EN OSCAR DEL VALLE ENS HA DEIXAT

 

En Oscar en una trobada amb companys del Clan, l'any 2012.

ENS HA DEIXAT EN OSCAR DEL VALLE

Fa poca estona una trucada telefònica d’en Josep Lluís Lirola, ens ha donat la notícia: El nostre vell company i primer cap del Clan Ós Gris, l' Oscar del Valle havia mort....

En Marc, un dels fills de l’Oscar -que coneix la bona amistat i continuada relació d’en Josep Lluís amb el seu pare- li ha comunicat per email.

En el missatge prega que, donada la situació, el disculpem per no haver-nos-ho pogut comunicar fins avui. La mort es produí el passat dimarts 31 d’agost i l' acte de comiat es celebrà ahir, dia 2.

La mort esdevingué a Salou on en Oscar -tant actiu i esportista ell...- estava fent una excursió en bicicleta. Un sobtat i malaurat infart se’ns el endugué.

L’Oscar va néixer fa 77 anys a l’Argentina, concretament a Buenos Aires. Visqué la seva joventut a Mèxic (Districte Federal) fins que, a primers de l’any 1963, es traslladà a Barcelona. En la seva estada a Mèxic havia estat membre dels scouts d’aquell país i, per aquesta raó, un cop aquí contactà ben aviat amb el scouts d’Espanya, concretament amb l’agrupament Santíssim Redemptor. El Cap del “Grup” era, llavors, en Sebastià Saperas i el de la “Tropa” en Joan Charlez... ens recordava, en una trobada amb ell, el març de 2012.

El record que tenim d’en Oscar (cal pensar que quan la majoria de nosaltres teníem 14 o 15 anys als nois de 18 o 19 els veiem “molt grans”...) és el d’un xicot alt, ben plantat, seriós... que ens parlava meravelles sobre l’organització i recursos tècnics i materials dels scouts mexicans,... Un cap responsable però, alhora (segons recorden alguns dels companys més veterans com en Josep Lluís o en Llorenç,...) extravertit i amic de la gresca i el sarau... quan n’era el moment:

“Clan Oso Gris... somos buenos muchachos,

nunca a nadie queremos molestar,

però, si acaso nos incitan,

soltamos a OSCAR i el lo arreglarà...”

(Primera estrofa de l'informal himne del Clan d’aquella primera època que fa poques hores, en motiu d’aquesta inesperada notícia, en Llorenç ens ha recordat).

La majoria de membres del Clan Os Gris, l'any 1963.
L'Oscar, el Cap, al mig del grup

Detall

L'agrupament Santíssim Redemptor l'octubre de 1964.
 L'Oscar és l'abanderat al costat del pare Gamissans

A Barcelona en Oscar hi estudià medicina i ha exercit, com a metge, a l’Hospital de la Vall d’Hebron des del 1974 fins a la seva jubilació.

La capacitació i experiència escoltista d’en Oscar determinaren que l'octubre de 1963, fos un dels principals promotors i el líder triat per a posar en marxa dins l’agrupament una nova unitat –el Clan- capaç d’aglutinar i mantenir dins del Grup als scouts més ganàpies. Repte que assumí i aconseguí sobradament. Ell en va ser el primer Cap de Clan.

El mes d’octubre del 1964, cedí la responsabilitat de Cap de Clan a en Ramón López i començà a gestar –amb en Enric Ribas- la creació d’un nou agrupament escolta: el Moctezuma II , malauradament, de curta vida.

Sempre, d’una o altra manera, l’Oscar ha estat en contacte amb l’escoltisme -un dels seus fills ha estat dirigent de l’Agrupament Roland Philips i el mateix Oscar ha participat, periòdicament, en actes i trobades d’antics scouts.

Trobada-xerrada d'antics escoltes al local de l'agrupament Mas Guinardó,
 organitzada pels Scouts i Guies Adults de Catalunya - SIGAC. Maig de 2019.
L'Oscar és el segon a la dreta de la fotografia. (Foto SIGAC) 

Darrera trobada amb l'Oscar (a la dreta de la foto) en un Esmorzar de Forquilla del Clan Os Gris
 a Premià de Mar, el 4 de juny del 2019.

