (720 m). La visió que des d’aquest punt hi ha sobre el Baix Llobregat, amb Monistrol als nostres peus, i bona part del Vallès és impressionant. En Josep Mª, el company que avui ens fa de coordinador, ens adverteix que el tros de camí que ens falta fins a Sant Joan és costerut i poc ombrejat, per tant, ens recomana fer via aprofitant que el sol encara no està gaire alt. Comencem a descobrir algunes de les agulles, amb noms populars de la muntanya: “La Mòmia”, “L’Elefant”, “la Prenyada”...

Bufant arribem a l’anomenat Pla de les Taràntules (976 m), on hi ha l’estació superior del funicular que va des del Monestir a Sant Joan, aprofitant les ombres un nou grup d’estudiants -esvalotats adolescents- fan anar de corcoll als seus tutors.

Nosaltres, pensant allò de “juventud divino tesoro...” i, també, “que nos quiten lo bailao...”, continuem vers l’ermita de Sant Joan (1.020 m). Arribem a l’ermita, per tal d’anar acomplint els objectius marcats, contemplem el panorama: el pla de Collbató i la vall del Llobregat i retornem, de nou, al Pla de les Taràntules des d’on surt l’anomenat Camí Nou de Sant Jeroni que hem d’agafar.

Aquest camí segueix planer, entre la roca i el precipici, hi passem amb tranquil·litat i sense perill de vertigen, ja que o be la roca, o be el bosc, o be una providencial barana ens donen seguretat. Sota mateix, a gairebé 300 m de desnivell, podem contemplar el recinte del Monestir, amb el Santuari i la resta de dependències annexes. Tenim davant nostre una agulla ben característica i de connotacions ben republicanes: la “Gorra Frígia”. Abaixant la vista uns 100 m per sota nostre, a tocar de les roques i en mig d’uns petits alzinars, hi ha l’ermita de Sant Benet; en un idíl·lic racó de pau. Seguim mantenint, més o menys, el mateix nivell d’alçada, pel mig d’arbres i clarianes, fins arribar a un Mirador que, des de dalt la carena del serrat que anem vorejant, ens permet veure la vessant de la muntanya que mira cap a ponent: el Bruc, Hostalets de Pierola, Piera.. i, al fons, Igualada. Passem davant les “Roques dels Falcons” i del mític “Cavall Bernat” –que durant una bona estona, per la seva etimologia i d’altres aspectes, es tema de les nostres converses- el camí, ara, puja lleugerament. Deixem a la nostra dreta el trencat -que agafarem de baixada- que, pel Torrent de Santa Maria, porta al Monestir i, seguint el camí que, tot pujant, aprofita la part alta d’aquest mateix torrent fins que arribem a l’ermita de Sant Jeroni (1.150 m). Hi fem, com és preceptiu, la fotografia “oficial” del grup.

Dinem, en mig d’un bosquet, a tocar de l’ermita. Cadascú del seu, però tastant una mica del que porten els altres, com a bons germans. La bota corre de mà en mà fins a assecar-se. Hom comenta que, en les properes sortides, on mengem de motxilla, caldran, com a mínim, un parell de botes !!!!. Desprès de dinar (som dalt de tot de la Canal de Sant Jeroni, pràcticament a l’alçada de la Miranda del Moro (1.193 m) -on hi havia l’estació superior del desaparegut Aeri de Sant Jeroni- i on avui hi han instal·lat unes antenes de comunicació) contemplem el panorama vers el nord de la muntanya: el Monestir de Santa Cecília, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, les valls del Cardener i del Llobregat.

L’ermita de Sant Jeroni és el darrer objectiu, abans del retorn, de la sortida d’avui; però som ben a prop del punt culminant de la Muntanya de Montserrat: la Miranda de Sant Jeroni (1.236 m) i, la temptació es massa forta per a que alguns, “fora de programa”, no facin un darrer esforç per a pujar-hi.

Som-hi !!. A uns deu minuts de l’ermita, dalt d’una roca, hi ha un Mirador, però, el camí per a arribar al cim de Montserrat continua ascendint pel llom de la carena. Un bon grapat d’esglaons fets d’obra i una providencial barana donen seguretat a la pujada. Amb freqüents aturades per a anar contemplant el panorama i –tot dissimulant- recuperar l’alè, arribem dalt de tot.

En aquest lloc, el primer que es nota és l'aire fresc, que et refà de la suada. Som dalt d'un serrat l'espai del qual és força reduït però protegit per una forta barana de ferro. A un costat de la Miranda, sobre un piló d'un metre d'alçada, hi ha una gran rosa dels vents metàl·lica -col·locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages-, gràcies a la qual podem orientar-nos i conèixer la toponímia del que veiem a l'horitzó: al nord els Pirineus catalans i andorrans; a l'oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, les contrades de Tarragona i la mar Mediterrània on, segons es diu, en dies molt clars es veu l'illa de Mallorca; a l'est, les comarques de Barcelona, sempre limitant amb el mar, i les terres de l'interior de Girona. Podem comprovar, des d’aquest punt, com la muntanya de Montserrat és privilegiada fins i tot geogràficament. Aquesta serra s'eleva bruscament per sobre dels 1.000 m respecte a la plana que l'envolta i, tot i no ser massa alta, aquest fet li permet de tenir en el seu punt més alt aquest mirador, lliure de tot obstacle immediat, amb una esplèndida vista de 360º. En podem donar fe.

