El monestir de Sant Llorenç del Munt i, en primer terme, Roca Colom.
EXCURSIÓ A LA MOLA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT
Confluïm, des dels respectius punts de trobada, els tres
cotxes xinoxaners a la benzinera que hi ha al coll de Montcada de l’autopista
del Vallès. Fem un nou repartiment de passatgers i és en Carles (i no en Joan
Miquel que ho havia demanat prèviament) qui s’emporta -amb el seu consentiment,
clar- quasi totes les “noies”. Els demés, sis “nens” i una “nena”, ens repartim
en els altres dos cotxes.
A Terrassa, sortim de l’autovia per a seguir, Riera de
les Arenes amunt i amb la imposant visió de La Mola davant nostre, cap a
Matadepera i des d’aquesta localitat -passant per un tros de l’ urbanització
“Cavall Bernat”- fins a l’aparcament que
el “Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac” te a Can Robert.
Can Robert
Un cop hi som decidim fer la primera feina important de
la sortida: esmorzar. En aquesta ocasió ho hem de fer drets, asseguts a terra o,
com l’Elena, en una mena de cadira plegable que en Antonio porta incorporada a
la seva motxilla i que galantment li ha ofert. Rés de taules, ni bancs, com
darrerament ja estàvem acostumats... natura pura i dura (especialment per als
qui s’han assegut a terra). Una cosa, però, hi hem guanyat: tenim -a l’hora del
cafè- doble ració de “gotes”; a més del conyac d’en Llorenç, l’Antonio ens ha
portat un orujo d’herbes molt bo !!. Avui tothom ha complert amb els
“complements” de l’esmorzar: el vi, les olives, el cafè i la llet, el sucre, la
xocolata, les "gotes",... rés a dir !!!
Tips i satisfets, nosaltres i un gos que ens ha vingut a
fer companyia (1), iniciem la caminada. Deixem Can Robert, una masia –aparentment no habitada, tot i que hi sentim
bordar forces gossos- documentada al segle XVIII però, segurament, edificada
sobre un assentament anterior si tenim en compte la necròpolis alt medieval que hi ha a prop. A Can Robert hi va viure, uns mesos de
l'any 1918, el poeta Joan Salvat-Papasseit quan tractava de recuperar-se d'una
tuberculosi que finalment -als 30 anys d’edat- va provocar-li la mort sis anys
més tard. Sembla que el seu poema “La casa que vull” podria estar
inspirat en aquest mas (2).
Hem agafat, al començament de la pista forestal –amb el
pas restringit per a vehicles- que va a Can Pobla, un corriol que per dins d’un
alzinar passa a tocar de la necròpolis
(3) que hem esmentat fent, d’aquesta manera, una mica de drecera
fins a tornar a trobar la pista. Tenim davant nostre el Cingle del Cavalls, un
dels estimballs que baixa de La Mola, molt valorat pels escaladors. Continuem
per la pista, que va pujant suament, cap a la fondalada i les feixes on hi ha Can
Pobla.
El Cingle dels Cavalls
Quan som al Revolt
Nou agafem per la dreta un camí que planeja, envoltat de vegetació, en
direcció al Cavall Bernat (4) que
destaca dret i isolat. Tenim unes boniques vistes sobre la vall, amb
urbanitzacions, Matadepera i Terrassa als nostres peus i al fons, darrera la
serra de l'Obac, el perfil indiscutible de Montserrat, entre boires baixes el Baix Llobregat i, a l'esquerra, el Tibidabo.
A l'esquerra el Cavall Bernat i al fons, a la dreta, Montserrat
El camí passa ara pel mig d’un frondós bosc on, fins i
tot, hi trobem alguns bolets que arrepleguem. La ruta puja, amb poca pendent,
per sobre de la Roca de l’Esquirol,
que te sota mateix l’ Urbanització de Can Marcet-Cavall Bernat, i continua fins
dalt de la carena. Un cop hi som, el panorama que tenim a llevant (el de ponent
ja l’hem descrit) és sorprenent: la vall del riu Ripoll, amb Castellar i Sant
Feliu del Racó, les serres de Collserola i de Marina, el Farell i el
Montseny,... tot això sota un cel pràcticament sense núvols.