Tots, un dia o altre, arribarem al final de la nostra ruta: a aquell darrer  “final de pista” -un cercle i un punt al mig- que en BP comentava en el seu darrer missatge:

“... El camí autèntic per a arribar a la felicitat és fent feliç a l’altra gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat i, quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. Estigueu “sempre a punt” per a viure feliços i per a morir feliços, sigueu sempre fidels a la vostra Promesa escolta -àdhuc quan ja no sigueu nois- i Déu us hi ajudarà.”

El bon company i amic Oscar -tot i que tots considerem que encara no era el moment- ha arribat al seu “final de pista” fidel i complint aquest compromís. Ben segur que, amb el seu somriure murri, ens està esperant a l’Etern Campament.

Que la terra et sigui lleu, Oscar. El nostre més sentit condol a la família.

 

ELS BENEFICIS DE CAMINAR

 

La nostra darrera sortida Xino-Xano, el març del 2020, a la Penya del Moro 

La pandèmia amb les seves restriccions i, en alguns de nosaltres, d’altres problemes de salut ens han mantingut -per força- limitats en les nostres passejades.

Tot i així, sovint per prescripció facultativa, hem anat fent petites passejades pels respectius barris o, ja aprofitant les “escapades” de l’estiu, per la natura que envolta les nostres segones residències o els indrets on hem anat de visita.

I és que caminar, per la natura o -si no en tenim més remei- pels parcs, carrers i places de la ciutat, és un plaer i una necessitat vital per a molts de nosaltres.

Feia temps que, entre els vells documents que guardo a l’ordinador, tenia aquests apunts que -ara per casualitat he retrobat- i que, penso, poden ser interessants de reproduir al nostre Blog. El que hi diu ho sabem tots i totes, però no estarà de més recordar-ho.

Ben aviat, segur, tots plegats o en grupets (“bombolles”) més reduïts, podrem trobar la manera de reemprendre les nostres -en un o altre format- caminades “Xino-Xano”. No en tingueu cap dubte. 

Ens caldrà doncs, quan això arribi, no haver perdut "la comba" i estar ben entrenats... El qui avisa no és traïdor... he, he.

 

Els deu beneficis de caminar

Caminar ajuda a mantenir una respiració constant més saludable, millora la circulació sanguínia i ens ajuda a mantenir-nos en forma. Però també pot afavorir en el desenvolupament dels nostres sentits.

1.   És molt fàcil de practicar

És una activitat física bàsica pels humans, que ha permès alliberar els braços i poder aguantar objectes. Caminar és un comportament innat que s'adquireix progressivament de forma natural. I, en adults sans, és una manera excel·lent de fer esport i apta per a totes les edats. 

2.  Ajuda a respirar millor per oxigenar el cos

Quan es camina en un entorn agradable, aprenem a estar atents a la respiració, a fer-ho profundament i a notar com oxigenem el nostre cos. Mentre tot el cos es mou, l'oxigen arriba a través de la sang i dóna energia als nostres músculs, millorant la capacitat pulmonar i cardiovascular. D'altra banda, caminar permet gaudir de l'aire lliure.

3.  Millora la nostra condició física

Moltes vegades ens oblidem que caminar és bo per l'organisme. Ajuda a combatre malalties, millora el sistema immunològic, la densitat i la qualitat dels ossos, augmenta el flux sanguini i el nostre nivell d'energia, millora l'agilitat i estimula el creixement dels més petits. A més, preveu el desenvolupament de malalties metabòliques i cardiovasculars -com la diabetis i la hipertensió- i manté la funció de les articulacions. També és una de les formes de prevenir el sobrepès i l'obesitat. 

4. Estimula els sentits mentre gaudim de l'entorn

Quan es camina, s'aprèn a utilitzar els cinc sentits. Per exemple, olorar les flors, sentir l'aire a la pell i escoltar el vent entre les branques, completen la nostra experiència sensorial. 

5. Estimula el cervell amb els elements de l'entorn

Mentre caminem, també aprenem a conèixer d'una manera diferent els elements del nostre entorn, ja sigui urbà, semi urbà o rural. Estimulen la nostra creativitat i imaginació, descobrint tot allò que normalment no apreciem. Encara que es faci el mateix recorregut, sempre es poden descobrir nous aspectes, com la llum (que canvia en funció de l'estat del cel o les diferents hores del dia), la flora que és diferent segons les estacions de l’any o el moviment dels núvols. 