Retornem a l’ermita de Sant Jeroni i, tots plegats, continuem l’excursió i iniciem el retorn vers el Monestir. El camí, sortosament, voreja el ombrívol i fresc Torrent de Santa Maria i, fins i tot i ha llocs que diríem hi passem pel mig. Per sort –o, per desgracia, en un dia calorós com el d’avui- només i deu córrer l’aigua quan plou. La vegetació, arbres, arbustos, plantes, flors i herbes, hi és ven present. També ens han amenitzat la caminada els sons i cants dels ocells, desperts, fins i tot, a l’hora de la migdiada. I els insectes..., sobre tot una mena de grosses formigues alades que ens han acompanyat durant tota l’excursió i que a l’Elena, especialment, li han cridat l’atenció..., també sentien la Primavera i, pel que sembla, moltes agonitzaven desprès del –suposat- aparellament... Elena, has pogut esbrinar què eren realment ?.

Passem a tocar del “Cap de Mort”, el camí s’aparta del llit del torrent i va salvant, ara puja, ara baixa, els desnivells rocosos amb forces esglaons d’obra. Arribem al lloc on hi havia l’ermita de Santa Anna (840 m); actualment només unes poques runes però, segons un plafó explicatiu que hi ha en aquest històric lloc, aquesta ermita era la parròquia de totes les altres ermites; a més del seu propi ermità i vivia el monjo –vicari de l’abat- que era, alhora, el superior immediat dels ermitans; per això sovint s’hi reunien tots ells. Encara son ven visibles els marges de pedra seca que, per damunt de les penyes, formaven els horts i alguns antics dipòsits de retenció d’aigües.

A mesura que ens acostem al Monestir, ens anem creuant amb d’altres excursionistes –curiosament, molts d’ells estrangers- el camí, ara, gairebé és un seguit d’esglaons... Passem per una singular i dreta baixada, també esglaonada, tallada entre la roca i –afortunadament- amb una barana de ferro, és l’anomenat Pas dels francesos (850 m). Aquest nom, segons la tradició, recorda el lloc per on van passar els francesos quan desprès d’envair la muntanya es dirigien al Monestir. Diu la llegenda que anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els sorpresos catalans, en descobrir als francesos, va anar dirigida al traïdor que s’havia vengut a l'enemic. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d'un cingle. En anar roques avall, la bossa on duia les virolles, fruit de la traïció, va rebentar-se deixant caure tots els diners i aquests, a mesura que anaven tocant a terra, s’anaven tornant pedres. Això, diuen, que diu la llegenda.
De sobte, el soroll d’unes pedres que rodolen paret avall i l’espetec d’unes branques seques, en fan alçar la mirada a les penyes que tenim al davant; les causants de l’ensurt han estat unes cabres silvestres que hi pasturen en mig de la vegetació. Els nostres experts caçadors intenten capturar-les amb les seves màquines de retratar. Ja es veurà si ho han aconseguit.

Continuem el camí descendent, ara ja amb el Monestir als nostres peus, per les Escales dels pobres (conegudes per aquest nom perquè tenien la seva arrancada al costat del Cementiri dels pobres, indret on eren enterrats el peregrins desvalguts que morien al Monestir), fins que arribem al punt final de la nostra excursió: el Monestir de Montserrat.

Visitem l’església, on la música del nou orgue ens omple de pau i serenitat. I, amb l’esperit ja satisfet, anem a donar plaer al cos tot prenent unes grans i fresques cerveses fins que l’hora de partida del cremallera ens obliga a marxar cap a casa.

El recorregut total de l’excursió ha estat d’11 km (cal afegir-hi 2 km més als qui han pujat a la Miranda de Sant Jeroni i el desnivell acumulat de +/- 430 m (+/- 516 els qui han pujat a la Miranda).

De nou, companys i amics, hem fet una bonica i ben aprofitada sortida. Ha estat un veritable plaer tenir l’oportunitat de descobrir, conèixer i sentir –des de dins- aquesta Muntanya tant nostra. Gràcies a en Josep Maria per l’organització, a tots i totes per la vostra presència i coratge. Fins la propera Xino-Xano –el dijous 12 de maig- organitzada per en Joan Miquel. Ja ens ha anunciat que, tenint en compte la previsible calor, no serà de gran dificultat. Amen.

Text: Pep Arisa Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés