CRÒNICA DE LA 75ena SORTIDA XINO-XANO

Pont de Can Gras d'Avall sobre la Riera de Canyes

CAMINADA MATINAL PELS SERRATS, 

SOTS, RIERES I MASIES DE 

SANT PERE DE VILAMAJOR

A ¼ de 10 del matí ja érem tots els “caminaires” a la plaça que hi ha sota del campanar de Sant Pere de Vilamajor. Hem aparcat els cotxes en aquesta mateixa plaça. No ens fa un bon dia, la boira –confiem que matinera- ens ha anat acompanyant durant tot el viatge pel Vallès i continua present en aquestes valls de sota el Montseny. Però no ens plou.

L’esmorzar.- Decidim fer una mica de temps per a que el dia i la boira s’aixequin. Avui cap de nosaltres ha portat el “termo” amb el cafè –el vi, les olives, les “gotes” i tots els altres complements, si- i a fe de Déu, amb aquest temps gris, fresc i humit, coincidim que els cafès, tallats i cigalons, son imprescindibles. Després d’un ràpid i unànime consens ens dirigim, per a esmorzar-hi, al bar-restaurant “Can Pau” –fundat el 1918- que veiem en un racó de la plaça. El local és molt agradable i un dels nois que l’atenen ja hi està encenent la llar de foc... comencem molt be la jornada. Mengem els entrepans amb les olives, els fruits secs i, avui, bombons de xocolata. Amanim l’esmorzar i la curta sobretaula amb les primeres converses i rialles... i sortim –ves quin remei !!-, de nou, al carrer.

La caminada.- Tips, tindríem de veure la jornada amb un altre color però no, el dia continua mig tapat, embromat i rúfol. Passen uns minuts de les 10 del matí i comencem la caminada.

No aprofundirem, per a no repetir-nos en els detalls, l’itinerari d’aquesta excursió –molt precís i detallat a la CRIDA de la 75ena Xino-Xano- sí, però, que hi anirem afegint alguns comentaris puntuals que, segurament, el complementaran. Com que hem estat atents –les portàvem impreses en uns fulls-  a les exactes indicacions del recorregut, no ens hem perdut. I això que, un parell de cops,  ho hem intentat... !!!.

Des del mirador de la Creueta avui, clar, la única vista que veiem sobre el poble és un bassal –no, un mar...- de boira.

Baixem al Sot Sord i al sortir-ne, després d’una curta pujada, ens sorprèn –entre neules, com en una pel·lícula de por- la visió del majestuós Roure Gros. El gruixut tronc i el gran, fosc i despullat brancatge, retallant la grisor del cel, impressionen. Alguns abrasen la vella soca per a carregar -o descarregar- energia, d’altres contemplen –en silenci- aquella mena espectre o fantasmal aparició i, uns pocs, en fan algunes fotografies.    

El Roure Gros

Passem per Can Mets i Can Bacs, dues masies veïnes. Aquesta darrera molt antiga –està documentada des de l’any 1.148-, el 2014 va ser restaurada amb força gust. Està molt ben conservada i te una porta –d’inspiració modernista- força interessant. Ens hi estem una estoneta badant i fent fotografies.

La porta i la caseta de l'entrada de Can Bacs

Can Bacs

La “boira pixanera” ho va mullant tot, produint curiosos i, fins i tot, artístics efectes que no deixem de fotografiar.

Hola, bon dia !!!. Avui no us heu perdut ?...

Passem pels Quatre Camins, un creuament on, en realitat, hi conflueixen o en surten cinc pistes. Agafem la que porta l’indicador de “Can Panxa” i que s’enfila, suaument, pel mig del bosc. Comencem, en aquest punt, la travessia de la Serra del Secà. La pista, de molt bon caminar, va carenejant planerament, només amb suaus pujades i baixades, al voltant dels 350 m d’alçada. 
Al passar pel costat d'una nova i bonica casa que trobem al costat del camí, ens surt a saludar un dels seus estadants -de quatre potes-: cal dir que és molt manyac i sociable. 

Elena, en que o en qui penses.... ?

Llàstima que el temps no ens acompanyi amb un dia més clar i seré, si així fos, veuríem, als nostres peus, la vall de Cànoves -amb les seves urbanitzacions- i, al fons, el massís del Montseny amb el Tagamanent i el pla de la Calma.