6.  Afavoreix a la cooperació i millora la comunicació 

Fer activitat física en família o en petits grups afavoreix aspectes com la cohesió familiar o de la colla, la comunicació i la interacció, així com la transmissió de valors com la perseverança, la cooperació i el treball en equip.

7. Ens fa sentir millor físicament i anímicament

L'activitat motora és necessària perquè un se senti bé. Després de fer esport, es tenen més ganes, més força i ànims per continuar les nostres activitats quotidianes. Caminar millora la sensació d'energia, l'autoestima, la capacitat de relacionar-nos amb les altres persones i de treballar en equip. En conclusió, ens ajuda a tenir una visió més positiva de les coses. Per algunes persones, un passeig també suposa una oportunitat per meditar i desconnectar. 

8. Ens relaxa i permet descansar millor

Caminar ajuda a reduir els símptomes físics de l'estrès. Afavoreix la relaxació de la musculatura i la ment, de manera que després el cos descansa millor i el nostre son és més reparador.

9. Ens ensenya a planificar

Aquesta activitat es pot convertir en un costum (això ho sabem prou bé el qui fem -millor dit, fèiem- les sortides xino-xano). No ens ho hem de prendre com una obligació, sinó com un plaer. Es pot preparar una sortida, tenint en compte els elements bàsics de la comoditat i seguretat com, per exemple, utilitzar el calçat adequat i la roba més còmode. També s'ha de tenir en compte que les primeres hores del matí i les de la tarda, són les més adequades per evitar insolacions i que tot l’any (procurant evitar el mesos de calor o fred més intensos) es d’agrair passejar per la natura.

10. Incorpora nous hàbits per compartir en família o entre els amics.

Finalment, caminar és una de les activitat saludables que es pot fer en grup i que permet difondre un estil de vida saludable. Si els pares transmeten als seus fills la il·lusió de fer determinades activitats físiques, com caminar, ho identificaran com a bons hàbits. Aquest tipus d’activitat afavoreix i estimula, així mateix, el plaer d’anar coneixent o descobrint nous indrets i anar potenciant i consolidant la companyonia en el grup.

Tots i totes ho sabem, a veure si aviat ho podem anar experimentant.

Salutacions i molts ànims !!!

ESMORZAR AMB PA AMB TOMAQUET

QUIM MONZÓ REVOLUCIONA TWITTER AMB EL QUE LI HA PASSAT EN UN BAR A L'ESMORZAR

 Quim Monzó sap d'obrir debats quotidians, els moderns en dirien "obrir carpetes". És un dels millors analistes de la realitat, de les rutines, de la vida. Segueix a La Vanguardia amb menys articles setmanals.

És independentista però no escriu sobre política, com Pilar Rahola. Escriu sobre el que vol. Ara que fa vacances de la seva columna al diari dels Godó, ha obert a Twitter, millor dit reobert perquè no es tanca mai, un debat terrible per la restauració catalana: el pa amb tomàquet.

Quim Monzó a l'Avinguda Mistral, TV3

Quim Monzó té dos pisos, el despatx on escriu i el pis familiar on ha residit sempre amb la dona i el fill. Quan no va al despatx esmorza als bars de l'Avinguda Mistral de Barcelona. Els que el llegeixen saben que aquell barri prop del Mercat de Sant Antoni és el seu.

El drama d'esmorzar un pa amb tomàquet en condicions és l'altra pandèmia. Cada cop n'hi ha menys que obrin un tomàquet de penjar, el suquin sobre el pa i hi aboquin sal i oli.

Escriu Monzó: "Primer matí al bar on esmorzo quan estic de vacances. Demano anxoves amb pa amb tomata. La tomata era d'aquella triturada amb minipímer i untada amb pinzell. Gresol de Catalunya, en deia Josep Pla". Parla de l'Empordà.

Tomàquet triturat fet passar per pa amb tomàquet

La diferència entre el pa amb tomàquet i tomàquet passat per la trituradora i escampat és abismal. Es nota la diferència a la vista o a la queixalada.

