UN ANY DE SORTIDES XINO-XANO

PRIMER ANIVERSARI I QUE PER A MOLTS ANYS MÉS HO PUGUEM CONTINUAR

El novembre de l’any passat encetarem, a partir d’una proposta d’en Joan Simarro, les Sortides Xino-Xano. Es tractava de fer una caminadeta, més lúdica que esportiva, una vegada al mes; com quan érem més joves. La iniciativa, vista amb la perspectiva d’un any, penso que ha estat molt positiva i engrescadora. Fem-ne, si m’ho permeteu, una mena de balanç.

Hem fet, de novembre a novembre, onze sortides. Amb un total de 123,45 quilometres caminats i salvant un desnivell total de 2.917 m. L’excursió més llarga va ser de 14,2 km (de Canet a Sant Pol per la Creu de Canet) i la que tenia un desnivell més gran arribà als 550 m. (el Castanyer Gros de Cànoves). Hem menjat (a l’hora de dinar) en deu restaurants diferents, amb uns menús que, de mitja, han costat uns 13 euros per cap i en una ocasió el menjar ha estat de motxilla. El nombre d’assistents ha oscil·lat entre el mínim de 7 i el màxim de 10 persones (la mitja dona 8,45). En cinc d’aquestes excursions hem fet servir el transport públic (tren o autobús), mentre que en les sis restants el mitjà utilitzat han sigut cotxes particulars. No ens ha plogut mai, excepte una petita remullada –al final de l’excursió- en la que efectuarem per la Carretera de les Aigües. Un encert ha estat el fet de responsabilitzar de la proposta i coordinació de cada sortida, per torn, cada cop a un dels assistents; això ens ha permès compartir i conèixer diferents estils, indrets i sensibilitats.

Fins aquí les, fredes però il·lustratives, dades estadístiques. No ens podem queixar. No ens ha anat gens malament. El balanç “tècnic” penso que ha estat bo i satisfactori. Fins i tot, sense perdre el to lúdic, alguna d’aquestes excursions –per a tots- a suposat un repte esportiu. Una “posada en forma” que hem experimentat, tots i cadascun de nosaltres, a mesura que el calendari de sortides anava avançant. Ja ho diu una màxima excursionista: “Un dia de senderisme equival a una setmana de salut”. Certament, al llarg d’aquest any –si això es cert- hem acumulat quasi tres mesos (11 setmanes) de salut. I a fe de Deu que ho hem notat !!!. Tots estem un pel més àgils, més forts i més sans !!!. Així que continuarem prenent d’aquesta “medicina”... mentre el cos aguanti !!!. Tenim perspectives d’anar augmentant la “colla” amb nous companys i companyes que, per raons diverses, disposaran de temps lliure entre setmana.

I es que, concloent, ens les Sortides Xino-Xano, caminem, gaudim de la natura, xerrem, riem, mengem (amb coneixement), bevem (amb més coneixement, encara), fem cultura, esport i salut,... Però, per damunt de tot, ens ho passem d’allò més be en un ambient de franca amistat i companyonia.

Que per a molts anys més ho puguem continuar fent !!!!.

SORTIDA DE TARDOR 2010

MONTSIÀ: MAR I MUNTANYA

Bon temps, magnífics paisatges, exel·lent allotjament, cuina tradicional i de qualitat, transport segur i còmode, tot dins del pressupost (fins i tot un pel menys) i - no cal dir-ho, però "perdoneu, algú ho havia de dir..." - amb una inmillorable companyia!!!

Així m'atreveixo a resumir el que ha estat aquesta Sortida de Tardor.

Fem-ne, per a la Historia, una breu ressenya/comentari.

Direm. per començar, que un dels objectius de les nostres ja tradicionals sortides de cap de setmana de Primavera i de Tardor, és a més del d'anar "regant" la nostra amistat, el de fer un "tast" sobre algún lloc, comarca o territori per tal de coneixer - i en molts casos descobrir - els seus paisatges, la seva gent, el patrimoni natural i històric, la gastronomia, l'artesania i productes propis,... trobar-li el gust per a tornar-hi, si és que ens ha agradat, en un altra ocasió o, també, el d'anar coneixent (i coneixer és un primer pas per a estimar) tots els racons del nostre país. Certament sense tenir d'anar molt lluny, tenim a casa nostra entorns meravellosos.

En aquesta ocasió, la comarca escollida ha estat el Montsià i el cap de setmana l'hem aprofitat com segueix:

Divendres 22.- Sortim de Barcelona, a les 5 de la tarda, en els tres "tot terreny" i els 12 membres que formem part de la expedició, arribem a Sant carles de la Ràpita, aproximadament a l'hora prevista, a quarts de vuit del vespre. Ens registrem i allotgem a l'hotel "Llansola" i per a fer temps fins a l'hora de sopar, fem una primera passejada per Sant Carles fins l'Esglesia Nova, el Passeig Merítim i l'urbanització que hi ha camí del Far. Després de sopar, bo i ben presentat, alguns - els menys cansats - s'arriben fins a la Plaça Porxada i el Port Nàutic.


Dissabte 23.- Després d'esmorzar ens disposem, d'acord amb el programa, a recórrer el Delta de l'Ebre. Comencem la ruta pujant al Mirador de la Torreta - antiga torre de guaita - des d'on podem contemplar, per un costat, la vila de Sant Carles a vol d'ocell i la gran extensió del Delta i, per altra banda, els Ports, la serra del Montsià i les terres de l'interior.


Continuem, després, cap a Deltebre i, des d'aquesta població, fins a la Platja de la Marquesa. L'intenció és arribar fins a la Punta del Fangar, però un cop de mar - la setmana passada - s'ha emportat el camí que hi mena. Conformats amb la vissió de la gran quantitat d'arrossars (grocs i daurats, amb reguerols de fang, palla i aigua, un cop segats) ens dirigim vers la desembocadura de l'Ebre: El Port Nàutic de Riumar i l'illa de Buda, fent una caminada d'uns 4 Km fins el Muntell de les Verges (on comença - o segons ho miris, acaba - el camí de Sant Jaume que, resseguint el riu, arriba fins el nord peninsular). Travessem el nou pont que uneix Deltebre amb Sant Jaume d'Enveja i pel mig, sempre, d'arrossars i d'un bon guirigall de camins (algun d'ells ben ple de crancs) continuem fins a l'estany de l'Encanyissada on ens esperen, al restaurant l'Estany, per a dinar.



Aquí si que l'apat és netament autòcton: Degustació d'anguila fumada i en suc, de fua d'ànec, d'ous de tenca, d'ortigues de mar i musclos a la marinera; Arròs negre, arròs seixat (rossejat) i fideuada i, per a rematar-ho, ànec trossejat amb alls i bolets. Després de dinar es fa necessari una passejada per la Casa de Fusta, l'observatori d'aus i la gran barraca on hi ha instal·lat un dels Centres d'Informació del Parc.

Per la tarda la ruta ens porta, pel Poble Nou del Delta totvorejant l'estany de la Tancada, - amb algúns flamecs - fins a la platja dels Eucaliptus on, amb els cotxes i circulant gairebé arran de mar, arribem a la Barra del Trabucador, estret corredor de sorra amb el mar a un costat i la badia dels Alfacs a l'altra, que ens porta fins a la Punta de la Banya. En aquest lloc, capitanejats per en Joan Miquel i el seu "Terrano", tenim l'oportunitat de fer la B.O. del dia: Treure de la sorra, on s'havia embarrancat, el cotxe d'uns amoïnats nois. El final de la tarda ens agafa en aquest lloc i mentre uns passegen per la platja buscant petxines... els més "valents" s'arriben, tot costejant i en un recorregut total d'uns 5 Km, fins el mirador de la Reserva Natural. El panorama des d'aquest indret i en aquella hora del capvespre, amb la posta del sol sobre les salines de la Trinitat, és impressionant. Ja fosc, retornem cap a Sant Carles, a sopar (semblava que no tindríem gana, però tots hi fem un bon paper) després, alguns a fer la passejada nocturna i a dormir.

Diumenge 24.- Avui, l'excursió és cap a l'interior vers la Reserva Natural de les Fagedes dels Ports. Sortim després d'esmorzar, de liquidar els comptes amb l'hotel i de comprar els típics "pastissets", una mica més tard del previst. Un cop a la Sénia, ens adrecem al Centre d'Informació del Parc Natural dels Ports a cercar informació actualitzada sobre la ruta prevista. En principi, sembla que no hem de tenir problemes. Al arribar al pantà d'Ulldecona, coincidim amb una trobada de

col·leccionistes de cotxes d'època, travessem - per un pont - l'embassament i ens desviem, per una pista, cap el Barranc de la Fou. Com el seu nom indica és un congost encaixat i estret que acull la capçalera i el naixement del riu Sènia. La vegetació de ribera i mediterrània, al començament, va canviant a mesura que pugem per boscos de pi negre, primer, i de pi roig, després fins a dominar, a les zones més humides i altes, les fagedes (les més meridionals de la Peninsula Ibèrica i, possiblement d'Europa). Després de passar per l'Àrea de lleure de la Fou i la Font del Teix, amb impressionants i verticals parets i cingles de pedra, a banda i banda, (algunes amb formes d'agulla, o d'altres com "Lo Catinell" o el "Pont Foradat" amb formes ben originals) arribem, recorreguts 12,5 Km de pista, a un lloc - tancat - on hem de deixar els cotxes.