Enllacem amb l’anomena’t Camí dels Monjos (5) -amb trams empedrats- que va ascendent
muntanya amunt, amb bones vistes sobre Can Pobla, La Mola i el monestir que veiem
dalt del cim. La ruta de pujada que hem triat, comentem, ha estat molt
encertada doncs fent una petita volta ens ha permès anar guanyant alçada sense
un esforç considerable i amb unes privilegiades perspectives sobre el paisatge
de l’entorn.
Al nostres peus Can Pobla, al fons la Serra de l'Obac i, darrera seu, Montserrat
El camí segueix carenejant tot passant, a l’alçada del
1000m, pel lloc anomenat El Planet -assenyalat
amb un munt de pedres-, alternant les zones de bosc amb les clarianes, fins que arribem sota la cinglera
de Roca Colom. A partir d’aquí el
camí, gairebé empedrat en la seva totalitat, bordeja aquesta penya per un
indret costerut -entre roques i bosc- però d’una gran bellesa. Ens creuem amb
una corrua de mules (i un ase) que, conduits per un xicot, transporten els
queviures des de Can Pobla fins al Monestir. Passem per l’anomenat “revolt del burros”, una corba molt
tancada del camí on aquests animals –tips de pujar i baixar carregats- s’hi
aturen per a deixar-hi anar, en una mena d’acte venjatiu i impregnant l’ambient
amb el seu “perfum”, tota la seva càrrega biològica... Quan hem superat aquesta “comuna dels rucs” podem dir que, ja
gairebé, som al cim de La Mola.
Dalt, el camí es torna més ample deixant, a banda i banda,
uns plans herbats: l’Hort dels Monjos. Antigament els religiosos
tenien, en aquest lloc, els horts per a proveir-se de determinats fruïts i
verdures; encara s’hi poden
localitzar algunes coves on s’aixoplugaven els frares en cas de pluja.
Actualment, ja no en queda cap d’hort i -allà on hi havia les cols, els naps i
les bledes- hi pasturen, sovint, els animals que ara pugen els queviures damunt
les seves espatlles. Des d’aquest punt el camí amb una suau pujada, recte com
una autopista, ens permet arribar fins l’esplanada del Monestir. Hem assolit el
cim de La Mola, a 1.104 m
d’alçada.
Ens encantem una estoneta contemplant el panorama que ens
envolta. Al fons el Pirineu, el Port del Comte i la Serra de Busa (des del
Mirador de la Creu del Codó, en Josep Mª distingí –la passada Sortida de
Tardor- la Mola de Sant Llorenç i, certament, a l’inversa també sabem situar
aquelles muntanyes), el Montseny i les muntanyes de les Guilleries, les serres
de Rubió i de Castelltallat al Bages, Montserrat i la serra de l’Ordal, el
Collserola i, gairebé a tocar, la clepsa nua del Montcau, el segon cim més alt
del massís de Sant Llorenç del Munt. No anem be de temps, volem visitar el
monestir i tenim de retornar a Matadepera per a dinar-hi.
Fem via cap dins del vell edifici. El Monestir de Sant Llorenç del Munt (6), amb
la capçalera, les naus, el cimbori, una galilea amb restes d’antics sarcòfags
adossada a la façana sud i el campanar inacabat, és una de les peces romàniques més importants del Vallès
Occidental. Hi visitem l’interior del temple, amb les imatges de Sant
Llorenç i del patró dels excursionistes -Sant Bernat-, el pati tancat que hi ha
entre l’església i l’hostaleria –que amb la galilea devia fer les funcions de
claustre- i les dependències de l’hostal, amb uns grans finestrals que
ofereixen un espectacular panorama.
És prop de la una del
migdia i, sense ni tant sols fer la foto de grup, decidim iniciar el descens.
Ho fem baixant pel camí que va, directament, a Can Pobla (7). La ruta va baixant, fent marrades, per la fondalada on
hi ha aquest veïnat. Gairebé sense adornar-nos hi arribem. No ens hi aturem,
però constatem d’idoneïtat del seu emplaçament, arrecerat a la solana i al fons
de la vall, en un indret on l’aigua hi deu estar assegurada i amb una bona
munió de feixes cultivables. Es, també, l’ indret amb accés per a vehicles més
proper al monestir i, per tant, el punt d’inici de la corriolada de mules que
hi pugen els subministres.