Molts bars economitzen aprofitant tot el tomàquet  al minipimer i la mandra de tallar i sucar. Per aixecar-se i marxar. Monzó no diu quin bar és: només diu quin bar enyora, el Bar Lalans, Av. Mistral, 44

L'escriptor afegeix que el del bar no era xinès sinó empordanès i que "Les anxoves haurien estat molt bones si no les hagués desgraciat la merda de tomata. Demà, entrepà de formatge amb un raig d'oli i sal al pa i avall". I que ell a casa escampa el tomàquet fins que només en queda la pell, ben sucat.

En poques hores Twitter s'ha omplert de comentaris solidaris amb Monzó i lamentant aquesta pràctica cada cop més sovintejada no només a Barcelona sinó a molts establiments de Catalunya. Monzó n'ha seleccionat i retuitejat uns quants:

-Això no és pa amb tomàquet, és una tragèdia.

-Jo sempre dic que no vull pa amb tomata, sols oli.

-Jo demano com un James Bond empordanès: "un entrepà d'anxoves, si us plau. El pa amb tomata fregat, no pintat".

-Potser seria hora que els bars especifiquessin amb un cartellet "untem els entrepans amb tomàquet de penjar acabat de tallar", com a reclam.

-Un cartellet que hi posés "Tomàquets friendly".

Quim Monzó al despatx, TV3

Quim Monzó s'ha passat hores en el debat fins que l'ha acabat "Me'n vaig a dormir, que demà tinc segon esmorzar i hi he d'anar amb energia, per si la cosa acaba a bufetades. Bona nit. 

A fora de Catalunya el debat ni existeix, el "pamtumaca" sempre, sempre, de pot."

Article de Marc Villanueva del 30 de juliol 2021, reproduït de EL NACIONAL.CAT 

LA TRAVESSA PER LA LLIBERTAT: UNA CAMINADA -A MIDA- AMB COMPROMÍS I SOLIDARITAT

 

LA TRAVESSA PER LA LLIBERTAT

El temps de presó et produeix una suma de sentiments complicada d’explicar. Se’n acumulen de nous cada dia i generen en mi una inèdita necessitat d’expressar-los i, sobretot, agrair-los.

Enyorança immensa a les persones estimades i al País. Vull tornar a trepitjar i recórrer aquest meravellós país que es diu Catalunya. Enyorança molt sentida quan hem estat a les llunyanes presons d’Estremera, de Soto del Real, de Valdemoro i de Zuera, però també durant tantes hores i nits tancat sol a la cel·la de Lledoners.

Gratitud. Em sento en deute permanent per tot el que s’ha fet per nosaltres, els presos polítics i els exiliats. Milers de persones heu esdevingut l’autèntic motor de la nostra força, coratge i esperança a dins a de la presó. Des de les infinites cartes plenes de sentiment i compromís, fins a les concentracions a les places de tantes viles i ciutats. Des de les grans manifestacions, fins al llaç groc a la solapa. Des dels Cims, Braçades, Refugis, Castellers o Kilòmetres, fins a les Marxes per la Llibertat i les aportacions solidaries. Des dels Músics per la Llibertat, fins als Amics de la Rotonda. Des del Col·lectiu Ales i Llums, fins a les cartes compartides de Navàs. Des del Bona Nit diari, fins als Cants per la Llibertat. Des dels Fem Taca d’Oli, fins als de La Tribu. Els de la Meridiana, els de les motos, els de la Plaça del Rei, el Col·lectiu Enriqueta Gallinat… Mai no us ho podré agrair com realment correspondria.

Compromís intacte. La presó no ha alterat ni una unça la voluntat activa de voler culminar de manera pacífica i democràtica el que vam començar l’1 d’octubre del 2017. Compromís actiu també per la plena llibertat de les persones que encara pateixen l’exili i la persecució d’una cúpula judicial que vol escapçar el moviment independentista a costa de trinxar els drets i les llibertats més fonamentals de tothom. Persones per les quals, ara, en sortir de la presó, encara m’hi sento més pròxima i compromesa.

És amb la voluntat d’expressar i correspondre aquesta suma de sentiments d’enyorança, gratitud i compromís que, ajudat per uns amics, encara des de la presó em vaig engrescar a preparar una iniciativa tan senzilla com sentida: vull travessar de punta a punta el país, de Portbou (Alt Empordà) a Arnes (Terra Alta) en diferents etapes caminant durant 15 dies.