Can Gras d'Avall

Passem pel costat de les construccions i la bassa de Can Gras d’Avall, magnífica masia, del segle XVI, de dos pisos i un barri tancat amb xiprers de tanca i un filat electrificat -segurament per a impedir-hi l’accés de tota mena d’animals (de quatre i de dues potes)-. Dins el clos hi veiem corts, pallisses i ben assortits i cuidats horts. La casa està molt ben situada, ja que disposa de molta aigua, envoltada de camps amb un ric sòl i al costat de la principal via de comunicació entre la muntanya i “El Pla”.

Quan el camí passa paral·lel a la Riera de Canyes –nom que pren la riera de Vilamajor en aquesta zona- ens criden l’atenció uns alts pilars, sobre la llera, que suposem podrien ser les restes d’un antic canal o aqüeducte.

Al poc passem pel Pont sobre la Riera de Canyes. Abans de la dècada dels 50 del passat segle, la comunicació entre el nucli de Sant Pere, el barri del Pla i Can Gras d’Avall es feia per una passera que travessava la riera. El torrent, en aquest punt, passa molt baix respecte el pla del camí, per això calia fer unes fortes baixada i pujada per traspassar-la. El cap de família de Can Gras, un home ja gran, patia molt quan li tocava travessar la riera per la passera, maleint-la sempre. El seu fill, l’hereu, va decidir construir aquest pont i el va dedicar –com podem llegir en un aplacat de rajoles que hi ha en un dels seus costats- al seu pare, el qual va morir al cap de poc. Un bonic –i molt pràctic- detall. Llàstima que l'avi no ho va poder gaudir gaire !!!.

El pont de Can Gras d'Avall sobre la Riera de Canyes

Detall de la barana del pont 

La dedicatòria

Continuem la ruta agraint, en cada creuament de camins, les precises explicacions de l’autor de l’itinerari. Passem per davant de Can Saltimbanqui, un modern i curiós nom per a rebatejar la casa nova (del 1960) de Can Vidal del Puig, gran masia amagada i tancada per vegetació, altes portes i murs, que deixem a l’esquerra. El dia, sembla, es va aclarint i la boira ha anat desapareixent. 

Rètol de Can Saltimbanqui

Després d’una suau pujada arribem a El Collet, important cruilla de quatre pistes. Mig amagada a la nostra dreta, sota del camí, hi ha una gran bassa on, sorprenentment, hi veiem volar –amb el seu fosc plomatge-, lluny de la costa, el que sembla un corb marí. La nostra experta en ocells, l’Elena i en Pedro –que també hi entén-, ens confirmen que efectivament ho és. Tot i que son aus de litoral, sovint, alguns exemplars nidifiquen i colonitzen espais aquàtics de l’interior, ens diuen. Misteri resolt. Quantes coses aprenem en les xino-xano... !!!.

Assortit de molses...

Passem per dalt la carena, per un lloc que anomenen els Erms d’en Vidal. A la nostra dreta ens crida l’atenció, al fons d’una gairebé vertical pendent, el Sot dels Erms cobert d’ una espessa vegetació i un frondós bosc. Llàstima que la facilitat i la proximitat de la cómoda pista, ajudi a que alguns "porcs" (de dues potes) hi aboquin runes i deixalles. Confiem que la mare natura ho pugui anar amagant i paint... tot, tot i tot.

Al cap de poc arribem a Els Tres Termes -punt de confluència de tres dels set veïnats que te aquest municipi: el Pla, les Canyes i el Sot de l’Om-. La pista continua, planera, pel mig d’un bosc de pins amb alguna alzina i roure. Ens crida l’atenció, tot i ser espais relativament oberts, la gran quantitat de molses que veiem a les vores del camí. La Conxita ens fa veure la seva diversitat: “aquesta, és molt més antiga... i aquesta altra, és d’un gènere o espècie posterior...”, el que dèiem, les sortides xino-xano son la nostra “universitat” i el comú espai d’opinió i debat, el nostre “parlament” !!.  