Can Pobla
Continuem, a bon ritme,
per la pista, que baixa fins l’aparcament de Can Robert, desfent bona part del
camí que hem fet aquest matí. Un cop hi som, agafem els cotxes i, sense
torbar-nos ens afanyem a anar al restaurant Cavall Bernat on ja hi tenim la
taula parada.
Ja entaulats –a les tres
de la tarda- prenem, amb ganes, les cerveses tot brindant pels tres anys
d’excursions Xino-Xano. Dinem un menú prou correcte, amb una molt bona oferta
de plats i postre però sense poder prendre els cafès (doncs ens comenten que la
cafetera s’acaba d’espatllar). Fem la foto "oficial", ens acomiadem del lloc i del grup.
Segons les dades
recollides per en Joan Miquel en la caminada d’avui hem recorregut 13, 40
km. El desnivell que hem tingut de superar ha estat de 564 m (des dels 540 m de l'aparcament de Can Robert fins el cim de La Mola a 1104 m).
Només ens queda agrair a
en Carles l’organització i logística de la sortida i a tota la colla la vostra
participació i companyonia.
Fins la propera que
serà, recordeu-ho, el dijous 13 de desembre.
Una abraçada.
NOTES.-
1.- Company, segons l’etimologia, és aquell amb qui hom
comparteix el pa. Així ho hem fet amb aquest gos (només li hem donat pa, de
pernil, formatge o llonganissa res de res...). Ell, “company” agraït, ens ha
anat assenyalant el camí, aturant-se de tant en tant per a comprovar que el seguíem,
gairebé fins dalt La Mola.
2.- “La casa
que vull” es va publicar al llibre “La
gesta dels estels: mostra de poemes”, l’any 1922.
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
3.- La
necròpolis de Can Robert està datada entre els segles V i VIII i consta de 7 tombes
rectangulars amb unes lloses planes (avui desaparegudes) clavades a terra.
Probablement corresponen a l’època visigòtica. Amb l’objectiu de posar en valor
aquestes tombes, evitar la seva erosió i ordenar l’accés dels visitants, l’any
2011, el “Parc Natural” ordenà aquest espai arqueològic -amb tanques i
esgraons de fusta- conduint el camí fora
dels llocs on hi ha les tombes.
4.- El Cavall Bernat
anomenat també, per comparació amb el seu germà de Montserrat, “El burret” és
el monòlit de pedra més conegut de la muntanya de Sant Llorenç. Fa, des de la
seva base, 29 m d’alçada i va ser escalat per primera vegada (que consti
documentalment) l’any 1911 per en Ramon Soler (uns dels primers introductors de
l’escoltisme a l’estat espanyol) i dos companys més. Arreu de Catalunya –a la
muntanya i a la costa- hi ha roques que per efecte natural tenen un aspecte
indiscutiblement fàl·lic i relacionats, des de l’antiguitat, amb cultes pagans
lligats amb la fertilitat. S’ anomenen Cavall
Bernat sense que de fet s’hi pugui reconèixer cap afinitat equina... La
sospita és clara: el topònim cavall
bernat no és més que un eufemisme que l’influencia culta i puritana (defensora
del bon gust i la decència) ha utilitzat, canviant una
denominació –segurament popular- que considera grollera per una altra de més
asèptica, amagant en el cas d’aquestes roques fàl·liques, el nom d’allò que
realment ens recorda: un carall o
penis armat o erecte. Dit queda.
5.- És el camí històric
que, des de temps medievals, al llarg de 27 km i passant per Matadepera,
Terrassa i Sant Quirze uneix el monestir de Sant Llorenç del Munt amb el de
Sant Cugat del Vallès. La llegenda diu que l’abat i els monjos de Sant Llorenç
del Munt van demanar permís al bisbe de Barcelona per assentar-se en un altre
indret, ja que les terres que envoltaven el Monestir no eren gens productives i
l’aïllament els feia patir el mal de la
tristesa. El bisbe va deixar marxar la comunitat i cercar un lloc millor
“sempre que caminessin rectament, sense marrada de cap mena i sense travessar
cap riu, torrent o riera important”. Contents i alegrois així ho degueren fer: tots
cap a Sant Cugat !!. i encara avui aquest camí uneix –malgrat poblats, ravals,
polígons industrials i urbanitzacions- els dos monestirs complint les
condicions imposades.