Vull sentir de nou la pols dels camins i el tragí de pobles i ciutats. Vull xerrar amb tantes persones com pugui per fer-los arribar personalment el meu agraïment. Vull que ens conjurem per no defallir. Vull que ens refermem amb el compromís, malgrat les enormes dificultats. Vull reclamar la llibertat dels exiliats i de tots els represaliats.

Amb aquest esperit senzill i sense cap pretensió de protagonisme, totes aquelles persones que m’hi vulgueu acompanyar hi sereu benvinguts. Podeu ser-hi durant una etapa o durant tantes com desitgeu. Podem trobar-nos als punts de sortida, als punts d’ arribada o al llarg del recorregut.

Aquest és el sentit i l’esperit de la meva Travessa per la Llibertat: donar-vos les gràcies per tant des de fa tant !

Jordi Turull i Negre

 

Per a més informació cliqueu l’enllaç: https://travessaxlallibertat.cat/ on hi veureu el calendari de les diferents etapes i, al seu Blog, hi podreu anar fent el seguiment de la Travessa.

 

A VEURE SI, A PARTIR DE SETEMBRE, ENS PODEM TORNAR A TROBAR TOTS/ES PLEGATS/DES.

 

TOT INDICA QUE ENCARA TINDREM D'ESPERAR UNA MICA...

Quines ganes tenim d'anar a escampar la boira, fer alguna escapada per a conviure amb la natura i, especialment, tornar-nos a retrobar per a xerrar, riure i anar-nos posant al corrent de les "novetats" que hem anat gaudint o patint al llarg d'aquest darrer llarg any en que hem estat confinats.

Semblava que, amb l'increment de la vacunació,  ja ho teníem gairebé superat i, alguns, ja hi veiem "el final del túnel" i, fins i tot hem pogut anar a fer alguna petita i familiar escapada o visita a les nostres segones residències....  Però l'impacte de noves variants del virus, una certa obertura -entenem que alguns sectors econòmics ho estan passant molt malament-  en determinades activitats i (també cal dir-ho) una certa disbauxa i irresponsabilitat d'alguns col·lectius... ha provocat un nou i important increment de positius per la Covid.

Per això les autoritats sanitàries -en una mena de ball de la yenka: "Izquierda, izquierda, derecha, derecha... Adelante, detrás, un dos tres..."-  van recordant o introduint canvis en les mesures de prevenció:

Cal tornar a tenir en compte, diuen:

 La distància de seguretat.
 Posar-se la mascareta
 Netejar-se les mans amb freqüència
 Ventilar sovint els espais interiors
 Reduir la interacció social.

Tornem-hi !!!

Tant de bo, passat l'estiu, la situació millori i puguem reemprendre de nou les nostres trobades.

Fins que això arribi, caldrà tenir paciència, ves quin remei...!!!. 

Anirem "pentinant el gat" per mitjà del Blog. Animeu-vos, doncs, a anar-hi explicant les vostres activitats, opinions, records i aventures. Potser, això ens ajudi i contribueixi a que l'espera no sigui tant llarga...

Passeu l'estiu el millor que pugueu i sobretot: Cuideu-vos força !!!.

El Balandrau

 L'Elena i el Balandrau

Arran del post d’en Pep “Deu anys de campaments” publicat el 2 de maig en el nostre blog, vaig fer un comentari el dia 13 demanant ajuda per rememorar una travessa de la que recordo només l’itinerari Nuria – La Molina.

Doncs bé, no he tingut èxit en el intent, però heus aquí que en comptes d’això, el Clan ha guanyat un relat extraordinari ple d’emoció i que be molt a tomb el mateix dia que TV3 emet el documental “Balandrau, Infern Glaçat”.

L’Elena Iniesta ens ha tramès les seves emocions d’un dia i una nit que va acabar bé però que podia haver acabat molt tràgicament. Aquesta és una sortida que va fer al Balandrau amb el seu germà i en Ferran molt probablement el 1970. És veritat que les condicions meteorològiques no van ser tant extremes com les varen patir les víctimes del Balandrau, però el perill va ser el mateix.