El panorama, des d'aquest punt, sobre el barranc i la vall és espectacular. Continuem, a peu (uns 4 Km. en total) fins el Faig Pare (un arbre monumental de 250 anys, situat en un bonic racó de la fageda que en aquesta època ens comença a mostrar tota la seva gamma de colors, des del verd pàl·lid fins al bru més intens). És un arbre de conte de fades.

L'indret, amb altres arbres de faig, teixos, grèvols, boixos i moixeres ens porten una visió dels boscos boreals i un naturalista, caigut del cel en aquest lloc, mai no pensaria que és a Tarragona. Fem les fotos de rigor i, ja de baixada ens arribem fins el Pi Gros (un altre arbre majestuós, la pinassa més grossa de Catalunya i, possiblement, de l'Estat; té 4,60 m. de volta de canó, un diàmetre d'1,78 de mitjana i 33 m. d'alçària. Se li calcula una edat de més de 700 anys - que correspondria al temps de Jaume I, de Ramon Llull o del començament de les obres de la catedral de Barcelona - . Es diu que l'arbre feia de fita entre finques i per aquest motiuha estat sempre respectat); noves fotos i, ràpidament, retorn fins el punt on hem deixat els cotxes. Reprenem el camí de retorn per la mateixa pista, ara podem contemplar el Barranc, les seves parets i la vegetació des d'un altre angle diferent al de pujada.

Fem tard per al dinar, per tant deixem per un altre ocasió la visita al Convent de Benifassà i ens adrecem, de dret a Alcanar on ens espera el dinar. Arreu hem trobat gent amable i acollidora, a dos quarts de quatre de la tarda ens entaulem. La Rosa, mestressa i cuinera de "Can Bunyoles" ens espera amb un somriure i el seu "Menú de Festius":

Primer, uns entrants i pop amb "faves", després un "timbal" de pasta fullada farcida de fua d'àneci, per acabar, un llenguado amb llagostins. Els plats i, pot ser l'hora fan que a tots el dinar ens sembli un regal del cel.

És mitja tarda, però se'ns fa necessari estirar una mica les cames i per això, ens dirigim al port de les Cases d'Alcanar on, en mig de bromes i rialles i després de fer la darrera - fins el moment - foto de grup, ens acomiadem fins la propera trobada abans de reprendre el camí de retorn a Barcelona.

Tal com dèiem al començament: Una Sortida de Tardor 2010 brodada!!!




Text: Pep Arisa

Fotos: Joan Simarro, Pep Arisa, Lydia Ferré, J.M. Cortés

CRIDA A LA 11ena. XINO-XANO.

ANEM A LA ROCA FORADADA DE CORBERA, UN DELS MILLORS MIRADORS DEL BAIX LLOBREGAT

Data.- Dijous 4 de novembre

Tipus d’itinerari.- La proposta per aquesta sortida, surt del poble de Corbera de Llobregat, i ens porta fins a la serra de Les Canals. Al llarg de la ruta hi trobem, al mateix Corbera, l’església de Santa Maria (amb les talles de Santa Magdalena, de la Mare de Déu de la Llet i el Retaule del Roser), algunes masies típiques (Les Feixes, Can Planes i la Torre d’en Guillermo) i interessants accidents geogràfics (Cinglera del Calaix i la Roca Foradada). En arribar a la Roca, des d’una terrassa natural-mirador, es gaudeix d’una espectacular vista panoràmica sobre el Baix Llobregat. Tot i ser un recorregut per una zona propera a Barcelona i força urbanitzada, el pas per espais rurals i naturals i les vistes sobre el Baix Llobregat fan recomenable aquesta sortida.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és d’uns 12,5 km. per pistes i corriols. El desnivell és de 360 m. Hom calcula 1h 30’ per a pujar des de Corbera fins la Roca Foradada i menys d’una altra 1 h 30’ de baixada. Al nostre ritme, xino-xano, l’excursió no presenta cap dificultat.

Equip necessari.- L’esmorzar (entrepà i/o fruita segons es vulgui). En Pep portarà la bota de vi i, segurament, en Pepe Lluís el cafè i les "gotes". Roba i calçat adequats al lloc i temps. Bastons. L’aigua que es cregui que hom necessitarà per a la caminada, l’esmorzar i el dinar. Barret i protecció solar.

Dinar.- En aquesta excursió dinarem de motxilla, com en el vells temps. Carmanyola o entrepans el que cadascú porti. Diuen que no plourà, per tant no hi ha perill de mullar-nos. En Pep ja portarà la bota ben plena...