Fins ara hem anat passant pel capdamunt de tres de les serres que, com els dits d’una ma, surten del pla on hi ha el nucli de Sant Pere de Vilamajor: la Serra del Secà, la Serra dels Erms i, ara, baixarem de la Serra d’en Sunyer. La pista, amb força pendent, descendeix cap el veïnat del Sot de l’Om nom que pren, en aquest indret, la capçalera de la Riera de Vallserena. Des d’aquest punt, com un quadre, tenim –ara si- una espectacular visió del Montseny, amb el Puig Ses Olles i el Turó de l’Home nevats. Quedem bocabadats i, clar, hi fem un munt de fotografies. 

Quan som a baix la vall, passem gairebé a tocar i per sota de El Vilar, un vell i gran mas ara –aparentment- en desús i deteriorant-se.

El Vilar

La riera (seca) de Vallserena

Som a la Vallserena, una plàcida vall que neix als peus del Turó de Sant Elies -privilegiat mirador, de 1001 m d’alçada, sobre el Montseny i les valls  del Tordera (algun dia hi tindrem d'anar... !!)-. La nostra ruta transcorre pel costat de la Riera de Vallserena, que normalment te el llit sec. La vall, realment, es veu un indret tranquil i serè.
El camí asfaltat, per on anem, marca el límit entre les parcel·les –unes edificades i d’altres encara verges- de l’ urbanització que porta el nom de la vall -per un costat- i la zona , encara, agrícola i rústica -per l'altre-. Si mirem a la nostra dreta anem veien camps, masies i zones de bosc: Cal Gol del Bosc, Cal Gol Nou, Can Tona... mentre que, a l’esquerra, hi predominen els espais, més o menys, urbanitzats.

Arribem a un creuament d’on surt un ample vial asfaltat que, per l’ urbanització de la Derrocada, porta a Sant Pere de Vilamajor. Quan som a l’alçada del torrent de l’Abellar, creuem aquesta mena de carretera i paral·lels al sec torrent, prenem una pista de terra que ens portarà dins de l’ urbanització. Sense deixar el carrer “Sant Bernat”, primer pujant i després planejant, arribem a la “Plaça del dret a Decidir” de Sant Pere de Vilamajor on hem començat la caminada. 

Placa commemorativa a la "Plaça del dret a Decidir"

El recorregut total de l'excursió d'avui a sigut de 10,24 km i, en el mateix hi hem emprat –passen pocs minuts de 2/4 de dues-, amb pauses i aturades, 3h 30’. 

El dinar.-Agafem els cotxes i ens dirigim a Sant Antoni de Vilamajor per a dinar-hi.

Sobre les dues del migdia, arribem al restaurant “El Refugi”, on ja hi tenim la taula parada. Avui, els “caminaires” hem estat els primers en arribar.

Anem prenem lloc en la llarga taula, deixant-ne per als qui només venen a dinar: els “dinaires”.

Quan ja hi som tots -i totes- demanem les cerveses i, desprès d'"estudiar" el variat menú, els plats escollits. 

El primer que ens porten -inclòs en el preu- son unes llesques de pa de pagès torrat, amb tomàquets, alls, oli, sal i olives trencades. I els porrons de vi. Després aniran venint els primers i els segons plats. Cal reconèixer que el dinar i el preu son més que correctes.


Fem algunes fotografies, agafant “in fraganti” a algun dels comensals i de tot el grup, en plena "feina".

A les postres i a la sobretaula, amb “lo caloret” del dinar, les converses es van animant. Aprofitem per agrair a l’organitzador, en Llorenç, la proposta i la preparació de l’excursió i celebrem que, en aquesta ocasió, tampoc ens hem perdut (no serà per falta de trencants, creuaments, pistes i camins... !!!). Els qui valem, valem... he,he. 

Ens fem la foto de grup, en una de les escales que hi ha a l’entrada del restaurant, i ens acomiadem fins a la propera activitat o sortida.

El comiat (hi falten en Josep Surdé, que ja havia marxat i en Pepe Luí, que fa la foto)

La 76ena Xino-Xano, recordeu, serà el dijous 2 de març. En Joan Miquel ens diu que, en aquesta ocasió, l’organitzador serà ell.

Fins llavors, doncs.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Enric, Joan Miquel, Josep Lluís i Pep.