Us deixo amb la prosa inquietant de l’Elena tal qual sense tocar punt ni coma, que vaig rebre ahir mateix.

 

<<Bé nois ja m’hi poso a la feina!

 Aquesta sortida va ser pensada com per aprofitar de la manera que a tots tres (Andreu, Ferran i jo mateixa) en agradava, dos o tres dies (no recordo bé) entre dates de empatx familiar de les festes nadalenques. Devia ser o entre acabar les classes i el Nadal, o entre aquest i Cap d’Any o entre Cap d’Any i Reis. Finals de desembre o principis de gener. Any? 69, 70?

Vam anar en tren a Ribes de Freser. I la idea era arribar a dormir al refugi de Coma de Vaca. Però la pujada va ser molt més lenta del que havíem programat perquè va baixar tant la temperatura que la neu va començar a glaçar-se i havíem d’anar amb molta més cura.

Vam arribar al coll que ja el sol s’havia amagat. Mirant el plànol penso que podria ser el coll dels Tres Pics. Allà la neu era ben gelada i en Ferran “el prudent” , “l’assenyat” va voler fer un tempteig de la situació  baixant una mica pendent avall. I el vam veure desaparèixer lliscant . Per sort portava el piolet i el va poder clavar.

Després d’això vàrem decidir que no ens podíem moure de la collada i que hauríem de passar la nit allà dalt.

Feia molt, molt de fred i en aquell moment es van posar en marxa tots el coneixements apresos de revistes, de cròniques muntanyenques, documentals, xerrades amb els amics sobre supervivència a l’alta muntanya.

Primer havíem de fer un bon sot on cabéssim els tres, amb un parapet que l’envoltés per protegir-nos.

A continuació havíem de posar-nos  a sobre tota la roba que portéssim.

Vam buidar les motxilles i les vam posar al fons del sot per aïllar –nos en el possible de la fredor del gel.

Ens vam ficar allà dins molt molt juntets, a dins dels sacs de dormir. I vam prendre la decisió de no dormir-nos en tota la nit doncs sabíem que un signe de congelació era que l’afectat es dormia. Ves a saber les bestieses de que vàrem parlar, les cançons que vàrem cantar, els acudits que ens vàrem explicar... Una nit és molt llarga. Tan llarga que mica en mica no vàrem poder evitar la son. Quan no s’adormia un, s’adormia l’altre. Ens anàvem avisant  però al final tots tres  vam quedar adormits.

Aquí he de dir que vaig tenir una d’aquelles vivències que es queden amb tu per tota la vida.

I aquesta va ser començar a sentir la llum i la escalfor del sol que sortia sobre les muntanyes i que ens acaronava. Ens va portar la VIDA ! Quina dolçor, quin agraïment , quina meravella!!

I nosaltres allà dalt per sobre les valls, les serralades nevades. I junts els tres sans i estalvis.

Quan la neu ja era tova vam baixar cap el Refugi de Coma de Vaca que aleshores era un lloc de mala mort. Després del fred que ja havíem passat no ens vam veure amb cor de passar una altra nit en condicions extremes. Així que vam baixar per les Gorges del Freser fins a Queralbs. 

En aquell moment  la nostra sensació era de d’haver viscut uns altres moments  fantàstics a la muntanya els tres junts. Els tres érem una colla  que fèiem molta pinya, que teníem molta complicitat, moltes ganes d’estar junts i que ens estimàvem. Érem AMICS amb majúscules. Es clar que amb l’Andreu i el Ferran això no era gens difícil.

EPÍLOG.

Una setmana més tard vaig anar a missa (ja feia jo aquestes coses encara en aquells anys) a una església que hi ha al passeig Sant Joan cantonada Consell de Cent potser?  Devia ser algun dia d’aquelles “festes de guardar”  Perquè si no jo no hagués estat per aquells barris de la tieta. I el sacerdot va fer una dedicatòria de la missa per uns nois que havien mort a les Gorges de Freser pel fred i la neu. Allà vaig ser conscient de com  hagués pogut acabar lo nostre.

I vaig plorar i plorar.>> 

 Elena Iniesta

 

 Transcrit de un correu electrònic rebut per mi ahir 18 de maig de 2021