Lloc i hora de trobada.- El desplaçament el farem en cotxes. En principi, els lloc de trobada son per al grup 1: Lepant-Travessera (a les 8h 15’) i per al grup 2: Aparcament del Nou Hospital de Sant Pau (a les 8h 15’). A les 8h 45’, els cotxes ens trobarem a la Diagonal, davant l’Escola d’Econòmiques (on quedarem per a la passada Sortida de Tardor).

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar, podeu posar-vos en contacte, abans del dia 3 de novembre, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano o be directament amb en Llorenç que és el coordinador d’aquesta sortida. Més que res per tal d’organitzar el transport en el cotxes.

ESTEM D’ENHORABONA, LA SERRA DE COLLSEROLA JA ÉS PARC NATURAL

Diu la nota d’agència: “El Govern de la Generalitat ha aprovat aquest dimarts(dia 19 d’octubre) el decret que declara la serra de Collserola com a Parc Natural. Es tracta d'un parc amb una extensió de 8.259 hectàrees, distribuïts en nou municipis, i inclou dues reserves naturals parcials que tenen una protecció superior. El conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, ha destacat la singularitat d'aquest parc natural, perquè està envoltat per 3 milions d'habitants. La delimitació definitiva inclou la polèmica zona de Torre Negra, a Sant Cugat del Vallès, propietat de Núñez i Navarro, que ha portat aquesta qüestió als tribunals. Baltasar ha dit que aquesta inclusió no implica cap compensació per part de la Generalitat.”

Tots els qui vivim a la vora d’aquesta serra estem d’enhorabona. Sembla que aquesta mesura conservacionista mantindrà com a mínim “que me quede como estoy” aquest pulmó verd de l’àrea metropolitana barcelonina.

Fa pocs dies hi vàrem fer una sortida, precisament passarem per la finca de La Torre Negra que ara, amb aquesta nova consideració dels terrenys, segurament, es salvarà de l’especulació immobiliària.

Penso que estem davant d’una molt bona noticia. Que així sigui.

Crònica de la desena edició de les sortides Xino - Xano

10a. Sortida XXB (Per boletaire)

Dijous 7 d'octubre, 10 hores del matí, una bona colla de "xino-xanaires" carrega piles, amb un bon esmorzar, a la plaça de La Nou de Berguedà. Sota el sol i l'ombra d'un bonic lledoner, els entrepans fan via amb l'ajut de la bota que circula de mà en mà i de galet en galet.

Després el recordatori a l'hostal, on hem de dinar, per tal que a les dues ens tinguin la taula parada, car arribarem amb gana.

El "safari".- Agafem els cotxes (no és qüestió de perdre temps...) i encetem camí vers els boscos que, més amunt del poble, s'enfilen pels contraforts de la serra del Catllaràs. En un punt que per prudència boletaire, no desvetllarem deixem els vehicles i, tot seguit, comencem la batuda.

Armats amb cistells, bosses i, el més optimista, amb una caixa de les de posar fruita... ens repartim en colles de dos (per allò d'ajudar-nos, si en trobem de grossos o de fer-nos companyia, si no en trobem cap...).

D'entrada, no gaire lluny del camí, trobem un parell de rovellons... sembla que la cosa promet. Cal precisar que de la colla que som (sis "nois" i quatre noies), dos son veritables negats en el tema, quatre coneixen "algúns" bolets i els altres quatre tenen una certa experiència - que va de l'aprovat al notable - en qüestions micològiques (que és la ciència que estudia, no els micos, sinó els bolets).

Amb aquestes perspectives, després de més de tres hores de recerca/cacera, el resultat és fàcil de deduir. Alguns cistells mig plens de bones "peces" (rovellons, pinetells, llenegues, fredolics, xampinyons, peus de rata, cames de perdiu, algún cama sec...), d'altres amb algúns (més aviat pocs) exemplars coneguts i finalment - els menys experts - sense rés o, com en Pep, amb aqueslls bolets "que - segons ell - no tenien mala pinta...".

Un dels nostres millors boletaires fins i tot troba una espècie no catalogada. Que després de llarg debàt vàrem definir: Boletus plàstiquae aillantus que, segurament, revolucionarà científics, urbanites i camperols.

Un moment especialment dolorós és quan l'experta Isabel fa tria a la "collita" d'en Pep, davant la seva sorpresa, dons va dient: "son tan macos!.. vols dir que son dolents?", reduint la gran quantitat de bolets de la capsa a una mínima expressió...

Des del punt de vista excursionista, la sortida ha omplert les expectatives de tots: El temps primaveral, tot i ser a la tardor; El lloc, uns boscos - sota uns cingles - pinzellats per la llum i el sol; El recorregut a gust de tots - per a uns més de cinc quilòmetres i per altres no més de mil dos cents metres - ple d'olors i emocions... unes vistes sobre la vall del Llobregat i fins el Pedraforca, realment expectaculars.