6.- Tot i
que hi ha documents, de l’any 975, que parlen de l’existència d’un temple dalt
la muntanya de Sant Llorenç sembla que la fundació de l’abadia, pels comtes de
Barcelona, va tenir lloc el 1013. La
consagració de l’actual església es portà a terme el 1064. El monestir arribà al zenit de prestigi i
d’influència entre els anys 1020 i el 1071 amb una comunitat formada per l’abat
i 13 monjos. L’any 1098, Sant Llorenç es supedità definitivament al monestir de
Sant Cugat que confirmava l’elecció dels abats i vigilava –per mitjà dels seus
visitadors- la disciplina de la casa. El
nombre de religiosos va anar baixant amb el pas dels segles, fins arribar a una
mitjana de 7 o 8 al segle XIII; de 5 o 6 als segle XIV i a primers del XV, en
temps de l’abadiat de Francesc Roure, ja només hi residien aquest abat i 3
monjos; fins a la seva extinció com a abadia, amb la mort del darrer abat
Francesc Olivó d’Alvèrnia, el 1608. De fet, el nombre mínim de 12 monjos
requerit per a ser abadia no el va tenir gairebé mai. A partir d’aquest moment,
el lloc es regí per sacerdots pagats pel col·legi seminari de benedictins de la
Tarraconense o per monjos vells que hi vivien retirats. Segons el viatger Francisco
de Zamora, que hi pujà el 1781, l’edifici de l’església es mantenia sòlid però
tota la resta estava molt arruïnada i deixada, amb els sepulcres oberts i les
calaveres rodant per terra. Diu, també, que feia uns anys hi havia viscut un
monjo però que en aquell moment només hi tenia estada un ermità. El 1804 es tancà l’església al culte i, el 1809, el lloc fou profanat pels francesos que hi
pujaren amb l’esperança de trobar-hi algun tresor. Entre el 1809 i el 1868, l’església
de Sant Llorenç del Munt restà abandonada i convertida en un corral per a
bestiar. Amb el pas dels anys caigué la teulada i bona part de les parets dels
antics edificis monàstics. Entre els anys 1868 i el 1871 el rector de Sant
Llorenç Savall –Antoni Vergés i Mirassó, fill de Castellar- efectuà una primera
restauració del monestir i l’església i en publicà una meritòria història. El
1931 l’església de Sant Llorenç és declarada monument històrico-artístic
nacional. L’any 1948 es creà
l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç que, en dos anys, restauraren
les restes de l’antic monestir per tal de convertir-lo en hostal i refugi de
muntanya. A partir de 1962 la Diputació
de Barcelona hi continuà efectuant treballs de restauració i d’excavació
arqueològica. El 1972 s’aprovà el Pla Especial del Parc Natural i el 1987, Sant
Llorenç de Munt i l’Obac, és declarat Parc Natural a l’empara de la Llei
d’espais naturals del Parlament de Catalunya..
7.- Les
primeres cases de Can Pobla, o de Sant Esteve de la Vall, foren bastides a
cavall dels segles X i XI. Abans d’aquesta construcció hi havia uns masos que
foren enderrocats per construir-hi les noves edificacions. La donació feta pels
comtes de Barcelona al monestir de Sant Llorenç del Munt, l'any 1005, ja parla de
les cases de Sant Esteve de la Vall i de la seva capella. Sant Esteve, junt amb
l’ermita de Sant Joan, seran les dues parròquies de Matadepera dependents del
monestir. El veïnat, l’existència d’aigua i la possibilitat de conreu en les
feixes de can Pobla, van convertir aquesta vall en un lloc d’estada dels
monjos, fins i tot veiem com l’any 1228, l’abat del monestir de Sant Cugat va
haver d’intervenir demanant que pugessin a la Mola dos o tres cops per setmana.
La decadència de Sant Esteve coincideix amb l’abandó del monestir de Sant
Llorenç a partir del segle XVII. Els edificis hereus d’aquests masos podrien
haver estat enderrocats a principis del segle XX moment en què es construeix
l’actual casal o castell romàntic de Can Pobla, fet aixecar per Antoni de
Quadras futur comte de Sant Llorenç del Munt
i propietari de la muntanya. La capella, adossada a la façana nord
d’aquest edifici, s’assenta probablement damunt el que havia estat l’ermita
medieval de Sant Esteve de la Vall.
Text.- Pep
Fotografies.- Montserrat, Joan, Antonio i Joan Miquel.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