Els amics Carles i Elena no podien haver trobat un lloc millor.

Després de la ja tradicional foto de grup i, en aquesta ocasió , de les peces "caçades", retornem al poble de La Nou on segur que ens està esperant un bon dinar.

El dinar.- Efectivament a "Cal Maginet" de La Nou ens hi espera el dinar: Amanides o suc de tomàquet, com entrant; patates xafades amb botifarra negra esparracada i una rosta de cansalada o truita de bolets de primer i xai, botifarra o llom a la brasa acompanyats de pebrots i patates - casplanes - fregides de segon. Pa, vi, aigua i postre, tot a un preu més que raonable.

Per si tot això no fos poc, en Joan Miquel vol que celebrem el seu aniversari de naixement - fa uns quants, però tampoc tants... anys - amb unes ampolles de cava. Després dels cafès, la prudència fa que - aprofitant l'experiència i el coneixement dels bolets locals que te l'hostaler - fins i tot els més experts de la colla facin pasar els seus cistells per "l'escanner" de l'ull clínic d'aquest home. Cal dir, que en aquest cas "l'àngel exterminador" no ha tingut tanta feina.

Una mica de cultura.- Aprofitem l'estada a La Nou per a visitar l'església parroquial de Sant Martí. En Josep Maria, que ja en comença a ser un especialista, n'aconsegueix la clau. Aquest edifici és un bell exemplar romànic del segle XII. Consta d'una nau central coberta amb una volta lleugerament apuntada i rematada amb un absis trevolat (un de central i dos absidioles laterals que formen una capçalera en forma de trèvol). El campanar, de torre quadrada, és del segle XIV. La porta conserva molta de la ferramenta, de forja, romànica. A l'interior del temple es guarda un retaule renaixentista. L'esglesia ha sigut restaurada amb encert i es troba en un bon estat de conservació.

Pels voltants del temple hi podem veure l'espai que ocipà el vell cementiri on encara hi son visibles algunes esteles funeràries.

No marxem de La Nou sense arribar-nos al proper Santuari de la Nare de Déu de Lourdes o de Lurda (com l'anomenen per aquestes contrades). Es tracta del primer temple dedicat a la Verge de Lourdes constrüit, el 1880, a l'estat espanyol. És un edifici d'estil neoclàssic amb amb la imatge de la Mare de Déu, fonts u una piscina per als malalts. Fem el recorregut pel "camí de la Verge" fins al torrent de La Nou que passa, per un fresc i ombrívol lloc - on hi ha la "gruta" i la font de la Verge - sota el Santuari.

A mitja tarda ens acomiadem, a l'aparcament del Santuari, retornant cap a Barcelona ben satisfets - un cop més - per haver passat un dia ben profitós (en molts sentits) i fent plans ja, per la propera trobada.

Repetim les felicitaciones a en Carles i l'Elena per l'organització i coordinació d'aquesta sortida.

En la foto oficial hi trobem a faltar en Pepe Figueredo, que va haver de fer la foto per manca del tripode que va oblidar en J.M.

Text: Pep Arisa

Fotos: Ma. Rosa Escorsa, Pep Arisa i Pepe Figueredo

UN NOU LLIBRE SOBRE ESCOLTISME

“L’ESCOLTISME MUNDIAL”, d’Eduard Vallory

El 28 de setembre passat es presentà a Barcelona aquest llibre que considero força interessant. L’obra és el resultat de la primera recerca mundial sobre el moviment escolta que Eduard Vallory va dut a terme, principalment al Regne Unit, els Estats Units i a molts altres llocs des de l’any 2004 fins a mitjans del 2007, per a elaborar la seva tesi L'educació en la ciutadania global. Aquesta tesi ha estat la base del llibre que ara s’ha presentat.

Eduard Vallory i Subirà (Barcelona 1971), escolta des dels vuit anys, és director general de la Barcelona Graduate School of Economics. Entre 2004 i 2006 va ser Research Fellow del Fitzwilliam College (Universitat de Cambridge). És doctor en Ciències Polítiques (UPF), màster en Ciències Socials (universitat de Chicago), llicenciat en Filosofia (UB) i en Periodisme (UPF), molt compromès amb l’escoltisme, a nivell català, europeu i internacional. Ha estat president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, comissari Internacional de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, cap de Relacions Exteriors d’Escoltes Catalans i president de la Fundació Escolta Josep Carol. També va ser cap del Gabinet del Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat i columnista del diari Avui. A nivell més personal ha estat també, durant uns anys, cap de les meves filles a l’Agrupament escolta “Pere Rosselló” del Club Excursionista de Gràcia. Tot un docte i actiu intel·lectual, això si, de tracte molt afable, cordial i planer.

“L’ESCOLTISME MUNDIAL” recull els principals elements que caracteritzen el moviment escolta arreu del món, i en permet conèixer-ne l’origen, l’evolució, el funcionament i la solidesa dels seus valors. La recerca que conté és única perquè, com hem dit, és el primer estudi acadèmic mai escrit sobre l’escoltisme mundial en conjunt, un moviment educatiu no governamental, present a 165 països dels cinc continents i que aplega prop de 30 milions d’infants i joves i que es present al 83,3 % dels Estats independents del món. Tots els estudis precedents s’havien centrat en casos nacionals, però mai abans s’havia analitzat l’escoltisme mundial en conjunt: la seva consistència històrica i ideològica, la quantificació de la seva dimensió mundial des de 1920, la coherència de les seves pràctiques i la capacitat de la seva acció generadora d’un canvi social.

L’objectiu de l’escoltisme és contribuir al desenvolupament de la gent jove per assolir els seus potencials com a individus, ciutadans responsables i membres de les seves comunitats local, nacional i internacional. Ho porta a terme a través d'una xarxa internacional d'agrupaments escoltes estructurada en associacions nacionals i en dues organitzacions mundials, la WOSM (World Organization of the Scout Movement o Organització Mundial del Moviment Scout) i la WAGGGS (World Association of Girl Guides and Girl Scouts o Associació Mundial de Guies Scouts). "L'ESCOLTISME MUNDIAL" ens ofereix, doncs, una síntesi excel·lent sobre l’origen, els fonaments, els objectius i la vigència de l’escoltisme.

Constatar, ressaltar i difondre tots aquests aspectes (educatius, ideològics, històrics, organitzatius, etc.) i, també, molts dels tòpics de l’escoltisme des d’una perspectiva mundial ja justifica l’obra però jo, a més, destacaria l’interès del llibre per l’anàlisi d’un altre fet important. Tradicionalment, s’ha assumit que nacionalisme i cosmopolitisme eren tendències contraposades, i que el reforç de la identitat nacional debilita el sentit de pertinença global, i a la inversa.

Vallory, en “L’ESCOLTISME MUNDIAL” contradiu -amb sòlids arguments- aquesta assumpció: l’escoltisme es un moviment no-governamental que té com a objectiu l’educació en la ciutadania i des que es va formalitzar com a organització mundial el 1920, ha mantingut la seva acció educativa combinant l’arrelament local, la identitat nacional i el sentit de pertinença global a partir de la convivència en la diversitat.

La fi de la II Guerra Mundial donaria un nou impuls a l’escoltisme, que Vallory ens explica com un moviment educatiu institucionalment organitzat, autogovernat, independent i no partidista per a gent jove, de base voluntària i obert a tothom. Vallory n’assenyala també els ideals: l’esforç, l’honestedat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte als altres i a la natura... I conclou que l’escoltisme promou, d’una banda, la ciutadania activa, democràtica i inclusiva, i, de l’altra, alhora l’arrelament a les comunitats nacionals i la consciència de pertinença global.

Per aquells qui, com molts de nosaltres, hem tingut informació, conegut i -fins i tot- conviscut amb intents –especialment en tot el ventall dels règims totalitaris- d’enquadrar i adoctrinar a la joventut en organitzacions pseudo-patrioticas, de “partit-únic” i eminentment “nacionalistes” (“balillas” a l’ Itàlia fascista; “joventuts hitlerianes” a l’Alemanya nazi; les “Àguiles Croates” a la Croàcia feixista ; “Flechas y Pelayos”, Frente de Juventudes i O.J.E. a l’Espanya franquista; “Mocidades portuguesas” al Portugal de Salazar; tot el ventall de “Pioners” comunistes des dels “José Martí” a Cuba; de “Vladimir Lenin” a la antiga URSS; de “Ernst Thälmann” a l’Alemanya de l’Est; fins els de la República Popular Xina, de Veneçuela o del Vietnam,... entre molts d’altres) es bo de constatar que l’escoltisme, desprès de més de 100 anys de vida, continua sent una magnifica escola de civisme i de confraternitat mundial. I això, crec, ens tindria d’omplir de goig i d’esperança.

“L’ESCOLTISME MUNDIAL”
Autor: Eduard Vallory.
Editorial: PROA.
Pàgines 240.
Preu: 19,50 euros.

MÚSICA I CANTANTS (3)

LA VEU DELS PAISATGES ERMS

Homenatge a Labordeta

José Antonio Labordeta, conegut simplement com Labordeta en la seva faceta de cantautor (o, popularment, com «el Abuelo»), va morir -el passat 19 de setembre- a Saragossa (ciutat on havia nascut 75 anys abans).

Pocs cantants han evocat amb tanta força el seu país. Pols, boira, vent i sol... aquesta terra, tan propera i alhora tan llunyana, és Aragó.
Labordeta, cantautor, escriptor, periodista, viatger, actor, professor i polític ha estat, per damunt de tot, un activista cultural i un ferm ambaixador de la seva terra: l'Aragó. Amb la motxilla a les espatlles, amb la pluma o en la tribuna de les Corts ha estat el cronista i el defensor del món rural, de les terres i els pobles oblidats, d’aquells que no tenien veu...

Trobarem a faltar la seva mirada irònica, la seva consciència crítica, els seus plantejaments clars, la defensa de la llibertat i d’uns valors que molts altres polítics han anat abandonant...
Labordeta era una persona culta i educada, fins que un dia uns destinataris burletes que, trenta-cinc anys després encara enyoraven el franquisme, li van tocar massa els nassos i fart els hi va dedicar un sonor i clar: “¡ A la mierda !”. Així era aquest home.

Hem quedat una mica orfes al perdre una persona que donava sentir a mots com la senzillesa, l’honradesa, l’autenticitat, la saviesa, el sentit de lluita, la sensibilitat i l’amor a la vida. Totes aquestes paraules prenen cos en els vells arbres dels qual parla la seva cançó “SOMOS”.

En homenatge.

SOMOS

Somos

como esos viejos árboles

batidos por el viento

que azota desde el mar.

Hemos

perdido compañeros

paisajes y esperanzas

en nuestro caminar.

Vamos

hundiendo en las palabras

las huellas de los labios

para poder besar

tiempos

futuros y anhelados,

de manos contra manos

izando la igualdad.

Somos

como la humilde adoba

que cubre contra el tiempo

la sombra del hogar.

Hemos

perdido nuestra historia

canciones y caminos

en duro batallar.

Vamos

a echar nuevas raíces

por campos y veredas,

para poder andar tiempos

que traigan en su entraña

esa gran utopía

que es la fraternidad.

Somos

igual que nuestra tierra

suaves como la arcilla

duros del roquedal.

Hemos

atravesado el tiempo

dejando en los secanos

nuestra lucha total.

Vamos

a hacer con el futuro

un canto a la esperanza

y poder encontrar tiempos

cubiertos con las manos

los rostros y los labios

que sueñan libertad.

Somos

como esos viejos árboles.

José Antonio Labordeta (1984)

10 ena. SORTIDA XINO-XANO

SAFARI PEL BERGADÀ: A CAÇAR BOLETS (Si es deixen)

Data.- Dijous 7 d’octubre.

Tipus d’itinerari.- Excursió amb l’objectiu de buscar (i emportar-nos) tota classe de bolets comestibles. Els nostres “espies” ens han dit que ara no se’n troben gaires però que, d’aquí a deu dies, sortiran a grapats... Com a bons boletaires, no donarem cap “pista” sobre els paratges on farem el safari. Només podem dir que la base de sortida és el poble de La Nou de Bergadà. Una bonica població a la Serra del Catllaràs, de 125 habitants, a 900 m. d’alçada i envoltat de boscos de roures i alzines. L’organitzador, en Carles, ens suggereix aprofitar l’estada a La Nou per visitar (d’ 11 a 13 h) el Santuari de la Mare de Déu de Lurdes, el primer que es construí al nostre país dedicat a aquesta Verge els anys 1880-1885 situat en uns paratges de gran bellesa.

Recorregut i dificultat.- L’intenció es fer una bona batuda i omplir els cistells i les caixes de fruita que portarem preparats per a l’ocasió. Es fàcil, doncs, que el recorregut sigui com el de qualsevol altra sortida xino-xano: entre 12 i 15 quilòmetres i adequada a les nostres facultats i possibilitats.

Lloc i hora de trobada.- El desplaçament el farem en cotxes. En principi, els lloc de trobada son per al grup 1: Lepant-Travessera (a les 8h 15’) i per al grup 2: Aparcament del Nou Hospital de Sant Pau (a les 8h 30’).

Equip necessari.- L’esmorzar (entrepà i/o fruita segons es vulgui). En Pep portarà la bota de vi i, segurament, en Pepe Lluís el cafè i les "gotes". Roba i calçat adequats al lloc i temps. L’aigua que es cregui que hom necessitarà per a la caminada i l’esmorzar. Barret i protecció solar (ulleres i crema protectora) o “capelina”, en funció del dia que es presenti. Cistell i/o capses (tipus fruita) per a posar-hi els bolets.

Dinar.- Dinarem al restaurant Cal Marginet, que ens ofereix un menú (sense vicis) de 9 euros.

Inscripcions.- Tots aquells/es que ens hi vulgueu acompanyar, podeu posar-vos en contacte, abans del dia 4 d’ octubre, amb qualsevol dels qui normalment anem a les sortides xino-xano o be directament amb en Carles. Més que res per tal d’organitzar el transport i reservar el nombre de comensals al restaurant.

CRÒNICA DE LA 9a. XINO-XANO

PER LA SERRA DE COLLSEROLA I

LA VALL DE GAUSAC O DE SANT MEDIR

(Del Baixador de Vallvidrera a Sant Cugat).

El dijous 16 de setembre, a les 9 del matí, vàrem començar la caminada des del Baixador de Vallvidrera. Al passar per la Vil·la Joana recordàrem que allà hi morí mossèn Cinto Verdaguer; Amunt que fa pujada... arribàrem al Coll de Gravat.

Després d'esmorzar, amb animada conversa entre mos i mos, continuàrem el camí vorejant la Torre de Collserola i el cim del Tibidabo amb el seu omnipresent temple. Al poc, el camí ens portà fins a l'antic Casino (ara unes encara espectaculars runes) de la Rabassada, punt on atravessàrem la carretera d'aquest nom.


























A partir d'aquí el paisatge, de les valls interiors de la serra, amb la natura que les envolta ens van omplir de goig i tranquil·litat;















Frondosos plàtans, roures, freixes, acàcies, pins i, sobretot, alzines envolten el camí. Un cop a l'ermita de Sant Medir, situada al costat de la riera del mateix nom, s'imposà una curta parada per tal de veure els detalls d'aquesta església romànica (on cada 3 de març les popular "colles de Sant Medir" hi celebren el seu aplec), rememorar la llegenda del seu sant-pagès i refrescar-nos en la font del Camp del Miracle.

A partir d'aquest lloc, l'excursió continuà per l'anomenada Ruta de les Ermites (antiga via romana que, seguint la via natural que forma la vall, comunicava Barcino amb el Castrum Octavianum que és el nom que els romans donaven a l'actual Sant Cugat).

Aquest camí va ser, també, molt utilitzat a l'edat mitjana especialment pels ermitans de Collserola per anar i venir del monestir de Sant Cugat.

Continuàrem descendent, tot seguint el curs de la -en aquesta època- seca però ombrívola riera, amb racons que podríen ser ben be del Montseny, fins arribar a l'ermita de Sant Adjutori. És aquesta una de les escasses esglésies romàniques de planta circular que tenim a casa nostra, un estil d'inspiració bizantina molt poc comú. També és coneguda com Santa Maria de Gausac i s'hi venerava una imatge de la Mare de Déu del Bosc (que actualment es conserva al monestir de Sant Cugat). Prop d'aquesta singular ermita hi ha un forn de cocció de ceràmica de l'epoca ibero-romana i a tocar de la capella, les restes d'un antic i petit convent.

Després de fer-nos la foto de grup en aquest recollit lloc, reprenguérem la marxa fins a la masia de més de 300 anys -ara restaurant- de Can Borrell.

A continuació, el camí es converteix en una ampla pista i els camps de conreu substitueixen el bosc que fins ara ens ha anat acompanyant. El dia es va anar ennuvolant, cosa que ens lliurà d'una solellada en l'hora de més insolació. La ruta, en un espai molt més obert de vegetació, passa prop de la Torre Negra, impressionant edifici militar romànic del segle XII. Una mica més endavant ens veiérem obligats a aturar-nos davant un monument, sortosament, viu: el Pi d'en Xandri. Aquest majestuós arbre de 23 metres i més de 230 anys és tot un símbol de Sant Cugat. Ara el podem veure estintolat a causa d'un covard atemptat provocat per un ambient enrarit d'especulació urbanística.

Després de 4 hores de caminada (14,2 quilometres), arribàrem a Sant Cugat on, prop del monestir, a la "Braseria La Bolera" que hi ha a la Baixada de l'Alba ens hi esperaven les tradicio-
nals cerveses i un dinar digne d'aquesta primera












Xino-Xano del Curs 2010-2011.

Amanida, escalivada, patates, carxofes, botifarres i carn a la brasa -tot al seu punt- varen rematar un matí d'alló més aprofitat.

Després de dinar encara tinguérem temps per a visitar els exteriors del monestir i, camí de l'estació dels "Ferrocates", alguns dels carrers comerials de Sant Cugat.

Cal reconeixer i agraïr la perfecta organització de la sortida que en Josep Maria i la Montserrat han fet, fins i tot efectuant una sortida prèvia per verificar el recorregut i cercar restaurant.

Moltes gràcies amics i fins la propera.

Text: Josep Arisa Fotos: Joan Simarro